# Sang Nova Novel, la muntanyenca (Volumes 1 and 2) ## Part 20 Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/sang-nova-novel-la-muntanyenca-volumes-1-and-2-23021/index.md -Aquí sou la majoria dels habitants del poble: doncs ara és hora bona per a què delibereu sobre lo que us convé. Fixeu-vos bé en què qui us parla no és fill del poble, si bé us ha donat més proves d'apreci, tal volta, que altres que aquí són nascuts; que tampoc té aquí interessos que puguin anar-ne més bé ni més malament, per lo que feu o deixeu de fer. Tampoc aspiro a ésser vostre batlle, ni vostre jutge, ni tan sols president de vostra Junta Revolucionària: és a dir, que entre vosaltres i jo el pa és ben partit, Però en aquests moments jo porto la representació de don Eudald de Serra-Bruna i és en son nom que us he convocat, amb plens poders que tinc per a fer-vos proposicions de pau i concòrdia. Voleu, doncs, escoltar lo que us diré? -Sí, sí- contestaren tots a una. -Està bé: més abans, és precís que em doneu una prova de la vostra confiança. Fins ara jo us he parlat i us he reptat, sol i sense armes, a vosaltres, armats quasi tots fins a les dents. Amb això us he provat que no us temia; però ara exigeixo que desapareguin aquestes eines que tan poc hi escauen, en vostres mans. Llenceu-les! Les armes foren apilades en un recó. De primer les visibles; seguidament començaren alguns a desembutxacar pistoles, punyals, ganivets de tota mena formant un tan fastigós pilot de porqueria, que al mateix Montbrió el féu esgarrifar, exclamant: -Ah, traïdors! ¡Si en portàveu, de verí amagat! Després d'això, com si s'haguessin tret un pes de la consciència, es prepararen alegrement a escoltar la paraula d'en Montbrió. Allavors començà a desenrotllar-los-hi un verdader punt doctrinal. Els hi explicà que algun temps la terra catalana es governava per ella mateixa, amb lleis pròpies; que, per causa que fóra llarg d'explicar i per la desunió de sos propis fills, vingué a menos caient en mans de gent que de la governació en fan un modo de viure; que aquests tenen interès en mantenir i enfondir la desunió, per a així acabar d'atuir l'esperit de la terra i ser-los-hi més fàcil viure sobre el país. D'aquest raonament, fet amb frase crua i despullada de fullaraca, ne tragué la conclusió de què res de bo podien esperar de fora. -Si vosaltres mateixos no us podeu valer, no us valdrà pas ningú. D'aquesta revolució, que tot ho fa anar en renou, no n'espereu res, ben res, pel vostre profit. És sols una xarbotada d'aigua bruta sortida del llot on xipollegen nostres polítics. Són les baralles de llops amb llops, que no es faran gaire mal ni cap bé al país, que és qui pagarà a la fi els plats trencats. L'únic bé que podeu traure'n- continuà –és aprofitar-vos d'aquesta anarquia per a unir-vos ben fort tots els veïns del poble. Uniu-vos tots, propietaris i masovers, menestrals i terralloners. Tots els que viviu sobre una mateixa gleva, tots teniu una comunitat d'interessos que defensar: no permeteu que passi a mans de segons qui, aquesta Junta Revolucionària o lo que sigui, que el nom poc té que veure, sinó que deveu aprofitar-la, ja que avui és l'única autoritat que hi ha; més formeu-la vosaltres mateixos, no hi fiqueu ningú que no tingui res per perdre, mal no sigui més que la vergonya, i designeu-vos vosaltres el president, no consentint que sigui aquest que es nombri a si mateix. No les deixeu, tampoc, aquestes armes (de les llargues parlo, que tota aquesta altra porqueria anirà al femer); però empunyeu-les amb cor honrat i no per a fer foc contra vosaltres mateixos ni per mor del sou, sinó per l'interès del comú, que qui sap si us farà prou menester. La unió no us farà mai nosa peti com peti aquest daltabaix, perquè si no sou prou forts per a repel·lir les imposicions de fora, sempre ho sereu per a fer-vos respectar. Ben preparats amb aquests raonaments, que anaven assaonats amb observacions i