Part 9

Un dia que li vaig reparar molt sovint aquest posat de tristesa, li vaig dir: -Tu enyores aquells capgirells que fèiem a la platja: ¿oi, Jacobè?- Ella esclafí a riure amb un aire mofeta i graciós, traient una mica la llengua, mig mossegant-se-la, per entre les dents immaculades. -I ara, Minguet! Vols-te fer jo et toc!- exclamà. -No en caldria d'altra, sinó que me n'anés a guimbardejar per la platja! Tu sí, que encara en deus tenir ganes... i no és estrany; però jo, tan gran!... On tens el cap, Minguet?- me va pegar una esquenadeta. -Vés, vés en nom de Déu, criatura. Altra feina tinc tallada.- I, plantant-me amb una giravolta rumbosa, se'n anà eixerivida a les seves tasques.

Això de que se'm tingués per criatura era cosa que em mortificava; mes, per a la Jacobè, no hi hagué remei: vaig ser sempre el menudet, el petarrell de la casa. Encara jo no hi entrava, de tornada dels estudis, per les festes de Nadal o a fi de curs, ja es posava a escandalitzar amb la seva xerrameca harmoniosa, plena d'exclamacions, i amb uns crits i un espinguet que se la sentia d'una hora lluny. -Mare! o mare! on sou? Sabeu qui ens ha arribat? El nostre petit, en Minguet!... Oidà! qui ho avia de dir? ¡No n'estarà poc, de contenta, la mare! ¡Verge Santíssima, i com has crescut, caronet de la teta! Què pendràs? ¿Vols menjar peres... pa amb confitura?... Mare! veniu, cuiteu! ¡Ens ha arribat el petit! aquí tenim el petit!...- Vaja, per més que tan bon acolliment bastés a ofegar tots els sentiments que no fossin tendres, aquests pics de _petit_ resultaven ben ofensius, per a un home de dotze anys complerts.

Per altra part, la Jacobè i la dida estaven geloses de la meva dignitat. Si algun xicot pescador entrava a conversar amb mi i em tutejava, com era molt natural, les dues dones hi feien una cara de tres Déus. -Qualsevol gos sap més de modos que aqueixos murriets de platja!- botzinaven elles amb elles. -¡Heu vist, quines franqueses! ¡Deuen figurar-se que tracten amb algú del seu braç!- I, entre els veïns tot era donar-me importància. -Aquest noi, aquí on el veieu, és l'hereu més ric del poble: un senyoràs que trepitjarà més catifes que cap marquès; sinó que és de pasta d'agnus i estima els pobres com un bon Jesuset. Ell s'enraona amb qualsevulga, tan senzill, tan franc; però això no vol dir que un hom s'hi hagi de pendre llicències... Doncs... i la moral de les persones?... Fillets, s'ha de respectar a cáda u per lo que és.- La Jacobè era en aquestes coses la més exagerada. Així que sabia que jo havia tret bona nota als exàmens, ja corria a fer de nunci pel barri. -En Minguet s'ha examinat. Oidà! ¿no n'heu sentit a dir res? Sembla mentida! ¡Sembla mentida! Si tot el poble en va ple! Aquest noi serà un savi. ¡Les _retòliques_, que sortien d'aquella boca!... Els mestres se'n feien creus. ¡Carets de Déu, li han donat un _prèmit_ que ja, ja!... No es parla de res més.

Ella i sa mare no podien anar a cap fontada o aplec a què no em convidessin; i ambdues s'escarrassaven a obsequiar-me i no apartaven de mi la vista, alegrant-se amb la meva joia i afligint-se de la meva indiferència, com si llur festa no consistís més que en la meva satisfacció. I quan tornàvem de la grifolda, si la vesprada era fresca, la Jacobè no trobàva prou abrigalls a posar-me. La dida solia reprovar-li-ho.

¡Sempre aquest mateix paletrís d'engavanyar el menut! Que et tornes lira, noia? ¿Per què me l'emboliques ara, cap i tot, amb el tapaboques, que fins li tanques els espiralls?

-¡Ja li surten enfora els badiuets del nas, dona! Que voleu que se'ns costipi? Deveu pensar que aquest infant ès com nosaltres, santa cristiana... i ell és de fusta de senyor... més delicat que una englantina.

-Però ¿que no ho veus, que suarà les freixures? Oi, Minguet, que t'abriga massa?

