Part 17

Ah, senyor oncle! No és lo que a mi més m'apena l'espectacle d'aquestos valldepedrencs, regirant-se irats contra el senyor que, en lloc d'emparar-los, els agraviava. Encara és això un símptoma biològic, digne d'ésser tingut en compte, per quant revela en ells un cert grau de vitalitat que els fa posar la mà on senten l'escoïssor de la ferida. No succeeix tant allà baix, a on veuria les masses desfer-se en estúpides manifestacions, cridant sense saber lo que demanen, pagant-se de retòriques i com si estiguessin mancades de l'instint de conservació, ni saben distingir els amics dels botxins que els aquissen contra persones i coses que cap mal els hi han fet. Això és lo que a mi m'apena, i el convenciment de què aquell sentit pràctic de raça, el caliu de pàtria catalana que comptava revifar d'entre les despulles del cataclisme, és ben acabat.

Jo prou he provat de fer-me escoltar cridant que a casa nostra lo vell és la llibertat i lo nou la tirania; que la democràcia, nostres avis la tenien en la massa de la sang i la practicaren fins que morí a mans dels que ara ens la envien falsificada; que calia reconcentar-nos en nosaltres mateixos, perquè dintre nostra raça hi trobaríem tots els elements necessaris per a ésser lliures, sense recórrer a pautes exòtiques, expedides per un centre, per temperament, per història i per educació avassallador, absorbent i corruptor, com els ho provava amb fets històrics. Tot inútil: el nostre poble no la coneix, la seva història, perquè, a semblança d'aquells antropòfags de l'Africa, que diu que per a engreixar els presoners destinats al festi els hi subministren un brevatge que els fa perdre la memòria, a nosaltres se'ns ha esborrat la història, que és la memòria de l'ànima social. Això explica el fenomen desesperador de sentir aquestes desviades masses glatir la llibertat en la mateixa parla del botxi que els l'ha cremada.

Uns me titllaven de boig, altres me miraven amb estranyesa, preguntant d'on era eixit, i els capitostos me denunciaren com un reaccionari perillós. ¡Reaccionari jo, que en radicalisme vaig més lluny que tots ells! ¡Jo, que amb major gust veuria córrer torrents de sang que no els bassals de pustema on xipollegen ells, ridiculs jacobins de quincalla! Prou que en faran vessar, de sang, prou! Mes no serà pas exposant la seva al tall de la guillotina, ni serà la sang blava de cap poder caigut, sinó la roja i dels pobres, que aquissaran els uns contra els altres, amb sos miserables egoismes, perquè ells, dels rics no en volen sinó els diners. Ah! No en sortirà, d'entre aquests formidables ciutadans, cap Robespierre: no hi ha perill.

Encara amb alguns amics vàrem intentar una darrera prova, per a veure si revetllàvem el poble amb un cop de corneta. Un dia aparegueren les cantonades cobertes de rètols que, amb lletres vermelles, deien: _Guerra a Madrid!_

Sols se'n commogueren els capitostos, perquè de Madrid n'esperen la legalització de llurs pirateries i la confirmació de les canongies que es van repartint. La policia els arrencà en mig de la indiferència de tothom.

Mossén Joan alçà d'entre les mans el cap, que ja li bullia, afectat per tot aquell ordre de consideracions, i exclamà:

-I doncs ¿còm ha d'haver nom tot aquest bullit, i com ha d'acabar, pobres de nosaltres?

-Ne direm la _Gloriosa_, per mal nom- féu l'altre, arronçant les espatlles, I després afegí: -En quant a sa finalitat, fa de mal preveure, Seria inútil voler rebaixar la transcendència dels fets i negar la gravetat de la crisis que es desperdícia: al contrari, crec que portarà una trista seqüela de llàgrimes i de sang, Mes, com no obiro enlloc la virtualitat d'una corrent regeneradora, me temo que els que restaran en peu veuran tornar el fang al fons i les taques de verdós llot clapar de nou la superfície de les aigües tèrboles i mortes, que seguiran descomponent-se per a aliment de les plantes grasses, que no moriran mai, Tot aquest brogit no és pas l'extremitud d'un cos viu que reacciona: és sols la xanés del mosquer que formigueja, barallantse, sobre les nafres d'una ròssa.

