Part 19

Vejam ara si en traurem l'entec,- continuava, no podent ocultar la seva satisfacció, -que li asseguro que m'han fet posar els cabells blancs. Basi aquí, Basi allí: sempre en Basi per tot, i en Basi no podia fer res de profit. Missenyor, espatarrat i sense esma per res, no fent ni deixant fer, que és lo pitjor; missenyora, sempre malicosa i feta una esponja, i encara sort de la Montserrat, que té un esperit com un brau i un cor que no l'acaba mai. Mes una senyoreta... ja se sap, què pot fer? Jo prou el tenia el meu plan, però...

-Vejam-lo, doncs, el vostre plan- féu breument en Ramon.

-Es molt senzill: això sí, s'ha de pegar falconada a la bossa de missenyor, perquè... ja se sap que no es fa pas xocolata sense cacau, i quan convé... Doncs, vegi lo que hi ha que fer. La gallardia del Cerdà consisteix en què disposa de més de quaranta homes armats, als quals paga (de la bossa del comú, ei!) dues pessetes diàries; doncs fer córrer la veu de què aquí se'n donen tres, i abans de dos dies ne tindrem més que no en voldrem, i... allavors, ja me n'encarrego jo de posar-li les peres a quarto, a aquell brètol...

-Ai amic Basi, que n'àneu de lluny d'osques!- féu en Montbrió, interrompent-lo. -Ja li vull pegar, la falconada, a la bossa de missenyor, que dieu vós, mes no per a comprar homes a tres pessetes. Hem de picar més fondo i tractar de curar la llaga en lloc d'enverinar-la. Jo no tinc pas de defensar els terralloners, encara que els crec més enzes que criminals, ni menos al Cerdà, al que tinc en el mateix concepte que vós; però no s'està pas Serra-Bruna tan net de culpes i pecats, que puguem gastar gaires gallardies. A això hem d'anar: a què la causa de Serra-Bruna sigui la del dret i la justícia, no planyent sacrificis per a lograr-ho, i veureu, com espontàniament se desllinden els camps; allavors sí que podreu dir que són enemics tots els que tingueu al davant i tractar-los com a tals.

-Sí, prou...- féu, tot gratant-se el cap, en Basi, que no comprengué pas bé lo que en Montbrió li deia, -ja ho entenc; però miri que el Cerdà és un mal sorge... i per aquest camí, quan hi arribarem... potser serà tard.

-Serà tard?- respostà l'altre cloent la conversa. -Potser sí, si perdem el temps. Lo que convé és parlar menos i obrar més. ¡Apa mans a l'obra!

VIII

De la primera feina se n'encarregaren les dones. Les minyones i masoveres més animoses sortiren del mas, unes cap a llevant, altres cap a ponent: parlaren amb les avançades i escamparen la nova de què el senyor Serra-Bruna convidava tots els homes del poble a una reunió a la lliça del mas, a on s'hi trobaria don Ramon de Montbrió.

El cas era grave i de moment ningú es decidia, perquè, quan ne fou sabedor el Cerdà, es posà fet un foll, transmetent l'avís de què faria foc contra qui s'atansés al mas.

Però el corc treballava ja en les files dels amotinats, perquè el nom d'en Montbrió era garantia de pau i de serietat, i més ara, augmentant son prestigi per l'acte portat a cap poques hores abans, burlant-se del Cerdà a les barbes dels seus saions.

Pe fi, alguns, més coratjosos, escorrent-se mig d'amagat, començaren a entrar en la lliça. Son exemple animà alguns altres, que ja ho feren més descobertament; i com el Cerdà amb tots sos esbufecs, no s'atrevís a complir l'amenaça de fer foc, de mica en mica s'hi anaren aplegant, de primer molts dels que, a falta d'armes, recordant l'adagi que diu «en temps de belluga campi qui puga», anaven proveïts de sac i cordes, i després altres i altres, fins els armats, alguns d'ells a sou del Cerdà.

Aquest treia foc pels queixals. Si els deixava fer, el resultat seria que, persuadits per en Montbrió, no sols augmentarien considerablement la defensa de la masia, sinó que fins posarien en vertader perill la seva autoritat.

-A atrevit, atrevit i mig- se digué, resolent-se a jugar el tot per tot. -A dintre tothom!- cridà als seus. -Hem de desfer aquest marro, enc que sigui a escopetades.

