# Sang Nova Novel, la muntanyenca (Volumes 1 and 2) ## Part 5 Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/sang-nova-novel-la-muntanyenca-volumes-1-and-2-23021/index.md La fatxada principal, orientada a migdia, consta de quatre grans balcons que trauen a un mirador o terrasa que, formant un cos avençat, cau sobre el camí ral. A banda i banda de la terrassa segueixen quatre arcades de galeria coberta, i al segon pis una dotzena de grans finestrals acusen altres tantes habitacions. Les fatxades de llevant i de ponent són més irregulars, alternant-se les obertures sense ordre aparent, llevat d'una grossa balcona que acompanya la gran porta duellada que per la de llevant mira a la gran lliça, pati plantat d'arbres i envoltat de coberts contenint galliners, conillers i altres dependències. Per la lliça s'arriba a l'entrada principal de la casa, que dóna accés a una vastíssima peça amb sostre de volta i empedrada de petits rierencs formant dibuixos. A dreta i esquerra d'aquesta peça hi ha les quadres de les caballeries. Al fons de tot se presenta l'escala, que s'imposa per sa grandiositat, formada per senzilles i robustes voltes d'obra, amb nervis de pedra picada, sobre les quals descansen grans marxes de pedra de dotze pams de llargada. La barana és senzilla, de ferro batut de gran gruix, i l'ull amplíssim està sols decorat per un monumental llantió que penja d'un historiat permòdol, també de ferro, representant un dragó que amb ses dents aguanta la cadena. Seria feina cansada i inútil descriure l'interior de la casa. Figuri's el lector una immensa sala de sostre enteixinat, de parets llises, cobertes de quadros ni bons ni dolents; com a peça de luxo, el quarto d'estar, tot endomascat i amb motllures daurades; l'estrado, que li fa bon joc; altra peça de confiança amb monumental escalfa-panxes, taula de marbre al centre, piano i canapès a les testeres i plafons decorats al tremp per en Joan Panyó; el menjador amb volta i les quatre estacions representades per grans relleus de guix, i en fi, altres i altres peces menys luxoses i més o menys espaioses i confortables. Agregui's a això un gran jardí a peu pla, amb hivernacles, umbràculs, gabials, bons caminals, millors vistes, i haurem de convenir en què Serra-Bruna era i és quelcom de bo. XIII L'afortunada família que habitava el famós casal de Serra-Bruna no era pas nombrosa. Se composava del matrimoni, don Eudald de Serra-Bruna i Donya Dolors de Salvanera, i dues filles. La major, la Montserrat, era una xamosa nina d'uns divuit anys, espigada i graciosa com un plançó de pi, de faccions grandioses i simples dins un oval perfecte i de cutis d'una morenor finíssima, transparentant la puresa de sa muntanyenca sang. Quan se li parlava, baixava modosament sos ulls grossos i foscos, que al contestar aixecava apaciblement, concentrant-s'hi allavores tota la seva ànima amb una malícia inconscient i senzilla, inundant-se sa fesomia d'un perfum de flor boscana i d'un cert misticisme bíblic, que portava a la memòria les verges de què ens parlen els sants Llibres. Sa germana, la Loreto, comptava amb prou feines catorze anys, i ses faccions, no ben desenrotllades encara, no prometien tanta correcció de formes com les de la Montserrat. Tirava, no obstant, a major estatura i a no menor esplendidesa de formes, encara que de moment era esprimatxada i desgarbada com un aligot. De temperament mogut i fressós i arrauxada com un bordegàs, sa mare li repetia a cada moment: -Vejam quin serà el dia que posaràs seny! Aquesta, donya Dolors, aparentava uns trenta vuit anys. Era de bona presència i aire sanitós, per més que un ull observador li notava, malgrat l'exuberància de ses carns fresques, un quelcom que el feia malfiar de tan bones apariències. Efectivament, patia sovint de migranyes, i sa naturalesa era bon xic treballada per les sangries de la família i qui sap si per interns disgustos d'aquells que justament per no eixir a la superfície caven més fondo que els demés. Era de caràcter apacible i igual, excel·lent