Part 2

-És un pudai de dona que sembla s'hagi feta paga de la bossa del senyor Rector i no pot sofrir que gasti un xavo per ell ni per ningú. I ¿que es pensa vostè que, a no ésser per la Feliça, no seria jo encara _in totim_ a la Rectoria? Ha de pensar i entendre, pudai!, que des de què mossèn Joan va venir la primera vegada, era jo el campaner, l'escolà, el sagristà i l'home de confiança de la casa, a on menjava i dormia. Mes tan bon punt va entrar aqueixa dona, que no sé encara d'on rediantre és eixida, i li va donar la fal·lera de l'estalvi, allò va ésser un infern. Semblava, pudai!, que se m'havia de beure les sangs, tornant-se una espieta feta a les orelles del senyor Rector: «Que ara s'ha esclafat una ceba abans de l'hora de deu! ; que ahir, quan vostè se'n va anar al llit, va atiar les estelles del foc, en lloc d'apagar-les a raig de canti; que avui ha fet una tirada del porró, essent així que al poal hi havia aigua fresca»... No vulga saber-ho: allò era un viure del pudai. I encara si la gasòfia hagués anat rabenta rai! Mes és el, cas que amb el caldo de l'olla s'hi podia batejar, i, si hagués gosat, per tot companatge ens hauria amorrat a l'òbit dels porcs. Jo patia, encara més que per mi, per mossèn Joan, que no sabia com apariar-s'ho, fins que un dia vaig dir-li: «Bah, bah, val més que partim peres com a amics, perquè sinó encara seria pitjor. Aquesta dona em crema les sangs i un dia jo faria un _desfèssit_. Pudai, no! En ma vida m'he estalviat una hora de treball, tenint salut; mes tampoc me vull estalviar una ceba ni un trago del verd, si això em plau. Jo ja li faré la mateixa feina, si li està bé, però vull ésser amo de casa, pudai!» I així ho vàrem fer. Vaig llogar una estada al costat, vaig fer venir una germana vídua amb un noiet i allí estem com uns reis. Mossèn Joan ne va passar molta pena, perquè m'estima; però com veia que tenia raó i ell és molt enraonat, va compendre que així jo me la passaria millor i ell s'estalviaria els sufocos que la mala bruixa li donava per causa meva.

-Però això sembla impossible!- deia en Ramon. -Com pot, aquest home, deixar-se dominar així?

-Ai Déu el faça bo! Si és com el pa blanc. Diu que tot s'ha de pendre tal com Déu ho envia, i que a on aniria, la pobra dona, si ell la treia de casa? Diu també que cadascú ha de portar sa creu; mes jo no hi estic pas conforme amb això. Està bé que cadascú porti sa creu, mes jo carregar amb la dels altres, repudai!...

-I el poble què hi diu, amb això?

-Si, què vol que hi digui? Que és un _martri_. No falta, per això, qui ho troba un xic bé, que hi hagi qui el retingui, perquè, com és de tanta bondat i s'escolta a tothom, si no fos així la major part de l'any aniria sense camisa. Emprò em sembla que no és pas tot u ésser retingut o anar escanyat. La Curesma no ha pas de durar tot l'any. A més de què els orris qui els fa és ella, que ja li asseguro que fa bon bossot. El seu rebost i el seu galliner són els mellors del poble, mes el pobre senyor Rector, si no és alguna gallina, morta de mala mort o alguna culana tarada, poc ne tasta res: tot va al mercat. És una dona que faria calés dels claus de les baldufes. Per Sancujema va fer dos anys, varen passar uns senyors que caçaven la perduda i els va vendre tota la parraqueria de la caixa, que encara era del temps de quan Judas era fadrí. ¡Creuria que en va treure mitja dobla de cotra, allà a on no valia tres pessetes!

En Ramon escoltava abstret les revelacions d'en Pascal, i encara que les creia exagerades, de moment li feren formar el propòsit de no contraure compromís respecte a la duració de sa estada a la Rectoria, per un si acàs.

