Part 18

-Oidà! I que aviat ho ha dit!- interrompé en Llissàs. -No veu que no el deixaran passar? I com vol anar-hi?

-A les bones, si puc, i si no... com pugui; però jo abans d'una hora, si som viu, seré a Serra-Bruna- contestà impertorbable i sense afectació el jove. -Un cop dins, completaré el meu plan. Probablement convocaré a tothom i allavors és precís que vingueu tots, barrejats uns amb altres, amb posat de pau. Entretant, féu córrer aquesta veu i que ningú falti.

Encara que vagament expressat, s'entreveia la idea d'en Montbrió i tots l'aprovaren. Sols en Llissàs repetia fent mueques:

-El Cerdà, el Cerdà, és qui em fa por! Recordi's de què disposa de més de quaranta homes armats. S'ha de gastar molta mònita, don Ramon.

-Mònita?- féu aquest. -No en conec sinó una, aplicable al cas present: procurar fer obrir els uis als de més bona fe i desemmascarar els malvats. Aquestos botaran, ja ho sé, i serà precís opósa'ls-hi els desenganyats. Si això no dóna resultat, doneu-ho tot per perdut. Ja serà sols qüestió de la defensa individual. Ara vosaltres escampeu en totes direccions la nova de què jo porto la pau. Feu que vegi força cares amigues entre la colla. Estigueu tots a la mira, i... del demés Déu dirà.

I, quedant-se sols amb quatre o cinc dels menys compromesos, seguí el camí cap a Serra-Bruna.

V

No trigaren gaire a veure petits escamots de gent, estacionats a les envistes de la masia de Serra-Bruna que es dibuixava al fons, severa i silenciosa. Semblaven volades de corbs que sotjaven pacientment les darreres extremituds de la bèstia estimbada, amb les carns de la qual esperaven deleitar-se.

En Ramon es desvià. per a estudiar la possibilitat de forçar el siti passant per llocs excusats; però, veient-ho difícil, tornà al camí ral, seguint avant.

Sa aproximació devia haver ja sigut notada, perquè es produí algun moviment d'anants i vinents, particularment en un dels escamots que ocupava el camí en la mateix línia del siti. En mig d'aquest hi descollava el Cerdà, amb sou aire petulant, vestit de gorra de pell, gec pelut, calces amples i la manta ratllada, caient-li a grans plecs del muscle esquerre. Duia a l'espatlla una tercerola.

En Montbrió no abandonà son posat indiferent, i parà la marxa fins a topar-se amb el capitost, que, veient-lo venir, estava palplantat al mig del camí.

-Bon dia, bona gent!- digué llavors, amb la major naturalitat, salutació que sols fou dèbilment contestada per alguns de la colla, però no pel Cerdà que, amb la vista fixa sobre el cavaller, semblava que se’l volgués menjar.

-I això?- continuà aquest en el mateix to. -Què estem de gales? ¿Què esperem el Bisbe, potser?

La xulada féu tan poc efecte com la salutació. Sols els més innocents mig rigueren; els demés semblaven tots preocupats, com si esperessin alguna cosa més sèria. Els llavis prims del Cerdà es desplegaren sota un nas d'òliva, i sos ullets vius accentuaven sa penetrant intenció.

-Lo que esperem- exclamà en to imperatiu, -a vostè poc li importa. Lo que convé és saber vostè qui és i a on va.

El jove es posà prompte a l'altura de les circumstàncies, i sense perdre l'aplom li respongué:

-Qui som jo, no tinc pas de dir-vos-ho, com tampoc necessito preguntar-vos qui sou vós. Jo faig la meva via i passo pel camí ral. ¿Què hi ha que dir en això?

-És que el poble està en estat de siti i aquí no passa ningú sense els passaports del _Presidente de la Junta Revolucionaria_

Dient això, el Cerdà es despenjava la carrabina de l'espatlla, tot quadrant-se al mig del camí, amb posat de ferma resolució.

Era inútil discutir amb un home que ja presentava les forques per davant, i el jove li medí d'un cop d'ull tota la malignitat d'intencions. Ademés, els moments se feien crítics, ja que l'espectatativa del xoc que anava a produir-se entre els dos personatges atreia els grups d'armats. Dintre pocs moments en Montbrió en seria voltat i impossiblitat de lliurar-se de les grapes del Cerdà, que no desaprofitaria pas l'ocasió de destruir la darrera esperança dels sitiats. Calia, doncs, aprofitar aquells instants en què l'enemic estava encara descuidat, en espera d'una agarrada que, més o menys llarga, estava sols al començament.