-¿Oi, manyac, que ningú et sap gomboldar com la teta?

Què havia de contestar, jo? Me deixava enfarcellar i callava per més que hagués d'anar patint tot el camí.

A la platja de Santa Cristina hi haviem fet excursions delicioses algunes tardes d'estiu, Allí, mentre la dida i el mariner que solia acompanyar-nos amb el gussi coïen el sopar en fogons improvisats amb quatre pedres, la Jacobè i jo gambejàvem descalços per les maresmes, cercant-hi les petxines que viuen aferrades als penyals banyats per l'onatge. Mai no n'he menjades de més gustoses. I quan, tot forategant amb el ganivet per arrencar-ne alguna, captombats a frec d'aigua, ens escometia de cop i volta una ona esvalotada, esquitxant-nos de xarbots, ¡quins xiscles i quina tabola! Encara em sembla que veig com la Jacobè, de quatre grapes damunt de la roca, alzinava esverada el seu caparró ornat amb lliris de platja, tot ruixat de gotetes tremoladores, i com en un moment la seva cara passava de la sorpresa a l'espant, de l'espant a la consternació i de la consternació a la còmica hilaritat. -¿Que et creies estar en sec, Minguet?... Si ens descuidem!... A mi l'aigua em regala esquena avall que em fa unes pessigolles! I tu sembles un _mico_ remullat.- Rèiem per les butxaques. I ja el sopar estava llest i les estovalles esteses a la sorra, i els grills començaven a cantar la vinguda del vespre, i encara ens recava la diversió i fèiem esgargamellar la dida cridant-nos.

Pobra Jacobè! qui l'ha vista i la veu! Sense més ni més, sense una passió, sense una contrarietat, sense un disgust que pogués ser-ne la causa, se li ha girat una malaltia horrible: és boja.

Alguns anys enrera va manifestar certes idees estranyes; certa alteració de caràcter. La dida se me n'exclamà un dia: -Aquesta noia diu coses que fan so d'esquerdat; i, si no se li segueix la veta, agafa unes requintes de la ingra de bet. Per un no-res li trenques el plat bonic, s'enfurrunya, botzina que botzina, i vinga entristir- se i emmaximar-se. S'és agraviada de tots els veïns... no s'hi vol tractar... per a ella no n'hi ha cap que tingui modos, ni _arbanitat_... Ara mireu's, el drap de la cuina!- No hi vaig donar importància. Bah! criaturades, rareses... res. Ho vaig tirar a la broma: -Li heu de cercar un nuvi que la sàpiga amoixar. Les fadrinetes, amb els anys, posen mal geni. -Oidà! va saltar la dida rient. -¡Ella sí que en va, d'acasarada!... Una noia que no pot sentir parlar de saraus, gusarapa com ella sola... una noia que s'enrojola i s'amagaria sota terra quan algun minyó se la mira, i que s'encataua quan ne ve algun a casa... uix!... I... mira tu: si en ve algun que ella no ho sàpiga, ho coneix amb la nassada: ho creuries? Diu que sent fortor d'home, i corre a obrir les finestres perquè s'esbravi. Vés, casa-la, mal llamp!- Vàrem acabar per riure com uns beneits.

Jo aleshores sols podia anar a ca la dida de tard en tard. No vaig reparar sinó que la Jacobè em rebia amb un entusiasme extremat, amb un interès una mica fora de to. Tirava un gavadal d'espigots i llenya a la llar perquè m'escalfés millor. Me polsava temerosa de que estigués malalt. Si em trobava el front calent, s'acuitava a fer aigua de valeriana i me l'encarcanyava per força, sense escoltar les meves protestes.

-Creu a la teta, que et vol bé. Tu estudies massa, caret: això t'ha de matar.- Perfidiejava a ficar-me diners a la butxaca perquè comprès tabac d'amagat del pare. Reia i plorava de tendresa. A mi ja em semblava que aquest apassionament era exagerat i estrambòtic; però... ¿i què?... Cada u té les seves coses; i la Jacobè m'havia estimat sempre tant, i llavors me podia veure tan poc sovint!...

