Part 2

Donzella I: Ara no fuges. (_se'n van rient_)

Ulisses: Altre perill fugit, altra aventura Després de tantes... El furor de Troia Tant gran com fou, ja dintre meu sols resta Com un record llunyà i confós. Ma vida Tant plena allí, tot just hi començava: Lo que'm semblava fi, era principi, I el que creguí tòc de retorn, sols era Senyal de la partida. Lo de Troia Era empresa de tots: lo que'n seguia Pera mí, fou de mí tot sol: la guerra Fou la guerra capdalt de Grecia tota; Prò mos treballs són els treballs d'Ulisses. Hi ha hagut prou temps desde que en ells me trobo Perquè tants reis hagin tornat dispersos A sos palaus i hagin regit ses terres En pau molts anys, i alguns encara s'hagin Enfonzat en l'imperi de les ombres... Agamemnón!... Aquiles!... Ajax!... misers! Vostres testes altives colltorçàren-se, A vostres ulls no brilla el sol; i encara Ulisses và pel mon; i l'alegria Del retorn a la patria, que ja es morta O fallida per tants, sols per mí resta Dolça a venî al bell lluny de l'esperança. Mes ara ja és aprop, un déu m'ho dicta Dintre'l cor. Jo't veuré muller, Penèlope, Tant suau i segura en ton afecte, I a tú també, fill meu, que ja dèus esse Un home gran com jo; i a vos mon pare De reveure-us tinc fè damunt la terra, Que erau fort com un roure. Mes vosaltres M'esperèu a mi encar? i en ma figura Hi trovarèu aquell que en la memoria Devèu tenir tant altrament? Ulisses T'has fet vell, prò has viscut: la sort accepto De grat; que si algú ara redonar-me Pogués els anys que he anat per tantes terres Patint i aimant, i amb odis i amb victories I tanta experiencia de les coses I lo que he après, i lo que he fet...; si em deia Algú: --Vols tornâ a viure els anys que foren, I viure'ls en tes terres i en ta casa, En pau amb la muller i el fill i el regne? Jo li diria: Nó, la sort accepto, Accepto mos treballs i les angunies I la imminent vellesa, perquè'm trobo Mes ric de mí, mes plè del món, més ànima. I tu, tendra princesa, tu la última De tantes deves o mortals que foren Dolces a Ulisses, tu com cap m'ets cara Perquè has vingut a mi amb les mans obertes I amb tota la ignoscencia. Tu no esperas De mi ni aquella força poderosa Del braç reial, ni ma famosa astucia Ni els delits de l'amor, que tot ho ignoras. No sabs que sia rei! que sia Ulisses; I fins veient-me obscur i miserable I monstruós, quan totes fugirien Tu te'm posas davant, dreta i serena, Amb l'admiració als ulls, el riure als llavis, I fins lo que es millô, un xic tremolosa, Sols perquè't surt del cor ont els deus regnen. Oh! dolça criatura...!

Nausica: Vina, vina, Estranger que ja a punt tením la marxa I et durèm a ciutat, mes no en el carro: No fos cas que la gent que t'hi vejessin Amb nosaltres, diguessin tot girant-se: "Quí es aquest foraster que vé amb Nausica, D'un aspecte tant noble i admirable? Potsê es el seu promès, i ella a la costa L'ha anat a recebir; potsê es un princep D'una terra llunyana, que venia Per fer-la sa muller, i ella ho callava; Potsê es un rei, i en cas quí sab si fóra Un deu baixat del cel per posseir-la"...

Dimantia: Nausica!

Donzella I: Què diu ara?

Donzella II: Està exaltada.

