# Pinya de Rosa. Volume 1, Books 1-3 ## Part 4 Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/pinya-de-rosa-volume-1-books-1-3-15346/index.md En fi, a la caiguda d'onze hores me retirava de la platja; però no crec que un enamorat s'aparti amb més recança de la companyia de la seva estimada, ni que, tot anant-se'n, s'embadaleixi més fondament amb el deix agradós de què els encants d'ella li han omplert els sentits: no, perquè la marina em tenia el cor robat. Me'n anava a poc a poquet cap a casa, refruint les impressions de la vetlla. Retrobava en el fons del meu organisme les frescors de l'aigua i les seves flaires confortants, les carícies de la sorra fina, la quinta essència dels cants i de les remors que havia sentits, i la placidesa de les celísties. I se m'acudien uns pensaments ensomniadors. Per exemple: si les fredelugues fan pensar en les neus, els moixons en les prades florides, i les òlibes en la feredat; la vestidura brillant, d'or, argent i púrpura, dels peixos, ¿què no ens obliga a sospitar de les belleses dels llocs amagats que habiten? I jo les somniava despert a pler del cor. Deixava una mica badada la finestra de la meva cambra perquè entrés l'aire pur, me ficava al llit, m'adormia tot sentint la remoreta del mar, i bona nit i bona hora. AVÍS MISTERIÓS No sabia pas quina hora era, ni tenia certesa de que fos vespre o matinada; però em semblava que no feia gaire que m'havia llevat. Un ensopiment estrany, pesat, morbós, entorpia el meu cervell. Al mateix temps sentia cert disgust fondo, certa pena aclaparadora; mes no en podia recordar les causes. No em recordava de res, de res absolutament. En va m'esforçava a escorcollar les foscors de la meva imaginació, cercant-hi alguna no ben apagada remembrança. Era inútil. No aconseguia més que augmentar el meu neguit, la meva fonda pena. El dia era trist. Ensostrava el cel una nuvolada d'un gris fosc, que sols deixava passar una claror esmortuïda. M'esdevingué la sospita de que estava nevant, i, per assegurar-me'n, vaig sortir a la finestra i escampí per defora la mirada de mos ulls tèrbols. Bella estona vaig haver d'ullejar per assolir el convenciment de que no hi havia neu enlloc. Les meves percepcions eren sordes i penoses. Romanguí contemplant la negror dels boscos, que s'estenia davant meu, i vaig pensar: -Són els boscos de Montnegre. És que sóc al mas.- I, com si no n'estigués ben segur, vaig repetir-me en alta veu: -Sí, sí: sóc al mas Sàbat. Pensant que tal volta la soledat me corprenia, vaig anar a la recerca de gent. Vaig entrar a la cuina: una cuina gran, negra, fumosa, amb el pis de roca i terrer, i el sostre altíssim i de canyes ensutjades. Allí, sota l'ample vogi acampanat de la xemeneia, vaig veure asseguts en el banc escon el masover i la masovera. Ambdós estaven amb els braços plegats sobre el pit, sense dir-se un mot, seriosos, capbaixos i grocs, molt grocs. Pel moviment quasi imperceptible de sos llavis comprenguí que resaven. ¿Seria un rastre de llàgrimes la lluentor que serpejava per la galta de la masovera? Allí es passava un gran disgust, un disgust que jo el sentia encara que no en recordés els motius. Mentre examinava aquella escena amb un esporuguiment inexplicable, vaig reparar en el fons d'un passadís la figura esvelta, grave i melangiosa de la meva mare. Tota traspostada i esblanqueïda, la simpàtica dama vingué cap a mi, m'abraçà i estampà en mon front un llarguíssim petó. Sos llavis eren freds com una flor d'aloc mullada per l'aigua-ros del novembre. Sos ulls grossos i serens expressaven una tristesa incomprensible. Jo em posí a plorar en sos braços... mes no sabia pas per què. -No podem entretenir-nos més- va dir-me a mitja veu. I ambdós sortírem de la casa, i caminàrem... caminàrem... Recordo que no feia un alè de vent. Les fulles seques dels polls i carolines, al rompre's de les branques, queien a plom com ocells morts. ¿A on ens encaminàvem, per la ribera d'aquells torrents solitaris? Les boscúries s'anaven acostant. Entràrem dins un bagueny