Part 4

Els éssers humans tenen de vegades una època, a la vida llur, que podríem dir-ne _angèlica_. És l'època en què la forma corporal adquireix el grau màxim de virtut expressiva; que els ulls són més clarament el reflex de l'ànima; que en el gest s'hi harmonitza tota la finor i tota l'energia, que la veu és matisada i vibradora; que una secreta amargor vela totes les alegries, i una gota de mel inefable llueix com una perla en mig de l'odi, de la dolor i de l'enveja. És l'època que l'home s'ha superat a si mateix, i el buf diví que hi ha dins de nosaltres s'ha endut, per un instant només, la pols terrenal que ens alimenta.

Paulina tingué el seu moment _angèlic_. Era a les nits d'hivern. El marit d'Elisa, aclaparat per la feina, llegia el diari, i de tant en tant aixecava els ulls i, amb una mirada només, restablia la seva absoluta autoritat paternal. Els cinc nebots esperaven el moment de seure a taula. El gran, en Víctor, ja tenia disset anys, i volia fer l'home i ficar cullerada a les converses. La mare seguia atentament tots els gestos del seu marit, sense dir res; i la tia Paulina tenia a la falda la seva neboda petita, que només s'estava quieta a la falda de la tia Paulina, i li agradava molt reposar la seva cabellera rossa i estarrufada contra la casta tebior del coll de Paulina, i imaginar l'enorme sopera blanca que aviat vindria de la cuina, tota coronada de vapor; i, després de sopar, pensava la menuda que la tia Paulina la ficaria al llit (perque només volia que la despullés la tia Paulina), i abans de dormir li contaria una rondalla ben dolça, que no fes gens de por i li fes venir la son a poc a poquet.

Paulina es cregué, un moment, que la seva via ja era signada; però després de les nits angèliques vingueren les nits dels diables. Paulina tenia de lluitar una mica: la seva joventut, que agonitzava, volia fer el darrer cant i el dolorós esgarip abans de restar per a sempre i no ser altra cosa que la tia Paulina, i això, li arribà quan el rellotge de la seva vida marcà l'esclat fatal dels trenta anys.

Aquest drama s'inicià de la següent manera. Ella havia assolit el màximum de felicitat, complia els anys per la Candelera, i el fet de complir-los no la inquietà el més mínim. Potser res hauria succeït, si un fet de caràcter purament fisiològic no hi hagués contribuït. Paulina es posà malalta: una airada forta, rebuda en sortir d'un concert, li perjudicà l'aparell respiratori, i va jeure uns quants dies atacada greument per aquella malaltia que els metges en dieuen una bronco-pneumònia. En sortir de la seva malaltia li reconegueren un petit focus d'infecció al pulmó esquerre. Això li donava una mica de temperatura; i, si el cas s'hagués abandonat, hauria produït, sens dubte, fatals conseqüencies. S'hi posà remei deseguida, li varen prescriure un tractament, i a la vinguda de les primeres orenetes Paulina Buxareu anà a passar una llarga convalescència en un lloc una mica solitari i elevat, on l'aire puríssim li tornaria la salut perduda.

Encara que es procurà fer-li tota la companyia possible, Paulina es sentí sola, i, més que sola, es sentí privada de les dolces i petites feines que la distreien d'ella mateixa; i això, ajuntat amb aquella certa malenconia i aquell egoisme de les persones malaltes, produí dintre seu un descontentament de tot i un desig d'allò que semblava haver renunciat per a sempre. Aquest descontentament degenerà en enveja i en mala humor injustificada; i, com que el desequilibri dels seus nervis era absolut, no sabia dissimular aquells mals imaginaris i aquelles dolors absurdes que la torturaven.

