# Sang Nova Novel, la muntanyenca (Volumes 1 and 2) ## Part 4 Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/sang-nova-novel-la-muntanyenca-volumes-1-and-2-23021/index.md Una vegada que la majordona tornava amb el seu pic pic, fent-li notar que unes espesses bromes blanques que fugien rossegant-se a flor de terra per la costa, eren senyal infalible de la fi de la pluja, el jove no es pogué contenir. -Ja en té, de ganes de què me'n vagi- exclamà, -però sàpiga que encara en tinc més jo d'anar-me'n, sols per no sentir-la ni veure-la, a vostè. -Jesús, Maria, Josep! Sant Cristià! I ara! Quines coses de dir! ¡Vegi si jo puc tenir ganes de que se'n vagi! ¿No és vostè el nebot del senyor Rector? No el té ell a gust? Doncs, lo que ell vol, a mi m'està bé. En Ramon li girà l'esquena i es posà a passejar-se per la sala. De sobte aquella, que s'havia eclipsat un moment, tornà cridant: -¡Vegi, vegi, senyoret, com surt l'arc de Sant Martí; digui si no és això senyal de bonança! En Montbrió s'aproximà a la balconada que treia a la miranda, i veié l'esplèndida arcada estenent sos brillants anells de serra a serra, de lo qual s'alegrà com si fos realment el signe de sa deslliurança. No plovia gairebé gota, y una ullada de sol, escorrent-se per una escletxa dels núvols, feia brillar amb esclats de mil colors els serrells d'aigua que ploraven de les parres que guarnien la porxada. Se n'alegrà, amb aquella alegria que produeix sempre en la naturalesa la successió d'un fenomen lluminós després d'un de tenebres, com el dia després de la nit. -Vaja, dona, vaja!- digué dirigint-se a la vella, amb to complascent. -Serveixi'm el dinar i marxaré de seguida. -El dinar?...- féu ella plegant les mans amb posat d'admiració. -Pas que n'he fet! Com que el veia amb aquest deliri per marxar!... En Ramon quedà de pedra. Tenia motius per a conèixer la tacanyeria d'aquella dona, mes no la creia capaç de despedir-lo de casa de son propi oncle poc menys que en dejú. Amb una mirada furiosa, mesurà la gran mesquina de dalt a baix, clogué el puny dret, amb intencions de descarregar-l'hi sobre el cap, aixafant-li el cigronet o fent-li caure a la part de dintre. Se contingué, no obstant, i girant l'esquena emprengué la porta escala avall. La Feliça el seguí, cridant-li des del cap de l'escala: -Miri: si vol hi ha un plat de sopes d'ahir, que les guardava pel senyor Rector quan torni de funerals. -Planti-se-les al clatell!- respongué en Ramon, girant el cap des del replà, i es dirigí a l'estable per a embridar el cavall, que ja estava ensellat i a punt de marxa. La Feliça, que li anava seguint les petjades, corregué afanyosa per a tenir-li l'estrep, mes ell la repel·lí amb un regany. Al passar el portal se parà en sec. Verdaderament feia goig de posar-se en camí amb un temps com el que es presentava, doncs per la part de Llevant venia un tall d'aigua espantós. La majordona comprengué sa vacilació, i, com per a donar-li ànim, temerosa de què tornés enrera, li deia: -Lo que és ara rai, prou està ben esbargit el temps, i, sinó, vegi per allí com ix la _Marieta de l'ui blau_.(*) Sentir-la en Ramon i regirar el cavall tirant-li a sobre, tot fou obra d'un moment. Valga-li la llestesa amb què es ficà a dintre, que, sinó, la bolca als peus de la bèstia. Però, fora ja de tino, començà a increpar-la amb mil penjaments, tutejant-la sense cap mena de consideració. -Vina- li cridava, -veia fastigosa, que te la pintaré a l'esquena, amb la punta del fuet, la _Marieta de l'ui blau_. Surt, pallonga, escanyavicaris, que et donaré una racció de xinxons d'aquells què no es descanvien. Ah! fes que m'hi pugui adobar, que ja els esquitxaràs aquests que arrecones a costes de la salut del teu amo, estiracordetes!... I altres coses que no es poden escriure. La majordona semblava desesperar-se al sentir-se tan maltractada: s'estirava els cabells i picava de peus com una