Part 13

Ambdós s'aclofaren en terra a poc a poc; i la dona, emparant-se de les mans del xaval i retenint-les entre les seves, jup el cap i ombrejada la vista pels esblenats cabells, que hi flotaven pel davant en davassall, va dir, tota humil i anguniosa:

-Escolta'm, Temme, caret meu, escolta'm!... I no em trencus s'enraonament. Me vui confessar amb tu, que ja ets un homo pes seny i sa bondat. Ho necessito. Deixa'm descarregar es cor, per s'amor de Déu!...- Féu una pausa, i, abaixant la veu, prosseguí: -Suara t'hai atracallat... i tu parlaves com un sant; però jo, llavors, no ho coneixia. Més tard, sí. I, amb tot i això, com més bones eren ses teues paraules, més em ferien i em revoltaven. Estava tota enfurrunyada... i coneixia que no tenia raó... i m'enfurrunyava més. ¡Ai, Temme!- sospirà profundament. -Sigu com vulgu, quan has acabat de sopar estava a punt de caure as teus peus. Sa vergonya me n'ès aturada... i sa angoixa, sa meua gran angoixa, m'ha escanyada a sa gola sa bona nit cada vegada que volia tornar-te-la. No podia parlar, i t'hai deixat marxar entristit per sa meua mala cara. Però tu no as patit tant com jo... ah! no, Temme t'ho juro!... Així que has estat fora i só restada sola a sa cuina, me só vista negra com una bruixa, dolenta, botxina de sa innocéncia. ¡Ai, es turment de sa injustícia! ¡Ai, es turment de sa culpa, Temme! No em podia sofrir jo mateixa. Me sentia deixada de sa mà de Déu. M'espantava sa nit, m'espantava sa quietud... Talment sa soledat m'abordava per tots cantons amb una mena de lladrucs sense veu que em glaçaven es cor. ¡Hai patides ses penes eternes!... I aclaparada, endarnegada, boja, me só abatuda en terra, gement, implorant es teu perdó i el de Déu.

Aquí doblegà el cos endavant i es cobrí la cara amb les mans. Hi havia en l'aire quelcom de fatídic. El silenci venia amb un zumzejar sord, com si traís el pols d'algun esperit invisible. En Temme sentí córrer per la seva esquena unes ditadetes fredes i subtils, i s'estremí amb una esgarrifança.

Al cap de breus moments, n'Àuria Maresa es reincorporà, sospirant, i va rependre el seu parlament.

-No sé com m'has sentit, Temme. Te cridava... i no et cridava. Jo creia que ses meues veus ofegades no podien arribar a ses teues oreies. Però has comparegut... t'hai vist as meu davant... i, per més agre que sigu as respectes d'una mare, no hai pogut mencos d'agenollar-me a ses teues plantes i declarar-te es meu pecat. I te l'hai declarat a ses crues, per sa seua cara més lletja. I això tampoc no ès de raó... perquè, si tinc culpes, també tinc disculpes. Vui que ho sàpigues tot, caret: tot, es bé i es mal. Que, si t'hai atruquejat, ha sigut brandant sota es pes de sa meua creu... perquè ja fa anys, Temme, que la tragino a espatlles macades... i ja no puc més!

-Massa que ho sé!- exclamà en Temme; amb dues llàgrimes cara avall. -¿Què m'heu d'explicar que jo no veju i no ploru, santa dona des meu cor?

-Sí, tu saps alguna cosa, però a ses embastes. Escolta, escolta...- féu ella. I amb uns termes que haurien sigut engelosidors per al xaval si un sentiment d'immensa pietat no l'hagués protegit contra tot altre, pintà les seves antigues il·lusions en el fill gran (despert i garrit, educat en un col·legi, enlletrat i fort de comptes i de dibuix); i contà com s'era despullada de tot per ell; i recordà les alternatives de goig i pena, d'esperances i decepcions, que l'havien tempestejada, després, tota la vida; i va dir:

-Quan li vaig abocar a ses butxaques sa barca i sa barcada de son pare, i es meus mobles i paraments millors, a mans trencades ho vaig fer i sense cap rerapensament de beneficis a esperar-ne. No m'espantava, a mi, sa misèria. Ses mares som aixís. ¡Que ell fos ric i venturós, baldament no es recordés mai més de mi! En girant ets uis cap a tu, fou quan valg començar a basquejar. Perquè vaig veure que t'havia desheretat... i això m'era un clau, caret meu!... I no trobava consol sinó pensant que, de sa fortuna d'en Jordi, havia de pervenir-te'n més bell goldiment que des dret que jo t'hauria pogut guardar. Però... ¿i si sa tal fortuna no venia?... Jo crec que vindrà, Temme. Ho hai de creure per no morir! Però de cert, ben cert, no ho sé. I vet aquí es meus neguits d'anys i anys. Més que no pas sa veiesa, febrades i glaçaments d'ànima m'han emblanquits es cabeis. I ara, darrererament... ¡Aquesta sí que no podràs perdonar- me-la!

