# Pinya de Rosa. Volume 1, Books 1-3

## Part 8

Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/pinya-de-rosa-volume-1-books-1-3-15346/index.md

Encara és força fosc. Encara la llum del fanal que crema en la cantonada de la casa, davant d'una capelleta, és més potent que la claror de l'alba i fa groguejar un bon tros de paret. Les figueres, les sarments i les garrotxes negregen per tot arreu. Els arbrets d'atzavara semblen grans canelobres apagats abans d'hora. Arrastellats a lo llarg de la mar ombradissa, van apareixent, grisencs i calimosos, els penyals de la costa, com una llarga prócessó de fantàstiques verges cobertes amb vels de nuviatge. A frec d'un dels més llunyans, que es destaca sobre el cel, brilla una estrella que es podria pendre per alguna joia d'aquell ressagat. És que encara regna la nit, i el dia pàl·lid no fa més que guaitar-la amb timidesa per entre les escletxes de la negrenca nuvolada que amuralla el llevant.

La nina s'aseu en un pedrís i ulleja l'horitzó, cercant-hi la vela del seu pare; però no hi veu res sinó el gran desert d'aigua. La vela que cerca deu ser lluny, lluny, part d'allà de la calitja.

Mentre està ullejant així, ou un estossec rogallós, es gira, i repara un home que passa pel camí. El cor se li eixampla: ja no està sola. El vianant és un home alt i ferreny que va amb una camisa estripada, sense gec ni armilla, amb unes calces curtes plenes de pellingots, arregussat de braços i descalç, i amb un gaiató gruixut a la mà. La Fineta l'ha conegut de seguida i el saluda amb un ben agradós -Déu-vos-guard -; mes, així que és desaparegut costa avall, agafa por d'aquell home mateix que l'havia encoratjada amb sa presència, i corre tota tremolosa a tançar-se i barrar-se a casa seva. Aquell vianant és un foraster a qui ningú sap altre nom ,que el de l'_Home del bosc_. D'ençà que és vingut a l'encontrada viu a la boscúria en una barraca de feixina i gleva, sense altra companyia que la d'un gos de ramat. Fa de carboner, i, quan li lleu, es dedica a la pesca, parant filats a les salpes encauades, perseguint els crancs per les crétues de les roques, i fent caure, amb esquer i grumeig, als hams de ses canyes, els bissos i les orades que s'acosten a les maresmes en les nits de lluna. A vegades baixa a la cala i ajuda a tirar l'art; però, enllestida la feina, no hi fa estàries: areplega la part de peix que li toca, xiula el seu gos, que, apartat de la gent, el vigila des d'algun cap de roca, i ambdós se n'entren bosc endins o s'allunyen per les penyes. L'amo i el gos se donen més d'un esguard per lo sorruts, per lo roigs de pèl i per lo carnusos. De l'amo ningú ne diu bé ni mal, però tothom se'n malfia. Certament, a la Fineta no li fa goig.

Resta esporuguida dintre sa cambra fins a sortida de sol. El sol li treu totes les temors. Ascendent, xamós, gallard, no sembla el mateix que decadent i tristoi se n'anà a la posta el dia abans. Ix de la mar dotat d'una frescor jovençana, com d'un bany sanitós i rejovenidor. El món s'alegra... les colors li tornen... Se diria que les plantes somriuen entre les llàgrimes que han plorades a la nit.

A la nina li sembla impossible que hagi tingut tanta de por. Surt de sa casa i, trescant d'una tira de sarments a l'altra, d'una feixa a la de més avall, arriba a la platja veïna. Allí saltirona alegrement, a peu descalç, per sobre les boves, fresques de rosada. A cada salt hi descobreix una pila de preciositats: petxines, corns, branques de corall, pedres de Santa Llúcia i sabatetes de la Mare de Déu; desferres escopides per la ressaga, que són de qui primer les agafa. Per arreplegar-les millor, es posa de genolls, i de genollons va gambejant fins que la mullena de les boves li xopa els vestits i li penetra a la pell. Llavors s'adona que s'ha mullat de mala manera, s'aparta d'aquell lloc, i, tremolant de fred, se'n va cap al net sorral. També el troba fred i humit. En canvi, una onada que per atzar li ha esbandit els peus, era temperada, calentona...

