# Pinya de Rosa. Volume 2, Book 4 ## Part 11 Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/pinya-de-rosa-volume-2-book-4-15347/index.md -Vols dir que no guanyes gaire. Jo et crec bé- saltà en Bonosi. - ¿Que no has enteses ses paraules de s'avi Mundet? Això no ve de culpa des music, sinó de sa guitarra. Doncs bé, Temme: jo tracto de posar-te a ses mans s’estrument que necessites; et vui protegir... ep! no per sa teva bonica cara, lleig des meu cor, sinó perquè tinc confiança en es teu trebai i en sa teua honradesa i espero més beneficis de tu que d'un atro. Jo parlo clar: pa, pa; vi, vi. Però, sigu com sigu, aquesta confiança que et poso em sembla que ès ben falaguera per a un marrec de dotze anys i crec que tindràs punt a no desmerèixer-la mai de sa vida. Oidà? -No passem s'arada davant des bous- va respondre en Temme amb aire greu. -Quan sàpiga què voleu de mi, us diré es meu pit. Per ara només us veig venir, però encara no sé ben de cert cap a on penseu tirar. ¿Voleu deixar s'art de sa pesca? -Sí, Temme: de grat i per força. No puc partir-me a trossos i èsser a s'hora en mar i en terra. Has de sebre que, ara amb jornalers llogats, ara pic pic sa meua dona i sa meua mainada, ara jo a empentes i gavells quan me lleguia de sa mar, hem replantat i empeltat sa meua quintana, i ja sa vinya torna a pintar-hi que ès un gust. Es pàmpols hi canten as vent com una glòria de banderes, i no donaria per set bótes de vi sa collita que s'hi prepara enguany. Es ceps nous lleven més, molt redemés, que es veis; però, això sí, són més senyors que cap hisendat: s'han de menar nets cóm una joia, i cal sulfatar-los i ensofrar-los cop i recop: una mar de feina. I ¿qui l'ha de fer, sinó jo? Oi més, vui arrabassar un bosc que tinc, i també ensarmentar-lo. Oi més, vui pendre a preu cotat d'arrendament uns quants saions de pla. Oi més, sa meua bòria... -Això són comptes vostres- féu en Temme, interrompent-lo. -Tornem a ses coses de sa mar. Què us proposeu? Heu d'entendre que jo no tinc pas diners. Voleu vendre es gussi? -Sí i no, Temme. Això de vendre, sempre va llarg. No ixen es compradors en volent-ho, i tots van a sa saga d'aprofitar-se de ses necesitats des proïsme. Jo escamparé veus i... veurem. Però mentrestant, tu i jo podríem fer un tracte. -Quin?- preguntà el xaval amb emoció. -Mira: gussi, rems, veles, ruixó, palanqui, palangrons, nanses, garbitànes... anem, tota sa meua andròmina marinera, tu podries emprar-la as teu gust i... tracte net... a mitges de guanys. Què et sembla? -Mitges!- exclamà en Temme gratant-se el cap. -Us hi heu pensat bé? No ès car, això? -No et composo, Temme- replicà en Bonosi amb to de gran formalitat; -Posem-nos sa mà as pit. Per a tu es tracte ès una ganga, perquè, per cada peix que ara ages amb ses teues canyes, en pescaràs deu amb es meus ormeigs i bertrols, i, encara que me'n dongus cinc, te'n restaran quatre d'aventatge sobre es teus guanys d'ara. Compta i ho trobaràs. I ès clar que, si escoltes s'ambició, que ès una gola que sempre fameja, te recarà sa part que m'hauràs de donar i et semblarà fora llei que jo, sense posar-hi gens es coll, m'haju de goldir tant com tu des teu trebai; però pensa que es meu goldiment ès s'assegurança del teu. Perquè... sa cosa ès clara: si estic content de sa renda que em façus, com que no sóc boig, cap comprador podrà temptar-me; mentre que, si no n'estic content, m'afanyaré a vendre barca i barcada així que me n'oferexun un preu enraonat, i sa teua ganga serà finida, pus, amén Jesus. ¿Ho veus, com a tu mateix et convé, que t'escanyu una mica? -Això que l'escanyun no ve de gust a ningú- reparà en Temme somrient. -Però vós no en feu pas cara, d'estiracordetes. Si es compte des deu peixos per cada un que ara jo n'agi ès cert, poc que tinc dret a demanar més. Però... ¿voleu dir, que sortirà? En Bonosi, per tota contestació, es llevà dempeus, i, ventant un patac al muscle del xaval, li va dir: -Aixeca't i mira aquest gussi. Vint-i-un pams. Sa nata per a es