En Ramon feia estona que parlava excitat passejant-se amunt i avall de la sala, i son oncle continuava de colzes sobre la taula, com recapacitant sobre els amargs conceptes que son nebot anava vessant. Per fi, aprofitant un moment de respiro, li digué alçant-se:

-Fill meu, te trobo més descoratjat de lo que podia esperar de ton caràcter, i sentiria que flaquegessis en una tasca en la que jo em començava d'interessar. Ja és trista la consideració de què aquest terrible terrabasall hagi d'ésser l'eterna faula del _mons parturiens_, sense que en sa mateixa gravetat s'hi puguen entreveure elements de reconstitució, com en les més graves malalties; més hem de considerar que els pobles, a diferència dels individus, poden aniquilar-se al darrer extrem, però no moren mai. El nostre poble no és ni mort ni aniquilat: tu ho has dit mil vegades i jo ho abono. Lo que li falta és consciència de la seva vida, i aquesta consciència no és per un tràngol que li ha de venir (per més que aquest puga empènyer la corrent un cop iniciada), sinó per un treball perfidiós i reposat. Lo que tu volies fer ara, era collir la fruita abans de florir l'arbre que l'ha de llevar; un excés de confiança en tu mateix, t'ha portat, amb el fracàs, el descoratjament. Lo que hi ha que fer... Mes de lo que hi ha que fer ja en parlarem en ocasió més oportuna, perquè ara lo que urgeix és veure com resolem el conflicte de casa. Recorda't que allà baix hi ha una colla d'infeliços, que t'esperen com el Mesies.

-Si tanta confiança tenen en mi- respongué en Ramón amb certa displicència, -ja estaran més tranquils, perquè a hores d'ara ja saben que som aquí.

-Ho saben?- féu el Rector amb interés! -¿I com els hi has fet avinent, estant la casa sitiada?

-Se n'ha encarregat el mateix recader: un xicotàs decidit com un brau, que es menjà en poc més de sis hores la tirada que hi ha d'aquí a casa, i que, amb una hora de descans, ja estava disposat a desfer el camí, marxant tota la nit, a salt de ca, davant dels nassos del cavall al trot. M'ha deixat ans de dia part de ca l'hostal del Porxo, tirant-se pel dret a Serra-Bruna, decidit a entrar-hi, enc que fos a ganivetades.

Després de curts moments de silenci, parà el jove de passejar, i, encarant-se amb son oncle amb la cara transportada com pel curs de noves idees, exclamà:

-Homes com aquest, a muntanya n'hi ha un a cada casa. ¡Aquests sí que són catalans de veres, tan bon punt els hi cau la capa d'encongiment que els ofega! Aquests sí que m'entenen! Fins els ulls se'ls mullen quan els hi parlo amb l'esperit de la vella Catalunya.

I de pensar que aquest papanates de _senyor_, tenint a mà tals elements, s'ha deixat engabiar com un mussol, avorrit dels seus mateixos... Jo, en son lloc, fóra l'amo de la muntanya...

-Bé, home, bé- féu el Rector, més animat pel nou giro de la conversa; -ja que ara et demana, encara s'hi podrà adobar quelcom.

-Si no és ell qui em demana, sant cristià!- exclamà en Montbrió, i, acostant-se-li a cau d'orella, li digué aquestes paraules, que el sant cristià recollí com les plantes assedegades el ruixim que cau del cel:

-Si no és ell: és ella, la Montserrat, que s'ho emprèn: aquella ànima tan pura i generosa, capaça per si sola de redimir tots els pecats de la família i del poble; ella, el calze hermós a on s'hi guarda aquella sang nova, verb substancial amb què jo compto per a regenerar aquesta terra.

III

Per tot el poble ja s'ha esbombat la nova.

-L'hereu Montbrió és aquí!

-Ha arribat don Ramon!

-Qui l'ha vist?

-La Ballaruga l'ha vist entrar a la Rectoria.

-I la Mariagna també.

-Sí, sí. En Pere i en Baldiri, que el volien deturar, no s'hi han vist amb cor, perquè amb un cop d'ui els ha atuït.

-Quina enrabiada tindrà el Cerdà! Veiam si s'acabarà d'una vegada, aquesta guineia: que ara mateix això sembla una gàbia de boigs.

-De boigs i de malfactors -afegia una altra.

I totes les comares donaven a entendre la importància que per al poble tenia l'arribada del jove enginyer.

Poc després, aquest, que muntat a cavall creuava la plaça tot xano xano, se veié de seguida rodejat d'un estol de dones i criatures que el seguien i el contemplaven com a un benaventurat.