La seva germana, que anava a la ratlla dels quaranta anys, i que la condició de mare de família una mica egoista, també, i interessada només pels seus, posava en una situació tan diferenta de la de Paulina, no la pogué aconsolar com altres vegades. S'ha de dir que les crisis anteriors que havia sofert Paulina eren per ser més compadides. Aleshores ella era criatura, encara, i Elisa vivia un estat de tendresa i desequilibri sentimental produït per les gestacions i els infantaments: es comprèn, doncs, que els corrents efusius entre les dues germanes fossin més naturals. Però ara la cosa havia canviat molt, i (per què negar-ho?) el drama de Paulina, als ulls d'un desinteressat, semblava una cosa grotesca: en el cas d'aleshores Paulina no tenia ningú, ningú que la comprengués, ultra ser la tia Paulina. Aquest qualificatiu portava dintre seu el fred, la solitud i el desamor.

Un cop curada completament del mal físic, tornà a la casa de la seva germana. Però que diferent era, aleshores, Paulina, de quan en va sortir! Els nebots l'amoïnaven i aquella dolça paciència es convertí en sorruderia irascible. La pobra canalla, que no hi tenia res que veure i sentien una alegria gran de tornar-la a tenir a casa, repetiren les bromes i les impertinències com si tal cosa; però els efectes que produïen en l'ànim de Paulina desconcertaren els petits de mala manera. La seva germana se n'adonà. Recomanà als petits que no la molestessin ni la importunessin: que estava malalta, i per això tenia aquell mal gènit; i els amenaçà amb càstigs severs si desobeïen aquestes ordres. Paulina anà més endavant. En les converses era d'una acritud estemordidora. La seva germana dissimulava i prenia tota la paciència possible. Els nebots grans veien que a la tia Paulina li passava una cosa molt grossa. Naturalment que no es podia concretar què era ni a quin motiu obeïa; i ningú no comprengué que la pobra Paulina Buxareu endevinava l'agonia de la seva joventut, sense que pogués substituir-la per una cosa més alta.

La tia Paulina s'omplí d'estranyeses. El seu vestir era ridícul; el seu parlar afectat. Li vingué una febre per fer obres piadoses, per anar a ensenyar la doctrina a la canalla, per visitar malalts, per aconsolar vídues. Es confessava tres i quatre vegades al dia. Li agafà una afició terrible per un cert frare agustí que predicava molt bé i feia furor entre les devotes. Quan era l'hora de dinar, exposava, a taula, les seves doctrines de fraternitat i d'humilitat: era presa d'una filantropia malaltissa que no li passava de la llengua, perquè tot allò ho tenia per fer alguna cosa, i al fons cada dia es tornava més egoista.

El cunyat de Paulina ja en començava a estar tip, i li gastava bromes referents a les seves prèdiques, la contradeia, i procurava fer-la botar, com es diu vulgarment. Aleshores es tornava roja, i suava i cridava que era un gust. Els nebots es reien de les estranyeses de Paulina, i entre les dues germanes hi havia un abisme, i sols un corrent de cortesia freda lligava aquells cors que s'havien estimat, un dia.

La vida comuna de Paulina Buxareu amb els seus germans es feia cada vegada més impossible. Paulina fruïa d'un petit capital que li deixà la seva mare, i havia heretat, feia poc, d'un oncle matern. Tots aquests béns els hi administrava el seu cunyat, i ella en percebia puntualment la renda. No sé com fou que un dia la mala humor de Paulina es decantà pel pendent dels interessos; i, com que tenia molt poc tacte, digué algunes coses que molestaren el seu cunyat. Aquest proferí alguna paraula dura, i, com a conseqüencia, hi hagueren plors i un petit escàndol familiar, que Elisa procurà finir de la millor manera.

Allò fou el presagi de posteriors tempestes: es reproduïren tots els dies les escenes desagradables, quasi sempre provocades per una estranyesa de Paulina; fins que a la fi, Paulina, molt seriosament, parlà al seu cunyat i li proposà la forma de sortir de casa i anar a viure sola amb una minyona, sense que això signifiqués renyina de cap mena: solament que una incompatibilitat de caràcters i una diferent apreciació de la vida l'obligaven a fer aquell pas, que ella creia que seria beneficiós per a tots.

