Part 16

Oh, estimat Ramon! ¡Si sabessis lo que en aquells moments ha creuat per mon cervell! Ni jo mateixa me'n sé avenir. He sentit com una foguerada del gèni teu, que et dóna aquells esclats que fan tremolar; he tingut temptacions d'arrencar l'arbrot i batre'l per la cara d'aquell home, reptant-lo davant del poble i senyalant-lo com un miserable llop cobert amb la capa del pastor.

M'he detingut a temps, recordant-me de què no som més que una infeliç noia sense forces ni experiència; i ademés, trista de mi, ¡com puc jo alçar la veu aquí, on tenim nosaltres tants erros de què arrepentir-nos i tantes culpes que purgar! ¡Ah, si no hi hagués màcula en la família!...

* * *

En veritat, no n'és pas tothom, de la seguida: n'estic segura. He tingut ocasió d'observar algunes persones que s'apartaven amb fàstic de la plaça i molts ulls que em miraven amb simpatia, com si em demanessin quelcom que jo, pobra de mi, no podia donar-los-hi. Semblaven polls desllocats abans d'hora, i el no poder-los-hi jo oferir amparo m'ha acabat d'omplir de pena i vergonya.

* * *

Serra-Bruna 22 octubre.

* * *

La situació s'agrava d'un modo que esfereeix. Aquest botxí del Cerdà, enorgullit de sa força i de la impunitat de sos actes, va fent _derramas_ l'una darrera l'altra. Necessita molts diners per a ses disbauxes i per a sostenir sa companyia de saions: diner que, a la fi, tot va a la seva caixa en paga de les fartaneres que els serveix i del vi amb què els emmetzina, a part del que es reté per compte de pensions atrassades sos infeliços testaferros, la major part d'ells endogalats fins al coll; sense comptar que ell és l'únic director, administrador i clavari d'aquest gremi sense fe ni llei.

Així ho conta en Basi, que per son cantó és també a casa l'únic amo, ja que el papà no té esma per a res, Ara ha prohibit terminantment donar ni un marve més, animat per no sé quines maquinacions que porta entre mans, confabulat amb alguns propietaris que comencen a despertar-se per les picades que senten a la bossa. Però jo d'aquestes confabulacions no n'espero sinó noves desgràcies, perquè entenc que no és en Basi, encara que home decidit i fidel, la persona a propòsit per a salvar la situació, ja que és titllat com a conseller del papà i el principal culpable de les accions d'aquest.

De moment ja tenim que el Cerdà accentua sa inquina contra nosaltres, induint al poble a reclamar una indemnització pels danys soferts a l'empriu, a més d'exigir l'entrega d'aquella maleïda sentència per a fer-ne un foc al mig de la plaça. Fins hem tingut avís de què s'arma un complot per a atacar-nos a casa mateix.

* * *

Tu em dius que, donada la situació delicada envers ma família, no creus arribada encara l'hora d'intervenir amb fums de protector. Respecto tes delicadeses, però lo cert és que aquesta situació s'ha fet intolerable; això no és viure ni morir. Ja fa quinze dies que no rebem el correu ni tenim notícies de fora; però ha d'ésser grave lo que passa, perquè aquest home puga sostenir-se i exercir sa autoritat fora de tota llei i raó.

Déu meu! ¿Es possible que, sia tot el país un exemple d'anarquia desfrenada com aquest poble desgraciat? ¿No es trobarà, en un lloc o altre, un recó on amagar-nos i reposar tranquilament lliures de les terribles angoixes que aquí ens malmeten la salut?

* * *

Serra-Bruna 29 octubre.

Decididament hem resolt posar-hi terra entre mig. En Basi aprova aquesta resolució, perquè diu clar que li fem nosa i desitja obrar amb llibertat d'acció i que es basta sol per defensar nostres interessos. El papà, i principalment la mamà, no estan pas en situació de viatjar, però tots estem ansiosos de fugir d'aquesta terra que sembla deixada de la mà de Déu.

* * *

Aquesta nit he rebut un bitllet de mossèn Joan, qui sense més explicacions ens prega que fugim. El pobre home està poc menos que sitiat en la Rectoria doncs el Cerdà, sospitant que siga solidari de les maquinacions d'en Llissàs, li ha posat guardes de vista.