rònec, ombradís, poblat de grossos suros vells i esparracats. Era la sureda vella de Montigalà; una sureda improductiva, que no s'era carbonada perquè els carretatges hagueren pujat més que la mercaderia. S'havia deixat que aquells arbres gegantins anessin morint per llur saó, i tal volta feia més d'un segle que malaltejaven. Prou que la coneixia, jo, la sureda vella de Montigalà, paratge paorós, on no havia sentit mai refilar cap moixó ni cantar cap llenyataire. Allí l'aire era humit i estava impregnat de fetors de rescloïment i de floridura, semblants a les que es perceben en una cambra habitada per miserables. La mare, apartada de mi algunes passes, caminava silenciosa, vessant avall de la muntanya. Jo la seguia contorbat, llambregant amb basarda aquells surassos caducs, que caragolaven sobre mon cap llurs branques malgirbades, cobertes d'una llarga molsa, blanca com els pèls d'un jai. Ratats molts d'ells arran del sòl pels ricards, bosellats pels corcs, escorxats i escorpitats a trossos; minats alguns per podridures que els convertien el cor en una massa groga i tova, que es desfeia, al més petit fregadís, en una serradina impalpable com tabac de pols; abonyegats altres per monstruosos tumors, que es rebentaven i regalimaven formant en terra sinuosos xaragalls; aqueixos buidats per esvorancs espantosos, aquells esberlats de dalt a baix i amb la meitat dels feixucs membres caiguda a llurs peus; tots colossals, nafrats, enteranyinats i polsosos; presentaven un aspecte grandiós de desolació que esfereïa. Se diria que eren condemnats per Déu a un sofriment terrible sense gemegor ni esplai de cap mena. ¡Que extensa, que interminable era aquella sureda! Mai m'ho havia semblat tant. I la claror del dia anava minvant com si es desmaiés la tarda part d'allà de la nuvolada. ¿Érem, doncs, cap al vespre? Jo tenia intenció d'enraonar, de fer alguna pregunta a la mare; mes la meva voluntat, balba i esmaperduda, no trobava el ressort secret que la comunica amb els sentits, i, a pesar dels meus esforços, la veu no es formava en ma gargamella contreta. Quin patir, Déu meu! Mentre anàvem baixant, vaig reparar, per entre la brossa dels arbres, lluny, cap avall, un home que davallava amb una maleta a coll. Aquesta visió em va suggerir la idea d'un viatge, d'una absència penosa, de quelcom d'inevitable i desconsolador. Pobra mareta meva! ¿Seria ella la que marxava? I a on?... Aquell cap gris tan estimat havia d'apartar-se de l'escalf dels meus petons? I per què separar-nos?... Per què?... I, pesadament, anava donant voltes a aquestes qüestions en la meva imaginació, i mentrestant vaig veure que ens atansàvem a una planura blavosa i emboirada; i la mare apressà el pas i jo també. No sé per quins camins hi entràrem, però lo cert és que al cap de no gaire estona érem al mig de la planura i al davant d'una estació i d'una via de ferrocarril que es perdia al lluny del lluny. En aquell mateix moment arribava el tren fent tramblar la terra. Aleshores la mare m'abraçà tota tremolosa, i, sobtadament, deslligant-se de mos braços, d'una corregudeta es precipità dintre un vagó. Jo volguí entrar-hi darrera d'ella; però em mirà amb terror, i, tancant la portella d'una revolada, cridà: -No, no!- Vaig restar esglaiat. El tren es posà en marxa, anaren desfilant els vagons davant meu, i vaig obirar darrera els vidres de llurs finestres unes figures encarcarades, unes cares pàl·lides, uns nassos blavosos, uns ulls envidriats... Després, tot soledat!... Vaig sentir rodolar una gota de gebre a lo llarg de ma espinada, i m'assaltà la idea de la mort. Aquesta idea clara, esborronadora, em va despertar. Tot això no havia sigut més que un somni; però em va impressionar tant, que vaig afanyar-me a marxar del mas on l'havia tingut. Vaig tornar, doncs, a marina, a la meva casa pairal (i molts creuran que ho dic per produir un efecte artístic, mes no és així), vaig trobar la mare malalta, i la vaig veure finar al cap de pocs dies. El somni ¿havia sigut una suggestió, un avís misteriós? No