mare de família i model de mestresses feineres i endreçades. Tot passava per ses mans en el govern interior de la casa: no sols el que tocava directament a la família, sinó tot lo concernent a la bona marxa i administració de les petites indústries anexes a la categoria de mestressa catalana. Fins era ella qui havia cuidat sempre de les reformes de la casa, remonta de mobles i habitacions i construcció de jardins, en lo que havia demostrat un gust exquisit, posant-se sempre a l'altura de sa posició i dels gustos del temps sense excessos ni adefessis de transcendència. En tot això tenia carta blanca de son marit. Ses costums, senzilles d'un refinament íntim i patriarcal, trobant sobrats elements de desenrotllo dins sa rumbosa posició, la posaven en el cas de no enyorar per a res els gustos de ciutat, que tampoc li eren del tot desconeguts, ja que anyalment feia una, encara que curta, estada a Barcelona, més que per altra cosa, deia ella, per a trobar després més agradable la vida de muntanya i en realitat per no enterrar-se en vida i donar compliment als nombrosos parents i coneixences que els tornaven la visita en els bons temps d'istiu, cosa molt agradable per a son caràcter hospitalari i sumament sociable. Don Eudald de Serra-Bruna era el tipo més original de la família. Se pagava molt de ser un dels primers propietaris de la muntanya, amo de l'extensa gleva del senyoriu (purament nominal) que duia son nom, amb rendes ben sanejades al Vallès, plana de Vic i Barcelona, amèn d'uns immensos terrenos a la muntanya de Tosas, on podien estiuejar deu mil caps de bestiar. Tenia noblesa d'aquella que tant prodigà Carles IV als babaus que bé ho pagaven, o sia, _ciutadà honrat de Barcelona_ amb equivalència de Baronia i ús del _de_. Diu que, quan jove, era guapo i ben plantat, un xic ple de carns i amb uns galtissos com un gabaig. Quelcom d'això hi hauria quan una donzella tan gentil i de tan bones prendes com donya Dolors se n'agradà i consentí en fer-li entrega de son cor i de son quantiós dot. Mes lo cert és que, ara com ara, no es podia presentar sinó com un hom d'uns cinquanta anys, de mitjana alçària, fluix de carns i de fesomia grossa i escorreguda, per haver perdut molt de greix i quedar-li la pell penjant. Net de cara i clatell, sols deixava créixer el bigoti, i no per fantasia, sinó per mor d'un principi herpètic que se li havia fixat sota al nas i l'hi feia molt ingrat el ras de la navaja. Però, com el tal bigoti tirava a tornar-se mostatxo de carrabiner, el portava escapçat a tall d'estisora. Vestia en tots temps folgades peces de panyo negrós, i ses defenses contra el fred consistien en blindatges superposats de roba interior que reforçava a mida que apretava aquell. En quant s'accentuaven les pluges de la tardor, prenia un jaique de panyo blau turquí que portava per tot el dia penjant de les espatlles, ademés d'un mocador de seda negra entortolligat al coll, sabates de simolsa i gorra de setí, també negra, amb visera de xarol caiguda; i, com per efecte d'una calba occipital se dolia molt de fred a la closca, portava dita gorra plena de mocadors dels nomenats de frare, augmentant son número segons apretaven els rigors de l'estació. De totes aquestes peces no se'n desprenia fins a la primavera, i encara sols després de moltes palestres amb sa muller, que d'amagat o mig per força les hi anava llevant de mica en mica. Per més que sempre es dolia d'açò o d'allò, lo cert és que resistia perfectament totes les estacions, fent raríssimes vegades un dia de llit. En fi, cal afegir que encara que sa vestimenta li donava l'aire d'aplegador de monges, no careixia, amb tot, de certa bona presència i aspecte senyorial en consonància amb lo que era. Son retrat moral és més complexe, ja que no és possible fixar-li cap genialitat ben determinada. Pagès de naixença, i per sos interessos, no demostrava cap afició a l'agricultura. Tenia totes les finques arrendades a parts o a arrendament cotat. Veritat és que a la casa pairal hi havia afectes totes les