Així ho comprengué el jove, amb admirable rapidesa de pensament, i, sense cap senyal de transició, passà de la tranquilitat que aparentava a l'acció més enèrgica. Replegà les regnes, ensems que clavava sense compassió els esperons al ventre de la pobre bèstia, que, al sentir-se tan brutalment obligada, llançà un ruflet de dolor i, redreçant-se com un mal esperit, botà per sobre els del grupo, que, sorpresos de la violència de l'inesperat moviment els hi faltà temps per a fer-li lloc. El Cerdà, que era el primer, collit en el mateix moment en què anava a encarar l'arma, entrebancat amb la manta que li privà la llestesa de l'acció, rebé una forta refregada que el féu giravoltar i mig caure de morros damunt la margera del camí.

-Alto! Alto! Foc a ell tothom!- cridava renegant com un condemnat, i, tot redreçant-se, acompayava l'acció a la paraula. La seva bala passà brunzint i esfullant els arbres del camí. Se seguí un espetec d'escopetades; però, fos que no hi havia prou mala sang o fos perquè lo sobtat i atrevit de l'acció els deixà a tots glaçats, lo cert és que l'ordre del Cerdà s'obeí massa tardanament per a fer bona punteria, i els més restaren bocabadats, mirant-se com s'allunyava el cavaller aplanat sobre la bèstia allomada, fins arribar al portal de la masia, que se li obrí de bat a bat.

VI

-Basi, cadascú al seu lloc!- cridà en Montbrió, separant-se dels que joiosament li donaven la benvinguda. I enfilà l'ampla escala amunt, saltant els graons de dos en dos.

Mig enlluernat per l'esclat de sol que deixava a fora, a penes s'adonava de l'ombra graciosa d'una dona que, mig esvaïda sobre el catxapit de ferro, l'esperava al replà de davant del vestíbul. La llum que queia de la claraboia, il·luminant-la pel cim de la testa, feia joguinejar, com una boirada de primavera, una tofa de cabells artísticament descuidats sobre son front. Sos ulls, encesos per l'insomni i les angúnies, brillaven plorosos sota ses negres celles, i sa boca, tristament plegada, no jugava quasi amb els clotets d'aquelles galtes abans tan xamoses i ara ben desmaiades.

Ses mans s'allargaren dolorosament vers el jove, que, adonant-se'n, es parà corprès. Aquella malencòlica visió de linies ascètiques i pures, de tal manera transparentava els sofriments de l'ànima aclaparada per un dolor sense expansió, que, malgrat sa bellesa, que sintetitzava totes ses aspiracions i follies d'artista enamorat, li produí un sentiment de pietat profundíssima. Més, encara, quan sentí sa veu dolça i baixa com un sospir que li deia:

-T'he vist venir i aquells trets se m'han clavat al mig del cor, penedint-me greument d'haver-te cridat. Perdona'm, que no pensava posar en perill la teva vida. Has pres mal, estimat del meu cor?

-No, hermosa- féu ell, prenent-li ambdues mans i rabejant-se dins la dolorosa serenitat de ses mirades. -No, hermosa; allò eren salves que galejaven la bona arribada del teu enamorat.

La delicada transposició del jove féu somriure amargament la donzella.

Aquell continuà, tot menjant-se-la amb els ulls:

-Te trobo més hermosa que mai, però traspassada d'un modo que em trenca el cor. ¿Què estàs malalta, filla?

-Si, malalta d'enyorament, de passió d'ànima i... de tan fingir un valor que fa temps que el som acabat. ¡Prou que t'ho contava en mes cartes, però tu no me'n creies!...

