Part 3

Lo que és a l'estiu no deixava cap dia d'anar a passar l'estona a casa seva. S'hi estava bé. M'asseia en el fresc pedrís del pati, a l'ombra dels pàmpols, i ja, fumant un cigarret, m'endormiscava amb les cançons del jai, ja parlava amb ell de les coses de la mar tot guaitant-me-la per la portalada, sempre oberta. La mar! Jo n'estava enamorat. Ell no; i amb tot i això se l'estimava com un marit se pot estimar una dona de males entranyes, que li ha ocasionat molts de disgustos, però que al cap i a la fi no deixa d'haver-se-li arrelat a l'ànima. No en deia mai bé. -Sa mar! Mal foc que l'assecu.! Ès maleïda, sa mar.- I li sobraven motius per a odiar-la, perquè li havia robat un fill, un fill únic, que a la flor de la seva jovenesa s'era negat amb sos companys de barcada. De vegades l'amenaçava amb el puny clos. –Lladre!- li deia. Però, si no l'hagués poguda veure, l'hauria enyorada. No calia dubtar-ho, perquè, així que tenia lleure d'alçar el cap, ja estava menjant-se-la amb els ulls, i totes les seves distraccions consistien a resoldre de quina barca era una vela que tot just s'obirés, i a desxifrar en les lleus boirines els pronòstics dels canvis de temps.

Un dia que, com de costum, me vaig encaminar a casa seva, vaig restar estranyat de trobar la porta tancada. A pesar de que vaig sentir trepeig per dins, no vaig voler trucar, pensant que tal volta faria nosa, i vaig posar-me a passejar pel carrer amunt i avall. Queia un veritable xàfec de sol; però bah!... Me vaig entretenir contemplant el lluminós paisatge: aquell cel d'un blau ferm, aquelles cases blanquíssimes, arrastellades al peu d'una muntanya penyalosa d'un to bru formentós, en la qual les ginestes en flor brillaven com els joiells sobre el pit ossut i colrat d'un gitano; i després el mar, i el ros sorral, i els llaguts amb llurs veles esteses a secar, i les serralades llunyanes, blavisses, com transparents...

El dia era esplèndid. I ¡quina quietud de poble ensopit!... Quasi ningú enlloc. Aclofades en la platja roent, unes dones, amb els mocadors de llurs testes tirats endavant a tall de vela de carro, repassaven silencioses els esvorancs d'una xarxa. Més lluny, un mestre d'aixa, a la vora d'una barca tombada, feia bullir en un fogaret el seu cassó de quitrà. Un xicot pescador havia arreconat la seva canya i s'era allargassat al cim d'una roca, adormint-s'hi tranquilament. Tot se veia a través de la bravada que s'exhalava de la terra, una fumarel·la comparable a l'ombreta bellugosa que produeix un vidre passat ràpidament per un raig de claror. I ¡quin cant de cigales més seguit seguit davallava de les garrotxes!

Al principi vaig amarar-me de sol amb certa gaubança, desafiant-lo: -Apa, torra'm que això és salut.- Però al cap de no gaire me'n sentí molestat. La roba em cremava... i vaig pensar: -Bé t'atraparé prou: no em mancaran ombrelles ni cobricels.

Efectivament, els llaguts, amb llurs veles esteses, m'oferien estatges obacs, temptadors. Sobretot una parella del bou. Les seves velasses havien sigut lligades com uns cobricels de l'una a l'altra de les dues barques bessones. Allí no hi traspuava una gota de sol, i, en canvi, per escàs que fos, l'alè de la marinada havia d'esmunyir-s'hi, fresc de ruixims així que deixava l'ona esgavellada sobre el sorral. Jo que me n'hi vaig; i, al punt que hi arribo... vatua!... vet allí l'avi Guixer assegut en unes esparcines dujades.

Era ell, sí... Per més que estava girat d'esquena, no podia desconèixer-lo ningú: son caparràs blanc, descobert; ses, amples espatlles sense més vestimenta que la camisa i els elàstics... Ja anava a cridar-lo, quan me vaig adonar de que estava passant el rosari.

Llavors vaig compendre el cas. Era el dia catorze de juliol, l'aniversari de la negada del noi Guixer. El bon avi estava complint amb un degut piadós. Força vegades li havia sentit a dir que per aquella diada no treballava; i jo sabia que, mentre pogués valer-se de les cames, no havia mancat cap any a l'església a oir una missa de difunts (i això que molts diumenges se la jugava). Pobre vellet! té, quina se n'ha pensada! De cara al mar, a la presència del poètic cementiri del seu fill, ve a resar-li les seves oracionetes. Ah! Si la candidesa és amable al bon Déu...

Instintivament me vaig llevar la gorra i em i vaig posar a borbollar parenostres. ¡Quina emoció m'esdevingué! El món s'anava ombrejant, ombrejant, davant dels meus ulls enllorats. No veia més que el bombolleig de foc que produïa el sol a l'arruixar-se sobre el mar. Però per a mi, en aquells moments ja no hi havia sol ni realitat. Una il·lusió se m'imposava. Totes aquelles llumenetes eren mil flames de candeles que cremaven en un ofici de difunts, dintre d'un temple immens amb les fondàries perdudes en vagaroses foscors. Se sentia el trèmul d'orgue, solemne, baix, devotíssim, creixent a poc a poc, tornant a minvar dolçament... L'èxtasi de quelcom de sant s'apoderava del cor.

El vell, que m'havia llucat a cua d'ull, així que acabà el rosari digué una salve en veu alta perquè jo la pogués seguir; i després, girant-se, em saludà afablement: -Gràcies, gràcies, i visca molts anys.- I jo no li vaig contestar paraula, perquè l'emoció m'ennuegava; però li vaig estrènyer fortament la mà.

Puc fer un juri de que mai he pres comiat de cap dol amb l'ànima tan commoguda. Mes el vell no s'immutà gota: estava tranquil, serè; no es donava compte de lo que a mi em sobreexcitava. Era un home així: tenia cops de poeta sense haver-ne esment, sense perdre mai aquella simpàtica ignorància que el feia incapaç d'artificis.

VETLLES D'ESTIU

A l'estiu, després d'haver sopat al pati de casa a la claror del sol ponent, me n'anava a ca la viuda Rovellona. Allí acudien altres veïns: la Rosó de la fleca, una xicota alta i grossa que ja devia haver menjat forment de trenta anyades, per més que no semblés indicar-ho son dentat colossal, blanc i atapeït, que brillava amb el llustre d'una eina nova de trinca; l'avi Sàssola, un antic boseller, vell de bon regent, ample de cara, cella-canut, de nas carnós, parpelles amb gires vermelles i boca esqueixalada i afable; en Pere Retort, un corder més alt que Sant Gim, amb una ossada monumental, tot ell angles i ressalts, i amb unes manasses llargues, nuoses i esgrogueïdes, que tenien el palp fred i callós d'una pota de gallina; les noies Xanguetes, dues peixataires menudes, desnarides, fines com mosteles, amb més ulls que galtes, més boca que ulls i més paraules que un diccionari; en Xacó de la taverna, un solter de quaranta anys, molt reixinxolat, que les festejava i que, segons indicis, no sabia encara per quina decidir-se, enamorat de les bones dots amb què l'una i l'altra podien fer-li prosperar el negoci; i, per fi, alguns no tan entrants de la casa, que venien quan tenien humor o lleure. Era una reunió divertida. Cada u deixava els mals de cap a darrera la porta i procurava fruir de la bona hora, com aquell qui entra a la benaventurança, i que ni es recorda del mal temps passat ni desconfia de lo que està per venir. Fèiem un Sant Bruno de vi de la terra, ens agafàvem a bracet, i, tot escampant pels carrers una riallada esvalotadora, tira cap a la platja, que a casa hi coven ous.

No érem pas nosaltres sols, que hi anàvem. Ne voleu de gent, pel sorral!... Certament, a la vinguda de la nit, quan manca la marinada i encara no ha entrat l'oratge, la xafogor no deixa viure sota cobert. Tothom surt a cercar la fresca, i llavors la platja convida la gent com la llar a l'hivern. Cada u s'ajunta amb els coneguts que li són més simpàtics, se formen colles a la vora del mar, i, mentre el cos se retorna gaudint la bravada de l'aigua, s'enraona, se riu, se canta i es passen xaladament les hores.

Les dones s'asseien a la moda turca, aclofant les anques en terra i encreuant les cames. Nosaltres, els homes, ens ajaçàvem a tot plaer, rabejant-nos amb la sorra fresca, estenent-hi els membres i acabant per adoptar les actituds més pròpies, segons les aficions de cada qual, ja per a contemplar les estrelles, ja per a ullejar el mar, ja per a sotjar les fesomies de les nostres alegres companyones. L'únic que es tombava de boca terrosa era en Retort, que no s'interessava pel mar, pel cel ni per les noies, i que sens dubte d'aquella manera trobava més bon jaient per a l'ensacada d'ossos que portava dintre la pell.

De seguida les dones se posaven a articulejar elles amb elles. No podien pas aguantar més temps al pap l'arreplec de notícies que havien estat remugant durant el dia. Que si en Pau Morros se casa amb la Reixaca; que si ell és un infeliç; que si ella és una bandarra; que si el senyor Guillem festeja la dona d'en Cresta; que si en Baldiró s'ha barallat amb la seva sogra; que si en Faluga s'ha jugat la barcada; que si naps, que si xerevies; que dali, que tomba-li... Era precís deixar-les desfogar.

Després l'avi Sàssola començava a moure fressa.

-Això no ès viure... ¡Llampus, quina rampa en es clatell!...Sí... ja podeu riure, ja ¿Que us penseu que no hi heu d'arribar mai, a veis? Pena de mort hi teniu. Vaja, jo no m'hi puc estar, amb es cap baix; no puc! M'esmaluco, m'enrampo, m'ofego... Si aquesta mala pua de Rosó tingués cor de cristià, no em deixaria patir així.

-I ara, l'avi! Ja hi som? ¿Ja em cerqueu es cos?

-No, es cos no, filla: un bocí de cama... res: Ja ho saps, tu. Vaja, no siguis des morro fort: deixa'm posar es cap a sa teua falda.

-Mireu quin peletrís, aquest homo! ¡Cada dia sa mateixa dèria!

-Oidà! pot èsser que sí, que et penses que de dia en dia se m'enforteixen ets ossos! Ells no se'm corquessin més, mala negada! Cada dia més vei, noa. No hi puc adobar res, jo.

-I què hi hai d'adobar, jo? Aneu a can Pep de ses barques, que us posi una quilla nova i unes costelles ben revingudes.

-Però, dona, si sa meva carcassa ja està ensorrada i no li manca més que un puntalet a sa roda de proa. ¡Vaja, no sigus esquerpa, pitera, salada!... un pamet de falda!

-Mireu, avi- saltava, tal volta, una de les Xanguetes: -no basquegeu tant, per coixí. Aquí, as vostro costat, hi ha en Retort, que és homo de paciéncia i us deixarà aprofitar de ses seves molses.

-Llamp que t'abrusi, Xangueta! a quines molses me tires! Déu ens guard de ventar-hi un cop de cap, que prou ens hi estaborniríem. No estic tan desesperat, no!... ca! Ja sé com l'hai d'amoixar, a na Rosó. En contant-li una rondaia... Oi, salada?

Ne sabia un sarró, de rondalles; i en oferint contar-ne alguna, o revelar el secret d'alguna tafaneria que fes set a les dones, l'avi Sàssola se sortia sempre amb la seva. Afofolava el seu caparràs a la falda de la Rosó, creuava els braços damunt del ventrell, i baixet baixet, seriosament, com qui diu de cor una lliçó, vessava la xerramenta més saborosa i divertida que s'hagi sentit mai a la platja. Això sí: quan la donava pel cantó de la potinería o de la verdor, no tenia brida; però ho deia tot amb un enginy tan estrafolari que, quan un hom li llucava les males intencions per entremig de l'enlluernament i l'ombreig de les seves figures retòriques, no podia menys d'esqueixar-se de riure. I, per lo que toca a les rondalles populars, les arreglava de manera que llur acció passava gairebé sempre a la nostra encontrada i molts de llurs personatges eren fills de cases conegudes del nostre poble. Així, per exemple, en Joan Alós resultava fill de can Trompa, que era gent molt peluda i ferrenya; en Pere Sense-Por havia sigut campaner de la nostra parròquia; el pou de les Princeses encantades estava situat en una casa de pagès ruïnosa i deshabitada, coneguda amb el nom de _la Casa de les Bruixes_; el castell d'en Vas i No-en-tornaràs s'havia aixecat al bell cim de la muntanya de Sant Joan, i «carets de Déu!, heu's aquí perquè de resultes d'aquell embruix sa muntanya, s'ès enxorquida en tanta de manera que, amb tot i ses benediccions que Sant Joan hi tira des de sa seua capelleta, no s'hi han pogut arrelar més que tomanyins í volivardes»; en fi, ens mostrava als nostres voltants els senyals que restaven, encara, de les meravelles que ens contava, i els seus prínceps i fades i encantaires parlaven en un llenguatge tan netament blanenc, que no era pas de dubtar que s'haguessin escalfat a les nostres llars i haguessin anat de grifolda amb la nostra gent de la vellura. La Rosó, que era força càndida, s'ho empassava de tan bona fe, que algunes vegades, mentre el narrador explicava les gallardies d'algun de sos personatges imaginaris, interrompia el parlament per preguntar, amb la més natural curiositat:

-Que l'hauríeu conegut, vós, l'avi?

Aquestes narracions s'emportaven bona part de la vetlla.

De vegades, quan l'àvi Sàssola es cansava, en Xacó de la taverna intentava substituir-lo explicant alguna anècdota; però el seu estil mig superflorídic mig murriesc, pretensiós i laberíntic, era més propi per a marejar que per a divertir. Deia molts _per consevuent_, molts _a l'objecte_, molts _lo qual_ i _verbigràcia_; i lo pitjor era que els entatxonava en el discurs tant si venien a tomb com si no hi venien. En Retort se l'escoltava com a un savi de Grècia, admirant- lo tant més com menys l'entenia; però ni en Retort ni ningú es divertia amb les gràcies del taverner, que se les havia de riure sol en mig de les cares macilentes dels seus oïdors.

Més agradosa era la vèrbola de les Xanguetes. Havien corregut molt per la muntanya, de poble en poble, a vendre peix; se n'havien vistes de totes, i havien fet més tarambanades i entremaliadures que un murri de carrer; i quan ho contaven amb llur cridòria escardalenca, llur xafardeig i llurs ganyotes expressives, era cosa de que un hom se cregués transportat a l'escenari de llurs facècies presenclant a lo viu els esdeveniments. Com que sempre havien anat plegades, no podia explicar l'una res que l'altra no sabés tan bé com ella i que no li fes pruïtja a la llengua: així és que a cada moment es prenien la paraula de la boca. Era una mena de comèdia.

-¿Te'n recordes, pubilla, de quan vàrem pujar a Pedra-Ferral?

-¿No me n'hai de recordar, petita, si encara en gordo cria, d'aquelles terres? Dos uis de poi que no me'n deixaran desoblidar en tots es dies de sa meva vida.

- Quins rostos! Es menuts d'en Cundo els devien inventar, aquells camins.

-No me'n parlus! Allò no són camins: són esgarrapades de dimoni obertes en sa penya nua.

-Hi queia un sol de Maria Santíssima.

-Es peix, a sa panera, aixecava una fumarada que ni que estigués a sa fogaina.

-Aquesta es volgué descalçar perquè ses botes li feen mal; però...

-Mala negada! No hi havia manera d'agontar es peus nus en terra. Ses pedres cremaven com brases vives.

-Oidà, pubilla: ¿te'n recordes, d'aquell homo que llaurava sa vinya? Era com un vedell, gras, roig de pèl, taujanàs, amb un posat de nyonya...

-Sí, diga-li ximple! Li haguessis ficat es dits a sa boca.

-¡Pesta et sec, pubilla! Tenia una ferramenta de salvatgina que me'ls hauria ben capolats en un dir Jesús.

I no era tan llanut com semblava: vet-ho aquí.

-Aquesta li va cridar: «-Mestre: ¿con hi ha, d'aquí a Pedra-Ferral?» I ell es va girar, i vinga gratar-se es clatell, grata que grata, sense respondre «-Aquí soc, bèstia.» Jo vai dir an aquesta: «-Anem, anem... Deixa'l estar... Deu ésser mut, i amb es teus crits no fas més que reviscolar-li es pois des cap.» Però sa pubilla... tretze són tretze... No volia deixar-lo en pau.

-I que era cas, beneita! Mai m'ho vai pensar, que fos mut. Era que es bo de s'homo no sabia què contestar; emprò, quan li vai haver fet sa mateixa pregunta unes contes vegades, mireu de quina carta se'n va anar. Va i diu: «-A vore: camineu, noes.»