Quines ganes li entren de pendre un bany! La mar està en bonança. Les ones se boteixen amb suavitat i, amunt i avall del vessant de la platja, es freguen peresosament en la sorra, deixant-la llisa com una planxa de coure brunyida. Algunes seques que brunegen en l'ensenada, tan aviat es submergeixen dintre l'aigua com ne reïxen regalimant per tots els fils de la molsa verda que creix en llurs asprositats. Talment sembla que es xalen en un bany de plaer. La cala és solitària, amagada entremig d'altes penyes clapejades de sol i d'ombres moradenques.

La nina pensa que, tan matinet i en paratge tan escondit, ningú la veurà. Fica ses petxines dintre d'una balma, estén son devantal, son sac i ses faldilles en una roca assolellada, i, quan resta en camisa, guaita amb astorament a l'entorn i corre a amagar-se dintre el mar. Alli sent una escalforeta agradosa que es va emparant del seu cos. Tota esllanguida s'ajeu com en un llit, i, amb el cap decantat a la dreta, amb una galta i una orella dins de l'aigua, els ulls mig clucs de galvana i una rialleta als llavis, es posa a bracejar i camejar amb dolç moviment. A pleret a pleret, neda fins a les seques; i, després d'haver pellucat en el banc de musclos, joguineja per les ones tot esclofollant-los i menjant-se'ls. Allò és el seu esmorzar.

Al cap d'una estona entra a l'ensenada la carretera de flames que el sol estén per la mar. L'astre hi envia sos raigs de dret a dret. L'aigua lluu com el llom d'un peix escatós i daurat. L'escuma s'emplataia, i esquitxa espurnes de foc a l'esflorar-se en les roques i el sorral. Fa braumenta calor. Però la reconada de llevant no ha perdut encara sa ombra matinera, on se barregen harmoniosament els besllums que l'aigua envia cap les penyes, i les vibracions rossenques que les penyes projecten cap al mar, que les emmiralla. La nedadora se n'hi va després d'haver-se refrescat amb tres o cuatre capbussades. Alli, vora la platja, s'ajaça sobre una roca fina. Tot just l'aigua li cobreix el cos, el seu cos molsudet, que, mal abrigat, quasi nu, se manifesta com a través d'un cristall pur i verdós. Mes la nina es figura estar ben tapada, perquè, tenint el rostre girat cap a la part assolellada, veu al davant seu l'aigua llustrosa, impenetrable a tot aguait. No es figura que son propi cos esvaeixi darrera seu aquell efecte de llum.

Està bé. Descansa calentona i tranquila. No ha de passar mal de cap per a res, ni per al dinar, perquè no l'ha de coure fins que arribi amb el peix el llagut de son pare. Només l'enneguita una mica el pensar que se n'haurà d'anar a casa sense camisa; però, un cop porti les faldilles i el sac, la falla no es coneixerà pas. Per vestir-se s'haurà de ficar en algun amagatall, perquè, com que no té llençol per a abrigar-se, podria veure's en una vergonya si algú passés per aquells voltants. Amagatalls rai!... Per altra part, en dies de bonança no sol acudir a aquell esperagol cap altra barca que la del seu pare... I veu-te-la allà que va venint a llargues bordades, a llargues bordades. La nina no pot confondre amb cap altra la vela que tantes voltes ha apedaçat. L'obira amb alegria, com si veiés l'ala d'un àngel familiar. Aquell llagut és la companyia, l'amor i tot lo que desitja. Així que atraqui, ella serà servida al seu pler, pèrquè un de sos germans anirà en quatre gambades a cercar-li la roba que necessita. ¡Què és joliua, quan s'acosta, lliscant per un mar tranquil, la barca que s'enyorava! La nina la va seguint amb la vista; i, quan en una bordada la vela lluminosa se li amaga darrera de les penyes, li sembla que s'és eclipsat un astre i que el mar s'ha entristit.

Mentrestant no li manca pas entreteniment. En tant que espera la barca, s'entreté contemplant com se retraten en el mirall tremolós de l'aigua els núvols i les gavines que naveguen pel cel. Plau-li també mirar-hi sa cara tendra i bonica de donzella de setze anys. No es recorda de quan temps fa que no se l'havia vista. Té tot el semblant d'una dona, però és més formosa que abans... força més. Sa pell conserva la tendror d'abans, però més ufanosa. Les nines grosses i negres de sos ulls, verament escampen claror per sota el pòrtic de seda amb què les ombregen les pestanyes. Quan bada una mica la boca i entre sos llavis encesos llampega sa blanca dentadura, llavors... sobretot llavors... és quan son rostre resulta més bonicoi.

