Part 4

Vaig fer-ho i vaig pujar a coberta. Ens havíem forejat, però gairebé érem pels mateixos indrets del vespre anterior. Feia fred. El mar estava mogut i ombrívol. Les aigües, tan clares el dia abans, havien pres una obagor desagradosa, que em féu pensar en la dels ulls d'un hipòcrita enfosquits per tenebroses maquinacions. El cel estava cobert d'una nuvolada prima, que clarejava en alguns punts formant escateta rossa; i en una d'aquestes clarianes llumenava apagadament un parraquet d'arc de Sant Martí.

Vaig asseure'm a pendre xocolata, i, mentre en Pau me l'abocava a la xicra, vaig dir-li:

-Avui el dia no ès pas gaire bonic; però em sembla que el temps s'aixecarà. Els núvols són prims, l'arc de Sant Martí apunta...

-Això no ès s'arc de Sant Martí ni Déu. Això, mal com no s'ensorra!, ès sa bandera flamenca des vent- retopà en Pau interrompent-me. -Es cel està cremat de vent. Mal temps, mestressa.

-Voleu dir, Pau? No us en aneu, encara. Parlem un xic, home. M'agrada sebre la vostra opinió, perquè em sembla que en coses de mar sou una àliga.

S'engallà una mica, joiós de la meva lloança; s'adobà la gorreta al front, i, tot clenxinant-se amb les mans els cabells del clatell, va dir, amb l'estudi d'un orador que, tot protestant de la seva insuficiència, vol donar-nos una mostra del seu valer:

-Com que un hom no té lletra... anem a cercar... no sap explicar-se amb aquell escolliment i aquelles matràfugues a què vós esteu acostumada. Vui dir que perdoneu i... Però ep!... tampoc no só tan llop com me vol fer es vostro pare, que em té privat s'articulejar amb vós. No, llamp! Lo que es diu avergonyir-me, no m'avergonyiria de tractar morro a morro amb es mateix rei. Sé lo que ès sa gent d'upa: enteneu? I si algun renec se m'escorre de sa llengua, efecte de sa vida arrastrada que un hom porta, jo sé dar-li de seguida carrera cap a sa part de sa bona criança... enteneu?.. i sé respectar. ¿No ho heu reparat, pubilla?

-Ja ho crec, home! D'altra manera no m'enraonaria amb vós amb aquesta confiança. I també he conegut que sou entès en les coses de mar. Doncs... tornant-hi... ¿voleu dir, que tenim mal temps?

-Temps de ratxes. No es pot desplegar drap. Tan aviat tenim vent des car de terra com des car de fora. Ara bufa sa tramontana de Rovinguda des garbí, que vol entrar si us plau per ses, i... mireu: cap allà es mar negreja amb sa força, a empentes i rodolons... i receleu-vos des llevant, que tot avui que ensenya ses seues creueres. Sempre que vegeu en es cel aquest parrac virolat, senyeu-vos amb sa mà dreta. Això ès bandera de batalla. S'infern l'ha inventada per fo... fut... fúmere's de Sant Martí i de tots es sants de bon genial. ¡S'ha de patir, vatua... dallonses! Quin ofici, es nostre, més reconsagrat! ¡Valdria més... anem a cercar... que es follessin ses prenyades, abans de parir un mariner!

-Bah! Vós no sou tan covard com voleu pintar! Si sempre fos bonança, ¿quin mèrit tindria, el vostre ofici?

-Jo, covard! No em coneixeu pas. Sinó que un hom s'esbrava: sabeu? Lo que rebenta ès sa maniobra. Però jo, covard! ¡Maleïda sigu sa meva ànima si ses calmes no em consumeixen ses sangs! ¡A mi doneu-me tràmpol fort, i aigua a dalt i a baix, i aquell huuu... de vent que sembla que tot renega!

-Maria Santíssima! No digueu això! no crideu el mal temps!

