Part 1

-

PINYA DE ROSA

VOLUM PRIMER

INDEX

AVE MARIA PURÍSSIMA.

LLIBRE PRIMER-IMPRESSIONS.

Una tarda per mar. L'èxtasi del oncle Ventura. L'aniversari del noi Guixer. Vetlles d'estiu. Avís misteriós. Mar de llamp. Mànegues marines. La basarda.

LLIBRE SEGÓN-FANTASIES.

Les Senyoretes del Mar. La vetlla dels Morts. La Xucladora.

LLIBRE TERCER-NOVEL·LETES.

En Garet a l'enramada. La Fineta. Jacobè.

AVE MARIA PURÍSSIMA.

«Amb aquesta salutació, tan corrent a la nostra terra i tan catòlica, he volgut, llegidors meus, donar-vos la bona rebuda a les portes del meu llibre. Així sabeu ja quina es la fe que professo, i espero que rebutjareu qualsevulga interpretació, que contra aquesta fe poguésseu donar als meus pensaments.»

«No he pas tractat d'escriure una obra mística: no m'he preocupat més que de cercar la bellesa, i l'he cercada molt terra a terra; però, si l'he assolida rai, no deixareu de sentir-hi la flaire de la mà de Déu. Ara, si, per torpesa(1) meva, hagués quedat(2) quelcom mal sentós dins aquestes planes, prec-vos que ho esborreu amb caritativa intenció i que no m'ho tingueu en retret a l'altre món.»

[Notes de l’autor: (1) Turpitud. (2) Entrat.]

Aquestes paraules, amb les quals vaig encapçalar el meu primer aplec de Marines i Boscatges, vull que acompanyin també el present, que, perquè prengui un caràcter definitiu, batejo amb un nom especial. Quasi totes les composicions que integren aquest aplec són les mateixes que ja coneixen els meus antics llegidors; i, si bé les he reformades una mica i n'hi he afegida alguna, espero que la bona olor de cristianes no s'hi haurà pas esbravat.

Donen els mariners el nom de _pinya de rosa_ a l'artística nuada que teixeixen al capdavall d'una corda amb els seus mateixos blens, fent-hi un pom boterut que la conclou, la priva d'esfilagarsar-se i no li permet escórrer-se de l'estrop o anella dintre el qual la passin de llarg a llarg.

Doncs bé: a nosaltres ens ha semblat adient per a batejar aquest aplec, amb el qual volem consolidar i donar fi a la llarga corda de marines i boscatges que fins ara hem anat escrivint i publicant en revistes, diaris i llibres. Ara la corda tindrà el seu nus de conclusió i constituirà un cos definitiu. És probable que, si Déu ens dóna vida i delit, escriurem altres marines i boscatges; més ja no podran formar part de PINYA DE ROSA, que és un cap que volem que resti ben nuat i ben fermat dintre la seva anella.

Si dividim l'obra en dos volums, no és per trencar-ne la cohesió i la unitat, que ara més que mai volem afermar, sinó per la seva extensió material, que no hauria permès encabir-la en un sol volum d'aquesta «Biblioteca», a no ésser de compondre'l amb una lletra tan menuda que no hauria resultat de grata lectura. Per altra part «El rem de trenta quatre» era una massa desproporcionada entre els altres treballs del llibre titulat _Novel·letes_, i, posant-lo en volum separat, ens sembla que fem benefici a l'harmonia.

Sigui com vulgui, aquesta qüestió de la disposició de materials té poca importància i no m'ha preocupat gaire. Més mals de cap m'ha donat el problema de si convenia o no reformar els treballs antics, que constituiran quasi tota l'obra.

Artísticament, els trobava tan frescos i saborosos com el dia que brollaren de la meva ploma: el cor no em demanava de tocar-hi ni una sola frase, ni un sol mot; i, si bé això no volia dir que fossin perfets, indicava clarament que el meu gust artístic no s'havia pas afinat d'ençà del temps en què vaig escriure'ls, i que en aquest sentit l'home dels seixanta anys no podia exercir cap mestratge sobre el dels trenta cinc. En canvi, lingüísticament hi trobava cada tara que em feia venir pell de gallina. No havien passat en va damunt d'ells els darrers vint-i-cinc anys, durant els quals tan intensa labor filològica s'és realitzada a Catalunya. ¡Quants de castellanismes hi descobria!