terres bosques i pastorims, a més d'alguns quintans i hortes que menava per compte propi, lo que portava un regular rem a la casa; mes per això tenia en Basi, el mosso gros, que donava cap a tot, actuant al propi temps de majordom i ajuda de cambra del senyor, de qual persona cuidava en tot quant sortia de l'esfera d'acció de la mestressa, des d'aclarir-li els comptes fins a fer-li la barba i arranar-li els ulls de poll. Ses aficions a la lectura se reduïen a _passar-se pels ulls_ (frase pròpia) els diaris _La Esperanza_, de Madrid, i el _Brusi_, de Barcelona. Rebia la revista de l'Institut Agricola de Sant Isidro, del qual era soci fundador; mes, com si no era agricultor pràctic, menos ho era teòric, els números anaven estivant-se en les lleixes de l'estudi, molts d'ells mostrant encara la faixa virginal. Tampoc era aficionat a la caça ni a la pesca. De jove havia agafat algun cop l'escopeta; mes des de què un dia, pillant-lo una nevada, s'encadarnà, sempre més li guardà aversió. Del joc no en parlem: no li agradava amb interès ni sense ell, perquè l'encaparrava. Donats aquests antecedents, és un verdader problema endevinar en què passava el temps el bon senyor, perquè hi ha que advertir que matinejava més que ningú. Se llevava sempre abans que el sol; però, quan havia ajudat la missa a mossèn Isidro i quan havia esmorzat son plat de sopa primer i un parell d'ous més tard, ja havia acabat la feina fins a l'hora de dinar. Després, una horeta de migdiada, en tot temps, i esperar l'hora del correu. Al vespre, resar, sopar i al llit després d'una estona de sobretaula, fins a un altre dia. Vostès creuran que a don Eudald l'avorria aquesta vida. Tot al contrari: a tot hora se'l veia passar i traspassar; entrar i sortir de la sala, al cusidor a conversar un rato amb les senyores; a la llar de foc, a l'hivern, alternant amb el servei per a saber noves de fora; muntar i davallar del segon pis i de la torratxa, donant una visita als canaris i als coloms; passejar a grans gambades per la sala, per la terrassa o pels jardins, segons la bondat del temps amb les mans a l'esquena, xiulant cançons sempre amb la mitja rialla, tan campetxano i tranquil i amb una beatitud digna de qui no ha trencat mai cap plat ni escudella. Hi havia algunes èpoques en que la vida de don Eudald sofria radicals modificacions. Una d'elles era quan, per canvis polítics o per eleccions de diputats rebia les visites dels seus padrins, uns personatges de Madrid. Allavors se posava en moviment, muntava la mula, acompanyat sempre d'en Basi, i es convertia en acòlit del personatge, seguint-lo per tots els pobles de la rodalia, esbrossant-li el camí i prenent nota de les _gràcies_ que el fulano prometia a dret i a tort, gràcies de les quals no se'n complien més que unes poques, i encara de caràcter particular, d'aquelles que feien riure sols a l'agraciat i sovint costaven alguns gemecs a un tercer. Altre motiu de canvi de vida era la curta temporada que anyalment passava la família a Barcelona. Allavors, a penes se trobava a casa més que a les hores de menjar i dormir, doncs se passava el temps al carrer, acompanyant a les senyores a compres o a visites, però amb preferència sol, passejant per l'_ensanche_, visitant les construccions, els avenços i particularitats de les quals notava, badoquejant per botigues i _kioscos_, recorrent la muralla de mar i els molls, prenent inventari dels barcos entrats i sortits, dels carregaments desembarcats, etc., etc., parant-se per tot arreu, fent preguntes i entrant en comentaris amb altres badocaires com ell. En tals temps solia vestir un leviton negre, de tall antiquat, formant cintura, i un bolet fosc, d'ales amples. Al veure'l amb sa fatxa de bon Jan i amb el paraigües sota el braç, embadalint-se per tot arreu, no hi ha que dir si en feia de denteta a tot l'honorable gremi dels timadors, els individus del qual formiguejen per la ciutat. I, en efecte, quasi no passava dia que no tingués proposicions de negocis brillants, d'adquirir anells d'or i