reflexions de bon sentit, entrà de ple en l'objecte de la convocatòria. Els explicà que don Eudald, que havia obrat sempre per un mal entès punt d'honra, cansat de guerra havia, obert els ulls a la raó i escoltat els consells de tota la família i dels que li volien bé. Que l'havia revestit a ell de plens poders per a proposar un arreglo, que acte seguit els llegí en mig d'un silenci sepulcral, i que en resum venia a dir: -Cal reconèixer que: hi ha faltes graves i leves de part i altra, i que els agravis i els perjudicis són mutus. Partint d'aquesta suposició, s'imposa l'oblit de tot lo esdevingut aquests darrers temps: qui es cregui ofès que perdoni a truco d'ésser ell també perdonat. Per a donar l'exemple de concòrdia, don Eudald no sols perdona els agravis personals i materials, sinó que renuncia, per a si i per a tots els seus, els drets guanyats per virtut d'aquella sentència de trista recordança. Una forta remor de satisfacció estremí les files d'aquella atapeïda massa. L'altre continuà: -En aquesta renúncia a favor del poble, s'hi comprèn no sols els drets de senyoriu, als quals don Eudald reconeix que sols hi tenia un dret molt dubtós o quasi prescrit, sinó també els drets de gallorsa, que mai el poble li havia disputat. Tot ho cedeix don Eudald, en compensació dels perjudicis que aquest ha rebut d'ell. Aquí la satisfacció ja esclatà en entusiastes crits de joia. -En canvi, el poble- continuà l'orador, forçant la veu per a dominar la situació, -en canvi el poble o, millor dit, els veïns, ja que es tracta d'un dret individual, deuran cedir, en benefici del comú, el dret de rompuda, aquest dret tan mal entès i tan perniciós, que a la llarga acabaria amb la riquesa de l'empriu. Vos està bé? -Sí, sí!- clamaren tots a una. -Encara una altra condició imposa el senyor, que també l'acceptareu, perquè en bona fe us dic que és en favor vostre. L'empriu, com a riquesa del poble, serà administrat per una Junta de representants, per parts iguals, dels propietaris, masovers, terralloners i menestrals, amb el Batlle per president i el Rector per conseller. Cada veí no podrà tirar a l'empriu més cabal del que a l'hivern pot mantenir en son terme. Les gallorses, contractades a bon preu, donaran un bon rendiment, que s'emplearà de primer en rescabalar els que varen sortir més esgarrapats de la feta de Sant Antoni, com també a les pobres víctimes de les vostres darreres malifetes; després servirà per llevar les càrregues del poble. La idea era ben exposada, i lo pràctic, racional i just de la mateixa, entusiasmà els veïns, que començaren a tirar les barretines en l'aire cridant: -Visca don Ramon! El glaç estava fos del tot: aquells sublevats malmenats i sorruts, s'havien convertit de nou, per virtut de l'alè de casa, llançat per en Ramon, en pacífics pagesos, bonatxassos i riolers com criatures. Tot eren acudits de bona llei, que demostraven la satisfacció íntima que brollava de llurs cors senzills. Els defensors de la casa, desades les armes, ja feia estona que eren en mig de llurs conveïns. El mateix Basi havia ja encaixat amb tots sos enemics més significats i es complavia en donar i rebre proves d'oblit i bona amistat. ¡A què entretenir-se més a detallar un acte que, havent revestit tots els preparatius d'una tragèdia, acabava definint-se dintre les formes d'un idil·li campestre! Basti dir que, havent algú demanat per la família Serra-Bruna, aquesta aparegué, essent fortament aclamada. Don Eudald, amb sa figura espellofida i vinguda a menos, impressionà els espectadors, que esclataren seguidament en crits d'entusiasme al veure que arrencant-se, aquell, de la butxaca el famós _patracol,_ el llençà a sos peus fet a miques. Les senyores, no cal dir si foren ben rebudes. Les senyoretes, que amb son tracte falaguer havien desarmat ja del tot el Sastret i la seva cobla de guerrers, amb major gust encara feren el compliment als valldepedrencs, servint-los per ses mans i abundosament tota mena de recaptes. Solament els midaren el vi. En fi, que tot anà com una seda tal com se sol quan, havent la bruixa posat en enrenou una societat de persones, que de fet no són nascudes per al mal, de sobte per un voler de Déu els cau la bena dels ulls. Tot lo que abans era mala voluntat, se tornà bondat de sentiments, i uns i altres s'esforçaren a demostrar-ho fins a l'excés. La clausura d'aquella mena de festa de desagravis, tocava a en Montbrió, que es disposà a pronunciar les darreres paraules de comiat. -Ja estem entesos, eh?