ho sé; però estic convençut de que avui com en temps de Hàmlet, els cels i la terra amaguen moltes coses a la miòpia dels savis. MAR DE LLAMP Ja no era nit. Encara l'alba no havia ensenyat sa escata lluent en l'horitzó; però ja la llum primerenca del dia, una llum feble i grisa, voleiava en l'aire, esparpallant-se i esbandint-se per tot arreu, sense deixar cap reconada d'ombra. Les muntanyes se destacaven confosament en mig d'aquella grisor. A curta distància les veles dels llaguts apareixien mig esborrades i boiroses, així com s'obira de vegades la lluna en un cel assolellat. La mar no onejava: només treia sobre la platja una mica de bromera, deixant sentir en la sorra un rosec dolç, dolç. Allí, en la cala, tenia una color lletosa i semblava dotada d'una densitat d'aixarop. Quan algun llagut donava fusa, al lliscar-hi per damunt, hi obria un solc bru i oliós, que lluïa darrera de la popa i restava assenyalat llarg temps, com un camí misteriós. Els rems, sense cap mena de remor, s'enfonsaven en l'aigua fent-hi esclatar blavoses llumenetes, i després s'alçaven perlejant. Sonava de vegades algun cant melangiós, que s'allunyava juntament amb una barca que s'anava perdent de vista. L'oratge era tan suau, que amb prou feines arribava a gronxar els rínxols dels meus cabells. M'havia assegut en el fresc sorral, amb els peus quasi al trencall de l'aigua, i gaudia a ulls plens les belleses de la matinada. Al mateix temps observava els moviments d'un pescador vell que, tot esmicolant i ensorrant el grumeig, vigilava dues canyes que acabava de parar. Les havia clavades en terra després de llançar a la mar llurs guarniments. De tant en tant les agafava per mudar-los l'esquer o perquè ja havien enganxat algun peix, que les vinclava i atrontollava. En aquest últim cas, estirant i amollant hàbilment, anava fent seguir la pesca; i a la fi, l'aigua, xopollejada, obria pas a una oblada o a un llobarro, que, amb les aletes esparrancades, se debatia, fent sorollar sordament ses escates d'acer brunyit. El dia badava a poc a poquet sa parpella... Un fil lluminós, d'un ros de mel, s'havia estès en el mar sota mateix de la calitja negrenca que murava l'horitzó. I per moments s'anà eixamplant, eixamplant... De sobte, lluny, entre la boira, com a xarbotades d'un metall fos, enlluernador, rebentaren les flamarades del sol, i, lentament, son disc gegantí, vermell i com oscil·lant, s'alçà damunt de la llampanta mar. L'oratge aturà son buf. Una xafogor humida, que s'apoderà de l'atmosfera en breus moments, me deixà amarat de suor. -Aviat entrarà vent de fora- va dir-me el vell pescador per via de consol. I es va posar a encendre tranquilament sa pipa. Després la deixà penjar a un cantó de sa boca, acotà les parpelles, i, a no ser per alguns glops de fum que llençava de tard en tard, s'hauria dit que dormia. Mentrestant el sol se remuntava, empetitint-se a manera que s'enfilava a les blavors de l'espai, però concentrant més i més sos raigs i refermant llur força abrusadora. Deu o dotze xicots nus, magres, bruns, vingueren a nedar davant meu, capbussant-se i perseguint-se. De tant en tant sortien a reposar a la platja, i allí, tots molls, s'asseien; i el panteix feia brandar l'encercolat vistós de llurs costelles. El mar era llavors d'un blau clar, puríssim. Les esteles que serpejaven per sa superfície eren blanquinoses com els rastres que els caragols deixen sobre les fulles. D'hora en hora la calor augmentava. Se veia tremolar un lleu vapor sobre el mar, i es respirava un baf d'aigua calenta. En les properes penyes les ginestes s'anaven esflorant, deixant rajar un llagrimeig d'or avall avall de les roques. Els nedadors s'havien ajagut de boca terrosa sobre la sorra roent, parant llurs esquenes mullades a l'ardentor del sol. El vell pescador dormia, i dormien també, a l'ombra dels llaguts, alguns altres mariners. Tot era silenci. No es veia cap barca en el mar: només s'hi obiraven, lluny, molt lluny, dues gavines, que hi ressaltaven per llur bLancor i que, tot