Ara bé: calia expurgar-los-en?

En certa manera això em semblava una profanació i una immodèstia. ¿No eren l'obra de llur temps? Per què amagar-ho? ¿No seria un sentiment de vanitat ridícula, el que em portés a despullar-los d'aquell regustet de castellà que era propi de l'època de llur naixença i la certificava? I en esmenar-los d'aquelles tares de llenguatge, que no deixaven de respondre a una mentalitat profunda, ¿no alteraria el sentiment artístic que va produir-los?

Per altra part, els antics aficionats a l'obra encara vivents, alguns dels quals se l'havien apresa quasi de memòria, ¿em perdonarien les innovacions? Ells l'amaven tal com era, amb els seus defectes i tot, a la manera com un hom s'agrada de la noia que l'ha enamorat, estimant àdhuc com a gràcies els petits defectes que la caracteritzen: tal vegada una piga a la galtona, tal vegada una torçarieta del nas, tal vegada una denteta oscada... -Oh, no!- un hom diria. -Deixeu-me-la tal com és, la meva amor: no res de redreçar el seu nasset simpàtic, no res d'extirpar la seva piga graciosa, no res d'omplir d'esmalt l'osca garladora de la seva denteta!...- I així també solen estimar els lectors les obres a què s'han aficionat, en les quals han posat ja quelcom de la pròpia imaginació, convertint en niuets d'il·lusions àdhuc els mateixos clotarells de les tares. Recordo haver llegit una lamentació de Chateaubriand sobre aquesta amor irracional i fantasiosa dels antics llegidors, la qual, segons ell declara, l'havia cohibit fins al punt de no atrevir-se a modificar una mala disposició de comes, d'una frase. Això ja em sembla força exagerat; però, anem, aquesta amor és ben d'agrair per part dels autors, i les seves exigències bé mereixen algun respecte.

Tals consideracions i la meva peresa, que sempre és de parer de deixar les coses com estan, m'inclinaven a no tocar pas res; però sol vetllar al davant de la meva voluntat una mena de follet desconfiat i tafaner, que no permet el trànsit a cap idea sens de primer furgar-la i flairar-la i donar-li més voltes que a una bóta agra que li duguessin a rentatge, i ell va oposar-se a les meves plàcides determinacions.

-No, senyor- em va dir reganyosament: -aquests arguments, que et semblen tan forts, no valen una pipada de tabac. ¿Què em contes, que les tares de llenguatge de la teva obra són pròpies del seu temps, senyor vanitós? ¿Què va que jo té n'assenyalaré més de mitja dotzena que són teves i ben reteves i que han servit de trencacolls a més de quatre dels escriptors catalans que han vingut al teu darrera? Oidà! ¿Tú no vares usar castellanismes que mai encara no havia fet seus el teu poble? I, àdhuc aquells que han deturpat la bella llengua popular, si els coneixes, ¿per què has de consagrar- los? En hora bona que els empressis quan no hi sospitaves vici, com tants d'altres n'emprarà encara de bona fe la teva ignorància; però ¿com t'atreveixes a autoritzar-los tot sabent-los dolents? I ¿què va de bo, això de considerar-los com a senyals d'època i en certa manera com a testimonis respectables que donen fe del temps en què va nèixer la teva obra? ¡Galdosos testimonis per cert! I, si realment ho foren, d'aquell temps, ¿per què vols que ho siguin de l'actual, que ja els coneix i els ha desqualificat i els rebutja? Qui ets, tu, ara? ¿Ets l'home del segle passat o el del present? I qui autoritza i dirigeix la publicació del nostre cas, sinó tu, l'home d'avui? I, ¿quina data portarà, el llibre, sinó la del dia de la seva llum? Apa, doncs: no siguis peresós; i, ja que presideixes aquesta renaixença, cerca-li nous testimonis i preserva-la d'aquells altres que tan poca honor feren al seu naixement. I no em surtis pas amb allò d'agrair l'amor irracional i fantasiosa dels antics lectors teus i de respectar-ne les exigències. Si verament els sents grat de la tal afició, serveix-los amicalment i sense engany, no els perjudiquis més; ans guareix-los a foc i ferro del dany que involuntàriament, per ignorància, els has causat, baldament gemeguin i es revoltin contra el tractament. És un deure de consciència. I d'aquell símil que has retret, i que és just, parlem-ne: a veure, ben estudiat, quina lliçó ensenya, si la teva o la meva. Ja és cert que un hom s'agrada àdhuc dels mateixos defectes de la dona que l'ha enamorat, i s'encanta tal volta de la torçària del seu nassiró, de l'osca de la seva denteta i de la piga de la seva galtona: però, si aquesta torçària i aquesta osca i aquesta piga vinguessin d'algun mal lleig que amenaçés la vida de la persona amada, ¿quin enamorat fóra tan irracional que s'oposés al guariment? Aplica, doncs, el cas a l'altre terme de la comparació. ¿Qui, que tingui dos dits de front, podrà voler que no extirpis allà on els trobis els castellanismes, que són el cranc rosegador de la nostra llengua? Deixa't de contemplacions. Aquesta amor fantasiosa, que t'apar falaguera en relació als teus insignificants escrits, és la mateixa que, aplicada a més noble objecte, s'aficiona cegament al nostre actual llenguatge i s'oposa a la seva salvadora purificació. Ah! Per amor a la vida, combat tu aquesta amor de mort.