Nausica: I això no m'escauria. Jo mateixa Que ho vejés d'altra noia, ho trobaria Molt mal fet que apartada dels seus pares, Sens haver fet coneixe, amb llur llicencia, Un home per espòs a tot el poble Se n'hi anés pels camins en companyia. Doncs no prenguis a mal lo que't demano, Que nosaltres al carro anirèm totes I tu, d'un trocet lluny, vindràs seguint-nos Caminant i tot sol: ja podràs fer-ho, No és erradô el camí, i la ciutat pròxima. Trobaràs d'aquí a poc una verneda Molt espessa i frescal; doncs la travessas, I al sortir-ne veuràs una font viva Que brolla d'un penyal; pots deturar-t'hi A beure, que és molt bona, i t'hi reposas, I aixís ens dones temps de que nosaltres T'avencèm d'un bon troç; i tu no frissis Que ja no't pots errâ, que aixís que tombes El penyal, la ciutat veuràs extesa Davant teu: la ciutat veuràs cenyida D'altes muralles, i dos portes s'hi obren, Una a llevant, i altra a ponent; i al centre Hi ha la gran plassa, i al bell mig el temple Tot ell bastit de pedres ben quadrades, Dedicat a Neptú, que és patró nostre, Perquè som gent de mar tots els feacis, I al temple no hi veuràs per prometences Arcs ni sagetes, ni escuts, ni llances Sinó ormeigs de les naus, i rems, i veles Penjant dels murs i gaire bé cobrint-los. A l'entorn veuràs gent tota enfeinada Recusint xarxes o adobant mil coses Per la pesca i les naus; i estic ben certa Que alçaràn tots el cap a ta figura; Mes tu passas de llarg i t'encaminas Cap al palau del rei, que és a la vora. No't caldrà preguntar, crida la vista Perquè es més alt que tot, fa molta planta I està molt adornat. Tu te n'hi entras, Vas a la reina: la veuràs que fila Vora del foc, voltada de ses dònes; Te li agenollas al davant, li contas Lo que't passa, li dius lo que desitjas I ella t'acullirà, perquè és molt bona I et durà al pare, i de llavors pots creure't Salvat per sempre més...

Ulisses: I a tu, princesa, No't veuré vora d'ella i que m'ajudis A moure el cor?...

Nausica: No caldrà pas; i mira Jo no sé'l que faré, perquè als meus pares Els tinc un gran temor; tant que m'estimen I em complauen en tot, jo poc els goso Parlar de certes coses...

Ulisses: Bé, princesa, Faré tot lo que'm dius, i els déus t'ho paguin.

Nausica: Aném, aném, companyes, que ja es hora. Jo vull menar les mules: com un ceptre Duré les xurriagues; tu sentint-les Sabràs per hont anèm... veuràs quín aire!

Dimantia: No sab lo que li passa (_a les altres per Nausica_).

Nausica: (_se'n van totes_) I a reveure.

Ulisses: No sé si fou un somni la finida Tribulació, o si ho és la benhaurança Present; però quelcòm sento que muda En mon destí. El sol és a mig dia I endins del cor m'entra una pau immensa.

Nausica: (_de dins_) Vina, vina, estranger. Ho sents? (_fent sentir les xurriagues_) Avença!

Ulisses: Fou sempre eix crit ma sort. Avença Ulisses!

## Segón acte

(_Convit al palau reial_)

El Rei: Aixís com fou la libació primera Per Posseidô, igualment sia-ho la última; Perquè ell, de tots els déus, es el qui mira Més que nosaltres.

