Part 1

Nausica

Tragedia en tres actes treta de l’Odissea d’Homer

Joan Maragall

1913

`Aquest text ha estat digitalitzat i processat per l’Institut d’Estudis Catalans, com a part del projecte Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana.`

> __Anno MCMVIII__ > > Caldes d'Estrac > > Día quint de Juliol, a mitja tarda. > Cel pur, aire suau, mar plana i dolça. > El sol brilla per tot, els aucells canten, > i s'ouen veus d'infants en la marina > i, allà dalt, les campanes del diumenge. > Jo, en memoria d'aquella princeseta > que, amb fresques mans i de bon cor, a Ulisses > del desitjat retorn obrí la vía > --potsê, no sens recança--, vull retreure > els mots divins d'Homer en un teatre > per refrescar-m'hi el cor en sos meandres > i fer-me nou lo vell. I en dec l'idea > al poeta més gran de l'Alemanya. > Aixís tal volta, enamorat, intenta > un constructor, de l'immortal bellesa > d'antic palau, fer-ne una estada nova > per hostatjar-hi el seu amor per sempre.

## Primer acte

(_Vora d'un riu, prop del mar_)

Nausica: Ont ets, bala, ont ets? Per 'quí és caiguda; Jo l'he vista rebotre d'esta penya I caure en l'herba aquí. Ont ets la bala? Ah! ja't tinc! ah! ja't tinc! Ara ja ets meva. Aniràs a l'espatlla d'una amiga. Per 'llí t'estàn cercant; vés, escomè-te-les. Cerquèu, cerquèu que os vé damunt. Va! Justa! (_Ríu_).

Donzella I: No val! no val! de trascantó no és lícit. El joc era avisant: tractes són tractes.

Nausica: Jo ja he dit, và!

Donzella I: Quan al damunt ja'm queia! I ara, quí l'ha aplegada?

Nausica: Ai! que torna!

Donzella I: Altre cop sobre meu. No, no: no hi jugo.

Nausica: Doncs jo sí.

Donzella II: Massa aprop! no me la tiris!

Nausica: Doncs la tiraré lluny. Mira si allargo.

Donzella I: Ai! que va a caure al riu!... ja hi es!

Nausica: Havèu-la!

Donzella II: Que han d'haver! Se'n va a mar en poca estona.

Nausica: (_surt_) L'hauré jo ans que hi arrivi.

Donzella I: No, princesa, No't cansis, massa aprop és la mar brava. No hi corris que és en va...

Donzella II: Sembla una daina.

Donzella I: I que està ajogaçada!

Donzella II: Sempre, sempre...

Donzella I: Sempre no, aquest matí mentres veniem a rentar, jo l'he vista pensativa. Menava el carro al pas, tota callada; duia les rendes en les mans, pro es veia que tenia el seu cap en altra cosa.

Donzella II: Jo del que m'he adonat, mentres rentavem, Es de que tot sovint s'embadalia Guaitant l'aigua de fit, i com suspensa Restava així una estona, mentres l'aigua Li lliscava entre 'ls dits i l'ona fresca Li banyava, escorrent-se, el braç immòvil, Fins que tornava al seu quefê, i amb aire Se posava a cantâ...

Donzella I: I quan esteniem S'estava allà assentada tota sola, Mirant al mar sense dir res.

Donzella II: Ai! mira, Pot-ser guaitava si de lluny se veia La nau ditxosa que portés el príncep Promès als seus desitjos, perquè ella De cap dels que la volten s'acontenta.

Donzella I: La princesa és de mena somniosa, Que tant com, segons còm, riu i s'alegra Per un no res, i tota sola canta, Aixís mateix té encantaments de sobte I unes tristeses que ningú ho diria.

Donzella II: També moltes vegades l'he observada Que quan, vora del foc, la reina fila I li estèm a l'entorn totes feineres Mentres la dida va contant rondalles Dels deus i els homes, ella, la princesa, S'atura de filar de tant atenta I avença el cos pera millô escoltar-la, I el rostre se li encén i els ulls li brillen.

Donzella I: Més fou aixís encara l'altre vespre, Quan el bon vell Daimó, al sò de l'arpa, Cantà les gestes dels valents de Troia, Que ella talment semblava que hi vivia I mudava el semblant amb les paraules, Alegre o trist segons la sort dels hèroes Esdevenia en el cantar: mig-reia, Li espurnaven els ulls, o ja restava Amb la boca entre-oberta com bebent-se Les paraules alades del poeta; I devegades s'estremia i feia Un gesto com volent intervenir-hi Per socorre a algún hèroe, o vençe a un altre...

Donzella II: Es que ella és bona per muller d'un hèroe I fins d'un immortal.

Donzella I: Què dius? blasfemia!

Donzella II: No fóra la primera; i què li manca? Ni el cor ni el seny; i en quant a graciosa De tot son cos, amb quí compararíau-la De les dònes mortals? Que no l'has vista, Quan dança, que tota ella sembla un ritme? Colorada com és de rostre i llavis, Sembla una flor gronxada per les aures, Amb el sabê, endemés, d'ésser formosa.

Donzella I: Mirèu-la que ja torna amb les companyes.

Donzella II: Mirèu-la ara que ve a pleret i dolça: Sembla Diana amb son estol de nimfes Brillant entre elles tant perfetes, única Per la gran majestat, amb el bell aire I amb aquest no sé què que té a la cara Com vel de bonicor que li envolta.

(_surt Nausica amb Dimantia_)

Nausica: Que parlaveu de mi? Os ho coneixia Amb el posat i els ulls.

Donzella I: De tú, princesa. Deiem que eras formosa com Diana.

Nausica: Què sabèu de Diana? Mai l'heu vista.

Donzella II: Mes sols com tú podèm imaginar-la.

Nausica: Perquè m'aimèu; per' xó'm trobèu bonica: I quan aponderèu ma boniquesa Aponderèu el vostre amor, alçant-lo A un objecte immortal.

Donzella I: I tú, al contrari, Tens un amor encara sens objecte; Mes tan alt que no més l'encarnaries En algún immortal que's deixés veure.

Nausica: Còm ho sabs?

Donzella I: Oh! m'ho penso; et veyèm trista De tant en tant, i avui en gran manera Quan veniem aquí...

Nausica: Pleguèu la roba. Mirèu còm brilla al sol ja sa blancura! Cert que dèu ésser ben aixuta, entrèu-la En els panés i amb conte aconduïu-los Al carro; perquè ja el mig-dia avença I l'hora del retorn se fa propera.

Dimantia: Tu no vens?

Nausica: Jo no vinc, estic cançada I vull reposâ un xic damunt de l'herba Fins que'm torni la força i l'alegria.

Dimantia: L'alegria també? doncs l'has perduda?

Nausica: Tinc un esllanguiment... He jogat massa, He cantat, he rigut com una folla I sempre'm passa així... a la fi'm rendeixo.

Dimantia: Mes aquest dematí ja m'ho semblaves Esllanguida i a més meditabonda.

Nausica: Aquest matí era per altra causa... A nit la tempestat fou tant horrenda, Que m'ha llevat el sòn: no vas sentir-la?

Dimantia: Certament que era cosa que espantava: Combatien els vents xisclant com feres, Tota l'aigua del cel venia a sobre, Se sentia la mar desesperada Revolcar-se en son llit, i el trò de Júpiter Rodolava pel cel encès en ira. Talment s'hauria dit que'ls deus lluitaven. Mes això ha sigut breu: després la furia Ha minvat com si fós que s'allunyessin Els combatents, i ja no més sentia's La pluja mansament damunt del sostre; Llavores m'he adormit.

Nausica: Mes jo llavores Era ben desvetllada; i si em desvetllo Al primer sòn, ja tinc la nit perduda, Que començo a pensâ en totes les coses Que m'han passat, i encara en moltes altres I el pensament me va com un fus: gira, Gira, i no para mai filant cabories. Aixís a nit...

Dimantia: I doncs, per qué't llevaves Tant dematí, cridant a tes serventes Per venî a rentâ al riu: com si no hi fosses A temps a tenî a casa roba neta?

Nausica: Això... ja t'ho diré... ha vingut d'un sòmit.

Dimantia: D'un sòmit? I bé, els sòmits són anuncis D'algún voler dels deus; i a matinada, Ho signifiquen més encara, diuen.

Nausica: Doncs jo, quan m'he adormit de matinada, T'he vist a tu, a tu mateixa, amiga, Al capçal del meu llit que, rient, me deies: "Ah! Nausica, Nausica, i doncs què penses? Ai! que mandrosa et posà al món ta mare! Abandonades tens les teves robes Sense rentar-les, i entretant jo penso Que ja s'acosta el dia de tes bodes En que't caldrà cobrir amb gentilesa El teu cos virginal, de llenç blanquíssim, I que'n facis presents a tes companyes, Tal com les noies endreçades solen I tot-hom els hi alaba. Doncs, aixéca't I aném-se'n a rentar en la ribera, Un troç amunt de l'ample mar, i a l'ombra Totes t'ajudarèm; mes tu no't torbis". Aixís parlares, i mos ulls s'obriren Desperts, i vaig restar tota admirada En l'alba que la cambra m'esclaria. Llavores m'he aixecat ben diligenta, I he anat a trobâ al pare i a la mare: La mare estava ja en la llar seguda Dolçament amb el fus i la filosa Torcent entre sos dits la llana fina, Voltada de ses dònes. I el meu pare L'he trobat presidint en l'alta sala El seu reial concell. Li he dit: "Pare, Voldria, si tu ho vols, que m'aparellin Aquell carro de rodes tant lleugeres Per anâ a rentâ al riu la meva roba, I la teva també, que ja t'agrada Mostrar-te ben polit, rei entre princeps. També la dels germans: cinc fills te resten Fadrins encar, que'ls plau entrâ en la dança Amb vestits de blancura immaculada, I es refien de mi..." Res més li deia, Perquè del sòmit i les meves bodes No li he gosat parlar... Mes ell mirava'm Mig-rient, i m'ha dit: --Sí, ves-hi, filla-- I ha donat l'ordre. Jo he vingut llavores A despertar-vos, tot donant-vos pressa, Mentre enganxaven les lluentes mules I carregaven les paneres plenes Amb la roba, i la mare ens amania L'esmorzâ en un cistell... Doncs, diga'm ara, Si aquell sòmit no es prou per capficar-s'hi Que ni he tingut intent d'emmaridar-me Ni puc preveure mon marit quin sia.

Dimantia: Potsê no ho sabs, i els déus ja te l'acosten... Mes, què es aquest xisclar de les companyes? Massa juguen, i es hora d'enllestir-se. Tu vindrás?

Nausica: Jo vindré.

Dimantia: No t'entristeixis.

Nausica: (_sola_) "Potsê no ho sabs i els déus ja te l'acosten." (_somriu somniosa_) Quína en fóra, Nausica, que tot d'una, Sens saber d'on, t'aparegués un hèroe Vestit d'una armadura resplendenta, Brillant de majestat i plè de força, I en tu posés els ulls fits i amorosos, I fent un gran suspir obrís els braços (_pausa_). Oh! déus! jo qué confosa restaria Sense gosâ acostar-m'hi, mes al-hora Sense voler fugir de sa presencia! Immóvil, com aucella fascinada, Li estaria al davant també mirant-lo Parpellejant, i el pit m'onejaria Depressa; amb les mans juntes, i la boca Mig oberta, alenant... mes sens paraula (_extasiada_) Ell fóra qui'm diria aixís: "Nausica..." "Nausica..." oh! el meu nom en els seus llavis! "Nausica..." oh!... i què més? no tinc paraules Per dir lo que jo sento que'm diria. Fóra un encís... fóra un encís... oh! es massa Pel meu cor tant petit... prò, per la pensa... "Potsê no ho sabs i els déus ja te l'acosten" (_transició, riu_) Oh! que soc folla! oh! que soc estranya D'embriagar-me amb somnis i quimeres! Doncs, què es això, Nausica? tens la furia D'una Sibila a dintre teu, que rodas Fòra de tu i que t'estàs fà estona Tota sola parlant com una orada? Oh! l'aixerida, oh! la diligenta, Que passa l'hora somniant fantasmes, I fent l'amor amb hèroes invisibles Amb fills de l' aire i de la nit. Ont era? Buf! s'ha fet fonediç (_riu enjogaçada_). Deus, no us demano Coses de l' altre món; no més servèu-me Viva la clara font de l'alegria... (_a les companyes que tornen corrent_) Ja vinc, ja vinc, heu enllestit?

Donzella I: Detura't.

Donzella II: Ai! si ho sabesses!

Donzella III: Quín espant!

Nausica: Què passa? Que heu près mal? Estèu totes trasmudades.

Donzella III: Encara'm bat el cor.

Donzella II: Jo no'm tinc dreta.

Dimantia: Tampoc n'hi hà per tant.

Donzella II: Oh! tu no hi eras.

Nausica: Pro diguèu-me, què ha estat?

Donzella I: Mentres plegavem La roba, tot de cop... No, no puc dir-ho, Que tota jo tremolo.

Nausica: Doncs que ho conti La que puga contar-ho; sou estranyes!

Dimantia: Ja t'ho diré lo que he pogut entendre'n: Diu que mentre plegaven, de la costa, Per entre'ls joncs, han vist sortir-hi un home.

Donzella II: Oh! un home! què sé jo?

Donzella III: Un monstre era.

Dimantia: Nuu, prò cobert com d'un velló estranyíssim.

Donzella I: Eren algues marines.

Donzella II: No eren algues.

Donzella I: Doncs que eren?

Donzella II: Què sé jo.

Donzella III: Pell de balena. Era un tritó.

Donzella I: La cabellera enorme, Esbullada, cobria-li la cara.

Donzella II: No'n tenia de cara, si era un monstre.

Donzella III: Sí que'n tenia; entre l'espessura Jo li he vist brillâ els ulls.

Donzella I: La gran barbaça Li queia sobre'l pit.

Donzella II: No ho era barba.

Donzella III: Sí, que era rossa, era com d'or...

Nausica: Prò, a l' últim Què os ha dit? què os ha fet?

Donzella I: Ha obert els braços Tots estesos aixís.

Dimantia: Veus? era un home.

Nausica: I què os hà dit?

Donzella I: No res.

Nausica: I an ell vosaltres?

Donzella II: Nosaltres hem fugit xisclant...

Nausica: Porugues!

Donzella II: Sí, porugues... Espera'l! Era un monstre.

Donzella I: Ja de ben lluny, prò tot corrent encara, Jo que'm giro i el veig que, a unes grans passes Se'n va a la roba que restava en terra I agafa aquell mantell tant gran de púrpura, L'estira aixís amb una revolada I s'entorna corrents a la marina.

Donzella II: Prò tornarà a sortir, n'estic segura.

Donzella III: Ai! aném-se'n, Nausica, ont es el carro?

Donzella II: Ai! sí, aném-se'n.

Donzella I: Aném-se'n.

Dimantia: Sí, Nausica, Aném i ho contaràs an el teu pare I enviarà la gent.

Nausica: També ets poruga?

Dimantia: Què vols que fem? som dònes.

Nausica: Mes la filla D'un rei no ha de fugir.

Dimantia: Prò pot anar-se'n.

Donzella II: Es que ella no l'ha vist.

Nausica: Per' xó voldria Veure'l.

Donzella III: Doncs aquí'l tens.

Donzella I: Fugim que torna.

Donzella II: Corre, Nausica, vina.

Nausica: Jo no fujo (_fugen xisclant_).

(_Nausica, fent un esforç, resta dreta i sola._)

(_Surt Ulisses cobert d'un mantell i es detura davant d'ella._)

(_Ella el mira pantejant un xic, però serena._)

Ulisses: Ets una reina? ets una deva? Escolta'm; Jo diria que ets tú la gran Diana Tal com en Delos la vaig veure un dia Entre ses nimfes, dominant-les totes Més per la majestat que per l'alçada. Ets la de Delos tú? (_s'agenolla_) Escolta'm Dèlia!

Nausica: Jo no mes só d'Alcínous la filla Que reina en aquesta illa amb seny i força; I a rentâ al riu avui amb mes serventes He baixat, i han fugit ara espantades De vèure't. Tú quí ets, que jo no't temo?

Ulisses: Ni m'has de temer, ni a ningú. Ditxosos El pare rei, i la sortosa mare Que't tingué, i els germans que se t'assemblen I tots quants viuen vora teu, divina. I encara més sortós aquell que un dia Se t'endurá a la nuvial estada I dirà seus aquestos ulls purissims I amb ells el teu esprit i la figura. Cert que'ls déus presidiren ta naixensa; Que jo que he vist tant món i tantes terres I gent de tantes menes, mai tal gracia He trobat en figura d'una dòna, Ni m'he sentit de cop en sa presencia Tant torbat i ditxós ensems com ara.

Nausica: Mes, quí ets i qué vols?

Ulisses: Ou-me piadosa. Jo só aquell que rodant và per la terra I per la mar, passant treballs, en busca Del bon camí per retornâ a la dolça Patria anyorada; cada via nova Me la trenquen els déus o m'hi deturen Per gran fracàs o amb impensat obstacle. Aixís he vist molt món i moltes coses He pogut observar; i gents diverses He tractat i he passat perills molt grossos I he tingut molts afanys patint moltissim. He vist la mort d'aprop tant com la vida I he après de tot; mes ai! que de la patria He servat sempre viva la memoria I no he deixat ni un dia d'anyorar-la Fins en aquells millors que la fortuna Ha otorgat a ma ausencia, i ni una sola Nit he dormit en sense somniar-la.

(_Les serventes comencen a treure el cap i a cridar-se amb el gesto unes amb altres, i poc a poc se van acostant formant un grupu a poca distancia, fins que Nausica les crida._)

Ni un matí m'he aixecat sense la empenta Del retorn, i esforçant-m'hi tot lo dia, Sempre hà sigut en và... L'última empresa Fou d'Ogisa fugint, l'illa encantada Que no és lluny de la vostra. Vaig sortir-ne Cap al tard, i donant-me a la mar dolça Mirava al cel serè ja amb l'esperança De veure eixî el sol nou damunt mes terres. Mes tant bon punt la nit s'ensenyoria Del cel i de la mar, els vents vingueren Bufant de tot arrèu, se'm feu espessa La nit encara més, i se m'obriren Els abims de les ones: la lleugera Nau per les crestes de les serres líquides Corria ingobernada o s'estimbava En les goles profondes, rebotia Després als cims; i en mig del terratrèmol Dels trons i els vents i estrèpit de les aigues Se perdien mos crits anguniosos Invocant tant als déus com an els homes; I més quan, a la llum intermitenta Del trèmol foc del cel, vegí a la vora Uns grans penyals i que'ls anava a sobre. Aixís fou; la nau fràgil s'hi estrellava I jo restí tot sol entre les aigues, Frenètic, bracejant cercant la riba. Lo que això và durar jo no puc dir-ho; Mon seny era perdut que encar lluitava, D'esma segurament... Els ulls obria A l' alba del matí serè, i en una Platjeta m'he trobat damunt la sorra, Ran de l'ona amansida que'm besava Nuu de tot drap, i sols de l' immondicia De la mar recobert, i plè de nafres.

Nausica: I còm t'has recobrat? i còm venies Després a pertorbar la nostra sesta? I que has fet mentrestant?

Ulisses: Alçant la vista, He ovirat no molt lluny, sota un gran roure, Un tou de fulles seques entre mates. M'he alçat, i tremolant de tots mos membres M'he sepultat dintre del boll exànime. Llavors una calor benefactora M'ha invadit, i m'ha entrat una sòn dolça. D'ella m'han tret uns xiscles d'alegria; I per entre les mates contemplàva-us Corrent al sol vora del riu. Llavores, Per demanar socors, com fera eixia De mon cau, i havent vist robes exteses Me n'he volgut cobrir ans que'm vegesseu, Prò m'heu vist i he fugit prenent eix manto. A la volta del riu me retirava Rentant-me tot el còs i les ferides; I ara venia a demanâ-us clemencia I socors. Altra volta tes companyes Han fugit davant meu. Prò a tu, graciosa, Veig que la pietat t'ha fet valenta. Sien mercès als deus. I ara et demano Socors; dona'm vestits de que'm cobreixi; Do'm pà que'n tinc necessitat; procura'm Algun repòs, i a l'últim bon guiatje Per tornâ a casa meva, si els déus volen Que acabin mos treballs; que ta presencia Per sí sola me'n sembla ja un auguri: Tant dolça ets als meus ulls, dòna divina.

Nausica: Foraster, tu no'm sembla pas que sies Un home qualsevulla, i si tal volta T'han afligit els déus, fà de bon crèure Que haurà sigut pera millor probar-te; I que tu sortiràs de tota proba Més fort i més complert. Aixís, anima't, Que tot lo que ara et cal, jo puc donar-t'ho I ho faré de bon grat, perquè en tú sento Quelcom de gran, i no és la pietat sola La que'm mou a assistir-te. Oh! companyes Acostèu-se, veniu, per què fugieu? (_s'avencen les donzelles_) Un home os fà temor? que per ventura Hem de veure un 'nemic en cada rostre Forastê? Els vianants venen de Júpiter, I tot bé que se'ls fà els déus l'agraeixen. Ara aquest hà arribat a la nostra illa Tant quieta i apartada, amb gran miseria; Donèu-li la vianda que sobrava En la nostra cistella, i que ell se trihi De tanta roba que tenim ben nèta Alguna vesta que escaient li vinga De les dels meus germans o del meu pare, Que'n seràn ben contents, n'estic segura. Ves foraster, i en tant que jo disposo El retorn a ciutat, i acompanyar-t'hi, Tu satisfes-te tant com te convinga De menjâ i de vestî.

Ulisses: Mercès, princesa.

(_se'n va amb les serventes_)

Nausica: Oh! Dimantia, has sentit tot lo que'm deia?

Dimantia: Oh! sí, gaire bé tot, que no't deixàrem Sinó el primer moment, que eren com folles I se m'han emportat: prò desseguida Les he fetes tornâ i ja no't perdiem De vista; mes bé prou m'he adonat prompte Que no't calia ajuda ni defensa; Que ell no sols t'implorava humil i miser, Sinó que era, ademés, un home noble.

Nausica: Ho és, Dimantia, ho és, en soc segura. Es com un rei, Dimantia, és com un hèroe, Es com un immortal; que no'l senties?

Dimantia: Es veu que ha patit molt; no és lo que't deia?

Nausica: Ha patit molt, ha patit molt, Dimantia; Prò aixís i tot, no has vist quina presencia? No has sentit quin parlar, quines paraules Me deia tant de seny i ben portades? No has observat la pausa amb que's movia I amb quina reverencia? I la veu seva Quin sò té! sembla d'or; no es cert, Dimantia? Sona el mateix que un cant, diga el que diga, Mots lleugers i enternits, o bé espantosos, Aponderant les gestes més horribles.

Mai perd el seu compàs ni una musica Que té fonda i igual: sembla un poeta Que amb el cant glorifica les més fortes Passions i les penes més amargues. Ai! Dimantia no sé... no sé el que'm passa.

Dimantia: Estàs commosa, sí, estàs encesa, Estàs febrosa i tot. Què tens, Nausica? Es l'espant, no és vritat? és la sobtada Troballa d'un estrany, és la conversa De fets tant estremats, és aquest home Tant diferent de tots els que sols veure.

Nausica: Oh! sí; vivim aquí molt retirades; No sabèm res del món ni de ses terres, I tot ens vé de nou; jo me'n voldria Anar lluny, anar lluny, a la ventura, I veure moltes altres encontrades I coneixe la gent dels altres pobles I que'm passessin coses molt diverses I estranyes, i perills... Veure com brilla El sol en cada lloc, les nits de lluna En la mar solitaria, i les tempestes Que oprimeixen el cor, i l'arc de l'Iris Resplendint sos colors entre la pluja. Ai! Dimantia, vivim massa quietes, Vivim massa ignorantes, jo'm daleixo; L'ànima se me'n và pel món.

Dimantia: Oh! Calma't Corre el món no sol ésser la sort nostra. La dòna és per la casa, i allí espera El retorn del marit i li fà amable El repòs escoltant lo que li conta Del seu anar pel món; i pacienta Li cria els fills, i fà que li prosperi Tot lo que hi du, pel seny amb que ho esmerça.

Nausica: (_impacienta_) Això després, però també cad'una Es com l'han feta els déus, apropiada Per un o altre: la muller d'un hèroe O d'un rei no's pot pas estar quieta Com la d'un trist marxant, i li convenen Altra vida, altra sort; i sinó mira La sort d'Helena, amb ella tots els pobles S'han commogut i dividit; per ella S'ha encès la guerra, han combatut els hèroes I fins els immortals, ha cremat Troia I el món va plè de cants. Qui fos com ella! Robada i duta per la mar, plorosa, Amanyagada en un i altre reialme, El seu cor combatut per tants afectes, Adorada, perduda, recobrada... Ditxosa d'ella!

Dimantia: Aném, Nausica, aparta El teu cor ignoscent d'aquests ensomnis. Voldries que per tu la gent morissin I portar malhaurança a tots els regnes I al marit, i a l' aimant, i a tants sens culpa? Aném, que és hora d'ordenar la marxa I de guiâ aquest home a casa teva Perquè diga an el rei son nom i orígen I aón li cal anar...

Nausica: (_se'n van_) Es cert, Dimantia. Quí serà? d'on diu esse? a tu que't sembla?

(_surten les donzelles amb un cistell buit_)

Donzella II: S'ho ha acabat ben bé tot; es veu que estava Afamat.

Donzella I: No es estrany: igual faries Tu en el seu cas.

Donzella II: Ai! no, si una tempesta Me llencés en la mar sotraguejant-me Com an ell i deixant-me esma-perduda, De l'espant no menjava per molts dies.

Donzella I: Oh! ni mai més, que ja series morta.

Donzella III: Prò ell es veu que es fort, sembla una torra!

Donzella II: Es tot un home; prò no té paraules Ni ens ha dit res...

Donzella I: Altres afanys tenia.

Donzella II: Prò molt bé que ha parlat a la princesa.

Donzella I: Es diferent; i a més crec que a nosaltres Ens dèu tenir malicia, perquè sempre Fugiem d'ell en compte d'assistir-lo.

Donzella II: Això també és vritat; que si s'haguesse Hagut de refiar de nostra ajuda, S'hauria mort aquí tot sol de gana Com un gos rabiós...

Donzella III: D'això, tu, dòna, En tens la culpa...

Donzella II: Jo? si no'm movia! Tu ens has fet espantar amb aquells xiscles. Semblava que't matessin.

Donzella III: Jo xisclava?

Donzella II: Sí, dòna, sí...

Donzella III: I bé, si cas seria De sentir te xisclar, que jo ni'l veia.

Donzella I: Molt bé que asseguraves que era un monstre.

Donzella III: Per'xò mateix que encara no l'havia Mirat prou bé.

Donzella I: Ah! ja! en quant a porugues No ens podèm riure pas l'una de l'altra. Aném, aném al carro amb la princesa Que és hora de marxar...

Donzella III: I ell ja s'acosta Tot vestit de bell nou.

Donzella II: Altra presencia Ara fà d'allavores... Sembla un princep.

Donzella III: Si que té majestat.