Mig plena la lliça de gent, veieren arribar el Cerdà, acompanyat dels seus voluntaris, inclòs la secció uniformada dels de Vall-llosell, al comando del Sastret, que de nou havia sol·licitat d'aquella Junta Revolucionària, com a gent de més confiança.

En Montbrió fou aconsellat de barrà'ls-hi la porta, però s'hi negà en rodó. Ni tan sols l'entrada de la casa permeté tancar. Això sí, féu reforçar la guarda de l'escala i apostar alguna gent prop de la miranda, amb ordres riguroses de què ningú es fes visible ni donés senyals de vida sense les seves expresses ordres. De tot aquest rem ne quedà encarregat en Basi.

Amb això, ja entrava el Cerdà amb gran gallardia, rodejat de la plana major de la Junta Revolucionària.

La situació es feia imponent, i tothom estava amb l'ànima en un fil, fites les mirades en els dos capitostos, l'un verd de coratge i l'altre, en Montbrió, passejant-se reposadament i amb les mans a les butxaques per davant de la porta.

Formada la gent o, millor dit, arrenglerada al mig de la lliça, l'esquadra de Vall-llosell, tan prop de la porta com fou possible, el Cerdà, després de dirigir furioses mirades a dreta i esquerra i d'escopir repetidament la bilis que li pujava a la boca, se dirigí amb descaro a en Montbrió, preguntant amb veu rogallosa:

-A on és l'amo d'aquesta casa?

-Som jo, l'amo- féu l'altre, deixant de passejar i plantant-se-li tranquil·lament al davant. -Què se us ofereix, mestre?

-Responeu amb més respecte!- cridà el Cerdà tractant d'imposar-se.- És el _Presidente de la Junta Revolucionaria_ qui us parla.

-Està molt bé, per servir-lo, però no hi tinc res que veure jo amb aquest senyor; no m'ha fet mai cap favor ni me'n deu cap. Me pregunteu per l'amo i us dic que som jo.

-Vós, l'amo? Vós, un foraster vingut de qui sap a on. ¿I amb quin dret vos atreviu a dir-vos l'amo de Serra-Bruna?

-Amb el mateix dret que vós us tituleu _Presidente de la Junta Revolucionaria_ de Vall de Pedres.

La sortida d'en Montbrió, cridant tant com ell, desconcertà un moment el Cerdà, que acabà de despacientar-se.

-Ja n'hi ha prou, de comèdia!- digué variant de to. -Vull saber qui ha convocat el poble, amb quin dret i a quin objecte.

-Jo l'he convocat- féu l'altre seguint-li sempre el to -amb el dret que té tothom de mirar per sos interessos com bé li plagui i a l'objecte de tractar els assumptes pendents entre el poble i Serra-Bruna.

-¡Doncs sabreu que aquí no hi ha més que la Junta Revolucionària per a tractar dels assumptes del poble; que aquesta reunió és clandestina, subversiva, il·legal i reaccionària, i queda des d'ara dissolta; que lo que s'hagi de tractar ho tractarà la Junta, un cop allotjada la gent, i no aquí, sinó a dalt, amb l'amo veritable, i no amb un farsant que no és ningú!

Féu posat d'avançar, mes el jove se li quadrà al davant, cridant-li amb veu ferma:

-Alto!- I, fitant-lo valentament a la cara, continuà; -Mestre, sembla que teniu ganes d'acabar-me la paciència i ho lograreu; ja aquest matí vos he topat al camí ral i m'heu assaltat com un lladre i m'heu fet foc, del qual delicte me'n respondreu al seu dia. Basta de comèdia!, també dic jo. ¿Qui sou vós pera a cohibir la llibertat d'un ciutadà honrat, que transita llibèrrimament per la via pública, ni menos per a assaltar-li el domicili sense auto judicial? Avui que als raigs esplendents de la llibertat han caigut les cadenes de l'esclavitud sota els peus del poble, fart de sofrir les vexacions dels tirans; avui que s'han proclamat tots els drets de l'home, fins els inalienables, il·legislables, indiscutibles i interminables; avui que la democràcia resplendeix com un sol, que la igualtat nivella totes les jerarquies i que la fraternitat estreny en un sol llaç a tots els ciutadans, és avui que veniu, en virtut d'uns poders que ningú vos ha dat, a ressuscitar l'absolutisme, proclamant-vos rei, que és igual que dir tirà assedegat de sang i or, a pertorbar la tranquil·litat del comú, a explotar la bossa del contribuient i, lo que és pitjor, a atacar la llibertat dels ciutadans i a comprometre les conquistes de la gloriosa revolució, que d'una manera tan admirable...