-Jo vai pensar que ens engegava a sa porra.

-Res d'això: ja el vai filar de seguida: volia veure quin pas portàvem. «-Caminem, petita», vai dir. I, quan vàrem haver pujat a un tossalet, s'homo ens va cridar des de sa llaurada: «-Hi teniu una hora! Hi teniu una hora!...» Mireu si en sabia, de matar puces.

-I que no va errar-ho d'un cort de rellotge. Vatua! Vàrem arribar a Pedra-Ferral amb es peix cuit i sa roba muiada. I, tot d'una, sento que aquesta desvergonyida m'allarga un espinguet de trompeta: «-Sardines!... Sardina de Blanes! Ànsies, noes, que és fresca i pica com un pebre!» Vatua sa mossa boja! Jo cop de pessigar-la: «-Calla, calla! no en vendrem cap!» I ella, sense fer-me cas, amb aquell crit d'Israiel, esbombant que sa sardina picava com un pebre. Com no li vai flocar ses balances pes morros!... Sort que em va donar per riure, que fins ses costures des sac se'm descosien: que si no...

-Jo entenia es negoci, beneita des cabàs. Segons es vent s'han de trempar ses veles.

-Què havies de sebre tu lo que et pescaves! Enraveixinada que estaves, i ganes que tenies de remolejar i esqueixar sa grua: vet-ho aquí.

-Sigu com vulgu, no va anar bé? Mira lo que va dir, aquella pagesa.

-Uix! encara me'n fai creus, pubilla!

-Doncs sí, carets: me ve una pagesa i diu: «-A vore si m'enganyareu, mala bala! Com un dia a Massanet, que hi vai menjar unes sardines que ni escoïssor de peix tenien.»

-Jo em rebatia de riure. I aquesta, tan encirada, fent s'article: «-Us varen enganyar, mestressa. Aquelles sardines devien èsser d'aiga dolça. Aquestes són atra cosa: ja m'ho sabreu dir: no n'heu emprades de millores. Són ajades as paratge més salat de sa mar salada; i, si les feu amb arròs, podeu ben estalviar-hi es bitxo. Això flaira com unes flors, filla. Sardina!... Sardina de Blanes! Fresca i coenta, noes!» No ens en vàrem veure ses mans.

-Lo qual que resulta, verbigràcia, que ses dones de Pedra-Ferral són reconsagradament enteses a s'objecte des peix. Cap de punyings! Si mai pujo per aquelles terres... anem a cercar... (lo qual que no fóra estrany a s'objecte des meu comerç)... de primer m'amorro a menjar fonois i llacsons per ses margeres, verbigràcia, que no m'arrisco a tastar lluç a s'hostal. Per consevuent, cap de punyings!...

Aquest darrer apartat és una mostra de la brillant oratòria d'en Xacó, que solia resumir la parola de les Xanguetes i treure'n la sentència moral. ¡Llàstima que no es pugui donar tan fàcilment una mostra de la veu enrogallada i de les maneres aristocràtiques del taverner! No acabava mai de parlar que no etzibés per sota l'ullal una escopinyada a trenta passes de distància; i Déu i ajuda, com deia l'avi Sàssola, que no ensopegués amb el tret cap ull mirador, que bona desfeta hi hauria encastat. Però aquest detall no pinta pas encara l'home: era precís veure'l; perquè no arrufava el nas, ni reia, ni parpellejava, ni tossia, que no ho fes d'una manera afectada, diferent de la de totes les persones.

Altrament les converses eren quasi sempre variades, quasi sempre interessants, sobretot per a mi, que hi sotjava les paraules de la terra amb la mateixa afició amb què un botànic herboreja en una comarca ufanosa i poc visitada. No calia pas que em queíxés d'haver de raure en alguna cosa grollera: recollia, en canvi, unes fineses tan fresques, tan flairoses! i a més a més, el lloc, l'hora i la tempura eren tan placèvols!

Si escassejava la matèria de conversa, no mancava pas una endevinalla a rumiar, un problema a resoldre o una cançoneta a cantar. I ¿com dir l'encant que hi havia en uns goigs senzills o en una cobla popular cantats a mitja veu per la Rosó, amb l'acompanyament de baixons que li feia la ressagada ronxadora, i amb la ruixada de notes de saltiri amb què els rossinyols que nien en els jardins del poble florejaven els compassos d'espera? I quan una veu llunyana, eixida de les obagors del mar, responia simpàticament a la canticela de la platja, ¿com dir la melangia que s'apoderava del cor, i el sentiment germanívol amb què un hom se delia pels navegants invisibles, perduts en la fosca immensitat de les aigües?

