# Narracions estranyes

## Part 5

Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/narracions-estranyes-77135/index.md

--Nó. Davant d'un reflector lluhentíssim, vaig encendre un llum potent que aclaría'ls dos ulls, los quals, mitjansant la preparació que vaig donarlos, conservavan tota sa diafanitat; un paper sensible posat enfront me donava un negatiu, del qual vaig traure aquesta fotografía.

--No dexa de ser enginyosa la manera.

--Llavors, la vaig amplificar ab la màquina. ¿Veu? Ho veurà millor ab la lupa. Tan sols en l'ull dret va reflectirse l'escena, donchs, la retina del esquer quasi estava despresa del tot. No era extrany, nó, que ma cosina no hi vegés d'aquell ull. Repàre: aquí's veu un home ab expressió violenta de cos y de fesomía; la pajarera; part dels pedrissos. ¿Ho veu be ara?

--Be ho sembla, encara que molt esborronat.

--¡Oh! ja, ja. La violencia d'una sotragada, be sía moral ò material, ò d'abdós ordes, que reb lo qui's mor, per forsa, per forsa ha de traduhirse més ò menys en esborronament de l'imatge impresa en la vista. Però, de totes maneres, la fotografía que se'n trau, pot esser un document preciós per depurar los fets, com ho seràn sens dubte en lo cas de ma pobre cosina les probes que aquí li dexo. Un home parlava ab ella poch abans de la mort; la cara d'ell apareix aquí ben distinta; per l'imatge pot trobarse al original, y fer que aquest cante... En fí, ja ho té entès, y en tot lo que convinga, ja ho sab.

--Escólte, una observació encara,-- demanava'l jutge gratantse les blanques patilles, veyent que l'estudiant se disposava a anàrsen. --Es ben extrany qu'en la fotografía aparega l'escena al revés de com sería de creure que hagués passat, segons la disposició en que va trobarse la difunta quan anàrem a regonèxerla en lo Jardí.

--No sé què li diga; però tal vegada, abans de caure y després de clucar los ulls, vaja fer un mohiment de desviació. Podría molt ben esser. En fí, a les seves ordes. Tinch un xich tart.

--Però es lo cas ara que no puch obrirli la porta; la minyona ha surtit duhentsen la clau.

--¡Axò sí que m'amola! ¿Que trigarà molt?

--No pot trigar pas gayre. Ja es aquí,-- afegía de sobte sentint que forfollavan lo pany.

--A bona hora. Me'n alegro.--

Llavors entrà la criada duhent al seu darrera a dos agents de seguritat pública.

--A les ordes d'ussía,-- va dir un d'ells en castellà.

--Senyor Armengol,-- feu lo representant de la justicia, --tinch lo sentiment de dirli que no puch dexarlo anar a casa seva.

--¡Còm!-- respongué l'estudiant plè d'ira y de sorpresa. --¿He delinquit en alguna cosa per ventura?

--Axò es lo que s'ha de veure. Per de prompte, vostè m'ha dit coses que "m'interessan molt" y que, per aclarirles, necessito tenirlo a ma disposició a tota hora que'm convinga. Guardies,-- afegía en llengua castellana, --pòsen pres al senyor.

--¡Axò es un procehir arbitrari, indigne, inquisitorial! ¿Còm s'enten, agafar a un home per que vol auxiliar l'acció de la justicia? ¡Axò no passa en la nació més autocràtica del món! ¡Axò no passa més qu'en aquest país del despotisme!-- cridava l'Armengol fet una furia.

--¿Còm s'estima més que l'acompanyen? ¿pres? ¿ò lligat? Si no vol que'l lliguen, seguèsca als senyors y càlle,-- lo jutge li advertía ab tota calma.

--¡Que'm lliguen, que'm maten si volen! Però, ¡ay, senyor jutge ò senyor dimoni! nos veurèm les cares y vostè sabrà qui so.

--Seguèsca, y boca muda,-- va dirli també en castellà un dels de la policía.

Y, agafantlo tots dos, cada hu per un bras, se'l ne dugueren quasi a empentes, arrancantli axò les intergeccions més recaragolades. En tant, lo jutge, sens immutarse, se gratava les patilles y tancà la porta.

### IV

En aquell temps, lo meu amich Basili estava cursant, y a les hores d'entrar y exir de l'aula anava jo sovint a trobarlo al pati del Colegi de Medecina. Llavors vaig conèxer, de vista ò més ò menys de tracte, a una pila d'estudiants, entr'ells, al Armengol.