I callà brandant el cap tristament.

-Calmeu-vos, calmeu-vos!- suplicà el minyó. -¿Què us hai de perdonar, dona de Déu, si, de totes ses vostres històries, no en trec sinó comptes a favor de ses vostres bondats?

-Sóc sa teua desgràcia, Temme!- exclamà la mare. -Fins ara havia disposat de coses afanyades amb suors meues o des meu marit; però ara, darrerament... Mira: m'havia jurat a mi mateixa que es teus guanys me serien sagrats. Els posava de banda per comprar-te'n una barca. Cert com sa mort, aquest era es meu pensament. Fins i tot, per fugir de sa temptació de tocar-los, els tenia fora de casa, en mans d'una persona de confiança. Doncs bé, Temme... res no hi ha valgut!

-Els heu enviats as meu germà: oi?

-Tot ho fonc de sa mateixa manera- contestà la dona amb un accent de dolorosa seguretat. -Pes darrers de març en Jordi em va escriure que necessitava diners per sortir-se d'un mal pas. Me deia que una quantitat petita podia salvar-lo... cent pesos... si més, millor. Vaig pensar en sa teua mota. Sabia que robava ses teues suors, Temme. Sabia que matava sa tranquil·litat de sa meua consciéncia, es descans de ses meues nits... Ho sabia! Àdhuc desconfiava d'en Jordi més que atres vegades. Però jo era com es jugador que ha perdut es seus cabals a una carta i vol tombar sa sort, i dobla ses postes, i s'hi juga ço des seu i ço dets atros, i sa vida i s'ànima. Una vegada, a sa taverna, en vaig veure un que va jugar-se es soldat des seu germà i, acabat, va penjar-se a s'abre des seu llagut. I jo sóc així mateix. Estic lligada amb en Jordi fins a sa perdició. Sa seua carta va embogir-me, es cap m'anava en roda, i... no hi va haver remei!... vaig anar a cercar es teus diners. En Ramon de can Sureda, que llavors havia d'embarcar-se de mariner, se'ls va endur cap a s'Havana. I ja mai més no hai tingut repòs. Sa teua barca, Temme! Mata'm!... Eren ses teues suors... ¡Quatre cents escuts!

-Quatre cents escuts!- repetí el xaval amb un to d'admiració i de recança que no pogué dissimular.

-Sa teua barca!...

Ambdós s'esguardaren brandant el cap amb cert aire de bogeria. Els glaçava un alè d'aquella fatalitat divinitzada pels grecs, terrible, matadora de l'albir, dominadora incontrastable en apariència; fúria de la naturalesa orba i encadenada, que només els deixebles de Jesucrist saben combatre i vèncer. En Temme pensà en els xucladors que engoleixen les naus i contra els quals no hi valen rems, ni veles, ni màquines de vapor, ni destresa marinera. I veié la seva mare perduda, irredimible de la seva misèria. Perquè ¿quin guany no resultaria inútil? El xuclador d'Amèrica ho dragaria tot.

Però aquest pessimisme no s'imposà sinó per un moment a la seva amor. L'aflicció de l'única persona que ell havia estimat del món el féu oblidar de si mateix i de qualsevol pensament que no fos el de la urgència d'aconsolar-la; i la tendra pietat filial esvaí com amb blancors d'alba totes les fosquedats del seu esperit; i ja no ressonà al seu dedins més que una cantúria d'idees generoses tan espontànies que no li costaren cap esforç, i tan clares i evidentment aconsoladores que l'ompliren de joia. Les paraules vessaren de la seva boca plenes d'efusió i de sinceritat.

