Part 6

-Vaja, vaja!- insistí don Eudald. -Aquí sempre s'ha fet així i no convenceria pas a ningú del contrari. I, si no, digui: què faria ara, vostè, aqui? ¿tallar els boscos i rompre els herbeis per a fer-ne artigues? Això no seria més que trencar la guardiola, i amb quatre anys seria tot acabat. ¿Què es creu que aquí és al pla? Si trec els boscos, faré una dinerada; mes, acabat, què? Com que gràcies a Déu per ara no ho necessito, bé val més que quedi per un mal trànsit, o per a treure tal volta d'apuros a un hereu menos afortunat. Altrament, la muntanya està mancada de braços, i per lo tant, ¿qui conrearia les noves terres? ¿qui extrauria l'excès de productes, sense camins? Vaja, que si vostè conegués la muntanya, no diria lo que diu. A part d'això, ¿no sap vostè que aquí tenim un enemic irreconciliable, una cuca que se'ns ho menja tot? Vull-ho que això li donés resultat: encara així no faria sinó treballar pel govern, que sempre està a la mira de qui guanya una pesseta.

-Don Eudald- digué reposadament en Montbrió, -sento haver-lo de contradir en quasi tot lo que acaba d'expressar, excepte lo del Govern, del que ja en parlarem també; mes ja que estem posats en amigable conversa, ho faré esperant que no m'ho pendrà a mal.

Seguí una curta pausa a l'exordi, i el jove Montbrió continuà:

-Em pregunta què és lo que faria jo en el cas de proposar-me variar l'explotació d'aquesta finca, que és com qui diu de tota aquesta comarca. En primer lloc, procediria a un estudi detingut que, de seguir, seria obra de molts mesos, ja que el cas seria de suficient gravetat per a no procedir pas de lleuger; però de moment, vaig a traçar-li les línies d'un plan, sols per a dar-li idea de si sóc radical o, millor dit, revolucionari en aquestes com en moltes altres qüestions. (I, de pas, observi al meu senyor oncle quina mitja rialleta fa, perquè no és pas la primera vegada que em sent pronunciar aquesta paraula...) De primer, recollint la idea de vostè de que aquí els productes no tenen valor per falta de medis d'extracció, procuraria, abans que tot, tenir una via còmoda de comunicació que em portés a la carretera més pròxima a Vall-llosell, per exemple; la faria, encara que hagués d'alçapremar la comarca en pes. Procuraria obtenir l'auxili del Govern o de la Diputació, per més que no tinc gaire fe en els recursos governamentals, perquè crec com vostè que l'Estat és el nostre primer enemic, però en darrer cas me valdria de mos propis medis, enc que hagués d'hipotecar mos boscos. Obtingut això, aquests boscos, sense destruir-los, sinó millorant-los, explotant sols aquella riquesa que avui es perd miserablement per aquestes aubagues, me produirien un augment de renda suficient per a cobrir els interessos de les hipoteques; i considerant que la riquesa de les muntanyes, en general, però d'aquesta en particular, és la producció pecuària, al desenrotllo d'aquesta tiraria a tot tirar. Un de mos primers cuidados seria obtenir una quantitat il·limitada de farratges i, per això lograr, procuraria convertir en prats de regadiu, no sols bona part de les terres del pla, sinó també els herbeis i artigatges de les muntanyes. Com?

La constitució d'aquest terrer argilenc i la configuració d'aquestes vessants plenes de petites fondalades o conques que no tenen desguàs més que per un lloc, se presten admirablement per a, amb relatiu poc cost, convertir-les en immensos dipòsits on s'hi recollirien, en temps de pluges, fabuloses cantitats d'aigua que, com serien col·locats a diferens nivells, me permetrien, per medi de senzilles canalitzacions, tal com se practica en diferents comarques, convertir en prats de regadiu lo que avui són artigatges abandonats i amb prou feines donen quatre brins d'escanyolida xeixa. Això em donaria herba de cinc dalls, pel cap baix, que convenientment enmagatzemada em subministraria recapte per a mantenir mils i mils de caps de bestiar durant els mesos d'hivern. Afegiré que destinaria a pastures les dues terceres parts de la terra més o menys plana avui destinada a conreus, i com me sobrarien adobs per a les restants, llevarien aquestes soles doble de lo que avui en conjunt produeixen. Com en els dies bonancibles de l'hivern, tiraria als redalls el bestiar, i com, en l'època de les calors, tindria l'estiuatge de la muntanya, ¿sap vostè el número inmens de caps de bestiar que podrien mantenir-se en aquesta sola encontrada? I ara no li dic res de les diverses indústries que es deriven de la cria de bestiar i que podrien ser explotades, com són les fabricació de formatges, concentració de la llet, extrets de carns, fabricació d'adobs, etc.