-Sí, que te'n creia, filla- contestà en Montbrió amb exaltament, adonant-se de què s'enfosquia encara més la cara de madona adolorida de la seva estimada. Sí, que te'n creia, i Déu sap la guerra encesa en què es debatia mon cor, bategant d'amor per tu i cruelment injuriat per ton pare. ¿Creus tu que es resolen tan fàcilment els plets en què s'interessa un cor bàrbarament partit en dos? Allavors me semblava que cedir massa aviat era egoisme, mes ara penso que l'egoisme estava en fer-me sord a vostres penes. M'afalagava el veure'm solicitat d'allà on havia sigut rebutjat com un captaire, i trobava, fent-me gruar, un refrigeri a les ferides de mon amor propi. De lo que no m'adonava, desventurat de mi, era que amb mes grolleres satisfaccions xipollejava sobre un cor innocent i del qual mai he sigut prou digne. Me n'arrepenteixo de veres i t'ho confesso perquè em perdonis, vida meva. Me perdones: oi?

No l'havia de perdonar, pobra noia! sols que no pogué manifestar-l'hi sinó amb tot l'arrobament de sa fesomia, que passà com de mort a vida, perquè en aquell instant aparegué la Loreto, que, més arrabatada que sa germana i més disculpada pels pocs anys, se llançà inconsiderablement al coll del jove, plorant com una Magdalena. A poc comparegueren les minyones del servei, també plorant d'esperança, com els nàufrags a l'obirar la llanxa de salvament.

Al vestíbul hi trobaren a donya Dolors, que es desféu en iguals demostracions. Sa figura esllanguida i sa cara demacrada i malaltissa, afectaren extraordinàriament el jove, ja prou arrepentit d'haver retardat tant un auxili que poc abans hauria sigut relativament més fàcil que ara.

-Senyora- exclamà, procurant reaccionar-se a si mateix, un poc desconcertat per aquelles manifestacions que sa arribada provocava, ni més ni menys que si ell fos l'únic amparo de tots aquells sers desvalguts: -m'han cridat i aquí em tenen. Vegin en què els puc servir. Disposin de mi per quant me creguin necessari.

La bona senyora no pogué respondre sinó amb sanglots i mitges paraules, que demostraven el decaïment de sa naturalesa, gastada per tants mesos de sofriments físics i morals. Fins semblava que s'anés a desmaiar, i en Ramon, prenent-la, amb el carinyo i familiaritat d'un fill, per la cintura, l'obligà amorosament a asseure's en un pròxim sofà, tot provant de portar-li ànim i consol.

En aquell moment s'obri poc a poc una porta, i en son llindar hi aparegué la silueta de don Eudald, dibuixant-se dèbilment sobre la fosquedat del passadís que duia a l'estudi. Desfardat, amb la roba plorant-li damunt del cos, esllanguit a força de perdre greix, i amb la barba de quinze dies, talment semblava un espanta-pardals que es mogués a impuls del vent.

Féu alguns passos dins de l'estància, i quan en Montbrió, posant-se de peu, anava a sortir-li políticament a l'encontre per a saludar-lo, se li encarà i, amb veu més forta del que podia esperar-se de son aspecte, exclamà:

-Ah! És l'hereu Montbrió, el profeta de les desgràcies, el que tocava a rebato clamant revolució. Aquí la té, la revolució; ja s'han trabocat totes les coses, tal com vostè volia; ja lo de baix va a dalt i tot lo que abans mereixia respecte ja ho té ara per terra! ¡Ja no hi ha Rei que governi ni Papa que excomuniqui, i la gent de bé es veu perseguida com les feres! ¡Aquí els té, els de la sang nova, assedegats de la dels que tenen alguna cosa per perdre! ¡Vaja, que ja pot estar content de la seva obra!

Aquest parlament, en boca de l'home que creien aniquilat pel pes dels contratemps i per l'arrepentiment (inútil per tardà) dels propis actes, féu en aquelles atribulades dones igual efecte que el barbol del tret quan ix d'una escopeta que tothom creia descarregada. Comprengueren, amb estupefacció, que l'enxiquiment d'esperit que tenia a l'home en els primers límits de l'estupidesa, no era sinó efecte del terror per les desgràcies presents i futures que havia provocat, però no fill del convenciment moral del propi mal procedir, i que la vista de la persona a la qual, en sa mesquinesa de sentimens, continuava atribuint la font de ses desgràcies, li havia revetllat totes ses antigues antipaties.