pedres precioses per quatre quartos, de canviar bitllets de Banc per or amb un cinquanta per cent de benefici, de fer una obra benèfica acompanyant a un inglès que, rebuda la comanda d'entregar mig milió de rals a l'Hospital, no sabia, pobret!, com fer-s'ho. En fi, totes aquelles tretes que encara avui donen tan bons rendiments, se posaven en joc per a amidar sa bona fe rural. És cert que no era don Eudald, alliçonat per les gasetilles del Brusi, a on sempre n'hi llegia de fresques, home per a caure en semblant paranys; mes, ja per curtedat de geni, ja per afany de conversa o per lo que fos, li costava desempellegar-se dels importuns, amb els quals sostenia llargs quetifets, fins que, pretextant una ocupació urgent o qualsevulga altra excusa, els deixava amb el dubte de si se les havien amb un infeliç o amb qui la sabia més llarga que ells. De vegades era el rata qui s'esmuyia, al veure que algun municipal de mostatxo cargolat el vigilava, amb cara que semblava dir: «Ja et veig, pillo!» Aleshores, al passar don Eudald prop del _Sánchez_ protector, li deia aquest, posant-se el dit sota l'ull: -Caballero, mucho ojo con ese individuo que hablaba con usted, que es un aucell... -Ja me n'he fet compte- deia amb beatífica mitja rialla don Eudald. -Me proposava d'acompanyar-lo, tot passejant, fins a la Farola, perquè deia que és foraster i no hi ha estat mai. -En donde no habrá estado mai és en el altar mayor de la Catedral, que lo que es en la Farola prou la conoce mejor que usted y que yo. I el simpàtic municipal afegia uns quants bons consells, que sens dubte considerava li poden fer falta, jutjant-lo per son aspecte, per a badoquejar per Barcelona. -Vaja, que vostès ne veuen de totes!- deia don Eudald, amb son afany de conversa. -Digo! con tantos años de bregar con esa mala chent... -Ja ho crec, ja. Vaja, vaja, estigui bo, i gràcies. Aquest era el Don Eudald visible, el que tothom coneixia. Mes hi havia un altre Don Eudald, que sortia de tard en tard, i sols coneixien els més íntims, donya Dolors sobretot, que n'havia rebut sovint l'empenta. Vull dir que no hi havia pas que fiarse de l'aparent bonhomia del senyor de Serra-Bruna. Sota la capa del bon Jan hi havia un tossut de mena tan extremada que, si bé quasi sempre estava anul·lat per sa pròpia apatia i per sa falta de personalitat, quan se demostrava es feia dir senyor, essent quasi tots sos esclats fills d'una vanitat de criatura mal pujada, que constituïa el fons de son caràcter. Mentres aquesta no en patia, tot anava bé; mes ¡desgraciat de qui li trencava l'aire!... Completava la familia mossèn Isidro, capellà adscrit a la casa, home de cara eixuta, un poc basta i cabell tan negre que li llevava més de vint anys de sobre, ja que, tenint força més edat que don Eudald, a qui de noi acompanyava a estudi a Vall de Pedres, jovenejava més que ell. Era ja grandassàs quan ingressà al Seminari de Vich, a on el segui també don Eudald, cursant algunes assignatures del batxillerat, que no terminà. Acabada, amb alguna pena, sa carrera, exercí algun temps de vicari, obtenint, per fi, dels senyors de Serra-Bruna un benefici, adscrit a la casa, fixant, desde llavors, sa residència en la mateixa. Home de bona salut i millor voluntat, el mateix servia per a proveir de caça la taula dels senyors, que per a ajudar al Rector de Vall de Pedres en son ministeri, sobretot en dies de novenaris, missions i altres actes consemblants. Ell l'aliviava del servei de tot aquell veral de la parròquia, celebrant missa matinal els dies festius, en la capella pública de Serra-Bruna, assistint com un vicari als malalts i ensenyant, les tardes dels dies festius, el catecisme a totes les criatures dels encontorns, cosa que feia amb el zel d'un missioner. La família Serra-Bruna li devia verdaders serveis, ja que ell era qui havia ensenyat no sols les primeres lletres a les nenes, sinó tots els coneixements literaris que tenien a l'ingressar al col·legi de Vich, que eren pocs menys dels que posseïa ell mateix. Son geni treballador i