-No el crido pas. I em sembla que si es Mestre de dalt té modos...

-I ara, Pau!

-¡Bé, valga'm sa vara florida de Sant Josep! ¡És clar, que en deu tenir, de modos, un senyoràs tan gros! Però... anem, pubilla: si s'ha de filar tan prim, plego, perquè jo no hai estudiat es missals... i, sigu com vulgu, lo que anava a dir no era res dolent. Veureu: a mi em sembla... sense trencar es respecte a ses persones celestials... me sembla... anem a cercar... que Déu hi ha de tenir un mirament, amb una senyora de ses vostres circumstàncies; i que, veient que sou a bordo, se guardarà ses turbonades a sa butxaca. ¡Angela! Aquest era es meu pensament! ¿Hi trobeu res d'higonau? Ho voleu més ben xerrat?

Vaig somriure i em vaig aixecar de taula. Ell, agafant el plat, la xicra i la xocolatera, se n'anà encirat com sempre; i, abans d'arribar a la cuina, se topà amb el pare, i vaig sentir que li deia:

-No em mal mireu, mestre Saura. M'han tocat es botet, i... no só cap ànec mut. Però... ja ho podeu preguntar a sa vostra pubilla... hi hai parlat que ni un llibre de màximes.- Va abaixar la veu i afegí: -M'ha fet suar de valent!... Redéu, que fila prim! Tots es meus nirvis llavoren. La teniu ensenyada d'allò de l'u. Fins us vaig a dir que un pèl massa, perquè un hom s'hi veu negat i no té maneres d'esbravar ses tempèries de sa persona.

El pare va girar la cara sense tornar-li contesta. En Vadô Set- trossos s'aixecà en aquell moment de dins del batiport i prengué cartes en el joc:

-I doncs, rei des festejaires, ¿a on gordes sa mel que enllepoleix ses miones? ¿No deies que ses noes eren es teu fort?

-I ho són, llamp m'estabellu!- va respondre en Pau. -Però hi han noes i noes. Cerqueu-me un ram de terrassanes o pescadores naturals i sense falòrnies _d'arbanitat_, i Pau no em dic si no els hi trobo de seguida ses pessigolles. Ara, això de senyores, que priven sa llibertat de s'esbravament, m'esguerra sa galanesa. Vaja, no fan per a mi... ni per a tu tampoc, gata moixa. Això es gorda per a aquells mosquits que semblen figures de cera i que passen ses retòliques per set alambins. ¡Arri a fregar soles, cap de lluç, mestre senténcies!... Què t'has figurat?

En Vadô reia aclucant els seus ulls menuts i, ficat de peus dintre el batiport amb els genolls arran dels paraescuts, se remenava com un follador en el cup. El pare va engegar un regany.

-Prou n'hi ha, de bestieses! Vós, Pau, esteu de moltes orgues, i jo de molt poques. Apa! a desar aqueixa vaixella, i trompades a la maniobra! A veure si la garbinada ens estripa el drap o ens tira de pernes en l'aire. Aferrarem la mestra, i anirem amb el menjavents i la mitjana.

-Ben pensat- va dir en Vadô. -Havent-hi revolutra s'ha de fer així, perquè sa vela grossa ès de massa mal manejar.

Els mariners se posaren a la feina, i no vaig trigar a compendre l'oportunitat amb què s'era feta. La tramuntana havia caigut, i el garbí, que havia agombolat ses forces per domenyar-la, entrà d'estropada sacsejant les veles i arrossegant la nau de costat, fins que aquesta adquirí bona marxa i s'esquitllà a l'esbiaixada del vent, deixant en les aigües un solc descompartit en llargues arrugues que imitaven el tirat de les arestes d'una espiga. Si la ratxa ens hagués trobat amb el drap estès, no sé pas si l'hauríem aguantada. Jo era prop de l'avi Mauva, i li vaig dir:

-Ara sí que guanyarem camí, l'avi. Correm com trenta dimonis.