Em va posar un cap com un tabal i no sabia què contestar-li. Ja anava a creure'l, quan l'esperit artístic va aturar-me l'acció i em va dir:

-Què vas a fer? ¿No estàs content, artísticament de la teva obra? Doncs, si escoltant el follet dels escrúpols hi trasmudes el llenguatge, ja serà prou que no la malmetis d'algun caire i que el mateix follet no t'hi trobi, després de la tasca, cent tares més que no pas ara. La puresa externa, certament, és de desitjar; però no tant que valgui la pena de passar aquests mals de cap i de córrer aquests perills. I, per altra part, ¿estàs ben segur que totes les formes que ara et semblen dolentes t'ho semblaràn així mateix passat un qüern d'anys? Per exemple: ¿no tingueres per suspecte, durant una llarga temporada, el verb matar, i, després, no t'has convençut que era clàssicament català i que occir i occiure no eren sinó llatinismes al seu costat? Però, anem, no vull encaparrar-te amb aquests dubtes: vull donar com a cert que les bones formes de llenguatge, les pures, les permanents, són les que ara els bons filòlegs assenyalen amb el dit i les que aniran indicant a manera que llurs estudis els portin a nous descobriments. ¿Hauràs de recompondre les teves obres cada vegada que ells preconitzin un nou capgirament de llenguatge? ¡Mala feina es fóra girada als nostres literats! No, home, no! El teu cas és semblant al d'un pintor. És clar que cercarà per a les seves teles les colors més pures i permanents que puguin proporcionar-li els adroguers; però, una vegada ja pintades, no es donarà pas la pena de refer-les cada vegada que la indústria descobreixi colors més sòlides i perfectes. A més fer, retocarà lleument algun to emmusteït, les untarà amb una mica de mèdium, i,... endavant les atxes! ¡Pobres pintures, les que no tinguessin altres valors que les que es compren a l'adrogueria!

Aquesta reflexió em va decidir; i, com que l'editor m'apressava, no vaig tenir temps d'escoltar el rondineig amb què hi replicava l'altre contrincant: vaig tancar totes les finestres dels dubtes, i, en un silenci dolç, que tornà la pau al meu esperit, vaig posar-me a la tasca: una tasca facilíssima. No em calia sinó retocar algunes taretes de lèxic, aquelles que bonament podien esmenar-se sense alterar cap valor mental. Quant a sintaxi, no volia trasmudar res, car és ella quelcom tan entreteixit, que no pot tocar-se'n part sense capgirar tot el conjunt, cosa que m'obligaria a reescriure l'obra de cap i de nou; i així, lectors ben amats, no haveu d'estranyar que trobeu, dins la major part dels treballs d'aquest llibre, certes formes sintàctiques que ara repugno d'usar, com són la del «lo» neutre, la de les preposicions davant la partícula «que» de les oracions complementàries indirectes, sobre la qual encara no estic orientat del tot, i algunes altres.

D'aquesta manera ja sé per endavant que no aconseguiré complaure els puristes, ni els rutinaris; però no m'ho proposo pas. ¿Com han de perdonar la meva inquietud aquells benaventurats que creuen que la nostra llengua no ha rebut altres influències estrangeres que les que a cor dolç ha volgut acceptar? I ¿com han de transigir amb la meva desaprensió aquells infeliços puntimirats que escriuen un català que sembla grec a la mare que va posar-los al món?

