Part 12

-Bo, bo! Tira, Temme... tira de sa meua experiència. L'han filada ets anys i es desenganys, i ès llarga, llarga. Hi ha corda per a treure qualsevol barca que vaju de través. Si pot servir-te, tira, tira: jo, content que te n'ajudus. Explica't... sense por!... as gra de dret!

Féu seure al seu costat el minyó, i va escoltar-lo atentament, esguardant-lo amb un sol ull, tot mantenint aclucat l'altre, per davant del qual s'acarrerava el fum de la seva pipa. Acabat, brandant el cap d'ací d'allà en senyal de displicència:

-Ai vatua en Bonosi!- exclamà. Va fumar una estona en actitud pensativa, i, sobtadament, va preguntar al xaval:

-Saps que són, golers?

-Golers?... Uns aucells: oi?

-Oi. Són uns aucells que van sempre a s'aguait de ses gavines; i, quan n'atalaien una que ha fet pesca, l'empaiten i la persegueixen fins que, cansada, amolla es seu peix; i llavors es bergants són amatents a copsar-lo abans que no arribu a s'aigua. Sempre pesquen de sa mateixa manera. Doncs bé, marrec... (para ment en això que et dic)... en Bonosi ès un goler, i vol que tu sigus sa seua gavina. Mai de Déu! Engega'l as botavant!

-Voleu dir?... Ja em semblava a mi que es tracte era estret; però, escolteu, ¿per què no provar-lo? Si resulta dolent, sempre seré a temps de rompre'l.

-A temps de rompre'l?- va fer el vell, aclucant els ulls. -Pse!... sí, tot se pot rompre; però sempre ès un trebai, sempre porta algun mal de cap... i tal volta qüestions i verbals... Oidà! A càrrec de qui van, ses adoballes?

-A mitges.

-Vet aquí un ham, Temme. Si te l'empasses no te'l desclavarás sense raons. Quan en Bonosi veurà que et vols escórrer de s’estrop, procurarà collar-te'l, i t'exigirà que li renovus es gussi de cap a cap: que una costella consentida, que una peça des folrat esquerdada, que ses estopes, que es quitrà, que sa pintura... I què porra! ¿Per què entrar-hi, en un tracte que salta a sa vista que ès dolent? ¿Que no ès clar, que aquest homo vol xuclar-te sa sang? Engega'l tot seguit.

-No tan de pressa, s'avi- va respondre el xaval, aferrat a la seva il·lusió. -Demanar no ès vendre. A sa seua proposta jo puc contestar amb una atra.

-Quina?

-Ah!... això em porta a vós: vós, que sou homo de coneixements, me la podeu dictar.

-No pas cap de sa mateixa mena- saltà l'avi Mundet tot arruixat. - No, Temme: no vulgus èsser sa gavina pescadora de ningú. ¡Tu a sa teua! O sol, o patró!

-Es que a mi un gussi em convé com es pa que menjo.

-Vet aquí una veritat com un temple. ¡Ja ho crec, que et convé!... Més que no t'ho figures! Sa canya ès encantada. A sa llarga t'engorroniria. Et convenen es rems, sa vela, sa brega amb es vent i ses ones... Sí, Temme; vas bé: has de comprar un gussi.

-Comprar-lo!- exclamà el xaval. -Oidà!... i diners?

-Tu n'has guanyats, caret- insinuà el vell, observant el xaval a cua d'ull.

-Pocs.

-No tan pocs, per as nostro cas.

-I bé: pocs o molts... ès igual, si han volat.

-I per què han d'haver volat?

-Homo de Déu, perquè sa vida ès cara.

-Doncs... no han volat, Temme!- declarà el vell amb fermesa, després d'una breu vacil·lació. -Para ment qui t'ho diu: no han volat.

-Llamps! Això ès saber molt. ¿Que sou bruixot, vós?