¿Què això suposaria la construcció de grans cabanyes per a dipósit d'herba, de grans corrals per al bestiar, moltes habitacions per al personal, que deuria ser nombrós i part d'ell molt instruït i fins tècnic, i, per lo tant, una gran acumulació de capital? Quin dubte té? Però és això, lo que se'n diu agricultura; és això, lo que se'n diu criar bestiar, és això, lo que se'n diu cria de bestiar; és això, lo que se'n diu explotació de la terra.

-Valga'm Sant Eudald gloriós!- feia don Eudald, posant-se les mans al cap. -¡I quin modo de fantasiar! Es coneix que vostè és jove. Vostè faria com l'hereu de Rodés, que va venir fet un savi de no sé quina escola de Perpinyà, i tot fent innovacions, si no l'hi prenen dels dits, aviat hauria fet net del patrimoni.

-Fets aislats, res proven. Ademés dec advertir-li que tot lo que he explanat no és cap miracle ni cap invent, perquè tal he vist, i tal pot veure, vostè, quan vulgui, en molts llocs de França, Suïssa i Anglaterra, on els llueix un altre pèl. I, si això ho fan uns, no hi ha raó perquè no ho puguin fer altres en iguals condicions.

-Vaja, vaja! Això aquí no és factible. Ja caldria que els propietaris ens convertíssim en capatassos i ens trenquéssim el cap nit i dia barrinant...

-Àngela! Això és a lo que anava, i vostè m'escurça el camí. Els propietaris dels països que li he citat són persones enteses, amb títol moltes d'elles, i que dirigeixen personalment ses explotacions i es comprèn que així deu ésser. I, si no, vegi lo que fan els fabricants: ¿no són ells que dirigeixen personalment ses indústries? ¿no envien a sos fills a estudiar en els grans centres industrials per a apendre tots aquells avenços que la contínua evolució social fan necessaris? Doncs ¿per què no han de fer-ho els agricultors, ja que és l'agricultura com una fàbrica o gran laboratori, on hi entren primeres matèries, funcionen màquines, es paguen jornals i s'elaboren gèneres per a donar-los al comerç?

Lo que hi ha, i aquesta és la nostra desgràcia, que nosaltres, propietaris, no volem considerar-nos com a industrials, sinó com a simples rentistes, amb gran depreciació de nostres pròpies rendes. Arrendem les terres a qui no té capital per a treballar-les, que és com si un fabricant arrendés els telers als obrers sense recursos, I ¿què ha de succeïr? Que els pobres a penes ne treuen la vida, després de salvar l'escassa renda de l'amo, qui, per sa part, s'acontenta amb poc, amb tal que pugui vagar. Si les rendes no li basten acut a la usura si no té seny, o, si no, rebaixa sos gastos reduint-se a una vida poc millor que la de sos masovers, salvo anar amb l'esquena dreta.

Vostè ho ha dit: com que no necessita, fondos, no vol explotar els boscos què puguin servir de puntal a un hereu tronat. Aquesta història es repeteix sovint. El propietari que té els ronyons coberts deixa que es podreixin els arbres al bosc, i, en lloc d'emplear els sobrants de ses rendes en millorar ses finques, prefereix enterrar les unces o adquirir noves terres, que descuida com les altres, si no comet l'error major de folrar-se de Paper de l'Estat. Aquest és l'_hereu Arreplega_. Després ve l'_hereu Escampa_, que dóna bon compte de les unces i del paper, i, com les rendes no li basten, ataca els boscos, fent-ne un mal mercat, romp les gleves, arrendant artigatges que les aigües cuiden d'aixarroncar, deixant la penya nua. Ell encara va tirant bé o mal; mes ve son fill, que, trobant morta la gallina del ous d'or, no té més remei que malvendre i fugir.