teu empre! Un llagut et fóra de mal remolcar, mentres que això ès una paia, i, per atra part, ès prou gran per a dur-hi tot es menester: palangrons, nanses... Veieja una mica; però ès fort, calafatat de fresc, no fa una trista gota d'aiga... El repintarem cada any... a mitges... no res: una capa. Veus? bons escàlams, bons rems... Si s'espatllen els refarem... a mitges, tot a mitges. Ambdós anaven donant volta a l'embarcació: el xaval contemplant-la embadalit, i l'home amostrant-n'hi les bones qualitats, tot colpejant-la amoixadorament a pla palmell, tal com un marxant sol colpejar l'anca d'un mul o un cavall en ponderar-lo a un pretensor. Mentrestant, dues persones que venien del poble s'encaminaven vers ells a poc a poc: un cavaller i una dama. El cavaller, alt, eixut de carns, ja madur; d'un negre gris com de llimadures de ferro els arranats cabells; la pell, d'una brunesa groguenca; carallarg, bigotut; vestit amb un tern blanc, i lluint sobre l'armilla una cadena d'or tan gruixuda i sobrera, que resultava un veritable excés com a fermall d'un rellotge. La dama, petitona, molsudeta, joveníssima, molt ben abillada, amb un vestit curt de cos i flàcid i lleuger de falda, una mica escotadet i braument esmanegat, i amb unes arracades i uns collarets de brillants que guspirejaven, com estelada en cel d'alba, sobre el seu cutis tendre i bru, que tirava a color de perla. Caminaven lentament, pas a pas, fent bracet, ella molt repenjada amb aire esllanguit i xerós, ell amb posat greu, decantant el cap a escoltar-la amb una dolça complaença. -_Sí, sí, quiero, vieguito (1) mío, ¡quiero!... ¡quiero!_- deia ella en un to de tossuderia gemegosa. -_Está bien, Lilí (2): a eso vamos, ya te lo he dicho_- va contestar ell amb veu de baix abemollada. -_Pero quiero ir cada tarde: prométeme que cada tarde, ¡ea!_- tornà ella en el mateix to d'abans. I, acabat, estampà un petó a la mànega de l'americana del seu acompanyant. -_Siempre que el tiempo lo permita, Lilí_. -_¡Siempre, siempre! Quiero que el tiempo lo permita siempre, Felipe_- replicà ella amb una mena de rebequeria infantívola. [Notes de l'autor: (1) Sona així aproximadament la paraula _viejito_, en la boca de molts cubans. Lilí, com la generalitat dels cubans, pronunciava les jotes amb una aspiració dolça i simpàtica, semblant a la que donen els castellans vells a les _haes_ en paraules com _huevo, Huelva_, etc. (2) Carmelita. ] En això eren arribats a les barques, i el cavaller va adreçar-se a en Bonosi, parlant-li en català; i, després d'haver inquirit, pel nom, que era l'home que li havien recomanat, va proposar-li d'acompanyar-los, marit i muller, totes les tardes del mes, a passejar pel mar amb el gussi. En Temme hauria volgut esquitllar-se; però els dos forasters s'havien interposat entre ell i les seves canyes, estintolades l'orla de l'embarcació, i, no atrevint-se a demanar-los pas, romangué mut i capjup, una mica apartadet. En Bonosi es llevà la gorra un instant, tomà a encasquetar-se-la de gairell, escoltà atentament la proposició, i, després d'una estona de silenci, gratant-se el clatell i fent-se el desmenjat, va dir: -Cert, cert... us han guiat bé. No hi ha un gussi millor que es meu, per a una passejada; però... carau, carau!... em voleu collar massa. Totes ses tardes! i poder?... Totes ses tardes! -El preu ho mata tot- va respondre el cavaller. -Vós demaneu. Em penso que no renyirem. -Bé, bé, missenyor: vos parleu bé... prou, sí... ja us entenc; però... ès que vós no us feu compte des perjudicis que això em mena. ¡Totes ses tardes!... Un hom té ses seues hores de calar i de llevar, que lliguen dia i nit, tarda i matí; i perdre ses tardes gairebé ès igual que perdre sa pesca de tota sa diada. I, encara, això... ¡com aquell!, sino fossin ses resultes; perquè... desenganyem-nos... sa parròquia desservida s'esgarria d'ací d'allà, i, després, aneu a aplegar-la de nou! El cavaller li va entendre la maula i la ganyoneria, i, tot simulant generositat, allargava