En Pascal continuà la xerrola:

-Tornant-hi amb el senyor Rector, és pecat qui li fa mal. I no es cregui, que és un savi de primera. De llatí si en sap! Altrament és home per donar un bon consell a qui li faci menester. I el bé que ha fet al poble, ja amb caritats, ja d'altres menes. I per a maleir el mal temps, no n'hi d'altre en tota la rodalia. Ha de pensar i entendre que, des de que és aquí, no hem vist encara cap pedregada que s'ho valga, i això que n'han passades de bones pel veïnat. Encara em recordo de la de Sant Jaume farà cinc anys, que a les parròquies de Prunés, Vall-llosell i Daurada no hi va deixar ni les canyoques. Eren envers les sis del mati que vaig veure que la Pedraforca portava caputxa i vaig sentir les campanes de Vall-llosell, clares com si fossen a mitja hora. Jo que vaig dir: «Pudai!, avui tindrem tamborinada, mossèn Joan.» «-Vols dir?- féu ell tot esmorzant. -Doncs mira, estigues alerta i avisa.» A deu hores ja no es veia el sol i vaig sentir un tro cap a la part de la Pobla. Vaig dir: «Ja hi som!». A onze hores, a Prunés ja repicaven de debò, i es veia cap a les serres de Castellar de N'Huch un tap que feia feredat. La borinor s'anava atansant, i cap a migjorn hi havia un tall de serena, repudai!, que era lo que em feia menos goig. Aviso a mossèn Joan, i, quan va estar amanit a sota el porxo de la iglésia, ja la teniem a sobre i queien unes gotes com el pla de la mà; Cap a Vall-llosell i Daurada ja rebien de valent. «-Caratsus! Això va de males- deia mossèn Joan tot rodant al cap. -Això porta malicia.» Repudai! El cel semblava que s'esquerdava, veient-se negre com una gola de llop a part d'allà de la serra del Teixaire; ja les avançades sortien pel Coll del Bord, quan mossèn Joan començà les _malediccions_ amb el salpasser alt i llatinada que te crió. Jo estva espaterrat de veres i anava dient tot baix: «¡Repudai, avui si que batrem abans de segar!» La Feliça, amb un fogó de terra, anava cremant llor i romaní de fulla en fulla, i l'hereu del Sord, repenjat a les campanes, ¡dali, que és dia!...

Doncs ha de saber que, en quant mossèn Joan alçava els braços i el salpasser, ja la torbonada feia alto; mes, en quant els baixava, ja la teníem a cavall de la serra, a punt de saltar al pla. Mitja hora bataiera estiguérem així: repudai! tinc i tindré. Ella: «-Que passaré!», i mossèn Joan: «-Va _darretru_: que no passaràs.» Mes, repudai!, jo que veig que ell començà a venir groc de fatiga, les gotes de suor com cigrons li anaven cara avall, les mans li tremolaven enlaire i el llatí se li engargossava. En tal moment, la tempesta prenia embranzida i començava a rebotre algun que altre roc com un ou de colom. «Pudai, pudai, pudai!» vaig pensar jo. «Si aquest home se'ns acula estem perduts.» Jo que si, agafo el braçat de llor que la Feliça, tot mastegant parenostres, companejava com si fos or, i hi calo el mateix ciri beneït, fent un foc com un Sant Joan, me'n salto a dalt i prenc el fusell i mitja dotzena de cartutxos amb bala beneïda, i amb un girant d'ulls torno a ésser al costat del Senyor Rector, cridant: «-Animo, mossèn Joan! Faci un esforç, per Déu, que avui la misèria ens truca a la porta!-» I vinga un pet d'escopetades, que arreu fou contestat pels veïns. Mossèn Joan s'animà, i, atansant-se fins al cementiri, amb uns crits que feien feresa, reptà la tempesta que, amparada part d'allà del rieral de Salgueda, no tingué més remei que escórrer's pels erms i emprius de Serra-Calma, on, tant se val, no hi deixà ni les llagostes. En aquell moment començà a caure l'aigua a samalades: el perill havia passat.

En Ramon estava embadalit, i reia com un ximple amb les pintoresques narracions d'en Pascal, que tocava tots els registres, no essent pas menos distret el que en podríem dir de geografia de la comarca.

