# Sang Nova Novel, la muntanyenca (Volumes 1 and 2) ## Part 3 Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/sang-nova-novel-la-muntanyenca-volumes-1-and-2-23021/index.md -¿I que es pensa que els estudis científics no conduieixen a Déu, tant com els estudis filosòfics i teològics, dels quals vostè està tan emprendat? Que n'ha d'ésser, d'obcecat, el científic que no sent la idea de Déu en cada una de les infinites lleis que veu desenrotllar-se, tant si mira al cel com a la terra, com a l'horitzó! No és pas entre els esbrinadors d'aquestes lleis a on cal cercar-hi els impius i els descreguts; més aviat els trobarà entre els filosops i doctrinaris, molts dels quals, entenebrats de cap per cavilacions superiors a ses forces cerebrals, traïts per ses pròpies argúcies que acaben per tornar-se contra si mateixos, tocats de satànic orgull per lo que ells creuen triomfs de la raó i sovint no són més que fosforecències de cervells malaltissos, acaben per creure's semidéus, quan no són més que pobres alienats, dubten, neguen i reneguen, fins d'ells mateixos; mes el pobre científic, especulant sobre el fet, aplanat pel pes de l'evidència, pasmat sempre de lo que veu i sent, ¿de què pot dubtar, com no siga de ses pròpies forces, ni quin altre remei li queda que confessar-se petit i mesquí davant d'aquest Esperit Puríssim, Savi, Inmens i Etern, fundador i regulador de totes les lleis? En quant a mi, li afegiré que fins n'he sentit el contacte, d'aquest Esperit, amb una mena de frisança, amb una suprema delectació, un no sé què d'indefinible i imponderable, que en certs moments, transformant-me, m'identifica amb les harmòniques sensacions que m'envolten, emborratxant-me d'intens plaer. Me diuen que això és la percepció de la Bellesa, però a mi, que crec que la Bellesa és Déu, me sembla que aquestes sensacions no són altra cosa que l'espasme produït per la mística conjunció de Déu amb l'ànima. -_Bene!_, fill meu, _optime!_- exclamà el Rector, que havia escoltat amb la boca badada i llagrimejant l'expansió de son nebot. -Jo me n'alegro infinit, de veure que tens cap i respires pel cor; però ara més que mai sento no veure't amb la carrera que era el meu ideal. Allí sí que podries esplatjar-te sense perill amb aquests lirismes que tant t'agraden, i llavors trobaries el perquè d'aquestes sensacions psíquiques que... -Vol que li parli clar, senyor oncle?- féu en Ramon, interrompent-lo, com per a sostreure's a ses carícies. -Ja que em posa els dits a la boca, l'hi diré tot. No he seguit la carrera eclesiàstica perquè no he sentit la vocació i crec que cada u deu ésser allò a què ve destinat. A mi, donat mon temperament i mon modo d'ésser, potser la sotana m'hauria vingut estreta, perquè jo sóc un revolucionari... -Jesús, Maria, Josep!- exclamà mossèn Joan, fent-se enrera.-Què dius, ara! -Que l'espanta, el nom? Doncs no en trobo, d'altre per a significar que em sento enemic, ara mateix, de tot lo que veig instituït en nostra terra. Dubto de que sàpiga explicar com me trobo foraster a casa, igual que d'aventurer que torna vell a les llars que abandonà de jove i no hi troba ni els amics, ni les costums, ni les institucions que hi deixà i el record dels quals li havia mantingut viu el desig de retorn. Com si portés sang d'altres generacions, com si em vivifiqués un alè distint del que avui corre, sento repugnàncies per tot el que predomina, i sols rastrejant per entre la pols de lo caigut i oblidat, trobo, mig adormida, substància assimilable, única cosa que em fa creure que verdaderament és aquesta la terra que, com en somnis, he vista. Per exemple: en mos estudis m'he trobat cohibit per la subjecció a plans d'ensenyança ridículs, prescripcions absurdes i reglamentacions de cartilla, com si, més que a estimular les joves intel·ligències, se tirés a fer avorribles les matèries, subjectant-les a pautes antipàtiques. Observarà que, a l'obtenir el títol acadèmic, suprem objectiu de nostres estudiants, son primer impuls es rebotre els llibres al foc com trastos ja