El meu treball, grat sigui a Déu, es proposa principalment la bellesa, que és una olor que no poden percebre els esperits massa preocupats; i si ella hi és, com jo crec, baldament vagi barrejada amb brosses i espines gramaticals, no mancarà gent que vulgui fruir- la. Jo crec molt meritòries, molt necessàries i molt dignes d'estudi les lliçons dels nostres filòlegs; mes ¡ai si la bellesa literària hagués de dependre'n! ¿Qui s'atreviria a escriure, sense que li vingués el cap en roda, tot pensant en els nous descobriments que poden fer i en les errades en què poden haver incorregut?

LLIBRE PRIMER - IMPRESSIONS

UNA TARDA PER MAR

Quina tarda més esplèndida! ¡Quin cel més blau i quina bellugadissa d'orenetes i falzies en tot l'espai que s'obirava! ¡Qui tingués ales, com elles, per a esbargir-se lliurement pels aires, lluny, per damunt dels camps i les serres! ¡Era ben trist, haver-se d'encauar dintre d'una aula reclosa, plena de les bovors del ressol i de la mainada! Vaja, ¡era ben enfadós, haver d'anar a estudi, penjar en un banc, com dues eines inútils, les cames, que tenien fam de córrer, i arrossegar per les lletres d'un llibre la imaginació, que es sentia cridada pels xiscles de les orenetes, pel xiu-xiu del vent, per cada bri d'herba i per cada fulla d'arbre! Era ben trist, però no hi havia altre remei: era precís anar-hi. I jo m'hi encaminava xano- xano, capbaix... amb una recança!... A cada pas m'aturava sospirant. ¡Déu meu, que n'hi devia haver, de cassanelles, a la roureda! Les móres i els aranyons ja devien ser madurs. Si jo fes rodó!...

Havia arribat a les envistes d'estudi, quan una veu coneguda m'estremí de cap a peus. Era la veu d'en Volivarda, un xicot pescador, que em cridava amb un llarg -Eeep!- des del fons d'un carreró.

Ai vatua l'home! Té! ¿qui havia de pensar en ell?... De seguida se m'enriolà la cara, i em va passar per la fantasia la visió del mar i de la costa pintoresca. Aquell xicot i jo havíem nedat junts tantes vegades! ens havíem divertit tant, pescant pops i crancs per les roques!...

-A on vas, Volivarda? Acosta't, home, que parlarem. Apa, que tinc d'entrar a estudi.

-Vatua sa pena! quin marriment me vindria, si m'hi haguessen de tancar! ¿I tu cada dia de Déu hi vas? Fes rodó, coi!... fes rodó, avui! Vina-te'n amb mi. Vararem es gussi d'en Valéncia. En Valéncia vol que li arrepleguem una galleda de soïssos: saps?... Soïssos rai!... Jo en sé una afrau que hi estan espessos com es cabeis as cap. En un santiamén els tenim, i ens resta tota sa tarda de coll per a pescar a volantí... amb un volantí de sis hams, que portarà en Canari: cosa més fina!... Mira, ara vinc de cercar cargolins per esques. En duc tot un nansat, que els hai trobats aquí tot just, en es fonois des Camp-perdut. Coi! ja no ets homo si no fas rodó!

Jo, gratant-me el cap, pensívol, anava escoltant. El cor me bategava dintre el pit, com una papallona dintre el puny d'un infant. Oh! prou me temptaven, aquelles proposicions!

-A casa sopem a les vuit- vaig mormolar.

-A dos quarts serem en terra- contestà en Volivarda. I, llegint la desconfiança en la meva mirada, afegí, besant-se el dit gros, encreuat sobre el saludador: -Tan cert com sa mort!

En això, les mans d'algú que se m'havia acostat per darrera me taparen els ulls, a l'ensems que una alenada calenta m'humitejava el clatell. Vaig pegar una giravolta sobtada, i vaig topar-me nas a nas amb la riallera carota d'en Paiús, un noi rabassut, gras, llardós. Ja abans d'encarar-m'hi l'havia sospitat per la ferum, que sempre se li sentia, de quitrà i d'arengades podrides. ¡Que n'era, de lleig, aquell marrec! Tenia les galtes botides, el nas aixafat, i les parpelles tan sobreres i caigudes, que per mirar havia de tirar el cap endarrera, com aquell que, jugant a cucorna, vol guaitar per sota del mocador.