Per altra part, el silenci no era tampoc mai pesat. En aquells paratges la pensa es decantava tan dolçament a la meditació!... Els fenòmens que apareixien i passaven, xifres esborradisses d'algun misteri, i movien tan poderosament la curiositat!... Tal volta un llumet solitari que vagareja lentament per la llunyania del mar; tal volta una ona que, carregada de peixets saltadors, guspireja estranyament en mig de la fosca; tal volta un estel que guaita, com un ull animat, per entre l'encortinada de calitges de l'horitzó; tal volta una pluja de bòlids, que cauen assenyalant per un instant, amb llur rastre fosforescent, els arcs secrets que Déu els ha marcat per camí en la diafanesa del cel; tal volta la quietud mateixa, l'extàtica immobilitat de les estrelles; ¿no són coses que conviden a callar? Això àdhuc en les nits sense lluna; perquè, quan la lluna emplataiava les aigües i descobria les siluetes dels penyals marins, els objectes de contemplació, si no més impressionadors, eren encara més nombrosos.

En fi, les hores de la vetlla passaven com un somni, amb aquella davallada ràpida que pren sempre el bon temps a l'esmunyir-se per entre els homes. Semblava que no havien transcorregut sinó breus moments des de la posta del sol, i heu-vos allà que ja els sardinalers tornaven de prima. -Ja vénen: sentiu?- Tal vegada no s'obiraven encara llurs embarcacions, però s'oïa a lo lluny la roncor basardosa de llurs corns. El paler s'afanyava a enseuar pals i preparar palanquis. -Són aquí. Es noi Pitot ja ès a sa punta, hai conegut es seu toc.- La gent ajocada en el sorral s'anaven aixecant. Compareixien homes amb samals i dones amb paneres. Després se veien blanquejar les veles esbandides de celístia, allà, en mig de les ombres, o dilatar llurs taques negrenques damunt de la riuada fulgurant del clar de lluna. S'oïa el xopollejar dels rems, la remor de rierol manyac amb què s'escorria l'aigua, tallada per les proes, el drapejar de les veles, que palpitaven sobre l'arbre, buidant-se el vent que les havia inflades en paratges més oratjosos; els crits breus dels pescadors i els alirets de la quitxalla, que havien sortit a rebre'ls nedant i que tornaven a remolc agafats al timó de les barques, amb l'esquena espurnejada de ruixims pipellejants i les cames a flor d'escuma. I aquí amorrava un llagut, i allí un altre... i altres i altres... El paler no s'entenia de feina.

Aleshores es desfeia la nostra reunió. Cada u tirava pel seu vent, acostant-se a les barques, on tenia parents o amics. I les Xanguetes les corrien totes, armant garola amb tots els pescadors, planyent-se de la dissort dels que no duien res i celebrant amb grans aclamacions i rialles la fortuna dels que havien fet bona pesca. No mancava mai algun patró que els donés un grapadet de sardines per a l'esmorzar de l'endemà. -Aquestes noes rai!- deia l'avi Sàssola. -Saben pescar en eixut, i no esguerren mai sa calada.

Jo restava llarga estona recolzat en un penyal, en un recó de platja. M'agradava l'aspecte frescal de les barques regalimants d'aigua. M'agradava veure com els pescadors anaven desdujant la xarxa, que es podia pendre pel ble gruixudíssim d'una cabellera arrabassada del cap d'un gegant marí, sembrada de joiells resplendents. M'agradava veure com l'estenien i la grapejaven, arreplegant-hi a mans plenes aquells tresors d'argent, aquelles sardines, que de vegades, vives encara, amb les ganyes palpitants i la boca oberta, s'estremien d'espant entre les malles i, al sentir- se opreses pels dits barroers, exhalaven una gemegor entelada i fina: -fri, friii, friii...- Això, en mig del silenci dels espectadors i dels operants, a la vora del mar, a la llum blanquinosa d'una nit d'estiu suau i temprada com l'alè d'un infant, causa un efecte màgic que jo no sé pas com explicar.