les seves ofertes amb molta parsimònia, de ral en ral, cada vegada amb un to definitiu i amb l'aire majestuós de qui llença una fortuna. En Bonosi anava brandant el cap amb displicència, però ull-alerta, espiant la cara del seu interlocutor, amatent a donar-se per satisfet així que hi reparés algun senyal d'enuig; i, finalment, havent-hi llucat una expressió que indicava més aviat l'intent d'allargar una puntada de peu que no pas un altre ral, badava ja la boca per acceptar la darrera oferta, que era de quatre pessetes diàries, quàn la gentil dameta, que, àdhuc sense haver entès cap paraula, havia capit molt bé l'essència del diàleg, va solucionar de cop i volta la qüestió de la manera més impensada. Tota decidida, va entregirar-se, ficà tres dels seus ditets color de rosa dintre la butxaca de l'armilla del seu marit, els en tragué amb un pilot d'isabelines d'or, i, posant-les a la mà d'en Bonosi, va préguntar, amb graciosa ingenuïtat: -_Diga, Bunossi: ¿basta para lo que resta de mes? ¿No?_- I, sense esperar resposta, es girà de nou amb els ditets en l'aire, a punt de tornar a pegar falconada a la mateixa butxaca; però el cavaller va protegir-se-la amb un ràpid moviment instintiu, aplacant-hi la mà al damunt i exclamant: -_¡Sobra, Lilí, sobra!_ Aleshores, en Bonosi, que estava content i desitjava evitar engrinyes que poguessin desbaratar-li la bona jugada, s'acuità a fer reverències davant de la dama i a dir-li: -Basta, missenyora, basta... sobra, basta... maneu, disposeu,... La dama romangué un moment astorada, indecisa; esguardà el seu marit amb angúnia i ressentiment, amb un espurneig de llàgrimes als ulls: després, adonant-se d'en Bonosi, que continuava fent acataments i repetint les seves paraules de satisfacció, esclafi un sospir, somrigué, i tornà a preguntar-li, amb candorosa admiració: -_¿Basta? ¿De veras?_ -Sí, misenyora: sobra, sobra maneu, disposeu- féu en Bonosi. -_¡Bravo!... Pues, entonces... portarse bien y... habrá propina!_ -Sí, missenyora... a bé que això de sa _pamplina_ no ho hai pas entès. Però ès igual: no us encaparreu: ses vostres accions valen per totes ses paraules- contestà en Bonosi. I, adreçant-se al cavaller, li va dir: -Sa vostra _madama_ parla un castellà tan clos i ben xerrat, que ni sa cotorra més ben ensenyada; i em penso que aquí, com no sigu algun aucell, no hi haurà qui li pugu seguir sa conversa to per to. Veieu? vós ja feu un so diferent: es vostro castellà clareja més, i quasi no n'hai perdut un mot. -_¡Tío gaznápiro!_- borbollejà entre dents el cavaller. -Com que t'he parlat en català _limpio_ i corrent!- I, alçant la veu, afegí: -_¿Conque_... estem entesos? _El esquife, digo,_ el barquet _queda_ nostre per totes les tardes del mes? -Ell i es meus serveis, missenyor. En aquells moments la gentil Lilí esclatà en una sèrie d'exclamacions xiscloses, tot giravoltant sobre els seus peus i acabant per tapar-se la cara amb les mans, immobilitzant-se. Havia reparat que s'atansaven, esmunyint-se ventreaterrats per entre les barques, una colla de marrecs, alguns ja bastant grandots, nus de cap a peus, amb una desaprensió paradisíaca. Escandalitzada, s'hi havia tombat d'esquena; però en anar-se girant, n'havia descoberts més i més per tots els indrets: una munió: caps sobre caps, cossos sobre cossos, formaven piràmides polposes a faisó de mates de bolets rourencs; i tots la miraven llaminerament, i àdhuc alguns l'assenyalaven amb el dit. D'aquí les seves exclamacions d'horror i el seu tapar-se la cara. -¡No us alarmeu, missenyora! ¡Atureu-vos, missenyors!- va dir en Bonosi, comprenent el cas. -Això no ès res... quitxalla... Són es cristofolets de sa diada, que s'han atalaiat de vosatros i vénen a encantar-se amb es vostros bonics. Atureu-vos. Amb quatre crits els esquivaré. Atureu-vos! Fou inútil. Abans que acabés de parlar, ja els forasters eren lluny. El cavaller havia enrevoltat el seu braç al cos de la dameta per sota les aixelles, i se l'havia enduta, mig a l'envola-vola, per entre les veles. Aleshores la cara xamosa i vermella d'en Bonosi s'ompli de rialles. -Bo, bo!