-Bon dia, mestresses- les hi deia ell, tornant-les-hi campetxanament les salutacions que, amb la poquedat d'esperit característic de sa rusticitat, li dirigien. -I doncs què heu fet dels homes, que quasi no en veig un per medicinar ¿És que encara jauen els ganduls?-

Les dones reien senzillament mentre que alguna afegia:

-Ja pot pensar si jauen! ¡Pansé que n'hem vist cap d'anit!

-Ah! Jo ho entenc- persistia en Montbrió seguint la comèdia: -aprofiten la saó per a fer els aixadius i goretar les terres de repòs. Ben fet que fan, perquè, com diu l'adagi: «Quan la grua va a ponent...» I ara ja deuen passar les grues: oi?

I les dones seguien rient, amb la simplicitat amb què riu el malalt les gràcies del metge que bromeja amb sa malaltia. Alguna, més decidida, exclamà:

-¡Massa que ho sap vostè, on són els ximples dels nostres homes! ¡Per aquí baix que cerquen la perduda!

-I ara! Què diuen?- exclamà el jove, fent el sorprès. -Ah! És veritat que el Rector m'ha dit que ara quasi tots viuen de renda. ¿Què és cert, això? Vet aquí per què esteu tan cofoies! Doncs ara seran a caçar. A furar un cau, potser? Ja és divertit, això. Sinó que és una mica exposat si no tenen llicència.

Les bones dones ja no reien tant. L'al·lusió era massa viva per aquelles infelices que, amb més bon seny que els seus marits, pressentien que allò un dia o altre acabaria malament.

En Montbrió també deixà son posat de drol·le i digué de sobte:

-I bé ¿què és lo que passa en aquest poble, que sembla que tothom s'hagi tomat boig? Abans jo vos veia contents en mig de vostres pobreses; vostres camps florien i granaven com un bé de Déu. Bé és veritat que ploràveu sempre de què els pactes vos endogalaven i de què la malvada cuca se vos menjava lo més substanciós; però, així i tot, encara vos ne quedava tantipotent per a viure pobrets i alegrets, com a bons cristians: que no hi ha res que donga tan bona jeia com les suades del treball honrat. Avui veig que tot s'és mudat. Des d'ací em miro els camps amb les corretjoles vives, els gorets per merèixer i els rostois estan cridant l'arada, i això que estem ja encarats amb Sant Martí. ¿És que creieu que baixaran els àngels a llaurar, o teniu qui vos fa un violari per a quan els canyats hagin fet les darreres extremituds?

Callaven, les pobres dones, abaixant els caps com mig avergonyides davant del cavaller, que s'anava tornant més seriós cada vegada. Aquest continuà, alçant el braç dret amb posat amenaçador:

-Ah, poble de Vall de Pedres! ¡Que en vas de malament! Bé és veritat que per tot arreu avui s'han trabocat les coses, que en molts indrets el poble desmandat trepitja les lleis que fins ara el governaven, però a vosaltres la malura vos ha tocat més fort que a ningú. Abans teníeu l'espina d'un amo poc considerat, que no us estimava com mereixíeu, perquè no us coneixia; avui, per desfer-vos-en, vos aprofiteu de la revolta i, a manca de desvergonyits que no heu trobat entre vosaltres, els heu fet venir de fora, clavant-vos una altra espina que pica més fondo que aquella; vos heu entregat a gratcient a un malvat que vos explota pitjor que l'amo, perquè us coneix massa, però que us ofereix part del fruit de les seves dolenteries.

Prou que ho sé, on són els vostres homes! Són allà baix; a furar el cau, com vos deia suara. Els més desanimats van al davant, amb l'arma als dits, a punt de fer foc; els més vergonyants els hi guarden les espatlles, proveïts de sac i cordes, per a enfardar el fruit de la rampinya que els temptà; i vosaltres, les seves esposes i filles, aquí, esperant que tornin, qui sap si per a fer raons als que no s'hagin sabut aprofitar prou de la desfeta.

Ah, gent de Vall de Pedres! Abans vos estimava perquè éreu honrats, i us planyia perquè us veia poc sortosos. Avui no us puc plànyer, perquè la sort vos l'heu jugada en mans d'un dolent; ni us puc estimar, perquè heu perdut l'honradesa, entregant-vos a les gaubances de la ganduleria i del furt. Els vostres pares vos ensenyaren a témer a Déu i a guanyar-vos el pa amb el suor de la cara, vosaltres, digueu-me!, ¿què els hi ensenyareu, als vostres fills?