ximple. En Ramon passava el portal en el moment que començava de nou a ploure. Això li renovà la quimera, i, girant-se amb la vella, que seguia fent comèdia, li cridà encara: -Maleïda bruixa! Ves: aquí la tens, ja, la teva _Marieta_. ¡Llàstima de vara de freixe que vaga per espolsar-te el cuiro, cabra ronyosa!... I, mentre deslligava l'abric que a prevenció duia a la pera de la sella, emprengué desesperat la trotada, empaitat pel vent pluig i entre xarbots d'aigua fangosa. (*)_Nom amb què designen els pagesos l'ull de serena que en dies plujosos, surt a vegades a l'horitzó i que, en certes circumstàncies, sol designar la fi del mal temps._ X Encara li durava l'excitació, que no bastava a calmar la ruixada d'aigua fresca que li queia damunt escorrent-se per ses espatlles i les anques de la bèstia, quan, al passar per sota el porxo d'una masia de gran presència, sentí que el cridaven per son nom des de dalt. Tirà les regnes i alçant el cap reconegué la casa de Serra-Bruna i veié amb sorpresa que era son oncle, que li deia amb son to de veu entre plorós i rialler. -Però, fill meu, ¿que t'has tornat boig per marxar amb semblant temps? ¿No havíem quedat en què m'esperaries si seguia la torbonada? -L'he esperat fins que m'han fet a fora. -Sants del cel!- exclamà el vell, esfereït com si pressentís algun greu contratemps ocorregut durant sa ausència, -¿I qui pot haver-te tret a fora de casa meva? -Qui? la mala pua de la seva majordona, aquella que mana més que l'amo, és qui m'ha despatxat en dejú, tractant-me com a un gos foraster. Prou que l'hi explicarà ella afegint-hi que l'hi he dit tot lo que m'ha vingut a la boca, lo que no és cert, perquè moltes més coses m'he engorjades per consideració a vostè, que la protegeix per més que ella el deshonra. Tals paraules en boca d'en Ramon no es comprenien sinó donat l'estat de sobreexcitació en què es trobava. Son pobre oncle estava aplanat. Apoiant-se de mans sobre la baixa barana del porxo, tenia el cap mig penjant, semblant-se a la coneguda estàtua del gladiador moribond. Son aspecte era tan llastimós, que per fi el jove, el bon cor del qual era evident, se'n condolgué. Enfilant la gran porta mig oberta de l'entrada, saltà del cavall, i, entregant les regnes a un mosso que li sortí al pas, se'n pujà escala amunt, trobant al seu oncle a l'últim replà que l'esperava, fent-lo entrar en el recibidor. Amb breus i concises paraules li explicà l'ocorregut, declarant-li, per fi, que si en lo successiu volia veure'l, anés a la casa pairal, a on ocuparia sempre el lloc de son difunt pare; però que ell a la Rectoria no hi posaria més els peus mentre criés semblant bestiola. El pobre capellà li tirà els braços al coll, exclamant: -Fill meu, fes lo que et sembli: abandona'm, com tothom m'ha abandonat, però compadeix-me com tothom me compadeix. Déu sap si sóc sociable i si disfruto amb l'amistat i visites dels parents i amics, com sap també lo que sofreixo en mon aislament. Sóc víctima d'una manda piadosa, d'un compromís contret a l'espona del llit d'un agonitzant. Era amic carinyós i lleal, i em recomanà aquesta dona al moment de morir. Li vaig prometre no deixar-la, per més sacrificis que em costés; i, encara que en aquells moments no calculava ni podia calcular quina mena de sacrificis podria costar-me, no és això raó perquè ara me'n desentengui. És un mal del qual sols Déu pot enviar-ne el remei disposant de ella o de mi. En Ramon, del tot desarmat i fins enternit de lo que sentia, volgué, abans de despedir-se, apaivagar un poc la pena de son bondadós oncle, empleant son antic sistema de tirar la cosa a broma, dient: -En fi, reconec son sacrifici i l'esperit d'abnegació que el porta a aceptar aquesta tirania. Vostè disposi de mi en tot i per tot; mes, en quant a la Rectoria, repeteixo que sols hi posaré els peus quan Déu hagi enviat el remei disposant de vostè o d'ella. En el primer cas, hi vindré per a aprofitar l'ocasió d'apretar-li a la Feliça el ganyot, i en el segon, encara amb millor gust, per a cantar el _gori gori_ a la mala vella i menjar-me la polla rossa i la negra en la mateixa taula on tanta gana m'ha fet passar. -Sempre seràs plaga!