- exclamà. -Aquesta madameta s'espanta dets angelets com si li fessin pensar en ses rampetes que li han de costar els que ha de posar as món. Déu beneieixu es seu ventre, amén; perquè jo desitjo que no es perdu mai sa nissaga de s'hereu Escampa. ¿Has vist, Temme, quina plugeta d'or m'ès caiguda a sa mà? -Una mica massa- va respondre el xaval. -M'ha semblat que ell, s'homo, es posava a sa raó, i vós tira que tira. No us ho aprovo. Es guanys de mal jus, aquí o a s'atro món, seran de mal pair. -I ara!- replicà en Bonosi. -Jo no hai usat d'engany ni violéncia, Temme. S'avinença de ses voluntats ès sa llei des tractes. ¿I qui has vist mai que tornu cap tros de mercaderia, per bona pesada que li façun? Atrament, aquests dos nuvis d'avui són tan rics, que, sense patir-ne poc ni molt, poden daurar ses mans de tota sa marineria de Blanes. Sé qui són, lleig des meu cor. Ell se diu Felip i ès mataroní, fill d'un drapaire ronyós i gasiva, conegut meu, un tal Bernat Portalons, que va morir de misèria amb una sitja d'unces as peu des llit. Oi quina ànima de càntir! però... pau as difunt! No el recarreguem amb nostres paraules. Deixem que vogu a barca lleugera as port de dalt. Si algun mal pes de pecats no l'enfonsa, sa seua sorrada d'unces no l'enfonsarà pas, perquè va restar en terra. Es seu hereu, aquest manu d'en Felip, que ja era gran i més viu que una mustela, va trobar-la prou. Va embutxacar-se ses monedes, se les va emportar a Amèrica, i sembla que allà, amb sa calor, totes li van pondre i covar. I certus ès que es féu milionari. Ho sé de bona tinta: pots pujar-hi de peus. I mira si no ès veritat, allò que diuen, que es diner crida diner. Un dia va llevar-se amb delit de malgastar, i va i fa sa brutesa de comprar tres o quatre bitllets sencers d'aquells tan cars de sa rifa de Nadal. Doncs bé, caret: arriba sa diada i... cataplum!... li toca sa sort grossa. Ja ho veus: per més que vulgu no es pot desempallegar de sa riquesa. Però no... ep!... ell no vol desempallegar-se'n: al contrari, ès des puny estret. Ja ho deus haver reparat: no pot dissimular-ho: ses seues grandeses puden as resclosit de sa gasiveria des seu pare. Atra cosa ès la seua dona... galant dona!... ¿oi, Temme? Aquesta va néixer en mig des diners com un gos en mig de ses puces, i no pensa sinó en espolsar-se'ls, grata d'ací, grata d'allà. Però no t'espantus: no en farà mai net. És mestressa de tres o quatre _inquènius_ i unes hisendes que es perden de vista. Sé qui ès, Temme; en sé tota sa història; perquè, encara que haju nascut a Cuba, ès filla de pare blanenc. Precisament ara, casada de fresc, és vinguda a Blanes amb es seu marit a fi de conèixer sa seua àvia, que encara ès plena de vida. Avui en dia aquesta àvia ès una senyorassa que viu as carrer de Mar, en una casa com un temple, amb tres minyones de servei que li ensumen es desitjos a s'alè; però jo l'hai coneguda pobra. Parlo de trenta anys endarrera, això sí; però jo l'hai coneguda pobra: cert com sa mort. Era una trista botiguera des carrer de Mercaders, i es seu marit era en Vetes-curtes, i de ca seua tothom en deia _can Vetes-curtes_; i anaven tan poc grassos, que sa meua mare els hi va vendre a fiar un sacotell de mongetes i no el va cobrar sinó després d'haver gruat tres mesos. Es món va de tomballons, lleig des meu cor; i a cada tomb un hom veu uns enfilaments i uns daltabaixos que esgarrifen. Jo maldo per aguantar- me. N'he passades de totes amb sa meua femella i sa meua nierada d'aucellons boca-badats, als quals no sempre podia dur becada. Ara tot just començo a surar una mica; i, quan es bon Déu menà a rodolar pes meus volts un parell de potentats d'aquests que de plens que n'estan, no es poden tocar sense que esquitxun cinquenes d'or ¿vols que els hi tornu les que m'han posades a sa grapa? -No sé què dir-vos-hi- va çontestar en Temme. -Ells podien donar i vós rebre; però ses vostres mentides hi eren de massa. No era pas veritat, allò que, perdent ses tardes, haguésseu de perdre sa pesca de tot es dia. -Parola de negociant, Temme. Això ès de bon jus. Jo deia i ells podien dir. Dos que tracten són com dos gossos que tenen un mateix os entre ses dents: cadascun estira tant com pot, i sa qüestió ès endur-se'n es tros més gros i de més polpa. Ja n'aprendràs, d'anar pes món. -En vaig aprenent- va fer en Temme amb to adolorat. -Ara veig que, en es nostro negoci des gussi, vós heu estirat tant com heu volgut, i jo no gota. -Visca, visca!