El seu cunyat, fredament, intentà dissuadir-la sense insistir gaire, perquè no desitjava altra cosa. Elisa simulà un disgust. Però al cap i a la fi, la separació es dugué a terme, i la tia Paulina pogué respirar una somiada independència, mirant les estrelles des del balcó d'un tercer pis del carrer del Bruch.

Aleshores començaren uns nous treballs. Paulina entrà en la plena administració dels seus béns. Ella no sabia el que era sumar ni restar, ni sabia tampoc com es duia una casa, ni com es revisava una compra, ni quanta estona tenia de bullir tal cosa o tal altra. Perquè, encara que Paulina s'havia fet la víctima i s'havia atribuït tot el pes de la casa quan encara vivia la seva mare, el fet és que, fora de cuidar-se de la seva roba, Paulina no feia res, ni entenia de res; i, mentre va viure a casa dels seus germans, no cal dir que aquesta feina administrativa no li pertocava. Però, en la situació que es trobà aleshores Paulina, era més greu el seu paper: no es tractava solament de distribuir la renda, sinó de vetllar pel capital. Paulina s'informà d'unes coses que en deien accions i obligacions, de les quals no havia sentit a parlar mai; i el que l'esverà més era que aquestes accions i obligacions pujaven i baixaven. Tot això li va explicar un felipó que n'estava informadíssim. Ella coneixia també un agent de canvi, amic de la família, i un advocat mallorquí que no tenia cap assumpte i es donava importància. I, entre el felipó, l'agent i l'advocat, la posaren al corrent i en condicions de fer produir d'una manera segura i honrada la seva petita fortuna.

Després d'aquestes trifulgues vingueren les de l'ordre intern de la casa, i el cavall de batalla eren sempre les minyones. Ella volia una noia fiada que li servís per a tot, que no anés als balls i no tingués novi; però això era demanar massa, i el servei li durava una setmana a tot tirar. La preocupació de la minyona arribà a ser el mal de cap més gran: com que no tenia cap feina, es dedicava a torturar la pobra desgraciada que es llogava per a servir-la. En passar el compte, li mirava fins un quart de cèntim; s'empescava una sèrie de preguntes estranyes per fer-la cantar, la minyona li deia haver esmerçat mitja pesseta en oli i ella sospitava que fou aplicada a adquirir pastanagues. Els diumenges, si retardava cinc minuts a tornar a casa, en el cervell de Paulina ja s'hi havia format la imatge de vint-i-cinc drames passionals i cinquanta violacions.

Arribà a l'extrem d'espiar les minyones quan les enviava a casa la cosidora, la planxadora; els escorcollava el farcell de la roba; inquiria per entre els matalassos i en tots els recons que poguessin servir d'amagatall.

La tia Paulina es féu una dona impossible, i no cal dir que ningú hi aguantava, a casa seva.

Una de les víctimes de Paulina Buxareu fou l'advocat mallorquí. Es deia Timoteu Rosselló, i, com s'ha anunciat abans, no tenia mai cap assumpte d'importància. Anava a escalfar cadires a tots els convents de monges, i les bones dones li confiaven de vegades un assumptet que ell allargava infinitament. Perquè, encara que se les donés de molt piadós, tenia esperit d'aranya; i, com que només podia embolicar gent infeliç i desconeixedora del món, quan n'hi venia un a les mans el deixava sense suc. Però amb la tia Paulina li caigué un os dur de rosegar, perquè el que és ella no es deixava estafar un cèntim, i les consultes no tenien altre objecte que planyer-se de la vida amarga que li feien dur la Pepeta, la Marieta i l'Anneta, i totes les desgracies que s'anaven succeint en l'administració dels fregalls i la cassola.

En aquests temps de neguit la tia Paulina es tractà molt poc amb la seva germana. Hi anava sovint, però procurava ser diplomàtica. Després, quan s'anà trobant bé, tot fent les seves cosetes i vivint de les seves tristes preocupacions, la dolçor tornà a confortar-li l'ànima. Aleshores les relacions foren més cordials; i quan tenia un nebot malalt, o estaven amoïnats a casa la Elisa, desinteressadament anava a prestar el seu concurs.