inútils, com improperis d'un calvari ja passat. És perquè el valor científic, artístic o literari d'una personalitat no es funda en lo que sap, sinó en els títols que posseeix. I vagi a demanar ideals, vagi a exigir grandesa d'aspiracions a gent que porta infiltrada la idea de sa pròpia nul·litat, fins al extrem de creure que els antics i, en darrer cas, els estrangers han dit ja tot lo que hi havia que dir en matèries d'Art, de Ciències i de Lletres. Ells creuen complir glossant o copiant lo que els altres han fet, com si d'aquests les millors ensenyances fossin ses obres i no els medis de què s'han valgut per a produir-les. Jo, a aquest escarransit esplet de ciència reglamentada, prefereixo cent voltes aquelles escoles antigues, filles d'una personalitat d'intel·ligència poderosa que lluitava contra la ignorància dels temps, ja treballant mig de frau sota les voltes dels solitaris monestirs, ja desenrotllant-se sots la protecció rumbosa d'un Mecenas potentat, sense acadèmies, títols ni graus, fent via segura, arrastrant darrera seu lleis i costums, influint en les èpoques i transfomant les societats en continuada evolució. Societat que no lluita és societat morta i és l'alè de la mort que planeja sobre nosaltres. El poc moviment que es nota no és de vida: és el treball interessat dels que cuiden de què el cos social no ressussiti. Vegi nostra terra com és malmenada per un caciquisme burocràtic, venal, corromput i corruptor, que ha lograt enxiquir, fins quasi anular-lo, l'esperit social. Lo que en diem classes conservadores o directores no són més que agrupacions i entitats enfitades de benestar material i sol·lícites sols a què es mantigui l'ordre legal, o sia aquesta sèrie d'organismes corromputs, de convencionalismes infames, sostinguts per la voracitat dels uns, per la conveniència dels altres i per l'apatia dels més, causa generadora de l'esplet socialista que creix, com la corrupció de la sang és la causa de les erupcions de la pell. Tot això és lo que a mi m'arbora, i ho voldria acabar, enc que fos a canonades. Mossèn Joan, de colzes sobre la taula i la cara caiguda sobre els punys closos, guardava una actitud pensativa. El jove continuà: -¿I sap vostè si l'Església, com institució social i pràctica, ocupa avui el lloc que li pertany? No és sols en les Universitats, sinó també en els Seminaris, a on és més de doldre la deficiència de l'ensenyança. Molt de llatí, molta teologia, ve-li aquí tot. Però, avui que, com ja li he dit altres vegades, la impietat, abandonant el camp de la filosofia, invadeix el científic, el de les arts, el de la història i fins el de l'economía, falsejant-ho tot, és aquí a on deu portar-se la lluita. La teologia escolàstica, amb tota sa sublimitat, entenc jo que avui ha complert bona part de sa missió, doncs les veritats catòliques, ja de si prou sòlides i respectables, quan descansen sobre bases científiques, tenen una força d'atracció a la qual res resisteix. Abans la idea cristiana ho era tot: les ciències i les arts brillaven, a son impuls, amb llum clarissima; les costums i les lleis se formaven a son calor, i l'esperit de lluita, encarnat en ella, era vida feconda en avenços morals i materials. Avui la societat, acostumada a evolucionar independentment d'aquest esperit, ha substituït les antigues democràcies cristianes per altres democràcies racionalistes i materialitzades, les agremiacions de caràcter senzill i pràctic per una burocràcia inflada i venal, i el sensualisme ha glaçat les consciències dels de dalt i pervertit les costums i enervat les forces dels de baix. Però encara en nostra terra ha tingut resultats més deplorables. Un temps, nostre poble, regit per institucions pròpies, se distingia per sa virilitat ensems que per son esperit pràctic, reflexiu, emprenedor i evolutiu sempre cap a la perfecció. Posteriorment, degut a suggestions exòtiques incomprensibles, per prevenir de races inferiors, política i econòmicament parlant, i a contingències i desgràcies d'aquelles que marquen els destins d'un poble, perdé ses institucions i, faltat del calor essencialment democràtic i cristià que havia presidit sa constitució, caigué enlluernat per fascinacions mentideres, com raça vençuda als peus de l'opressor. La desgràcia ha estat per tots, mes ¿qui sap si bona part de culpa la tenen els que, posseïdors un dia de tota la ciència i de tota la ilustració de son temps, se deixaren arrabassar el ceptre de son poder? -Per Déu, Ramon! A on vas a parar?