Prova de què en Montbrió conservava tota la serenitat, era la humorada de voler desmuntar el seu adversari tirant-li pels nassos tot una parrafada d’oratòria de club, justament de la mateixa que hores abans ne feia sarcàstica burla.

El cert és que el Cerdà perdia terreny als ulls dels seus, i aquest convenciment li féu sentir la necessitat d'acabar aquella escena, tapant de qualsevol modo la boca del jove. Veient-se molt superior en força material, tractà d'imposar-se, interrompent-lo de mala manera.

-¡Calla, maleït burgès de terra baixa, rellotge de sagristia! Millor faries de cuidar-te del teu patrimoni; si te'n queda, hereu escampa, que no ficar-te en lo que no et pertoca! ¡Vés a veure si en queda cap, dels moltons que tondia el teu oncle! ¿Què et creus que no sabem lo que cerques per aquí, rondaire de bons partits? Tu fas com els gats al febrer...

I aquí buidà una frase bestialment crua, perfilada amb tot el relleu de sa oratoria estrafalària.

Si amb això es proposava distraure a l'enginyer de son objectiu, fent-lo sortir de tino i precipitar el conflicte rebentant-ho tot, no hi ha dubte que ho logrà, perquè de sobte se'l veié venir verd i avançar-se vers el provocador amb els punys closos i tremolosos els llavis.

Allavors se produí una escena curta, original i estranya, que els presents contemplaren esborronats i sense atrevir-se ni a respirar. Els dos enemics, encarats com dos mastins gelosos, devorant-se amb llambregades plenes d'odi, s'increpaven a mitja veu, lo que donava a la disputa un caràcter més violent encara.

-Tu callaràs- brunzia en Ramon, -miserable desertor de galeres, escanyapobres arrastrat.

-Guita!... guita!- bufava l'altre, caragolant-li frases impossibles d'escriure, d'aquelles que sols es troben en els diccionaris dels bordells i presiris.

-Badall de l'infern, potulàs, fill de ningú...- tornava aquell: -vomita fins ta llengua d'escorpí per a fàstic dels gossos, malvat penjoll de forca.

-Guita!... guita!...- repetia el digne president, guanyant-lo encara per la virulència dels qualificatius que eixien de sa boca, secs i crusos com imprecacions de condemnat, amb la visible diabòlica idea de portar-lo al darrer extrem i tenir peu per a desfer-se'n.

Exasperat aquest, i avergonyit de veure's compromès en tan bestial contenda, se llançà en avant, agafant pel canó la tercerola que el Cerdà tractava d’encarar-li.

-Aquesta és la meva!- cridà aquest amb ràbia; i, mentres alçava la grapa dreta per sobre el muscle del seu enemic, braolà amb veu de comando: -Voluntaris, a mi! ¡Aquest home és pres: lligueu-lo!

Fou obra d'un instant. El braç dret de l'enginyer giravoltà amb moviment ràpid, son puny clos descrigué una curva horitzontal a tall de _boxer_ i anà a esclatar a les barres del president, que ressonaren amb un feréstec claqueig, tal com un cop de mall que caigués damunt d'un sac replè de grava. L'infeliç eixamplà els colzes, amb moviment de garra-tibat, i, sense dir ai!, caigué com un plom.

Se produí una sensació tan intensa com indescriptible. Amics i enemics quedaren esgarrifats davant d'un fet que per força havia d'assenyalar la general conflagració. El mateix Ramon degué compendre lo crític de la seva situació, precipitada per sa pròpia falta de corretja, i, sense més reflexions, que no hi cabien en tal moment, es disposà a fer-hi cara amb tota l'ardidesa de son temperament fogós. Se trobava en un d'aquells moments únics, segons Napoleó, en cada conflicte, que decideix l'èxit en favor de qui sap aprofitar-lo, com si diguéssim el _capillum fortunae_ dels llatins, que decanta a aquesta coqueta vers _l'audax_ que ha sabut collir-lo al vol i s'hi llançà com un boig.