volant, volant, semblaven immòbils i feien l'efecte de dues estrelles que parpellegessin solitàries en mig del cel. Jo tenia nyonya... una galvana, una son!... Me vaig posar a l'ombra d'una vela estesa, i em vaig lliurar al temptador ensopiment que m'afalagava. Però, tot just els meus pensaments s'havien esvaït en les primeres boires del son, quan una remor llunyana, ronca, creixent, em desvetllà. Me vaig aixecar esverat; i encara no estava ben dret que em va envestir una ventada xardorosa, cuidant tombar-me a terra. Vaig veure que el pescador vell recollia sos ormeigs i corria com un boig d'ací d'allà, cridant: -Mar de llamp! Mar de llamp!– I altres mariners s'anaven aixecant, com a fantasmes, d'entremig de les barques, i repetien aquell crit esporuguidor. Deseguida comparegueren adalerats més i més homes, i s'armaren els palanquis, i vingué el paler amb son parell de bous, i grinyolaren les corrioles, i els llaguts i les llanxes foren hissats amunt, ben amunt, a dalt de les penyes. I tot era moviment i cridòria, i tothom guaitava la mar amb els ulls eixamplats per l'espant. Jo també hi vaig adreçar la vista. De bon principi no vaig reparar sinó que s'estenia rabent rabent una clapa ombrívola, com l'ombra d'un ser invisible que hi volés pel damunt. Allò era el primer efecte de la ventada: se comprenia de seguida. La ratxa que suara m'havia envestit hauria sigut un esbufec prematur. Ara venia l'alenada grossa. Com corria! Va abordar terra amb l'espetec d'un drap colossal que es desplega violentament, pataquejà les roques, s'esqueixà en llurs cantells amb una xiscladissa esgarrifosa, rebufà la sorra escampant-la a tall de metralla, que em ferí dolorosament, i va envair el poble rebatent-se per parets i teulades. Se sentia el tancament de les portes, el dringar dels vidres que es rompien... Les xemeneies s'eren convertides en sirenes que cornaven en diferents tons de veu. Algunes balandrejaven i queien. Per certes sinuositats en la llarga bramulada del vent, s'haurien pogut endevinar les corbes i colzades dels carrers per on s'encanonava. Les canals xiulaven, els penells flautejaven, giravoltant llurs banderetes; les campanes repicaven a mal temps. Tota la vila sonava com un gran instrument musical tocat per un boig. El sol s'havia entristit en mig del cel serè. La gropada, mentrestant, creixia a l'horitzó, esblenada i negra. El mar, fatigat per la pressió que sofria, s'enfonsava a trossos, i es botia després amb un panteix pesat, que de moment en moment se feia més visible. Grosses ones se rebentaven ja en la platja i llengüejaven escumoses fins als herbeis. I la remor llunyana augmentava ronca, profunda, solemne, distingint-se a pesar dels altres sorolls més baladrers que atabalaven l'aire. Era la grossa maror de fora, que s'anava atansant. Venia tota blanca d'escuma, fent cavalls enormes que a cada instant, en llurs bots, aixecaven més altes les gropes monstruoses. Més tard ja no es veieren sinó xarbots i serralades d'aigua, que corrien unes darrera de les altres sense acabar-se mai, amb la carena tempestejada, que s'esbadellava ací i allà, esllavissant-se per llurs faldes en tronadores ensulsiades. Seques, mai vistes tal volta, eren posades en descobert, mostrant llurs entranyes de pedra i llurs algues negrenques. Els penyals de la costa apareixien un moment revestits, enfarfegats d'escumes, i de seguida tornaven a mostrar llurs roques brunes, mig negades per un davassall de cascades. El soroll era eixordador. Homes, dones i criatures, amb una angoixa horrible, corrien per la platja. I els ruixims espessos, que el vent enlairava, passaven com boires sobre llurs caps i un hom no sabia a voltes si eren llàgrimes o aigua del mar lo que regalava per les cares d'aquells infeliços. Mes, respecte d'alguns, no hi cabia pas aquest dubte, perquè sanglotaven, gemegaven i es picaven el cap desesperadament. Eren els que tenien al mar pares, germans... l'amor i l'esperança de llurs cases. El cel s'havia ennuvolat del tot en poca estona, i sovint s'hi esbombava el tro, fent retrunyir l'encontrada. El dia s'havia enfosquit tant i tant, que semblava que fóssim cap al vespre. En això, un crit de dona, un crit xisclós, va ferir les orelles: -Una barca!... Una barca!