son amor al pròxim el portaven també a ensenyar de llegir i escriure al servei, per mica de voluntat que mostrés aquest per a apendre. Altrament era afecte a la familia fins al sacrifici. Aquesta no el tractava pas amb la veneració d'un savi, degut a son caràcter casolà i tallat a la pagesa; mes no li mancaven les atencions corresponents a sa dignitat. Ademés, cal confessar que tenia ell un superior tacte per a conduir-se bé. Després de complir fins amb excés sos càrrecs, no intervenia sinó en lo que directament se'l demanava, procurant no prodigar massa sa presència entre la família, majorment quan hi havia forasters; i, com era de caràcter jovial i prudent, era sempre la família qui el sol·licitava, lo que tornava en major prestigi seu. XIV En Ramón Montbrió, per més que havia fet molt la vida de ciutat, no coneixia sinó lleugerament els refinaments del tracte social. Sa vida d'estudiant, ocupada amb entreteniments i cabòries de caràcer purament personal, no li havia permès gaire més tracte que científics, artistes i somniadors, gent de més o menys personalitat, però generalment, poc preocupada de les filigranes de l'etiqueta. La gent del camp, que constituïa sa més apetitosa societat, no hi ha que dir que no li adobaren gran cosa per aquest cantó. Així és que, al trobar-se tan impensadament amb gent de respecte com els senyors de Serra-Bruna, ses filles i una munió de parents xics i grans que estiuejaven al mas, en aquell moment reunits en la sala de confiança a on se féu la presentació, quedà sorprès i un poc entrebacat. De mica en mica anà recobrant l'aplom, sobretot a l'adonar-se de què tota era gent del seu mateix braç, en particular els amos muntanyencs del tot. A l'hora del dinar es pot dir que estava ja en plena possessió de si mateix, tenint lloc de desplegar tota l'amenitat de son tracte jovial i expansiu. Els que coneixen la societat burgesa de nostra muntanya, saben quant accessible és al tracte, i quant fàcilment s'intima amb ella, així que les coneixences arriben al _nós amb nós_, com se sol dir; i en Ramon, que, per naixença, per temperament i per afició, era un verdader muntanyenc, amb l'aventatge d'una superior il·lustració i un do de gents especial que el feia atractívol per sa conversa i sos acudits, no hi ha que dir si es trobaria en son element. Res té, doncs, d'estranyar la facilitat amb què s'identificà amb aquella gent que al quart d'hora li semblaven ja coneixences velles. Al seu entorn girava la conversa i en un moment, amb poques paraules i sense pretensions, hagué fet un quadro de sos antecedents, posant, com vulgarment es diu, tota sa persona al mig del carrer. No trigà pas a compendre, per paraules saltades, que sa extravagant escena amb el seu senyor oncle no havia passat desapercebuda a la família, com també que l'especial situació del Rector, creada per les reguitnades de la seva majordona, no era cap secret; i, no creient convenient ni digne empenyar-se en cobrir amb les ombres de misteri, exposant-lo a interpretacions exagerades, un fet desenrollat, per dir-ho així, sota el cobert de l'hoste que l'omplia d'atencions i que l'excessiva delicadesa del mateix no li permetia esbrinar, resolgué fer-ne confessió. Riscava d'ofendre son oncle, mes per això comptava amb son enginy i gran domini de si mateix. Ho explicà tot; mes ho féu amb tan graciosa naturalitat, que per més que produí verdaderes explosions d'hilaritat al descriure d'un modo pintoresc i gràfic ses palestres amb la Feliça, no sols son oncle no se'n pogué ofendre sinó que es vegé obligat a sumar-se al general entusiasme tributant interiorment un superior elogi al procedir de son nebot, que tan admirablement li treia de sobre un pes que l'oprimia, perquè també a ell li esgratunyava la consciència allò que ara quedava reduït a les proporcions d'un incident còmic, com tants altres que en coneixien sos amics i confidents, els senyors de Serra-Bruna. Fou un complet triomf pel jove aquella part del dinar, i els comentaris duraren llarg temps, sobretot, allò