Me va enrotllar el braç a la cintura i em va dir: -Ets de sa barcada: oi? ¡Conxos, que ens divertirem!

Mentrestant, l'altre llopet marí, en Volivarda, que era alt, escardalenc, de color de sègol, carallarg, i tan embardissat de cabells que li eixien a rossos manyocs per sota les gires i pels forats de l'arnada barretinola, m'estirava, tot afalagant-me el clatell.

Què podia fer jo? ¿Qui no hauria girada l'esquena a l'aula? Vaja, la meva virtut no era pas prou ferma per a resistir tanta temptació.

Mentre travessàvem el poble, no les tenia pas totes: la consciència em feia rau-rau, i sempre em semblava que el pare m'havia de sortir de tras-cantó; però, a la vista de la platja, de la barca i del mar, la meva por i els meus escrúpols desaparegueren com òlibes empaitades pel sol. Visca la llibertat! Visca l'alegria! Barquejaríem, visitaríem cales amagades, pescaríem tal volta peixos inconeguts, veuríem els bancs vivents on es crien les petxines virolades que enjoien les platges, trobaríem... ¡qui sap, lo que trobaríem!...

-Apa, marrecs, que tindreu bon temps! - va dir-nos en València- ¡Mireu, que alegroia que està, sa veia de sa mantellina blaua! ¡Com s'enfloca i se rinxola, sa presumida! Runy com un gos perquè ses roques li són de mal rosegar i sa sorra li fa mal a ses genives; però no té pas sa rauxa dolenta: us gronxarà a sa seua falda com una bona mainadera. Apa, marrecs! Es vent i es corrent us estalviaran sa meitat de sa feina, i, a sa tornada, ja es garbí haurà caigut.

En Canari era allí que ens esperava. Estava de quatre grapes davant del gussi, enseuant els pals, i em va saludar amb una mitja rialleta de simpatia.

Els mariners vells, que prenien la fresca al peu de les penyes, a l'ombra de les blavoses atzavares, ens contemplaven satisfets, articulejant ells amb ells i assenyalant-nos amb els brocs de llurs pipes. Les dones, que adobaven xarxa, aixecaven llurs caps de la feina, i cridaven, trufejant -¡Pareu ment que no eixugueu tot es peix de sa mar! A veure si ageu alguna roassa!

Nosaltres no els contestàvem. Canteu, canteu, ninetes. Altra feina teníem! Estàvem atrafegats passant revista a l'embarcació. «-¿Ja heu tapat es dui? -A on és, sa sàssola? -Tampoc trobo s'arjau des timó.- Mireu, València: aquest estrop es petarà a ses primeres embranzides.» Movíem un esvalot!... I, a tot això, en Valéncia ens ensenyava lo que li demanàvem, responia a les advertències i reia com si li fessin pessigolles.

Un xicot que acabava de capbussar-se des d'una roca forana se'ns acostà nedant a grans braçades. -Me vols, Volivarda?- va cridar, aclucat d'ulls, després d'escopir l'aigua, que se li escorria dels cabells i se li ficava a la boca. -Apa!- li va contestar lacònicament en Volivarda.

De seguida el nedador eixí a la sorra, debategant de dents, tremolant i esbufegant. Amb unes quantes fregades de mà s'eixonà la mullena que li regalava per braços i cames, se va posar la camisa i unes calces de vellut de cotó, que es fermà per damunt dels muscles amb unes vetes que li servien d'elàstics, i ja estigué a punt de marxa. Nosaltres havíem anat varant sense esperar-lo, però va estar llest de sobres. Així que donàrem fusa, s'arrapà a la popa, saltà a dins de la barca, s'apoderà d'un rem, i fou el primer d'armar.

Després, vinga vogar i mar enfora s'és dit. Anàvem a quatre rems, i en Canari portava el timó. Quin delit! Quin entusiasme! ¡Que era de bon rebre, al front i a les galtes, el buf del vent, impregnat d'una polseta de ruixims! Un garbinet fresc, oratjós i joguiner volava en ample vol per la planura del mar, enravenxinant les ones sense embravir-les. Tot era vida i moviment. Arreu arreu, les ones corrien, rodolaven, saltironaven i tentinejaven amb moviments d'alegre embriaguesa. S'engallaven, traient unes crestes verdes, fines, diàfanes, que, banderejant, s'aprimaven fins a rompre's en floquets d'escuma. Aquí s'empaitaven, amoroses, petonejant-se amb un decandiment esllanguit i graciós a l'assolir-se; allí s'esbadellaven suaument com una boca que esclafeix a riure. Com un estol de mainada tafanera, venien a palpar i colpejar els costats del gussi, a passar-li per dessota, pegant-li culada, o a esllomar-se bojalment en la roda de proa.