- Tothom s'abalançà a la mar com si volguessin abraonar-se amb les ones. -Sí, sí! una barca!- exclamaren altres veus. -Quina és?- preguntaren molts. -És la d'en Xufanch- va respondre un espinguet de criatura. -No, no; no ho és- contestaren de seguida alguns mariners. -No és pas del poble; és forastera- mormolà una veu rogallosa. -Només hi va un home i ja no pot governar- observà un patró. Les dones alçaren els braços al cel com demanant misericòrdia. Jo també vaig llambregar la barca. Era un llagut sense veles ni arbre. No venia, sinó que era portat per les ones i el vent, i es veia que anava ple d'aigua fins a l'orla. Corria de dret cap a un penyal. S'enfonsava en la clotarada que li badava la mar a l'encongir-se, i, al cap d'una bella estona, quan l'ona tornava a inflar-se sota sa quilla, reapareixia entre els ruixims voleiadors. I cada vegada s'acostava més a les penyes, on s'havien enfilat ja uns quants mariners per des d'alli donar-li l'auxili que poguessin. Però ¿què podrien fer? Res. El llagut se tombà en el bullidor de rompents, que s'estenia a una grossa distància de les roques. Sa carena negrajà encara, botant, botant entre les escumes. Després els ulls la cercaren en va. Al cap d'una mitja hora vingueren quatre mariners que portaven un home a coll. Era el nàufrag. Ningú el coneixia. Me semblà home d'uns quaranta anys, i vestia la samarreta blava i els calçotets de cotó que usen a l'estiu els pescadors de la nostra costa. Son llit d'agonia fou el sorral mullat. Allí l'ajagueren, i el metge l'examinà, declarant que es moria, que se n'anava per moments a causa d'una forta commoció al cervell. Al cap de poc va presentar-se un capellà que portava l'extremunció, i tots els homes, a pesar de la pluja que queia, es llevaren la gorra, i moltes dones s'agenollaren. Aleshores vaig poder observar el nàufrag detingudament. Estava esgrogueït, amb els llavis closos fortament i coberts d'una bromera que bombollejava a un cantó de boca; les parpelles obertes, i les nines negres, informes, escampades pel blanc de l'ull com dues taques de fel de sèpia. Per entre els plecs de la samarreta descordada, penjat d'una veta negra, al costat d'uns escapularis, li sortia un medallonet de llautó amb el retrat d'un infant, tal vegada d'un fill estimat, que restaria en l'orfanesa. Repassant les impressions d'aquella diada, no poguí menys de dir, de cor endins: -Coses del món i de la vida, què sou? Qui se'n refiarà? Al matí oferiu riques esperances amb un somrís dolç, amb afalacs d'oratge, amb vessaments de llum... i al cap d'algunes hores doneu la tempesta, el desordre i la mort. MÀNEGUES MARINES Era un matí de tardor. Jo estava dormint, i em varen cridar, donant-me la notícia de que hi havia mànegues marines. Me varen dir que se n'eren presentades algunes, i que tot el poble era cap a la banda de mar per atalaiar-les. Amb això em vaig llevar de pressa i em vaig llançar al carrer encara amb la son als ulls i amb l'armilla a mig cordar. Al ser a fora vaig reparar que el cel estava tapat per una nuvolada baixa, densa i bonyeguda, que deixava un sotacobert, per on la claror se difonia tèrbola i somorta. Les parets blanques de les cases prenien un to verdós, trist. L'aire estava com adormit, com encantat. Els plàtans, amb llurs penjarelles de fulles rosses, s'aguantaven en una immobilitat tan absoluta, que m'impressionà. El carrer estava en la major soledat. Els banquets dels espardenyers eren a les voravies sense que ningú els ocupés. Els fadrins fusters havien abandonat llur treballador; i la grossa serra enclavada en el fil d'un tauló, les garlopes amb el floc a mig fer, i la biga començada a cairejar damunt dels cavallets, indicaven que la feina s'havia suspès de cop i volta per algun motiu extraordinari. En el ràfec d'un terradet, entre blets mústics i ravenisses