Eurimedón: Rei, jo't prego, escolta'm. A molts dels déus hem honorat fins ara Amb libacions; mes un hem deixat sense Que se'n podria ofendre, i a fè es digne Del nostre agrahiment, i l'oblidar-lo Ens pot costar molt car qualsevol hora: Hermes, el déu de peus lleugers, que mena Les naus a port i fa valer llur carga I enriqueix als marxants. Cert que'ls feacis Som gent de mar, i nostres naus lleugeres Solcant el sí sempre agitat d'Anfítrite A la mercè del Kroni que en ell regna Profondament, estèm i ens cal sa gràcia; Mes, què'n trauriem que la carga incòlume Entrés a port i fos posada en terra, Si no trobés allí gent esperant-la Per pagar-la a bon preu: amb que retorna La nau amb carga nova i enriquida? Doncs l'Argicida és el qui'ns procura El tràfec profitós i ens fa tant pròspera La vida en aquesta illa benhaurada. Es ell també qui, amb verga d'or, imposa Damunt del nostre front una sòn dolça Fent nous els nostres ulls per la llum nova De cada dia, i les decaigudes Forces restaura per més àrdua tasca; I així els feacis som la gent que serva Més llarga juventut en tots sos dies I una tendror com d'immortals al rostre. Cert que ell també afavoreix als trànsfugues Que van pel món i busquen la perduda; Mes això no és obstacle sino estímul A procurar tenir-lo ben propici: Que un no sab mai prou bé en què s'ha de veure, I un déu es sempre companyia bona. I últimament diré sa major gracia: Que apartats com vivím de les grans lluites Que parteixen el món, i de sos hèroes, Ell és el déu que d'una banda a l'altra Fa anar les noves, escampant les gestes I alts i baixos del món per les més llunyes Encontrades, i fins les llars recòndites; I aixís nosaltres per les veus volantes Dels mariners i dels marxants, i encara Per la boca inspirada dels poetes, Sabèm on cal anar per enriquir-s'hi O d'on fugir, i què esperâ i què témer, I gaudim el dalit de saber coses Que fins sense profit fa bò d'oir-les. Ara diguèu-me, doncs, si no és un deute Ofrenâ an el diví que tant ens dóna.

Cortesà I: Es ben cert.

Cortesà II: Te raó.

Cortesà III: El rei que ho diga.

Dimant: Oh! Rei, ans que tu dongas la sentencia, Que tots acatarèm, deixas que parli? Eurimedón, tu tens bones paraules I sempre sembla que la raó't sobra. Prò aixís com has parlat del fill de Maia, Podrias semblantment dir coses bones De tots els déus de un a un: llavores Foren les libacions interminables: Que l'Olimp es poblat de déus i deves I a tots hem d'invocar un hora o altra. Mes si després de beure al fill de Kronos Que té en ses mans al mig del mar la illa, Hem begut a sa esposa que tempera Amb dolça pietat aquella força, I al déu escabellat que mena els aires, I últimament al Retronant que és pare De tots els déus ensems i tots els homes, Per què ara, ans de finî amb una postrera Libació reiterada al patró nostre, Hauriem d'afegir-ne encara una Al Kil·leni diví? Per igual causa Hauriem de libâ al déu de la guerra, Per si'n vingués, i als dos germans excelsos Que alternant ses clarors fan nit i dia, I a Pallas Atenea que'ns assenya, I encara a d'altres; i a la fi de tantes Libacions nostre seny, diguèu-me, hont fóra?

Cortesà I: Es cert també.

Cortesà II: Doncs tu sempre ets de l'últim Que parla.

Cortesà III: Perquè és cert.

Eurimedón: Dimant, escolta: Tu parlas resolut i així't fas creure, Mes ara no tens pas raó: t'invito A que de tots els déus, de qualsevulla Dels que has anomenat o bé d'un altre, Ens digas tants favors o tants aussilis Que poguèm esperar-ne i ens convinguin Com jo he dit d'Hermes.

Dimant: Sols me mancaria El teu enginy...

Cortesà I: Es cert que és com Ulisses Eurimedón.

Cortesà II: Un altre cop l'abones?

Cortesà I: Dic lo que sento.

Cortesà II: Lo que sents... dels altres.

Cortesà III: Pro Dimant te raó.

Cortesà II: El Rei.

Cortesà I: Oim-lo.

Rei: Amics, no os travesséssiu de paraules. Honrèm als déus com an els deus pertoca, Serenament; i mal contentariem A l'un o a l'altre si per l'amor seva Perdessim la pau nostra, que això fóra Ofèndre'ls tots plegats. Dimant, escólta'm; Eurimedón ha fet tant bell elogi D'Hermes diví, que sembla que en la taula L'ha fet present; aixís no pot negàr-se-li L'última libació. Mes sia l'última, Eurimedón, perquè Dimant mostrava'ns El gros perill de que'ns abandonessim A una excessiva devoció en la taula. Creièm que Posseidón no pendrà agravi Que aquesta libació sia trasmesa Al "fill de Zeus": que tots els déus s'assemblen I en un són tots si amb ver amor se l'honra.

Eurimedón: Oh! Rei, un lloc al llur costat mereixes.

Dimant: M'has deixat tot confós.

Rei: Ompliu les copes. A Hermes, al patró dels bons encontres!

(_a l'anar a beure entra la Reina_)

Cortesà I: La Reina!

Reina: Rei! tením de nou a casa. Com faig sovint, jo resseguia atenta El bell rengle aurejat de nostres cambres, I tot de sobte m'he trobat un home Que hi rodava perdut; aixís que'm veia --Tu ets la reina --m'ha dit-- m'ho assegura La majestat del port i la del rostre, I llençant-se a mes plantes desseguida Agenollat, humiliant la testa I aixecant les mans juntes m'implorava. Diu que és un nàufrec que ha arribat a l'illa Després de molts treballs; que una tempesta Del retorn procurat amb ansia vana Molt temps hà, novament trencà la via; Que's troba desvalgut aquí, i al veure L'altesa del palau se n'hi entrava A demanar socors, guiatje, aussili Pel retorn a sa patria, i un cop dintre La grandor del palau, hi ha perdut l'esma.

Rei: Però d'on ve i aón va...?

Dimant: Ah! que no sia Algún d'aquests que van a la ventura Per mals fins...

Reina: Oh! i escolta, encara, escolta. Mentres parlava m'he adonat que duia Vestits de casa nostra. Preguntáva-li Còm era això, i m'ha dit que nostra filla Nausica, vora el riu, amb les donzelles, L'han trobat, moll encare del naufragi, I l'han reconfortat i li han dat robes Per venir fins aquí...

Rei: Mes, i Nausica Què diu? és veritat això que conta Aquest home? i si ho és, perquè no'l duia Ella mateixa aquí?...

Reina: La nostra filla No sé lo que s'ha fet que no la trobo Per més que l'he cercada.

Rei: Oh! déus, alcèm-se, Que ve tribulació a la nostra casa.

Dimant: Oh! sí, tots amb el rei.

Cortesà I: Mort a aquest home!

Rei: No abans d'esclarir be la malifeta.

Eurimedón: Aném, fem-lo parlar. Ont es?

Reina: El tenen Els guardies pres. (_surten Eurim. i altres_)

Nausica: (_entrant_) Pare, aquí so, no temèu res.

Rei: Criatura Què has fet? què és tot això? perquè fugias?

Nausica: Oh! pare, no he fugit, me so amagada, Que no sabia si us plauria l'hoste Que he fet venir. Volia que la mare Intercedís per ell, abans de veure-us I de que vos sabessiu que jo'l duia.

Rei: I doncs perquè l'has dut?

Nausica: Me feia llàstima, I ademés me semblava un home noble.

(_amaga el rostre en braços de la mare_)

Cortesà I: Pobra princesa.

Dimant: Es un infant.

Reina: (_consolant-la_) Nausica.

Rei: Mes còm l'has dut?

Nausica: Jo no l'he dut: li deia Que'm seguís d'un troç lluny, i que a la mare Cerqués en el palau, sense esplicar-li Que jo l'havia fet venî; i llavores, Contant-li sa miseria, apiadada Ella'l portés a vos.

Eurimedón: (_entra_) Donèu llicencia De que entri el foraster?

Rei: Entri en bon'hora.

(_Entra Ulisses. Silenci. Pausa en tots_)

Nausica: Perquè m'has descobert? Tu que'm semblavas Tant noble i tant lleal. Traidor!

Ulisses: Princesa, No jo, el teu bon cor te descobria: Aquests vestits que'm davas generosa; Mes si això aquí és un mal, damunt meu caigui.

Rei: Això aquí no és cap mal; mes sí que ho era Voler dissimular-ho. Tanta angunia I la gran torbació que'n pervenia!

Nausica: Pare, perdó: ho he fet per vergonyosa; Prò més avergonyida me'n veig ara.

Ulisses: Oh! Rei, per pietat! M'es insufrible El veure la divina criatura Confosa per ma causa. Si un culpable Hi ha en tot això, so jo tot sol; i escolta: Perquè vejèu d'un cop, tú i la Regina I la cort que tens ara congregada, Que la pietat de la gentil princesa No ha estat posada en tant mal lloc; que ni ella Ni tu, ni mai ningú pot penedir-se D'haver afavorit en la desgracia A un tal com jo, vull descobrî't ma historia I mon nom: el que soc i d'on venia I el per què de l'estat en que ara em trobo. Que si és ben cert que tinc raons prou fortes Per amagar-ho fins que'm sia licit Recobrar l'esplendor de ma naixensa, Vull oblidar-les, vinga lo que'n vinga, Deixant tota reserva, amb tal que pugui Glorificar la generosa empresa D'aquest cor ignoscent, la sobrehumana Discreció amb que ha volgut portar-la a terme. Escoltèu, doncs, jo so...

Rei: Estranger, detura't; No vull que's trenqui pas per causa nostra Un secret al que't dèus, segons me deias; No cal, perque tot home que fa via Es a nosaltres enviat per Zeus I és hoste benvingut; i menys encara Te cal a tu que ja amb el sol aspecte I la paraula i el gran cor que mostras Declaras l'esplendor de ta niçaga. A més, vens per la ma de nostra filla I això ja't fa sagrat entre nosaltres A tu i al teu secret; doncs serva'l, dic-te: No fos que, profanat per culpa nostra, Ens portés malhaurança. I ara't prego Que a mon costat t'asseguis en la taula, Que beguis amb nosaltres aquesta última Libació, i amb tu en pau finim la festa.

Ulisses: Rei, obras com qui ets, la llei acato.

Rei: A Hermes, al patró dels bons encontres.

(_beuen tots_)

Nausica: Oh! Pare, al foraster no li plauria Oir tal volta al nostre vell poeta Contar, com fa sovint, llevant de taula, Les altes gestes dels valents de Troia?

Rei: Es pel teu gust o el d'ell que m'ho demanas? (_a Uliss._) Perquè has de saber que és fantasiosa I àvida de cançons la nostra filla, Com no n'hi ha gaires. Mes si et plau farèm-lo Aquí avinent al vell Daimó, i'm sembla Que no't doldrá l'oir-lo: vell i cego Porta el foc d'Apolló encès dins l'ànima I en els llavis la mel de les nou Muses, I ens es sagrat per'xò.

Ulisses: Res per mi fóra Tant plaent, ni tant digne trobaria De vosaltres, de mi, i d'aquesta estada Que per tota grandesa sembla a posta, Com oir ressonar-hi la divina Paraula d'un poeta; i em refio Que no ha d'ésser-me estrany lo que ara ens parli.

(_El rei fa un signe a l'heraud_).

Nausica: Hoste, foras poeta per ventura?

Ulisses: Princesa, devant teu quí no ho seria?

Nausica: (_a la Reina_) Ai! mare, perquè ho diu això? M'encanta.

Reina: Es home ben criat, filla, no frissis.

Eurimedón: Sab parlâ el forastê: és gran, sens dubte.

Dimant: Qui ho sab lo que és? Jo hi veig un gran misteri.

(_Surt l'heraud acompanyant a Daimó i el deixa junt a una pilastra_).

Rei: Daimó, tinc assegut un hoste a taula Que és noble i aima molt la poesia I voldría sentir els fets de Troia Contats per tu, que'ls sabs, i a més sabs dir-los.

Ulisses: Poeta, aixís els déus tot bé derramin Damunt tos cabells blancs, que res hi hauria Més dolç per mi que oir ta veu augusta Que'l chor inspira de les nou germanes. Narra els grans fets dels grecs davant de Troia Com si els haguesses vist, que és privilegi Dels poetes com tu, veure les coses Amb altres ulls que no els mortals, i dir-les Talment, que un hom les veu amb llum més alta.

Daimó: Foraster, jo en ta veu no sé que hi trobo; No sé quin dring hi sento d'heroisme Que'm transporta a aquells aires vius i esplèndits Ont hèroes i deus ensems lluitaven. Veig Troia de les portes numeroses On brilla l'or, febrosa i agitada; Veig mòure-s'hi, afanyats, als fills de Priam D'armadures brillantes, i el tumulte Dels estols defensors, i en la muralla Al pare venerable d'aquells hèroes, Al Rei August de blanca cabellera, Voltat dels qui com ell, per la vellesa, Hagueren de deixâ el pes de les armes, Formant consell, i en sos prudents avisos Alternar, plens de seny i de memories De llurs fets jovenils. I heus-aquí Helena Dels braços blancs venir-hi amb son seguici De donzelles gentils, entre'l tumulte, Coberta d'un gran vel. Els vells la veuen Que s'acosta vinclant-se com la palma, I moderant la veu entr'ells murmuren: --No cal dir que és ben digna de tal lluita Tal dòna, i que per penes i fatigues Que costi a aquests i a aquells, i gent que hi mori No moren pas en va, perquè es divina Sa bellesa.-- I Priam que li parla, Girant-se al camp dels grecs amb la mà extesa Damunt dels ulls, per'mor del sol, i diu-li: --Diga'm, oh! filla, tu que a tots coneixes: Dels hèroes grecs quí és aquell que s'alça Més gran que tots, i amb majestat? Diria Que és algún immortal.-- I la famosa Dòna respon-li aixís: --Aquest, oh Pare! Es nostre Agamemnón, fill gran d'Atreu, I capità dels capitans, illustre Pel poder, pel valor, per la niçaga: Rei de molts pobles, i guerrer fortíssim, Cunyat que fou de mí, la dòna impúdica, Indigna ja de tal anomenar-lo...-- I abaixa els ulls, sobtat, Helena, i plora; Mes Priam no hi atén, pregunta encara: --¿Y aquell altre, al costat, que no li arriva Sinó al coll, pro que és més ample d'espatlles I alt de pit, i que es mou amb vehemencia Bracejant com pastô en mitj la ramada Aclamant les ovelles, que ara es gira Agil, resolt, pro amb majestat serena?-- --Aquest --diu ella-- és l'enginyós Ulisses, Home de molta astucia, Rei d'Itaquia, El primê en el consell, però en res l'últim.-- Ara Antenor, el vell, és qui replica: --Ja tens raó: d'aquest prou me'n recordo De quan amb ton marit primer venia Aquí d'embaixador per reclamar-te. Se presentaren al Senat de Troia: Primer parlava Menelàu; Ulisses S'estava al seu costat, cap cot, immòvil, Els ulls en terra, que talment l'hauriau Près per un home temorós o neci; Mes tant bon punt degué parlar, li eixia De l'ample pit una gran veu sonora. Alçà la testa amb majestat, brillaven Sos ulls d'una alta llum d'intelligencia I un torrent de paraules lluminoses De sos llavis brollà, tant assenyades I de tant bell caient, que no semblava Pas un mortal: és cert que cap més home Té una tal eloquencia...

(_Ulisses se torba: se cobreix el rostre amb el manto, i cau de cap damunt la taula sanglotant_).

Rei: Daimó, atura't: Quelcom de lo que has dit desplau a l'hoste, O bé'l pes del viatje i les fatigues Rendiren son esprit; i també és hora De cercar cadascú en la propia cambra Un dolç repòs: demà, a punta de dia, Acudireu vora la mar brillanta I en son sí posarem la nau segura Ben proveida de quant calgui a l'hoste Per llarg o curt viatje; perquè'm penso Que és l'afany de tornâ a la llar aimada Lo que'l combat talment.