* * *

Escric aquestes ratlles a corra-cuita, doncs tot està a punt de marxa. Ens acompanyen alguns homes armats, com si haguéssim de travessar un país de salvatges, i aquesta consideració fa plorar el cor. En Basi diu que ens protegirà sense abandonar la casa. Mossèn Isidro ens acompanyarà fins a Vall-llosell, però està empenyat en tornar, perquè diu que son lloc està en la masia. Pobre home! És un bon amic i home de cor: ell ha sigut un dels pocs consols que aquí hem tingut.

Acabaré aquesta carta a Vall-llosell, si és que la Verge de Montserrat ens permet arribar-hi. ¡Ella ens encamini!

* * *

Raimon, estimat meu: nostra fugida ha fracassat. No erem encara al rieral que ens hem vist detinguts per uns quants homes comanats pel Sabaté, qui en nom de la _Junta Revolucionaria_ volia portar-nos presos a Vall de Pedres. No pots figurar-te com ens hem esglaiat nosaltres, sobretot la mamà. S'ha armat una tan viva disputa amb nostres acompanyants, que he temut esclatés en lluita encarnitzada.

No sé d'on m'he tret les forces per a saltar del carrro i per a increpar a nostres perseguidors per sa mala obra; de molestar a pobres dones i malalts. Crec que he arribat a impressionar-los, doncs callaven i fins alguns s'apartaven confosos. En aquell moment l'arribada d'en Basi amb un reforç ens ha perjudicat. S'ha renovat la disputa, i mossèn Isidro i jo hem degut fer miracles per a evitar un disbarat. Ha calgut transigir i tornar a casa.

Quan hi arribàvem s'ha sentit la veu del Cerdà que venia corrents amb un altre escamot de galifardeus i tronava des de lluny contra el Sabaté perquè ens deixava entrar quedant-se ell fora. Jo, abans que ells, he entès de lo que es tractava, i he fet senya an en Basi perquè fiqués el carro a l'entrada sense acabar de descavalcar. Ha vingut just, perquè quan ells han sentit que el seu amo els cridava -A dintre tothom!-, ja la porta es tancava.

Allavors s'ha entaulat una lluita terrible. Els nostres han defensat coratjosament la porta a cops de puny i a culatades, batent-la pels nassos del Cerdà, que cridava -Foc a ells!- Ha sonat un espetec d'escopetades, i alguna bala ha passat xiulant a través de les gruixudes posts de roure; els vidres de les galeries queien amb estrèpit fets a miques, fins que de les finestres i troneres se'ls hi ha contestat, obligant-los a allunyar-se corrents.

Pots imaginar-te nostra consternació, en aquells moments en què el terratrèmol semblava indici de la fi del món. La mamà s'és desmaiada i el papà sembla talment aireferit. Ara ells estan un poc refets, perquè es creuen segurs; però jo, que sé que estem sitiats i tinc consciència de la situació, estic en un trascor de mort. Penso que algú ha pres mal, per més que en Basi ho nega, perquè en aquells moments terribles he sentit gemecs de dolor. ¡Qui ens perdonarà, Déu meu, la sang que es vessa per nostres pecats!

Per les llagues de Cristo t'ho suplico: vina corrents, vina, si és que tes promeses d'amor no són una mentida. Tu, i sols tu, pots posar terme a nostre martiri. No manca qui ha insinuat la sospita de què tes ponderades delicadeses podrien ser la tapadora de sentiments mesquins. Jo m'he indignat davant d'aquesta calúmnia que, amb tot, deus perdonar com eixida de cors aclaparats per tots els dolors i pel desamparo en què vivim.

Ah, Ramon, si jo fos home!... Jo la faria, la foguera al mig de la plaça, per a cremar-hi el ditxós document i amb ell tots els pecats que hem comès; i, un cop donada aquesta satisfacció a la meva consoiència, acoblaria a mon entorn a tots els que secretament repugnen d'aquest estat de coses, que, no ho dubtis, són més dels que semblen, i contra el Cerdà i els que el seguissin, m'hi jugaria la vida. Mes... perdona'm, que semblo ximple parlant de lo que no ve al cas.