-No us afligiu així, santa dona des meu cor. Tot això no ès res. Ploreu per falòrnies... creieu-me! Jo no us trobo pas pecat. Es meus diners eren ben vostros, perquè jo us els havia donats. Podíeu esmerçar-los com volguéssiu, i no me n'havíeu de recaptar cap permís. Oidà! Si m'hagués figurat que es goig més gran que podíeu haver-ne era de llençar-los as carrer, jo mateix us hauria obert es balcó i us hauria dit: «-¡Apa, divertiu-vos! tireu bateiada!» Però vós no els heu llençats, sinó què n'heu feta una obra bona. Que no ès més bonic, encara, això?

-De veres, Temme?... Tu m'ho aproves?

-I com heu pogut dubtar-ho un sol moment? Sembla que no em coneixeu, ai coi!... ¿Per què em plau de guanyar-ne, de diners, sinó perquè us alegrun? ¡Que us hajun servit de pena i turment, me dol!

-Ah, Temme!...- exclamà la dona. I s'hagué d'interrompre: una gran onada de consol i d'agraïment l'ennuegà. Després de tantes angoixes, rebre aquella absolució d'àngel, tan ampla, tan completa i tan sense recances! i sentir ensems al cor una mena de ressò de les al·leluies del cel i una frescor de vida nova que se'n puja venes amunt!... –Ah, Temme, com m'estimes!

-I doncs?

Ambdós s'inclinaren i varen plorar l'un sobre el muscle de l'altre.

Després n'Àuria Maresa s'apartà els cabells del front i esguardà el seu fill amb embadaliment. Certament no l'havia conegut fins aleshores. ¿Quina mala febre l'havia emboirada? ¿Per què, d'aquell fill de les seves entranyes, ella mateixa se n'havia fet, tant de temps, una càrrega i un remordiment? ¡I tan fort i tan bo i tan assenyat com era! I àdhuc bonic... a malgrat de les parpelles ratades i de la pell gravada de verola... bonic d'una boniquesa resplendent, vinguda dels dintres. I passà per la seva ment una comparació, una percepció ràpida i profunda: en Temme era un humil fanal encès, i en Jordi un pompós salamó apagat; l'un era el fill del seu cos, i l'altre era el fill de la seva ànima. Pobre Temme! Oh el goig de contemplar-lo, d'amar-lo i de sentir-se'n mare! ¡I haver-lo tingut com abandonat!...

-Temme, caret meu! No et dolgu d'haver ajudat es teu germà. Jo encara espero que te'n pervindrà un cent per u. Però no hi hem de pensar en sa seua fortuna. Si ve... millor!; però, vingu o no vingu, tu i jo podem èsser feliços. Comprarem una barqueta. Tu pescaràs. Jo, a casa, endegant ses nostres coses, sempre esperant-te, amatent a servir-te. Alguns dies m'embarcaré amb tu: t'ajudaré a calar i llevar...- I la dona va anar tirant plans i més plans. I en Temme l'escoltava encantat, i només anava aprovant cada frase amb un moviment de cap, amb un somriure, amb una exclamació : -Això! això!

I després, tots dos, aficionats a la saborosa conversa, començaren a retreure records. -¿Te recordes, caret, d'aquell dia que vàrem anar a sa Boadella, i tu pescaves i jo fregia es peix, i...?- I sí! el xaval es recordava de tot, punt per punt; i de quan es girà mal temps i s'hagueren de soplujar dins una barraca de carrabiners, i de quan ell s'adormí a la falda de sa mare. -Oidà! I us recordeu, vós...?

¿Per què seguir-los en aquestes referències interminables? Eren dos instruments sonors i conscients, que s'agradaven de temptar llurs acords i de fruir una i cent voltes els matisos harmònics de llurs notes unides. N'Àuria Maresa no es cansava mai de provocar aquells acords i d'observar l'efecte de les seves paraules en els ulls del seu fill, ara espurnejants de joia, ara humectats de tendresa, ara somniadors, ara admiratius... I, percaçant-hi aquestes expressions, es perdia dins les puríssimes blavors d'aquells ulls, amb un goig comparable al de l'au desniada de poc que, en llançar-se a l'espai, es meravella de les immensitats que descobreix, de les suavitats i abundàncies d'aire que palpa sota les ales, i de les llums i colors que la soliciten i encanten. S'amarava de l'ànima del seu fill, i mai no se'n sentia prou impregnada; i en Temme tampoc no s'hauria sentit mai prou sadollat dels afalacs d'aquella «santa dona d'un parlar tan entrador». Projectes, records, promeses... una idea en portava una altra, i mare i fill platicaren llargament, embadalits, amb les mans entrellaçades, oblidats del món extern, sense noció de temps ni de lloc.

Últimament ja en Temme no deia res, escoltava bocabadat, i les parpelles, apesantides de son, se li abaixaven fins a mitja nineta. N'Àuria va adonar-se'n, i de cop i volta va tornar a la realitat. -Oidà, caret meu! quina hora deu èsser?- Ambdós miraren a l'entorn, estranyats de trobar-se asseguts en terra sobre les nues rajoles. Tot seguit recordaren la penosa escena, i el front se'ls aombrà i caigueren en certa confusió i rubor; però s'esguardaren, i, rebrollant en llurs ànimes la joia del moment present, esclafiren a riure. -¡Noi, Temme, quina badada! I ¡vaia quina seiedora més fresca ens hem cercat! ¡Sort que ès temps d'istiu! No era pas fàcil que caiguéssem daltabaix de ses nostres cadires. Però... ¿a quantes devem ser, de sa matinada? ¡Ni que haguéssem anat a sarau de nit!

El gat, ajagut en actitud d'esfinx sobre un escambell, amb les potes arronçades sota el pit, els esguardava amb una admiració suficient a esbatanar els seus ulls rodons i fosforescents, però no prou forta per a deixorivir-lo completament del son placèvol en què estava submergit el seu cos cotonós i calentó. La lluna ja no entrava migradament per la petita finestra teuladera, sinó a faldes esteses per la porta balconera del pati, amb una claror que, de tan intensa, arribava a groguejar.

Mare i fill es llevaren dempeus. N'Àuria, esparvillada i eixerida. Avesada a la vetlla de malalts, la son se li esvaïa fàcilment, i, amb l'emoció que sobreexcitava sos nirvis, no hi havia en ella cap sentit que no estigués més despert que d'ordinari. En Temme, en canvi, embriagat de son i de delícies, estava com estupefacte. La claror l'enlluernava. Les lleixes i el rasteller li feien l'efecte d'una lluminària: pots, xicres, ansats i tupins hi fulguraven amb perles brilladores, i el rest dels plats era un joc d'arestes de llum com aquell amb què els pintors solen nimbar les testes glorioses. I li semblava com si la nit oscil·lés amb un dolç i llarg gronxament: ara una lenta balançada n'atansava el cor i es sentia, més i més perceptible per instants, la llunyana cantúria de rossinyols que hi ressonava; ara una altra balançada l'apartava a poc a poc, i la cantúria s'anava afeblint, afeblint, fins a perdre's en un silenci immaculat.

N'Auria Maresa no s'estranyava, ni tal volta s'adonava, de cap d'aquelles coses. Va endegar els llums. Volgué que de totes passades el xaval prengués un brou de la reina; i encengué el fogonet d'esperit de vi, escalfà aigua, baté dins un vas un rovell d'ou amb sucre... i xerrotejava i reia i es movia delitosament com si es fos rejovenida. El fet d'haver passat de clar la nit tenia per a ella l'encís d'una calaverada d'amor. ¡Quin alleujament d'ànima! Quina joia! Quan el xaval s'hagué retirat, encara la dona anà rient en la solitud. Rigué amoixant el gat, rigué rentant el vas, rigué penjant el pot a la clavera... i no hauria pas sabut dir per què. Estava plena d'una aura primaveral i d'una ufanor interna, de la qual brollaven flors rioleres que pujaven a esbadellar-se als seus llavis.

No tenia ganes de ficar-se al llit. Reclinà una cadira, de respatller a la paret; s'hi va ajaure ben asseguda, aplanant-hi l'esquena; i a poc a poc s'acodormí, tot fantasiejant un idil·li de pescadora: mars d'atzur, roques daurades, platges fines i coixinoses com els flancs d'una verge... i, dins la bella solitud, una fresca barqueta que arriba amb el fill estimat. S'entrebaltia i es despertava; s'entrebaltia i es despertava... I passava pel seu pensament aquella idea d'abans: en Jordi era el fill del seu cos; en Temme el de la seva ànima. I aquesta idea s'anava reproduint, reproduint, entre els seus sons i dins els seus somnis.

IV

EL COLLARET

La cala de Sa Foranera, situada no gaire lluny de Blanes, és una de les més feréstegues i ombrívoles de la costa; però és també, durant les bonances d'estiu, una de les més quietes, més fresques i més plàcides que poden trobar-se. Com que la cenyeixen per la banda de terra uns cingles alts i espadats pels quals és perillosa la davallada, quasi no la visita mai ningú, com no sigui anant-hi en bot per la mar: així és que sol romandre solitària dies i dies, i no sembla sinó que, lliures de tot contacte pertorbador, s'afinen més i més la frescor i dolcesa de ses ombres i la puresa cristal·lina de ses aigües, en el bon temps d'estiu. En penetrar-hi, un hom sent com si trenqués quelcom de vírginal i fes estremir cert misteri.

Allí pescava en Temme, una tarda, pocs dies després de la borrascosa escena nocturna amb la seva mare. D'ençà d'aquella escena, la seva mare s'era trasmudada de tal manera que no semblava la mateixa dona. Abans solia estar sorruda i com lassada del treball: ara, en canvi, sempre estava delitosa, i era amable i falaguera, i feia tots els possibles per trobar-se amb el xaval i retenir-lo al seu costat tant com podia; participava dels projectes d'ell, li aplaudia les bones pesques i sospirava pel moment de comprar-li una barca. Àdhuc la seva faç s'era esbandida d'una mena de crepuscle de joventut, que l'animava i entendria. El canvi no podia ésser més satisfactori. En Temme n'estava enartat, i havia reprès amb més il·lusió que mai les seves tasques.

Sospitant que dintre les obscures xombes submarines de Sa Forcanera havien d'amagar-s'hi grossos déntols i congres, havia decidit de parar-hi una canya llarga amb un guarniment també llarg i carregat de plom a faisó d'un llença. ¡Quina alegria causaria a «sa santa dona» si pogués portar-li un peixàs d'un parell de carnisseres!

Amb aquesta il·lusió havia davallat per la cinglera, arrapant-se a les crétues i tavelles de la penya, després d'haver tirat daltabaix de la timba els seus estres entollats amb el gec i d'haver-se penjat a l'esquena l'olla del grumeig, lligada al coll per les anses amb una cordella; i, un cop assolida la pedregosa platja, havia saltat de roca en roca fins a situar-se en una de grossa i assaplanada que es forejava cap a la boca de la cala.

Hi era des de les primeres hores de la tarda. Tenia calada la canya llarga, estrebada al seu costat amb tres pedrasses sobre el saplà on estava assegut, i, tot vigilant-la a cua d'ull de tant en tant, pescava a mà amb la canya curta, que, pel seu guarniment d'hams petits, era un enginy més apropiat per als peixos poc corpulents que més abundaven en aquell recó de la costa. N'havia alçats ja molts: serrans, tords, jodrioles, escórpores, vaques serranes... Formaven ja sobre la roca un munt de joiells vivents, que panteixaven i es retorcien amb un lleu sorollet metàl·lic, projectant a l'entorn, com espurnes de foc, les escates d'or que se'ls rompien amb la contorsió i el fregadís.

Els braços li dolien i va pendre's un petit repòs: una estoneta de respir i de contemplació. S'hi estava bé, en aquell paratge. I ¡quina solitud!... quina calma!... Ningú enlloc... ni cap altre soroll que el d'un dolç rebotzegament d'aigües, que ara sona part d'ací, ara part d'allà, vingut del fons de balmes i cavernes inconegudes. I quina fresca! L'ombra era allí més profunda que la de cap pou. Les rossors del sol s'obiraven només al lluny, molt en l'aire, cap al cim dels alterosos penyals. Donava bo, de respirar a boca plena. L'aire era saborós i tenia unes flaires especials i agradoses: bravada de les borles i serrells xopejants que les algues i els líquens de les roques arrossegaven sobre el mar; ràncies fortors de voluptuositat que transpiraven de les grans penyes nues, amoixades per les ones; perfums que, decantada sobre l'abisme, exhalava la capçada balsàmica d'algun pi venturer; aroma que difonien unes mates de llor crescudes en una esquerda enrubinada; olors que, totes plegades, en formaven una que en Temme no hauria sabut destriar ni definir, però que li era plaent i el reconfortava. I va somriure amb un goig puríssim, i va beneir el seu ofici de pescador; perquè ¿quin altre proporcionava uns obradors tan esplèndids i ben olents?