-Res de males arts, Temme! Però... amb s'oreia sorda hi sento més fi que s'atra gent amb les dues bones. Ets aucells des cel, entre dos llustres, vénen a contar-me secrets. Res: te dic que es diners no han volat; i, quan ho dic, ho sé.- Aquí l'avi Mundet féu una pausa, i, després, abaixant la veu, afegí: -Es guanys de sa teua mare basten per as passament de ca vostra, i sa dona no vol tocar es teus. Els posa de banda. Jo sé qui els hi guarda: una persona de tota confiança. Ho sé, Temme. Es muntant no el conec; però, si tu vols podem afinar-lo leri-leri. Ara ho veuràs. ¿Què et sembla que has vingut guanyant, uns dies amb atros d'ençà que pesques amb enteniment?

-No ho sé, llamp me matu... ni d'uns dies amb atros ni de cap dia.

-Doncs jo sí: me sembla que no t'ho erraré de gaire -va fer el vell. I, apuntant-se el broc de la pipa al front, en actitud pensativa afegí: -Sa teua pesca, es dos darrers anys (deixem de banda ets atros), haurà valgut de cinc a sis rals diaris. No en baixa, no; però posem-la a quatre... i comptem. Cada deu dies quatre escuts; cada mes... dotze; en un any... cent quaranta quatre; en dos anys... dos cents vuitanta vuit. Compto pes cap baix... entens? Ha de pujar més, força més. Si la donessis per tres cents escuts, hi perdries.

-Tres cents escuts...- mormolà en Temme. -És força, això? Fan una bella pila?

-Deu pilots de trenta escuts cada un.

-Bah!... no ès cosa- exclamà el xaval, desil·lusionat. -Veieu?... No anem enlloc. Un gussi deu valer trenta o quaranta vegades més: oi?

El vell esclafí una rialleta sense respondre. Es tragué d'una butxaca de la samarreta un paquet de tabac, i, calmudament, es posà a carregar la seva pipa, riu que riu per sota el nas. Després acostà la seva cara a l'orella d'en Temme, i, com de secret, li va preguntar:

-T'agrada, es gussi d'en Bonosi?

-A mi sí; però... alerta!, que no hi entenc res. Què us sembla, a vós?

-Em sembla que a ses teues mans pot durar molts anys. Encara ès a mitja vida, i sa construcció ès bona: roure i estraig... res de ferro. Va bé. Jo, de tu, el compraria.

-Bo!... I bastarà sa mota que heu dit?

-Amb mencos de sa meitat en tindràs prou. Me comprometo a fer-te'l haver per cent vint escuts, amb tot es seu parament i ormeigs de pesca. Deixa sa cosa per a mi... A tu en Bonosi et composaria, mentre que a mi... ell se'n guardarà pla! Li puc dictar sa llei, jo... i ai si no s'hi ajupís! Sé per què ho dic, Temme. No el vui pas atrotinar, ep! Vui sa bona llei i prou. Demana cent vint escuts a sa teua mare, i et responc des tracte.

-A poc a poc- va dir en Temme. -No mogueu res fins que jo us avisu. Sa meua mare podria no tenir es diners, o podria no voler-me'ls donar. Encara que jo els haju guanyats, són ben seus; perque, a casa, ella es senyora i majora, i jo... content que ho sigu!

-Bo, bo! Ès sa bona màxima, Temme. Tant de bo tothom la seguís! Ses teues paraules m'han escaufat com un got de vi ranci. Oi, que sí!, ¡oi que sí! Vatua es marrec! Sí, vas bé: tu proposa, i sa teua mare que disposu. No hi farà puntes, si pensa una mica. Se va envellint força, i ¿què ha de voler sinó que tu prengus gambatge a sa traça que ella el vaju perdent? Però... mira... (sa veiesa sol èsser ganyona): si veus que sorneja i s'arronça, afluixa-li es nu. Tan sols que li pugus desempescar vuitanta escuts, estarem a cames: jo hi posaré ets atros, que te'ls deixaré sobre es mateix gussi, sense rèdits i a tornar-me'ls quan pugus. Què llamp! m'has entrat per s'ui dret i et vui ajudar. Tira, tira! Es meus diners són aucells que no crien, i sempre tenen una ala fora des niu a punt de volar cap a ses necessitats des proïsme. Estem entesos. Ja has sopat? ¿Oi que no?