No fou menys terrible l'efecte que produí a en Montbrió. L'espectacle llastimós d'aquell home que gallejava sense to ni so, no tenint esma per a sortir-se sol del mal pas en què, per sa inqualificable tossuderia, es trobava; lo punyent de la injustícia que amb ell cometia, suposant-lo autor de lo que amb tant d'empenyo havia profetitzat, i potser la desil·lusió que li causà al compendre que son ofensor no li estimava en res l'auxili que venia a oferir-li, fins amb perill de la vida, lo qual semblava canviar son brillant paper de redemptor en el d'un vulgar trapasser que es fica en lo que no li pertoca, li portà una glopada de fel al cor, produint-li tal rebull de sentiments, que havia d'esclatar en una d'aquelles tempestats pròpies de son temperament apassionat. Oblidà circumstàncies de temps i lloc, no es recordà de què es trobava en casa agena, en presència de dones aclamaïdes per les penes, ni tan sols de què entre elles s'hi trobava ella, la seva estimada, el gran amor de la seva vida.

-Vostè s'enganya, don Eudald- començà a dir amb veu reposada, però que havia de fer la creixença del tro. -Vostè s'enganya: els revolucionaris que hi ha allà fora, no els he fet jo, sinó vostè. No són els meus: els de vostè, són. Aquesta sang que bull sota les tàpies de la casa i que es frisa per la destrucció i pillatge, no és la sang nova per la qual jo clamava i clamo encara. No; és la vella, la sang recremada pels agravis de vostè i emmetzinada pels desprecis i l'abandono de l'_iglésia conservadora_ del propi benestar en que vostè combrega. Són els infeliços parcers, als quals vostè disputava la meitat de les suades, perquè deia que amb els dos terços s'hi feien rics i orgullosos, i a vostè li convenien pobres i humils, carregant-los per tornes les talles, la llavor i el delme; són els menestrals, als quals vostè edificava amb exemples d'equitat, carregant-los les contribucions que es feia rebaixar per sos padrins de la política; són tots aquells a qui disputava les engrunes de l'empriu, esclafant-los amb les sentències injustes, comprades a pes d'or... No m'ho negui, perquè estic disposat a tirar-li les proves per la cara. Són, en fi, aqueixa plebe que el senyor, a cops de peu, llançava als braços d'altre perdulari que els acabava d'escorxar per son compte, explotant sa pobresa i sa ignorància.

Però ara, per virtut d'un sacudiment precursor d'altres de pitjors, s'han escapat del jou d'aquesta justícia convencional, de la qual vostè s'aprofitava tan bé, tot bescantant-la per cara i dolenta, i... aquí els té, reclamant lo que creuen seu i que s'ho pendran, perquè aquells padrins que abans li guardaven les espatlles... prou feines tenen per ells.

I sap a on són els meus revolucionaris? L'hi diré per a sa major vergonya. Són darrera el cèrcol d'eixelebrats que envolta la casa, promptes a fer quelcom en favor d'aquell que en sa vida ha fet res per ells. I jo mateix, aquí em té, fins amb perill de la vida, oferint-li mos bons oficis, creient-lo redimit pels desenganys i l'experiència, no pensant mai que qui no ha sabut fer-se respectar per la rectitud i justícia dels seus actes, ni ha tingut coratge per a fer cara a les situacions que amb son orgull i falta de sentit comú s'ha creat, fóra capaç d'insultar al que li allarga la mà per a salvar-lo.

Quedi's en nom de Déu, miserable sibarita de la poltroneria- afegí, dirigint-se vers la porta. - Surti-se'n com pugui de la tarenyina que vostè mateix s'ha teixit, i... perdoni de l'enfado. Però no me n'aniré sense dir-li que el faig responsable, davant de Déu i dels homes, de les desgràcies que atreu sobre sa desditxada família, tan innocenta de les seves baixeses com malaguanyada per qui, havent sigui bo per a embolcallar-la en una atmosfera d'odiositat i desprestigi, és incapaç de defensar-la com un home que s'estima.

¡Bé n'havia rebudes, don Eudald, d'envestides del jove enginyer, que diferents vegades l'havia sufocat amb la seva sàtira punyent i crua, però mai l'havia reptat amb tal feresa, ni l'havia anorreat amb aquella contundència de boig! Ses paraules li caigueren a sobre, com garrotades, i el darrer pàrrafo, sobretot, el féu caure aplomat sobre un silló, com un bou sota la massa del carnisser.