- digué el Rector, ja més asserenat i agafant-lo pel braç. -Però ja n'hi ha prou, de misteri, que estem cridant d'una manera inconvenient l'atenció de la gent d'aquesta casa. Entra i et presentaré, advertint-te per endavant que de cap manera consentiran que segueixis ton camí amb semblant temps. -No em quedaré ni que em pengin- exclamà en Ramon amb vivesa. -I per evitar-me un refús, val més que ens despedim sense entrar. I això dient, besà la mà de son amoïnat oncle, que en va tractava de retenir-lo, quan de sobte, obrint-se la porta vidrada que separava el recibidor de l'espaiosa sala, aparegué el senyor amb aire campetxano, exclamant: -Vaja, senyors! ¿Què fan aquí parats al peu de l'escala? Per què no entren? -Vegi, don Eudald: aquí té mon nebot que s'empenya en passar de llarg, fins privant-me del gust de fer-li sa presentació. -Ah! Vostè és el nebot de mossèn Joan?- digué don Eudald acabant de passar la porta i allargant al jove la mà. -I quant m'alegro de coneixe'l! Però faci'm el favor d'entrar, perquè en quant a lo de passar de llarg, és cosa que amb semblant temps no ho consentiria a un desconegut; però a vostè ni ara ni mai. Mossèn Joan, per sa part, feta la presentació de don Eudald a son nebot, afegí: -Mira, Ramon: en aquesta casa, hi entro i surto com de família, honrant-me amb una confiança que, encara que immerescuda, me permet manar-hi tant o més que en ma pròpia casa.- (Això ho digué amb un cert retintin que copsà al vol en Ramon.) -Vull dir-te, doncs, que la invitació de don Eudald és coral del tot, i que no és de llei que la refusis. En Ramon, que, barret en mà, havia cortesment correspost a la bona arribada de don Eudald, respongué resoltament: -Don Eudald: jo agraeixo, com no es pot imaginar, sa invitació que m'honra més del que mereixo; però dec fer-li notar que el temps que fa en aquest moment el feia ja quan he muntat a cavall; per lo que compendrà si deuen ésser poderosos els motius que m'obligavn a marxar i ara m'impedeixen quedar-me: d'això no n'hi dirà de menys el meu senyor oncle, que els coneix. I tal si els coneixia, mossèn Joan! Aquestos no eren altres, per una part, que la quimera que encara el jove portava a dintre, i, per altra, una espècie de pueril complacencia que sentia al posar de relleu davant de son oncle la diferència de procedir d'aquella persona a la que veia per primera vegada, comparada amb la de la seva majordona. Seguia don Eudald retenint el jove, que pugnava per desfer-se'n; mossèn Joan patia crudelment al considerar que, per sa culpa, son nebot se veia empenyat a viatjar en dejú, essent prop de migdia i tenint que fer més de dues hores de camí entre mig d'un temporal desfet. Comprenia bé que allò no era més que un contrapunt, un cop de gènit del jove, i desitjava retenir-lo, tant per evitar-li les molèsties consegüents a son descabellat propòsit, com per a mitigar-li aquell mal record de sa visita. Ademés, i era la pura veritat, el molestava en gran manera el pensar en els judicis que aquella familia hauria de formar de tota aquella estranya escena. Se li acudí una idea i la posà en pràctica tot seguit. Obrí la porta de la sala, i des de son llindar, cridà: -Montserrat! Vina, pubilla, a veure si tindràs tu més poder que ton pare. Quasi instantàniament, igual que si esperés sa entrada, com els actors en el teatre (senyal de què no caminava gaire lluny), aparegué una bona mossa, de cara frescal i fina, trajo de bon tall entre pagès i vilatjà, la qual quedà parada, cobrint-se ses galtes de lleugera rojor, ensems que apareixia la blancor de ses dents descobertes per un graciós somriure. -Veges- continuà mossèn Joan: -aquí tens aquest esterlocat de mon nebot, que s'empenya en passar de llarg i fanguejar per aquests camins, dinant tard i malament a Vall-llosell, en comptes d'acceptar l'hostatge que aquí se li ofereix. Digues: vols que es quedi? Si o no? -I ara, mossèn Joan! Quina pregunta!