Es pot dir que fins aleshores la tia Paulina no es preocupà d'una manera seriosa en tot el que fes referència al seu enriquiment espiritual. Ja desenganyada del tot, i convençuda que no seria res més que la tia Paulina, procurà adornar i complicar aquesta personalitat que li concedia el destí.

D'aleshores datà la seva afició a la psicologia femenina. Els primers assaigs els va fer en una pobra noia òrfena d'uns amics seus, que protegí i volgué casar de totes passades. El casament aquest fou una veritable desgràcia, però donà peu a la tia Paulina per a creure's una autoritat en qüestió de matrimonis.

Ultra el casament, cultivà la vocació religiosa. Es féu molt amiga de la Superiora d'un convent de monges, no sé si de les Salesses. A aquesta piadosa dama li donà unes llaunes considerables, i li referí espantoses xafarderies. Una tarda fins li contà que li havia aparegut el dimoni en una mena d'uniforme com de guàrdia civil.

Procurà també atreure gent a casa seva. A base de les seves nebodes i d'unes tres o quatre noies més, organitzà una mena de reunions on només es podia ballar d'una certa manera i es podien dir tan sols determinades coses, sempre sota la inspecció i vigilància de la tia Paulina.

A poc a poc aconseguí que es parlés d'ella; que, dins un cercle de relacions, fos la tia Paulina una cosa important; i arribà a ser imprescindible per a certes coses: quan es tractava, per exemple, de fer una suscripció per regalar una casulla o per pintar un pendó destinat a una determinada confraria.

La varen fer presidenta honorària de no sé quines filles de Maria. Això li produí una gran satisfacció; perquè, amb motiu del nomenament, va rebre no sé quantes visites, i fins el bisbe li concedí audiència per tractar serioses reformes de l'associació.

Els anys i els esdeveniments li modelaren el cos i l'ànima tan bellament, tan característicament, que arribà a ser una dama deliciosa. Perquè a Paulina Buxareu totes aquestes coses no li entenebrien gens aquella bondat nítida i dolça que guardava dintre seu, i no li llevaren una goteta tan sols d'aquella mel d'innocència, que era ben bé la mateixa de quan tenia deu anys i anava amb la trena penjant i les cames en l'aire.

La tia Paulina havia cridat, havia patit, havia fet extravagàncies, bogeries, incorreccions; l'havia encesa l'amor i l'havia ennegrida la desgràcia; però en el fons, en el fons de tot, era la tia Paulina, i això volia dir còmica gerdor i graciosa infelicitat.

Anaven passant hiverns i primaveres, i la tia Paulina veié repetir-se les joies i les desgràcies. Contemplà com canviava la fesomia de la família, i es prodigà, es multiplicà, cridà, plorà i féu tot el que va saber per romandre sempre ella, colorida d'una originalitat inconfusible. I, quan li arribaven a l'orella aquestes dues paraules: «tia Paulina», tremolava tota d'una emoció profunda, i sospirava tan deliciosament, convençuda que complia a la terra un ministeri importantíssim que li havia confiat nostre Senyor per premiar-la dignament més enllà de les estrelles i dels móns visibles.

VI

Tots els sotracs de la vida passaven per la família Buxareu d'una manera normal i pacífica. En els parteratges no hi havia tràgics incidents i es batejava les criatures amb tots els ets i uts; s'imposaven noms familiars; les malalties casolanes feien de les seves; la mort venia plena de vulgaritats: es plorava el suficient; les esqueles no cridaven l'atenció; en els funerals hi anaven totes aquelles cares que després de vistes no es recorden. El diumenge de Rams es comprava el palmó; per Nadal es rostia el gall i s'adquirien torrons a l'Abella. Es cultivaven les coques de llardons i les encasades al Forn de Sant Jaume. De tant en tant es fruïen les nates del carrer de Petritxol.

Tot això es feia amb generositat, amb una certa finor i amb aquella amable gràcia que respiren les famílies barcelonines on no hi ha pretensions però on no hi falta mai un duro per gastar.