* * *

T'envio aquesta carta per un recader de confiança que em promet que abans del vespre la posarà en tes mans. Si tu ets l'home que jo conec, demà, abans de mig dia, seràs aquí. Del contrari, estic resolta a pendre el darrer partit. Saquejaré la caixa de mon pare i cobriré d'or a l'infame; que els deutes de l'egoisme ja poden saldar-se amb el miserable or.

I encara em tindré per ben ditxosa si a tal preu puc comprar nostra llibertat i fugir lluny, ben lluny de Serra-Bruna.

L'ARC DE SANT MARTÍ

I

A trenc d'alba, el poble de Vall de Pedres apareixia embolcallat d'aquella boirina tènue, visible sols de lluny, que en matinades de calma se forma entorn dels conglomerats de la vida humana. D'algunes xemeneies començaven a eixir-ne fils de blavosa fumarella quan el sol no besava encara els alts turons que el poble dominen.

Dos homes ensopits dins de llurs capots rossos de caputxí i amb les barretines enfonsades fins dejús de les orelles, estaven sentats en un bancal de pedra del carrer de l'Església enfilant la porta de la Rectoria. De tant en tant canviaven alguna frase que eixia mandrosa i enfarfegada d'en mig de glopades de fum agre de tabac d'Andorra que xuclaven d'unes pipes pudentes i carralloses.

Son posat de nyonya i son desfardament els denunciava com a captaires, més en realitat eren dos dignes funcionaris del Cerdà, dos números de la milícia apostats per son quefe a l'agoit de la Rectoria.

Creus tu que pot durar gaire, aquest misteri?- deia un. -Bona por em fa que el millor dia els civils ne faran una cordada, de tots nosaltres. Mai he vist que durés molt, això de què els pobres se fessin la llei.

-Me vull pensar que tens massa raó- feia l'altre, escupint, -i els mateixos pensaments me vénen cada dia al matí, que és con un hom té el cap més clar. Aquest janfosca del Cerdà, me dic jo, no procura sinó per ell, i en con vegi la seva ens deixarà a tots a l'estacada.

-I que t'has pensat que no ho veig, també? Som pas tan tou. El Cerdà, com tots els pois ressuscitats, pica més fort que els altres, i, llevat de què ens necessita per fer-se els seus, tant se n'hi en fo de nosaltres com de lo que he trobat avui.

Sinó que ja veuràs lo que jo penso: com de la feta de Sant Antoni ne gemego encara, si tan sols puc ficar la mà en això de Serra-Bruna abans de què els demés ne facin net... hagut hagut. Mes ja compto fer-me de seguida fonedís, perquè, com te dic, aquest misteri no pot pas durar...-

En això l'atenció dels dignes milicians fou atreta per un traquetreig pausat de ferradures que venia de carrer amunt. Prengueren els retacos que tenien arrimats a la paret en el moment en què girava la cantonada un cavaller d'aspecte mig-eval, empolainat fins als genolls, mig abrigat amb una esclavina curta i folgada i cobrint son cap amb un capell tirolès amb ploma i tot, trajo molt en boga entre els que podríem dir-ne _sportmen_ d'aquell temps. Ben aviat el reconegueren per en Ramon de Montbrió, i, com si fos ell justament l'objectiu de sa vigilància, se quadraren al mig del carrer amb posat de barrar-li el pas.

-_Alto y quien vive_- li cridaren. Mes el cavaller avançava pausadament, com si, absort en sos pensaments, no s'adonés dels sentinelles fins que el cavall hi fou de nassos. Allavors un dels sentinelles estengué el braç parant la bèstia i cridant amb veu bastant ferma:

-Alto! Aquí no es passa.

-Què?- féu el cavaller, com si es despertés.

-Que aquí no es passa!- cridà l'altre, més alt, tal com si parlés a un sord. -Vostè va a veure el Rector, i aquí no passa ningú sense _primís_.

-_Primís de quí_?- respongué aquell amb un aire de candor que l'altre no comprengué.

-Del _Presidenta de la Junta Revolucionaria_?- insistí el cavaller amb la mateixa socarroneria d'abans i esguardant-lo amb una fixesa que ja al pobre home començava a fer-li pessigolles. En això, fent-li chor el seu company, respongué:

-El Cerdà! Qui vol que siga!