Doncs a l'espetec d'aquella bestial punyada que al Cerdà li desféu la cara, fent-lo caure en basca, hi respongué un grunyit sord i terrible, com de fera trepitjada, chorejat per un criquejar de fusells que s'engallaven; però el valent jove no s'encongí, sinó que, encarant-se amb les files, empunyant la tercerola que aquell li havia deixat als dits, i amb la dreta encara nerviosament reclosa a tall de gladiador enfurismat, els hi presentà el pit exclamant:

-¡Aquí el teniu, patuleios del Vall de Pedres, el vostre capità! ¡Vegeu-lo de morros per terra, besant la pols que jo trepitjava! Jo vos l'he bufetejat per brètol i brut de boca; l'he bufetejat i escopit com bufetejaré i escopiré al primer de vosaltres que s'atreveixi a repetir ses paraulades. ¡Foc a mi, bretulada miserable! Tireu-me, però tireu dret, si és que hi lluqueu encara, culs de taberna, enllepolits del vici: que, si no... aquí hi ha pit de sobres per a fervos dragar les bales que a preu de vi vos ha venut el potulàs que vos comanda!...

Ni es pot escriure lo que en son foll exaltament els deia en Ramon als capitostos del poble, increpant-los amb una tenacitat que esborronava els propis amics, burxant-los de mil maneres, igual que el domador a les feres engabiades.

-¿Qui, qui de vosaltres- tornava, -s'atreveix a sortir fiador d'aquest malparlat que vomita per terra la fel i el vi de les seves entranyes? És vostre quefe! ¡És el que heu dut a coll-i-bè com uns ximples, perquè us tirava els rosegons de la seva taula!...

I atansant-s'hi més, a mida que ells reculaven, vençuts, esdernegats i aglanats per aquell torrent desbordat d'improperis, per aquell davassall d'audàcia i pel no sé què de terriblement suggestionador que tenien sa veu, son accionat i ses mirades llampegants, començà a reptar-los personalment, un a un, anomenant-los per llurs noms, fitant-los als ulls, frec a frec, fins a espurnejà'ls-hi les cares amb sa bilis encesa, apagant-els-hi sucessivament les gallardies, com les flames dels ciris de l'altar s'apaguen una a una al buf del sagristà.

I ningú piulava, igual que si se'ls haguessin paralitzat les llengües i glaçat les mans sobre les armes que empunyaven.

Sols el Sastret, que, potser per raó de l'uniforme que vestia, es cregué obligat a intervenir com a autoritat superior, s'avançà, no amb posat de desafio, sinó amb aire d'agent de l'Autoritat que vol complir amb son dever, o millor, a tall de soci de club, amb veu i vot, que surt en defensa del reglament trepitjat, i alçant l'espasa crida:

-Companys; això és un delicte de _lesa autoritat,_ i jo en protesto, en nom del país!...

-Vostè, senyor oficial,- exclamà en Montbrió regirant-s'hi i canviant de registre, amb aquella ductilitat meravellosa que el feia amo de totes les situacions. -¿Vostè voldria tacar els seus galons defensant a un escapat de presidi, a un brètol com aquest? No! Això no és possible. Vostè, com a militar, és el defensor nato de l'honor i de la justícia! Amb vostè ens entendrem de seguida. Entri.

I, prenent-lo ràpidament pel braç, se l'emmenà cap a dintre, deixant-se ell conduir, de segur encantat de veure's tractat amb tanta cortesia.

Seguidament tornà a aparèixer en Montbrió fet un argent viu, i, mentre feia intoduir també el pobre Cerdà, estabornit encara i glopejant sang, cridà al sargents del piquet:

-Sargento: prengui dos números i entri.

Aquest obeí, ni més ni menys que si el manés son quefe natural. Al replà de l’escala, mig de grat mig per força, se'ls féu deixar les armes en un recó.

-Dos números més!- cridava de nou als del piquet, ja sense cap superior.

Obeïren els dos de cap de fila; i, així, de dos en dos, i mansament, anaren entrant i dipositant les armes sense cap dificultat a on veien apilades les dels seus companys.

Els capitostos que, sostrets un moment a la influència hipnotitzadora d'en Montbrió, tornaven a grunyir, com tractant de revifar l'esperit dels seus, quedaren, per virtut d'aquesta ràpida maniobra més confosos i aixafats. Començaren a xiuxiuejar entre ells, i, fos per temor, per vergonya o per previsió, se dirigiren al portal i desaparegueren sense donar cap ordre i seguits d'alguns, pocs, dels seus.