Tot emmirallant-se va fent postures: ara mig acluca les parpelles; ara somriu... ho prova tot: fins i tot fa llengotes. A lo millor del seu embadaliment es sent una xarpada al muscle, es decanta esglaiada, i veu dintre l'aigua, a frec de les seves, les cames vestides d'un home. Lo primer que se li acut és que deu ser algun pescador que haurà caigut deltabaix de la penya. -I ara!- exclama; -què és, això?- I, girant-se més, descobreix la testa de l'intrús. És l'Home del bosc. Ella resta sense sang a les venes, freda i esblanqueïda. Els ulls de l'un es fiten en els de l'altra amb una fixesa d'estàtua. Ell està vinclat endavant, amb una de les manasses arrapada al muscle rodó de la donzella. No es mou, però tremola de cap a peus. La gorra li ha caigut, i sos cabells roigs, fustuts i aglutinats, com les fibres d'una closca de coco, pengen a manyocs sobre son front i ses orelles. Sa carassa bonyeguda, de pòmuls boteruts, queixos xuclats i llavis grossos, expressa un neguit estrany. Sos ulls, enclotats i d'un blau d'aigües fondes, tenen cert estrabisme de bogeria. L'alè s'escapa xiulant per sos llavis ressecs.

La immobilitat dura un moment. L'home sembla decidir-se. Una lleu estremitud circula per l'encordillada de músculs i tendons dels seus braços. La Fineta tracta de desviar aquell impuls temible, i, somrient, amb un somrís tot desmaiat, -Sou un beneit del cabàs!- exclama. -Aneu, aneu.- Però, reparant que ell se li acosta encara més, s'embraveix de sobte, ajunta les celles, i crida, amb alarma i enuig: -¡Arri d'aquí, poca-vergonya!- Ell s'immuta. Afluixa la mà, es redreça, i escampa una mirada a l'entorn. La Fineta aprofita aquesta ocasió. S'acaba de desempallegar amb una estiregassada, i pega bot cap a la mar fonda. Però de seguida retrunyen ses orelles un bramul monstruós: -Ets peix meu, llissa borratxa!- I al mateix temps sent la falconada del seu perseguidor, que la junyeix i l'arbora en sec, empudegant-la amb la bravada de salvatgina que s'exhala de ses robes i de ses carns. Un xiscle esgarrifós esqueixa l'aire quiet de l'ensenada.

En això un gos roig lladra desaforadament al cim d'un penyal, i les gavines que peonaven per la platja aixequen llur vol alarmades. Els ecos contesten als lladrucs. L'Home del bosc, que havia començat a caminar amb sa càrrega, s'atura... escolta... –No hi ha ningú- mormola. I, animat d'una feresa bestial, estreny en sos braços sa presa, que es vincla i revincla, cada vegada més desmaiadament; i s'encamina, amb aigua al genoll, cap a les cavernes de la costa. Els peus li llisquen en els líquens del roquetam i no pot anar de pressa. Quan ha donat unes quantes passes, un llampec rossenc s'estén per l'aigua xarolada i en ombra. És el besllum d'una vela que acaba de sortir d'un freu i, ruixada de sol, s'esmuny ràpidament per dins de l'ensenada. Els tripulants han llambregat l'espantosa escena. Muts d'indignació, estan abocats a l'orla, brandant a tall d'armes llurs rems llargs i feixucs.

El primer impuls del raptor és fugir amb sa presa. Després muda d'intent. Deixa la nina, esllanguida i sense sentits, estenallada en una roca, i, arruixat, embriac d'ira, s'encara amb la barca, que l'aborda com una gran au batalladora. Ha desclavat del sòl marí una feixuga pedra, i, armat amb ella, es prepara per a la lluita. Mes son coratge mimva a manera que el llagut s'atansa i sembla créixer i es sent el soroll de l'aigua, que es rulla roncant davant de la proa, i l'escalf del sol que vessa l'ampla vela, que tapa quasi tot el cel. Aleshores s'espanta, i, groc, esborneiat, llença la pedra que enarborava, i fuig botant d'una penya a l'altra, seguit del seu gos.

