# Sang Nova Novel, la muntanyenca (Volumes 1 and 2) ## Part 15 Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/sang-nova-novel-la-muntanyenca-volumes-1-and-2-23021/index.md Don Eudald estava enllitat. Aquell enfit d'impressions terribles de la diada de Sant Antoni no l'havia encara pogut pair. Sa esposa, instal·lada en l'espona del llit com una germana de la Caritat, anava, amb el cor ple d'angúnies, mes sense que sos llavis se despleguessin per a fer-li una recriminació ni per a exhalar una queixa, seguint el procés moral d'aquell infeliç; procés en el qual s'havia interessat ja fins sa naturalesa física. Verdadera encarnació de l'esperit decadent i malmès de nostra terra, avesat sols als esbrossats camins de la fàcil vida de ricatxo emperesit, al topar-se amb un geni com el d'en Montbrió, que representava el revers de la medalla, s'hi entrebancà, perquè en sa petitesa de sentiments no el sapigué compendre. En les elucubracions biològiques del jove, s'hi veia sempre al·ludit, fins quan aquest no feia més que generalitzar; i, rebelde a tot tractament, no féu sinó empernar-se contra la realitat de les coses, igual que una mula guitant contra els rascle. Son caràcter vanitós i tossut no li havia permès tastar les dolceses dels entusiasmes generosos de son contrincant, que, si bé és cert se complaïa sovint en exercitar les llagues velles i fredes, era sempre pel gust de veure-les reaccionar. Ell sols havia sentit les fiblades del bisturí despitat, negant-se al consol de la curació. Així, impulsat per mòbils mesquins, i sense el contrapès de la presència d'esperit i la fortalesa d'ànima pròpia dels grans caràcters, havia rodolat miserablement fins al peu de la ruïna de la carn i de l'esperit. I la pobra de donya Dolors, quan el mirava debatent-se amb els desficis de la febre, prorrompent en incoherències que traïen son estat d'ànim, manava desembarassar l'alcova, perquè ella sola, lliure de testimonis indiscrets, volia esbrinar, aprofitant les ingenuïtats de la inconsciència, la situació d'aquella ànima més malalta que el cos, i al sentir-li expressar enyorances de l'escalf de la família, que abans li alegrava la vida, i insinuar remordiments d'haver-la sacrificada a sos capritxos, allavors, comprenent que aquella infeliç víctima d'un fals punt d'honor, que li havia empedreït les entranyes, estava en camí de donar-se per la pell, sentia eixamplar-se un poc son cor d'esposa desolada, percibint al lluny, i entre foscors, com un raig d'esperança. Desgraciadament, quan ell començà a veure's les orelles, ella hagué de rendir-se aclaparada per la tensió moral i l'excés de fatiga; i quan, una mica refeta pel descans, tornà a alçar el cap, era ell qui s'ajeia de nou, postrat per una invencible passió d'ànim. I així, ara l'un ara l'altre; com els catúfols d'una sínia, s'anaven alternant en salut i en malaltia, fent cada dia més complicada la situació de la família. XI Entre mossèn Isidro, que, més retret cada dia, i no atrevint-se a ficar-se en lo que no el demanaven, se dedicava amb més assiduïtat que mai al compliment de ses obligacions i a pregar a Déu que retornés a la família la pau perduda; en Basi, que, encorralat a casa sens atrevir-se a posar els peus al poble, perquè sobre d'ell, tant o més que sobre son amo, requeia l'animositat dels terralloners, se manifestava sorrut i malhumorat, fent-se només que amb don Eudald, en qui procurava encara revifar l'esperit de resistència; la pobra Loreto, que no sabia donar-se compte de la situació, i el servei, completament decaigut i esmorteït; sols una persona, la Montserrat, se mantenia ferma i fins semblava créixer en mig de tantes contrarietats. Veritat és que s'havia esvaït aquella ufanor de poncella ben cuidada que tenia un any abans, que sa figura s'havia esllanguit bona cosa, perdent aquell posat festós que la caracteritzava; més, en canvi, havia guanyat en delicadesa de línies lo que havia minvat d'exuberància de formes. Les penes l'havien tornada seriosa i entenimentada: sos ulls juganers havien adquirit una mirada fonda i penetrant que reflectia tot un mar de serena tristesa, i sa boca, abans sempre desclosa per un dolç somrís, s'havia plegat vigorosament, sense desformar-se les suaus línies de sos llavis, molsuts i rosats. Son conjunt, sense perdre l'atractiu d'una bondat ingènita, s'imposava per la consciència de què era ella l'única ànima que en aquella casa restava sencera. Desoint els consells de la família i del servei, ni una sola festa deixà d'assistir a la parròquia, acompanyada sols de la Loreto i d'una criada vella, ocupant sempre son setial en el banc de la família; i acabats els divins oficis, després de visitar el vell Rector i alguna família de la seva intimitat, atravessava sense temença ni afectació la plaça, quasi sempre ocupada per rotllos de jugadors i de garlaires, per a muntar en el carruatge, sense que per un mai ningú li faltés el respecte. Semblava com si la cobrís l'ombra protectora de son enamorat, el record del qual, si cada dia era més fondo en son cor, tampoc s'havia esborrat del tot de la memòria dels valldepedrencs, doncs eren molts els que, al veure-la a ella, exclamaven: -Si fos aquell nostre senyor, no passaria el que passa! I ¿quin dubte té que era l'amor d'en Montbrió que l'havia transformada, infundint-li la seva ànima coratjosa i genial? Per a tothom les breus estàncies del jove en la comarca havien sigut causa d'impressió més o menys fonda. En un o altre sentit, tothom havia experimentat l'especialíssima commoció que el contacte d'aquella naturalesa privilegiada produïa en qui tingués ànima, i fins en molts que semblaven no tenir-ne o tenir-la de suro. Però en ningú aquesta impressió havia sigut intensa i transcendental, si bé en diferent sentit, com en don Eudald i la Montserrat. Aquesta, a diferència de son pare, havia sabut copsar a ple cor les dolceses virils d'aquella ànima apassionada, i de sos esclats de feridora franquesa n'havia comprès la noblesa de sa ingenuïtat i de sa bona intenció. Sovint les envestides que, a tall de boig, donava a son pare, com a bona filla l'havien ferida al mig del cor; mes, impregnada com estava de l'esperit del jove, i segura de la bondat de sa doctrina, les hi perdonava, com se perdonen al metge les tortures que fa sofrir al malalt per a tornar-li la salut perduda. XII -I a mi m'ho conteu, això?- els deia mossèn Joan als seus feligresos, que, segons la seva pròpia profecia, corrien ara a estirar-li la sotana, recordant-li sa eterna missió de pare-pedaç, per a sorgir els descosits de la desfeta de la diada de Sant Antoni. -¿I ara m'ho conteu, això? ¡Quan era hora no mancà qui vos avisava, i no en féreu cas! ¿Per què no aneu a contar-ho als que vos han conduït fins allà on sou? -Ja veurà, mossèn Joan, és que qui perd lo seu perd el seny. ¿No era ben trist de veure que aquest home s'apropiés lo que és ben nostre? -No tinc pas d'abonar-lo, a aquell déu-lo-faça-bo, que més merescuda que vosaltres té la pena que passa- responia el Rector, sempre amb inflexions d'aspresa en ell desconegudes; -però, ¡ànimes de canti!, ¿era per tals camins, i portats per un esquirol com l'altre, que havíeu de sortir a vores? -Ai, Senyor!- exclamaven ells amb la seva ingenuïtat bosquerola. -¡Prou que ho veiem, que el Cerdà és un janfosca que no més mira per ell; mes... ja veurà... ¡pensàvem que ningú com ell per a fer la guitza a l'altre janfosca!... -Just i cabal! I entre els dos janfosques vosaltres n'heu sigut tornadors, pagant també la vostra part de janfosqueria. Perquè, diguem-ho clar, vosaltres, els que teniu poc o gens de bestiar, poc vos dóna ni vos quita que l'empriu sia d'en Pere o d'en Pau. Llevat d'alguna rompuda, on hi deixeu la salut a canvi de quatre sacs de mestall magre i que igual explotaríeu d'un compte com d'un altre, per lo demés tan tindreu com tindríeu. Sinó que a aquell brètol li va convenir (ell sap per què), alçar la llebre, i vos va pendre per gossos, aquissant-vos perquè l'ajudèsseu a conseguir-la, i vosaltres corríeu com ximples, pensant menjar-vos-la primer. Vosaltres vos heu trencat el coll, mentres que els més interessats en la cosa s'han quedat a l'agoit. Lo cert és que tots, des del senyor al darrer terralloner, tots, qui més qui menos, heu jugat de ganyó. Fins jo mateix confesso que he pecat de descuidat i mandrós, no creient mai que hi hagués tanta falta de bon seny. Quan vaig adonar-me'n, encara que tard, tot era avisar-vos, pregant i suplicant; però... ca!..., tothom anava a la boja. Si la gent de seny se m'hagués posat al costat, ja vos asseguro jo que no gemegaríeu lo que gemegeu. Però està vist que al Rector no el busquen sinó per necessitat. Els infeliços se quedaven admirats de la tornada del Rector, que per ells era ben nova; mes, com sentien l'escoïssor del dit sobre la nafra, acotaven el cap i callaven. Cal reconèixer que mossèn Joan no era el mateix d'abans. Havia desaparegut aquell capellà mansuet, de cor irreflexivament tendre, que es fonia com la cera, davant de les misèries agenes, enternint-se fins a llagrimejar amb les canteules d'una beata (sacerdot de melodrama, a propòsit per a fer plorar sobre les pàgines d'una novel·la), per a fer pas al filòsop pràctic, en qui el cap sempre domina el cor, figura més humana, més muntanyenca, menys angelical tal volta, però més àpta per a desempenyar amb fruit la complexa missió parroquial que requereix, com prevé l'Evangeli, no desaparellar mai la candidesa de la coloma de l'astúcia de la serpent. Era una conseqüència de la revolució d'idees que forjava en son enteniment d'ençà de la reaparicíó del seu nebot. Els exabruptes d'aquest, amb ses grans síntesis sociològiques i històriques, amb sos realismes crusos, però lògics, i sos entusiasmes generosos obrant com un reactiu, posaren en acció el cabal de ciència dormida o estàtica, per dir-ho així, que ell posseïa, portant-li una nova orientació en sos ideals. Els terribles aconteixements esdevinguts al poble, en els quals no pogué desempenyar el paper que li pertocava, acabaren d'obrir-li els ulls a la realitat, i començà a formular una sèrie de conclusions, fruit de la conjunció de les genials intuïcions de son nebot, amb el gran sediment de filosofia escolàstica de què estava impregnat son esperit. I mentres la Justícía, rodejada de son estat major d'escrivans, procuradors i agutzils, i apoiada per un estol de Guàrdies Civils i Rurals, s'afanyava a omplir folis i més folis, citant testimonis, dictant providències, evacuant diligències, subjectant a llarguíssms i capciosos interrogatoris una dotzena d'acusats, amb tot lo qual enfosquia cada dia més els fets, els dos verdaders coautors quedaven impunes. El Cerdà perquè, fet fonedís, no li arribaven les requisitòries, que pròdigament el Jutjat expedia. Don Eudald (oh, don Eudald!) estava perfectament dins de la legalitat. Fins el diari conservador l'havia presentat com una víctima de l'onada revolucionària, que, amb son creixement, justificava d'una manera plena la necessitat de la política repressiva que, amb tan bon encert havia emprès el ministre González Bravo. I dels infeliços ferits, qui se'n recordava? ¡Pobrets! Prou haurien quedat abandonats de tothom si mossèn Joan, malgrat ses rebufades, no s'hagués encarregat encara de complir-la, sa eterna missió de pare-pedaç; missió ben sobrera si un home d'empenta i de seny s'hagués proposat a temps fer-ne posar als que no en tenien, com excusada seria la dolorosa tasca de la Germana de la Caritat si es carreguessin els canons amb serradís i borres en lloc d'engorjar-los de pólvora i de plom. XIII Serra-Bruna, 24 de setembre de 1868. Estimat Ramon:... ¡Bé te n'he escrites, de tristeses, des de la nostra separació! Particularment des de la feta de la diada de Sant Antoni, no faig més que comunicar-te dols i llàgrimes. Però considera que aquestes cartes són l'únic desguàs de mon cor, perquè altrament la meva vida és sols un dolorós fingiment. Amb la mamà fingeixo un coratge que no tinc, per no amargar-li les pròpies penes; amb el papà dec fingir indiferència, perquè conec que l'apena molt que una es mostri afectada pels contratemps, dels quals comença a compendre n'és ell el causant; amb la Loreto, alegria, per no enfosquir-li més encara els ja prou tristos horitzons de nostra soledat; amb el servei m'és precís mostrar-me superior a les circumstàncies, perquè ja massa que comprenen que som jo l'única persona que queda a la família per a fer cara a la situació. Sols amb tu, que estàs per sobre de tot, m'és donat esplatjar-me i donar sortida a la intensa pena que m'ofega i que sense aquests esplais me mataria. Quin estiu més trist! Fins la naturalesa hi ajuda, doncs una terrible secada, que ha perdut les collites, fa rossejar els herbeis i esfulla els arbres ans d'hora. Ademés, malalties, soledat i abandono de tothom. De tants parents que ens visitaven, a penes n'hem vist cap enguany. Uns han pretextat ocupacions, altres contratemps i alguns la inseguretat de la cosa pública. Potser aquests eren els més francs, perquè el papà, que devora els periòdics, fa temps que li sento dir que a la madurada dels préssecs tindríem la terrabastada. I ja hi soms, a la madurada dels préssecs. Doncs, a més de les circumstàncies especials que ens rodegen i que per si soles sobren per a entristir mon esperit, hi ha encara aquest no sé què de paorós que es respira en l'atmosfera i que fa pressentir temps encara més difícils que els presents. El primer símptoma de què tenim la tempestat a sobre, l'han donat els destacaments de Civils i Rurals que teníem guardant el poble, i que, com les aurenetes a la primera fredorada, han desaparegut de cop. Al rebre el papà aquesta notícia, va tenir mitja obeïna. * * * Serra-Bruna, 1 d'octubre de 1868. Avui he estat al poble i he notat cert enrenou que m'ha sorprès. He vist fesomies noves i he sorprès mirades que relluïen amb expressions de malícia. ¡Aquest poble, abans tan pacífic i senzill, com és desconegut! He visitat a mossèn Joan. Pobre home! Si el veiessis, el trobaries envellit de deu anys. Estava més afectat que mai i m'ha dit: -Filla meva, tenim la tempestat damunt; abans no m'hauria donat cuidado, perquè aquest poble era un país de benaventurats; però avui... ¡què sé jo!... ¿No podríeu pas allunyar-vos, fins a veure això en què la dóna? -Res desitjo més- li he dit jo -però ¿a on anirem amb la mamà malalta i el papà que no val gaire més? * * * Serra-Bruna, 6 d'octubre. * * * Ahir, al llegir el papà una carta, tirà la gorra per terra amb desespero, cridant: -¡Ja s'han desfermat altra volta els dimonis de l'infern!- La carta era de la tia monja, explicant que han sigut llançades del convent, veient-se precisades a refugiar-se a una torreta de les Corts de Sarrià, que els hi oferí interinament una bona persona. Demana hospitalitat, cercant entre nosaltres la pau que allí han perdut. ¡Buscar la pau a casa; que fa temps que no la coneixem! Avui hem sentit tritllejar al poble, i aquells ressons de festa colpejaven mon cor com tocs de funeral. Què diries que repicaven? Doncs la solemne entrada al poble del Cerdà, acompanyat d'en Gori, en Filassa, el Sabaté i altres que eren presos o fugits des de la feta de Sant Antoni. Els hi donava escolta d'honor un escamot d'homes armats de Vall-llosell, al comando d'un que li diuen el Sastret. Diu que són voluntaris de la llibertat. Els terralloners els han rebut amb palmes; acte seguit s'han apoderat de la casa del comú, destituint l'alcalde, el jutge, el campaner i fins l'enterramorts. S'han constituït en _Junta Revolucionaria,_ essent-ne president ell, el Cerdà, que fa discursos a la plaça, cridant: -_¡Abajo lo existente! ¡Viva la libertad!_ Això diuen que és la revolució, i jo no sé si té res que veure amb el daltabaix que tu predicaves allavors que demanaves sang nova, si bé que, si hem de jutjar per l'esverament de la gent pacífica i per l'aspecte de certes figures noves que arreu se veuen i que semblen escapades de presiri, més bé crec que és aquell cataclisme que tu profetisaves, en vista de què els que devien vetllar no feien sinó dormir. El papà ho entén d'altra manera i fa al·lusions a la teva persona, que em fan sofrir molt. * * * Serra-Bruna, 10 d'octubre. * * * Ja tenim exèrcit! El Cerdà ha constituït el cos de _Voluntarios de la Libertat,_ a on s'hi ha allistat lo bo i millor de cada casa. Ell n'és el coronel, com ja ho és tot al poble. Per sufragar els gastos, ha fet una _derrama_ entre els propietaris. A nosaltres ens han tocat cent duros, per començar. * * * Però no és possible saber lo que passa! ¿Es que s'ha enfonsat la societat i ha desaparegutt tota idea de govern racional? Lo cert és que no es nota senyal d'altra autoritat que la del Cerdà, que és omnímoda i està per sobre de tot i de tothom. Sé que s'ocupa de nosaltres i temo que ens farà patir. El papà està tan concentrat i displicent, que dóna angúnia de veure'l. Passa les hores a l'estudi, a on en Basi l'acaba d'entabanar, tractant de sostenir-li les poques energies que li queden. Li aconsella la resistència a les exigències del Cerdà. Però ¿com ho hem de fer sense més resistència que una dotzena d'homes del veïnat, tenint a tot el poble en contra? ¡Prou en Basi s'ha basquejat per a posar la casa en estat de defensa! Un guaita no perd mai de vista el camí del poble, a posta de sol se barren les portes i de nit tenim sentinelles i retén. Però ¿què en farem d'això, si ens falta la bona voluntat i l'ajuda del comú? No tenim més que enemics o indiferents, i fins els pocs que per obligació o per bondat de cor ens ajuden, de segur que cada un d'ells té un capítol de queixes i recriminacions amagat a dins del pit. Ara les toquem les conseqüències d'un sistema d'aislament i d'egoismes. * * * Serra-Bruna, 14 d'octubre. * * * Jo no sé pas avenir-m'hi, amb aquesta vida de reclusió forçosa; jo, que ni amb el pensament he fet mal a ningú, no puc concebre que ningú, me n'hagi de fer a mi. Per això avui, diumenge, malgrat les advertències d'en Basi, amb la Loreto i la Mariagna ens hem escapat al poble per a assistir a l'ofici com de costum. Hem quedat sorpreses al veure el Cerdà, rodejat de l'Ajuntament. Son posat de poca-vergonya demostrava bé que no era la devoció ni el respecte a l'acte lo que li portava, sinó més bé una ostentació d'autoritat i de despreocupació. Acabat l'ofici, se n'és entrat a la sagristia, a demanar al senyor Rector, o, millor dit, a manar-li, que comparegués a la plaça per a beneir l'arbre de la llibertat, que solemnement anaven a plantar. Mossèn Joan li ha fet de contesta que, sense voler escatir-li sa autoritat, encara que ignorava qui l'hi havia conferida, no estava pas disposat a obeir-la. Que de bona gana el beneiria a ell i als seus companys, que bona falta els hi feia, però dins de l'església, perquè de moixigangues a la plaça no volia pas fer-ne. Des de l'església s'oien les veus destrempades del Cerdà, amb gran escàndol de les dones i gatzara i rialles dels homes apilotats a la porta. Després ha sortit tot cridant, amb rialla grossera: -Anem, nois: ja el beneirem nosaltres, l'arbre; el beneirem amb vi!- Aquesta escena, d'irrespectuosa procacitat, ens ha deixat a totes el cor oprimit. * * * De darrera les persianes de la Rectoria l'he presenciada, la cerimònia de plantar l'arbre de la llibertat. No pots figurar-te espectacle més tristament moixiganguesc. Dalt d'un tablado hi havia tota la Junta Revolucionària. Des d'allí, en Gori i el Sabaté han fet discursos estrambòtics, chorejats per les rialles del poble. El Sabaté, que no estava gaire segur del cap, entrebancant-se, ha caigut del catafalc, i valga-li que l'han emparat els de baix: si no, s'ha romput la closca. Els de dalt l'han retingut pels peus, hissant-lo de nou entre tots de cap per avall, com un sac de trumfes, amb gran gatzara de tothom. Després ha parlat el Cerdà, deixant-me admirada per la facilitat amb què ho fa, a la seva manera, i ja no m'estranya que se n'arrossegui el poble, per més que tothom el té per un pillo. Jo m'esforçava per fer-me càrrec de les seves explicacions amb el desig d'entrar en les comparances que pots suposar. La impressió que n'he tret, encara que incompleta per raó de la distància, és que, si bé gastava moltes frases apreses de memòria que segurament ni sap bé lo que signifiquen i que semblen respirar certa noblesa d'intencions, en realitat tirava més a afalagar la bèstia que la persona. Tot era excitar les passions i aquissar els uns contra els altres. Algunes vegades li he sentit barrejar el nom del _senyor_, que pronunciava a tall de mofa, amb insinuacions que res tenien de caritatives, insinuacions que el poble acollia amb vertadera fruïció. La plantació de l'arbre ha sigut cosa senzilla. Ell mateix, el Cerdà, ha pres un tany de freixa i l'ha ficat d'arrels al sot, adobant-lo amb pa i regant-lo amb vi; símbols, deia, de l'abundància en què des d'avui viurà el poble. Després han vingut escenes d'un gènero més bestial. El Sabaté, ja ben borratxo, revestit amb una camisa, ha fet la paròdia de la benedicció, ruixant amb una escombreta xopa de vi l'arbre, i fins a la concurrència, movent un fort escàndol i provocant protestes que suposaven un principi de reacció en els que encara conserven un residu de seny. Tal deu haver advertit el Cerdà, que ha acabat la cerimònia canant d'una garrotada l'esquena d'aquell infeliç, sense consideració a sa jerarquia de vice-president de la _Junta Revolucionaria._ Per a solemnitzar la festa, l'amo del poble ha fet tritllejar de valent, ensems que els armats feien gales i la cobla de Prunés sonava compassos endemoniats que els homes ballaven ells amb ells perquè les dones estaven quasi totes retirades. M'oblidava de dir que per disposició també del Cerdà, des del principi s'ha tret a la plaça un bot de vi, del que tothom tirava qui més podia. Darrerament, molts ja jeien per terra, rebolcant-se en ses pròpies immundícies. M'he retirat de la persiana amb l'ànima encesa de pena i vergonya. A l'estudi he trobat a mossèn Joan que resant plorava. Son aplanament m'ha fet tanta pena, que per no apesarar-lo més no he volgut contar-li lo que havia vist i sentit; El pobre home s'oposava a la meva marxa per temor d'algun atropell, i al veure ma forta resolució ens volia fer sortir per la part de l'hort acompanyades d'en Pascal i la Feliça. Ni això he consentit. Ho creuràs? Me sentia desconeguda i coratjosa per a qualsevol cosa. Era tal la meva exaltació d'ànim, era tant lo que m'havien afectat aquelles escenes de rebaixament del poble, que fins desitjava quelcom de més grave, si vols, de més salvatge, de major extravio de sentiments, però que demostrés virilitat, que fos de més caràcter. Hauria volgut cridar al poble: -¡Jo som la filla d'aquell a qui més avorriu, d'aquell que, devent ser vostre amic i vostre pare, vos ha abandonat per deixadesa i vos ha perjudicat per petitesa d'esperit! ¡Vesseu-la, la meva sang, i emborratxeu's amb ella abans que de vi! Sigueu homes, no pas bèsties! Vengeu's en hora bona del vostre enemic, qui en el fons és més infeliç que vosaltres, però no vos llanceu en braços de qui vos embruteix per a satisfacció de sos instints perversos. El meu pare és vostre enemic descobert, però aquest home és vostre amic traïdor. Prenent a la Loreto per la mà i seguida de la Mariagna, hem baixat l'escala sense quasi despedir-me del senyor Rector, i com desatinada. No sé quin aspecte devíem presentar a l'atravessar la plaça, perquè la majoria dels homes, a l'adonar-se de nosaltres, semblaven sufocats i molts 'esmunyien com vailets sorpresos infraganti. Fins el Cerdà, que perorava en mig d'un rotllo, ha baixat de sobte la veu. Al passar-li frec a frec, ha volgut dominar-me amb son esguard desvergonyit i insultant, però he trobat en mi prou forces per a sostenir-li la mirada avinentant-li tot el meu despreci, fins que, fent el distret, s'ha tombat d'esquena.