-Veu? Allí és el castell de Riany, fet del temps dels moros. Diu que hi ha una mina sota terra que va a sortir a Ter. Allà més lluny és Vall-llosel; més ençà hi ha Daurada, que no es veu; aquesta casa és Tapiols, la de més cabal de bestiar de tota la muntanya: l'amo és un borni que hi veu més que els gats. ¿Veu aquell blancall que s'obira per entremig d'aquell collet? És Serra-Bruna. La casa més potenta de tot per aquí. Ell és un gran senyor; bona persona, si no fos tan tiranu pel poble. Vol ésser amo dels emprius de Serra Calma, com si no en tingués prou amb lo que li sobra, i fa com el gos de l'hortolà, que ni menja ni deixa menjar. El que li costa el plet que sosté amb el poble, val vint vegades més que el fruit d'aquell ermot. ¿Veu, part d'amunt d'aquella serra, un clapissol ros amb unes parets roges dejús? Són les desferres del monastir de Sant Martí, a on diu que abans hi havia un bisbe.

I així, amb preguntes i respostes, fumant un cigar en aquest caire, perquè hi passava la fresca marinada i s'hi disfrutava ensems de bones vistes, i bebent un got d'aigua en aquella font, perquè hi feia ombra i s'hi estava bé, entre rialles de l'un i repudais de l'altre arribaven al poble que ja era fosc. La Rectoria era tancada, mes no estaven tan desprevinguts sos habitants, per quant tiraren el cordill del llucateu abans de què els arribats truquessin a la porta. Entraren a la lliça i ja al cap de l'escala sortien a rebre'ls mossèn Joan, amb els braços oberts, i la Feliça amb cara de prunes agres, amb un llum de cuina.

Oncle i nebot, confosos en una abraçada, pujaren escala amunt. En Pascal se féu càrrec de la bèstia, i, mentre la desembridava, la majordona, que des del darrer replà li feia llum, anava dient amb veu de nas:

-Poc pensava jo que arribésseu avui, i ja deia a mossèn Joan: «Sap què és? Que el senyoret haurà fet tard i s'hauran quedat a dormir a l'hostal del Porxo.»

Veient que en Pascal feia cas omís de son parlament, continuà:

-I, ben mirat, era el millor determini que podíeu fer. Demà haurieu pogut venir a la fresca...

-Un pudai!- exclamà en Pascal per tota resposta, mentre, estirant el cavall pel ronsal, el menava cap a l'estable.

V

Mossèn Joan de Montbrió, rector de Vall de Pedres, per aquells temps caminava ja en la sexta desena de la vida. Era el mitjà i únic sobrevivent de tres germans. L'hereu morí solter, i mossèn Joan, que era ja capellà, entrà en possessió de l'herència, però, religiós de vocació i no de conveniències, traspassà tots sos drets a favor del germà petit, que estava a Barcelona, dedicat al comerç amb regular fortuna. Aquest s'instal·là en el mas, se casà, i als pocs anys moriren ell i ella deixant a en Ramon, infant de tres o quatre anys.

Valga que mossèn Joan s'instal·là en la pairal i que una germana d'ell, dóna de poques apariències però excel·lent mestressa, se posà a governar la casa, que aquesta tirà avant i fins se realisaren importants economies i redempcions de càrregues.

Crescut en Ramon, oncle i nebot no lligaven gaire, per lo que aquell, amb el cor ple de tristesa, se'n tornà a sa parròquia de Vall de Pedres, i allí seguia completament donat a son ministeri.

Se calificava a si propi de capellà de missa i olla, lo que era un excés de modèstia, perquè, sense ésser un pou de ciència, posseïa quasi tota la que proporcionaven els seminaris de son temps, i fins de la Universitat de Cervera n'havia recollida molta, ja que hi havia seguit alguns cursos de la carrera de Lleis, que no terminà per haver-se acabat abans la Universitat que sos estudis, negant-se a seguir-los en la nova de Barcelona en protesta de lo que ell calificava d'atropellament del dret i triomf de la revolució.