Mai més no ha tornat a l'encontrada. Al cap d'alguns dies la gent no es recorden ni de que al món hagi estat. Sols la Fineta, que ha esdevingut malaltissa, hi pensa; a voltes, amb esborronament: hi pensa amb esborronament i... és estrany!... amb certa mena de compassió i enyorança. A l'hora dels crepuscles, quan està sola al portal de casa seva, s'apodera d'ella un decandiment d'esperit tot somniós i dolç, i li apar que l'ànima se li'n va, amb la mirada, errant pels penyals de la costa. Pels penyals soledat, soledat per les cales, soledat arreu: no hi troba res més. I li acut una ombra d'idea de que, quan l'Home del bosc feia ses aparicions, per allí no hi havia tanta desanimació. Pensa que és una llàstima que aquell home feréstec s'hagués tornat boig, pobret!, i hagués fugit per a no tornar més, mai més, mai més!... I aquest mai més es repeteix dintre el seu cor com aquells ecos que reborsen pels caires d'un congost i s'allunyen, sonant cada vegada més apagats i melangiosos. En mig de ses tristeses, a voltes el perfil d'un arbre o d'unes garrotxes li sembla la figura del carboner desaparegut. I llavors se sobresalta, s'esborrona, corre a tancar-se a sa casa, i se li seguen les cames i quasi no es pot tenir dreta.

JACOBÉ

Ha vingut la tardor, aquell temps en què les fulles cauen i en què els malalts s'entristeixen, sentint l'esfullament de certa cosa viva que se'ls va desmaiant al cor. El vent, al passar per les arbredes, sembla que mormola paraules, de les quals se deixa mig endevinar el sentit fatídic per llur trista entonació i per l'esgrogueïment que produeixen a totes les plantes. De bella nit, s'ouen cruiximents estranys. La naturalesa gemega i decau. I jo estic en que no és pas el fred, lo que l'atueix, perquè més freds són els dies en què l'ametller floreix somniant la primavera, i tant o més fredes les hores de l'abril en què tot somriu d'esperança. No, no és pas el fred: és una mena de mort que passa per la terra obeint a un ritme anyal, per l'estil que passa periòdicament la son sobre els nostres ulls.

El dia és lleig. La blavor dels llunys desapareix sota la boira. Els núvols projecten ombres erràtiques sobre els plans i les muntanyes. El sol ha perdut l'alegre resplendor que entusiasmava i feia cantar les cigales: guaita de tant en tant amb un mirar esllanguit, i clapeja la terra de taques grogues i somortes que es van apagant de seguida amb un deix de melangia inexplicable. La nostra marina no és ja pas el país entre blau i daurat del bon temps d'estiu. Ja no brilla la ginesta en els penyals, ni guspireja la pols de mica en les platges, ni les cases del poble conserven la blancor enlluernadora d'un mes enrera, agrisades ara per la humitat i ennegrides a llenques pel rastre dels regalims.

Me passejo amunt i avall de la platja.

Els llaguts, afilerats, lligats per la popa a llurs estaques, s'inclinen cap al mar amb un posat enyoradís. No han pogut sortir per mor del temps.

Al mig del sorral veig un grup de pescadors en vaga i m'hi acosto. Estan drets, uns amb les mans a la butxaca i altres amb els braços plegats sobre el pit, examinant atentament les negrors de l'horitzó. Arribo a llur costat, i ni es giren poc ni molt a mirar-me. Un d'ells diu: -La gropada es menja el vent.- Tots callen, i al cap d'una bella estona un altre afegeix: -No es pot dir en què la darà, però els senyals són de gargalada.- I en cosa de mitja hora no els sento una paraula més. M'han fet pensar en una colla de devots que, acoblats davant d'un faristol, llegeixen un gros llibre de chor, tots muts i a peu dret, i, si algun tal vegada mormola quelcom de la lectura, els altres resten impassibles, sense alterar llur atenció ni pendre's tan sols la molèstia d'escoltar-se'l.

