Part 2

I vet aquí que aquest dia era d'aquells que les paraules fluïen sense dificultats i sense afectació. Jo sé que vaig parlar molt i d'una pila de coses: ella, per la seva part, xerrava com un ocell. Érem a la caiguda de la tarda. Caminavem per un corriol una mica pendent, la Lluïseta estava relativament cansada; i vàrem callar una estona. Jo estic seguríssim que ella no va adonar-se de res, que absolutament res de particular va veure en les meves paraules d'abans, perquè de fet res de particular hi havia; però (el que són les coses!) també estic seguríssim que aquella tarda jo havia vist i havia sentit d'una manera diversa que les altres tardes. Si em fessin dir per què, no podria precisar-ho justament. ¿M'havia enamorat de la Lluïseta? Això no; però que el meu esperit estava en una predisposició per a arribar-hi, això ja és més possible. En fi, feia una estona que callàvem. Jo anava a dir alguna cosa; no sé què anava a dir d'una manera concreta; però segurament anava a _iniciar-me_. Però un esdeveniment insignificant, i extraordinari al mateix temps, succeí aleshores. Jo vaig mirar a terra, i vaig apreciar, a uns pocs mil·límetres de la meva espardenya, l'únic ser que en aquell moment em podia fer perdre la serenitat: un gripau. Instintivament, vaig fer un salt enrera, abandonant la meva parella: una mena d'esgarrifor em va córrer de dalt a baix de l'espinada, i vaig fer mil combinacions i mil escarafalls per no veure una altra vegada aquell ésser humil que diuen que és tan útil a l'agricultura. Això em va trasbalsar en absolut. La Lluïseta, que havia apreciat finament la meva ridícula posició, va riure per tot el succeït, i a mi no em quedà altre remei que riure, també, i ponderar l'horror que em produïen aquesta mena de bestioles. No cal dir que, després d'això, era ja inútil tota la preparació d'abans. Quan vaig trobar-me sol vaig meditar una mica sobre els fets d'aquella tarda, i em vaig esgarrifar pensant que jo hauria pogut _iniciar-me_, és a dir, que, cedint a una lleu emoció epidèrmica, hagués pogut jugar amb les nostres vides. Perquè veia, aleshores, que allò no podia ser, que jo no estimava la Lluïseta; que no podia estimar-la. El motiu d'aquesta apreciació tampoc puc dir-lo. Són coses que no es raonen: se senten com aquestes punxades que et sembla que et fiblen el cor, que són molt vives, però que no saps com ni per què t'han vingut. Tot això vaig pensar-ho ràpidament. Jo estava salvat, i dintre meu beneïa el grotesc incident, i estava contentíssim de pensar que la Lluïseta no s'havia informat de res.

Després d'aquest dia no es cregui que jo m'apartés de la Lluïseta. No n'hi havia cap necessitat: el perill havia desaparescut d'una manera absoluta, i jo podia apreciar més que mai la nostra amistat transparent i sereníssima.

Tot el que succeí entre nosaltres està ja contat. Això fou el màxim moment sentimental: després, una tranquil·litat agradable. En Víctor dubtà, per un instant, de si jo estaria enamorat de la seva germana; la Maria de la Mercè s'ho va arribar a creure; encara que ben aviat s'esvaïren en ells aquests dubtes i aquestes creences.

Aclarit aquest punt, es veurà que la meva amistat amb els Buxareu no amagava cap interès sentimental. Potser va refermar les meves simpaties el fet que observava entre la gent de la colònia: aquella mena de conjura infundada i ridícula contra les adorables persones. Era fatal que succeís: pagaven ells, com haurien pogut pagar uns altres. Són coses que passen a l'istiu, entre gent desenfeinada, quan apreta la calor i s'enverinen totes les misèries espirituals. Ja podies anar allà on volguessis, que sempre senties el mateix: que si la senyora Buxareu anava massa escotada; que si l'altre dia va egenollar-se a missa, i se li varen veure les cames; que si la Lluïseta tenia una conversa massa lliure; que si la deixaven anar massa sola. Aquest _massa_, que en les boques de les bones dames burgeses adquireix unes proporcions incommensurables i monstruoses, era repetit sense fi. Tals converses m'indignaven, i més d'un cop vaig tenir paraules agres i violentes amb algú que em va ferir amb la seva impertinència o la seva grolleria.