L'aigua era tan clara, que, allí on era poc profunda, quasi es podia dubtar de la seva existència. Els grossos còdols que constituïen el fons marí de la part més engolfada de la cala, s'atalaiaven tan netament com si estiguessin a l'aire lliure; i àdhuc a l'aire lliure, no s'haurien presentat tan lluents i vivament acolorits. Una ondulació, com d'una flama verda i diàfana que hi passés per damunt, els comunicava de tant en tant una tremolor vagarosa; i en això es coneixia que estaven submergits. N'hi havia de verdelosos, de groguencs, de blavissos, de rosats... Quasi tots eren de formes arrodonides. Alguns semblaven galtuts i criaven unes cabelleres finíssimes, d'un verd tendre, quasi lluminós. Vora la roca on seia en Temme, n'esquenejava un, d'una apariència tan mórbida i d'una color rosada tan suau, que semblava part del cos d'alguna nimfa mal amagada sota una tofa d'herbes. Enllà, destacant sobre l'obscuritat d'una xomba, se n'alçava un de blavís i crestellut que argentava com un elm. I entre els uns i els altres creixien plantes marines; i per damunt, com núvols d'insectes, hi planaven esbarts de peixets multicolors.

Aquesta part clara del paisatge submarí era la que menys atreia l'atenció d'en Temme. Ell escrutava les aigües profundes de la part més forana de la cala; però, allí, la conca sòlida desapareixia com esfondrada, i sols confusament s'obiraven les sumitats d'alguns penyals sorgint de la fosca, on s'esvaïen llurs bases. Oi més, allí la mar semblava espesseir-se, i això i el miralleig de la superfície destorbaven la visió penetrant. Un ull inexpert no se n'hauria endut més que pampallugues; perquè, a malgrat de la calma, sobre la superfície del mar, plana i oliosa, d'un to de molsa seca, hi belluguejava sense repòs un emmallat de cercles tortuosos de color d'ambre, i tot sovint hi passaven, a ratxades, unes llenques d'un blau fosc i entredaurat com el llom de certs peixos. Però en Temme no es deixava distreure per aquesta pertorbadora fantasmagoria de la llum: enfonsava inflexiblement la seva mirada com una fulla d'acer, i llambregava totes les coses visibles. Sotjava les profunditats cap on queia el guarniment de la seva canya llarga, i anava descobrint- hi un paisatge de somni: quelcom, amb prou feines perceptible, que flotava en la fosca: cimals de muntanyes, cingles, carenes... I va veure eixir d'un escanyall, i desfilar entre boiroses arbredes, una mena de tren nocturn: dos fanals vermells, roents, que corrien ràpidament, seguits d'una ombra llarga i ondulant... Un congre?

Quasi al mateix instant la canya es vinclà, assorollant les pedres que l'estrebaven, i el xaval va precipitar-se a empunyar-la. Havia fet sort: duia un peixàs. I es coneixia que la víctima estava ben clavada. Segurament s'hauria empassat l'ham fins al ventrell. Millor! Així no es desenganxaria. Amb tal que no ho rompés tot...

La canya vibrava de cap a cap, es doblegava del cimerol i sofria batzegades violentes. Perquè no es trenqués, en Temme la inclinà en el mateix sentit de la resistència, i després va anar-la curtejant i allargant successivament, a poc a poc, a fi que, amb aquell estira i afluixa, el peix exhaurís les seves forces abans de treure'l del mar. Ensems va anar evolucionant: davallà a intervals, pas a pas, pel declivi de la roca, fins a assolir-ne la vora més baixa, que saplanejava a flor d'aigua.

Un cop allí, va decidir-se: cobrà canya i guarniment a tall de fluixa, i, en tenint el peix a bon punt, l'alçà a plom i, d'una revolada, el llançà roca endins. Allò no era un congre: era una morena colossal, serposa, negra, clapejada ací i allà de taques d'unes blancors llordes i d'unes grogors estridents. Encara estava plena de vigor. En caure sobre l'aspre sòl, debategà amb una horrible ondulació. Després va arronçar-se i botir-se monstruosament, i, desplegant-se de sobte, brollà aires amunt; i, mig arborada, les ganyes panteixants, esteses les aletes, oberta la boca, esquitxant sang i foc pels ulls, corregué de llisquentes com duta a vent pel mateix alè de sa ràbia. En Temme es cregué escomès de net a net, i, obrint-li pas, fugí, esgarrifat, per la vorera més apartada; però va revenir-se tot seguit, i, comprenent que anava a perdre el fruit principal de la seva pesca, es girà, decidit al combat si encara hi era a temps.