Ressegueixi la muntanya i ho veurà: aquí els boscos morint de plètora, més enllà les serres repelades mostrant els ossos descarnats, que coberts un temps d'atapeïda gleva, foren hermosos vergers. Enlloc un camí transitable: per tot l'apatia, la incúria, i, com és natural, la pobresa, quan no la misèria.

-¡Però si això s'ha vist sempre, si això és la muntanya! ¿Què es creu que aquí és com per avall, que la primavera dura tot l'any? Aquí l'hivern tot s'ho menja, el bon temps dura pocs mesos i no dóna lloc als esplets de la terra.

-Està en un error, don Eudald: hi ha climes molt més freds que aquest, a on hi veurà l'agricultura més floreixent que la nostra. Ademés, ja he dit que hauríem de convènce'ns de què nostre país és més a propòsit pel desenrotllo de la riquesa pecuària que de la purament agrícola.

-Bah, bah, bah!- féu don Eudald, que no sabia per a on eixir-se'n. -Bé n'anomena prous, de pobles; però no em convenceria pas. Jo tinc la missió de transmetre a mos fills el patrimoni tal com l'he rebut de mos pares i això ho compliré amb l'ajuda de Déu. Per lo demés, aquí tenim un adagi molt antic que diu: «Cols plantava l'avi...»

-Un altre erro- interrompé en Ramon, -o, mellor, dos erros en un sol concepte. En primer lloc, no és cristiana la màxima que limita sa obligació a llegar íntegra a sos fills l'herència que ha rebut de sos pares; i si el senyor Rector pot explicar-li la paràbola evangèlica d'aquell senyor que entregà a varis de sos criats un taleguet d'or a cada un i que lo mateix recrimina a aquell que l'hi retornà intacte que a aquell altre que el dissipà, alabant únicament al que li retornà augmentat. També és un altre error inconcebible l'adagi que diu «Cols plantava l'avi, cols planto jo savi», amb lo qual se vol suposar que no devem separar-nos de lo que feren nostres passats. És evident que si aquells haguessin practicat sempre aquesta doctrina, avui aniríem nosaltres encara vestits de fulles de figuera. Aquest adagi no pot ésser molt antic, perquè repugna al caràcter de nostra raça, que practicà idees molt progressives. En alguns llocs de la muntanya, avui erms i abandonats, he reconegut jo restos de cellers, que denoten una explotació vinícola en gran escala. En altres pot veure encara senyals d'estacions pecuàries que fa vergonya de comparar-les amb les que avui s'hi troben; explotacions mineres desaparegudes, regadius abandonats, etc., etc., proven eloqüentment un grau d'avençament del que avui no en tenim sisquera idea.

I ¿vol que amb tan estúpida màxima hagués Catalunya per espai de segles, marxat al cap del món civilitzat? Jo crec que aquest adagi no és altra cosa que el crit de gràcia d'una generació vençuda, embrutida per la tirania d'un poble que, a canvi de lo que li llevava, no podia dar-li sinó... lo que tenia. I una de tals coses fou aquesta falta d'esperit pràctic, aquesta passivitat musulmana, aquest fatalisme polític que tot ho confia a l'administració, que tot _ja ho té escrit_.

Aquest llarg discurs el pronuncià amb veu clara i accent fogós i ràpid. Ningú l'interrompé; i si bé tothom estava pendent de sos llavis, per la mateixa actitud de l'auditori comprengué amb pena que son llenguatge era nou per a tota aquella gent.

-Perdonin que els hagi amoïnat amb aquestes cabòries que sovint me fan eixir de test- digué somrient i eixugant-se la suor del front.

-Vol callar! No, no; al contrari- feren vàries veus.

-Cregui que m'agrada molt de sentir-lo- afegí don Eudald; -mes amb tot això no veig encara el per què del terrabastall que em proposa.