- féu la noia, atansant-se modestament alguns passos. -És clar que s'ha de quedar. -Doncs mana-l'hi tu, perquè a ton pare ni a mi no ens obeeix pas. Les mirades dels dos joves se creuaren, parant-se com curiosos i admirats l'un de l'altre, cosa d'un instant imperceptible. Els ulls de la noia s'abaixaren primer i, atansant-se els dos fins a donar-se les mans, digué ella amb cert graciós desembràs: -Jo no el convido pas, perquè això ja ho ha fet el papà; jo sols li prego que no el vulga desairar, refusant el sopluig que amb tan bon cor ell li ofereix. -Sento vivament, senyoreta- féu en Ramon un tant desconcertat -el compromís en què em posa d'aparèixer com un ingrat, essent així que mon agraïment per l'honra que m'ofereix és superior a tota ponderació. Consideri que quan m'he posat en camí, malgrat el temps que fa, és perquè sèries ocupacions me reclamen a Vich aquesta mateixa nit. -Per sèries que siguin tals ocupacions, no ho seran tant com el disgust que ens donarà el seu refús, ni com el remordiment que ens quedaria d'haver-lo deixat partir en semblants circumstàncies. Jo li prec novament que es quedi, i, si no ho vol fer per nosaltres, faci-ho... pel seu oncle. Aquestes paraules foren pel jove com un raig de llum. Fins en aquell moment no havia comprès que la inconcebible tossuderia havia, per força, de deixar en situació poc airosa el pobre Rector davant d'aquella tan amable família; lo qual havia de revenir en noves mortificacions i motius de pena per al bondadós vell, que ja prous ne portava a sobre per tot lo succeït. Altrament, tals paraules li feren sospitar si la noia hauria penetrat el secret de sa obcecació, lo que denotaria en ella una perspicàcia, ensems que una delicadesa de sentiments, que el feriren com una revelació. I era tan simpàtica l'ofrena i tan insinuant la invitació en boca d'aquella hermosa i quasi desconeguda donzella, que... vaja! hagué de declarar-se vençut. -Senyors... no puc resistir més: disposin de mi- féu l'hereu Montbrió, acotant el cap i obrint els braços caiguts al llarg del cos. XI Se conta de Cèsar que en una de ses incursions a les Gàl·lies, al passar per un llogarret perdut en un recó dels Alps, digué a un de sos oficials amb qui estava conversant de política de son temps: -Més m'estimaria ésser el primer aquí que el segon a Roma.- Aquesta expressió té una equivalència exactíssima en nostre vell adagi que diu: «Val més ésser cap d'arengada que cua de pagell.» Al veure tants propietaris rurals abandonar llurs grandioses masies, dotades d'excel·lents condicions d'estatge, per a trasbalsar-se a una ciutat o vila, reduint-se a la vida de lloguer en carrers sovint rònecs i sense sol ni aire, fent una vida avorrida i sense objectiu, gastant a voltes lo que llurs rendes no donen o estalviant lo que en llurs pairals se malmet, deixant un lloc a on són i representen alguna cosa per altre a on no són ni representen res, se comprèn bé que entre nostres pagesos no abunda pas l'esperit de Cèsar. L'alta i baixa muntanya estan sembrades de caserius que tenen l'apariència de poblets. Grandiosos bastiments a on la pedra picada hi és a dojo en arestes, finestrals i brancades amb mirandes i porxades d'excel·lent orientació, escales monumentals i cambres espaioses, algunes decorades amb gran riquesa, grans llisses, eres com places i cabanyes com catedrals, tot d'una grandiositat que demostra, ensems que un esperit agrícola de gran empenta, un grau de cultura i un refinament de costums, molt per dessobre de lo que avui allà es veu. Aquests són els abandonats palaus de l'antiga burgesia