Varen passar, d'una bufada, els dolços dies de setembre. En Víctor, des que s'adonà que era possible que jo estimés la seva germana, em va mirar amb un posat d'home gran, com si hi hagués un abisme d'anys entre ell i jo; i, encara que no minvés la seva cordialitat, va desaparèixer una mica aquell to confidencial dels primers temps. La conversa amb en Víctor no podia tenir per a mi gaires atractius: es repetiren els temes; hi hagué dies que em vaig avorrir extraordinàriament. Però, malgrat això, cada dia l'apreciava més: em semblava un home d'una noblesa excepcional.

La senyora Buxareu em tractava amb un aire proteccionista, com solen fer totes les casades que encara tenen un peu en el verger de les il·lusions. Era una gran conversadora. No em costà gaire d'adonar-me que tota la seva aureola física obeïa a un miracle i que la seva ànima, tan apreciable com es vulgui, era d'una enternidora vulgaritat. A la senyora Buxareu li agradava molt parlar de certs drames familiars, de certes relliscades femenines i li agradava parlar-ne amb l'egoisme, una mica repugnant, d'aquell que es plany dels qui es pelen de fred i s'està repapat a la vora d'una estufa. Quan una dama, com la senyora Buxareu, està segura del seu prestigi, s'entreté en aquests inofensius refinaments. Li agradava també matisar les seves converses amb alguna figura de les que estan a l'altra banda del pont: diguem l'amiga de _fulano_, diguem la dansarina tal... La seva flaca era parlar de vestits. Jo confesso (no és que m'en gloriegi) posseir una dosi de tranquil·litat inexpugnable per a sostenir tots els atacs sumptuaris: això m'ha fet ser simpàtic, sens dubte, a algunes dames que quan no saben què dir es desboquen pel pendent de la roba, i, si troben qui les escolti, es banyen en aigua de roses. Quan la senyora Buxareu parlava de vestits, dubto que trobés una víctima més pacient que jo. Era tan pacient, que no semblava víctima i això, la senyora Buxareu, estic segur que m'ho agraïa. Un dels seus temes predilectes era també parlar de la canalla; però la senyora Buxareu no tenia gens de gràcia ni finor a apreciar i judicar els seus nens. Raríssimes vegades parlava del seu marit; i aquestes raríssimes vegades es manifestava tan satisfeta, tan cofoia i tan intolerable, que venien ganes de dir-li que en Víctor Buxareu era un criminal.

Qui no podia veure, la Maria de la Mercè, era la seva cunyada, la Lluïseta. Ella procurava dissimular-ho tant com podia; però era una cosa més forta que totes les seves ficcions.

Això era vell. En Víctor se n'adonà des d'un principi, però procurà sempre conciliar-ho una mica. Ell estimava follament la seva dona, però no podia ni volia abandonar la seva germana, i al punt de morir el pare, en Víctor, com a germà gran que era, procurà rodejar-la de tota llei d'atencions.

Aquesta mútua antipatia era un corcó dins l'ànima d'en Víctor; però, com que no tenia solució, ho trampejaven tots de la millor manera possible.

Quan la senyora Buxareu va adonar-se perfectament que les seves suposicions sobre mí, pel que es referia a la Lluïseta, eren infundades, no pogué fer-hi més: la satisfacció més viva se li pintà a la cara. Això, a mi, em va molestar una mica, i vaig procurar sempre fer veure que no me n'adonava, com si ignorés tot el que s'havia pensat de mi.

La senyora Buxareu parlava molt de la seva família, del seu pare i la seva mare; i en contava coses tan prodigioses, que jo ja tenia ganes de conèixer aquesta parella. A1guna vegada vaig fer-ne al·lusions an en Víctor; i, pel que va dir-me'n, em va semblar que els seus sogres el molestaven intensament.

Els quatre nens m'agafaren una franquesa il·limitada: érem els millors amics. Jo els vaig ensenyar una pila de coses sobre els animals i sobre les plantes, i algunes cançonetes d'un grotesc barroer que indignaven la seva mare i amb les quals ells es feien uns tips de riure que refrescaven el cor.