-El per què?- reprengué el jove, pels ulls del qual passà com un llampec al mateix temps que per un ràpid moviment canviava de postura, dirigint tot el cos vers son interlocutor. -Aviat ho sabrà, don Eudald: perquè això és la mort o l'agonia, pitjor que la mort encara; perquè la societat se disol baix tots conceptes i és precís començar a pensar què és lo que ha de nàixer de sota de ses runes. Els procediments i els organismes que han paralitzat o entontit la vida de nostra regió, també han atacat la moral de la societat, despertant mil concupiscències i convertint la vida civil en un femer. Vostè ho ha dit: l'Estat, que deuria ésser nostre pare, és la cuca que se'ns menja el pa, i això, com atemptatori a les lleis socials no pot durar, i vindrà la revolució de baix si abans no fem la de dalt. Aquesta revolució deurà consistir en desfer l'obra de dues o tres centúries, tornant al temps en què Espanya era una confederació de pobles lliures, agermanats per l'interès comú, i governats cada un d'ells per lleis filles de sa pròpia essència. Aquí s'ha format un estat artificial confonent llastimosament la unitat amb la uniformitat i convertint en dogals els llaços de germanor. Esmortuït l'esperit ha caigut en mans dels polítics d'ofici que d'això viuen i tenen interès en acabar-lo de matar.

Doncs la reconquesta de nostra personalitat és l'única taula de salvació que ens queda. Ens caldria revenjar-nos, fer-nos superiors a nostres adversaris en cultura, en moralitat, en riqueses i en tota mena de virtuts morals i polítiques, i d'aquesta manera podríem, si no evitar el cataclisme que s'atansa, esperar-lo sense temença i fins desitjar-lo i provocar-lo, segurs de trobar en nosaltres mateixos suficient força per a regenerar la societat.

El concurs seguia amb creixent interès la dissertació del jove, que afegí:

-¿Comprèn ara, vostè, per què jo somnio amb aquestes grans reformes? En les vessants del Pirineu català, on avui s'hi compta una població escassa i pobra hi ha elements per a nodrir un milió d'habitants vivint d'indústries muntanyenques, és a dir, desenrollant riqueses exclusivament pròpies del terreny. I ¿sap vostè lo que podria esperar-se'n, d'una tan respectable massa de població rural, en sa major part de sang muntanyenca pura, regenerada i vivificada per l'antic esperit de nostra raça?

-Sants del cel, quin cap de trons!- exclamava don Eudald amb les mans al cap, tan bon punt hagué el jove acabat sa carretilla llançada amb vehemència de frase i quasi sense respirar. -Vostè enraona molt bé; mes, si segueix per aquest camí, pararà boig. Mal anem, però me temo que així encara aniríem pitjor. Vaja, vaja! Sort que vostè mateix ho confessa, que somnia.

-És clar que somnio- féu en Ramon somrient i com mig arrepentit de sos esclats. -Però deixin-me somniar, que no poques vegades són els somnis que ens posen sobre la veritat, i somnis hi ha que valen més que aquesta.

I reprenent son aire de broma, afegí veient que son oncle s'alçava disposant-se a marxar:

-No es cregui pas que sóc sol, no! Veu? Al senyor oncle el tinc ja mig conquistat, i si logro convèncer a vostè, quin triumvirat formarem! Ell representarà el braç eclesiàstic, el poder espiritual; vostè la noblesa, l'element conservador i moderador, és a dir, la dreta; i jo l'esquerra revolucionària. I veurà com entre tots alçapremarem la muntanya.

II

-Sempre seràs el mateix, un plaga de la parròquia- digué Mossèn Joan unint les seves a les generals rialles. -Mes me sembla que ja hem abusat prou de l'amabilitat d'aquests bons senyors i és hora de què ens en anem jo cap a la Rectoria, d'on fa massa hores que en vago, i tu a complir tes presses a Vall-llosell o a on sia.

-Ja veurà- féu l'altre amb posat calmós, -ara les presses són sol per vostè, perquè a mi ja m'han escapat. Vagi, doncs, en nom de Déu, que en quant a mi, no podent arribar a Vic, a Vall-llosell amb quatre salts hi seré qualsevol hora que munti a cavall.

-Com vulgues- féu Mossèn Joan començant a despedir-se d'uns i altres. Un moment després, la fina discreció de la família deixà isolats oncle i nebot i com desapercebuts en un recó de la sala.

-Per què no tornes a la Rectoria- deia l'oncle, amb posat d'humil pidolaire.