-Salta, salta miralta! -cantava entusiàsticament en Canari.

Cap a la banda de terra, a l'indret del sol, no es podien mirar les aigües sense que un hom se veiés obligat a cloure les parpelles rublertes de llàgrimes. Allí la mar fulgurava amb llampegueigs d'or i d'argent viu, i semblava desfer-se en davassalls de vidre volador; i cap a la cala, en el redós de ponent, groguejava com una gran lluna d'oli.

Una tonyina que saltà en l'aire entre un escampeig de ruixims, a pocs metres de la nostra barca, ens féu restar bocabadats i sense vogar. -¡Manoi, quin peixàs!- exclamàrem tots. I romanguérem a l'aguait, sotjant si reapareixeria; però, a lo millor, una forta bramulada ens llevà l'encantament.

-Vira, vira! -va cridar en Volivarda.- Tothom a rems i dali fort! Es vent ens tira a ses seques. Vatua, com lladren, ses maleïdes!

Efectivament, la nostra distracció ens havia abandonat al corrent, que ens duia a un paratge perillós, a la punta d'unes roques que havíem de remuntar per guanyar la derrota de llevant. Ens trobàvem voltats de seques que reganyaven ací i allà l'aspra esquena quan l'aigua refluïa a llur entorn, i que es cobrien d'escumes i xarbots quan revenia l'onatge. La remor que feien era espantosa, perquè es multiplicava al regolfar en les balmes de les penyes, on el vent rebomborejava també basardosament. I, no obstant, el temps era bo; mes, al sentir aquell soroll, costava de creure que no s'hagués desencadenat un temporal. Lo cert és que estàvem desconcertats: els uns vogaven, els altres ciaven, i la barca giravoltava com presa d'un remolí, a riscos de malmetre's tocant en algun som de roques. Sort que en Volivarda va conservar la serenitat i ens tranquil·litzà. -¿De què teniu por, gallines? ¿Per ventura no sabeu nedar?- va dir.- I, assenyalant el punt cap on havíem d'arrumbar, -Dret an es freu, Canari! - va cridar.- I vosaltres acluqueu ets uis i aferreu es punys a vogar. Aquí no ha de governar ningú sinó es timoner.

Un cop ben avinguts, salvàrem el perill en un moment, deixant endarrera les seques baladreres.

Després vàrem entrar en un esparagol ombradís on el tràngul gairebé no s'hi sentia i s'hi respirava un aire suau, agradosament enflairat de marisc. Allí vàrem descansar una petita estona, i començàrem a pescar. En Volivarda s'apoderà del famós volantí d'en Canari, l'escà amb caragolins que li presentàrem trencats, i de seguida l'anà amollant a la mar fins que el plom fregà tot just les sapes del fons. Fou un moment d'emoció. ¡Amb quin afany ens abocàrem a la banda, desitjosos de veure com els peixos se tirarien a l'ormeig!

L'aigua era puríssima, i estava impregnada d'una claror verdosa que permetia distingir fins i tot els més petits brins de l'herba negrenca que encatifava el sòl marí.

Al cap d'un moment en Paiús em tocà el braç, dientme : -Ara, ara!- I llavors, tal com s'aixeca a l'entorn d'un vianant que travessa un xopoll un núvol de mosques i d'espia dimonis que estaven amagats entremig dels joncs i boves, vaig veure sortir dels herbatges submarins una munió de peixets virolats i bellugadissos, que s'alçaven a l'entorn del volantí. Bullien, anguilejaven, pujaven, baixaven i morrejaven atrevidament l'esquer, precipitant-s'hi a fortes embornades i disputant-se els trossets que podien arrencar de l'ham. -¡Redéu, que n'hi han!- exclamava en Canari. Però en Volivarda feia mala cara i deia : -Això es gurrama, peiximinuti... No n'ajarem cap. Són criaturetes, i nosaltres hem d'anar pes veis.-