-El Cerdà? El _senyor_ Cerdà jo li diria! ¡Parleu-ne amb major respecte, bribons!- cridà amb gran urc en Montbrió, com escandalitzat de la franquesa amb què els milicians tractaven a tan elevat personatge.

Aquesta sortida de to i les inquisitorials i furioses mirades amb què els abrigava, deixaren els infeliços tot desconcertats, fins al punt de baixar la vista com subjugats per un poder estrany.

Allavors el cavaller apretà lleugerament el cavall, i, halo halo, passà per entre els dos guerrers, que es quedaren palplantats com uns enzes mirant-lo com tirava carrer enllà, fins a la porta de la Rectoria, en la qual la pròpia bèstia trucà mansament a cops de ferradura.

II

_Ave Cesar_ - cridava mossèn Joan des del cap de l'escala, obrint els braços com un San Crist, dins dels quals se tirà en Montbrió, no amb aquell enjogassament d'altres dies, sinó amb certa gravetat o, millor dit, esllanguiment, que no impedí pas que son oncle l'estrenyés ben fort.

-Valga'm Déu, i lo que et feies gruar! Ens havies ben avorrit.

-Què m'he fet gruar?- féu el jove, corresponent amb cert descuit a les carícies del vell capellà.

-Figuri's que vaig rebre el propi ahir a set hores del vespre, i... ja em té aquí. Què vol més?

-Un propi ahir? -respongué el Rector amb alguna estranyesa. -Ah! ja ho entenc- afegí amb un lleuger deix de dolça amargura. -El colós d'or amb peus de fang s'ha adonat, per fi, de què era ben caigut, i, esvaït com fum son orgull, demana quart i ajuda al despreciat d'ahir, qui... es deixa convèncer. I jo, que m'escarrassava inútilment cridant-lo per mon compte...

-No hi toca pas sinó a mitges, perquè sols a mitges sap del vent i del torrent- digué en Montbrió, animant-se una mica. -El cert és que vostè no em donava gran cuidado, perquè sé que no li volen pas mal. En quant al colós d'or, que li diu vostè, ¡que en fa de temps que el fang se li n'és pujat al cap! Ni esma té ja per a cridar a ningú. Encara que no sé què puc adobar-hi en el plet que aquí es debat, mentiria si digués que he pujat per ell.

En això entraven a l'estudi, i el jove, trencant de conversa, preguntà:

-I bé, com està això?

-Tan mal com vulguis- respostà el Rector, posant-se més sèrio. -Això ja no és pas aquell poblet de bosquerols, de costums patriarcals. Aquella ignorància paradisíaca d'altres dies se n'és ben fugida: ara estem sots l'anarquia més desfrenada. Dius que no em volen pas mal: també ho crec, que la meva persona els hi mereix encara algun respecte, però és ben cert que la meva jerarquia els hi fa nosa, i tiren a anorrear-la. Fins me tenen segrestat, amb guardes de vista. ¿Què no els has trobat, els meus escarcellers? Per quin miracle has pogut passar?

-Sí- contestà en Montbrió. -M'he topat amb dos infeliços que semblaven vetllar un mort. - I, sense donar més importància a aquell incident, continuà:

-I a Serra-Bruna com està allò?

-Oh! No me'n parlis, que, allò fa plorar! Ja deus saber lo d'ahir al mati. Déu meu! Ni que m'ho haguessin jurat, hauria cregut mai a ningú d'aquí capaç de semblants atreviments. Veritat és que els més desanimats són quasi tots forasters, però, així i tot... De llavors ençà, poc més ne sé. Jo vaig intentar, a la tarda, forçar mon captiveri, però vaig desistir davant de la força, per temor de provocar un sacrilegi; però avui volia intentar-ho de nou, petés com petés. M'horroritzo de pensar com estaran aquelles pobres dones, veient la casa sitiada i atacada, com si fóssim als temps dels moros. I que t'asseguro que hi ha desanimats que porten intencions les més depravades.-

I amb quatre mots enterà a son nebot de lo que sabia i feia al cas, referent als projectes de reacció d'en Llissàs i alguns pocs veïns de bona voluntat, si bé manifestant ses desconfiances per lo acovardit que estava el país davant del desvergonyiment del Cerdà i els seus i en vista del desamparo de l'autoritat.