Bé n'hi deuen trobar, de coses a llegir, en l'horitzó del mar, aquests pescadors. Jo els deixo, cansat de la llur eixutesa: me'n, vaig cap a la reconada de llevant, i m'assec al pedrís de ca la dida, sota l'emparrat de pàmpols mústics. Heu's aquí la casa més alegre de totes les que em pinten els records de la meva infantesa, i, Déu m'ajudi, ara no goso quasi entrar-hi: tan sense consol és la desgràcia esdevinguda a les dues dones que hi viuen. I, a fe, jo les havia conegudes ben venturoses.

La dida, certament, havia passat moltes penes mentre va viure el seu marit, en Catre-venc, serrador francès que treballava a la mestrança i tenia el mal vici d'embriagar-se; però quan me va criar a mi ja era vídua: en Catre-venc havia mort a la flor dels anys atuït pels seus propis excessos i pels de la seva nissaga d'embriaçs. La bona dona va plorar el difunt i va trobar la pau i el benestar sobre el seu cadàver. Havia romàs força bé d'interessos: tenia la seva casa, la seva rendeta, i salut i bones mans i ganes de treballar. A les vetlles feia filet d'espart; i de dia, quan la bugada, la cuina o l'esterreig no la'n destorbaven, agafava el coixí, i el joliu cant dels boixets s'espargia per la casa, esparvillant el canari, que de seguida es llançava a barrejar-hi la seva refiladissa.

Tenia una filla quatre anys més gran que jo, la Jacobè, a qui el seu pare havia tret aquest nom estrany per no haver sabut mai girar la llengua a pronunciar el de _Jacobeta_. ¡Pobra noia! Se pot ben dir que ella fou qui em va desmamar. Me gronxava al bressol, me rentava, me pentinava... En els meus records més llunyans, la veig baixar de la font per la torrentera entre blavoses atzavares, amb el cantiret al cap, les mans en l'atuell i els braços graciosament arquejats i nusos, caigudes les maneguetes colzes avall. Això era en temps d'estiu. Me sembla que veig l'estesa de sol i que sento el cant de les cigales. Ella baixava saltironant com un xorrumet, se m'acostava tota acalorada, panteixant i rient, i mentre me donava beure, m'inundava amb les bovors de sol i les flaires boscanes de què estaven impregnats els seus cabells i les seves robetes espellifades.

Jo li deia _la teta_, designant-la amb aquest tendre nom que en moltes famílies es dóna a la germana gran, segona mare dels altres germanets. I, efectivament, tenia per a mi quelcom de mare, de germana i d'amiga. No puc pensar en cap de les meves primeres diversions que no hi hagi d'associar la imatge d'aquesta noia. Ella, amb fils de gasoses, trossos de pèl de seda i hams rovellats, que li regalaven els palangrers, guarnia les canyes de les meves pesqueres. Ella aplaudia els meus èxits quan jo agafava alguna mabreta o alguna agullota prou innocents per a deixar-se enganyar per aquells pobres artificis. -Això ès plata viva!- exclamava: -això ès el peix més bonic de la mar!- Tal vegada s'aixecava les faldilles, posant-se-les entortolligades a l'entrecuix, i, ara seguint l'ona que s'enretira i ara fugint de la que avança, fotjava amb els peuets ací i allà, descolgant de la sorra xopa unes cuques vermelles i lluents com coral mullat. -Cuques de platja, Minguet!- cridava. -aquést sí que és un esquer que no falla! Tal vegada s'asseia al meu costat i, quieta quieta, amb els ulls baixos i les manetes amagades sota el davantal, resava parenostres i més parenostres perquè Déu me concedís bona pesca.

La platja era el lloc de les nostres preferències. Hi corríem, hi fèiem tombarelles, hi, jugàvem a pedralta o a sotet, hi cercàvem petxines... A voltes ens entreteníem a fer enfellonir la mar insultant-la i tirant-li sorrades. -¡Mira, com s'estufa, la vella reganyosa!... Veus?... ¿Sents, com ronca? Apa, aquí, berra! Escumeja: no ens arribaràs als peus.- A còpies de mirar de fit a fit les onades, que anaven arribant, i de creure-les sensibles a l'agravi, ens semblava que les vèiem créixer, botir-se enfellonides, apressar llur embestida i abordar-se cap a nosaltres amb brams de fera enrabiada. Era un plaer que tenia quelcom d'esborronador. A voltes, després de dinar, ens adormíem tranquilament a l'ombra d'un llagut, amb els polsos frec a frec i els cabells a la barreja.

Un dia vàrem trobar un corn marí molt gros, ja buit de dins, rentat per l'aiguatge i la sorra, i eixugat pel bon sol de juny. De seguida la Jacobè va descobrir-hi les més admirables virtuts. Se'l va posar a l'orella, i escolta que escoltaràs, sense moure les parpelles ni quasi respirar. Després va donar-me'l a mi. -Escolta, Minguet: no et moguis ni et postiquis: veuràs, si en sentiràs, de coses!... Aquest corn és una mena d'orella d'os. Té: veus,el cau? Ha estat llargues nits i llargs dies al fons del mar parant ment a tots els sorolls... i encara li rebomboregen per dedins. Sents?... Uuu!... Això ès la fressa del vent. També hi ronca la maror. Vés escoltant. Com més escoltis, més clar ho sentiràs tot: la tronada, la pluja, el vent, totes les remors del temporal. Jo fins hi he sentit un ai llastimós, Reina pura!, que devia ser d'algú que es negava!- I, efectivament, en aquells temps d'innocència, ¡que en feien somniar, de coses, els sorolls d'un corn!

La Jacobè era entremaliadota, però no me'n deixava ser a mi. Me vigilava que ni la mainadera més curosa i temorenca. -Minguet, no t'asseguis a la sorra molla, que podries agafar dolor. Minguet, no et llevis la pallola, que el sol t'entraria al cap. Minguet, no passis per aquí; Minguet, no passis per allà.- No era cap raresa que, seguint els seus consells, estigués jo com un santet, mentre que ella xopejava per l'aigua, trescava per les roques o s'enfilava als penyasegats a collir-hi ginesta o a cercar-hi les flors que a cops de pedra havia fet caure dels arbrets d'atzavara.

Aquí tot me la recorda; i més que res aquest escamot de roques que, espargides per la cala, reganyen a flor d'aigua llurs herbatges arraïmats de color d'or vell. Me fan l'efecte d'un pedestal sense estàtua. Damunt d'elles hi esqueia d'allò més la figura d'aquella noia de cames llargues i formes anguloses, amb els vestits i els cabells banderejats pel vent.

Mes no havia pas de durar sempre, la infantesa. Varen anar passant els anys, jo vaig haver d'estudiar, i la Jacobè va tornar-se de dia en dia més casolana i treballadora. El seu cutis s'esblanqueïa i afinava, i la color de ses galtes prenia la suavitat d'un reflex de roses sobre un gerro puríssim de porcel·lana. Les seves formes de nena s'anaven modificant, modificant... Se diria que el temps les treballava com un hàbil artista: omple aquí, buida allà, estira això, arrodoneix allò, les anava embellint i amplificant totes; ja inflant les ones de la rossa cabellera com si les ufanés amb aquell buf primaveral que fa crèixer l'herba; ja estufant suaument el pit i les anques, ja esllanguint la cintura, ja amb ditadetes màgiques obrint graciosos clotets en els colzes, en els nuets dels dits, en la barba i en les galtones. Jo vaig presenciar en gran part aquestes transformacions sense parar-hi gaire esment; però en això vaig estar tres o quatre mesos fora del poble, i quan vaig tornar a veure la Jacobè vaig restar amb un pam de boca badada.

Certament a setze anys era una galant minyona. Tota ella tendrejava com una delicada flor d'hivern. No es pot dir que fos robusta, però estava sana i no li mancava mai delit. S'aixecava de bon matí com els aucells de bosc, i no es cansava de treballar, ara xacutant en el coixí, ara rentant roba en el safaretx, ara netejant i endreçant les coses de la cuina. Donava bo de veure-la trastejar dels fogons a l'aigüera i de l'aigüera a l'armari cantoner, tan polida, tan xamosa, amb els braços esmanegats, que ressaltaven amb una tinta calenta de pressegueret florit sobre la blancor llampeguejant de les rajoles de València.

Solia estar de bon humor: sovint cantava, reia o xerrotejava gaiament. No obstant, algunes vegades jo havia reparat que les seves nines, d'un blau fosc i tan grosses que se li menjaven quasi tot el blanc de l'ull, prenien un esverament, una fixesa penosa, una obagor pròpia dels ensomnis ombrívols. Mes ¿qui n'havia de fer cabal?