de la _Marieta de l'ull blau_ féu tanta gràcia a les senyores que meresqué els honors de vàries repeticions. Fins el bo de mossèn Isidro prengué amena part en la conversa, fent riure molt contant algunes curioses anècdotes de la Feliça amb un criteri superior al que podia esperar-se de sa tosca apariència, amb tot i lo delicat de la matèria conversada. Encara que mossèn Joan rigué molt, parlà poc, per fi clogué la conversa, dient amb veu reposada i to sentenciós: -Senyors, ja veuran: jo tenia un amic que patí tota la vida d'un mal grà, un altre a qui els penellons se'l menjaven viu, i, finalment, un tercer, amb una berruga al cap del nas que li feia veure la padrina. Vull dir que aquest món és una vall de llàgrimes, en la que a cadascú li toca portar sa creu, que, com diu el Kempis, per tot arreu ens aguarda: _Crux ergo semper parata est et ubique te expectat_. A mi m'ha tocat la de la Feliça. Alabat sia Déu, perquè tots els contratemps són bons per a oferir-los a Ell en descompte de nostres pecats. I no es parlà més de l'assumpte. LLAMPEGUEIX I Esbargida la torbonada, donya Dolors proposà de passar a pendre el cafè a la terrassa. Don Eudald entregant una claueta a la Montserrat, li donà ordre d'obrir un cert calaixet i portar una cigarrera, on hi guardava mostres d'excel·lents havanos, moble que sortia sols en casos excepcionals i quan se tractava d'obsequiar un hoste de molta consideració. N'oferí un al jove (ell no fumava sinó paper), i mentres aquell prenia foc d'una escalfeta de plata que la noia li presentava, li deia don Eudald, referint-se al paisatge que per sobre la balustrada es descobria: -Veu? Aqui no tenim el mar com a Barcelona, ni grans planures de conreu com a la terra baixa; mes, sense això, disfrutem també de bones vistes. I, en efecte: en el moment en què els convidats s'assentaven entorn de la gran taula de pedra de la terrassa disposant-se a assaborir l'aromàtica beguda que, reclosa en antiquada cafetera de plata, servia la nina major, les bromades de llevant, esquinçades, retudes i desfetes pel vent de Segarra, anaven a rossegons per les muntanyes, deixant ençà i enllà despulles i rebuigs de ses humides i blanques vestes, que, enganxades per les copes dels pins i faigs, s'anaven fonent als raigs de sol que s'obrien pas per entre les runes d'aquell cel desballestat. L'atmosfera, purificada per la fosa tempesta, era d'una transparència tal que deixava veure amb tot son esclat els tons perlats de les cingleres i els esmaragdins dels opulents boscatges que es destacaven negrosos sobre els matisos més tendres i riallers dels artigatges i pastorius. La terra, xopa a desdir, s'escorria amb bellugadissos regalims que, ajuntant-se, es convertien en impetuosos torrents, desbocats vers les rogenques i grosses aigües de la riera de Vall de Pedres. -Verdaderament, això no es veu enlloc més- digué, per fi, el jove Montbrió, ullprès per tan hermós panorama. -Jo he viatjat poc o molt per Espanya i fora d'ella, i tinc molt conegudes les conques del Pirineu; però els hi asseguro que una vall més encantadora que aquesta no sabria pas on anar-la a buscar. Aquí s'hi respira l'esperit de la naturalesa primitiva, ja que fins la poca indústria humana que s'hi veu és de lo més rudimentari. Don Eudald, que seguia mol platxeriós el curs de l'enraonament del jove, semblà no quedar-ho tant de sa conclusió, i digué: -Ja veurà: em sembla que aquí es fa tot lo que es pot fer i la terra dóna tot lo que pot donar, a menys de corsecar-la. -No ho cregui pas, don Eudald. Aquí (i quan dic aquí no creguin que em circumscriga a aquesta vall) lleva la terra lo que li dóna la gana, i la terra, per fèrtil que sia, és precís ajudar-la i _obligar-la_ perquè doni lo que pot i no lo que vol, que això és lo que constitueix l'art del pagès, o l'agricultura. Amb la particularitat de que, convenientment ajudada la terra, no sols no es corseca, com vostè diu, sinó que cada vegada és més pròdiga, excedint-se a ella mateixa, que per alguna cosa és el símbol de l'agraïment.