- cridà en Bonosi entre riallades. -Així m'agraden, ets homos! Estira, doncs, parla, desembussa es teus canons i... -No pas avui- va saltar en Temme trencant-li la verba. -M'hi vui pensar. Ja us diré es meu pit un atro dia, quan pugu parlar amb més coneixement. -Fins a fi de mes et dono de coll. Varen acomiadar-se, i el xaval agafà les seves canyes i la seva olla, i s'encaminà cap al mateix paratge d'on l'havia tret, una hora abans, el garbuix de la gent. Quan va arribar-hi, ja no hi havia cap banyista a la mar, però encara molts s'estaven vestint. Arrenglerats a la platja, no gaire apartats del baterell de les ones, seguts a la sorra, tan tranquils com si fossin a la cambra llur a porta tancada, l'un es posava la camisa disputant-la al vent joguiner, que, abombollant-la, la hi arronçava clatell amunt; l'altre pernejava per ficar-se uns calçotets, que tendien a fugir-li banderejant; aquest, contorsionant-se d'una manera estrafolària, es treia els grans de sorra d'entremig dels dits dels peus; aquell forceguejava per calçar-se unes botes que la humitat havia encongit; i qui no reganyava una natja reganyava una cama, un tros d'esquena, un pitarràs pelut o alguna altra cosa de més mal veure. La grotesca escena, però, respirava innocència i alegria. El costum treia motiu a l'escàndol: ningú no podia mofar-se d'un descotxament al qual ell mateix no s'exposés i les rialles volaven sense fiblet; cadascú, per altra part, estava prou enfeinat en l'endegament propi per a torbar- se gaire a tafanejar el dels altres. En canvi, en Temme, arribat de fresc i ben vestit, va sentir-se intrús en mig d'aquell rengle de gent deshonestada. Així és que procurà travessar-lo de pressa, i no gosà escampar la mirada dels seus ulls fins que no tingué al seu davant altre visió que la bella i purificadora de la mar. S'assegué a la sorra, i, amb les seves canyes entravessades sobre les cuixes i la seva olla al costat, va encantar-se i embadalir-se fins al punt d'oblidar tots els intents que l'havien portat allí. Oh! quin espectacle, que li robava el cor! Havia entrat un eixerit garbí. Molts de llaguts eren estats varats per aprofitar-lo. Blanquejava dins la cala una munió de veles punxegudes i esbadocades a faisó de lliris d'aigua, les quals, recollint el vent, es botien, i s'animaven, i prenien moviment i vol, fent la impressió d'una florida que es convertís màgicament en aucellada. Volaven, fugien cala enfora, enllà, enllà... ¡Qui pogués seguir-les! ¡Qui pogués disposar d'una d'elles, volar amb una d'elles cap a cales llunyanes, cap a descobrir sapes submarines inexplotades encara, cap a espiar el passatge dels bancs de peix viatjadors!... Mai el xaval no havia comprès com ara que un pescador sense barca és un esclau de la terra. Les llunyanies marines el cridaven. Les veles se li enduien l'esperit. Arrupit a la riba, experimentava uns impulsos semblants als de l'oreneta novella, encara no ensenyada a volar, quan des del seu niu d'argila, bastit sota una teula, contempla les profunditats de l'airecel, glatint per palpar-les i estremint-se de goig i de desig en veure les ales braves que hi llampeguegen per dedins. Oh, sí! li convenia un gussi! Li havien suggerit aquella idea, i ja no se la podia treure del cap. Ja la canya li semblava un instrument de misèria; ja la terra, que el retenia, li semblava una presó. Tothom se n'havia anat, la platja era deserta, i encara el xaval continuava