Lo que hi havia de positiu era que per a mossèn Joan no havien transcorregut els darrers quaranta anys, havent-se parat en el moment en què, convençut de lo limitat de la sabiduria humana, cregué que ja estava discutit i resolt tot lo que humanament resoldre's podia. D'aquí naixia sa oposició a la vocació que per a la carrera d'enginyer manifestà sempre son nebot, carrera que representava uns estudis i unes rutes per ell completament desconeguts. Ell havia estudiat a Sant Tomàs, havia traduït a Sant Agustí i a Sant Jeroni i a altres Sants Pares de l'Església, i en els lluminosos escrits d'aquestos grans savis havia trobat un cos de doctrina filosòfica suficient a omplir no sols les necessitats de son cor, sinó, deia ell, de tot l'humà esperit.

Déu és la causa primària de totes les causes i la força creadora, conservadora i reguladora de totes les forces, de les que dimanen, com irradiacions sublims, totes les demés manifestacions, així en l'ordre natural o físic com en l'espiritual. Estudiant, doncs, a Déu en sa essència, en sos atributs i en ses revelacions, s'obté la clau de tot lo demés. D'aquí en feia arrencar la superioritat de la carrera eclesiàstica sobre totes les demés: carrera de privacions i sacrificis, sublimada per la missió encomanada als sacerdots d'ésser intermediaris entre Déu i l'home, aqüeductes de la Divina Gràcia, la que distribueixen cobrint espirituals necessitats i humanes misèries.

Després d'aquesta, i per aquells fadrins externs mancats de vocació per a l'estat eclesiàstic o que, sentint la necessitat de constituir una família, devien buscar un medi o un recurs per a subvenir a son sosteniment, posava la carrera del Dret, germana petita de l'anterior i amb missió poc menys elevada, com és la de fer triomfar la Justicia, una de les principals i més immediates derivacions de la Divinitat. Les demés carreres -medicina, farmàcia, etc.,- encara que molt honorables, venien a ocupar un ordre inferior. La militar la tenia descartada. Des de que la política, deia, l'havia deshonrada, fent-la servir d'escambell a totes les humanes passions, no podia ésser l'ideal d'un fill de família que s'estimi.

Però tota sa admiració la guardava mossèn Joan per a aquells joves priviliegiats que tenien prou talent i prou pit per a agermanar la carrera eclesiàstica amb la Llicenciatura dels sagrats Cànons o del Dret. D'ells era el pervenir.

Mes, tant per a uns com per a altres estudis, calia conèixer a fons el llatí, perquè en aquesta llengua estan escrites les Sagrades Escriptures, com també els llibres dels Pares i Doctors de l'Església, les obres de Dret més importants, des del _Digestum, Pandectas_ i compilacions del Dret Romà, fetes pels grans legistes de l'antiguitat, fins a les obres de Paguera, Cortiada, Vives i Fontallella, com també en llatí són la gran majoria d'obres que tracten de medicina i farmàcia, des de les d'Hipòcrates, Galeno, Celso i altres, fins als cèlebres aforismes de l'escola de Salerno.

-¿Com és possible, doncs- deia mossèn Joan -que sigui cosa sèria aquesta carrera de nova invenció que havia pogut cursar en Ramon, sense conèixer a penes el llatí?

¿No volia això dir que per la tal carrera es prescindia de tot lo que la humanitat ha escrit en la llengua mare de totes les llengües?

Heu's aquí lo que era mossèn Joan com a home de lletres. Pel demés, un cor de noi que quan renyava es tirava un remordiment a sobre, i quan reia li escapaven les llàgrimes, que en ell, més que altra cosa, eren signe d'entendriment, ja que les grans penes se les passava sol i amb ulls eixuts.

Exercia de pàrroco per amor a l'art o, com ell deia, perquè no sabia fer res més. Per naixença, per educació i per temperament, no era popular; era sols per esperit de sacrifici, per abnegació seràfica, per natural bondat de cor i per odi a la pròpia carn, que havia vençut sos impulsos i dominat sa naturalesa, fins a doblegar-la sota les misèries i les impertinències dels feligresos. Així havia conquerit l'amor i la veneració d'aquests, que abusaven de son caràcter angelical i dèbil, sense que sovint seguissin sos consells més enllà de ses pròpies conveniències.

Físicament considerat, era mossèn Joan home de bona presència, si bé lleugerament corbat, amb més abundància d'ossos que de carn. En sa cara, eixuta de vianda, s'hi marcaven tant els ossos, que un anatòmic hauria pogut catalogar-los sens pena; mes, a part d'això, com sa pell era d'un rosat sanitós, feia de molt bon veure, i l'òval estirat de sa cara acusava una certa distinció, visible particularment en son front espaiós, en son nas, lleugerament aguilenc, i en sa ben perfilada boca. L'impromptu característic de sa fesomia era una suma beatitud i complacència traduït per una mitja rialla que no es fonia mai, ni quan son cor se sentia negat per la contemplació de les les grans misèries humanes.

Les habituds no podien ésser mes senzilles ni ses necessitats més limitades. Sa vestimenta era pariona de sa vida: llustrosa a força de raspall i fins discretament apedaçada en algun indret, però neta de taques, com sa conciència. Un detall: mossèn Joan no polsava. Tenia massa encarnat el sentiment de la pulcritud per a deixar-se influir de tan potiner vici. En canvi fumava morigeradament uns cigarrets _de currutaco_ que, per no tacar-se els dits, sostenia amb uns amollets de plata. Era l'única transacció que havia pactat amb la corrent moderna.

VI

No mancaren a la taula del Rector els rescalfolls profetisats per en Pascal, i en Ramon els feia els honors amb bon apetit, sobrant-li temps encara, entre mossada i mossada, per a entretenir a son oncle amb qüentos d'estudiant, anècdotes dels seus viatges i acudits de bon humor. Aquest el contemplava embadalit de goig, atent sempre a conjecturar per ses espontaneïtats l'estat de l'obra moral que amb tants afanys havia fonamentat.

De moment pogué apreciar en ell major seguretat de criteri, més maduresa de conviccions i, sobretot, major cabal d'idees pròpies, que expressava amb una tal superabundància de fantasia, que al bon home li posava pell de gallina.

Mes li quedava sempre una sospita, com una espina clavada al cor. Portat per sa fantasia, ¿hauria anat son nebot lluny, fins a pendre-hi mal sa consciència de bon cristià? Era precís sortir de dubtes, i aprofità la primera ocasió per a imprimir nou tirat a la conversa, preguntant-li:

-I bé, fill, digue'm ara quelcom de ta carrera. Explica'm què ve a ésser això de l'enginyeria. ¿Quin paper hi feu, pel món? ¿Quina és, ben pel clar, vostra missió?

-La nostra missió- respongué el jove -és esbrinar les lleis de la naturalesa, conèixer ses forces per a regular ses accions, deduir conseqüències, fixar principis, traure aplicacions encaminades a augmentar la riquesa, i, disminuint l'esforç de l'home, fer-li més fàcil la vida. Més senzill, vulgarisant la definició: lograr que la feina penosa de deu homes, per exemple, la faci descansadament un sol.

-Mes al tractar d'alleugerir el treball de l'home, t'has fixat en que aquesta és una llei de la naturalesa com qualsevol altra?- observà el Rector.

-Sí, i per això tracto de regular-lo i fixar son resultat.

-Està bé, però el treball és imposat a l'home com un precepte diví, _in sudore vultus tui vesceris pane_, i podem considerar-lo baix dos conceptes: com un càstig, perquè violenta la naturalesa i ens subjecta a la destrucció del cos i a la mort, i com un benefici, ja que ell és el preu de nostra redempció en lo espiritual i ens proporciona recursos per a atendre a nostra subsistència i fins a nostre benestar en lo material. Sentades aquestes premises, formulem el silogisme...