Així passà aquell istiu. Jo vaig tenir d'abandonar el poblet. Era l'endemà de la Mercè. A casa els Buxareu s'havia fet una mica de festa, i jo em trobava malament a conseqüencia d'un petit excés d'alcohol. Recordo que el dia que me'n vaig anar feia una pluja desagradable, i vaig sentir una gran recança de deixar aquella efímera joia de l'istiu, i sobretot la blavor, tan fina, de la muntanya una mica velada per la pluja.

III

Les amistats estivals solen durar com les papallones. La ciutat i la rigidesa del vestit d'hivern modifiquen les ànimes. Adéu, generoses i elàstiques llibertats! Aquella senyora de la bata lila i les espardenyes, que vas veure venir, un dia, de cal forner, amb un pa de barra sota l'aixella; aquella apreciab1e senyora que et va explicar la confecció d'unes sopes i et va dir que el seu marit estava trencat; ara passa per la teva vora i fa veure que no et coneix. La simetria dels pisos i els carrers, la policia urbana, han eixugat tot aquell doll d'afectes que corria per les fontetes i les rieretes, i ja no queda res de l'intercanvi i la sol·licitud mútua de les famílies.

Jo em temia que amb els Buxareu passés una cosa semblant, encara que, en despedir-nos, en Víctor va obrir-me el seu domicili barceloní, que era a l'Avinguda de la República Argentina. No cal dir que em pregaren molt, que hi anés; però els primers temps d'estar instal·lat a Barcelona, tenia altres coses que em distreien i m'interessaven més que el record d'unes hores estivals.

Un dia vaig trobar en Víctor Buxareu al tramvia. Va parlar-me amb una amabilitat tan viva, que jo vaig prometre formalment anar a casa seva.

Però és allò que passa: un deixa les coses per a l'endemà, i mai arriba el moment de fer-les; fins que vaig trobar una altra vegada els Buxareu en unes funcions d'abonament organitzades per una senyora molt lletja i on es feien comèdies castellanes d'aquelles tan ensopides. Jo els vaig saludar una mica avergonyit, però amb el ferm propòsit d'anar-los a veure el primer dia que pogués.

Era un diumenge a la tarda. Feia una temperatura deliciosa: estavem en ple estiuet de Sant Martí. Vaig agafar el tramvia de l'Avinguda, i cap a cals Buxareu falta gent!

Vaig baixar al peu mateix de la casa. Era una torreta de dos pisos, amb reixat de ferro i un bon tros de jardí al darrera. Una cambrereta em va obrir, em féu entrar i va abandonar-me en una sala plena de discreció i bon sentit, amb comodíssimes butaques i confortables catifes. Però aquella franquesa que jo sentia els dies estivals se m'havia encongit de mala manera: em trobava sol dins de l'habitació, i sentia unes ganes instintives d'anar-me'n; tenia les mans engavanyades pel barret; no sabia com posar les cames; i esperava els esdeveniments amb la respiració una mica accelerada.

La meva situació s'anava fent cada vegada més enutjosa; fins que vaig sentir un grinyolar de portes, uns passos decidits, i la cara de bonhomia i franquesa d'en Víctor Buxareu em tornà la tranquil·litat perduda.

-Què tal!... Segui.- I no cal esmentar que entre nosaltres dos hi hagueren aquelles encaixades, i tot allò que es diu i tot allò que es fa.

-No és veritat que pendria una tassa de cafè?

A tal pregunta d'en Víctor vaig respondre amb somriures; però eren excuses que no sortien del cor, perquè a mi el cafè m'agrada molt.

Tornà a comparèixer la cambrereta; i en Víctor degué donar unes ordres tan extraordinàries, que la cambrereta per tercera vegada es presentà davant meu, amb una safata on hi havia un servei de cafè, una capsa d'havans i una botella de curaçao vermell. Perquè a en Víctor li agrada viure bé, i jo, per la meva part, li havia fet alguna confidència alcohólica.

No cal dir que vàrem pendre el cafè amb tot el respecte degut, i fruirem el cigar i el curaçao, coses que, totes plegades, predisposen a la bona humor, a la cordialitat, i a sentir la joia de viure en les puntes de tots els nervis.