Era aquest un caràcter ben original. Va comensar la carrera al exir del Institut, y no trigà en dexarla, tornant a empèndrela y a dexarla un sens fi de colps, ja examinantse y exintne be, ja no presentantse termenant lo curs y desaparexent per temporades de la vista dels qui'l conexían, talment com si s'hagués fos.

Axò va repetirho no sé pas quantes vegades, y sempre, quan ja ningú's recordava d'ell, comparexía de sobte, sens que may fos possible explicarse'l motiu de semblants eclipsis. Axí, als vint y set anys tot just estava a punt de termenar la carrera.

No li mancava pas talent; ben al contrari: se tractés de lo que's tractés, quan li donava la gana de parlar (que no sempre volía), mostrava una generalitat de conexements que ningú arribava a entendre còm podía haverlos obtingut. De qualsevol nou descobriment científich ja n'havía fet estudis, si no probes; en materia d'escoles artístiques, fossen antigues ò modernes, de totes donava rahó; los jahents literaris de qualsevol de les èpoques en los principals paíssos, los tenía pel cap dels dits. Quan no's sortía de la realitat, donava gust sentirlo; però comensant ab exageracions, ò posat a contradir ò a discórrer sobre certs fenòmens que s'observan en la vida sens que may haja pogut explicàrse'ls l'home, llavors semblava talment que ressucitessen en l'Armengol l'astrología judiciaria de la època mitx-eval y la bruxería. Lo magnetisme animal, sobre tot en ses branques del hipnotisme y la sugestió, la frenología en los estudis del doctor Gall, tenían en ell un ferm partidari. Fins, sens esser esperitualista, segons deya ell mateix, y sens haverse inventat encara la denominació de "telepatía", ja creya ell que certs pressentiments y coincidencies que's veuen realisats eran impressions y sentiments de l'ànima tramesos lluny. Y retreya als filosofs y als oracles de l'antiguitat pagana, com també als brhamans de la India, y arribava fins al extrem d'afermar que tot allò y molt més, qu'en lo transcurs dels segles ha vingut calificantse de superstició, sens exclouren los maleficis produhits pels conjurs, per la mirada, etz., era ciencia, si no ben pura, al cap y a la fi, ciencia, que, per consegüent, enclohía la veritat en distintes formes.

Açò comensà promovent riota entre la jovenalla de la Facultat, però, com l'Armengol tingués demostrat ab "arguments contundents" que, fentli certes bromes, abiat perdía l'oremus y no mirava prim, comensaren tots a miràrsel a distancia, com ell se'ls hi mirava també ab ayres de superioritat, y s'acontentaren batejantlo en ses converses íntimes ab lo nom de Doctor Nostradamus, per lo misteriós que's presentava.

¡Si n'era de misteriós! No tenía cap amich, sempre anava sol, exceptat quan se'n duya a en Pau Lluhelles, un estudiant petitó, moll de ulls, d'aspecte linfàtich, pobre d'estament y d'esperit, ab qui, segons deyan los estudiants, se "menjava" la casa qu'havía heretat dels seus pares. Fos com fos, lo cert es que la única persona que tenía la confiansa d'ell era en Lluhelles. Un día, li havía dit lo jove enigmàtic: "Míra: si fas sempre al peu de la lletra tot lo que jo't diga, sens apartàrten may en lo més mínim, no hauràs de passar més mals de cap per seguir la carrera. Vínaten a viure ab mi, y no't mancarà rès; però (¡axò sí!) has d'estar sempre a la meva disposició y serme lleal y tornarte mut quan algú't vinga ab preguntes respecte a coses meves." Y en Pau, qu'era de bona pasta y per guanyarse la vida y estudiar se'n veya un feix, va admetre la proposta, y li feya de criat, y a tot arreu lo seguía com un gos, fòra quan lo seu Mecenas, li deya resolut: "Ara, no vull que vingas; a casa, donchs, a estudiar y fer la feyna." Per aquest motiu, a n'en Lluhelles los seus companys varen dirli lo Ciutti, comparantlo ab lo criat del Tenorio de Zorrilla.

Al endemà del vespre en que fou près l'Armengol, feya fret de veres, y'l pobre Ciutti, duhent alsat lo coll del paltó y la gorra ficada fins a les orelles, esperava ab cara compungida la hora d'entrar a l'aula. Un dels companys que'l veya axí, va preguntarli:

--¿Què tens, Pauet, qu'estàs tan moix?

--Rès, home, rès.

--Alguna te'n passa, noy,-- va fer un altre.

--¿No ho vols dir? Se veu que l'Armengol t'ha posat ordres,-- un ters afegía. --Li deu haver dit lo de sempre, que si xerra, 'l matarà.

--Essent axí, donchs, no t'emboliques. Primer es la pell que tot,-- li aconsellava humorísticament altre de la rodona, perque ja s'havía format rodona al voltant d'en Lluhelles, lo qual responía:

--¿Què us patolleu del Armengol, ara? Al Armengol no us lo posèu per rès en la boca. ¿Sentiu?

--¡Sobre tot, no li toquèu al doctor Nostradamus!-- saltà un.

--¡Deu es Deu y'l Doctor Nostradamus lo seu profeta!-- exclamava un altre en tò comicament sentenciós.

--¡Sí! ¡dihèu, dihèu! Lo qu'us fa parlar es la enveja; perque may arribarèu de cent lleugues a fer lo que fa l'Armengol; perque, al costat d'ell, sou una colla d'ignorants y d'ases,-- tronà en Lluhelles.

--¡Noys! ¡còm s'explica'l Ciutti!

--Tractantse del Armengol, lo Ciutti arriba fins a la eloqüencia.

--Al cap y a la fi, ¿quíns prodigis ha obrat lo Doctor Nostradamus? Tot se reduheix a donarse ell mateix importancia; que, en quant a fer, fa com tothom,-- deya un, intencionadament, per punxar a n'en Lluhelles.

--A veure, donchs,-- aquest cuytava a respondre, --si entendrèu com ell de frenología.

--Be, ¿y què?

--¿Què? Qu'una vegada en lo cafè de les Set Portes, mirantse'l cap d'un senyoràs molt ben vestit, deya: "Aquest home es un lladre".

--¿Y va encertarho?

--¡Y tal si ho encertava! Al cap d'una estona, dos municipals lo duyan près perqu'havía robat una cartera.

--¡Quína gràcia! ¿No més axò?-- tornava'l més punxeta de la colla.

--Axò no es cap prodigi. Si no fa rès més, pot ben tornàrsen al llit.

--¿Y lo que jo li he vist fer? ¡Jo, jo ho vaig veure! Magnetisant a una dòna, ferla córrer com una desesperada, després ferla revolcar en convulsions, després ferla estar com morta, y ferla caminar tapada d'ulls per tot arreu, sens topar en lloch...

--¡Hola! Ja surten faldilles.

--¡Malament, malament!

--¿Què tal era la minyona?

--¿Y tu? ¿No la magnetisavas?

--¡Ep!, ¡ep! No embolicarse,-- recomanava llavors en Lluhelles, no podent aguantar lo xàfech de comentaris, no gens a propòsit per esser transcrits, que li queya al dessobre. --Vaja, donchs: ¿hi hà cap de vosaltres que sía capàs, com es ell, de fer madurar un rahim en la planta no més mirantlo de fit a fit?--

Una riallada general va acullir manifestació tan imprevista.

--¡Rièu, rièu!-- afegía'l senzill estudiant. --¡Ara ray! podeu ben riure. Però quan ell surti de la presó, a veure si gosarèu ferli aquestes burles en la cara.

--¡Ah!

--¿Es près?

--¿Què va fer?

--Diu que l'Armengol es près.

--¿Es près l'Armengol?

--¡Oh! ¿Y còm va esser?

--¡Ah, noy! Si m'ho dius, t'ho diré.

--Ciutti, cóntansho.

--No ho sé. ¿Què m'espliqueu a mi?

--Cúyta, digànsho, Lluhelles.

--¡Vaja, Pauet, bon minyó!

--Dígasho, home.

--Si ho dius, te donaré un cigarret.

--¡Anèu en hora mala!-- clamava l'estudiantet, volent desempellegarse dels qui, agafantlo y estirantli la roba, lo volían fer enrahonar.

--¿Quí't repassarà les llissons, ara?

--¿Quí protegirà al pobre Ciutti?

--Si ho contas tot, fil per fil, entre tots te protegirèm. A veure, donchs, companys: ¿esteu tots promptes a declarar fill adoptiu de la facultat a n'en Ciutti?

--¡Sí! ¡sí! ¡sí!-- responían tots a la una, movent un brugit de mil dimonis y alsant com en triomf al minyó, qui pugnava per desferse d'aquelles taboles.

En açò, la campana va cridarlos a l'aula, y aquell qu'entre tots semblava dur llavors la veu cantant, va dirigirlos la següent alocució grotesca, amb tò y accionats encara més groteschs:

"Ilustres fills d'Esculapi, lo més ilustre dels nostres colegues, lo Doctor Nostradamus, pateix persecució de la justicia, y, encara qu'ell quan vulla, ab sos arts màgichs, fugirà pel forat de la clau, ò's farà fonedís, ò, convertintse en vapor etèri, se confondrà ab l'atmòsfera, es necessari que, abans açò no's realisa, li donem en la cativitat una proba de germanor, y, aquesta ha d'esser tal, que se'n parle _per omnia saecula saeculorum. Amen_. Ara, Minerva'ns crida ab la veu de la campana; després, ja'n parlarèm, si Deu ho vol... y no s'hi oposa'l batlle. He dit."

L'auditori premià'l discurs ab forts picaments de mans, y, després, tota aquella jovenalla, passant de les burles a les veres, va ficarse al Colegi per ohir les llissons del catedràtich.

Aquell mateix día, a la tarda, _La Emancipación_ dava compte per pesses menudes de la presó del cosí de la "morta misteriosa", calificantlo de jove estudiós y fins de sabi y parlant d'injusticies y maneigs tortuosos, fent créxer més ab una cosa y altra lo bum-bum de la opinió entre la gent vulgar de tots estaments y condicions; donchs, tant hi hà ases richs com de pobres y igualment ab lletres que sens lletres.

A conseqüencia, també, d'aquella presó, en un cafè del carrer del Carme, aquell vespre's reunían la majoría dels condexebles d'en Lluhelles y fins alguns d'altres cursos més avensats.

Després d'una deliberació madura, feyan entr'ells una aplega y entregavan los diners recaudats a una comissió executiva qu'allí mateix anomenaren pera'l cumpliment dels acorts.

### V

Lo jutge havía publicat edictes cridant a declarar al desconegut qu'en tal día d'aquell mes y d'aquell any parlava en lo Jardí del General ab María Cabanes y Armengol, poch després trobada morta, y a tots los qui sabessen quelcom tocant al succés. A pesar d'axò y dels passos secrets que's donaren, ningú va comparèxer ni rès va aportar la més xica guspira de llum. Però en cambi, lo vox populi, enardit per _La Emancipación_, a la qual les preteses revelacions del cosí de la María havían donat més y més pasta, posavan a la justicia en lo cas de depurarho tot fins al extrem.

Comensaren, donchs, a instruhirse noves diligencies.

Exhumat lo cadavre y practicada una segona autopsia per metges qu'en rès havían entrevingut de la primera, aquests en tot lo que del estat del cos pogué deduhirse, declararen en armonía ab los demés, afegint en son dictàmen qu'en les òrbites mancaven los ulls y les havían trobades plenes de cotó en floca.

Al mateix temps varen sotsmetres les fotografíes al exàmen de pràctichs fotògrafs y d'oculistes. Aquests dictaminaren que la matexa teoría ab que's basavan los treballs era una absurditat complerta; los experts pràctichs, corroborantho, ademés deyan que vistes les probes y mirat lo lloch d'hont havían d'esser preses, resultavan una falsetat produhida ab una serie d'operacions de pinzell y de màquina.

La ira que va apoderarse del près al saber com se judicava aquella intervenció seva en lo cas de sa difunta cosina, no's pot dir. Va desfogarse en malediccions y improperis contra'l jutge, los fotògrafs y'ls metges, tractantlos de besties y de canalles miserables, venuts al or dels poderosos malvats, de manera que les invectives de _La Emancipación_ semblava talment qu'ell les hagués escrites ò dictades.

Axí's trobava'l jove quan li entregaren un paper caragolat y un farcell bastant gros que feya una olor extranya. Obrí'l paper, y a dins trobà un pergamí brut, escrit ab lletres estrambòtiques en lo qual, a manera de segell, penjavan d'una veta d'espardenya una pastanaga y una garrofa: era un missatge "d'adhesió y condol" que'ls companys de facultat li enviavan remetentli mitja arroba de bacallà sèch, cinquanta arengades y un paquet de cigarres dels pitjors del estanch.

Açò va encendre més y més sa indignació, y jurà y perjurà que faría un escarment ab aquella colla d'idiotes que havían près com per ofici riures y fer riure de tot lo més formal ab asenades; y tot açò ho deya cridant ab accent declamatori, de manera qu'ho sentían los demés presos qu'eran prop de sa celda de preferencia.

Ab cap d'ells, ni ab los que podían judicarse més honrats, tenía la més xica relació. Comensant desde'l principi a miràrsels ab ayre d'imperi, contestà ab esquerpa grollería als pochs que s'atreviren a dirli alguna cosa; axí es que passava quasi tot lo día en la seva estada, llegint, escrivint, dibuxant ò despitant. Fins les parets de la celda va omplir d'escrits y dibuxos en una barreja la més extranya: al costat d'una fòrmula química, se veyan caricatures dels metges forenses; prop d'un problema d'àlgebra, aparexía una figureta recordantsa del natural; un pensament filosòfich se tocava ab una escena deshonestament bruta; y, entre lletres aràbigues y gregues y signes cabalístichs y de l'alquimia estava bastant ben efigiat lo jutge d'instrucció vestit ab la túnica y'l casquet dels comdempnats a mort y duhent un Sant Crist com si anés al patíbul.

No's reduhía a n'açò sa activitat gràfica: sovint, molt sovint, escrivía cartes al jutge, cada vegada ab diferent caràcter de lletra, si l'un bo l'altre millor, ilustrant los texts, sempre plens de sarcasmes y injuries violentes contra'l qui anavan dirigits, ja ab alegoríes ò figures alusives, ja ab aucells y garlandes de flors, ò be ab exides de poca solta, com la lluna fumant en pipa, lo sol rient ab cara de beneyt, un home ab cap de porch ò de gall, etz., etz.. Tot allò, lo ministre de la justicia, després de llegirho pacientment, ho coleccionava, sens tornarhi may cap resposta com era natural, ni disposar tan sols que al autor li donessen per allò lo més xich càstich ni li fessen l'apercebiment més mínim.

Al compàs d'aquestes missives que sempre anavan pujant de tò, crexía també l'atmòsfera emmatzinada per l'exaltat diari.

Tant arribà a dir aquell paper infamant, que al últim l'encausaren y posaren près, no a cap dels qui'l feyan, sinó a un gandul mort de fam, qui per viure se'n confessava director y, al mateix temps, se donava com autor del article qu'era motiu de la denuncia. Lo periòdich reincidí més verinosament encara en los atachs y dient quasi obertament que lo del Jardí del General no podía aclarirse per que s'hi oposavan influenses de sotana, y, per més encendre les passions contra l'element eclesiàstich, duya una "nova" qu'en substancia venía a ser lo següent:

"Una bona dòna casada, trobantse en certes condicions propries del seu estat, va sentir passió per unes taronges que desde son balcó veya en l'hort de cert convent de religioses del devant. Lo marit d'ella tractà de comprar a les monges la cobejada fruyta, perque deya sa muller:"¡No vull altres taronges que les de les monges!"(Potser axò era en virtut de la forsa del consonant). Y ¿quí diría que aquells cors de fera, sens mòurels a compassió l'estat excepcional de la dòna, qui be podía morirse no satisfent son desitx, y sens escoltar los prechs del espòs, al qui martiritzava la sola idea de que pogués venirli un fill ab una taronja al cap del nas ò en altre part visible; qui diría que's negavan en rodó a donar ab diners ni sens diners lo que se'ls demanava?"

"En açò, desesperat l'home, ¿quína'n fa? A la nit, salta la tanca del hort, proveheix bona cosa de lo que no li volían vendre; y, quan ja estava a punt de dúrsenho, va cridarli l'atenció un gemech continuat com d'ànima en pena. Escoltant, escoltant, pogué donarse rahó de que'ls planys exían de terra, del dessota d'una llosa... Y, per acabar en poques paraules, axí va descobrirse que allí tenían una monja enterrada en vida, en càstich de no haver volgut obehir en tal ò qual cosa."