-No pas tant com criï aquell drac. Cregui que arribaríem a males. I li asseguro que més per vostè que per mi, que m'hi enfado. Pensi i reflexioni, i veurà que és una situació que li convé dominar-la.

Bona estona estigueren sols, i les mosses que els espiaven de cua d'ull, pogueren apreciar una nova fàcies de la peculiar idiosincràsia d'aquell jove excepcional. A peu dret i els braços passats al coll del seu oncle, li conversava carinyosament arran de cara sent curós de veure la facilitat amb que de les fogositats de suara havia passat a les més tendres manifestacions de l'amor filial, veient-se humitejar els ulls del pobre vellet baix el pes de ses carícies de nena mimada. Per fi, es desferen, després de besar-se mútuament, i el jove es dirigí vers la família exclamant alegrement:

-Queda en principi firmada la pau, deixant _in statu quo_ la qüestió de la Feliça, que es tractarà oportunament.

Encara Mossèn Joan conversà breus moments amb donya Dolors, i sortiren tots a despedir-lo a l'escala.

Retornats a la terrassa, feren des d'allí el darrer adéu al bon Rector, que s'allunyava. En quant se perdé de vista, en Ramon, que se l'havia contemplat pensativament, se retornà de sobte vers les senyores exclamant seriosament:

-Aquesta dona li escurça la vida. ¿Creurien que em vénen temptacions de donar-li la bola com als gossos?

-I ara! quins disbarats de dir, vostè, també!- contestà donya Dolors rient i tocant-li l'esquena amb tal familiaritat com si el conegués de nàixer.

III

En Ramon tractà sèriament de partir i suplicà de donar ordre d'ensellar-li el cavall; mes topà amb la resistència passiva d'aquella munió de gent emprendada de la seva companyia.

Els nens se revoltaren tots, fent un embull amb l'ordre d'ensellar el cavall, del qual resultava que el cavall era mort, que era fugit o que els mossos es negaven a ensellar-lo perquè tirava cosses i altres mil innocentades, moltes d'elles suggerides per les mateixes senyoretes.

Per fi el mateix don Eudald li pregà alegrement que es quedés i tornarien a parlar dels seus somnis. Els demés s'hi adheriren, pretextant que els hi agradava tant de sentir-lo. Donya Dolors, l'ànima de la casa, acabà de fer el pes.

-Miri, Ramon- digué amb aquell posat afable que tant li esqueia: -ara ja sabem lo que eren totes les presses i les ocupacions que al matí pretextava; per lo tant, per aquest cantó, ja no té excusa. Faci'ns el favor de quedar-se quan menos tot demà, que podrem obsequiar-lo amb una fontada; si no, creurem que no aprecia la bona amistat que li oferim.

Nostre jove, que cada vegada es defensava més dèbilment i se sentia de més en més atret envers aquella família tan simpàtica, se sentia inclinat a cedir. Mes li mancava encara una invitació, i aquesta no venia.

Girà els ulls envers la Montserrat, que restava silenciosa i com capficada. Ell no desplegà els llavis; mes sa mirada fou ràpida, expressiva i interrogadora.

-Què faré?- semblava preguntar.

Tampoc se desclogueren els llavis d'ella; mes son esguard no fou menos ràpid, expressiu i precís.

-Quedi's.

I es quedà.

IV

-Per avui no és pas cas de sortir a passeig, amollegat com està el pis per causa de la pluja- digué don Eudald, dirigint-se a en Montbrió; -mes les noies ens entretindran amb el piano. No es cregui, que no n'hi ha cap de manca i el fan refilar com un rossinyol. Sobretot la Montserrat, veurà que les mans se li perden de vista. Me deia darrerament el mestre de Vich que ja no sabia pas què més ensenyar-li.

-No ho cregui, no- afegia reposadament donya Dolors, procurant rebaixar quelcom dels beneitons elogis del seu marit: -els hi manquen estudis i els hi sobra ganduleria. Si no fos així, ja tocarien alguna cosa.

-Som d'opinió que es faci la prova- afegí el jove complascentment.