Jo, primerament, vaig preguntar per la família. No hi havia novetat. Un dels nois, el petit, estava una mica malalt; però a mi em vingué de nou que no sortissin a rebre'm ni la Maria de la Mercè ni la Lluïseta. I dels altres nens no cal dir res, perquè eren a casa els avis. Mentre durà la influència de les begudes, jo vaig anar parlant sistemàticament de coses sense cap interès; però havien passat tres quarts d'hora, i ja no sabia què dir. D'altra banda no gosava preguntar més per la dona i la germana: potser no em volien rebre, o no en tenien ganes; potser en aquells moments els era enutjós i molest. Vaig decidir anar-me'n; però feia tan poc temps que durava la visita... Es pot dir que tota l'estona l'havia passada ingerint, i em semblava de molt poca delicadesa anar a una casa per primera vegada, acceptar sense escrúpol el què se m'oferia, i tocar el dos, com es diu vulgarment. Així és que vaig fer esforços, i, encara que pàl·lidament i ensopida, vaig continuar la conversa amb en Víctor.

Ell es feu càrrec de tot: val a dir que, en qüestió de proposar temes per a dialogar, encara hi tenia més poca traça que jo. Havien passat cinc quarts d'hora, i llavors ja no vaig creure prudent allargar la visita; i en Víctor, comprenent el meu propòsit, digué:

-Pugi un moment a dalt. La meva dona tindrà molt de gust de veure'l, i el _nano_ està ensopidet: fa dos dies que és al llit. No gran cosa: una mica d'indisposició.

Jo vaig agrair en silenci l'atenció i la franquesa fent una lleugera inclinació de cap i un somriure una mica ruborós.

En Víctor em féu passar per un _hall_; després pujàrem unes escales, arribàrem al primer pis, s'obrí una porteta blanca, i jo vaig entrar darrera d'ell en una habitació una mica fosca, lleugerament perfumada de paper d'Armènia.

Un cop avesat a la penombra, vaig distingir perfectament les persones i les coses de l'habitació. En un llitet de metall daurat hi havia en Ramon, el petit dels Buxareu, bastant pàl·lid i amb una lluentor als ulls, conseqüència de la febre. Al seu costat, respirant una fina negligència, hi havia la senyora Buxareu, que em va semblar més bella que mai; i la Lluïseta conversava amb una dama vestida de fosc, baixeta, bastant grassa, d'unes faccions ben apreciables encara, i de pentinat pretensiós. Aquesta senyora em mirà amb uns impertinents al moment d'entrar a l'habitació.

El nen fou el primer de cridar-me pel meu nom. La Lluïseta em saludà dolçament, i la Maria de la Mercè, molt amable, però amb aquella hipòcrita confusió de la mestressa de casa quan el foraster sorprèn una intimitat de la família. La senyora inconeguda restà en silenci, fins que en Víctor digué: -No es coneixen? La tia Paulina,- i de seguida hi afegí el meu nom. La dama va fer un -Tantíssim gust- molt afectat, i jo vaig estrènyer una mà petita, fresca i rabassuda com un porcellet.

La tia Paulina va mirar-me de cap a peus. Jo estava decidit a anar-me'n, però la Maria de la Mercè em pregà que segués una estoneta; i, com que el seient que tenia més a prop estava al costat de la senyora que m'acabaven de presentar, per cortesia, per curiositat i per avinentesa vaig col·locar-me a tret de conversa íntima amb la dama dels impertinents, a qui, en sentir el meu nom, se li enrojolà la cara de satisfacció, i exclamà tot seguit: -Ai, Víctor! Poc m'ho podia esperar!- Amb perdó sigui dit, la tia Paulina era una admiradora meva.

Ara veuran en què consistia la seva admiració. Quan jo anava al col·legi dels Jesuïtes, vaig fer uns versos en castellà per a ser llegits en presència d'un senyor bisbe que ja és mort. Recordo que aquests versos varen fer plorar els meus companys de col·legi; i un pare jesuïta, el nom del qual no està bé que retregui, tingué la pensada de publicar-los a la _Revista Popular_. Aquells versos duien una empenta formidable. Recordo que, entre altres coses divertides, n'hi havia una que deia:

«Oprobio vil, de que Satán blasona». Doncs bé: la tia Paulina, es veu que, en aquella ocasió ja llunyana, va emocionar-se amb el fruit de la meva musa infantil, i l'emoció fou tan forta, que, en conèixer-me a mi en carn i ossos, no pogué menys de manifestar-ho tot seguit.