-Però, digues-me- exclamà de sobte, mentres en Ramon feia els honors a un senzill esmorzar servit per la Feliça: -¿què és això que passa, que jo em torno boig per esbrinar-ho? Som vei i n'he vistes moltes, de coses; però no recordo haver vist mai tal desconeixement de tot principi d'autoritat. Aquí no hi ha fre ni llei, ni rei que governi ni papa que excomuniqui. ¿És que estem en els temps apocalíptiques de la fi del món?

-Això és la Revolució, senyor oncle- contestà pausadament en Ramon, entre mossada i mossada. I mentres el pobre Rector, amb la cara entre les dues almostes, sospirava amargament, continuà ell amb la mateixa tranquil·litat:

-Figuri's que lo que semblava una bassa d'oli no era més que un toll d'aigües mortes que s'anaven descomponent en pustema que, o anava al fons en forma de fang o surava per la superfície formant xapes de verdós llot. Per entre el fang i el llot hi creixien munió de plantes grasses, ufanosament nodrides de la porqueria de dalt i de baix. De sobte, ha vingut... això, la revolució, un rebull de gasos, com si diguéssim, que ha somogut brutalment les aigües. El fang ha pujat a dalt, i el llot rebolcat amb les plantes grasses, ha anat al fons. Ara tot put.

Mossèn Joan alçà el cap d'entre les mans, com consternat per lo gràfic del símul, i exclamà:

-Però ¿no eres tu que proclamaves la necessitat d'un daltabaix, com a únic remei per al mal social?

-Sí que és cert, i per això no m'enquimera gaire lo que succeeix, àdhuc que en la revolta se m'hi han enfonsat bona part de mes il·lusions, perquè prefereixo una ferida i rabiosa, a una llaga morta i freda.

-És a dir, que hi tenies il·lusions en això?

-Si que n'hi tenia; no moltes, però les suficients per a ajudar-hi poc o molt. Jo era un dels iniciats en el complot, per més que no em plavien gaire les persones menys els ideals o, millor dit, els objectius que aquestes perseguien. Jo em deia: «Ajudem-los a bolcar la barca vella i podrida, i molt serà que no surtin homes per a fabricar-ne una de nova, que ben dolenta ha d'ésser que no valgui més que aquesta.»

-I, ara que la barca veia és a fons, ¿a on són els que han de fabricar la nova?- interrogà el Rector, mirant a son nebot fit a fit.

-Enlloc, per ara- contestà aquest amb un deix d'amargura, -i és per això que li deia que hi havia perdut bona part de mes il·lusions. Jo ja hi comptava, amb què el rebull de gasos de què li parlava suara, capbussant-ho tot, havia, de moment, d'enterbolir les aigües; però creia en la possibilitat de què la sotragada, obrant per reacció, restablís la corrent purificadora de les aigües sanes, precipitant al fons els gèrmens de corrupció. Desgraciadament, veig que m'he equivocat. La força de l'estancada és tan vella, que la corrent ja no existeix.

Acabat son modest refrigeri, el jove, ja més animat, continuà:

-M'he equivocat sobre el gènesi d'aquesta revolució, que, en veritat, no és pas filla de la consciència del poble. Les masses honrades, per l'habitud de viure entre el fang de baix i el llot de dalt, estan tocades d'un fatalisme musulmà que els hi lleva el coneixement de son poder i son valer. Tampoc és filla d'una escola de pensadors que s'hagi assumit la tutela del poble inconscient, per a conduir-lo, amb millor o pitjor criteri, vers un ideal més o menys encertat. No senyor: és, senzillament, nascuda de les eternes desavinences entre els explotadors de sempre, qüestions de recapte entre ells actors de la vella comèdia. Sinó que aquesta vegada, sortint-se de test, amb ses barroeres manotades, han enfonsat les taules i esbotzat les ja prou abonyegades i primparades mampares del teatre, que ha caigut amb estrèpit.

El bon Rector, escruixit de la ironia gràfica del seu nebot, no capia la relació entre la trascendència del fet i la misèria de la causa. Perquè lo cert és que els conceptes despreciatius d'aquest no rebaixaven pas la gravetat de les circumstàncies presents, ans al contrari, la feien més paorosa per l'absència d'un impuls noble i honrat, per la carència d'un ideal.