(_Surten tots menys el Rei, la Regina, Nausica i Ulisses, que resta encara de cap damunt la taula. Nausica resta mirant-lo fixament_).

Reina: ¿O bé, no fóra Un immortal que en'questa humana forma Errant fòra l'Olimp per mar i terra, Com diu que ha esdevingut moltes vegades Per causes que als mortals resten ocultes, Vingués ara a parâ a la casa nostra Beneint-la per sempre amb sa presencia?

Nausica: Oh! mare, potsê sí: tot ell té un aire Que'l fà molt diferent dels altres homes Que solem veure aquí, que atrau i espanta... ...Atrau, més que espantar... però d'un modo Diferent de l'humana simpatia Que'ns lliga an els mortals els uns als altres: Es un volê anâ amb ell, és un rendir-se El cor tan dolçament, que favor sembla Que fóra ésser sa esclava.

Rei: Tingas compte, Filla, amb els teus afectes, que'l que mostres Ara pel foraster, i et veig sincera, No és pas ben bé d'aquells que els déus inspiren Als mortals, sinó un altre que ara apunta En ton cor de donzella, i que m'espanta Per si aquest fos un déu... Y bé podria Esser-ho, que nostra illa afortunada No és llunyana a l'Olimp, i moltes vegades Hi hà hagut en ella aparicions augustes... I ara tremolo de que aquesta ho sia.

(_Ulisses que, alçant el cap, hà anat fent atenció, s'acosta al Rei, dient apesarat:_)

Ulisses: Oh! muda el pensament, Rei, i no cregas Un instant més que puga ni assemblar-me Jo als eterns fills del cel. Un mortal semblo, I un mortal soc i ben mortal, i encara El més atribulat de quants respiren.

Rei: Doncs que és aquest misteri que t'envolta I aquesta majestat que solitaria Dús pel món; l'arrivada tempestuosa A la illa nostra, i perquè't torbares Tant i tant al sentî el parlar d'Helena Damunt dels grecs: o be si el fat te priva De declarar del tot ta procedencia, Digas al menys ahont vas i què't fa falta, Perquè nosaltres poguèm dar-te ajuda I conduir-te a l'anyorada terra On vejeres la llum; que és el fet nostre, Aquí posats en mig la mar deserta Que no té guia, ni senyals, ni terme, Sinó tot ella un tremolô uniforme, Es el fet dels Feacis dâ guiatje A qualsevol que a nostra platja arriva Esmaperdut, i en pau aconduir-lo Amb nostres naus segures i lleugeres Que no erren mai camí, ans semblen veure-ls Amb propis ulls damunt la mar immensa I emprenen sempre aquell que més convinga Al qui porten damunt, sense torbar-les La obscura nit, ni els vents, ni llamps, ni boires. Tal gracia havèm dels deus, i això ens obliga.

Reina: Mes, no serà ben trist acomiadar-te Després d'haver-te hagut a casa nostra I que'ns fores ja aimat, sens poder dir-te Ni repetir nosaltres, en ta ausencia, El nom amb que't cridà la teva mare Quan eras petitet, i després jove L'aimada dolçament, i tots els propis; El nom amb que't donares a coneixe En ta ciutat i el món; el que illustrares Després amb els alts fets que s'endevinen No més amb ton posat i la presencia?

Nausica: (_Amb vehemencia_). Digas quí ets? d'ont ets? Dígas-ho, dígas-ho.

Ulisses: Oh! filla, tú pots més que'ls déus i els homes... Doncs Ulisses jo só, fill de Laertes, Qual nom va ressonant per mars i terres, I famós per sos fets ja fins als astres.

Nausica: Oh! déus, en va ja no'm parí la mare, Que he conegut a un hèroe!

Reina: Filla... vina.