La tia Paulina, branca estèril de l'arbre dels Buxareus, feia també totes aquelles coses, però en petit i donant-hi més importància.

El casament d'en Víctor, fou l'hora àlgida de felicitat de la família: dinars i festes, convidats a l'estiu, joia dels primers infants... Però passà aquella fumarella de glòria i no tardà gaire a presentar-se la mort dels pares.

Aleshores es remenaren testaments, es portà el dol reglamentari i es féu la divisió de la família.

En Víctor tenia dos germans i dues germanes. El germà segon continuà treballant en el negoci juntament amb en Víctor, i el petit anà a estudiar la carrera d'enginyer agrònom.

Una de les germanes es maridà amb un tal Josep Claramunt.

Resta consignar que la germana petita, ja coneguda amb el nom de Lluïseta, visqué amb en Víctor i la seva dona, i fou la nina de l'ull dret de la tia Paulina.

Les relacions entre els germans eren inmillorables; però com que cadascú anava per les seves, s'apartaren els uns dels altres, units tan sols per les lleis de cortesia, com sol passar en gairebé totes les famílies.

La tia Paulina, després de la mort del seu cunyat i la seva germana, mostrà una sol·licitud més intensa vers els seus nebots, i el lloc d'acció predilecte per ella fou la casa d'en Víctor, que per això era el més gran i el continuador del prestigi de la família.

La tia Paulina no simpatitzà mai amb la dona d'en Víctor. Ella ja ho havia dit moltes vegades, entre les seves amigues, que el casament del seu nebot era un desencert. Trobava els pares de la Maria de la Mercè massa poc senyors i amb massa pretensions. Demés estava segura que no tenien tants diners com feien veure.

El veritable motiu del seu disgust era el no haver pogut manifassejar en aquest casament; perquè s'ha de confessar que tot es va fer a espatlles de la tia Paulina, i ella no se n'adonà fins poc temps abans de demanar la noia. I el més trist per a la tia Paulina és que ja es tenia mig empassada una altra neboda política, i ja havia fet qui-sap-les combinacions per lligar el destí d'en Víctor al d'una senyoreta no tan rica com la Mercè, però d'una família més distingida i més apropiada al nom Buxareu.

No cal dir que l'angelical tia Paulina, quan s'adonà que el seu nebot anava trona avall, no pogué menys d'esterioritzar una ganyota i fer una mica el paperot amb els seus germans; i digué al seu nebot, mig seriosament, mig de per riure, que no li faria present perquè havia estat tan mala persona. Però s'hi repensà després, i acabà per comprar-li dos canalobres d'argent a can Carreras del carrer de _Fernando_, que li costaren un ull de la cara.

Quan tenia de venir al món el primer fill del jove matrimoni, la tia Paulina perdia les nits i s'espatllava la vista brodant una capeta per a la cerimònia baptismal.

I el dia del naixement es multiplicà i compartí la felicitat de la seva germana, que allò de ser àvia la feia tornar boja.

Després, quan anà passant el temps i esdevingué la mort d'Elisa, la tia Paulina, a part del seu sentiment que la dominava, va quedar rica en efectes teatrals; digué meravelloses sentències als seus nebots, resà oracions, i volgué aguantar el pes de tot: vetllar, rebre visites, avisar parents, i aconsolar tothom, però fent esgarrips horribles i restant ella sola inconsolable.

Per distreure els nens d'en Víctor (que, pobra canalla no es donaven compte de la dissort), els amoïnava de mala manera, es posava a plorar; i, quan jugaven a cavalls o a fet, els acoblava al seu volt, els feia agenollar, i començava un rosari per l'ànima de la difunta. Aquest rosari no s'acabava mai, perquè les criatures finien la paciència i la deixaven amb les avemaries a la boca.

La víctima de debò fou la Lluïseta, que aleshores només tenia catorze anys; i, com que la seva germana ja es distreia amb el novi, la tia Paulina fou l'únic recurs. Però la tia Paulina només estava per lo patètic, i la pobra criatura es feia uns tips de plorar espantosos, i a la nit somiava ànimes i dimonis, i es despertava cridant la seva mare.