muntanyenca que, completament desposseïda de títols nobiliaris, vivia del treball amb vida fastuosa. Llurs naixements i bodes, celebrats en oratoris privats o esglésies de patronat eren galejats com festes de prínceps, i el ressò de ses grandeses ha arribat a nostres dies, glossades per cançons populars que encara van en boca de nostres pagesos. Avui molts d'aquests casals són habitats per cambrers i masovers que conreuen les terres en arrendament cotat o a parts, i els descendents d'aquells senyors vegeten per les ciutats sense personalitat ni prestigi, si és que no han desaparegut ja engolits per la usura i la trampa, final quasi obligat dels que abandonen els destins que Déu els hi assenyalà sobre la terra. Però el cas és que, àdhuc els que s'han mantingut ferms al camp, han sofert els efectes d'un mal aire que ha glaçat l'esperit pogressiu de nostra muntanya. Aquests també han arrendat llurs termes, desprenent-se del més poderós objectiu de la vida pagesa, o sigui un treball moderat, entretingut i productiu; han perdut el gust d'aquelles construccions grandioses i d'aquell art decoratiu, potser una mica paisà, però ample i sencer, i la seva vida domèstica ha deíxat d'estar a l'altura de les necessitats de l'època. En nostres velles pairals no s'hi ha fet una reforma important, com tampoc se n'ha bastida cap de nova, des de fa més de cent anys. La decadència és completa. Molts pares que envien els fills a col·legis de luxo i a seguir carrera a Barcelona, se lamenten de què aquests se deixin seduir per la vida de ciutat i cobrin avorriment a la del camp. I, no obstant, és un fet molt natural i lògic, donat el descuit en què molts d'ells tenen ses vivendes. A part d'altres consideracions, ¿com no han d'establir aqueixos joves comparació entre el confort de les habitacions de ciutat i la incúria i destartalament de llurs pairals, sense una estància, les més d'elles, prou decent i confortable per a refugiar-hi la família durant les llargues vetlles i vagues forçoses dels mals dies d'hivern? Quan la neu cobreix la terra i la tramuntana bufa fort o bé les bromes llencen l'aigua a bots i a barrals, veuríeu en moltes grans masies de la muntanya vagar la gent avorrida pels porxos, corredors i sales, escombrats d'ací d'allà pel vent pluig que filtra per balcons i finestres mal closos i per les fredes ratxes que colen per les escales, les portes de les quals no es poden tancar. I la llar?, direu: Sí, hi ha la ditxosa llar, tan galejada per poetes i prosistes, a on hi crema un foc com un infern, entorn del qual amos i servei, barrejats, canten cançons i conten rondalles. Mes tot té els seus límits, i les cançons i rondalles s'acaben abans que les hores de fred i de mal temps, i tothom s afarta de rostir-se del davant i glaçar-se de l'esquena, com de plorar llàgrimes vives, mercès al fum que el canó de la xemeneia no pot engolir. És llavors que els fills de família es recorden del cafè, de la tertúlia i de totes les comoditats de ciutat, i es deleixen per tornar-hi així que puguin. -No els hi envieu, els fills, a estudiar a ciutat, i no vos hi fugiran- prediquen alguns; i, efectivament, els hereus d'aquests s'arrosseguen per l'escon perquè l'art de la terra no els dóna pas feina, i tota sa ciència consisteix en tombar les perdius, rondar per fires i festes i... estirar l'orella al gat. S'ha de convenir en què han planejat circumstàncies terribles sobre nostra pobra societat. Un temps era Catalunya l'avançada de la civilisació europea. En la mar, en terra, en arts i indústries, dictava lleis que eren filles de sa pròpia essència; i, per més que la societat evolucionava i progressava com avui, ella guardava la davantera, perquè l'esperit progressiu era en ella la tradició. L'ànim s'entristeix pensant lo que seria avui la societat rural, que dos segles enrera bastia en nostres afraus aquestes estacions agrícoles les