- digué el Rector alçant el cap, trastornat. -Vaig a parar a què caldria combatre de fort i de ferm tot l'ordre de coses avui existent, enderrocant i extirpant tot lo podrit i corcat dels actuals organismes socials, perquè, desenganyem-nos!, res hi ha en ells que sia aprofitable... ni nosaltres mateixos, si no ens sotmetem a un fort tractament de depuració, injectant en nostres venes sang nova. Es precís revifar l'esperit pràcticament cristià de nostra raça, perquè aquest torni a influir, redreçant-los, els organismes socials peculiars de nostra terra, orejant-la del baf d'estrangeria que l'ofega. Així i sols així hi pot haver esperança de salvació. D'altre modo... -Prou, fill meu, prou n'hi ha- exclamà, interrompent-lo, mossèn Joan. -No m'hauria figurat mai que em surtissis amb aquests aires de missionista de noves idees. En lo que acabes de dir hi ha coses que són veritats evidents, altres no m'atreveixo a jutjar-les jo, pobre rector bosquerol, que fa ara mateix trenta anys que visc fora del món. Mes, amb tot, he notat fets i circumstàncies el record dels quals se m'ha renovat ara mateix, donant-me esfereïment. Per exemple, al veure com minva el ramat dels bons, no he pogut menys de reflexionar algunes vegades, cercant les causes que tal vegada no resideixen exclusivament en la natural propensió que té la naturalesa humana al mal, sinó també bona part en el mal exemple dels encarregats de dirigir-lo. La suplantació dels antics organismes per noves institucions, contràries a l'esperit del pais, haurà portat el retraïment de la gent de bé i l'exaltament de la canalla que ha trobat la porta oberta a totes les seves concupiscències. D'aquí la prevaricació i la corrupció en tots els rams de l'administració, que a son torn ha portat la desesperació en les víctimes, ensems que la perversió en els que en resulten favorescuts: circunstàncies, totes, que predisposen, si no condueixen de ple, a la indiferència, a l'escepticisme i a la impietat... Mes, en fi, deixem això, que és massa fondo per a nosaltres: un altre dia en parlarem més llargament. Ves-te'n a descansar, que deus estar capolat. VII Tan bon punt hagué en Ramon donat la bona nit, exclamà la mal cofada de la Feliça: -Vaia un barrut com n'hi ha, d'aquest garlaire! Ja li asseguro que si l'hem de mantenir gaires dies... Ja miraré de no donar-li pas pa tou, que aviat ne quedaríem sense. Menja les crostes i deixa les molles; se coneix que té millor dentat que un hom... Alça, alça! mig got de vi per a l'aiguera: el deuen collir a la font, a ca seva, que el faci anar tan a dojo. A tot això mossèn Joan res hi deia, passejant-se capficat sala amunt i sala avall. -I demà què vol que faci per a dinar?- reprengué la Feliça tot plegant les estovalles. -Demà mata la polla negra que tens a l'engreix- respongué el rector sense mirar-la ni parar de passejar. -Oh, sí, la polla negra...- gemegà la dona. -Que aviat ho ha dit! Mes la rossa s'enyorarà. -Mata la rossa i tot!- cridà l'altre, malhumorat. I, prenent la llumanera, es ficà dintre sa cambra. Queda la Feliça, sola, murmurant: -Ja se'n farà mal fart! Si que la pujariem dreta, la paret! Tot dient això, tornava a l'ampolla el vi que en Ramon havia deixat a la copa i recollia els abundosos residus de pa que també havia malbaratat, amb l'evident maligne propòsit de reunir-los amb una altra reserva que ja portava feta de tendrums i pellingots de la mateixa procedència i servir-los l'endemà traïdorament baix una o altra forma. Cal fer-ne el retrat, d'aquesta Feliça. ¿Heu vist aquests croquis de terra crua que, modelats amb