En Víctor, que ja era tot un home i tenia un natural excel·lent, deixà fer la seva tia i la seva dona en tot el que fes referència a les manifestacions externes del dol. Feia un any i mig que havia mort el seu pare, i la mort sobtada d'Elisa va emocionar-lo encara més; però com que no hi hagueren dificultats econòmiques, i tots els assumptes pogueren solucionar-se i el negoci continuà de la mateixa manera, a poc a poc en Víctor trobà un gust apreciable a la vida, tot amoixant la cabellera rossa de la seva dona i fent saltar la canalla damunt dels genolls.

Com que no volia raons de cap mena i considerava la seva tia inofensiva, la deixà ficar a casa tant com va voler, que, ben mirat, el que feia Paulina era d'agrair, i no tenia preu la sol·licitud que es prenia per la Lluïseta. Paulina Buxareu ja era al bo del seu proteccionisme jovenívol. Totes les noies, en general, l'emocionaven; però la Lluïseta especialment. Sempre que veia un noi que no s'hagués dirigit encara a una donzella d'una manera oficial, la tia Paulina li deia: -Vaja, home! Què pensa? Sembla mentida! Miri que els anys passen!- Si veia un noi promès, les seves paraules eren aquestes: -¿Ja sap què és, el cor d'una noia? Ja està preparat, per al matrimoni? Ja sap com s'han de tractar, aquests tresors? Si el veia distret un dia per la Rambla, o bé mirant en un quiosc un periòdic d'aquests que duen retrats d'artistes, ja feia mil escarafalls i embolics: anava a avisar la família de la nòvia, i deia que la conducta del promès era dubtosa i que vigilessin molt. Quant a les noies, si eren encara per merèixer, els recomanava que no es fiessin dels nois, que tinguessin compte amb la llibertat, sobretot en el ballar i que es dominessin i els deia que tots els joves eren uns desvergonyits i que es volien aprofitar de llur innocència. Si la noia era promesa... Mare de Déu!... li omplia el cap de tenebres; i si era casada jove, fins es volia ficar en les intimitats conjugals i en una pila de coses que ella, pobra tia Paulina!, no sabia de què anaven.

I, amb tot i aquest tarannà, Paulina Buxareu no podia veure un mascle i una famella que no li vingués l'idea del matrimoni, per absurd que fos de vegades l'aparellament.

Com s'ha dit abans, totes aquestes manifestacions de l'ingeni de Paulina queien a l'hora sobre l'animeta blanca i esquifida de la seva neboda. La Lluïseta no era pas noia de novis, ni d'aquestes que de seguida ho saben tot i s'encenen repentinament: era una innocentíssima col·legiala amb una sang tèbia i tranquila, que no pensava en festeig ni cosa semblant; i la tia Paulina la voltava de tantes precaucions i li administrava unes prèdiques tan inadecuades, que la pobra noia anava a redossar-se en els seus germans per fugir de la turbulenta i ascètica Paulina, que li deixava veure de tant en tant, enmig de ciris i cucurulles, un cel blau amb un amor infladet.

En Víctor s'instal·là, amb la seva dona, les criatures i la Lluïseta, en una torre de l'Avinguda de la República Argentina. Tenien un jardinet bastant entretingut, amb gran profussió d'unes flors que la sogra d'en Víctor en deia _Diegos de noche_. Al mig del jardí hi havia un brollador amb una mena d'oca de pedra que tenia el coll enravenat i treia pel bec una misèria d'aigua, però aquell jardinet era excel·lent per a la canalla. La tia Paulina en deia «el meu jardinet». Aquelles quatre flors, aquella mica de sorra, el balancí o una cadira feta amb vímets i en forma de confessionari, que en Víctor va comprar-li expressament, li semblaven a Paulina un reconet de la glòria celestial on es fes la més agradosa de les feines, que al seu entendre era xafardejar infinitament, posar-se sentimental a estones i engolir orxata de xufla, a la caiguda de la tarda, quan feia una mica de calor.