-Ja veurà, senyor oncle- féu en Ramon somrient: -veig que vostè es recorda massa de sos companys d'aula i sempre treu al sol sa sotana d'escolàstic, que fa molt temps que ha passat de moda. Deixi's de silogismes i solecismes, d'arguments i d'argúcies, que prou sap que jo no puc pas seguir-lo per aquest camí. Jo no estic pas avesat a amidar-les, aquestes coses, amb el compàs de la dialèctica. Jo sols sé que regular no és pas destruir i que, si Déu condemnà l'home a treballar, li donà el bou i l'ase perquè l'ajudessin, i que, per a complir bé el precepte del treball, no és pas precís que suem sempre a raig fet ni que anem de continu traient el fetge per la boca. El treball de la intel·ligència és tan treball, per aquells efectes, com el de la força, i jo sols pretenc que el bou tiri l'arada, i l'home empunyi la rella.

-Si no és més que això, no cal que t'escarrassis, perquè és lo que ha succeït sempre. Mes ja entenc el símil: vols la força bruta per a la bèstia, o sigui per a la naturalesa, i el treball intel·lectual per a l'home. Ara que t'has sortit tan bé de la primera proposició, anem a la segona, Si el treball és no sols el medi de dignificació de l'home sinó també de guanyar-se el pa o atendre sa subsistència, i tu logres, com dius, que el treball de deu el faci un de sol, pregunto jo: què faran els altres nou?

-Se miraran com l'altre treballa- respongué, rient, en Ramon, com no donant importància a l'objecció.

-Està bé- digué son oncle, impertorbable, buscant la revenja de la ironia de son interlocutor, -i en aquest cas també es deuran mirar com menja, a menos que aquest vingui obligat a mantenir-los o que tu, amb tes deduccions, hagis trobat la manera de fer que basti a l'home menjar un dia cada deu. Per més que t'asseguro que aquí toquem ja les conseqüències del sistema, amb els pobres que truquen a la porta i són treballadors vagatius, teixidors de la Pobla uns, faixaires d'Olot altres o bé corders de Camprodon, gent tota que s'hauran cansat de mirar, amb les mans a la butxaca, com un sol fa la feina de deu.

-Bromes a part- replicà en Ramon,- cregui, senyor oncle, que és un error pensar que les màquines roben feina als braços: lo que fan és vulgaritzar i enbaratir els articles, eixamplant el camp de la producció. No nego el fet que vostè em senyala, mes és sols un efecte passatger de la transició. A l'aparèixer el primer ferrocaril, molts profetisaven la mort del gremi de traginers, i, en efecte, de moment les agències d'en Balira i d'en Muntanya se n'anaren al cel, mes lo cert és que el gremi no ha fet sinó progressar.

El Rector no l'escoltava ja quasi, preocupat amb un altre ordre d'idees.

-Escolta. Hauràs sentit alguna vegada- digué mig interrompent-lo -comparar els desagraïts amb els porcs, que sota l'alzina mengen les aglans, sense dignar-se alçar el cap envers l'arbre que les hi subministra. Doncs, ¿no et sembla que entre els que estudien els fenòmens de la naturalesa i especulen les forces que aquests els proporcionen, n'hi ha molts com els porcs, no es prenen la molèstia de considerar que aquelles aglans han caigut de més amunt, ja que, com diu Sant Tomàs, Déu és la causa primera i la força primordial de la qual dimanen totes les forces i totes les causes?

-Cert que sí.

El vell sacerdot se remogué en son setial, com disposant-se a donar el cop definitiu.

-Però tu, que t'has enamorat de la naturalesa i et delites per penetrar sos misteris, ¿no trobes més bonic i fins més noble, en lloc d'estudiar les lleis per llurs resultats, buscar el Legislador? En lloc d'amidar les forces per llurs efectes, ¿no val més remuntar-se a son sublim impulsor, que és Déu?

I aquí aclucà els ulls, el sacerdot, com l'artiller que, presa la punteria, aplica la metxa a la pólvora i, sense perdre alè, enjegà aquesta canonada seca:

-Digue'm: ¿en tes investigacions l'has trobat, a Déu?

En Ramon descobrí de repent el joc de mossèn Joan i l'objecte que perseguia. Comprengué que son oncle dubtava d'ell, i aquesta sospita el ferí al mig del cor. Un instant els dos interlocutors s'abrigaren amb una intensa mirada, que ambdós sostingueren valentament. Després en Ramon respongué amb veu reposada: