# Sang Nova Novel, la muntanyenca (Volumes 1 and 2)

## Part 14

Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/sang-nova-novel-la-muntanyenca-volumes-1-and-2-23021/index.md

Els del _senyor_ no dormien pas a la palla. Si mansament torceren de camí al veure's rebuts en so de guerra pels del poble, i s'aconsolaren d'oir la missa des de part d'allà del rieral, és de sospitar que ho feren amb son compte i raó. Lo cert és que, com qui no hi toca, i posant palla a les esquelles, deixaren escórrer's les vacades que no pararen de pasturar a la voleia fins a ensenyorir-se de nou del camí ramader que, passant per l'ermita, condueix a l'empriu del creny de la Portella, únic pas accessible per la banda de migdia. La vacada representava la massa resistenta, l'artilleria grossa, com si diguéssim, d'aquell exèrcit d'irracionals; per lo tant ella assegurava el pas a la infanteria, o sia al bestiar de llana i la impedimenta. La partida era guanyada: l'enemic quedava a retaguarda.

A mitja missa començaren a atalaiar-se'n els del Cerdà, de la jugada, i allavors s'anà formant aquell rum-rum d'impaciència mal dissimulada que, com irreverent protesta, arribà al peu mateix de l'altar, a on el ministre bevia per ells els set calzes d'amargura.

-¡Per això no ens calia pas sortir a mitja nit de casa! -deien els tarralloners, embotits contra el Cerdà, que, tot picant-se-les d'eixerit, s'havia deixat burlar tan senzillament pels de la banda del _senyor_.

-¡Ja ho deia, jo, que la copséssim nosaltres des de la solana, la missa! ¿Que et creus que no hi arriba, tan llarga com és?...

-Prou que sí- deia l'altre: -a la Portella i tot. Ja el dic jo que ens ha ben polit, en Panxampla.

-Que et creus què és cosa d'ell? N'és pas tan llarg. D'en Basi pu, que és més murri que bonic.

-¡I ara, Cerdà del dimoni, podeu fè'ls-hi un nus a la cua!

Acabada la missa, el Cerdà petava de dents, al contemplar com brillaven a la llum del sol ixent els lloms de les bèsties del _senyor_, que, formant atapeïdes masses, pujaven solana amunt, contant els pastors i tirant xanxes al·lusives al cas, amb veus de xiscles que se sentien d'una hora lluny.

Tothom cridava i ningú s'entenia. Hi havia qui proposava marxà'ls-hi sobre els talons i pujar a l'empriu, mal que fos a tomballons per sobre d'ells. Com si hagués estat gaire difícil, a aquests, reforçada la reraguarda, tenir-los a ratlla, i, un cop a la Portella barra'ls-hi el pas enc que fos a cops de pedra. Altres, més capboigs encara, volien senzillament recular cap al pla i entrar amb els ramats a sac en els conreus de don Eudald, allavors a punt d'espletar. I tot eren ordres i contraordres que feien anar el bestiar d'ací d'allà, amunt i avall, formant remolins i pedrejant-se més de dues bèsties. Per fi, en mig d'aldarull de crits, renecs, bruels de vaques i lladrucs de gossos, anà prenent cos la solució més pràctica, l'única possible, que consistia en seguir baral del Biern amunt, bosc a través, i guanyar l'espadat pel grau de la Guixosa. El trajecte era llarg, mes a força de gent, i amb els bons cans que duien, apretarien de valent, i, ja que no arribarien primer a la jaça de Cortils, per lo menys ningú els aturaria pas d'entrar a l'empriu per part de tramuntana, i un cop dins... «allà ,ens veurem les cares».

-Apa, doncs! Biern amunt i fora!

I, xisclant, udolant, queixalaven les cames de les bèsties díscoles o tardanes, ramassaren la vacada, arriant-la per davant, deixant enrera les ovelles, que no podien segui'ls-hi el pas.

Quan mossèn Joan sortí a fora amb l'escolà proveït del perolet i l'hisop, per a tirar les benediccions, ja no veié arreu més que esquenes que fugien. El planell havia quedat desert de calces. Sols hi restaven quatre velles esfereïdes, encomanant-se al gloriós Sant Antoni i a tots els Sants del cel, i les mosses desolades de trobar-se sense balladors i sense músics. Per falla de pastors no pogueren encantar-se les ofrenes ni rifar-se a la virolla les coques ensucrades.

Per altres coques estaven els mansos valldepedrencs, servint ells mateixos de virolla als dos escanyapobres de la comarca.

VII

Ja som a casa, companys!- cridava el Cerdà tan bon punt, arribats a les primeres vedrunes de l'empriu, veieren les ramades del _senyor_ amurriades allà lluny, a l'ombra de les carenes de la jaça. -Tot això és nostre. Aquesta terra l'han posseïda els nostres avis des de fa cent anys i no hi ha cap llei ni sentència que pugui llevâns-ho. Els drets que reclama aquell fart de sopes no han existit mai, i la sentència que porta és falsa; ho és ben pel cert: l'ha comprada amb els propis diners que ens arrenca de la pell.

Se féu alto per a bufar i esperar les que, pretextant cansanci o altres necessitats, s'havien endarrerit o fet fonedissos alguns d'ells.

A mida que s'acostava el perill i l'animació de la conversa feia rebullir la sang d'aquella colla de caps calents s'anaven dibuixant ses intencions. Quasi tots portaven armes de foc o de tall, í molts no parlaven sinó de fer mal. Sols alguns, més pacífics, senyalaren temperaments de prudència, que prompte foren esvaïts pels fogosos parlaments del Cerdà, qui exposà son plan, que al moment fou aprovat.

Se formaria una pinya ben compacta amb totes les bèsties grosses, avançant dret a la jaça; essent a convenient distància se llançarien com una allau i a tall de boig contra les ramades enemigues, empenyent-les fins al terme.

Veritat és que la vacada del _senyor_ era més nombrosa, component-se de més de sis cents caps, i la llur no arribava bé a cinc cents; mes, en canvi, disposaven de doble número de gent i més decidida, i de millors cans per a mantenir-la ben collada (com també en ella hi eren els toros en major cohesió i resistència) i de lo que ell ne deia justícia de la causa, que en realitat devia traduir-se per l'atreviment de l'agressió, per a sembrar el terror en les files enemigues, en les quals comptava fer-hi disbarats. Així començaren a marxar a bon pas.

A l'ésser a les envistes de la jaça de Cortils, veieren com s'atansaven tres homes que aviat reconegueren per en Pòbul, el Jutge de Pau, acompanyat de dos Guàrdies rurals. Portava un paper a la mà, que mostrava des de lluny alçant els braços, veient que els terralloners, sense fer-li cas, arriaven més la vacada, apretant-la dins d'un arc de cèrcol obert per davant.

La paperada que el Jutge s'escarrassava en fer voleiar, no era altra cosa que l'auto d'investidura _a favor de don Eudaldo de Serra-Bruna, del señorío y derecho de pastos del término conocido por Sierra Calma, en virtud de sentencia firme del Tribunal Contencioso Administrativo etc._; mes els terralloners, que ja això ho tenien descomptat i no estaven pas per cerimònies, l'atabalaven a crits i renecs, tot alçant els garrots i armant els mandrons. La compacta massa de bèsties i persones sortí corrents pla enllà per entremig dels sègols de les rompudes.

-Tassa, Jaumet, tassa! Endreça els patracols i fes-te enllà, que pendràs mal!- li cridaven alguns, quan ja la ramada exitada per l'aldarull de crits, clacs de fuets i mandrons i lladrucs dels gossos aquissats, començva a pendre direcció precisament filant dret a l'autoritat i els seus estaferms.

Aquests, comprenent la inutilitat de la resistència, se retiraren a un costat a tot córrer, procurant posar-se fora de la trajectòria del bestiar; mes el pobre jutge, trastornat, no sapigué fer sinó fugir en la pròpia direcció dels que l'envestien, i, com les bèsties corrien més que ell, prompte fou assolit, bolcat i trepitjat, no morint-hi per un patent miracle de Sant Antoni del Biern, a qui s'escomanà, segons consta en un _exvoto_ que encara es veu avui en la pròpia ermita.

«Quan la pedra surt de la mà ningú sap on va», i la pedra havia ja sigut llançada, i corria brunzenta per la Calma: ja havia fet el primer esboranc, ja s'havia comès el primer pecat dels que per endavant plorava, poques hores feia, mossèn Joan, i sols Déu era sabedor d'on s'aturaria. Dret com una bala corria la vacada, empesa per les _reires_ d'aquells desanimats, per les fonades que rebotien damunt de sos lloms i pels ahücs dels cans que la flanquejaven, atents a que ni un gra es desfés d'aquella terrible pinya, que deixava un llastimós rastre de son pas per la sucosa gleva.

El pànic que s'apoderà de les hosts de don Eudald, al veure venir aquella allau desfeta, fou gran. Valga l'energia d'en Basi, que féu treballar a tothom per a ajuntar el bestiar gros, adoptant la pròpia tàctica dels contraris. Així se formà una altra pinya darrera la qual s'empararen pastors i rabadans, vaquers i guardes, garrots en l'aire, resolts a presentar tota la resistència possible. Les vassives i el orris fora de tot emparo i incapaços de resistència, reberen la primera topada: ovelles i moltons corrien adalerats i belant de paor davant d'aquell torb bestial. Prompte foren aconseguits, i per dotzenes començaren a caure potejats per les vaques, que saltaven enfonsant-se en mig de la blanquinosa massa de carn i llana, com les cobles batedores damunt les garbes de l'era.

Un moment aquella resistència passiva semblà enfangar al bestiar boví, que ja ruflava de fatiga; mes allavors alguns vailets, als qui devia plaure molt aquella escena de carnatge i destrucció, començaren a brunzir amb la boca, imitant la terrible mosca bovera. Allò fou el _delirium tremens_.

Ja prou esverada aquella massa, se llançà, cega de terror, a la desbocada, alts els caps i les cues planes, fent retrunyir la gleva amb ses potades, dret a l'esquadró contrari, del qual, les bèsties, impedides de recular, esperaren la topada empernant-se i amb els caps jups. Aquesta fou estrepitosa: moltes bèsties quedaren ferides del pit, i algunes, redreçant-se sobre les potes traseres, llançant bruels d'agonia, i girant els ulls en blanc, apuntaven al cel els morros babejants, que lluïen als raigs del sol com si fossen capçats de plata. Amb això la massa no cedia, perquè les bèsties, tinc que tindré, s'empernaven més, allonsant-se fins a tocar de ventre a terra, i, com els contraris tampoc desdeien, els dos terribles esforços encontrats produïren, en les capes de contacte, un moviment de tangència com el de dues rodes dentades que es transmeten la força. Se formaren dos remolins que, capolant-se i amb cruiximent d'ossades, s'empenyien mútuament pel suau declivi, vers l'avenc de l'espadat.

Allavors fins els més desanimats començaren a esgarrifar-se de les conseqüències de la seva obra. Se provà de desfer la pinya. Les primeres capes s'esgranaven fàcilment, i entre elles s'hi veien bracejar els pastors, verds de terror, com nàufregs entre les desferres del bastiment que s'enfonsa. Per lo demés, era ja massa tard: els remolins avançaven sempre vers l'abim i prompte començaren a estimbar-se les bèsties, per més que lluitaven desesperadament per a arrapar-se al terreno que els faltava sota els peus. Llurs bramuls i esbufecs desesperats, la braó sorda dels cossos que s'estimbaven i de les roques que feien seguir en sa lluita per la vida, els escatainets de les gralles i esparvers que a volades fugien de les cingleres, junt amb els renecs i malediccions dels pagesos, desesperats, molts dels quals, arrencant-se els cabells, ploraven a clams com dones enviudades al contemplar aquell bé de Déu que es pedrejava, feia un chor d'una grandiositat esglaiadora, com de segur no n'havia ressonat d'altre per aquells comes des de que allavors, en el gènesis del món, s'enfondrava la crosta de la terra i les muntanyes deixaven al descobert llurs feréstegues carcanades.

I no era encara prou: no apaivagat aquell vèrtig suïcida que dominava a les bèsties, foren les persones que començaren a heure-se-les elles amb elles. Negats els cors de ràbia i desesperació, començaren a recriminar-se uns als altres, titllant-se de lladres, de bords de mala dona i de fills de qualsevol cosa. Brandejaven els garrots i les fones, xiulaven furients els rocalls, i, si no venien més prompte a grapats, era perquè ho impedia la barreja de bèsties que corrien d'ací d'allà esverades, moltes d'elles mostrant sagnoses la pell i les banyes. Les pedres començaren a fer blanc, relluïren alguns ganivets i ben aviat també algunes pistoles, que de tan negres i ronyoses semblaven sortides d'un femer. Sonaren repetidament alguns trets: un guàrdia fou ferit d'un braç, i el cabo, que ja era ronc de tan cridar -Alto a la justícia!- manà foc; i, dominant tots els altres gemecs, se sentí una veu esgarrifosa que cridava: -Pare, jo só mort!- Era el pobre noi del Payré, que, botent com una pilota, anà a caure sobre la gleva, caragolant-se i llançant un doll de sang.

Fou la senyal de campi qui pugui. A la veu de -N'hi ha un de mort,- tothom fugí a l'esgarriada. Llevat dels guardes i alguns pastors vells, ben pocs foren els que quedaren allí, plorant sobre aquell camp de desolació.

VIII

El senyor de Serra-Bruna, com a bon general, havia contemplat la lluita des de respectable distància, fora de perill. Son espant, que ja començà amb la bolca de l'autoritat, anà en _crescendo_ fins que, no podent ja resistir més aquell espectacle, amb els cabells eneriçats i groc com un desenterrat, muntà com pogué la mula cridant: -Fugim, fugim!- I fugí vers el grau de la Portella, xiulant-li sempre les orelles amb aquella braó esgarrifosa que proclamava la síntesi de sa gran obra.

La seva ànima, empedreïda per totes les tossuderies de la ferida vanitat, necessitava una sotragada com aquella per a obrir els ulls a la realitat. La crema dels masos l'havia remogut terriblement, encara que sense vence'l; però ara començava a penedir-se d'haver fet tant camí a despit dels consells de la seva família, de la qual, per causa de són maleït punt d'honra, estava mig divorciat. Ja la sortida del mas, al vespre abans, li havia deixat al cor una amargantor estranya. Per a estalviar-se les explicacions i recriminacions de sa muller, tractà d'esmunyir-se d'amagat; però a la porta es topà amb ses filles, que, contristades i ploroses, li barraven el pas suplicant-li que no marxés. Sols en son obstinat emmarranament pogué trobar suficients forces per a desfer-se de llurs braços i rebutjar sos desesperats precs, ofegant en son cor l'afecte de família, l'únic que coneixia d'aquest món. La Montserrat, sobretot, estigué extraordinàriament perfidiosa, i, al veure's, per fi, asprament rebutjada per son pare, li clavà una darrera mirada fonda, intensa, indefinible, barreja de desesperació, d'enuig i de commiseració, que des d'aleshores el tenia contorbat. Lo singular era que la tal mirada li avivava el record d'una altra mirada consemblant. Era aquell dia en què en Ramon, amb sa fina retòrica i punxant ironia, estigué, a propòsit del plet, dur i agressiu com mai, tirant-li a la cara veritats com el puny, tal com qui apedrega un gos, fins que, pronuncià aquelles paraules: -Infeliç de vostè si mai arriba a guanyà'l!- No s'havien disputat més des de llavors; però aquella sentència, i més que tot la mirada amb què fou acompanyada, no s'esborrà més de son magí.

Ara la seva filla li havia renovat al viu el record d'aquella superioritat estranya, aplanadora, que li produïa el temperament fogós i descobert del jove enginyer, que li semblava sortit d'una altra generació. Aquelles dues mirades semblaven germanes, com filles d'una mateixa situació d'ànim i d'un mateix temperament. Sols hi notava una diferència en sos efectes. La del jove l'havia revoltat de sangs, espolsant-li sa natural apatia i avivant-li aquella tossuderia de criatura antoixadissa i viciosament afalagada que constituïa el fons del seu geni; mentre que la de la Montserrat l'avergonyia dolorosament com un reny.

Però la profecia del jove s'havia complet, perquè des del seu triomf judicial era cada dia més infeliç: ara, a la pèrdua d'aquella tranquil·litat vegetativa, goig de la seva vida, devia afegir-hi la de l'esperança de recobrar-la mai més.

Incapaç sa ànima de grans volades, se donava a desesperar-se per no haver acceptat les proposicions de transacció que, per medi de tercera persona, li havia fet el Cerdà. Quedà pel regateig d'algunes dobletes, ell que per a guanyar el plet escampà les unces a grapats.

Aquest seu digne contrincant, tampoc en aquesta jornada havia desmentit la tradició del Patró Aranya. Al veure que la cosa s'encaminava a encarar-lo amb la Justícia, s'esquitllà també per l'altre cantó. ¡Quin mestre més hàbil per a fer obrir els ulls als obcecats és el fracàs dels plans concebuts! És verdaderament admirable la clarividència que il·lumina els esperits més entercs, tan bon punt les esperances fallides deixen al descobert les fatals conseqüències de la pròpia conducta. Així, aquest il·lustre salvador dels menestrals i terralloners, s'havia tirat a sobre tota la responsabilitat d'aquella fatal subversió. El dilema era curt i ras: o fugir o caure en mans de la Justícia. Una cosa i altra representava, a part de les naturals conseqüències, deixar esmerçat en mans del seus protegits un capital de bon rèdit, però incobrable, com no fos per ell mateix; això a més del dany sofert per la destrucció de la vacada, a on hi tenia bon nombre de caps a mig guany, molts dels quals blanquejarien més tard amb llurs ossades el repeu dels cingles de Serra Calma.

També ell se dolia ara amargament d'haver resistit al regateig d'unes poques dobletes. -¡Què més volia, bèstia de mi,- exclamava, -que començar a explotar la veta del _senyor_, ja que la d'aquells ximples d'esparracats filava com una seda!

Els camins que duien ambdós personatges se creuaven a l'ermita del Biern, i allà es toparen absort cada un amb ses cabòries. Magnifica situació per a dirimir personalment, a tall d'Hector i Aquil·les, el plet que entre mans duien tan famosos cabdills. El veral del Biern trontollaria al ressò de sa terrible escomesa, la sang engruixiria la mansa corrent de la riera, i el vencedor, en la darrera i heroica brega, després d'arrossegar el cadavre del vençut, donant tres tombs entorn del santuari, joiria l'apoteosi de la victòria, proclamant sa indiscutible hegemonia sobre la delitosa comarca de Vall de Pedres.

Res d'això: no eren pas homes d'aquesta fusta. La posa aclaparada d'un i altre traïa les respectives disposicions. Cada un, a l'estudiar sa pròpia situació, medí la del contrari i seguidament se comprengueren, com se comprenen les ànimes petites. Ambdós calcularen que una mútua intel·ligència podia encara millorar les respectives situacions. Don Eudald tenia bons padrins i podia emparar i salvar la situació compromesa del Cerdà. En canvi aquest podia tornar-li a la cleda els mansos moltons del poble i assegurar-li la pacífica possessió de sos drets a l'empriu. Tot seria qüestió d'alguns grapats de les grogues, que encara sobraven en les caixes de Serra-Bruna, per a tapar la boca als més desatinats. Del contrari el Cerdà era perdut, mes també el _senyor_ era enfonsat per sempre davant del país que el miraria amb horror i no mancarien altres _Cerdans_ per a amargar-li la vida.

El Cerdà s'apropava balancejant el cap i don Eudald el mirava venir procurant imprimir intencionadament a son posat de jutge sever i irritat, un cert deix de protecció, sense que del fons de llurs ànimes egoistes se n'alcés cap veu de protesta pel contuberni que meditaven sobre la terra fumejant encara amb els dols que havien sembrat.

Mes no contaven amb un tercer personatge, el mosso del senyor (representant de l'esperit senzill del poble), que, incapaç de compendre la baixesa agena, jutja solament a impuls de sos sentiments generosos, per més que sovint malmenats per la ignorància i la malícia. Per ell, aquells dos homes sintetisaven dos pols oposats, com si diguéssim els esperits del bé i del mal, entre els quals no hi cap componenda de cap mena. Cregut, doncs, de què anaven a abraonar-se, s'interposà noblement entre els dos, amb el garrot alt, disposat a jugar-se la vida per son amo. Com si aquella ingènua manifestació del sirvent revetllés en ells una engruna de dignitat, el Cerdà trencà de camí, i un i altre seguiren sa via sens tornar-se a mirar.

Així també l'infeliç poble de Vall de Pedres devia seguir encara son calvari.

IX

Passaren les assolellades del mes de juliol; les xeixes, filats els canons i brotades les espigues, perderen sa verdor tendra, matitzant-se amb canviants blavosos que el suau oreig tornassolava; passaren els bufaruts per sobre les florides blanderies, formant ramats d'onades que es perseguien sense assolir-se mai; vingueren les colrades de l'agost a madurar el gra, símbol de l'aliment del home, i miriades de rosses espigues, després de tenyir amb tons d'or els plans i les quintanes, mostraren son fruit assaonat i moriren; els segadors, de tornada del fons de l'Empordà, passaren també amb ses lluentes eines, deixant arreu els camps pelats i la palla agombolada a garballons vora els aixadius; baixaren les cobles batedores a dansar per les eres, cabdellant la palla i fent saltar el gra de les arestes, gra que després els ventadors triaven del boll que el vent escampava; i també passaren els dallaires a repelar per tercera volta l'herba de les tanques; i les guatlles i les orenetes se'n fugiren emmenant-se'n llurs cries apeixades quan les abelles, proveïdes de mel i cera, es tancaven en llurs bucs. Tot, en fi, tot arribà i passà a Vall de Pedres com de consuetud arribava i passava... ¡Lo que no passava mai, lo que restava clavat com una maledicció, era aquell vel de tristesa, aquell ambient de mort que, com un baf de pesta, embolcallava camps i masies, ofegant cançons i rialles des de la trista jornada de Sant Antoni de juny!

Els espeuetats de la jornada. curaren als vuit dies; els cossejats i capolats per les bèsties, als quinze dies deixaven les untures de melassa i d'oli de lluert, i sortiren al treball curats uns i altres, ranquejant qualque mica. Als vint dies, els de pell trencada per les fonades, per les eines de tall o pels nuosos garrots manejats a tall de cego, començaren a destapar sos verdencs i nyanyos arreconant draps i benes. Els foradats pel plom o amb traus al cos, d'aquells que no demanen cosidora, a la mesada deixaven llurs crosses i endreçaven les xarpes provant d'empunyar de nou les eines de la terra. Alguns de més mala pelladura o afectats per lesions internes, cançonejaven més, perquè, com deien llurs parents, tenien el llop tancat a dintre; mes a la fi també començaven a treure al sol llurs cares esgrogueïdes; fins en Jaumet Pòbul, que havia quedat com una coca, i el pobre noi del Payré, amb el pit atravessat de part a part, després de lluitar setmanes i setmanes entre la vida i la mort, també reeixien a la fi, i, com si es despertesssin d'un somni preguntaven si era ahir que se les havien a l'empriu. És a dir que, més o menos ràpidament, tots havien curat o tiraven per bé. Mes lo que no havia curat ni per bé tirava, era el mal de cor, la quimera que covava dintre els pits de terralloners i menestrals, tan fonda que, al girar la cara cap al casal de Serra-Bruna, instintivament cloïen els punys i petant de dents mastegaven una maledicció.

També allà, com antany, havien florit les clavellines i violers que fistonejaven els ampits de les mirandes i torratxes. Les liles del jardí es tenyiren a son temps de la tinta moradenca de llurs flors, que a poc morien ofegades per l'esclat de verd de ses fulles gemades i lluentes que ara ja groguejaven; les satalies i rosses garlandes dels ombràculs, per llarg temps endiumenjades amb els colors de la celístia, després d'espargir al vent i rossejar el sòl amb les despulles de llurs gales, començaven a tòrcer els colls com preparant-se per a la dormida de l'hivern; les lloques havien tret ses pollades, que ara ja mostraven les crestes, i fins els canaris de les cries s'havien multiplicat com anys enrera baix la providència de mossèn Isidro, qui, com sempre, es planyia de què sols li havien anat així, tau, tau... Lo que no havia reeixit poc ni molt era el bon humor dels habitants de la casa, ja de temps prou a mal borràs. Més que mai semblava allò ara el casal de la mort.

X