Ara dos anys va començar a decaure. S'amagria, perdia la frescor, i agafava unes rauxes de marriment que li eren abans inconegudes. Quan s'aixecava emperesida i de mala humor, ni sols se cuidava de pentinar-se: s'asseia en una cadira, i s'hi estava hores i més hores, com lassada, tal volta de cara a la paret, sense mirar res, submergida en un negre encantament. La dida solia dir-me: -Avui té la mala lluna: deixa-la estar.- I jo restava tranquil, com si allò fos la cosa més natural del món. -Ja es guarirà; avui està núvol; demà estarà serè.- Déu m'havia posat una bena davant dels ulls.

L'estiu passat, al tornar de les aules a fi de curs, vaig rebre al cor una forta sotragada al compendre tot d'una la terrible veritat. La Jacobè estava feta una calavera. Magra, tremolosa, amb els ulls fondos i el mirar esbarriat, va comparèixer a saludar-me. Només va adreçar- me un somrís, com si m'hagués anat veient cada dia, i de seguida va retirar-se a la seva cambra amb un caminar desmanyotat, arrossegant pesadament les xinel·les, que duia a retaló. Vaig restar com aombrat d'un llamp. La dida m'estava observant dreta a la llinda d'una porta, sadollant-se amargament de la dolor que es pintava en la meva cara; però no em va ser possible dissimular. Després d'un llarg silenci, la bona dona va rompre en un gemec: -Filla meva! ¡filla de les meves entranyes!- Les llàgrimes li degotaven per les galtes, i jo em sentia escanyat per un sanglot contingut.

-Ja ho veus, Minguet- Va afegir de seguida: -aquesta noia se'm fon com un terrosset de neu. Jo no sé pas què fer-hi: li dono tot lo que vol... vianda, més que un llop no en dragaria... Oh! i que se la menja! perquè de gana no n'hi manca pas; però res no li aprofita: se m'aflaqueix com si li robessin la carn a grapats; ella, que feia aquell goig que enartava, ¡tan grassoneta! I surt amb uns estaribots!... ¡Redéu, com s'és tornada! Hi ha dies que la dóna per rentar, i em tira al safaretx els quadros, els llibres, les sabates... tot lo que li sembla brut, sigui lo que vulgui; i, apa!, ensabona que ensabona. ¡N'ha malmeses, de coses! I ara sempre té calor, ella que era tan fredeluga. Moltes nits, a l'hivern, me la trobava asseguda sobre el llit, en camisa, amb la finestra oberta. Entén-ho, això. El metge no sap lo que s'hi pesca: que banys freds, que potingues de ca l'apotecari... Res hi val. Els veïns... mala pesta els sec!... s'hi diverteixen i diuen que ès boja. I jo no sé si sóc jo mateixa, que m'hi he tornada; perquè, vaja això no em cap al magí: ès horrorós, horrorós! Què hi dius, tu, Minguet?

No vaig trobar un mot de consol. Me vaig abraçar amb ella i vaig llançar-me a plorar com una criatura.

D'ençà d'aquell dia les coses han anat de mal a pitjor. La Jacobè no és ombra de lo que havia sigut, ni per lo que toca al cos ni per lo que toca a l'ànima. Deixada, macilenta, febrosa, borbolleja en comptes de parlar, i desvarieja més que enraona. Ella, el lliri de platja, l'estampa de la polidesa, avui és com una flor de camí ral. Fins l'instint de la netedat, que és tan viu en totes les noies de la costa, ha-li sigut destruït. I, la dida, com ha canviat, també! Aquella dona alta, panxudeta, entenimentada, d'aire festós, de mirar serè, i de boca, si bé esqueixalada, sempre ufanosa de llavis i afavorida per un posat de placidesa o d'amistós somriure, s'ha tornat pàl·lida, fantàstica i desmanegada. Sembla més alta que abans, no riu mai i mira a tothom amb sussús, rondina, i, com si avorrís l'aire-cel, no surt al carrer sinó per pura necessitat.

Així és com la casa de l'alegria s'és convertida en la casa del dol.

Sento el trepeig de la dida, que es passeja amunt i avall: -...trap, trap, trap...- Tots els sorolls d'aquesta casa m'inspiren una mena d'horror que em danya el cervell.

Què faré? Entraré a veure la malalta? Empenyo el cancell, me fico cap a dins... Les finestres estàn gairebé ajustades i regna una mitja fosca que de moment m'esvaeix la visió. No obstant, reparo la silueta de la dida, que ve cap a mi a llargues gambades fent-me senyes de que m'aturi i barbotejant, en to de veu reganyador:

-No es pot entrar. No passeu. ¿Qui hi ha? Qui ès?