- els digué. -Diumenge, després de l'ofici, tots a la plaça per a nombrar la nova Junta Revolucionària, que ha de cuidar dels vostres interessos. Jo ja he acabat la feina, perquè us repeteixo que, en les vostres coses, quants menos forasters hi voldreu millor. De l'altra Junta no us en recordeu més. Al Cerdà li he donat a escollir entre anar a Vall-llosell de bon grat o anar-hi per força. De bon grat l'hi acompanyarà la seva guàrdia del Sastret, i, si per força, l'hi portaré jo mateix, en que sigui a rossegues. I encara li he fet prometre no posar més els peus a Vall de Pedres, i del compliment d'aquesta sentència és de l'única feina que m'encarrego, si no hi ha altre que la faci. -No, no! ¡Ja ens n'encarregarem nosaltres!- cridaren moltes veus. -Ja pot estar content si no se li demanen altres comptes de ses malifetes- continuà el jove. Vosaltres, units sempre! ¡Aprofiteu-vos del desgovern d'avui per a cuidar-vos amb llibertat de vostres coses! Armeu-vos en sometent, amb bons cabos d'aquells d'estar per casa, que no mosseguin ni xuclin! ¡Feu-vos forts, no per a molestar a ningú, sinó per a ésser respectats! D'aquesta manera, si això dura, millor per vosaltres, que sereu amos a casa vostra, i si un dia es restableix el govern que, com vos deia, me penso que no serà pas millor que el passat, sereu tan més ben considerats com millor vos haureu sabut entendre; si us troben amb plets i baralles, amb major motiu vindrà el foraster a fer-vos la llei i... ja sabeu el qüento del plet de l'avellana: una esclofolla a cada un i el gra per l'advocat. Demà a treballar, ganduls, que ja fa massa dies que teniu els jornals al cos i us enyoren els camps i les assoleiades; ja s'ha acabat la vida de senyor, papanates, que són millor diner dos rals guanyats amb el treball i la santa pau de Déu, que les dues pessetes que cobràveu per a fer d'estiracordetes. I les vostres dones també enyoren la bona jeia que portàveu amb les suades del treball, després de tants dies que les embafeu amb les bravades del vinàs de la taverna. I, entre crits i esclats de joia, emprengueren tots el camí del poble. En Pascal, que, com hipnotitzat, seguia per tot arreu a en Montbrió, sense treure-li la vista de sobre, aprofità un moment de relatiu silenci per a exclamar, amb aquella ingenuïtat que li era pròpia: -Ja m'agradaria de saber a on se n'aprèn, de manejar l'almosta com vostè sap. M'ha semblat veure el Fort-farell quan d'un cop de puny obria el creny de la Portella per a passar-hi les ramades del seu senyor. Repudai! ¡quina bofa més ben aprofitada! X Diu que l'elefant arrabassat del bosc és terrible als primers temps; però una tàctica especial del domador, encaminada a provar-li el domini d'una potència superior a la seva, combinada amb un tracte assidu i carinyós, a fi i efecte de fer-li lo més dolç i agradable possible son captiveri, el porten a la resignació, acabant per trobar-s'hi bé, en son nou estat. Don Eudald, opulent per sos cabals i poderós pel retruc del nom que duia, venia a ésser com l'elefant de la muntanya. Sinó que el poble començà a plantar-li cara. Més tard vingué l'enginyer amb ses catilinàries, a torbar-li la beatífica pau en què vegetava, mostrant-li com altre profeta Daniel, estampant a la paret, el terrible _Mane, Thecel, Fares,_ que profetitzava sa ruina. Ell se revoltà contra sa planeta, confiant en la poderosa inèrcia de sa massa respectable. Tot fou inútil: anorreat per la força de les circumstàncies, capolat pels contratemps i pels desenganys, caigué amb estrèpit de son pedestal, i esvaït del tot son orgull, bon goig de rebre l'ajuda de la mateixa mà que havia menyspreat. Però els domadors el cobrien d'atencions i de carinyos, i l'elefant, lassat de tan lluitar i fart dels trencacaps i angúnies que li havien amargat les hores, fent-li perdre la testa, no gaire forta ni avesada als contratemps de la vida, s'hi començava a trobar força bé, en sa nova situació. De bon grat havia legalitzat els compromisos contrets en son nom per en Montbrió el dia de la caiguda del Cerdà, fent donació al poble de tots els drets certs i dubtosos que pogués tenir sobre l'empriu de Serra Calma, abans i després de la darrera sentència, mitjançant les condicions estipulades, sense les quals se reservava sa reivindicació. Coadjuvà a la instauració de la nova Junta de Govern del poble (que, per consell d'en Montbrió, i atenent a les especialíssimes circumstàncies per què atravessava el país, conservà el nom de Junta Revolucionària, quedant a la mira de lo que esdevingués), i fins accedí, sense repugnància, a les insinuacions de la seva filla de repartir bona part del bestiar de la darrera cria entre els veïns més mal parats pel desastre de Serra Calma i de condonar les anyades als masovers i parcers perjudicats per les darreres revoltes. Encara havia anat més enllà: solemnement prometé aprofitar les vetlles de l'hivern per a estudiar i revisar els arrendaments amb tota consciència i modificar-los en tot allò que fos de llei. D'aquesta manera, posat en pau amb sa consciència, i tastant les íntimes satisfaccions que sempre produeix el fer bé, tornava a ésser el gormand de la vida patriarcal, recobrant poc a poc l'aspecte sanitós del bon burgès que està bé amb els seus amics, donant-se a sos innocents entreteniments i tornant a sos passeigs per les galeries, amb tot l'aire campetxano i amb tota la mansuetud i bonhomia d'un elefant casolà. -Som un vençut!- exclamava sovint, com per a justificar-se de ses condescendències; i ho deia amb aquella cara de bon Jan amb entretocs de guineu que li era característica i que deixava suposar que en el fons més era un vençut que un convençut. Les coses havien reprès a Serra-Bruna son curs normal, tomant a renàixer la vida i la salut. Donya Dolors, lliure d'angúnies, millorava de dia en dia, i la Loreto, juganera i enfutimada com abans, semblava no talaiar-se de què era poncella ja a punt d'esclatar. Mossèn Isidro tornava a ésser l'animació de la família: fins havia reanusat ses palestres amb don Eudald amb motiu dels gossos i dels canaris. Però sa obra sèria era un plan de catequística que havia ideat i anava a posar en pràctica, amb plena aprovació del senyor Rector i de la família. La que havia canviat poc era la Montserrat. Cert que el restabliment de la tranquilitat pública i de la salut de la família, traient-li un gran pes de damunt, l'havien tota retornada, recobrant els colors sanitosos de sa robusta i esplèndida naturalesa; mes li havia quedat bona cosa d'aquella grave serenitat adquirida amb tant de temps de lluitar, sobreposant-se al decaïment general. Se podia dir que havia desaparegut en ella la donzella senzilla i juganera, per a fer plaça a la dona de govern, experta i entenimentada. Ella era la mestressa efectiva de la casa, fent cap a tot amb ordre i previsió: qualitats que havia hetedat de sa bona mare, però desenrotllant-les i perfeccionant-les amb són superior talent. Treballava menys que ella, en el sentit material de la paraula; però manava més i més a temps, i, com no perdia mai de vista la feina i sabia millor compendre les capacitats individuals del servei, ne treia millor partit. Així succeï sovint que, quan donya Dolors li advertia la conveniència de fer tal o qual cosa, ella somrient li contestava que ja estava feta. Certament que hi havia una circumstància que motivava la concentraciò d'esperit de la Montserrat i la malenconia dissimulada que li negava l'ànima. Els demés sols tenien un plet en joc, i, esbargides les negrors i els mals presagis de dols i llàgrimes, ja podien respirar; mes a ella li quedava encara per a resoldre el problema de son cor, que ara, lliure d'altres preocupacions, se li presentava amb més força que mai. Havia fruït (és cert) amb les glòries del seu amat, la figura del qual s'havia engrandit als ulls de tothom com la d'un hèroe llegendari; però això, tot afegint més llenya al foc que li abrandava el cor, no havia avançat d'un pas la resolució del seu plet d'amor. Passaven els mesos sens que la redempció general alcancés a sa ànima, que seguia encara als llims del dubte. Son pare, expansiu en tot, se mostrava excessivament reservat encara no es tocava un punt que pogués referir-se a les relacions personals amb el jove Montbrió. Amb prou pena havia notat la noia que les úniques ombres que entelaven la recobrada beatitud de son progenitor, s'originaven de tals converses. Fins sa mare, fos per no torbar de nou aquella beneita pau tan desitjada, fos per no donar-li més pena ja que no li podia dur un remei, ni per vies de consol li parlava de la cosa. Així, soleta amb ses penes, sos desitjos i sos somnis, sense més confident que la Verge, sa patrona, feia sa via la Flor de Muntanya, trista i melangiosa per dintre, per fora serena, tranquil·la i majestuosa com la lluna al flamenc. XI Un dia don Eudald se passejava febrosament per la galeria amb les mans a l'esquena, però sense xiular, com feia de costum. Donya Dolors se'l mirava amb aquell recel amb què s'espia el malalt estimat que, en plena convalescència, dóna signes de recaiguda. Per fi, com qui pren una resolució heròica, el veié regirar-se a mig volt i, passant a frec de les noies, enfeinades amb llurs tasques del cosidor, digué amb veu seca: -Montserrat: arriba't fins a l'estudi!- ensems que, sense girar-se, emprenia ell la pròpia direcció. Semblava aquella la frase sagramental de les grans resolucions del senyor de Serra-Bruna, ja que recordava molt bé la Montserrat que un any enrera, i en semblants circumstàncies pronunciada, havia presagiat la clausura del primer periodo de les seves il·lusions. Com allavors, també ara ses mare i germana li dirigiren fondes mirades d'encoratjament. No calia pas tant, perquè els temps, que no transcorren mai en va, havien trempat sa ànima en els grans dolors, en les grans sequedats i en els grans exemples. Aixi és que, mig alegrant-se de l'ocasió que se li presentava per a sortir de dubtes, el seguí amb pas ferm, entrant a l'estudi quan ja aquell s'asseia a la poltrona i començava a regirar llibres i tinters, tot carraspejant, sonant-se i pipant el cigarro, tal com un home que vol donar més gravetat a una sentada que no sap per on començar-la. Per fi, asseguda la noia al seu costat, començà: -Poc més d'un any fa, filla meva, que en aquest mateix lloc vàrem parlar d'un assumpte que va portar-me un gros enfado... enfado que dugué molta cua, perquè ajudà a fer-me perdre l'enteniment i vingué... tot lo demés. Ara bé: jo no sé com dir-ho ni com agafar-ho, mes entenc que tinc obligació de parlar-te del mateix assumpte. Digue’m, doncs: ¿has reflexionat sobre lo que llavors me vares dir i jo te vaig respondre? De quin parer ets ara? -Jo crec- digué modosament la noia, -que no tinc pas motiu d'haver mudat de pensar. Fins me sembla que avui estem més lligats que mai amb... aquell senyor, després de lo succeït. -Ja veuràs- féu don Eudald, un poc picat. -No es pot pas negar que ens ha fet un bon servei; però, si val a dir-ho, jo també hi he posat el coll, donant tot lo que se m'ha demanat, perquè sàpigues, noia, que el patrimoni de Serra-Bruna, amb unes coses i unes altres, ha rebut una llisada que tardarà a refer-se'n i... així rai!...abaixant-se un a tot