-Ara hi aniré. Sa meua mare retira tard de ses seues feines.

-Doncs bé- va fer el vell, aixecantse: -ara mateix, tot sopant o de sobretaula, pots proposar-li sa cosa. No t'adormus: com més aviat millor. Apa! Digues-li que jo t'hai aconsellat. Explica-li sa nostra conversa; però... ep!... no li digus que jo sàpiga qui li guarda es diners. Sobre això.... muixoni! No ès cap mal, i, reportat, en podria fer, perquè podria dur cabòries, i tal vegada raons i engrinyes. Prudència, Temme! Sa prudència ès un vestit que mai no es talla massa llarg, per roba que s'hi posu. Mai no te'n sobrarà. Però també et convé coratge. Sigus homo!

S'acomiadaren; i el xaval ja s'havia girat, anant-se'n, quan el vell l'aturà subjectant-lo per la fímbria del gec. -¡Aquí tens un amic, Temme, un amic de cor! Però para ment en això: si t'ajups a fer de gavina pescadora d'en Bonosi o de ningú més, no tornus a mirar-me sa cara.

Aquest regany afectuós clogué la conversa. En Temme s'allunyà, bon xic preocupat. La nova solució que l'avi Mundet l'instava a temptar li ocasionava cert trastorn. No que no la judiqués bona, ¿Què millor, per a ell, que comprar un gussi, governar-se'l al seu gust, i no haver de partir ganàncies amb ningú? Però... haver de demanar diners a la seva mare! I tants! ¡Qui sap com s'ho pendria, ella, malhumorada com solia estar! Aneu! esquinceu-li, de cop i volta, el vel de les tristeses amb una proposició esveradora com aquella! Convindria, de primer, interessar-la en alguna conversa de coses més lleugeres, portar-la a la intimitat de les paraules que van i vénen, i, després, a poc a poc, insinuar-li la qüestió. A veure: ¿de què podria parlar-li, per assorollar-la una mica?... de què?... No trobava res. Pensem, meditem, com més anava més se li encongia el cor i més confusió hi havia en el seu pensament.

Darda que darda d'ací d'allà, feia estaries per no entrar a casa seva, Per dues vegades arribà al portal i reculà. -Repensem-nos- I, no res, semblava que aleshores se li aturava el cervell. Per fi hagué de decidir-se: ja era massa tard. Va entrar... i que sortís la cosa com Déu volgués. Va saludar, com de costum, la seva mare, i, com de costum, s'assegué en una cadira baixa a prop de la llar apagada.

N'Àuria Maresa feinejava pels fogons al migrat faró d'un llum d'oli, que no estenia la seva resplendor gaire més enllà del vogi de la xemeneia, sota el qual estava penjat. La lluna entrava per una petita finestra teuladera oberta a prop del sostre en la paret de llevant, i, fenent, amb unes llistes com de pols de farina, l'àmbit ombrívol i blavós, es reflectia a la paret de la banda oposada. El xaval ocupava un dels llocs més fosquejants; i això va semblar-li una sort, perquè aixi no es veuria si estava pàl·lid, com per força ho havia d'estar.

La primera dificultat que se li presentava era la humor taciturna de la seva mare: allò que ja havia previst. La dona estava de mala lluna... aneu! Ès clar que un home llest procuraria eixamorar-la i eixorivir-la amb un bell articuleig: ho comprenia, i ja abans ho havia comprès molt bé; però se sentia completament negat per a qualsevol plet que s'hagués de guanyar amb la llengua. No sabia què empescar-se. El cor, però, li deia: -Apa, apa; prova, prova.- I va posar-se a parlar sense saber què deia i amb el seny mig esbalaït.