-Sóc jo- contesto. -No em coneixeu?

-Ah! ets tu?... ets en Minguet?... Bé, està bé. Hi ha tanta de gent tafanera! Mira, té: veus aquelles dues barjaules, allà a la sorra?- diu indicant-me dues dones per l'escletxa que bada un porticó una mica obert. -¿Què hi graten, allí, aclofades? ¡No hi són per avemaries a dir, no: sotgen, espien, les bandarrasses!... I tu què vols?... què cerques?...

-Venia a veure la teta. ¿Com se troba, avui?

-Com vols que es trobi, la caretona? M'agafa per un braç i m'aboca a la porta del menjador.

-Mira-la: està dormint.

Guaito una llarga estona a través de l'aire ombradís, sense descobrir res que s'assembli a un cos humà. Per fi, damunt del canapè, obiro un farcell i una porció de faldilla que en penja desplegadament fins arran de terra, a tall de l'ala caiguda d'un aucell malalt; i a poc a poc vaig afigurant en aquest farcell els contorns d'una persona, de la qual costa d'endevinar la posició. És ella, la Jacobè. Està de boca terrosa, amb el cap de frontalera al matalasset, i la barba closa contra el pit. Per entre els llistons del canapè surten-li un canell i una mà acanyadíssims. No es mou gota ni es diria que respirés; però m'ha semblat veure perlejar un dels seus ulls, i, tement desvetllar-la, m'enretiro de puntetes cap al fons del passadís.

-Voleu dir, que dorm?- pregunto a la dida.

-Què hi sé jo, fillet! Està quieta, descansa: vet-ho aquí.

-I què ha dit el metge? No ha vingut, avui?

-Mira, no me'n parlis, del metge: ja em té sofregida. Fa més de tres setmanes que llenço les receptes a les escombraries. És un toca- sardanes: no sap per quines mars navega. Ramonet, Ramonet, quina paret toques!... uix!... Ara surt amb que el mal gam de la noia ve de les borratxeres del seu pare i dels seus avis. ¿Oi, quina pensada? Jo bec i tu et mareges. ¿Vol-se'n anar al... Déu me contingui!... I mentrestant la Jacobè se'm va morint, se'm va assecant com els pàmpols de la parra, emmalaltint-se més i més a cada glop de medicina que pren. ¡Al diable, les potingues!... No, aquest mal no ès dels que es poden guarir de mà de metge o de manescal: prou que ho veig! Ah, Minguet! corren unes persones ben dolentes!...

-I bé!... a on aneu a parar? ...

-Algú ens vol mal; vet-ho aquí!- me contesta pegant-me una llambregada tenebrosa i plena d'emoció. -Això no ès una malura vinguda del natural de la persona; això ha sigut donat: n'estic tan certa... ¡Ah, si jo sapigués qui ès l'ànima maleïda que em fa patir an aquest infantó de Déu que mai ha tingut una paraula amb ningú!... Si jo ho sapigués... ah, reïra!

I, al dir aquests mots, grapeja l'aire amb un moviment tan feréstec, que sento cruixir les juntures dels seus dits. Després s'arramba a la paret i s'hi posa a picar de front a coparrets, a coparrets. Quan se torna a girar, està tan pàl·lida, que es diria que la blancor del lliscat se li ha encomanat a la cara.

-Que m'haguessin clavat una punyalada de mort, ho hauria sabut perdonar, pero... això!... això no té perdó en aquest món ni a l'altre! ¡Les penes de l'infern són massa curtes, per a una dolenteria com aquesta! ¡La meva filla, el cel del meu cap blanc!...

El plor l'ennuega. En va procuro aconsolar-la ; en va tracto de dissuadir-la de la seva preocupació: és temps perdut.

-No et cansis, Minguet: no em trauràs dels meus tretze: n'estic massa convençuda. Vui provar la sonàmbula: Així com així, del metge no cal esperar-ne res. I no m'assórollis. Vés, vés en nom de Déu; oratja't, passeja't: no estic per corrandes. Vaig a rentar un covenell de roba que tinc al safaretx, i em distrauré escarrassant- me.

