Part 3

Ulisses: El Rei sò jo de la serena Itaquia, Que és reina entre les illes que la volten: Duliquia, Samos i Zacintho ombrosa. Allí vegí la llum, allí mos pares, Allí el fill, la mullê, els vassalls me esperen, De vint anys hà que'n vaig partir per'nar-me'n Amb l'estol grec davant dels murs de Troia. Troia caigué a la fi: prò allí comencen Els meus treballs.

Rei: Oh! Rei d'Itaquia illustre, Deixa ara que de nou la benvinguda Jo't donga més solemne i germanívola. Assèu-te aquí en mon reial seti a taula; Beu en ma copa a tes deitats propicies, Mana com en el teu en el meu regne I et servirem com tos vassalls farien.

Ulisses: Rei dels Feacis, vulla el fat que un dia Jo't puga rebre igual a casa nostra, I veuràs si aquest home al qui tant temen Tanta gent per sa mala anomenada, Es digne del favor que li dispensas I té el cor agrait.

Reina: La muller teva Planyo jo que potsê a les hores d'ara Te plora mort allà en la llar deserta Que amb ta sola presencia un jorn omplires, Mentres nosaltres ens gaudim de vèure't I oim aquesta veu tant coneguda A ses orelles...

Nausica: (_Que ha estat mirant a Ulisses, encantada, sens atendre a res més._) Tu ets aquell Ulisses Que maquinà l'astucia tan famosa Del gran cavall de fusta on t'amagares Amb tos companys, i duts d'esta manera Pels mateixos troians, que no ho sabien, A dintre la ciutat, sobtat saltàreu Del vostre amagatall, duent la guerra A l cor mateix de la ciutat famosa I aixís determináreu sa ruina?

Ulisses: Aquell so jo, donzella, aquell, i encara Altres n'he fet pel món, que si ho sabies...

Nausica: Ai! mare, és ell! i a casa nostra! Ulisses! I és cert, com conten, de que a Polifemo, El gegant que us tenia per menjar-vos, Tu li vuidares el sol ull que havia Al mig del front, amb una teia encesa, Mentres dormia embriagat, i promptes Amb els companys saltàreu, i arrapant-vos Cad'hú a la llana d'un moltó, fugíreu, I que ell os perseguí fins a la costa Llençant damunt la nau penyes senceres Fins a tirar-la a fons, i tu et salvares Nedant de dia i nit fins l'altra costa?

Ulisses: Es cert, donzella, és cert.

Nausica: Tot és cert, mare Lo que contaven d'ell (_excitant-se per graus_). I tu lluitaves Amb Aiax, tant valent, sobre quí hauria Les armes resplendents del gran Aquiles Quan morí aquest, i havent-les tu guanyades Aiax de rabia es donà mort?

Ulisses: Princesa, Perquè'm retreus aqueixos fets terribles Tu que ets tant dolça? Prò per molt que sàpies De mes gestes, encara te'n diria Que obriries els ulls meravellada Sense esma de parlar.

Nausica: Sí? Digas, digas.

Ulisses: Jo he sentit el cantar de les sirenes.

Nausica: Tu has sentit el cantar de les sirenes? Oh!...(_s'ha anat fent fosc, i sols els raigs moribonds del ponent illuminen un recó de la cambra_).

Ulisses: Aquella tarda, Circe, l'encisera, La dels cabells rutllats, aspres i rossos, Me prengué per la mà, i allí a la vora De la nau que enllestia's per la marxa Me digué: --Has passat perills molt grossos, Però cap com aquest que ara t'espera. Arribareu a un punt de la mar blava Molt prop de la mansió de les sirenes Que són unes estranyes criatures Mig dones i mig peixos: ajegudes S'estàn en un bell prat de la marina I atalaien de lluny les naus que passen, I quan ne veuen una que s'acosta Se posen a cantar, i et dic que tenen Un cant tan dolç, tant dolç, que qui l'escolta Oblida desseguit tot altra cosa I se n'hi và de dret: mai més al miser El veurà de retorn la llar en festa Ni la mullê el rebrà dintre'ls seus braços Ni els fills li saltaràn entorn ditxosos; Sinó que amb el cant llur les enciseres L'atrauràn sens remei fins a tenir-lo I endúr-se'l enllaçat cap a llurs coves Ont el devoraràn, i d'això viuen. Quan t'hi acostis, als companys depressa Els taparàs amb cera ramollida Les orelles; mes tu, si vols, escolta El cant, fent-te lligâ en el arbre mestre, I digues an els teus que no et deslliguin Encara que plorant els ho preguessis, Fins a ésser ben lluny de l'encontrada.-- Així'm parlà amb amor l'encantadora, I varàrem la nau i férem vela. Arrivats a l'indret que'm deia Circe, Vaig fer com ella m'ensenyà, i encara No havien acabat bé de lligar-me, Caigué'l vent, la mar tota s'ablania Restant com adormida, els meus plegaren Les veles, i amb els rems bateren l'aigua, Per cap més sò ni cap més plec moguda. Llavors començà a oir se un cant dolçissim De moltes veus, tant fines i acordades, Que a mí'm semblava entrâ en els camps elissis.

Nausica: I tu entenias lo que deien?

Ulisses: Deien: "Vina, vina, immortal, vina ací, Ulisses. Mena la nau a nostra platja. Escolta El cant suau de nostres llavis dolços D'on brolla una divina saviesa. Vina, Ulisses, ací... oh! vina, vina." Aixís deien; prò'l cant... inesplicable. Jo'm debatia en mos lligams fortíssims, Implorant amb la veu i amb la mirada A mos companys que, sórts girant la testa I doblegant-se sobre'ls rems amb força Que's vinclaven com arcs damunt de l'aigua, Se n'enduien la nau com una ploma Fugint del gran perill, que, miserable, Sols jo, el més advertit, no reparava... I aixís se perdé el cant en llunyania (_pausa_).

Nausica: Ai! mare, quína tarda, quína tarda!

Rei: Prò explica'ns, si és que't lleu i vulgues dir-ho, Quín és aquest mal astre que goberna Aixís la teva vida i se't emporta D'aquí i d'allà, i d'un perill en altre, Destorbant-te el retorn a casa teva, I aquest bon astre ensems que en tot t'ajuda I que a cada mal pas de nou t'aixeca I en cada lluita't dóna la victoria Prò mai del tot.

Ulisses: Mon astre és que soc home, Estremat en el be i el mal: ofesos Tinc als déus immortals en moltes coses, I en altres molt servits; i aixís batallen Per mi o contra de mi, i vaig fent via Combatut per corrents molt encontrades. Mes ara espero que la fi s'acosta De mos treballs, i una suau vellesa Promesa m'ha sigut.

Nausica: Per quí? vols dir-ho?

(_s'ha fet nit, la cambra es fosca_)

Ulisses: Per l'esprit de Tirès, el vell oracle, Sepultat en l'imperi de les ombres En temps remot.

Nausica: N'eixia per parlar-te?

Ulisses: No; que jo he devallat al fosc imperi.

Nausica: Tu has estat a l'infern?

Ulisses: Jo el primer home Só que hi he estat i n'he tornat.

Nausica: Ai! pare! Ai! mare! no ho sentiu? (_pausa_)

Ulisses: Era nit negra, Que la nau nostra va encallâ en el gèlit Confí de l'oceà; allí sentírem L'estrèpit dels dos rius que, udolant, cauen Dins l'Aqueró. La nit allí es eterna: Pugi pel cel o baixi el sol en terra Allí no hi toca mai: allí tot ombres. (_pausa i gran silenci_) D'elles sorgiren prompte a l' entorn nostre Pàllides figuracions i vans espectres Dels que foren un temps formes humanes: Jovenets morts abans del temps de bodes, Mares novelles amb el fill tendrissim Encara al braç, molts homes fets i dònes Amb el gest del patir imprès al rostre; Guerrers amb l'arma en la ferida oberta, Vells decaiguts i velles cordormides... Entre elles vaig conèixer-hi a la mare.

(_pausa i gran silenci_)

Nausica: (_afanyosa_) I què més? i què més?

Ulisses: Jo, que m'estava Allí assegut però amb l'espasa nua Damunt la fresca sang del sacrifici Que havia ofert als déus del fosc imperi, No hi deixava acostâ als pàllits espectres Que sols tastant-la heuen semblant de vida; Allò els estemordia, m'imprecaven Amb el gest, retorcent-se, i entornant-se'n, I tornant a venir: prò incommovible Jo havia d'esperâ a Tirès, l'oracle, Que'm parlés el primer... (_pausa_)

Nausica: (_tremolant_) Què més, Ulisses?

(_Ulisses torna a reprendre la paraula, i aixís que la reprèn, cau el teló ràpid perdent-se les paraules darrera d'ell_)

Ulisses: Tot de sopte, dels fons de la negrura, Sortí un espectre gran de barba blanca Que s'acostà...

## Terç acte

(_El Port_)

Daimó: (_En una terrassa del palau que s'avença a un costat de l'escena._) Vina, rei lluminós, alçat del mar Oh! tu que dus la lira d'or, i cantes; Vina a alegrar la terra, gloriós Espolsant la daurada cabellera. Tu, jove eternament, de l'ull brillant Que aclareix terra i cel amb la mirada; Tu de l'arc resplendent, que d'un sol tret Llences innumerables les sagetes; Tu, que en Delos hagueres ton breçol I en Delfos parlas an els teus oracles: Ja que mos ulls no poden sê alegrats Per ta llum, senti al menys la teva ardencia I et lloaré més fort que l'altre gent I en ma veu sentiràs la veu d'un poble. Tu regnas sol en l'èter resplendent De ta mateixa llum quan fas el dia, I tu mateix ets el qui fas la nit Quan cobreixes ton rostre amb un vel d'astres. Tu fas florir la terra i brillâ el mar, Fas granar les llevors, fas els fruits dolços I coloras i asseques les verdors I ets el principi i fi de tota cosa. Ta cítara sonora ompla l'espai I tot vibra en el món al compàs d'ella: Les seves cordes baixes fan l'hivern, Les més altes estiu i primavera; I les races dels homes amb sos reis Marxen obedients a ta harmonia. Doncs, vina a renovar la llei del món; Alçat, Febos, del mar: fes un nou dia...(_el sol ixent el toca_) Sento damunt del rostre el primer raig; Damunt dels meus ulls morts, damunt ma boca Beneida escalfor que m'entra al cor, Beneida claror que no puc veure.

(_Una familia de pescadors, amb els arreus, travessen l'escena dient:_)

La dòna: Quina bon'hora fa.

L'home: Avui és calma.

Noi gran: Ben diferent d'air an aquesta hora, Que tot se'n 'nava de revés.

La noia: Va a dies...

Noi xic: Mireu la nau del rei.

La dòna: Còm hi travallen!

(_s'aturen_)

L'home: Penso que avui mateix deurà estar llesta.

Noi gran: I quina planta fa! m'hi embarcaria!

Noi xic: Que lluny s'hi dèu anar amb això, pare.

L'home: Per tot allà on se vol es va.

La noia: I no es nega Mai, mai?

L'home: Negar-se, prou.

(_surten uns altres pescadors_)

Pescador vell: Bon dia.

L'home: Bon dia.

Pescador vell: Què feu aquí aturats?

L'home: Ara ens miravem La nau reial que's veu que l'enllesteixen De valent.

Pescador vell: I perquè?

Pescador jove: No sé que's diuen D'un hoste que té el Rei que avui s'embarca; I a fe que busquen gent que vulla anar-hi.

Noi gran: Pare, deixeu-m'hi anar.

La dòna: Qué dius? ni hi pensis. Que t'has begut l'enteniment? Tant jove Que encara tens la llet al llavi!

Noi gran: Es cosa De joves corre el món a la sort.

Noi xic: Pare Deixeu-li anar.

La dòna: Sí! calla, fill...

Noi gran: Vatúa!

L'home: Fas falta a casa, noi.

Noi gran: Oh! sempre a casa!

Pescador vell: Prou temps que't queda per tirar-te a perdre.

L'home: Be, vaja, anem, anem, ja prou d'histories.

(_se'n van_)

La noia: (_restant un xic arrera_) Quína olor fa la mar!

Pescador jove: Es mar bonança...

(_surten uns quants mariners_)

Mariner I: Esperem-nos aquí: quant sia hora Vindrà Dimant i ens guiarà com sempre En el llençar la nau, que això es empresa Que vol sê molt manada, i ell n'és l'home.

Mariner II: Sí que ho entén, i és cosa delicada Posar-la en mar una semblant baluerna Que no és probada, ni coneix les ones.

Mariner III: I més sent nau del Rei.

Mariner I: (_mirant cap a la nau_) Es molt ben feta. Mireu-se quina planta; es una torre.

Mariner II: Al mar jo la vull veure.

Mariner I: 'L que és llavores Poc ne veuràs la planta, hi seràs dintre.

Mariner III: (_a II_) Ja t'hi has ben pensat, tu que t'hi pensas Tant en les teves coses?

Mariner II: Oh! no't creguis, Que no'm fa gens de goig de cop i volta Ficar-me en 'questa nau no coneguda, I nova, i que és tant alta, i governada Per un estrany, i no sabê ont ens porta Ni com hem de tornar, ni quant...

Mariner I: Prò diuen Que és molt home de mar, valent, i diuen Que és gran i va perdut.

Mariner II: Doncs si perdia Les seves naus, també pot perdre aquesta.

Mariner I: Diu que no; els déus se li han tornat propicis.

Mariner II: Prò quí ho diu tot això?

Mariner I: Dimant ho deia Ara mateix, cercant la gent per 'nar -hi.

Mariner II: I an ell quí li ha dit?

Mariner I: Ja pots pensar-ho, Es del consell del rei...

Mariner III: Prò, què tants dubtes? Si tanta temor tens perquè t'embarques?

Mariner II: Que vols que't diga, és que la mar me tira I sempre m'ha tirat. (_girant-s'hi_) Ah! gran bagaça! M'hauràs a l' últim, ja ho conec...

Mariner I: Mireu se, Ja ve Dimant amb l'altra gent.

Mariner II: Pregúnta-li Tu si ell ho sab ont hem d'anâ... I pregúntali Si ho sab del cert que'ls déus li són propicis An aquest home.

(_surt Dimant amb altres_).

Dimant: Ja hi som tots; doncs ara Anem cap a la nau, que allà ens espera.

Mariner I: Dimant, és cert que tots estem ben promptes A anar nos-en en mar fins on convinga Amb el desconegut, ja que hi és destre; Prò tant mateix n'hi ha alguns, que'ls hi plauria Saber-ne quelcom més d'aquest viatje I d'aquest capità, perquè son coses Que cadascú tira els seus plans.

Mariner II: Som homes, Dimant, som tots mortals, sabeu? i a casa Tenim la dona, els fills, i cal contar-ho Lo que es pot esperar, lo que es pot témer.

Dimant: No temeu res, ans espereu fortuna Que un gran com ell mai és ingrat i encara Os diré més, els déus el protegeixen. Ont ha d'anar no pot dir-ho a vosaltres; Prò no serà molt lluny, pel que demana Per proveir la nau; va a la segura: Un oracle li ha dit son fet.

Mariner II: Prò diuen Que la mar sempre li ha sigut adversa, I tots sabem aquí còm hi arribava Sense gent, sense nau, llençat per l'ona: Doncs senyal que té'l déu del mar contrari.

Dimant: Li ha tingut, però'l que és ara... oiu-me: Després de molt patir per mar i terra, Pro sobretot per mar, anà a un oracle, Atribulat i amb la raó insegura. L'oracle li digué: Al gran Neptuni Tens ofès perquè anaves per son regne I matares a un fill que en terra havia: Per'xò pateixes tant: ell te va en contra. Mes ara vol probar si et penedeixes I amb holocaustes el desagravias. Tornaràs a la patria, pro amb gran pena. I amb nau emmanllevada i gent estranya.

Mariner II: Serà aquesta...

Mariner III: Nosaltres.

Dimant: Que no sapia Qui ets tu, ni hegui esment de ton llinatje. Sols així arribaràs. Mes quant arrivis A casa teva, encara mals t'hi esperen.

Mariner III: Nosaltres a la casa no hem d'anar-hi.

Mariner II: Es clar que no, el deixem en terra i llestos.

Mariner I: Deixeu parlar.

Dimant: Prò'ls venceràs. Llavores Agafa un rem ben fet, ben llarg, ben ample I et poses en camí, terres endintre. Aniràs caminant i no t'aturis Fins arrivâ a una gent tant terrassana Que no conega el mar, ni el menjar sali, Ni sapia el que són naus, ni rems, ni veles. I serà la senyal, que anant un dia Per un camí, encontraràs un home Que, fixant-se en el rem damunt ta espatlla, Se pensarà que vas a batre a l'éra I que aquella és la pala. Quant t'ho diga, Clavas el rem en terra, que s'hi aguanti Ben dret i ferm, i allí mateix degollas Un brau i dos moltons, i els ofereixes En holocauste al deu del mar. Te'n tornas Llavores a ta casa, on t'és predita Una llarga i pacífica vellesa Voltat de fills i nets, i una mort dolça Quant sia l'hora, que serà tardana. Tal fou l'oracle.

Mariner II: Jo ja no m'hi penso, Anem.

Mariner III: Anem.

Mariner I: Els déus ens són propicis.

Mariner III: (_a Dimant_) Tot això ell mateix os ho contava?

Dimant: Ho contava an el rei.

Mariner III: (_a II_) Encara dubtas?

Mariner II: Aquesta mar, aquesta mar que'm tira!

(_se'n van_)

(_Surt Nausica per la part de dalt de la muralla ont està posat Daimó, com cercant, i adonant-se d'aquest, hi va, dient:_)

Nausica: Ah! mon fidel Daimó, a la fi et trobo. Còm t'he cercat, còm t'he cercat, poeta!

Daimó: Me'n só vingut a esperâ el jorn, princesa, I a salutâ aquest sol que no m'aclara Pro me'n plau l'escalfor: plau-me a aquesta hora El vent suau, l'olor de la marina I les remors del poble que's desperta. Me representa això la visió dolça Que tenia altre temps del cel dolcíssim I el mar color de mel, i la daurada Platja dels pescadors...

Nausica: Oh! si ho sabias Quín altre encantament a mi m'hi porta, I quina altra dolçor... quina altra furia!

Daimó: Princesa, què teniu? os sento trèmula, Febrosa os sento i tot... Així a l'albada? No dormíreu anit?

Nausica: Quí dormiria? Ni còm dormir pogueres tu, ni els altres, Ni ningú que's trobava en sa presencia?

Daimó: En sa presencia? volèu dir de l'hoste?

Nausica: (_amb gran efusió_) Sí...

Daimó: No cregau que per molt gran estona No hi pensés en la nit: que ses paraules I el sò de la veu seva, i un misteri Que hi sentia a l' entorn, en mi restaren Fortament, llargament... Sabeu quí era?

Nausica: Ai! si ho sé, ai! si ho sé!... si tu ho sabias... No ho diràs a ningú? cal molt callar-ho! No ho diràs a ningú?

Daimó: Jo no més parlo Amb els déus i amb vosaltres.

Nausica: Doncs, escolta... No ho digas a ningú... El Rei Ulisses! Aquell mateix Ulisses que tu cantas, Aquell que expugnà Troia amb ses astucies I amb son braç... Oh! i encara quantes coses, Quantes coses a més que li passaren I que tu no les sabs... ni ningú... Escolta... Es de presencia gran... els ulls li brillen, Color d'aram la barba i cabellera, I tot ell com un déu...

Daimó: Princesa!

Nausica: Escolta... Ha corregut dèu anys després de Troia; Els immortals l'han perseguit i els homes, Prò de tot s'és sortit... Té una manera De parlâ i de cantar...

Daimó: Prò es ell?

Nausica: Escolta... Ha sentit el cantar de les sirenes; I tot allò del fet de Polifemo Es vritat.

Daimó: Cert?

Nausica: I la disputa amb Aiax Es vritat... tot vritat quant d'ell se canta!

Daimó: Oh! déus, jo us don mercès que en mes velleses I ans de morir, m'hagi sigut propera Una presencia tal; anc que la vista M'hagi sigut negada, oh! còm me fóra Grat de besar ses mans reials, princesa, I tocar sos cabells!

Nausica: Escolta, escolta... En la gruta divina de Calipso Ha sigut encantat dies i mesos; I fou amic de Circe l'encisera Que li mostrava la terrible via, La que en vida no ha fet mai cap més home.

Daimó: Què dius!

Nausica: Ha estat dintre l'infern, ell, l'únic, I hà vist les ombres de les gents que foren, La de la seva mare. Ell la volia Abraçar, i ho provà per tres vegades, I diu que cada volta s'entornava Els braços vuits al pit, i no estrenyia Res més que l'aire fosc.

Daimó: Horrible, horrible...

Nausica: Les ombres grans d'Agamemnón i Aquiles Li han parlat, i ell an ells; i li contaren Les grans tragedies llurs; i ell els hi deia Lo que resta en el món.

Daimó: Sublim colloqui.

Nausica: Sols d'Aiax, diu, que l'ombra encara irada No li volgué dir res; a ses preguntes Girà l'espatlla desdenyós, i anà-se'n.

Daimó: I les divinitats?

Nausica: Vegé-les, creu-ho. Mes jo no ho sé pas dir: sols me'n restava Una terror sagrada...

Daimó: I ara, digas, Ont el podré trobar per venerar-lo? En quin lloc on m'embriagui amb la mateixa Aura immortal que'l seu gran pit respira?

Nausica: Ai! massa prompte el sentiràs que passa (_abatuda_) Per qui mateix, cap a la nau ditxosa Que ha d'emportar-se'l a través l'immensa Planura de la mar fins a son illa, Que diu que de la nostra no és remota. Mes ai! massa que ho és que no's pot veure.

Daimó: Princesa, us sento trista i afligida.

Nausica: Trista sí, afligida no; só lassa (_molt abatuda_).

Daimó: Voldrieu que restés aquí aquest hèroe?

Nausica: Còm podria voler-ho? perquè, digas? El fill, l'esposa i els vassalls l'esperen Allà en la seva patria, i ell l'anyora I anys i anys ha penat en camí d'ella... Jo mateixa li he obert la última porta.

Daimó: I us en sab greu?

Nausica: Oh! no; quin goig més lícit Que retornar la seva patria als tristos Que van pel món?

Daimó: Voldriau tal vegada Anàr-vos-en amb ell?

Nausica: (_apart_) Daimó, ventura En'quest instant que no em pots veure el rostre.

Daimó: Princesa, què dièu?

Nausica: (_alt_) No, no ho voldria... No ho sé lo que voldria... Estic molt lassa.

Daimó: Resteu, resteu en vostra llar, donzella, Anc que ara us sembli trista i desolada; Serveu la visió gran del pas de l' hèroe Davant dels vostres ulls: tota la vostra Vida'n serà illuminada; i sia Vostra sort quina sia, sempre, sempre En pau reclosa, o be pel món enduta, En calma, en tempestat, en la vellesa, En dolors, en salut, en malaltia, Sempre tindreu a dintre'l cor la dolça Memoria gran d'aquest moment i hora En que heu aimat a un hèroe en puresa, I la seva presencia fugitiva Haurà signat per sempre més desd'ara Vostre cor jovenil, blâ com la cera, Amb segell immortal.

Nausica: (_amb frisança_) Els déus t'escoltin: Jo me'n vaig.

Daimó: Jo us segueixo: vull trobar-lo.

(_mentrestant ha anat acudint gent que passa i torna; uns quants s'aturen dient:_)

Un noi: (_que va corrents a un altre_) Ja han sortit del palau, s'acosten, vina.

(_cap a la platja_)

Dòna I: Aquí s'aturaràn, aquí és l'usança De donar comiat el Rei als hostes.

Dòna II: Però per lo que es diu, a aquest jo'm penso Que'l seguirà fins a la nau mateixa, Perquè diu que és un princep u hom de guerra O què sé jo... prò en fi, una gran persona.

Home I: Lo que és ningú ho sab; ell arribava Aquí com un perdut, que ni se'l veia, I ara tot ne va plè.

Vella: Doncs, quin misteri Es aquest? Ah! jo hi veig alguna cosa De dalt en tot això (_signant al cel_).

Home II: Què hi veus?

Vella: (_misteriosament_) Avisos.

Dòna I: Oh! ja podria sê; la gran tempesta De l'altra nit ens el dugué.

Vella: Creyeu-ho: Aquest és un que no és pas com nosaltres.

Dòna I: (_temorosa_) Vols dî algún immortal en sa figura?

Vella: I que quan els del cel van per la terra, No és pas bona senyal; alguna'n passa.

Home II: I què volèu que passi, bona dòna? Cabòries tot això: els fets s'esdevenen De sí mateixos.

Vella: Prò hi hà moltes coses Que'n són senyals.

Home II: Quan us faràn el túmbol, Senyal que sereu morta: aquest no falla.

Un noi: (_que ve corrent de la platja_) La nau a punt! La nau a punt!

Dòna I: Ja venen Amb els presents del Rei.

(_passan cap a la platja gent amb urnes, arques, armes, vestits, etc._)

Dòna II: Mireu quin'arca.

Dòna I: I l' urna és tota d'or.

Una noia: Quanta riquesa!

Home II: Lo mateix serà el dia de tes bodes Si et vols maridâ amb mí.

Noia: Els déus me'n lliurin; Ets massa pobre... i enraones massa.

(_riuen_)

Dòna I: Encara més presents!

Dòna II: Que tal dèu ésser El foraster, que aixís el Rei el tracta: Ni que fós també un Rei.

Noi: (_enfilat_) Ja vé, ja venen.

Vella: No empenyeu. (_tots s'arremolinen, burgit_)

Home II: Vull mirar si és déu u home.

Noi: Es el que vé al davant tot sol; còm brilla!

Dòna I: Fuig! si aquell és l'heraud del rei.

Dòna II: Mireu-se'l Es el que vé parlant amb la regina.

Noi: Aquell del cabell roig.

Noia: Quína presencia!

Dòna I: Ja són aquí, calleu, veiam si parla.

Vella: Es un déu.

Dòna II: No empenyeu.

Home II: Tu empenys.

L'herald: Silenci.

(_El Rei, la Regina, Ulisses i acompanyament._)

El Rei: Poble Feaci, els déus ahî em portaren A dintre casa, desvalgut, un hoste Que la tempesta llençà nuu en la platja. Es aquest. De son nom i sa niçaga No ens cal saber: és prou que sia home I que'ns demani assistiment, i vulla Tornâ a la patria, a cadascú tant dolça. An això disposats hem d'estar sempre Uns per altres els homes; més nosaltres, A qui els déus van posar en aquesta illa, De tota aquesta mar dant-nos l'imperi I una traça tant gran en partir l'ona Com mai hagi tingut cap altre poble Per conduî als qui en mar han perdut l'esma. Doncs ara aquest n'és un; jo per vosaltres L'he acullit, l'he vestit, damunt ma taula Li he posat menjâ i beure, baix mon sostre Ha dormit abrigat, i s'hi refeia. Mes ara, per tornar-lo a la nadiua Terra anyorada, poso en mar una alta Nau, encara per l'ona mai batuda, Ben proveida, i amb presents que a l'hoste Facin memoria sempre a casa seva De l' hospitalitat que aquí rebia.(_A Ulisses_) I ara, estranger, vullas encara un últim Present meu acceptar: aquesta espasa D'aram de molt bon tremp, l'empunyadura D'argent ben treballat, la veina ebúrnea. L'hagué mon avi en guerra quan de l'illa Mestre se feu, i d'ell anà a mon pare, I d'aquest a-ne mi, i a fe puc dir te Que'm fou sempre fidel: aixís t'ho sia.

(_li dona_)