Va parlar a la babalà: de la diada de Sant Cristòfol, de l'alça del peix, de la vinguda de forasters... I, sobtadament, se li acudi una idea que li aclarí tot l'esperit: una bona idea per a interessar la seva mare a la conversa. Fent-se ressò d'una noticia i uns comentaris que havia recollit per atzar a la platja, va criticar els escrúpols d'alguns barcelonins i alguns senyorots de la vila que pretenien alçar barraques de banys per evitar-se la vergonya de vestir-se i despullar-se al ras (¿oi, que delicats?)... i en canvi (ara mireu quin escàndol!)... demanaven que se'ls permetés banyar-se barrejats homes i dones; però això l'Ajuntament no ho concediria.

-I ca!- exclamà tot seguit n'Àuria Maresa rompent el seu ombrós silenci. -Que som moros, aquí? ¿On s'és vist, voler enderrocar ses bones consuetuds amb escarafalls de decéncia?

I ja la conversa estigué armada.

En Temme la deixà córrer bonament, i, aprofitant-ne amb satraperia un tomb favorable, entrà a relatar el seu articuleig amb en Bonosi. Ell mateix no se sabia avenir del seu enginy i de la seva picardia. Mai no s'havia sentit tan obert de potències. Tot manyac manyac, va explicar els tractes que aquell terrassà-pescador li havia proposat, i els aventatges que li havia pintat de la pesca en bot sobre la pesca amb canya: allò dels deu peixos per un. Un disbarat, ès clar! ¡Déu l'en guard, de deixar-se enxarxar en tals tractes, ni de creure en tals aventatges! Però sí que era cert que un pescador, amb una barca, podia acampar-se la vida, i d'altra manera no. I això l'havia preocupat, i, cercant una conjuminació al negoci i no trobant-la, havia consultat últimament l'avi Mundet... i aquí el consell de compra i el preu.

-Així, estem?- saltà la dona, girant-se, amb posat d'enuig, vers el seu fill.

-No crec...- mormolà el xaval.

-Prou!- féu ella, interrompent-lo. -¡Ni una paraula més! ¡Estarem bé, que els forasters s'hajun de ficar a governar a ca nostra! ¿Qui l'empeny, s'avi Mundet? Tafaner, més que tafaner! Bon cap deu haver- te posat! Però calla-t'ho: no vui saber-ne res, de ses seues conxorxes. ¡Ja li cantaré sa canya, jo, an aquest bo de vei que, de tant treure es comptes de sa bossa dets atros, descuida els de sa seua! Ja em sentirà, si no ès sord!

El xicot, esmaperdut i adolorat, romangué mut una bella estona, esperant que s'esbravés aquell vent de tempesta. Després, sense atrevir-se a alçar el cap, va dir:

-Me sembla que veieu ses coses més negres que no són. No, s'avi Mundet no tenia cap intenció de ficar-se per res amb nosatros: hai sigut jo, qui li ha demanat consell. I, per haver-me'l donat a sa seua manera d'entendre, no mereix pas cap mala cara, sinó moltes de gràcies. I això no vol dir que l'haguem de pendre, es consell. Arreconeu-lo, si no us plau, i doneu-me'n un de vostro, que jo me l'estimaré encara més i redemés. Poseu-vos a redors de ses quimeres, i, escoltant només sa veu des vostro bon seny, digueu-me: ¿ès car o no, es gussi d'en Bonosi, a preu de cent vint escuts? Me convé o no me convé?

-No- va respondre la dona resoludament. -No t'hai criat per a pescador, a tu.

-No? I doncs?...

-No- repetí ella. -Si cadascú es cuidés des seus negocis, no hauries vingut avui amb aquestes cabòries; i, si coneguessis qui et vol bé, no escoltaries atra veu que sa meua. Què se me'n dóna, a mi, que portus o no portus peix? Pesca, diverteix-et... està bé! Però sa nostra fortuna ha de venir d'atros vents. No t'hi capficus. Deixa'm fer a mi.

-Mai no m'h'ai oposat a ses vostres resolucions, mare- replicà en Temme. -Us veig es pensament... i, en bona refè, no voldria pas matar cap de ses il·lusions que estimeu, ans desitjo que Déu les beneieixu i us les tornu flors fruiteres. Trobo de bona llei sa vostra esperança en es meu germà d'Amèrica, i em sembla de raó que ell, arribat es cas, posu sa seua fortuna, i àdhuc sa seua vida, as vostros peus, perquè ni ell ni jo, per més que fem, no podrem mai pagar-vos es deute d'amor que us tenim; però jo hai de pensar d'atra manera que vós. Malaventurat es germà que ha de refiar-se d'un atro! I ¿per què me n'hauria de refiar? No sóc fort? ¿No tinc dos braços, com ell mateix, i bon seny i ganes de trebaiar? I, per atra part, sa obligació, que ell té, d'emparar-vos en podent, no cau sobre meu, també? Ès clar que hi cau; i m'hi cau bé... oidà!... i l'acomplir-la em fóra un goig, mare. Doncs ¿perquè me n'heu de privar? ¿Per què voleu que m'engorroneixu com un perdut sense vergonya? Ai Crist de Déu! Que no sóc homo, jo? ¿Que no tinc es mateixos drets que es meu germà?

Havia començat el seu parlament amb to humil; però s'havia enardit per graus, i acabà alzinant el cap i afermant la paraula amb un alè de noblesa i fortitud.

N'Àuria Maresa va portar-se les mans a les tempes com si es sentís esbalaïr.

-Drets! drets!- exclamà amb veu sorda. I de sobte, amb un moviment tràgic, tota altiva i traspostada, avançà dues passes vers el minyó, cap al mig de la cuina.

El mocador del cap li havia caigut sobre les espatlles, entorn del coll, i, desentollades, les trenes de sos cabells blanquejants penjaven en desordre, a grans bagues, pel seu clatell i les seves galtes. Sa cara ossosa, de pòmuls i front prominents, dins el raig de la lluna, que en projectava a la paret una ombra agegantada, semblava una pàl·lida calavera amb un flam de resurrecció dintre les profundes conques dels ulls.

-Drets!- repetí. -Està bé! Vols es teus drets!... T'entenc més bé que no et penses, Temme. Darrera ses teues paraules sento totes ses veus des teu cor ingrat. Les sento, oidà! Dintre teu m'acuses d'haver venut sa barca i sa barcada de ton pare, i de no haver-te'n guardat sa part que et pertocava per heretatge. ¡Com si jo no en fos estada mestressa! Fills! fills! Llops, dic jo! Ses deixes des meu marit eren ben meues, per sa seua voluntat i perquè amb ell les havia afanyades. I ¿on són es vestits que me n'hai comprats? on són, ses viandes que n'hai dutes a sa boca? De tot me só despresa per vosatros, i ho hai posat a ses mans des noi gran perquè, a bé d'ell mateix i teu, obrís és camí de sa fortuna. Quina mare fóra estada més generosa? ¡I et queixes! Què t'ha mancat, a tu? ¿No t'hai fet gran amb ses suors des meus dies i es desvetllaments de ses meues nits? I quan t'ho hai retret? No pas mai, llevat d'ara, que amb una punyalada m'ho foragites des cor. Ès que... ses mares no les donem de comèdia, ses coses, sinó de veritat... i no ens dolen. I, en canvi, tu... que diferent! Has fet alguns guanys, i me'ls has portats com si me'ls donessis; però... què ès cas, de donar! Me creies obligada a guardar-te'ls... i ja et requen... i véns a demanar-me'n compte. Fills! fills! Llops, dic jo! ¿Voleu matar-me, entre l'un i l'atro? L'un amb es seu callament!... l'atro amb ses seues exigències!... I bé, acabeu-me aviat, infeliços!... i... a veure, a veure on trobareu una atra amor com sa meua.