Surto de la casa apesarat. Capbaix i caminant d'esma, me'n vaig ensomniat anguniosament per les imatges de la realitat i per les d'un esdevenidor, més dolorós encara, que estic preveient.

A l'arribar a mig carrer de Mar m'aturo, perquè he vist el doctor Calvet i desitjo preguntar-li de la malalta. El bo de l'home deu tenir alguna visita urgent: va de pressa de pressa. Duu les mans encalofornades a les butxaques del paltó, la mangala sota l'aixella, i el barret al clatell. És blanc de celles, blanc de pestanyes, blanc de cabells i blanc de cutis: en la seva carassa magra i ossuda no hi ha més que blancor, llevat de la tinta blavissa que li acoloreix esblaimadament les nines dels ulls i les venes, que li arboregen pels polsos. Camina de pressa, i tan distret, que no s'adona de mi fins que em planto al davant seu a mitja passa de distància. Aleshores fa un surt, s'atura, m'examina un moment amb mirar miop, i deseguida tanca les parpelles, amb lo qual la seva cara acaba d'esblanqueir-se del tot. Vaig a parlar, però no em dóna temps. Sense obrir els ulls més que de tard en tard i a mitges, diu així, de correguda:

-Ja sé lo que em vols preguntar. Es tracta de la teva teta: oi?... de la Jacobè. Està mala, mala, malíssima. Res: t'ho diré en quatre paraules. Tu, que has estudiat els clàssics grecs, recordaràs, segurament, el cas de la Ifigènia, filla del rei Agamenó, que va ser condemnada a morir en expiació d'una falta del seu pare. Doncs vet aquí un símbol de gran realitat. ¿No m'entens?... He, he, he... En la naturalesa passa així mateix que en la faula, igual, igual: els innocents expien els pecats dels culpables. No es perdona res: cada falta ha de portar el seu càstig, i lo que no ha satisfet en Pau, ho paga en Nicolau. És salat: oi?... He, he, he... Tal vegada jo no patiria de ronquera si el meu besavi no hagués sigut tan aficionat a mastegar tabac negre. Què hi hem de fer? És la llei: _flectamus genua_. La Jacobè està sota el ganivet del gran sacrificador, un sacerdot implacable en l'exercici de les seves funcions sagrades. Vés: detura el cop, tu. És lo mateix que si et volguessis despullar de la pesantor quan caus daltabaix d'una timba. He, he, he... Aquelles disbauxes, aquelles embriagueses, aquelles brutalitats de tota mena dels serradors, algú les ha de pagar. És inútil que m'estireu els faldons «-Senyor doctor! senyor doctor! un remei, una medicina!...» No hi sóc a temps. Us heu atipat de metzines durant anys i panys i generacions, i voleu que se us curi en el curt espai d'una malaltia. ¡Aneu-los esperant, els miracles!... Allò de que la Ifigènia, ja dalt de l'ara, s'hagués salvat per obra i gràcia d'un déu, és la part inverosímil de la llegenda; és lo que no esdevé mai. ¡Aneu-los esperant pla, els miracles!... He, he, he... Res: no hi comptis, amb la teva teta. _Lasciate ogni speranza_.

Es treu el rellotge de la butxaca, se'l posa a frec del nas per mirar l'hora, i exclama, arrencant a caminar desaforadament: Dos quarts de tres!... UI, ui, ui!...

Jo prossegueixo el meu passeig, tot donant voltes a les fondes idees que el doctor Calvet acaba de suggerir-me en mig de les seves rialletes cíniques. ¿Serà cert que els nostres vicis més secrets i més íntims no ens afecten a nosaltres sols, sinó que produeixen una sement de dolor que anirà grillant de generació en generació en el cor dels nostres fills? ¡És clar com l'aigua... i no m'hi havia parat mai!... O Déu meu! Tots ens apenem d'oprimir algun cor, de causar algun turment als nostres semblants, i, no obstant, ens lliurem tranquilament a certs excessos que en apariència no danyen tercer i... ¡ah, si veiéssim les llàgrimes que faran vessar!...