Aquesta llegenda que, per ferse càrrech de la sua falsetat, no més cal dir que va córrer al menys tres vegades com cosa nova y sempre ab los matexos ets y uts, durant lo segle XIX, encara avuy día hi hà malvats y babaus que la donan per certa. Un drama que va escríuren un autor barroher contribuhí a donar a la cosa gran ressonancia, y'ls de _La Emancipación_, no escarmentats ab la denuncia, prenían la faula pel seu compte, y enllasantla habilment ab la mort de la María Cabanes, suposavan que aquesta havía sigut morta d'una manera extranya, fentli olorar no sé què algun agent dels capellans, en venjantsa de no haver pogut apoderarse d'ella y dels seus bens, gracies als avisos d'una parenta monja penedida de serho, a la qui justament per aquell fet havían donat un càstich tan abominable. Afegían després, que la "onada negra" anava mostrantse més cada día, donchs a un home com don Ramon Armengol, a un sabi que havía fet un descobriment d'òptica de gran trascendencia, se'l tenía près sens motiu y hi havía'l propòsit de ferlo desaparèxer pera que no revelés iniquitats. "¡Ja tornem als temps ominosos del obscurantisme que feu martres com Galileo y Miquel Servet!" exclamavan. Y ¡ay de qui hagués dit que a Galileo ni se'l perseguí com a home de ciencia ni se'l maltractà! ¡Ay de qui volgués dir qu'en Miquel Servet morí cremat per altres heretges! En fí, tant y tant _La Emancipación_ ne feya, que l'autoritat va suprimirla.

Ni axí tampoch va posarse remey. _La Emancipación_, si be un xich axalada, tornà a surtir mudant lo títol, però ab lo mateix esperit. A demés s'estamparen llibells anònims, que secretament corrian de mà en mà, referintse a la "causa cèlebre". En les cantonades dels barris extrems de la ciutat, se llegiren pasquins que s'hi referían. En certs teatres, lo públich havía agafat lo costum de fer cantar als actors còmichs lo _Trípili_, obligantlos com a ninots a fer ximpleses y a improvisar cobles sobre lo mateix. Los ceguets, al sò del violí, baladrejavan romansos satírichs de "la morta y'ls vius". Fins en los politxinelis, llavors en certs cafès molt en boga, en Cristòfol y en Titella, ab ses fesomíes d'enza, solían tractar la qüestió de manera més ò menys alegòrica, y quan, per discrepar en la materia, no's trencavan los garrots en sos caps de fusta, lo Compañero --personatge obligat en aquella classe de funcions en aquell temps, qui, parlant ab veu natural y sens exir may en l'escenacle, representava l'home de seny-- havía de dirlos que dexessen lo Jardí del General allà hont era.

Al jutge, qui al principi va pendres les invectives del estudiant y les públiques un xich a la fresca, ja comensava a pujarli la mosca al nas y fins a no mancarli ganes de dimitir lo càrrech, sobre tot d'ensà que hont se vulla y a totes hores sentía sempre'l martiri d'una cansó ab la tornada següent:

¡Ay! ay! ay! ¡Ay quín ull!

A no ser l'ull que ho va veure, ¿quí'ns desfeya aquest embull?

### VI

La presó del Armengol, després d'esser glorificada per lo diari successor de _La Emancipación_, va convertirse en una apoteòsis. En un moment, com obehint a una consigna, munió d'associacions més ò menys legals, més ò menys "progressives", mès ò menys simbòliques, que duyan títols en los quals hi havía paraules com "fraternitat", "germans", "amichs", "unió", "constancia", anavan a rendir tribut de simpatía y admiració al près, no en sò de broma com ho havían fet los estudiants, sinó com prenentsho a la valenta, enviantli toyes de flors, caxons de cigarres, etz., acompanyantho ab cartes qu'eren un devassall de grandiloqüencia feta ab motlle, oferintli cada colectivitat son distintiu en diferenta especie de metall, desde'l ferre fins al or. De tots aquells actes davan compte'ls periòdichs, reduhintse'ls uns a explicar lo fet y extenentse'ls altres en consideracions que variavan de tò segons l'esperit d'ells era. De tot allò, qui se'n reya y qui ho agafava seriosament. En lo Colegi de Medecina, armava una continuada bulla qu'era'l neguit del pobre Ciutti, ja prou amohinat ab los missatges que lo près y sa sobtada glorificació l'obligavan a fer d'un cap al altre del día. Mes, sía com vulla, se feya soroll, y aquest soroll donava ales a la procacitat del qui n'era obgecte pera escriure noves cartes al qui'l tenía en son poder, no ja insolentes, sinó fins cíniques: en una d'elles, arribava a dir que, "a pesar de tot y de tothom, ell surtiría d'aquella gavia".