Als darrers mots se li havia trencat la veu; i, deixant-se caure de gairell, mal asseguda, en una cadira, es recolzà en una taula que hi havia al mig de la cuina, i esclatà en un gran plor.

Amb tot això en Temme estava verament consternat. Aquelles injúries tan inesperades, enc que injustes, l'esglaiaven venint d'un ésser tan august i estimat com la seva mare. Més d'una volta havia volgut protestar-ne i obert la boca i allargat els braços amb aquest intent; però no havia trobat paraules, ni manera d'encabir-les entre el davassall de les que el ferien, i havia romàs mut i astorat. Mes, en veure que la dona plorava, l'envaí una tendresa tota dolorida, i, humilment agemolit a la seva cadira, entre sospirs, brandant el cap apesantit, va dir dolçament:

-No m'heu entès, mare... creieume. ¡Jo, passar-vos comptes!... I ara! Quan hai dit tal heretgia?... Anem, dona, no ploreu. No crec pas haver-vos trencat es respecte; però, sigu com vulgu, ja em sap greu d'haver-vos parlat de res. Si m'hagués figurat que sa cosa podia costar-vos una sola llàgrima, hauria callat com un mort. No ploreu, dona, no ploreu. Us hai proposat sa compra d'es gussi d'en Bonosi perquè em sembla un negoci bonic: encara estic a ses mateixes; però, si us desagrada... fora! Façus sa vostra voluntat. I jo, content. De sa vostra boca no pot eixir cap paraula que no miru as meu bé: tan bo n'ès un sí com un no. ¿Que m'hai de pensar que em vulgueu perdre vós? ¿No m'heu servit de seny, quan jo encara no en tenia? ¿No m'heu acampat, quan no em podia valdre de mi mateix? Doncs de qui m'hai de fiar, jo? Anem, no ploreu, dona. Jo estic sempre a ses vostres ordres.

Va callar una estona, i després repetí mantes vegades aquests mateixos conceptes, entre pauses, ara l'un, ara l'altre, esforçant- los i àdhuc embrollant-los de tant voler-los aclarir; i, veient que la seva mare, enc que s'era calmada del plor, romania taciturna, desitjós de desentristir-la, s'hi atansà per abraçar-la i amoixar-la una mica. Però, al primer contacte, ellá l'esquivà amb un moviment esquerp, i, llevant-se dempeus, va dir-li, amb accent gemegós:

-Prou, Temme. No em marejus. Vols fer-me un favor? No em parlus de res més. Deixa'm en pau. Ès tard. Estic llassada. Sopem i... a dormir.

-Com vulgueu- va fer el xaval, desconcertat. -Però... em dol que estigueu ressentida de mi.

-T'hai dit que _prou_, Temme!- contestà la dona amb agror. -Avui tinc es cor ple d'espines. Val més no tocar-lo.

Va posar el sopar a taula, se serví la seva part, i, amb el plat a la mà, va anar-se'n com de costum, cap a la vora dels fogons, on restà dreta, girada d'esquena al seu fill, sense dir mot.

En Temme no se sabia avenir d'aquelles escenes. Com més les repassava, més li semblaven fora de to. Ni mai que hagués parlat de res! Maleït fos el gussi! Però ¿qui s'havia de figurar que una proposició tan innocent hagués de causar tan bell disgust!

Quan hagué fet d'esma i sense delit el seu àpat, tragué de l'armari cantoner una bombeta d'oli, l'encengué i, roncejant a posta per la cuina, donà per tres vegades la bona nit, a estudiats intervals, amb el seu accent més afectuós. A la primera obtingué una breu resposta; a la segona, un moviment de cap; a la tercera... res. Era inútil insistir. Va anar-se'n amb el cor oprimit, amb la consciència intranquil·la com si hagués comès un crim. -Haver fet plorar una mare! ¡Maleït sigu es gussi! I, si ara ella s'emmalaltís i morís... Crist de Déu, quin remordiment!

Amb aquesta aprensió dolorosa anava pujant l'escala que menava a la seva cambra. Tots els seus sentits estaven propensos a l'alarma; i, de sobte, brollant d'en mig de la quietud sepulcral de la casa, l'estremí quelcom esglaiador. ¿Una veu sospirosa?... Un gemec profund?... ¿Què era, allò? S'aturà amb els cabells eriçats. ¿No l'haurien enganyat, les orelles? Va escoltar esveradament, retenint l'alè. La seva ànima es dilatà dins un silenci immens i buit com un abisme de nit sense núvols ni estels. Convençut que no sonava cap soroll enlloc, tornà a pendre la marxa escala amunt. Ja era a dalt, quan se li repetí l'esglai. Però ara no s'havia enganyat: n'estava segur. Una veu apagada, com nascuda de les ombres, havia sil·labejat distintament el seu nom: -Temme.- ¿El cridava algú de l'altre món?... ¿I si fos la seva mare, que patís alguna basca i estigués reclamant socors, mig esbalaïda, quasi sense alè?...

Era precís inquirir-ho. Va deixar la bombeta sobre un moble i redavallà ràpidament, procurant no fer soroll, tocant amb prou feines, d'escallimpantes, els graons amb sos voladors peus nus. Estava ple d'inquietuds i de temors; el baticor cuidava ofegar-lo; tots els seus membres tremolaven; però, home de la solitud, no perdia fàcilment la serva, i, àdhuc en aquells moments de trastorn, sabé captenir-se per no causar immotivades alarmes.

Arribat a baix, es submergí dintre la xomba d'ombres del recó de l'escala, i, des d'allí, vinclant el cos i allargant el coll, sotjà sigil·losament cap a la cuina. Li semblà deserta. Buidors per ací, buidors per allà... El blanquejar feble i vaporós dels raigs de la lluna, estenent vels per l'aire... Al fons, la flameta del llum, petita i groga com una poncella de ginesta, quieta, vetlladora... Vetlladora sobre ningú?... ¿Abandonada a cremar sense profit?... Era estrany!

Un sorollet va orientar-lo. Cercant d'on venia, abaixà l'esguard i... (¡Déu de misericòrdia!)... veié la seva mare gitada en terra, com atuïda per la desolació... i, quasi al mateix instant, va sentir-la que gemia i l'invocava apagadament: –Temme!... Temme!...

El seu primer impuls fou d'abalançar-se vers ella i respondre-li amb un crit de l'ànima; però, tement espantar-la, refrenà el moviment i ofegà el crit convertint-lo en unes retingudes veus advertidores, que gradualment s'elevaven i aclarien. -Mare... mare... Sóc jo.- I s'hi presentà.

Ella es posà de genollons, i va implorar-lo desficiosament.

-Temme, perdó!... ¡Temme, no puc viure sense es teu perdó!

-Vós, perdó a mi!... I ara!- exclamà el xaval, esfereït d'una santa horror. -¿Que ens hem tornat boigs, a casa?

-Perdó!- tornà la dona. -¡Es perdó o sa mort!... ¡T'hai desheretat, Temme; t'hai despullat! amb sa més bona intenció des món, això sí! Però sigu com vulgu, sóc sa teua desgràcia. Escolta:... t'ho hai de confessar... no te'l puc comprar, es gussi. Era teu! Jo te l'hai robat! ¡Sóc sa teua desgràcia! Ho veig! ho veig! ¡I no puc viure sense es teu perdó!... Temme!...

-Preneu de mi tots es perdons i totes ses benediccions que vulgueu; però... ¡alceu-vos, per s'amor de Déu i des sants!- saltà el minyó, interrompent-la. I provà de sollevar-la i no pogué, perquè ella, en comptes de donar-s'hi aire, s'hi oposava amb tot el seu pes, i era molt alta i corpulenta, enc que eixuta de carns. Aleshores, no trobant altra manera de deshumiliar-la, ell se li agenollà al davant, i, abraçant-la per sobre els muscles, amb suau pressió l'anà ajupint, tot instant-la a seure.