-No durarà gaire- va fer ell. -Si bé ho repares, ja es cap de vent va desmaiant i es foreja. Es temps ès boig i li hem de seguir es tarannà. Farem moltes esses, pubilla. I de contra, com que hem aferrat sa mestra per estalviar feina, ens manca s'ala grossa.

L'avi Mauva estava assegut en un banquet al peu de l'arbre de mitjana, amb la canya a la mà. Vaig mirar-me'l atentament. ¡Noi, quina testa d'estudi! Per la riquesa de coloram i pel relleu podia comparar-se a un paisatge. I ¡quins detalls més interessants! Aquelles orellasses d'un vermell fi, amatades de pèls blancs, que eixien de llurs caus com una xarbotada d'escuma per una crétua de roques marines; aquelles arrugues sacsoneres del front, colrades i grosses en la part baixa i més petites i esblanqueïdes cap amunt fins a esvair-se en la polidesa marfilina de la volta superior, que el barret de feltre, tirat endarrera, permetia llambregar; aquell nas llarg, encavallat de sécs i tavelles, molsudet i vermellós de la punta, esvorancat de badius i discretament decantat sobre la boca; aquells ulls negats d'aigua, per on les nines flotaven dolçament com una clariana de cel blavissa pel mirall tremolós d'un xopoll, voltats d'unes parpelles pansides i emporxats per unes celles aspres i voladisses; aquelles galtes esllanguides, lleument enconcades sota els pòmuls i caient en desmaiats plecs sobre els queixos com veles arrugades per falla de vent; aquella boca entrebadada per un somrís melangiós, mostrant dos o tres caps de dentarra verdelosos; tots aquells detalls i molts d'altres que sols se poden explicar amb els pinzells... noi, ¡que bonics me varen semblar! Bonics i de fàcil execució. Eren d'allò que diu: -Arreplega'm, que em dono.- A bé que aquesta aparent facilitat, que és un dels primers estímuls de l'art, m'havia enganyat moltes vegades. Però no, ara no m'enganyaria. Vaig veure ja les pintures esteses i pastades sobre la meva paleta: la llum, l'ombra, els tons de la carn... Seria un estudi deliciós. Procediria per parts, amb calma, amb sinceritat... i la figura general ja resultaria, perquè la suma de veritats és la veritat total; i tindria sobre la tela aquella estampa d'home fort i bondadós, rebregat pels anys i endolcit per les penes. La barca no balandrejava gaire, i la marxa era tardana.

-Si no us moveu d'aquí us retrataré- vaig dir al vell.

-I ara, pubilla! Vols treure sa meva mapa?

-Oi.

-¿Per què no treus la de sa gent jove, que són més bonics de pell?

-Jo m'entenc i ballo sola. Si us veiéssiu tan bonic com jo us veig ara, caret, no us cansarieu d'emmirallar-vos. Ep! no res d'allò que agrada a les noies!... Ès una altra cosa que vós no enteneu.

-Ja, ja: no et cregus que se m'estufu sa vanitat, pubilla: conec es meu cuiro. Me vols agafar per sa part de riure, per a entreteniment de badocs; però tira pes cap que vulgus, que estic senyat contra espants. Fes es teu gust.

-No vaig per lo que dieu. Sou un vell bonic: creieu-me. Ja ho veureu. No us moureu pas: oi?

-No tingus por. Sa canya i jo estem casats fins a mig dia. Tira.

I vaig tirar. En un instant vaig tenir preparats els meus estres. Poques vegades he pintat amb més gust i més delit. I no és que no hagués trobades dificultats imprevistes: sempre se'n presenten, en el moment de l'execució. Per de prompte vaig compendre que no podia procedir per detalls, com m'havia proposat. A plena claror de cel, i sobre el pont d'una barca que navega de volta i volta a petites bordades que l'obliguen a virar a cada moment, les ombres són fugitives i canviants. Era precís, doncs, apuntar-les en una situació determinada, lo qual exigia que es fes de primer antuvi la traça general. Calia també atendre un conjunt de circumstàncies que realçaven la bellesa de la figura: el fons del mar, on els contorns se diluïen i mullaven; l'atmosfera d'aquell dia cendrós, que harmonitzava totes les entonacions dintre una gama freda... I això era precisament lo que més engrescava la meva imaginació, lo que havia de donar a la meva tela cert caràcter original que la distingiria dels treballs gastats de taller. Vaig posar-me a la tasca. No m'adonava del balandreig ni de les mars que navegàvem. Passàrem Sant Feliu de Guíxols, una de les viles més importants de la costa, i ni tan sols ho vaig saber fins després d'haver enllestit el meu bosqueig, quan ja l'havíem deixada molt endarrera. Ah! el sentiment de la bellesa proporciona un noble embriac. Els meus sentits i les meves facultats absorbien assedegadament la llum i les colors, i hi gaudien una quinta essència misteriosa, una mena d'alcohol excitador de l'esperit: no sé com explicar-ho. Els grans artistes podran no ser compresos, podran ser befats, escarnits, i sofrir les més grans dolors; però, en canvi, ningú ha fruït com ells, no: ningú. S'acosten a la divinitat. Un déu els invadeix, com a les sibil·les; però és un déu creador. La paraula _inspiració_ no s'és inventada sense més ni més: és l'única que es pot aplicar a aquell estat. L'artista es veu convertit en una mena de somnàmbul irresistiblement impulsat a produir. El treball se converteix en una delícia; les dificultats s'aplanen meravellosament; tot és fàcil, i es senten les harmonies d'una creació que neix i palpita i s'eixampla i... Bé, vaja: no ens emboliquem. T'he volgut fer saber que n'he tastats alguns esquitxos, del nèctar diví; mes no per això estic menys convençuda de que sóc una pintora de tot a tretze. I... qui sap?.. tal vegada els grans artistes, vivint en una esfera més serena i enlairada que nosaltres, no les experimenten, aquestes embriagueses que ens fan ser desiguals en les nostres obres; o potser l'embriac és en ells un estat habitual: vés a esbrinar-ho. Lo que puc dir és que vaig pintar la testa de l'avi Mauva amb la major il·lusió, i que quan li vaig donar els últims tocs vaig sentir-me'n tan satisfeta que no sabia amagar el meu goig. Vaig aixecar-me per examinar la meva obra des de diferents distàncies, i aleshores me vaig adonar de que el pare, en Vadô, en Pau i en Cadernera se la contemplaven calladament formant arc al darrera meu.

-Tafoi! vosaltres, aquí?

-Es ell mateix- exclamà el pare amb la seva veuassa cavernosa, com deixondint-se d'un somni. -No pot estar, millor. A fe no hi estalviaré les dobletes per a comprar-li un marc daurat. El vull posar a la sala de casa, que tothom el vegi.

Els altres seguien enfavats. A l'últim, en Vadô Set-trossos, després de remenar el cap decantant-lo successivament a tots els punts cardinals, va estendre la mà cap a la tela i va dir:

-Això ès lo millor: aqueixa mullena dets uis, que fa venir ganes de treure's es mocador per eixugar-la... i aqueix posat de boca; ¡Mireu que parla! Sembla que digu: «-Sa de casa, que bé haju...»

-Cert!- exclamà en Pau Ternal, rient i descarregant-se un cop de puny a la cuixa. -¡I ses oreies, vatua es darrer llengot de Judes!, ¿no sembla que un hom les pugu palpar amb es dits? ¡I ses dents, amb ses seues osques i es seu engrut, com pedres tinyoses! ¡Per Maria Santíssima! I ses arrugues de sa frontalera!

-I aqueixes escaroles des cabeis, que voleien i es destrien fil a fil com si es vent les aixequés!– va afegir en Cadernera ajuntant les seves manetes amb admiració.

-Teniu, avi: mireu-vos- va dir el pare presentant el portaestudis a l'avi Mauva. -No sou vós mateix?

El vell va deixar caure sobre la tela una mirada indiferent, que a poc a poc s'anà tornant atenta, trista i compassiva.

-Està bé... si: ès sa meva vitola- mormolà. I després de palpar-se lés arrugues del front,com si volgués comprovar llur realitat, girà la cara, espargint la vista al lluny amb un posat melangiós. -Ets anys ho trasmuden tot- va dir com parlant per a si mateix; -però ¿què se me'n dóna?

-Si sa vostra costella tornés de s'atro món, potser no us coneixeria -observà en Vadô.

-No tornarà- va respondre el vell amb veu sorda.

En això, en Cadernera, que no havia desemparat el quadret, contemplant-se'l llaminerament, estirà l'avi, Mauva d'una mànega i li preguntà:

-Ès gaire car, això?

-Què vols dir, marrec?

-Si us ha costats gaires cortos, això de fer-vos tirar aqueixa estampa.

-Ui!- exclamà en Vadô Set-trossos fent l'ullet a l'avi Mauva perquè callés. -Aqueixes pintures vénen de París de França i es paguen a pes d'or, sense comptar les mans de plata que les manegen i que no es lloguen a preu de grapa de manobre. Però no tingus por: s'avi té un roc a sa faixa i no haurà d'anar a manlleu.

-Oh! ell rai!- va fer en Cadernera gratant-se el clatell. -Però jo també tinc alguna cosa: tres pessetes i cinc cortos a sa guardiola... i guanys que van venint.

-I t'agradaria, que et retratés?- vaig preguntar-li.

-Si m'agradaria!- contestà tot decidit. -Jo sóc un pobre, i a sa bestreta ja sabeu lo que us puc donar; però no perdreu res, mestressa, llamp me matu!... Des meus estalvis us aniré refent, fins a compliment, de tot lo que sigu. Jo gonyo a cada viatge: enteneu? I, com més gran me faig, més. En Pau i en Vadô poden ser bons testimonis; i aquesta creu des meus dits, que beso, me faju sa llei, amén, si trenco sa paraula.

-Vaja, mestressa, que això gairebé val tant com una escriptura de notari- va dir en Vadô Set-trossos encreuant cames i braços amb un aire que volia semblar seriós. -Podeu cloure es tracte sense por. I més, que, un minyó tan guapet i carafí, ha de donar bo de pintar, i no heu de mirar prim en sa mà d'obra.

-Jo no regatejo- reparà en Cadernera amb dignitat.

-Que ès cas, de regatejar, hereu Escampa de Mas Perdut!- exclamà en Pau Ternal pegant-li manotada al muscle. -A tu no et ve d'una dobla de quatre.

-Anem a pams- va saltar en Vadô. -Ara m'atalaio d'una dificultat. Tu, marrec, deus voler retenir s'estampa: oi?

-Home! que som nens? Ès clar, que la vui!

-Així són figues d'altre paner- vaig dir jo, cóm sobtada. -L'avi Mauva m'ha cedit la seva, i...

-Llampus!- mormolà el xicot, tot esverat.- Això de paga i no en tocs... ¡Ja ès prou, que s'avi Mauva, que està fet a córrer món s'haju deixat caure as cove! ¿Quants rals li heu esquilat?

-Parla bé, gamarús!- rondinà el pare picant-li l'orella amb l'índex llançat a tall de desparador des del plec del dit gros. -Les senyores no esquilen ningú.

-Però...- retopà el xicot -es tracte net i és cap dret... i...

Vaig témer que les tossuderies del minyó i les aspreses del pare portessin la folga per mals camins, i em vaig determinar a tancar-la de cop.

-No Cadernera: no t'enfilis- vaig dir. -Jo no li he cobrat res, a l'avi Mauva. Encara bon goig que s'hagi deixat retratar. Sóc jo, la que li dec albrícies. I que les hi pagaré: un paquet per a la pipa.

-Car... cargols!- exclamà, tartamudejant, en Pau Ternal, que a la traça s'havia mamat lo de la venda de la pintura. -¡Vatua es vell renconsumit! Mal cranc se'l menju! ¡Sempre ha de tenir sort! Jo em deixaria mapar de cap a peus, i encara donaria es paquet i alguna cosa de bo al damunt, i té! fes-te fo... Sant Escany me valgu!

La conversa acabà a pler comprometent-me a retratar-los tots si teníem lleure, bon temps i humor durant el viatge.

Amb això era arribada l'hora de dinar, i el pare i jo ens asseguérem al banc galliner, davant de la taula parada, i férem honor a les viandes que ens serví en Pau amb la seva acostumada serietat. En Cadernera no es presentà fins a última hora. Estava moix i preocupat; i, quan vaig restar sola amb ell, se m'acostà i em va dir, falaguerament:

-Si sabéssiu lo que us estimo, mestressa! Jo, per vós, tiraria gats en mar.

-De veres?

-Es tan cert!... Però, vaja, m'heu de fer content. ¿Com ho arreglem, això des retratament, que jo em pugu guardar sa mapa per memòria vostra? Ja em faig compte de que ses manifatures són cares, i no vui pas que perdeu res per culpa meva. A enraonat no hi ha, qui em gonyu, i...

-Mira, caret: jo et regalaré lo que desitges; però ni una paraula a ningú: sents?

-De franc!

-De franc. Però a tu sol i que ningú ho sàpiga.

-Visqueu molts anys. No tingueu por: ningú haurà esment des nostre tracte. Sóc reservat com sa mort. Oh! ¡i que em sabria greu que en Pau pogués goldir-se'n!

-Ai, ai! per què?

-Perquè ès una mala pua. ¡Si el sentíssiu, com xarnega, pes fogons! ¡Maleeix cel i terra, i malparla des vostro pare, i fins de vós i tot!

-De mi?

-Ui, ui!...

-I què en diu?

-Llamp! ¡Si sospités que us ho reporto, m'estavellava!

-Però m'ho pots xerrar a cau d'orella.

-I què en traureu? ¡Malaguanyada quimera que podeu agafar-hi!

-Ca, home! Jo tot m'ho prenc amb aire.

-Bé, doncs: si us cou poseu's-hi fues... perquè jo no hi entrevinc sinó per servir-vos. Mireu: diu que sou un poll reviscolat... un bastiment amb més gallardets que veles... una senyora només que de pell enfora... que, per pomades que us poseu, no ofegareu es tuf de quitrà que us han deixat ses mans des vostro pare... que sembleu sa Majestat de Caldes... i «-Ai! no tireu cap gra de sutge a sa xemeneia, que es podria engargussar!»... i «-Ai! que n'és, de neta, sa barra des galliner!»... i «-Alerta! no embruteu es drap de sa cuina!»... i... vaja, que jo ara no n'atrapo més; però hi fa unes lletanies!...

Vaig esclatar en una grossa riallada; però, en veritat (a tu ja t'ho puc confessar), cada un d'aqueixos ultratges queia com un perdigó roent a dins del meu cor. I, amb la coïssor que m'hi feren, vaig concebre una rancúnia i uns pensaments de venjança!... ¿De què es podia queixar de mi, en Pau? I ¿per què jo no era tan senyora com les que en venien de llarga nissaga? ¿Per ventura no sabia portar els meus drapets tan bé com elles? ¿I no era més ben criada que més de quatre, i més instruïda que la major part, i amb més cap i més geni que les més saberudes? Vaig passar una mala estona. Però no vaig trigar a tirar-m'ho tot a l'esquena. Al cap i a la fi, qui era, en Pau, per a judicar-me? I, per altra part, un home com ell, podia parlar d'altra manera? Aquestes consideracions varen amorosir les llagues de la meva vanitat ferida, i me les acabà gairebé de guarir el propòsit cristià, que vaig fer, de tractar amb la mateixa bondat de sempre el poca-solta que m'havia ocasionat aquell enuig.

Havíem entrat en una ensenadeta formada per dos promontoris de roca. El vent ens havia deixat, però la ressaga era grossa i anava de creixença. El cel estava més cobert que mai d'una nuvolada fosca i espessa que s'esblenava esbulladament cap a la banda de llevant, on el vel cendrós de la pluja esfumava el mar i esborrava l'horitzó. Allí les aigües estaven clapejades de colors desiguals, presentant, entremig de faixes d'una lluïssor crua i blanquinosa, altres faixes ombrívoles i com eneriçades. Aquell lluny tenia l'aspecte d’un gran drap pelut raspatllat a repèl a trossos a trossos. Més ençà s'estenia una mena de riada d'un negre quitranós; i després, cap a primer terme, la foscor de les ones blavejava i acabava per agafar un verd blavís d'atzavara tot al voltant de la costa. En conjunt era una taula admirable d'ombrívoles grisalles.

-N'hauria de pendre nota -vaig dir-me. No tenia pas ganes de treballar: aquell temps carregós m'emperesia; però la idea de que havia emprès el viatge per estudiar la marina, i de que, no obstant, encara no me n'havia aprofitat, mogué en la meva consciència el malestar d'una obligació incomplida. –Fora mandra!- vaig mormolar; i vaig encaminar-me cap a la meva cambra a cercar el portaestudis. Mes, pel camí, a l'embocar un passadís que s'obria entre dos munts de rodells, me cridaren l'atenció algunes paraules que vaig sentir a poques passes. Havia conegut la veu del pare i la de l'Avi Mauva, i vaig voler saber lo que deien. M'interessava perquè parlaven amb cert misteri. Així, doncs, romanguí amagada i em vaig tornar tota orelles.

-Sí, sí: el temps té mal carés, l'avi- va dir el pare apagant amb pena la seva veu enrogallada, que al baixar de to eixamplava les seves fosques vibracions i sonava com una corda fluixa de contrabaix. -Però en altres ocasions no m'hi encaparraria gaire: lo que em fa la llesca ès això de tenir la noia a bordo. Amb homes sols, se pot embestir tot; però... amb dones!... Aneu, que a lo millor se'ls hi revolten les set branques de l'esteri... una basca, un accident... Un hom perd la xaveta, vaja.

-Sí, sí- va respondre l'avi Mauva. -Prou que us entenc, prou: ja sé lo que ès, estimar, Saura. Un hom se juga sa vida cent vegades sense parar-hi ment, i, de contra, s'esborrona només de pensar que es pot esqueixar un cap d'ungla d'aqueixes criatures tan caretes i delicades.

-La sang mai se torna aigua- va fer el pare en aquell to de grollera indiferència que solia afectar. -¡Benaventurat qui no s'embolica mai amb femellam! Oh! ¡Si no fos aquest llamp de noia rai! Ella, m'embarrassa, ella! Per això beneitejo... I ¿què us en sembla, a vós, de la gropada?

-Li costa tant de parir que ès de creure que vingu molt prenyada- contestà l'avi Mauva. -Es vent resta enllà, aturat per s'escombrada de núvols que li barra es pas; però ell la rebentarà més tard o més d'hora, i... aneu a sebre!... D'aigua en caurà a barralons. Ara, per lo que toca as tràmpol, podria ser cosa de quatre ratxades o podria portar ròssec. Això només ho sap Es de dalt.

-I si fondegéssim aquí?