La peroració senzilla i concisa del jove, dita amb veu vibranta que ressonava fins als darrers recons de la plaça, es clavava al mig del cor d'aquelles bones dones, que començaren a sanglotar, fent protestes d'innocència i de bondat. Moltes d'elles començaren a agenollar-se, com si es trobessin davant d'un ministre de Déu.

~ No, no! No soms pas nosaltres. Són ells, que obren per llur capritxo. ¿Què hi podem fer, pobres de nosaltres, davant de llurs fatxenderies? ¡Bona sorts, encara, si no ens toqués el rebre! No ho cregui, no, don Ramon, que siguem tan dolentes.

Alguns dels pocs homes que al poble quedaven, s'atansaren, tractant també de reivindicar-se als ulls d'en Montbrió, que a cavall, en mig d'aquella gentada de dones i criatures ploroses, semblava un profeta del temps bíblic reptant el poble d'Israel per les seves malvestats.

-Si vostè no hi posa un remei, el poble està perdut- avançà una.

-Sí, sí! Vostè ho pot fer- clamaren totes a chor.

-Jo?- contestà en Montbrió, amb certa aspresa.

-¿I què puc fer-hi, jo, en coses que no em pertoquen? Som el vostre batlle, per ventura? Vosaltres podíeu fer-ho i no ho heu fet; vosaltres podíeu avenir-vos i conjurar-vos, negant als vostres homes la pau de la llar, fins que posessin seny. ¿Per què no ho fèieu?

Aquí teniu un pobre vell, que és vostre pare espiritual. L'he trobat presoner, amb guardes a la porta; l'he trobat sol i vern, plorant amb llàgrimes de tristesa la ingratitud de sos filigresos. I jo us pregunto, dones: Vosaltres, que bescanteu els homes, ¿què heu fet per a eixugar-li les llàgrimes, al vostre pare? ¿Quantes de vosaltres heu anat a trucar en aquella porta, duent-li un consol al cor, vosaltres que tantes voltes hi heu trucat per a pidolar una almoina o un remei per a vostres mals?

I d'aquelles pobres dones d'allà baix, que vostres marits i fills, al comando d'un brètol foraster, assetgen amb l'odi al cor, com el gat a la rata, ¿què teniu que dir-ne, vosaltres que sabeu bé que sos ulls ploraven amb els vostres i ses mans s'afanyaven a curar les pròpies ferides que el seu patró inconsiderablement vos obria?

Els sanglots creixien, prenent accents d'arrepentiment. Aquelles dones, que abans es creien dignes sols de llàstima, comprenien ara que també hi tenien el seu tant de culpa en el sofriment de ses desditxes.

-Perdó! Perdó!- clamaven moltes d'elles, encara per terra, mentre el cavaller procurava sortir-se del rotllo, tot dient, amb sa habitual tranquil·litat:

-Alceu-vos, bones dones, que jo res vos haig de perdonar, ja que a mi en res m'haveu ofès. Els pecats contra el cel, el Rector vos els perdonarà si els hi confesseu; dels demés, si no els heu comès, no hi ha que parlar-ne: qui l'hagi feta que la pagui. Jo no vinc pas com a enemic del poble; vinc sols en defensa de les persones a qui estimo. A manca d'altra autoritat, jo seré el defensor dels desvalguts. Vinc sense armes, com veieu, perquè la justícia de Déu no en necessita. Jo la imposaré, la raó, a les bones, si la gent de bona voluntat ajuda; i si no, a les males, i allavors tots ne plorareu.

I tirà pausadament carrer avall, seguit de tota la gentada. A la sortida del poble es parà de nou, i, girant-se vers la multitud, cridà amb veu ferma i pausada:

-Segueixin-me els homes de bona voluntat! Dones i criatures: torneu enrera, i si no heu de posar l'olla al foc, perquè els vostres ja es guanyen el pa, amanit per les rancúnies, aneu-se'n a l'església i demaneu al bon Rector que us ajudi a pregar per vosaltres, pels vostres i per mi, perquè en bona veritat vos ho dic: ¡abans que caigui el dia, o posaran seny els esbojarrats o més de quatre no tindreu prou ulls per plorar!

I tornà a empendre la marxa sense girar la cara, com qui té la seguretat de què les seves ordres no tenen retop. Efectivament: se triaren els homes de les dones, i aquella massa de gent, influïda com per art de bruixeria, formiguejà una estona en l'estretor del carrer, fins que per fi, capficada i mormolanta, prengué via carrer amunt, anant a recontar ses penes i ses esperances sota les naus del temple, on son vell i xacrós Rector procurà confortar-la amb mots de bé eixits del cor.

IV

Bé hi escau la soledat en els erms i boscos, a on s'hi veuen a penes senyals de la indústria humana; més, quan es manifesta en les viles i en les planes conreuades, a on cada pam de terra porta la impremta de la mà de l'home, ¡que n'és de trista, la soledat! Si heu vist una vila assolada per la pesta, si heu trepitjat una comarca deserta pels horrors de la guerra o pels cateclismes de la naturalesa, bé l'haureu sentida la tristesa d'aqueixa soledat, que llavors pren el nom de desolació, punyenta com un sarcasme, si per ventura el sol rialler joguineja amb tots els esclats de sa natural riquesa.

Així ho pensava en Montbrió quan, al desembocar dels carrerons empedrats de rierencs i encaixonats per les tàpies dels horts del poble, s'estengué davant de sos ulls, inundada de llum, l'ampla vall, vorejada de boscos i herbeis, que començaven a enrogir-se pels primers entretocs de l'hivern. Els camins eren deserts. Els blat-de-moros, amb les panotxes mig esberlades, tot just aprofitades les espigues com per mà mal agradosa. Les trumfes, mig descolgades i florejades, com per obra d'un massafart. Els farratjons podrint-se per les bolques, i les vesanes, voluptuosament assaonades, semblaven cansar-se d'esperar les maritals caricies de l'arada, que diposités en ses prolífiques entranyes la sement, signe potencial de vinents esplets. Per lo demés, ànima viventa enlloc.

Sols més avall començaren a veure algun que altre individu, que marxava arrambat per les margeres o posant-se a cobert sota els roures dels propers boscatges i que, carregats amb fardos més o menys visibles, es comprenia bé que anaven de frau, per la dalior que posaven en fer-se fonedissos.

Els acompanyants d'en Ramon ne donaren prompte l'explicació. Eren els fadrins de la grilla que havien iniciat el saqueig en les cases veïnes a Serra-Bruna, més compromeses pel senyor, de primer d'un modo vergonyant i aprofitant-se del general desori, com qui diu per a fer boca i ensenyar els aprenents.

De sobte, en un girant de camí aparegué en Pascal, que es llançà amb grans demostracions d'alegria.

-Visca don Ramon, vatualisto! ¡I quan m'alegro de veure'l! Repudai, i que ve just! ¡Que, si no, li dic que aquí hi ha un _desfècit!_

En Montbrió correspongué, amb el bon humor de sempre, a les demostracions del seu amic.

-I doncs, Pascal, què em dieu? Home! Si sembla que el dimoni hi balli, en aquest poble. I...poc a poc: de quins sou, vós? Perquè ara vaig comprenent que això s'ha de preguntar, per no trobar-se en un compromís.

A la broma d'en Montbrió en Pascal hi contestà en sèrio:

-No me'n parli, home! Si ara mateix ni un ho sap.- I, acostant-se més al jove i baixant la veu, afegí: -Si es tractés només que d'aquest pudai de mal-fart, li juro que no m'hi enquimeraria pas gaire, a fe a fe; mes... aquella senyora, pobreta, que és tota bondat, ¡quin fart de patir de cos i ànima, la santa dona! I aquelles dimoselles? La pubilla, que li juro que és d'allò que no hi ha i que es va decandint, pudai!, com una candela de xavo... Li dic que per elles soles me perdria!

I decantava cap al jove sa cara migrada, repelosa com una escorça de roure; on brillava tot un mar d'expressió i de sentiment.

-Per més que... no es cregui, don Ramon- afegí, -que això va mal! Aquest brètol del Cerdà ho ha empastifiat de tal manera, que ara mateix aquí no hi podrem viure, ni rics ni pobres. Això no s'havia vist mai!

I amb aquella verba especial, que tant divertia a en Montbrió, començà a donar compte de tot lo que sabia i de lo que suposava, interrompent-se ell mateix a cada pas.