quatre esgarrapades, solen abundar, arreconats i polsosos, per les lleixes dels tallers dels escultors, croquis que no són altra cosa que l'assaig de traducció plàstica, el crit d'alto! donat per l'artista a la idea que, amb la velocitat de llamp, creua les fronteres del pensament i que, si a voltes queda presonera servint d'eix sobre el qual giravalta i pren forma una verdadera creació, en altres, les més, s'esmuny, deixant entre els dits de son perseguidor sols un pilot de fang grapejat i retort, un ninot sense a penes forma humana, que pel cap té un cigronet, amb faccions fetes a pessigades i cops de boixet, i per cos i membres quatre nueses informes, vestides amb tires de fang xafades al pla de la mà? Doncs aquí teniu la figura de la majordona. Allò, en veritat, no era figura: no era més que un croquis, però un croquis fracassat i abandonat, com si son autor s'hagués adonat de què no reeixia. Mostrava son cap de cigró, son nas de píndola xafada i sos ulls com fets amb el mànec del boixet. Sa boca, com ressentint-se de la precipitació amb què seria feta i de què l'artista no es fixava en detalls, havia quedat desequilibrada; puix, mentre la comisura dreta tirava cap amunt, l'esquerra penjava en avall. Això donava el resultat de què, mirada per un perfil, feia una mitja rialla que entristia, i, per l'altre, dibuixava una dolorosa ganyota que feia riure. Fins el color uniforme de la carn, la roba i els cabells, un color moreno polsós, li acabava de donar tot l'aspecte dels referits bocetos. Ningú sabia d'on era filla ni quants anys tenia, ni a ningú feia falta saber-ho. A mossèn Joan li pervingué d'una deixa d'un seu condeixeble de Cervera, beneficiat de Girona, qui l'havia pujada de petita i n'estava molt joiós. Tan joiós n'estava, que havent fet, abans de morir, hereu de confiança a mossèn Joan, després d'encarregar-li la distribució de ses pobreses per a bé de l'ànima pròpia i dels cossos d'alguns parents, volgué testimoniar-li son afecte llegant-li la majordona, encarregant-li, sobretot, que no la deixés patir. Bon segur estaria, el bon beneficiat, de l'eficàcia de sa recomanació, per quan cregué excusat deixar a la dona cap violari, acontentant-se amb assenyalar-li unes sabates de simolsa, mig noves, i una dotzena de mocadors de butxaca. Mossèn Joan rebé resignat l'esplèndida herència de son company, i quan, terminada la segona ensenyança de son nebot i posats en regla els assumptes del patrimoni, resolgué retirar-se de nou a la parròquia de sa propietat, se n'emportà la Feliça per majordona. Al principi no anava pas tan malament, perquè, si bé la Feliça sempre havia sigut del puny estret, no es propassava, sens dubte per no conèixer encara prou el gènit del seu amo, i això fins a cert punt era, com ja insinuà en Pascal, un fre que salvava al rector d'anar la major part de l'any sense calces, com bon segur hi hauria anat, donat son caràcter després, complaent i caritatiu fins a la innocència. Però, més endavant, l'avarícia i ganyoneria de la majordona s'accentuaren tant, que li arribà a portar sèrios disgustos, no per les privacions personals que li duia -que aquestes ja les acceptava com un cilici voluntari,- sinó per les pertorbacions i els compromisos que li ocasionava. Els parents i amics, així com els principals feligresos, les relacions amb els quals eren tan del gust de mossèn Joan, deixaven de freqüentar la Rectoria, no tant per no veure la mala cara de la majordona, com per a evitar disgustos i conflictes al pobre sacerdot, quals desitjos de complaure i obsequiar a sos hostes es veien deslluïts per les mesquineses i poca prudència de la Feliça. Aquests contratemps i aislament que li portaven, feien sofrir molt a mossèn Joan, qui de bona gana hauria sacrificat la majordona en obsequi de ses bones relacions amb sos parents i feligresos; però aquell _no la deixis patir_ del legatari era una barrera infranquejable per a sa pobresa d'esperit. Sofria, callava i... anava tirant. En honor de la veritat cal afegir que llevat d'aquelles coses