lo que l'altre vol, no n'hi ha pas mai de plets. La Montserrat alçà els ulls i clavà en son pare una mirada plena de dolorosa sorpresa, en la qual aquest hi llegí clarament la interrogació: «I ara? Què ja hi tornem?». -No, no- s'apressà a contestar-li: -lluny de mi voler-li llevar el mèrit de l'acció ni d'escatimar-li els regraciaments. Però em sembla que són dues qüestions molt distintes. Crec que hi ha mil maneres de demostrar-li nostre agraïment i fins de pagar-li, si convé, el servei que ens va fer, sense necessitat de recórrer al sacrifici teu en qüestió de tanta transcendència. Ni ell crec que sigui tan desconsiderat, per a exigir tal pago de son favor. Perquè has de saber que, ara més que mai, estic convençut de què aquest matrimoni no ens convé, i a tu encara menys. -I per què?- respostà la noia amb una veu seca, que dissimulava una mar d'angúnies, al compendre que son pare arrossegava encara la vella túnica de son egoisme. -Perquè...- acostant-se-li i baixant més la veu -perquè dic i torno a dir que és un esbojarrat que acabarà malament: creu-ho, filla. Nosaltres li devem molt: ens va treure d'un verdader apuro; però l’egoisme de l'agraïment no ens ha pas de cegar fins al punt de no reconèixer que lo que va fer és una gatada que podia costar-nos ben cara, i an ell primer que a ningú. ¡Mira que empendre a bufetades a una mala ànima com el Cerdà, davant dels seus saions, armats fins a les dents, i, de més a més, reptar a aquells galifardeus, dient-los-hi pillos i lladres a la cara, presentant-los-hi el pit nu, demanant que el foradessin... ¡Cregue's que això no ho fa sinó un boig! Un home així, té sempre la vida a l'encant: el millor dia se les emprèn contra un regiment de corassers i es fa enastar com un galàpat. -A mi em sembla- respongué la noia, amb modesta rialleta, -que és un boig que ha demostrat tenir més fe en la raó i la justícia que altres que es diuen savis; i si va fer lo que va fer, bé calia, per a engalzar lo que havien malmenat els que creguen que a cops de mall se pot fer entrar el clau per la cabota. Don Eudald es trobà agafat pels dits. Valga-li que les circumstàncies l'havien ja domesticat bona cosa, perquè en altre temps hauria botat com una pilota al sentir el sinapisme que, com qui no hi toca, li aplicà sa filla. Ara es mossegà els llavis i es limità a dir: -Ja veuràs: deixem aquest punt, en el qual ja fa temps me som donat per vençut. A home rendit no li feu guerra. Anem al cas. ¿Què saps tu en quina situació està ara en Montbrió respecte d'aquest assumpte? Perquè he notat en ell una conducta molt anòmala, que em fa sospitar que pensa ara molt distintament que un any enrera. Fins sembla que fuig de tot compromís. El dia de la feta, va desaparèixer sense dir oste ni moste i sense voler tastar ni un bocí. Vaig anar-lo a visitar per a regraciar-lo personalment, i... (això sí), l'home tan campetxano i amb aquell humor que sempre sembla que totes li ponen, i quan me creia tornar-lo a veure per aquí, un cop enllestida l'organització del poble, tot plegat sento a dir que ja és fora. Què vol dir tot això? Al meu entendre vol dir que ho dóna tot per llest, i jo me n'alegro, perquè creu-me que és un noi al qual son esperit fantasiós i amic de ficar-se en lo que no li importa el perdrà. La Montserrat se mogué en son seti i començà a respondre amb modesta resolució: -Doncs jo, papà, crec tot lo contrari de vostè. Si recorda els termes de la carta que va llegir-me l'any passat, veurà que en Ramon està encara dins de la mateixa situació que en ella es col·locava. Faci's càrrec ara de son caràcter excessivament delicat i compendrà fàcilment per què, fins havent-nos prestat un servei tan gran com és salvar-nos amb perill de la seva vida se retirés discretament i s'excusés de posar de nou els peus en aquesta casa, on sa petició trobà tan mala acollida. -Com el defenses, filla meva!- féu don Eudald, amb un cert deix d'amarga compassió.