Estudiant lo que se'n diu psicologia de les multituds, pot notar-se la semblança que hi ha entre l'acció de les corrents passionals oposades reflectint-se sobre un aplec d'individualitats i la de les corrents atmosfèriques esgrafiant ses lluites sobre la superfície del mar.

En el cas present, amb sols observar aquell atapeït conjunt de fesomies anheloses i corpreses, podien apreciarse les diverses fàcies de la lluita transcendental entaulada entre les dues corrents que es disputaven el predomini sobre aquell petit mar de passions, fins a cert punt inconscients. La bufetada mascla amb què l'enginyer clogué la disputa, fou el període àlgid del procés psicològic. L'audàcia de l'un nivellava l'excés de forces de l'altre: les dues potències es contrabalçaven. Un moment de vaciHació o de feblesa per part d'en Montbrió, i sa influència hauria sigut retuda amb conseqüències difícils d'apreciar. Ara, sa bona estrella o la fe en si mateix l'havia salvat. La tasca més perillosa quedava feta. La fera, si no rendida encara, estava dominada.

IX

Lograt el propi domini, en Montbrió tornà a ésser el mateix d'abans. Una mescla estranya de febrosa activitat i de calma freda, un humorista empeltat de filòsop, amb una verba irònica i penetrant, amb deixos de fonda amargor i esclats de franquesa salvatge, ben a propòsit per a dirigir-se a aquella caterva d'amotinats, que esborronats per lo que acabaven de veure i sentir, l'envoltaven encara amb les armes als dits.

-Al cap soms, valldepedrencs!- els cridava ardidament. -I a veure si m’expliqueu què hi cercàveu a Serra-Bruna, com no fos fer para-esqueneta al nou amo que us heu triat, pel gust de tenir-ne sempre un que us bati les costelles. Sembla que us prometia la grilla, i ben cert que vosaltres poc que hi fèieu escarafalls, pensant que, com estem en temps de llibertat se pot robar sense perill d'anar a presidi. Infeliços! Què us heu pensat? La impunitat, si n'hi ha, que no és pas sempre, avui com en tot temps és sols pels grossos, pas per vosaltres, que, mentre no poseu seny, sempre vos tocara el rebre. ¿Què us heu cregut que ha de durar sempre aquest desgovern que permet que un miserable escrivantot de poble es faci rei, muntant una moixiganga de junta i armant a costes del veïnat algunes dotzenes de desanimats perquè l'ajudin a fer-se els seus? Bona o dolenta, tornarà la llei a imperar. De bon grat o per força, l'ordre s'imposarà, tal volta en profit dels mateixos capitostos que avui empenyen i s'aprofiten del desordre; ¡i vosaltres, infeliços!, pagareu la pena dels que us han engalipat perquè els hi traguesseu les millors castanyes del foc.

Me direu que qui tenia obligació d'emparar-vos vos havia abandonat i fins s'havia constituït en vostre enemic. Això ho he deplorat jo abans d'ara, i això mateix ha amargat la vida al bon Rector, que us estima més del que mereixeu. Però vosaltres, que heu tingut memòria pels agravis del senyor d'aquesta casa, no n'heu tinguda per a recordar les vegades que d'aquí n'heu tret beneficis en les supremes necessitats; vosaltres, que heu sabut trucar a la porta de la Rectoria per les vostres conveniències, n'heu fugit quan d'allà en sortia la veu de Déu, que és la de la justícia i l'honradesa; vosaltres, que en temps de pestes i secades heu corregut a implorar la misericòrdia Divina, heu renegat del Cel quan heu pensat tenir la força a les mans.

Infeliços! Igual que els peixos heu saltat de la paella per a caure a les brases. Renegant d'un amo que us empobria amb una mà i amb l'altra us donava almoina, vos heu entregat a un altre amo que us roba amb totes dues, que us diu que no hi ha Déu ni llei perquè no us talaieu de les que ell vos imposa, que us parla de llibertat per a què no vegeu el dogal que us cenyeix el coll.