que representaven un gasto, no és que li manqués res al senyor Rector de Vall de Pedres, que era cuidat, apedaçat, espolsat i portat com una ampolla per sa majordona. Però es veu que aquesta, alliçonada per son primer amo i preveient que mossèn Joan no tenia hereu a qui llegar-la, tractava, com vulgarment se diu, de fer-se ella mateixa el jaç. Al menys així ho murmuraven males llengües. Ja es compendrà que el pobre Montbrió tindria lloc aviat de certificar que no era mancada de fonament la predicció d'en Pascal. Ho notà al matí amb la misèria de l'esmorzar, i se n'acabà de convèncer al dinar. Durant aquest, mossèn Joan estava enraonador, animant la conversa, que versava sobre sos temes familiars: l'estat eclesiàstic, comparat amb l'estat matrimonial, i sobre si son nebot concebia millor la Bellesa des d'un punt de vista purament ideal, o bé, com deia ell, amb faldilles i arrufats. Semblava com si tingués un especial empenyo en distreure el jove de l'àpat coquinament patriarcal que la Feliça havia posat damunt la taula. Però quan veié que en lloc de la polla que esperava i en la qual sens dubte confiava per a salvar tan desairada situació, compareixia aquella amb un plat de mandonguilles amb suc, fetes Déu i ella sabien com, no pogué contenir més son disgust. -I la polla?- exclamà, dirigint-se a la majordona. Aquesta pregunta quedà sense resposta. És a dir, sense resposta no, perquè oncle i nebot comprengueren prou bé que una mena de sanglot i una certa ganyota que aquella havia fet tot esmunyint-se cap a la cuina, volien dir, ben traduïts, que la polla no els faria pas mal de ventre. El pobre Rector quedà tot avergonyit, i en Ramon, prenent d'això peu per a revenjar-se de les bromes de son oncle, exclamà sense fer embuts: -¿I vostè permet semblants imposicions del servei? ¿I és per a arribar en aquest resultat que va estudiar tanta filosofia, abomina de les dones i m'aconsella la carrera eclesiàstica? Mossèn Joan rebé la punyalada al mig del cor, i de tal manera ho demostrà en la trasmudació de son visatge, que en Ramon se penedí d'haver picat tan fort i procurà, com de costum, tirar-ho a broma, afegint: -Veritat és que aquestes són menudències que no valen la pena i que, prenent-ho bé i alegrement, se completa el sistema. Ademés, això prova que vostè sap lo que es pesca, quan diu allò de _Mulieri non des potestatem domus tuae_..., etc., perquè si tal fa una dona que està a sou, ¿què no faria si es veiés salvaguardada per l'indissoluble, llaç del matrimoni? -Ai, fill meu!- digué el Rector amb cara compungida. -N'hi ha de moltes menes de llaços indissolubles, en aquest món, i Déu vulgui que sia encara el del matrimoni el que trobis més pesat. VIII Passaren la tarda passejant pel poble (que res té de particular, llevat de l'església, magnifica construcció romànica, emblanquinada i malmesa) i per sos encontorns, que són esplèndids. Portat per la dèria d'enterar-se de tot, en Ramon no es cansava de preguntar noms de muntanyes, cingleres i masies. Entre aquestes sonà el nom de Serra-Bruna, gran casal que s'obirava al lluny i ja abans l'havia intrigat per les referències que n'havia fet en Pascal. Mossèn Joan ponderà les excel·lències de la família, particularment de la senyora, que era una santa cristiana. -El senyor és un subjecte de bon fons i intatxables costums. Sinó que, Déu el faci bó!, sols li mancava un gra de ronya per a gratar i se l'ha buscat embrancant-se amb plets contra el poble que, sobre no produir-li sinó gastos, li lleven la tranquilitat i la fama, essent un os de mal rosegar per al pàrroco, que no sap com empatollar-s'ho ni a qui donar la raó sense ofendre a ningú. -I de què es tracta?