-Ara ja ho sap tothom, que vostè és aquí. Jo mateix vinc d'innovar-ho an en Llissàs. I ¿sap com ho he sabut? Doncs venia de rebre ordres d'en Llisàs i m'encaminava, fora camí, dret a la Rectoria, quan me veig venir an en Baldiri i els demés que estaven de punt vigilant el pobre Rector... ¡Ja ho deu saber, que a Mossèn Joan me'l tenen vigilat com un pres, pobre home! Aquest sí que és un altre màrtir que em trenca el cor. I ¿ha vist com està xafat? Les penes se'l mengen, sant home; i, no es pensi, que li ve tant d'aquí baix com d'allà dalt- senyalant successivament a Serra-Bruna i el poble. -Doncs, com deia, baixaven rabents... Jo que dic: «¿Qui repudai els empeny, an aquests, que tant rodolin?» Jo que els crido: «Què hi ha, nois?» Res... per avall... Només en Baldiri m'ha fet una mueca, com volent dir: «Si, fes l'orni, manu...». Jo que dic: «Això és que ha arribat don Ramon o la Guàrdia Civil. Més amunt una dona m'ha dit: «És l'hereu Montbrió, que és arribat ara mateix». «Ah, pudai! Ja jo deia... I ara aquests corren a avisar-ho al Cerdà. Jo que giro cua, i cap a contar-ho an en Llissàs; que ja era allà baix, a les anques del món. No n'ha està poc, de content! Perquè l'home, de coratge, ja en té però li dic que s'hi veu verd amb tot això. «Vés! Busca'l corrents, m'ha dit, i digue-li que vinc tot darrera!» I aquí el té: vegi'l.

L'altre feix de nervis d'en Llissàs ja apareixia al lluny, i no trigà pas gaire en adjuntar-se a l'estol d'en Montbrió, saludant-lo amb l'efusió del que, empenyat en un mal negoci, veu acostar-se-li un bon puntal. Espontàniament i sense que ningú, ni el mateix Montbrió, ho estranyés ni discutís, semblà quedar convingut que aquest era el general i aquell el seu segon. Així, s'apressà a donar-li compte de lo que havia fet i de com estava la cosa, afegint tot sovint: «Ara, vostè dirà lo que cal fer», o «Si a vostè li sembla, es podria fer això o allò».

Com ja feien un grupo massa visible, s'havien ficat en el primer terme d'un bosquet proper, a on celebraren una mena de consell de guerra. En Montbrió parlava poc, però escoltava molt, imposant-se bé de la situació, Se limitava, de quant en quant, a fer preguntes concises, per exemple:

-Quants creieu que són els més desesperats?

A aquesta pregunta hi contestà en Llissàs ornamentant ses paraules amb tota la riquesa de sa mirada expressiva.

-Ja veurà: ens hem d'entendre. Si, com fins ara, no hi ha qui puga rebatre el Cerdà, compti que tot el poble és d'ell. Si surt algú que amb una mica de sort li faci cara, ja li responc que de prompte li pendrà la meitat de les forces.. ¡Bèn dolents, dolents...! Cregui que no passen de dues dotzenes, comptant-hi els forasters, i encara aquestes dues dotzenes són temibles com a braços del Cerdà. Sense ell... uns amb altres per un got de vi se'n faria lo que es volgués. ¡Ara, tingui ben en compte que el Cerdà val per tots! ¡Pensi que és dolent com un mal gra, que està endimoniat fins dalt de tot, i, com que està compromès fins a l'ànima, farà el diable quatre al jugar-se el tot pel tot. Cal reconèixer-ho, don Ramon: la situació és grave, compta amb bons padrins, i aquest home no s'aturarà davant del més gros disbarat.

Resumint el resultat de la conversa, en Montbrió en deduí que en Llissàs no duia cap plan concret, ni es sentia amb prou forces per a fer resoltament cara al Cerdà. Sols, portat per l'instint de conservació i sublevat pels desmans que aquell cometia, havia procurat realçar l'esperit dels veïns de millor voluntat, per veure si li posaven un fre. En part ho havia lograt, però en trobava molts que no s'atrevien a declarar-se, per temor de quedar en pitjor situació si fracassaven.

Ara li tornava a preguntar:

-Vegi, doncs, què podem fer.

En Montbrió es mostrà poc explícit, potser perquè tampoc tenia un plan ben concret. No obstant, n'insinuà un.

-Jo- digué -me'n vaig a Serra-Bruna.