-Però, Senyor!- exclamava, posant-se les mans al cap.- ¡Digueu que estem abocats al cataclisme! ¿Què fan, doncs, aquests grans politics, aquestes distingides _plomes_ que diu que figuren com a capitostos del moviment? ¿Per què no hi posen fre, a aquest desgavell que, per deletèrees que siguin les seves doctrines, no deu pas ésser l'anarquia desfrenada lo que patrocinen? ¿És que no poden o que son odi sectari els impulsa a obrir les comportes de tots els vicis? Perquè, encara que tu diguis que aquest moviment careix d'objectiu, jo n'hi veig un de ben clar: la impietat.

-La impietat d'aquests grans polítics i d'aquestes distingides _plomes_, que vostè diu, és tan mentida com ho serà la seva religiositat de demà que, per virtut de la natural reacció, tornin a surar certs convencionalismes que ara van per terra i els convingui afalagar els ramats de la conservadoria, que són els que eternament fumen mentre els altres escupen. Avui són impius perquè d'aquest cantó es decanta la corrent iniciada pels polítics de tercera i quarta fila, els quals somouen el poble oferint-lí carn de capellà, creguts de què encara és gustosa com en temps de la desamortització, o perquè troben que l'Església és un entrebanc per a la llicència que proclamen amb el nom de llibertat.

Té vostè raó al dir que la impietat, o mellor dit, la clerofòbia és la nota característica d'aquesta revolució. De tot ne té la culpa el clero, diuen ells; mes, a part d'això, que fa fàstic, fa ràbia sentir les teories que, com a salvadores de la pàtria, exposen en clubs i periòdics els nostres pseudo-regeneradors. No és possible concebir major incongruència d'idees inflades com bombolles de sabó unes, i altres escarransides com un gastament. Textos de brumosa filosofia del nord, mal digerits pels cervells semites dels nostres germans de ponent; hel·lenismes de segona mà, rebrecs de la gran revolució francesa; desperdicis d'escoles passades de moda en els països a on s'inventaren i que cap resultat han donat enlloc, com no sigui obrir la porta a noves tendències que, desbocades, han anat a parar cent hores lluny del pensament de l'inventor. Tot això, reduït a formulismes rutinaris, lligat amb carrincloneries d'aquesta llegenda oficial que en diuen _Historia de España_, fent un farnat de frases tan lluentes de forma com buides de sentit i incomprensibles pels mateixos que les exposen.

¿Creurà que he escoltat discursos d'una hora de durada, sense compendre'n un borrall? Doncs aquests discursos que jo, home de carrera, amb més o menos antecedents i amb tota la voluntat no capia, eren aplaudits frenèticament per una massa de gent de brusa i americana, sols perquè sonaven com els cascabells d'un tronc desbocat. Fora d'això, que afalaga les orelles, pas un concepte clar i concís, pas una idea pràctica i verament factible, ni un res que tiri al blanc, font i origen de nostres desditxes, ni que posi el dit en la nafra social, de la qual tothom sent l'escoïssor. Ens presenten la democràcia com el verb d'una nova era de llibertat, igualtat i fraternitat, com si fossin conceptes nous de trinca, i fa pena considerar que això es diu i s'escolta sobre un terrer en que, en època gloriosíssima, aquests principis informaven lleis i costums, fructificant riqueses i esplendors i creant una civilització que era mirall dels pobles veïns. Allavors ningú els descrivia, aquests principis, perquè eren en la massa de la sang i es professaven amb la inconsciència de l'honradesa; són els que n'han perdut la consciència que volen ara servir-nos-els reduïts a fòrmules filosòfiques covades en el gabinet del teòric; són els mateixos doctrinaris de sempre, tancats dins de l'ou dels seus convencionalismes, que, prescindint del valor ètic i racional de les societats que volen regir, volen que les lleis, en lloc d'ésser fruit de l'essència del poble, se subjectin rigorosament als ditxosos _principis_, als quals hi ha que sacrificar-ho tot, fins la salut de la pàtria. Doncs aquests són els que subleven a les masses, el crit de _¡Abajo lo existente!_ Farsants!