- s'atreví a preguntar en Ramon. -Què sé jo? Hi ha aquí l'empriu de Serra Calma, que usufructua el poble des de temps immemorial. Cada veí pot portar-hi el bestiar que a l'hivern manté en son terme. La gallorsa és repartida a prorrata entre tots els veïns, que se l'arrenden o l'aprofiten a son gust. Sembla, doncs, que la familia Serra-Bruna posseeix, del temps del rei Martí, una cèdula que li concedeix amb exclusivitat el dret de gallorsa sobre tal empriu, però qual dret resulta de fet abandonat, ja que no hi ha memòria de què l'hagin lucrat mai, si bé ell sosté que aquest dret no ha prescrit, perquè s'ha cuidat sempre de promoure oportunament les accions per a evitar-ho. Doncs a aquest bon senyor, que no té prou butxaques per a ficar-hi el diner que li sobra, se li ocorregué entaular demanda formal i promoure un plet que ja fa més de dotze anys que dura i en el que ara mateix hi han sucat o hi suquen tots els curials de la província, guarnint entre tots un tal entrellat d'incidents, sentències parcials, competències i provisions que ja no hi ha qui ho entengui. Amb tot això el poble n'anirà cada dia pitjor, i, faltat de l'apoi dels que naturalment deurien ésser sos protectors, se llençarà en braços del primer pillet que surti per a explotar-lo. Jo, temps enrera, havia intentat interposar mon escàs valiment per a transigir-ho, però vaig veure que aquest bon senyor, que en lo demés, és com una pasta d'Agnus, en tocant aquest punt s'enterca com una mula, sense que hi hagi ningú, ni la seva muller, que li faci entendre ses pròpies conveniències. Tement enredar-ho, vaig resoldre no parlar-n'hi més, reservant-me, en tot cas, per a ocasió més propícia. -I els demés propietaris, què fan? -Què vols que facin? Per darrera enllà el bescanten sense atrevir-se a posar-se-li al davant, perquè és un trumfo dels grossos, amb molt bons padrins a Girona i a Madrid: deixen córrer la bola. -És lo que li deia ahir- féu en Ramon, després d'una estona de reflexió. -La pestilència puja, puja, i ja està arribant a dalt de les muntanyes. IX En Montbrió, disgustat i compadit de son oncle per l'estat de violència que el gènit de la majordona li creava, i sense perjudici d'estudiar els medis de combatre aquella situació tonta, resolgué de moment, pretextant una urgència, partir al següent dia de bon matí. Com son oncle devia assistir a uns funerals a Prunés, quedaren convinguts en fer junts el trajecte fins a la partió dels camins. Estava al bo del son quan aquest el despertà innovant-li que plovia, i per lo tant que no es mogués, que ell compliria amb lo dels funerals, perquè no podia excusar-se'n, i tornaria a dinar. El jove declarà que sols en cas extrem se quedaria, perquè tenia compromís d'ésser a Vich al vespre. Li prometé sovintejar les visites, i es despediren afectuosament. Una hora més tard trucava a la porta la majordona, avisant que quasi no plovia i que la xacolata es refredava a la taula. Ell s'incorporà; mes, com sentís batre les canals al pati, comprengué la mangauxa de la dona i tornà a adormir-se. Al cap d'altra hora, vinga trucar de nou la majordona, cridant que ja el cel s'asserenava. Aquesta vegada cregué ell que, quan menos en part, era cert, i s'alçà. Al sortir de la cambra glopejà una xicrada d'aigua bruta, que altra cosa no era la xacolata servida per la Feliça, mentre que aquesta, rient de mitja cara i plorant de l'altra mitja, li parlava amb manyagueria, comunicant-li que en Pascal havia deixat ensellat el cavall, i que, segons profecia del mateix, no plouria ja més. I, efectivament, a l'alçar-se el jove de la taula i sortir a la miranda, ja començava un altre ruixat que durà una hora. La majordona es frisava per veure el _barrut_ fora de casa, i aquest, que tenia prou ganes d'anar-se'n, se'n veia privat pel desfet temps, lo que li donava un mal humor de tots els diantres. Així és que, al sentir a la majordona maldar de continu sobre el mateix tema, se li excitaven els nervis, donant-li accesos de ràbia que el tentaven d'agafar-la pel clatell i amorrar-la sota la canal. Forçat d'aguantar-se, procurava matar el temps repassant la llibreria del Rector i posant en ordre algunes notes. De tant en tant, el sol semblava com si anés a treure el nas per una clariana, que no era més que una solució de continuïtat entre la bromada que se n'anava de buid per a fer lloc a la que venia carregada d'aigua.