absort en el seu somni. Les hores de Sant Cristòfol eren passades, però la benedicció del sant perdurava en flaire, en llum, en promeses d'un bell estiu, que calia aprofitar. Un gussi! ¡Que era trist, perdre aquell bon temps! III DE LA TRAGÉDIA A L'IDIL·LI. En Temme, per apocament de caràcter i per vici adquirit en la solitud, no s'agradava gaire de comunicar les seves coses: estava acostumat a enraonar-se-les i resoldre-les tot sol; i aquest hàbit, que l'havia adestrat i li proporcionava molts de recursos, constituïa, per altra part, la seva flaca: una flaca que força vegades el portava a estèrils cavil·lacions que hauria pogut estalviar-se amb una senzilla consulta. Fins després de tres dies de meditar inútilment per trobar una contraproposició enraonada amb què respondre a la proposició d'en Bonosi, no va compendre que les raons que cercava no podia descobrir-les per manca de dades. Perquè ¿com havia d'endevinar quins beneficis calia esperar d'una barca, no havent-ne manejada mai cap? Així, doncs, per més que li dolgués, havia d'assabentar-se amb algú. I, certament, li dolia: ho repugnaven tots els seus instints d'aranya avesada a filar sempre amb substància pròpia els fils de la seva teranyina, però no hi havia altre remei. De qui servir-se? Tot seguit va pensar en l'avi Mundet, que tan bellament l'havia elogiat parlant amb en Bonosi, segons aquest mateix havia dit. Sí: aquell home era gat vell en totes les arts marineres, i, si volia, podia ensinistrar-lo millor que ningú. I per què no havia de voler? Ben mirat, un elogi pressuposava simpatia, i la simpatia era prometedora de bon acolliment. Vacil·lant i més vacil·lant, era ja vespre entrat quan s'encaminà, pel carrer de la Mestrança, a la casa del vell pescador. A l'horitzó marí, el tornassol crepuscular, esmortint-se, moradejava. La lluna hi pintava el seu front calb i vermellós, caparrejant per damunt de la calitja. L'hora fosquejava, perquè ni l'astre ixent ni el crepuscle expirant no irradiaven gaire claror, però l'aire era tan serè, que la vista destriava força bé els objectes i, ja d'un tros lluny, el xaval va adonar-se que el consultor que cercava estava assegut tot sol en un pedrís, sota l'emparrat portaler de casa seva, prenent la fresca de cara al mar i fumant la seva pipa. No podia pas desitjar unes circumstàncies més favorables. L'avi Mundet era un vell canut, però fort encara. Mariner de tota la vida, havia treballat molt i capejat molts de perills. Segons la seva pròpia expressió, la dalla de la mort l'havia escallimpat tantes vegades a dret fil i a la ziga-zaga, que li havia marcat de sécs tota la cara. A causa de l'esqueixalament, la banda de baix, massa asseguda, li aproximava la barba prominent al nas ganxut, que s'hi corbava quasi al damunt com un bec d'àliga sobre la presa que va a devorar. Un antic xiribec donava al seu front, vast i bonyegut, l'aspecte d'un greny de roques ratllat per un llamp. Tota la seva persona respirava majestat salvatge, i tenia quelcom d'aquelles ruïnes que s'aguanten fermes i crien certa alegria de flors. Impetuós amb capteniment, groller amb barreigs de finors d'enginy, i dur entre balançades de bondat, havia adquirit un bell prestigi entre els llops de mar. Molts s'hi aconsellaven, i sabia més secrets que ningú del poble. Això, certament, li ocasionava més pèrdues que guanys; però era la seva il·lusió, s'ho estimava com una glòria, i posava més punt a acontentar la seva parròquia de consultaires que a menar a bon terme els propis negocis. Quan veié que en Temme l'escometia i el saludava humilment, -Hola, hola!- va pensar: -ja sé per què véns.- I, tot cofoi, va preparar-se a entrar de ple en les seves funcions; i, comprenent que el xaval estava encongit, el guaità afablement, procurant encoratjar-lo. -Vinc a... -Ben vingut, Temme. Què vols? ¿Què necessites? Demana. Totes ses coses de ca meua estan a sa teua disposició. -No... no necessito res. Es a dir, res: molt: un consell vostro sobre un cas que...