Vaig meditant, meditant, i camina que caminaràs. Sí, és així: no hi ha un pensament, no hi ha una volició, que no imprimeixi un encuny, una tendència, en el nostre organisme; tendència que contribueix a informar-nos, i que es transmet i es perpetua en certa manera. La caiguda d'un gra de sorra repercuteix per tot l'univers: el primer home alena en nosaltres a través dels segles. S'ha de deixar de banda aqueixa invenció de la moral universal que amb facilitat dispensa tot lo que palesament no perjudica a tercer; perquè ¿hi ha un sol acte psicològic que sigui indiferent a la humanitat?... Aqueixa moral escarransida ni sols serveix per a la vida d'aquí baix. Com sempre, Jesús té raó: s'ha d'infiltrar el bé fins en les arreletes més fines de l'ànima; i si no... I ¡quin desig més insaciable d'expiació palpita en la naturalesa! La llei d'heretatge estenent un riu de dolor a través de les generacions, un riu que marxa indefinidament; els pobles primitius despertant-se amb una set instintiva de sacrifici; les consciències més delicades trobant un melangiós consol en l'abnegació, en... Això és un dit que assenyala cap allà, cap a lo infinit... I, quan Jesús baixa a la nostra tenebra, clava la creu en mig del corrent de les nostres dolors sense esperança i, hereu de l'home, expia tot lo per nosaltres inexpiable... No, un hom no comprèn pas aquests misteris; però en sent l'harmonia, esplendor de la veritat... i la terra i el cel...

Me deixondo de les meves cabòries, i m'adono de que estic palplantat, i amb un braç en l'aire, precisament al davant del treballador d'unes sastresses, que s'estan rient de mi descaradament. ¡Bona fila devia ser la meva, allí, dret, accionant, de segur, com un somnàmbul!... Fujo avergonyit, entrebancant-me amb les meves mateixes cames i perseguit per la tabola d'aquelles noies, que xisclen de divertiment i em diuen, a crits: -¡Passi-ho bé, que cauen gotes!

Després d'aquesta ensopegada, no goso pas tornar-me'n pel mateix carrer. Veig que el mar està bravament mogut i que ha de presentar un bonic aspecte des de les roques de la costa. Així, doncs, agafo el camí del torrent que passa pel costat de ca la dida, i em vaig enfilant muntanya amunt.

La Jacobè és a la finestra. Té el cap decantat sobre el gabió de fil de ferro d'un test de clavellines, i va seguint amb la vista la meva ascensió. Jo, que l'he coneguda tan gentil, no puc menys d'entristir-me al veure-la tan abatuda i tan demacrada. Mai més m'acompanyarà enlloc, ni es pendrà mals de cap per mi. És un mort que respira.

M'interno pel corriol que voreja els penyasegats de la costa. És un viarany que serpeja arran del precipici, i en alguns punts ressalta de la roca talment com el relleix d'una cornisa al cim d'un altíssim muradal. Fa basarda de transitar-hi. Un hom se posa en una mena d'alarma latent, que esclata d'un plegat i creix fins a la terror quan s'experimenta el més mínim ensurt. Una pedreta que s'esllavissa ocasiona un esglai. La fressa brunzidora d'un vol de perdius que s'aixequen sobtadament, glaça la sang al cor; i, al pegar elles falconada cap a l'abisme, s'emporten l'esperit, despertant-hi un impuls d'imitació tan viu, que un hom segurament s'estimbaria si no pogués arrapar-se en algun tocom. A mi m'és hagut passat; i que no he pas planyegut les mans en l'apretada, baldament fos a l'entorn d'un arn o d'una atzavara plena de ganxudes espines. En veritat el camí és perillós, però això m'és ara un aventatge. M'esforço a domenyar la sobreexcitació nirviosa i les rodeses de cap, pujo, baixo, corro aquí, salto allí, m'arrossego més enllà; i aquest doble exercici de cos i d'ànima em va reconfortant.

Per fi assoleixo un saplanet format al cim d'un gros penyal que torreja mar endins, i m'hi aturo a descansar. La tarda és coberta i ombrívola. El cel no pot ser més brúfol. El vent referma. La tronada rítmica de la ressaga va creixent i dilatant-se. Es desplega al meu dessota amb poderós soroll, i, de caverna en caverna, de platja en platja, la sento rodolar i retrunyir per la costa, fugint, apagant- se, sonant al lluny del lluny com un bleix d'agonia que, tot just percebut, s'esvaeix sota el tro del nou onatge, que arriba al meu penyal. Bé l'he sentida i sentida, la veu del mar; però sempre em sap bo de parar-hi l'orella.