I ¿què direm d'aquelles pobres dones, arrossegades de conflicte en conflicte, que quan, ja al fons de l'abim i amb l'aigua al coll, donaven els darrers crits de misericòrdia, sentien esborronades com l'home fatal que les havia perdudes, sense esma ja per a valer-se a si mateix, rebutjava encara, rencorós, la mà generosa que els hi oferia la d'arrera esperança de salvació? Son desconsol fou tan intens, que en Montbrió se n'impressionà fortament. Donya Dolors, presa d'un gros trastorn, se li tirà als peus, pregant-li que no fes cas d'aquell boig suïcida, que ja no sabia lo que es deia, i que no les abandonés en aquell trànsit de mort. La Loreto, repenjada al seu coll, li banyava el pit amb ses innocents llàgrimes; en tant que les minyones del servei, de genolls per terra i plorant llàgrimes vives, li barraven el pas de la porta.

En quant a la Montserrat, cas estrany (i l'explicació del qual és difícil desentranyar dels més fondos replecs del cor de la dona), en els moments en què en Montbrió triomfava, alçant-se com un déu irat sobre aquella trista i desvalguda família que, postrada a sos peus, li implorava perdó i misericòdia, ella, la deixebla convençuda, la seva enamorada, la que s'emmirallava en sos ulls i li dedicava tots els sospirs de la seva ànima, el deixà per a córrer als peus del pobre i vençut autor de totes les seves penes, a qui prodigà les més tendres carícies.

-Pare!- li diu, amb sa veu flexible i carinyosa. -Per què és tan cruel amb nosaltres? ¿Què li hem fet perquè ens vulgui perdre, fins perdent-se vostè mateix?

Hi ha, entre els experiments de la física recreativa, el de la _nota simpàtica_, a qual única vibració es commou la flama d'una candela cada vegada que ressona en mig dels ruixats d'harmonies d'una tocata. No sé si això és prou bona comparança, per a explicar lo que li succeí a don Eudald al sentir la darrera frase de la seva filla. Li vingué com un tremolor, i una suor freda inundà son cos. Després sentí com si se li esquincés alguna cosa a dins del cor, i, nuant-se-li la gola, començà a sanglotar i a vessar abundoses llàgrimes, ell que en mig de totes ses tribulacions, de sos terrors, de sos desenganys i de tots els rebregaments de son amor propi, no havia pogut mai vessar-ne ni una.

-Filla meva!- cridà amb veu afònica i prenent-li la cara entre ses mans. -¿Què puc fer-hi jo, si som d'una manera que sembla com si les veus de la raó no poden entrar en mon cor sinó a punyalades?

En Montbrió, que, desconcertat i sense saber què fer, pugnava per tornar a donya Dolors en son seti, copsà al vol aquell crit de suprema agonia de don Eudald, i, amb son temperament admirablement afinat, ne comprengué tota la transcendència. Aquell esperit enterc, rebelde i orgullós, aquella ànima que encara bategava irreductible dins un cos sense esma, aplanat i desfet, estava en la seva crisi. I ell, que l'havia tantes vegades apunyegat sense compassió i que ara mateix acabava d'aglanar-lo amb el pes de la catilinària més coenta que havia pogut, en son despit, conjuminar, se'n sentí vivament interessat.

Se li assegué al costat, i prenent-li les dues mans, amb les quals escondia son plor, tal com se fa amb un nen a qui es vol afalagar, li digué, amb sa veu clara i reposada:

-Don Eudald: miri'm a la cara!

El pobre home obeí maquinalment. L'altre continuà:

-Vostè m'ha tingut sempre per un eixelebrat, per un busca-raons, fins per un descamisat, però crec que mai m'ha tingut per un embustero. És veritat?

Doncs, així- continuà, veient que don Eudald assentia, -creurà lo que vaig a dir-li ara. Vostè i jo no hem sigut mai amics, tal volta perquè no ens hem entès. Potser jo no he distingit prou en vostè lo que són idees del seu temps i influències del medi en què ha viscut sempre, és a dir, pecats de la seva època i de la seva escola, i al personalitzar mos atacs, he sublevat son amor propi, portant-lo a extremar sos procediments. En canvi vostè, imbuït d'una escola plena de respectes humans, adoradora del fet consumat i de l'ordre material i que, demés, professa la teoria de què sols els vells saben alguna cosa, m'ha pres per un criatura sense judici i fins sense educació ni vergonya, i me li he fet antipàtic.