Quan jo vaig veure que l'admiració era purament i exclusiva per aquest motiu, vaig tranquil·litzar-me.

Després que la tia Paulina hagué ponderat els versos i la meva persona, val a dir que la família es quedà un xic esverada; i en Víctor fou l'únic que s'atreví a posar aquest comentari, amb una mica de satisfacció i una goteta de dolça ironia:

-No li estranyi: la tia Paulina llegeix molt.

Jo estava perplex. ¿Com, aquella bona dona, havia anat a retreure els versos del bisbe? No hi havia dubte que jo estava en presència d'un ésser essencialment pintoresc, de l'individu més curiós de la família. A la tia Paulina, estic cert que l'havia pressentida, que l'havia olorada en alguna paraula que en Víctor Buxareu em digué el passat estiu: La tia Paulina necessàriament devia existir i jo devia conèixer-la i l'instant de la presentació fou un moment felicíssim, revelatori. Jo em trobava davant d'ella sense saber a què atenir-me, completament desarmat. És clar que ella sentia per mi una admiració sincera; però quina llei d'admiració!

La tia Paulina ¿era un ésser despreciable? Ben segur que no: una ràpida consulta a les mirades femenines i als ulls mateixos d'en Víctor m'hauria fet veure que a la tia Paulina se la respectava, se li donava una certa valor, se la tenia per alguna cosa. -Llegeix molt- és tot el que en Víctor havia dit d'ella, però prou sabreu el que en certes ocasions i en certs llavis té de valuosa una afirmació com aquesta.

Tot el prestigi que es concedia a la tia Paulina era pel fet de llegir, i llegir molt. I ¿què és el que llegia, aquella dolça dama? Aquests i altres consideracions se'm rebolcaren pel cervell durant el curt silenci que precedí el comentari d'en Víctor.

S'ha de dir que no vaig encaparrar-me-hi gaire, i vaig decidir guardar una prudent reserva i deixar la tia Paulina que s'expansionés. La Lluïseta callà tota l'estona que durà la visita; i la Maria de la Mercè, només de tant en tant digué alguna d'aquelles coses buides per les quals ella es pensava tocar amb el dit el cel. En Víctor, una mica resignat, però no absolutament desproveït de respecte, va deixar que la tia Paulina s'engegués amb tots els cavalls de la seva fantasia.

La tia Paulina era una dona meravellosa i feia honor a les seves lectures. Molt aviat va fer-me saber la seva indiscutible competència en una mena de _psicologia experimental_ que ella s'havia empescat i que atenyia solament el sexe femení. Ella, amb els homes, no volia saber-hi res; però el que és el cor de la dona, el coneixia pam a pam. Des del primer moment vaig veure que la tia Paulina havia trobat en mi un interlocutor que ella judicava a la seva altura, perquè semblava que no tenia temps per a etzibar les oracions, i de tant en tant tenia de fer un sospir, cosa que demostrava el gust i la necessitat que sentia de fer paleses les gràcies del seu cervell.

Tot això va motivar les protestes del pobre Ramonet, que adesiara me'n deia una de les seves; i jo em veia amb grans treballs per a conciliar la meva atenció a la tia Paulina i a la cridòria del malalt.

Aleshores jo me la vaig anar mirant amb detenció. No li feia més que uns quaranta un o quaranta dos anys, i molt ben portats, encara: ni un solt filet d'argent podia trobar-se per remei en la frondosa selva de cabells negres que revelaven una experta però no distingida pentinadora. Era molt blanca de pell, tenia uns ulls negres bastant considerables, un nas rodonet i petitet, clots a tot arreu de la cara i posats amb no poca gràcia, una barbeta sortida, un sotabarba lleu, dolcíssim, ondulat, i una gorja bastant escollada, on duia una cinteta de vellut negre amb un camafeu antic. Les mans, que ja havia apreciat pel tacte, tenien les ungles acurades, i els dits curtíssims i grassonets; els braços nús fins al colze, i un d'ells afavorit amb un braçalet d'or. No duia cap anell de boda, ni cap anell amb fastuós excés de pedreria: solament una baga en l'índex esquerre amb uns petits diamants de montura antiga, joia familiar sens dubte.

En el seu vestit hi havia aquell no sé què una mica ranci, de les solterones, que mai és antipàtic del tot, i sempre parla de coses pretèrites que no hem vist però que ens imaginem. I la peça de convicció de la seva indumentària eren els impertinents, que, si obeïen en part a una malaltia dels ulls, no hi havia dubte que obeïen quasi plenament a una idea que sobre ells es devia formar la tia Paulina.

La tia Paulina, com s'ha dit, xerrava per les butxaques, i no abandonava per res el tema de l'ànima femenina. Tenia la pretensió de ser el director espiritual de totes les noies, i en notificar-me això va dirigir una mirada a mi i una altra a la Lluïseta; cosa que no va molestar-me, però que em semblà d'una grollera innocència. Naturalment que vaig fer veure que no me n'adonava, i no vaig interrompre per res el seu discurs.

No tardà gaire a manifestar clarament les seves fonts de cultura. Eren aquestes, en bona part, les novel·les de Georges Ohnet i el _Mensajero del Sagrado Corazón de Jesús_. Era una apassionada dels versos, i confessà que plorava cada cop que llegia les poesies d'En Cases i Amigó.

Em preguntà, amb gran interès, què és el que feia i el què escrivia, si estava enamorat; i, finalment, em digué que havia estat molt amiga d'una parenta meva que és monja en un convent de les Indies Orientals.

Jo confesso que la tia Paulina em va desconcertar, de primer moment: em semblà una mena de cacatua intolerable; però així mateix he de confessar que vaig ser molt injust, perquè la seva veu no era antipàtica, sinó tot al contrari, i ben aviat la impressió de disgust va convertir-se en una muda joiositat.

A mi, el que més gràcia em feia, eren les seves pretensions de directora espiritual; i sobre aquest punt vaig fer-li alguna objecció (no gens seriosa naturalment), que fou subratllada pels somriures i els escarafalls, una mica excessius, de la Maria de la Mercè.

Aleshores, la tia Paulina, veient que jo podia dubtar del que ella em deia, va escarrassar-se encisadorament.

Digué que ella, entre la joventut, s'hi trobava com el peix a l'aigua i que una donzella fresca i plena d'il·lusions li semblava un àngel, i que era el que l'acostava més a una mena de glòria celestial. Estava en la creença que els homes érem unes males bèsties perquè destruiem aquestes ànimes lilials; cosa que ocasionà la protesta sorollosa d'en Víctor. La tia Paulina es calmà, i confessà que no volia dir tant.

Segons les seves afirmacions, no hi havia donzella que al punt de conèixer-la no li confiés tots els secrets; i moltes vegades, pels seus prudentíssims consells i per la seva experiència, s'havia decidit la sort d'una família.

Jo, amb una ardidesa potser inconvenient, i segur, per les meves observacions, del seu estat de solteria, vaig preguntar-li si mai havia estat enamorada de cap home.

Aquí la tia Paulina em contestà aquestes paraules: -Sóc dona i tinc cor.- Naturalment que jo no vaig insistir més.

Encara que aquest bé de Déu de coses varen ser dites en no gaires minuts, jo temia pel pobre malalt i per la mateixa força expansiva de la tia Paulina: vaig aprofitar un moment de calma per a acomiadar-me. La tia Paulina es manifestà molt joiosa de haver feta la meva coneixença. Jo, per part meva, vaig correspondre amb tota la cortesia de què disposava.

En Víctor Buxareu m'acompanyà fins a la porta el reixat, i mentre baixàvem les escales jo li vaig dir:

-Caram, caram, Víctor! ¿Sap que té una parenta envejable?

En Víctor somrigué, i contestà, amb resignació:

-Pobra tia Paulina! És la germana petita de la mamà (al cel sigui).

-I viu amb vostès?

-No, encara que tot el dia se'l passa a casa nostra!

I, després d'un silenci enutjós afegí:

-És una mica especial, com haurà pogut veure; però ens estima molt.

IV