Part 15

Tots li endreçaren preguntes, i ell no sabia contestar-ne quasi cap, perquè no es recordava gairebé de res. Finalment, en Bonosi va agafar-li el puny d'on penjava l'enfilall de perles, i va preguntar- li: -Què ès, això? ¿ D'on has tret aquest collaret? -Es collaret!- exclamà el xaval. Romangué una estona mut, contemplant la joia, i després va dir: -Sí, jo l'hai pescat... Però no sé com hai pogut servar-lo... Algun àngel me l'ha clos as puny. No ho entenc. Teniu. és de sa vostra mestresseta. Doneu-l'hi.- Parlava amb dificultat i fatic. L'avi Mundet no volgué que el cansessin més. -Prou enraonaments! Aquest xaval està enfebrat. Deixeu-lo en pau... i que dormu, si pot.

El llagut se posà en marxa a rems, xipixap... per una mar oliosa, color de molsa seca. A posta de sol arribaren a Blanes, i trobaren a la platja el cavaller en Felip i la dameta Lilí, que els estaven esperant. Així que la roda de proa s'atasconà en el sorral, l'avi Mundet desembarcà; i, mentre els altres seus companys i el paler amb els bous s'ocupaven de treure el llagut, va ajuntar-se als dos forasters i, parlant-hi en el castellà xampurrejat que havia après durant els seus anys de servei a l'armada, els assabentà de la pesca del collar i dels treballs d'en Temme. La dameta hagué una forta impressió del reconte, passant de la sorpresa a l'admiració, de l'admiració a la pietat i de la pietat a l'agraïment, a manera que va anar coneixent els fets. -¡_Qué alegría!...pero ¡qué pena! ¡Señor, haber recobrado el collar!... Pero ¿está fuera de peligro este valiente muchacho? Diga usté, buen anciano. Aconséjeme... Veamos..._

Durant aquesta conversa en Temme havia sigut desembarcat i assegut, a sotavent del llagut, en una samal trabucada, mentre dos homes corrien a cercar un baiard per transportar-lo a casa seva, perquè, inflat i adolorit de cames, no podia donar un pas. I anaven acudint curiosos. La notícia havia corregut al lluny amb exageracions i tergiversacions fantàstiques. Que si el fill de n'Àuria Maresa s'era negat; que si una morena colossal se li havia dragat les cames; que si un pop se l'enduia mar enfora i l'avi Mundet li donava caça amb el seu llagut... Si serà, si no serà, qui havia esment d'aquestes coses acudia al lloc on podia aclarir la veritat. I comparegué també, tota traspostada, una dona alta i escultural, que empentejava tothom a tort i a dret, obrint-se pas entre els badocs. Era la pobra mare, n'Àuria Maresa, que, havent recollit tres o quatre d'aquelles versions esgarrifoses, venia desesperada, no sabent quina desitjar que s'averés. ¡Com abraçà el seu fill, com el besà, com el palpà de cap a peus per convèncer-se que estava complet de tots els seus membres! No se sabia avenir de la seva felicitat; i més encara quan el senyor metge, que era un dels circumstants, li va assegurar que el minyó no corria cap perill i que després d'un parell de dies de repòs estaria tan trempat com si cap mal no hagués sofert. Aleshores respirà amb satisfacció, omplint-se d'aire el pit amb tres o quatre amples panteixades; i, a la darrera, atrontollant-se-li l'alè, va rompre a plorar a mars desfetes. Així s'alleujà de totes les llàgrimes que abans, amb la gran pena, se li eren espalmades; i, en acabat, va agenollar-se al costat del xaval, ben acotadeta i mig abraçada amb ell, i féu que reclinés el cap al seu muscle.

D'aquesta manera estaven mare i fill amarant-se d'una mateixa dolçor amorosa, quan vingueren els homes del baiard, i, al darrera d'ells l'avi Mundet, en Bonosi Ramoneda, el cavaller en Felip i la dameta Lilí, qui, avançant-se a tots, es plantà gentilment davant d'en Temme i, allargant-li una claueta, va dir-li, amb veu tremolosa d'emoció:

-_Amigo Temba, ¡gracias... gracias!... y dígnese aceptar este recuerdo_.

-Què ès, això?- féu en Temme en pendre aquell trosset de ferro.

-Ès sa clau des meu gussi, que ja no ès meu- li explicà enigmàticament en Bonosi.

-Ella l'ha comprat i te'l regala- afegí l'avi Mundet.

-Ah! no, no- féu en Temme. -Un record sí, missenyora; però això... ès massa. Jo no hai pescat es vostro collaret per cap interès des món, sinó pes gust de fer-vos contenta. Aquestes coses no s'han de cobrar. Oi, mare?

-No- va respondre n'Àuria Maresa alzinant-se amb gallardia. -Sa vida es dóna, però no es ven.

El cavaller va girar-se d'esquena i s'apartà tot malhumorat, murmuriejant de cor endins: -¡Pobres i orgullosos! Aneu-li amb flors, al porc! ¡Li està bé, a la Lilí. Que aprengui!

Però la dameta romangué immòbil, consternada, quasi plorosa.

-_Amigo Temba, ¡no rehuse usté... por favor! No me ha comprendido. Creo haber hablado de un recuerdo, no de un pago. Atienda. El collar que usted me ha devuelto me recuerda un abuelo querido, y desde hoy me recordará también un hermanito... que es usté. ¿Quiere usté que cada vez que vea esta alhaja me entristezca pensando que mi hermanito necesita algo y que no puedo dárselo? ¿Quiere usté reducirme a esta pobreza?... ¡Por Dios! En mi vida he tirado mucho dinero por nada... por capricho... por ligereza... ¿Voy a ser castigada ahora que trato de satisfacer una necesidad del corazón?... ¡Por favor!... ¡Por caridad!..._

Va dir les mateixes paraules transcrites: ben castellanes i pronunciades amb l'accent més cubà possible; però (es diria que, quan algú parla el ver llenguatge del tendre Jesús, se renova, com rajant de la seva font natural, el miracle del do de llengües) tothom la va entendre en essència mot per mot, i àdhuc els ulls dels més rústics mariners s'enllagrimaren.

N'Auria Maresa va besar-li la fímbria del vestit.

-Sí, sí... a ses vostres voluntats! Ats àngels no es refusa res... i vós ne sou un. Ens obligueu a pendre sa felicitat. Som vostros!... Som humils servents vostros!

En Temme brandà el cap en senyal d'aprovació.

IV

FELICITAT

Setembre. Vinyes costaneres. Les pomposes raïmades groguegen amb llustre de mel entre el flamareig dels verds pàmpols. En Bonosi Ramoneda, assegut sota una figuera amb la seva dona i els seus fills, sona un flabiol que acaba de fer-se amb una branca de saüquer desmollada. La xicalla salta i aplaudeix, i la dona i els dos nois grans somriuen. L'ermita de Santa Cristina blanqueja entre les capçades d'un frondós pinar que davalla fins a emmirallar-se en les aigües xarolades d'un mar adormit a redós de la costa, blau i oratjat de dolces brises més enfora. Cap a llevant i cap a ponent, penyals grisos i daurats fins allà d'enllà. Al peu mateix de la vinya, una platja ideal, d'un to tan delicadament rosat, que les nimfes, en eixir del bany, podrien ajeure-s'hi nues i sense temor d'ésser descobertes per cap ull indiscret, perquè la color de llurs cossos gentils es confondria amb la de les fines arenes.

En Bonosi sona que sona. Ell i els seus, a la vetlla dels raïms que s'assaonen, celebren la festa del diumenge amb plàcid descans. Sona que sona alegrement. De sobte fa un gest d'agradosa sorpresa, es fica el flabiol a la butxaca i diu als seus fills:

-Prou musica, per ara! Aneu tots plegats a collir un paneró de raïms ben madurs i ben dolços, que vui fer-ne un present. Aneu!- I, després que ells se n'han anat, indica a la seva dona una vela que va venint. -Mira allà, Tuietes. Veus, aquella vela? Ès la des meu gussi. ¿Saps, al dedins, qui hi ve? Sa mare i es fill més feliços d'aquest món: n'Àuria Maresa i en Temme. Catorze mesos enrera eren uns pobres: ell pescava a sa canya i ella servia d'escarràs per ses cases: s'última paraula d'ets oficis miserables. Missenyora Lilí, s'americana de can Vetes-curtes, regalant-los es meu gussi, els féu gairebé rics. I a fe que no es pot dir «-Mal profit us faça»; que aquest bo de Temme ès tan entès en ses coses de sa mar, que, allà on atros homos amb prou feines traurien per a matar es badais de sa gana, ell sap trobar-hi una fortuneta. ¿On cala ses seues nanses carregades? On es seus palangrons llargs? Poc que ho sap ningú. El certus ès que ell porta més peix a sa plaça que molts patrons que van per sa mar amb una bella tropa de remitgers. I què te'n diré? Ja sa seua mare no fa més feines que les de ca seua. I, fieta des meu cor, ¡quina casa s'han llogada! ¡Nova, neta com un argent, emblanquinada de totes ses parets, amb es seu patiet emparrat i sa seua gran entrada, sempre guarnida d'estres mariners!... Oidà! i en Temme estima tant sa seua mare, que allò ès un goig de tot es veïnat. Es diumenges, ell, as matí, a missa tots dosets; ell, a sa tarda, tots dosets a fontades o passeigs. «-Mare: què voleu? Mare: què us agradaria?» I vet aquí una màxima que jo ara t'hai de donar, Tuietes: estima tots es teus fills per un igual i no façus diferéncies entre ells, perquè, a ses veieses, no sabem de quin ens haurem de refiar. Mira, si no, ses errades de n'Àuria Maresa. Jo ho sé: sa nineta des seus uis era es noi gran, en Jordi; en Temme li semblava un bordissot. Per a en Jordi volgué sa barca i sa barcada des seu marit; per a en Jordi es mobles fins des seu parament i es pocs diners que podia apartar de sa fam d'ella i de s'atro fill. Tot ho fonia per aquell bo de fart. Àdhuc, últimament, es guanys mateixos d'en Temme li va enviar. I... saps què n'ha resultat? Doncs que, quan en Jordi va rebre aquells diners, era a sa presó per estafes de joc, i en eixir-ne tornà a ses males arts de sempre, i morí as cap de poc temps en una batussa amb perdularis de sa seua casta. Tot s'ès descobert, a sa fi. Veus, quina experiéncia? El que semblava es rei de sa fortuna i de s'esperança... un turment per a sa pobra mare; es bordissot, mig avorrit... sa salvació i es benestar de sa veiesa. Es cor, ho fa, Tuietes. Deixem-nos de lletres, deixem-nos de talents i boniqueses. Es cor ho fa tot. I ara anem a portar as bon fill i a sa mare feliç es nostro present de raïms.

FI