ombres de les quals avui admirem, si una alenada de mort no li hagués glaçat la sang al cor. De segur que res tindria que envejar a França, Inglaterra i Alemanya. És un error creure que el poble català és afectat a lo seu i refractari a tota influència forastera. Lluny d'això, jo crec que en sa idiosincrasia, per altra part admirablement equilibrada com la d'una de les races més susceptibles de perfecció, hi manca bona dosi d'amor propi i d'egoisme col·lectiu. D'això naix aquesta modèstia que li fa desconèixer sos propis mèrits, aquesta pobresa d'esperit, aquest encongiment que el fa desconfiar de son propi valer, aquesta admiració innocent per les gales de l'oratòria brillant, per ell inaccessibles, aquesta bonomia, en fi, de poble primitiu amb què es deixa emmelar amb sols tocar-li la barbeta; deficiències totes, que l'han posat a frec de caure vençut als peus d'alta raça ardida, absorbent, fantasiosa, d'exterior brillant però buida de cervell. Bastà una pluja de títols nobiliaris, de pura gràcia i de plantilla oficinesca, per a trastornar en les darreries del segle passat a nostra burgesia rural. «El treball no ennobleix -li digué algú.- Això es deixa _para los patanes, para los destripa terrones y mercachifles_.» I nostres hisendats cuitaren a arrendar ses terres i nomenaren procuradors. «_La vida del campo es vida de salvajes; el hombre debe vivir en sociedad_», se li afegí, tot mostrant-li unes immenses planures, desertes de masies, i unes grans ciutats, verdaders pilons de pobrissalla i d'_hidalgos_ tronats, però alegres com unes castanyoles; i nosaltres, vinga corrents cap a buscar el dret de ciutadania, entrar de socis al casino de senyors i omplir les tertúlies, fent la cort al governador, al comandant militar, al jutge i, en darrer cas, als oficials de la guarnició i als embrutapapers de les oficines, que ens feien el servei de civilisar-nos, ensenyant-nos a parlar en _cristiano_ després de convence'ns de què nostre _dialecto es muy ordinariote_. I així quedaren els camps sense l'amparo de la gent de prestigi i a mercè del caciquisme desfrenat, i per aquesta portella han entrat la gran majoria dels mals que ens afligeixen. Alguns se fan bocades de la fortalesa de l'esperit català, que ha sabut resistir l'empenta desnaturalitzadora de l'Estat. Jo no sóc pas d'aquests. Crec que ens hem mantingut catalans contra tot, senzillament perquè no podem ser res més. Déu ens ha fet d'una sola peça i de tal manera que no podem ser res més que lo que som, i, o hem de prosperar com a catalans o bé estem destinats a desaparèixer confosos entre les despulles de les races més inferiors. El dia que aquesta veritat se generalisi estarem salvats. XII El mas de Serra-Bruna era justament una de les poques pairals de renom que encara tenia hissada la insígnia de sos propietaris. Mes no es crega, per això, que puga en absolut absoldre-se'l de les censures que pesen sobre els hisendats en general, doncs també el senyor té les terres arrendades o a parceria, i, com la major part, és pagès rentista, no pagès industrial. Seu la casa al repeu d'un petit pujol sobre el camí ral de Vall-llosell, en la confluència de la riera de Vall de Pedres amb un modest torrentó que davalla de les serres de Daurada, rublertes de boscos de faigs i roures. Consisteix en un agregat d'edificis i construccions més o menys regulars que li donen l'apariència d'un veïnat. Part de les dites construccions són masoveries i cabanes, i la casa dels senyors, com la major part de les pairals, és una juxtaposició de dos o més edificis acusant diverses èpoques de construcció. La part principal i més moderna data de les darreries del segle passat i respira tota la grandiositat i solidesa de les construccions d'aquell temps. Algunes innovacions recents, com són persianes, galeries vidriades, parallamps etc., denuncien a cop d'ull l'opulència del propietari.