Per primera vegada, don Eduald trobà que s'identificava amb les idees d'en Montbrió, començant a assaborir els efectes d'aquell bàlsam misteriós amb que aquest ungia les ferides per ell mateix obertes amb sa franquesa salvatge, i que tenia la propietat d'acabar-li de rendir el cor. Ho demostrà fixant-li dolçament els ulls a la cara i aclarint-se-li un poc sa embotornada fesomia.

-Ara- continuà en Ramon, que no el perdia de vista -començo a pensar que vostè val més del que em creia i espero que amb el temps vostè també rectificarà son criteri respecte a mi.

Mes d'això ja en parlarem llargament un altre dia- continuà, veient que don Euduald arribava fins a mig riure entre els pellingos de sa cara marcida. -Ara, anem al cas, que el temps és curt.

No tinc pas de ponderar-li, don Eudald, que la situació de vostè i família en aquest moments és gravíssima. Per no tornar-nos a enfadar, no esbrinem pas de qui és la culpa; consignem el fet i fora. El país està en plena revolució, i no hi ha avui més autoritat que la que cadascú es pren i sosté amb son major o menor prestigi. Vall de Pedres està en mans d'un enemic jurat de Serra-Bruna, home sense escrúpols ni consciència, i aquest ha concitat el poble contra vostè, aquest poble entre el qual vostè no ha sabut sembrar-hi ni una llavor de carinyo... Aquesta és la veritat, don Eudald, si val a dir-ho, perquè fins els pocs elements que estan disposats a ajudar-los, és sols per la cara d'aquestes bones senyores i tal volta per instint de pròpia defensa.

La fesomia del senyor tornà a enfosquir-se, començant de nou a sanglotar, i dirigint-se vers sa filla gran, que seguia aclofada a sos peus, exclamà:

-Com vos he perdut, filla meva ¡Perdoneu-me, si us plau!- I dirigint-se a en Ramon, afegí: -¿I bé, què tinc de fer, ara, pobre de mi?

-Rendir-se a discreció, don Eudald.

-Rendir-me? Déu meu! ¿ I no estic pas prou rendit, encara?

-Rendir-se vull dir abdicar de la seva autoritat; donar poders a la seva familia, si és que amb mi no té prou confiança; despullar-se de tot residu d'orgull inútil i d'amor propi fora de lloc.

-Orgull! Amor propi! Li juro que ho he ben acabat tot. La idea de què aquest orgull i aquest amor propi m'han fet jugar la sort d'aquestes infelices dones, únic amor de la meva vida, me rosega el cor. Obrin com vulguin, sense cuidar-se més de mi. Si té algun plan, executi'l; però aviat, perquè jo pugui veure fora de perill els meus, i ja no demano res més a Déu.

-Sí que el tinc, el plan- exclamà en Ramon amb resolució; -però és un plan dels resultats del qual no puc respondre, sinó disposant de l'omnímoda confiança de tots vostès i de plens poders per a obrar; perquè, per a salvar els interessos personals, potser serà precís sacrificar... bona cosa dels interessos materials.

-¡Sacrifiqui-ho tot, don Ramon, inclòs jo mateix... però que es salvin aquestes pobretes, a les quals tant he fet sofrir!

I empresonant amb una abraçada la seva esposa i filles, que atretes per sos accents de compunció s'havien arrupit a son entorn, exclamà:

-Dolors! Filles meves! És ara, apagada la darrera espurna d'amor propi que em cremava les entranyes, que començo a compendre que el vostre amor és l'única aspiració noble i divina que he sentit en la meva vida.

I en Ramon de Montbrió, de peu, creuat de braços, observà que tota la família de Serra-Bruna, feta un cabdell a ses plantes, podia abrigar-se allò que es diu, amb un davantal.

VII

-Missenyor m'ho acaba d'innovar- deia en Basi, tot fregant-se les mans de goig, dirigint-se a en Montbrió: «Don Ramon és ara aqui l'amo; respecteu-lo i obeïu-lo en tot, com si fos jo mateix». Aquí ens té, doncs, al seu comando. Soms pocs, però decidits a tot. Vostè mani, que ningú li replicarà un pèl.