Efectivament: després d'una brega que durà llarga estona, s'assegueren al piano, successivament, la petita de primer, executant les lliçons més escollides del mètode de Charpentier. La Montserrat picava més alt, contant entre les peces de son repertori, _La Argentina, Las campanas del monasterio, El poeta moribundo_ i altres ranciors per l'estil, que executava amb relativa facilitat i algun sentiment, mes amb tots els vicis del mestre assalariat que es guanya la vida fent música com un altre fent sabates. Això no impedia pas que don Eudald se les escoltés entusiasmat i que el Montbrió es desfés en elogis de les pianistes, tot lamentant-se interiorment de la rutina que fa a voltes malograr excel·lents disposicions.

A ell no l'hagueren de pregar gaire per a assentar-se al piano. No era pas pianista, si bé coneixia bastant la nota; però, dotat d'una poderosa retentiva musical i d'un enginy i habilitat especials que el feien sortir-se de tot, executava quasi de cor, amb més o menys fidelitat, però amb vers sentiment i delicadesa, algunes estimables melodies, que deixaren amb la boca badada als oients.

Tampoc era cantor ni posseïa una veu ben caracteritzada, i cantà amb afinació i gust alguns fragmens d'òperes, apresos durant sa vida d'estudiant. Però on triomfà, fou executant algunes cançons catalanes, amb les quals deixà sorprès a tothom. No sabien compendre com aquelles melodies, que conexien degenerades i malmeses per boca dels jaios del poble, cantades ara amb verdadera devoció i coneixement, tinguessin el do de remoure'ls-hi fins les entranyes, com si els despertessin dormides ànsies i vells records que afluïen com abundoses deus d'entremig de ses, fins aleshores, no compreses exquisitats.

Per fi, portat per son entusiasme de missioner, i posant a contribució sa feliç memòria, començà a recitar, amb entonació vigorosa, tirades de versos, triades poesies dels mestres del renaixement català.

La poderosa veu dels apòstols de la terra catalana, cridant pàtria, clamant justícia i remembrant gestes de nostres passats, oblidades, desconegudes o desvirtuades per les històries, produí, sobre aquell curt auditori de catalans inconscients, els efectes de sempre en tals casos. S'adonaren de què aquells accents en la pròpia parla els hi arribaven al cor, comprengueren que allò anava per ells, i, identificant-se amb l'ànima de poeta, sentiren remoure dintre els cors quelcom que fins allavors hi era com adormit.

Aquelles mascles notes, llançades a boca plena pel nou joglar que s'havia emprès la noble tasca de ventar les cendres de l'oblit per a revifar el caliu de la pàtria, rodolant per les amples sales, semblaven revetllar l'ànima esmortuïda de la vella llar catalana, que se sentia bategar fins per darrera les mal closes portes, a on, atret per lo desusat del cas, s'hi apilotava el servei, marxant de puntetes, eixamplades les fesomies i com responent a la veu de la trompeta que cridava resurrecció.

Així transcorregué la vetlla, breu i platxeriosament, i així anava infiltrant-se en l'ànim d'aquella bona gent l'esperit juganer i sèrio, arrauxat i discret, fogós i candi, d'aquell jove excepcional que, unes hores abans, passava desconegut per davant de la porta que l'hospitalitat li obria i semblava ara l'amic de tota la vida.

V

Per diversos camins, i com papallones atretes per la llum del sol naixent que a raig fet entrava pels badats balcons de la terrassa, allí es toparen en Ramon i la Montserrat a l'eixir de llurs cambres.

-Bon dia, Montserrat- exclamà el jove alegrement allargant-li la mà. -Ui... que matinera! ¿Ha descansat? -Jo rai, gràcies a Déu!...- féu ella en el mateix to. -Vostè sí que no haurà descansat, que es llevi tan d'hora. ¿Que no ha estat bé, que ha tingut tanta pressa de deixar el llit?

-Molt rebé, sinó que...- baixant la veu i matisant-la amb intenció -desitjava reveure el sol d'aquestes muntanyes.

-Per això sí que no tenia pas d'apressar-se tant, que bona estona estarà visible,- digué la noia, entre riallera i encogida, copsant la floreta que amb petulància d'estudiant l'altre li dirigia; i baixant els ulls, afegí: -Ademés, que el nostre sol deu ésser com el de per tot arreu.

-Oh! No ho cregui pas, senyoreta; o per lo menos enlloc com aquí havia sentit la influència de sos raigs encantadors.

I, alçant la veu, com per no forçar més el símil, afegí: