# Sang Nova Novel, la muntanyenca (Volumes 1 and 2) ## Part 12 Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/sang-nova-novel-la-muntanyenca-volumes-1-and-2-23021/index.md Mon senyor oncle resumeix els motius per vostè aduïts, en els següents termes: Que portant la Montserrat, com a pubilla de Serra-Bruna, vinculada la tradició de la família, no convé que prengui per marit a qui, com jo, professa idees que topen amb ella i està carregat de plans atrevits, esbojarrats i pertorbadors, que en un moment podrien comprometre el prestigi i fins la seguretat del patrimoni. Faig cas omís, perquè així m'ho mana mon oncle, d'alguns conceptes emesos per vostè, de sobres ofensius per ma persona. Tampoc vull entretenir-me a combatre l'opinió de què mes idees topen amb les tradicions de sa família, que són les mateixes de les demés cases pairals de nostra terra. ¡Tant de bo poguessin parlar els passats d'aqueixes cases! Ja es veuria llavors qui falta a les consabudes tradicions: si els que les han desviades, degenerades i oblidades, entregant-se en braços de politics farsants tan sobrers de concupiscències com mancats de bones intencions, o els que pretenen ressuscitar-les. Sols m'interessa fer les següents declaracions: 1. Que, malgrat la negativa de vostè, no retiro mes pretensions a la mà de la seva filla mentre no sia ella mateixa qui em desenganyi. Per a lograr mon objecte, ma noblesa m'obliga a declarar-li que em valdré de tots aquells medis que no estiguen renyits amb el decoro i la dignitat de les persones honrades. 2. Que comptant, ajudant Déu, amb medis suficients per a sostenir una família del meu braç, no sols no m'he fet mai paga del pubillatge de Serra-Bruna, sinó que ni sisquera he pensat exigir a ma esposa dot de cap mena mentre visquin sos pares. I si fos de Déu que jo veiés la mort d'aquests, reivindicaria per a ella, única i exclusivament, lo que els difunts li haguessin assenyalat mentre no fos menys de lo que pel dret legitimari li correspongués. 3. I última. Que si la Montserrat es negués a acceptar-me en les susdites condicions, entendria jo que dóna més importància a sos béns que a ma persona, i, per lo tant, que no és ella la muller que em convé. Li prego que reflexioni sobre lo que acabo d'escriure i que obri en conseqüència. Aprofita aquesta ocasió etc... _Ramon de Montbrió._ Com es veu, aquesta missiva, que res tenia d'humil, era més un repte que altra cosa. Així ho comprengué en Serra-Bruna, i la idea d'una lluita amb l'hereu Montbrió, que no era pas un enemic qualsevol, l'omplí d'esfereïment. No deixava de compendre la desventatja en què el col·locava el prestigi adquirit pel seu enemic, no sols dintre sa pròpia família, sinó fins sobre els membres de sa parentela que havien tingut ocasió de tractar-lo. Ademés, hi ha que tenir en compte que l'esperit de lluita no era pas ingènit en ell, apàtic per naturalesa, i inclinat a les gaubances de la vegetació i a les egoistes delícies de la família. Lo que podia semblar enteresa de caràcter, no era més que una tossuderia de noi afalagat, únic respirall d'una naturalesa mal corretgida, que havia pujat a son albir com els arbres del bosc. Així, res té d'estranyar que en la impressió del primer moment, espantat de la nova torbonada que per aquest cantó li venia a sobre, complicant la ja enredada madeixa del plet que massa que l'amoïnava, creuessin per son magí idees d'una transacció, més o menys lleal; idees que desgraciadament no prosperaren. I no prosperaren perquè no trobà en sa història antecedents d'haver transigit mai en res, i no havia de començar davant d'en Montbrió, el record del qual tenia la virtut de despertar-li aquell sentiment agravat per les escoïssors de l'amor propi ferit, i per una quimera fonda que s'apoderava de son ésser al pensar que un poca-solta, un... criatura, li venia a robar, perquè sí, la beatífica tranquil·litat en què vivia. Però el cas era sèrio, i calia reflexionar. I, reflexionant i posant a prova sa malícia de muntanyenc, li semblà entreveure un camí per a sortir diplomàticament del pas, inutilitzant el pretendent amb ses pròpies armes. Aquest medi l'hi proporcionava la mateixa carta. Efectivament: venia a dir en Ramon que sols acceptaria la mà de la Montserrat, renunciant aquesta al pubillatge de Serra-Bruna. Doncs bé; això (que no podia ésser més que una baladronada del jove, perquè no es renuncia pas així com així a un nom i una seqüela com la de Serra-Bruna), estava escrit i firmat, i això devia atenir-se fort i ferm. Calia, doncs, de primer, cerciorar-se bé de si la noia estava realment enamorada d'en Montbrió, ja que a ell no li constava pas. En cas afirmatiu, procuraria portar-la a la raó, fent-li veure lo desencaminat de sos propòsits i seduint-la amb la perspectiva d'un bon casament amb un altre jove de millors condicions que ja li tenia buscat. Que la noia no cedeix (lo que no es de creure): la posaria en l'alternativa de renunciar a son amor o a son pubillatge. Que és tan faltada de judici que això no la venç: allavors l'oferiria pelada com un cogombre; i sens dubte, serà ell, en Montbrió, que hi renunciarà... No hi ha de renunciar! ¡Vaia uns trutxes com són, els joves d'avui dia!... Encoratjat per la lògica que li suggeria sa petitesa d'esperit, i admirat de son propi maquiavelisme, sortí del cau amb el propòsit de dur tot seguit son plan a la pràctica, i, traient el cap per la mampara que donava al cosidor, cridà amb veu seca: -Montserrat! Arriba't fins a l'estudi. La noia, al sentir son nom, sofrí un esglai; més s'apressà a obeir, seguint a son pare després de recollir de sa mare i germana sengles mirades d'encoratjament. XIV Situació una mica difícil. El pare, sentat a la poltrona, procurant, a còpia de bufets, donar més solemnitat a l'escena, o potser bregant per a trobar per on començar; i la filla en una cadira al seu costat, capbaixa i recelosa, no sabent per on rebentarà la tempestat que l'amenaça. Per fi, romp ell amb veu grave dient: -Diga'm, Monserrat: ¿què hi ha entre tu i l'hereu Montbrió? -Res!- contestà aquesta; mes prompte la ferí l'escrúpol de la mentida i afegí: -hi ha... hi ha que el dia de l'anada a Sant Martí me va dir que si podia comptar amb mi, me faria demanar i jo li vaig consentir. -Saps, noia, que vas obrar molt malament!- objectà son pare amb aire sever: -¡Jamai deu una donzella contraure semblants compromisos sense l'autorització dels pares! -És que precisament es tractava de demanar aquesta autorització- s'atreví a dir ella ajupint el cap. -Ni així! perquè, veus?, ara has donat ales a qui jamai pot ésser el teu marit. La filla abaixà encara més el cap, i de sos ulls inflats començaren a caure algunes llàgrimes. Son pare senti afluixar-se-li un poc els nervis. Li prengué la mà, i amb veu més amorosida, continuà. -Però, ¿que no ho veus, fllla, quin disbarat anaves a fer? ¿no comprens que un jove d'aquesta mena no fa per tu? ¿que, sent tu pubilla, no et convé un jove set ciències, arrematat, que, enorgullit amb ses ínfules d'estudis, títols i diplomes, i envanit de sa regalia vilatjana, lo primer que faria seria tirar-te a recò? Tu pots i deus ser mestressa, i jamai t'has de resignar a ser criada; la teva posició és per a manar i no per a estar a les ordres del primer saltimbanqui que se't presenti. Tu pots i deus escollir marit, i no has de consentir que sia un altre que t'esculleixi a tu. No en faltava d'altra... Ademés, no l'has sentit com desvarieja? Sempre carregat de cançons i de follies. ¡Si fins crec que pararà boig! Vaja, espero que em faràs el favor de no pensar més amb aquest home. La noia no tornà raó, sinó que augmentà el doll de sos ulls. El beneit de son pare, creient que son plan feia efecte, reemprengué l'atac variant de registre. -Vaja, no ploris, filla meva, que de casadors ne trobaràs més que no en vulguis. On vas a parar! la publilla de Serra-Buna, ¡la flor de la muntanya que ja et diu tothom! Lo que et convé a tu és un bon minyó, fill de bona casa, però que sigui de nostre tarannà; millor que vingui de menos, i que no sigui pas massa ric, perquè tu tinguis domini sobre d'ell. Res de títols acadèmics ni cosa que puga donar-li consideració, perquè això, als joves, els fa orgullosos per més que sien pobres com una rata. La Montserrat alçà els ulls amarats per a mirar a son pare, com dubtant de si era ell qui exposava tan totxa doctrina. Aquest, obcecat cada vegada més, i interpretant-ho a mida de sos desitjos, afegí, abaixant la veu i atansant-se com per a donar més interès a la conversa: -Vaja, maca; digues: ¿t'agradaria, en Francisquet de Tapiols? És un bon mosso, eixerit i... -Però, papà, si sembla un ximplet!- exclamà ella amb encantadora ingenuïtat. I, seguidament, com penedint-se de son exabrupte afegí, resolta: -Ni aquest, ni cap. si no pot ser amb en Ramon, no em casaré mai. -Com s'entén, això!- exclamà don Eudald indignat. -T'atreviràs a desobeir a ton pare! -Jo no em casaré pas sense el consentiment de vostè- replicà la noia amb una vivesa sorprenent; -però tampoc me casaré amb qui no em plagui, per més que vostè m'ho mani. Don Eudald restà esglaiat davant d'aquella tan impensada manifestació de la seva filla. Aquell principi de revolta, que per altra part res tenia d'heterodoxa als ulls d'una persona sensata, l'afectà amargament, avinentant-li, una vegada més, que li havia tocat un os de mal rosegar. -¡Vet aquí una altra revolucionària que també demana sang nova!- exclamà interiorment. -Està vist que aquest bordegàs m'ha de fer perdre el seny. Al veure com la donzella, afectada de sa pròpia vehemència, que degué costar-li un esforç de gegant, se posava les mans a la cara rompent en amarg ploriqueig, sentí passar-li prop del cor una ràfaga d'admiració, ensems que de commiseració, per aquella mostra de sentiments, el fondo de noblesa dels quals no arribava ben bé a capir. Però fou una ràfaga només, ben prompte esvaïda pel dimoni de la rancúnia que el dominava, i, redreçant-se, cridà amb veu enfellonida: -Surt-me del davant, filla insolent! Vés-te'n a amagar tes doctrines de noia malcriada, doctrines que no és pas ton pare qui te les ha ensenyades. -Perdó, papà!- exclamà, postrant-se desoladament, la Montserrat. -Perdó?- respongué aquest fora de si -El perdó el concediré a la filla obedient a les meves ordres: aquesta serà la pubilla de Serra-Bruna. La filla rebelde, la que s'ha atrevit a posar els ulls en l'enemic de son pare, serà irrevocablement esborrada de mon cor i... de mon testament. -És que en Ramon no li és enemic! és que vostè no el comprèn! -Calla i vés-te'n!- cridà desapiadadament el seu pare. -Tens dos termes per escollir: o ell o jo! Encara pretengué parlar la pobra noia, mes la gola nuada se li negà a articular les paraules. Aclaparada per aquella prova, que son cor no avesat a les lluites de la vida trobava massa dura, s'apoià mig desvanescuda a la taula, i, caient-li la cara sobre les mans plegades, sentí en sos llavis la impressió de la lligança que rebé el dia de l'anada a Sant Martí. Com si aquella besada li refés el coratge que li anava mancant, alçà la vista vers son pare, que continuava terrible, desconegut, senyalant-li la porta, com reptant-la encara, amb son terrible dilema: O ell o jo! pensa-hi bé! -Verge de Montserrat, assistiu-me!- murmurà la noia; i, alçant-se com pogué, tambalejant-se i plorant amargament, passà la porta, anant a amagar son desconsol en braços de sa mare. Sang nova -Fi del Volum I === SANG NOVA VOLUM II LA DESFETA I _Es cuestión de amor propio,_ repetia don Eudald en les múltiples cartes amb què, des de son cau i aclucant els ulls a l'espectacle desolat de son casal, que talment semblava un cementiri per la quietud i la tristesa que hi regnava, assetjava advocats i procuradors perquè apretessin de ferm en la qüestió del plet, i a diputats i senadors perquè li aplanessin el camí: _«Es cuestión de amor propio y me conviene salir airoso de este asunto, CUESTE LO QUE CUESTE»._ I subratllava doblement aquestes darreres paraules com volent dir: -Per qüestió d'interessos, que no es perdi. Heu's aquí com un home de bé, inofensiu en el fons, practicava la infame teoria de què les qüestions d'amor propi estan per sobre del dret i la justícia; això sense perjudici de fer el ploricó sobre lo desditxat dels temps que correm. No trigaren pas gaire els del poble en adonarse de la pedregada que se'ls preparava. Ho conegueren per la pluja d'exhortos, diligències, informacions i altres andròmines que els caigué damunt. El Cerdà, com a secretari del poble, erigit resoltament en manifassor de la defensa dels drets del comú i protector del veïnat, no desaprofità pas l'ocasió de donar la veu d'alarma, procurant concitar els ànims dels terralloners contra el senyor de Serra-Bruna, cosa que no li fou pas gens difícil pel llevat que ja d'antic hi havia. Es a dir, començà a descobrir les bateries que temps feia que anava emplaçant. Així pensava l'infeliç de don Eudald revenjar-se de l'hereu Montbrió, provant-li, sobre les costelles de sos conveïns, que també ell tenia un home dins de la pell. Els que hi reien eren els curials, amb el greix que els donaven els senyors amb els cabals propis i el Cerdà amb els del poble. II Des de què el missatge de mossèn Joan fou tan mal rebut pel senyor de Serra-Bruna, aquesta família havia deixat la costum de visitar el Rector a la sortida de la missa dominical i abans de rependre el camí del mas. Una vegada don Eudald fou sol·licitat pel Rector des de la Rectoria, i en sortí tot rondinant: -Què s'ha pensat, aquest home, de mi? Les senyores, era amb tota recança que se n'abstenien, per a no tirar més llenya al foc. Així, acabats els oficis, no feien més que travessar la plaça, en mig del retraïment cada dia més accentuat dels veïns, que semblava temessin encomanar-se l'aire de tristesa que tota la família respirava, i muntar de nou a la tartana que els conduïa al mas. Sols les noies a voltes se retardaven, retingudes per ses companyes del chor de les Filles de Maria; i, si el temps s'ho aportava, a vegades tornaven al mas a peu. Un dia li semblà notar a don Eudald que l'aislament se convertia en hostilitat manifesta. Abans d'acabar-se la missa, en Pascal li donà el recado de què el senyor Rector li suplicava es deixés veure. La contesta de don Eudald fou molt atent, però freda. Li pregava que el dispensés, però que al mas l'esperaven i... ja es parlarien un altre dia. Contra les costums respectuoses del poble, a l'atri hi hagué continuats xiu-xius i rialles durant tota la missa. Algú que tractà de posar-hi correctiu, no logrà sinó esbombar més la cosa. Quan, acabada la missa, aparegué sota l'atri l'estufada figura de don Eudald, tan enfardat amb la capa que no se li veien les orelles, de distints punts arracerats de la plaça se sentiren veus de xicots que cridaven: -Ara! ara!- i, de prompte, com obeint una consigna, ressonà una mena de chor, si de tal podia qualificar-se un conjunt inharmònic i ingrat de veus destrempades, que cantava una d'aquestes cobles de tonada general, però de lletra d'ocasió, de què es val el poble per a satirisar els personatges locals que li són antipàtics i en la qual hi aboca de malícia tot lo que li falta d'enginy. Si bé no s'anomenava ningú, la intenció era desvergonyida i anava de ple contra don Eudald. En unes estrofes se'l ridiculisava sense pietat, motejant-lo de panxampla i fart de sopes, al·ludint a sa figura; en altres se l'amenaçava de què, ja que tractava d'aixafar el poble amb dobletes, no en mancaven al torrent de ben revingudes per a tornar-li la contesta, i, per fi, en una es prenia peu de donar una incensada a la senyora per a fer més punyent la fiblada contra el marit. Aquella manifestació de desvergonyiment, inusitada i sense precedents en les costums senzilles i morigerades del poble, deixà consternada la família Serra-Bruna, que travessà la plaça escorreguda, sense que ningú, ni alguns dels mateixos veïns que semblaven tan afectats com ells, tingués esma per a formular la més lleugera protesta, ni tan sols d'acostar-se'ls per a fer menys desairada la seva situació. Don Eudald, ple de coratge i una mica revingut de la sorpresa, volgué fer l'home, i tornant enrera, intentà plantar cara; però, allavors, com plogut del cel, vingué un tronxo a tombar-li el barret, promovent una riota general. Donya Dolors procurà arrencar-lo d'aquella situació, cada vegada més trista; i, imposant-se a en Basi, que, atret per la xanès, havia corregut a fer costat a sos amos, tractant d'abraonar-se amb els insolents, prengueren la tartana i sortiren del poble quasi sense saber lo que els passava. -Això és una infàmia mai vista- cridava don Eudald. -¡Aquí hi ha qui vol jugar amb mi, i jo et juro que me la pagarà! -Això és lo que havia de succeir!- s'atreví a contestar donya Dolors, no menys indignada. T'empenyes en donar tortura a tothom, i aquí tens les conseqüències de la teva obra. Potser sí que et pensaves que pledejant-els-hi a tort i a través uns drets que, justos o injustos, els vénen disfrutant de pares a fills per espai de cents anys, encara t'havien de portar sota tàlem. -Mira, Dolors, no m'acabis d'exasperar. ¿És a dir que no seré jo lliure de defensar lo meu, com qualsevol altre fill de mare? Ja no faltava sinó que vinguessis tu a defensar aquesta bretolaia sense fe ni llei, precisament quan se proposen fins a faltar el respecte al que per tots conceptes és més que tots ells junts. -Jo no defenso res- replicà ella coratjosament: -jo no faig sinó explicar les coses, i, al cap i a la fi, no dic res que no ho hagi repetit cinquanta vegades. ¡Jo hagués sabut fer miques aquests maleïts papers, que et treuen de tino i que em temo que han d'ésser la desgràcia de tots! ¡No hi deus tenir pas tanta fe, en la justícia del teu dret, quan et veig remoure cel i terra buscant padrins i prometent l'oro i i el moro per a sortir amb la teva, _cueste lo que cueste,_ que, fet i debatut, per bé que et vagi, et costarà deu mil vegades més el mall que l'enclusa!... I, si ells no tenen els teus cabals i els puntals per a fer-te foc, ¿què té d'estrany que s'esbotzin per aquest cantó, majorment no mancant-els-hi un ventafocs com aquesta mala pua del Cerdà, a qui, amb tots els teus padrins, no has pogut arrencar mai de la secretaria? Don Eudald, aclaparat per la cruel lògica de la seva esposa, esbufegava i suava d'angúnia, però sense desdir ni un pèl de son emmarranament. -Bé, bé! ¡Ja ho sabia que no tinc pas tots els enemics a fora casa!- grunyí entre dents. Fou una punyalada terrible per a la pobra esposa, que degué fer esforços per a no esclatar. -Aquesta és una de tantes injustícies que estàs cometent- exclamà. -Ja pots buscar entre aquests advocats i procuradors que t'aconsellen i xuclen els diners, entre aquests polítics que et respallen pel compte que els hi té i entre els amics que et donen llustre per davant i per darrera t'estisoren, a veure si al dia de la desgràcia hi trobaràs l'amor de la família, que, peti com peti, no mancarà mai. Vés fent via, vés congriant odis i sembrant tempestats, segueix despreciant els consells de la família i dels que, sense ésser-te parents, t'han ofès per dir-te la veritat, que un dia o altre la faràs, la justícia que avui negues. Com si busqués altres espatlles a on descarregar ses ires, al sentir don Eudald les darreres paraules de la seva muller, tot se redreçà cridant: -De qui vols parlar? De segur que et refereixes a aquell ximple que ha vingut aquí sembrant vents de revolució. A ell, encara més que al Cerdà, dono jo la culpa de lo que està succeint. ¡Mala negada!... Aquesta altra bufetada vingué a ferir la pobra Montserrat, que esdevingué groga com la cera, tapant-se la cara amb el mocador. Donya Dolors, apesarada, capolada i agotades ses energies, resolgué callar, trobant més dolç devorar en silenci ses penes. Allavors don Eudald, una mica tocat de la violència de la situació, començà a garlar per son compte, donant explicacions que ningú li demanava ni li contradeia. Ell ja ho reconeixia, que tal volta abusava un poc del seu poder, però, fillets!, estem en un temps que la justícia costa cara i si no es fa pas així no s'obté res. També reconeixia que era un mal negoci, que obtenir una gla li costaria un roure; ¡però si l'havien picat de l'honor, i ell no era pas home per a deixar-se passar la mà per la cara, ni la dignitat dels Serra-Brunas podia tolerar-ho! En fi, que tenint-hi l'honor empenyat, no cediria per res del món. -¡Deixa que hagi guanyat, deixa que hagi fet entendre an aquests brètols que amb el senyor de Serra-Bruna no s'hi juga, i veuràs com els provo que no em mou el miserable guany! Si he comès alguna injustícia, ja sabré jo reparar-la per mi mateix, tot imposant el càstig a qui el mereixi, sense necessitat de què ningú em senyali la llei; mes, ara com ara, és això i res més... I així, amb semblants antífones, arribava la família Serra-Bruna al mas, amb un aire tan consirós i desolat que talment semblava que vingués d'un enterro. III Les mirandes i balconades de Serra-Bruna lluïen amb un esclat de llum que donava bo de veure. Fanalets de tots colors, graciosament combinats (segons opinió de don Eudald), atxes de vent per les cantonades, teieres abrandades a part i altra dels portals, una gran foganya davant del pati d'entrada, algun que altre coet volador creuant l'espai, i repetides tronades fent retentir la vall, donavan al casal un aspecte de festa, que recordava aquells llunyans temps en què la família feia saber _urbi et orbi_ que la mestressa havia infantat un hereu. No n'hi havia per menos: don Eudald havia guanyat el plet. Aquell mati havia retornat el senyor, després de prop d'un mes d'ausència. La cartera que se n'havia dut, botaruda i pesant com un plom, tornava... com una bufeta esventada; mes ¿què importava, això, si tancava el preciós i tan glatit document, el _patracol,_ tot ple de segells, timbres i firmes esgarrapades, que, amb llenguatge xurrigueresc i macarrònic, venia a dir que don Eudald tenia raó i que es guardés tothom de tocar sos drets, que si un dia pogueren ésser entelats i discutits, quan encara la justícia no havia parlat, ara, amb aquella xanfaina de lletres grosses i amb aquelles empastifades de tinta i sorra, venien a quedar més lluents que el mateix sol. Don Eudald estava encantat, perquè (¡oh poder de la justícia humana i admirable providència tutelar de la gent encarregada de sa administració!) ell demanava que se li reconegués el dret de gallorsa sobre l'empriu de Serra Calma, i la sentència li reconeixia el senyoriu del mateix. És a dir, reclamava les herbes sobrants després d'opeixats els ramats veïnals i la justícia el feia senyor de tot. ¿Què més volia? Però, sobretot, l'honor; aquest sí que quedava ara sense màcula, després de tan brillant triomf. L'honor, que era per lo únic que ell havia treballat. Perquè està clar que ell no volia pas més de lo que havia demanat; lo demés li era sobrer. Doncs de primer pendria solenme possessió de tot perquè tothom el reconegués; després, si es portaven bé, retornaria el dret de pastura al poble, per lo menys provisionalment, no reservant-se més que el dret de gallorsa, que era el que disputava, i així veuria tothom que no era pas cap tirà. ¡Ves si no n'hi havia per a estar content i tirar la casa per la finestra! Mes el cas és que, llevat dels xicots de les masoveries, que s'ho prenien amb gran gatzara, i dels mossos i criades que, per obediència i per curiositat, l'ajudaren en la tasca de celebrar la gran gallarda, ningú més s'associava a la seva satisfacció. Donya Dolors, per no renovar aquelles escenes que tant la torturaven, se guardà de manifestar son greu disgust, no sols pel resultat de la sentència, que li obria el cor a tota mena de temences, sinó més encara per aquell _tràgala_ amb què el desventurat l'acompanyava.