seques, quatre o cinc pardals estarrufats panteixaven amb el cap sota l'ala. Dalt de la crestellera d'una teulada, dos coloms negres guaitaven i escoltaven, estirant el coll de la manera que solen fer-ho quan reparen quelcom que els alarma; però llur actitud expectant durava d'un manera insòlita. Jo experimentava una pesadesa invencible. Me semblava que els meus sentits no estaven ben desperts, que l'emboirament de la son m'enlleïa els membres... i vinga fregar-me els ulls. Però segurament no era jo sol, l'espesseït: se diria que la pesadesa era per tot arreu; que se la sentia entorn com una mena d'ensopiment còsmic, si val l'expressió. A l'arribar al carrer de la Mestrança, vaig trobar-hi una gran gentada, quasi tota d'homes, que estaven arrambats a lo llarg de les cases, girats de cara al mar. Me vaig ajuntar amb ells, i com ells vaig posar-me a l'aguait. No es sentia un piu, ni la bonior vaga que sempre s'exhala d'una multitud. Encara que aquella gent haguessin sigut estàtues, no haurien guardat més silenci. Se podia creure que ni respiraven. I la ressaga tampoc fressejava gens. Aquesta remor agradosa que sona per les costes, fins i tot en els dies de bonança, s'era apagada per complet. En la mar negrenca, de color de llècol mullat, les ones s'embotien a lo lluny, i anaven venint, creixent, i atansant-se, sense trencar mai la superfície, com si hi passessin per dessota, a la manera que circulen els músculs sota la pell d'un atleta que forceja; després, majestuoses i plenes, se precipitaven a les ribes i no aixecaven cap remor, o, tot lo més, un xopolleig sec i sense ressonància, que no corresponia a llur magnitud. Sens dubte l'aire havia perdut la seva conductibilitat, i els sons s'hi ofegaven a curta distància. Una calima blanquinosa s'havia aterrat al cantó de llevant. Les muntanyes i roques hi ombrejaven al dedins. Allí tot semblava fum: un fum estacionat, immòbil. Però l'aspecte d'aquella part no era tan fatídic, encara, com lo restant del paisatge amb sa nuvolada baixa, ses penyes àrides i son horitzó aixafat, que es badava només un xic a flor d'aigua per a donar pas a una llum verda i penosa. El mar estava desert, sense una vela, sense una gavina. En quant a mànegues marines, no se'n reparava cap enlloc. -Què redrimonti atalaien, la gent?- vaig preguntar a un pescador que tenia al costat. -Aquest matí se són formades quatre mànegues, i sembla que n'ès diada.- em contestà. -L'avi Mallet les ha tallades amb ses seues oracions- va afegir oficiosament una dona. -Ara rai, ja estan ben llestes. Déu vuigu que no hajun fet cap mal, perquè sa nostra gent ès a mar, a sardinals. Hi tinc tot es bé de Déu de casa: àdhuc es menut, se n'han emportat. En ,aquell mateix instant s'allargà per sobre el meu muscle un braç vestit amb samarreta blava, assenyalant un punt del cel, cap a on se varen acarrear totes les mirades. Allí, per entre dos rotllos de núvols, com per entre dues bambolines colossals, penjava una butllofa d'un gris blavenc, que s'anava inflant, inflant, igual que una bomba aerostàtica. Quan hagué adquirides unes bones proporcions, al bell dessota d'ella s'estufà el mar, rompent en xarbots, i a l'ensems la bomba s'allargà pel capdavall, deixant caure una mena de trompa, que va davallar serpejant gairebé fins a l'aigua. La mànega estava formada. Va oscil·lar una estona, com afofolant bé la testa en la nuvolada, i emprengué una marxa sinuosa. Passava força lluny. Allí un vapor a tota maquina ens hauria semblat immòbil i quasi no s'hauria obirat. Entre el pinyoc d'espectadors que em voltaven hi havia un carreter de cara bestial, aixafat de front, una mica pelut de galtes, barbagròs, alt, d'ulls petits i vermellencs. Aquest home, que revelava el seu ofici amb les xurriaques que li penjaven sobre el pit enrotllades al coll per la tralla, donava mostres de disgust i d'avorriment, i a l'últim va dir, en to de menyspreu: -Bah, bah!... Sa sang no enrogirà ses aigües. Sou uns babalocs. Això té tanta malícia com es fum de qualsevulga xemeneia.