I vosaltres el seguiu a ulls clucs, a aquest home, que no creu en el vostre Déu i que ni tan sols porta la vostra sang a les venes. I vosaltres, que mil voltes hau maleït ei Govern que us lleva els fills per a dur-los a guerrejar contra qui no us ha fet cap mal, vos heu fet soldats de sou, abandonant les vostres dones i fills a la misèria, i els vostres camps a les males herbes. I ell vos ha fet tastar la ganduleria, a vosaltres, fills del treball; vos ha imbuït instints de rampinya, que vostres passats no havien conegut, i us ha conduït fins a les portes del crim, tot dient-vos que era això un acte de justícia. Igual que els cans, li caçàveu les llebres a canvi dels ossos que us tirava.

¡Ja l'heu vist, ara mateix, el vostre quefe, caigut a les plantes de qui no té més forces que una consciència honrada i la virtut de parlar clar i català, pesi a qui pesi! Mes, enteneu-ho bé: jo l'he castigat, a aquest brètol, per mon compte i raó, per lo que m'ha faltat a mi a aquesta casa, on tantes vegades hi havia mort la gana i deixat la mengia de la misèria, no per lo que us hagi faltat a vosaltres, que d'això no me n'havia pas comissionat ningú, ademés de què tampoc és tota seva la culpa, perquè ben sabut és que mentres hi hagi ases no mancarà qui s'estalviï d'anar a peu.

Doncs ara us diré per què us he cridat, i us ho diré ben clar i ben alt perquè em sentiu tots. Vos he cridat per a dir-vos: «Malvats i lladres!». I us ho dic jo, que no m'he mossegat la llengua per a defensar-vos quan vos creia honrats, i us ho dic a la cara, sol i desarmat, contra la boca de vostres fusells. Si algun de vosaltres gosa fer-me tornes, que surti.

Ja n'estava ben guardat, en Montbrió. Aquella massa de gent senzilla, més esgarriada que perversa fascinada i corpresa, de primer, per aquell braç de ferro i aquell temperament atrevit que en un sol moment i pel sol esforç de sa persona havia esmicolat la potència que tenia tot el poble sota el peu, esllomits i esdernegats pel xàfec de veritats incontestables que els hi tirà damunt amb aquell parlament que tan bé desentranyava un a un els sentiments dels seus cors, es trobaven igual que els primers pobladors del Paradís quan Déu els preguntava què era lo que havien fet del dipòsit d'innocència que els havia confiat, i, com ells, ajupien els caps de vergonya, davant del dit inexorabl.e que els hi posava al descobert les interiors misèries.

La consciència havia ressucitat: la bèstia humana era ben atuïda i podia en Montbrió reptar-la i burxar-la impunement.

Confosos i avergonyits, formats en grups, silenciosos uns, altres sentats sobre les carretes, i trulls, socs i altres mil objectes de què estava ple el cobert i sembrada la lliça, semblava que no sabien què fer-se de les escopetes, retacos i altres eines que els ballaven pels dits. Tots estaven seriosos i capficats i alguns fins semblava anessin a espurnejar-los-hi els ulls.

Era el moment oportú per a entrar en la darrera fàcies del problema que l'enginyer s'havia plantejat. Ja els tenia despullats de la roba de disfressa: era ja temps de tornar-los-hi la de persona honrada.

En Llissàs hi ajudà, intervenint com a advocat del poble.

-Ja veura, don Ramón- deia a la seva manera: -s'ha de dir tot lo que hi ha. Aquí els pillos i criminals cregui que són ben pocs, i si tant m'apura li diré que, llevat del Cerdà, que de temps és l'esca del pecat del poble, els demés...

-Els demés s'hi feien sopes- afegí en Ramón, endolcint amb una mitja rialla la duresa de la interrupció. -Per lo demés- continuà,- ja ho reconec així, i per això no els dono tota la culpa. Ja sé jo qui en té bona part, si no tanta com el Cerdà. Ja sabeu vosaltres a qui em refereixo, perquè no és pas cap secret per ningú les topades que amb don Eudald he tingut, amb motiu de les coses del poble. Avui, aquell, alliçonat per l'experiència, ha comprès que no anava bé i està disposat a reparar els mancaments en què pugui haver caigut. Ara falta saber si el poble de Vall de Pedres està disposat a escoltar la veu de la raó i de la justícia.

Aquells senzills pagesos alçaren les orelles, igual que el noi agobiat per la reprensió del mestre al sentir les primeres paraules que li profetisen el perdó, mitjançant l'esmena.

-Veïns de Vall de Pedres: escolteu-me!- cridà en Montbrió, aprofitant tan bones disposicions.