Part 4
--Faríau molt mal fet, perque aquí sempre us rebrèm com un amich. Nó, no'n parlem més, perque, quan jo dich una cosa, no torno may enrera. Si vos n'aneu, felís viatge, ò sinó, d'aquí que tornaré, que tinch d'anar encara dues hores lluny, pera baxar unes quantes cargues de vi que so comprades.--
Axí va expressarse tot marxant, sens darme temps apenes pera tornarli'ls compliments y les ofertes.
--¡Que te n'he dit de Pare-nostres!-- me feya saber ella quan forem sols. --No'm creya pas que fosses viu.
--Jo t'ho estimo. També alguns cops he pensat: "¿Què's deu haver fet la Susagna?"
--¡Ah, grandíssim! Encara sento'l trastorn que vares darme!
--Crèu, noya, que tot va ser pera més be.
--Es clar. Quan Deu axís va volerho... ¿Y ets casat ò encara fadrí?
--Casat, filla. No vaig trigar gayre a pendre la creu del matrimoni; però t'asseguro que n'estich contentíssim.
--Jo també.
--Sí, sembla qu'has trobat un bon home, y me'n alegro.
--Nos varem conèxer a casa d'aquells senyors un día qu'ell va venirhi per un encàrrech. Va parlarme, y...
--Y ara ets hostalera.
--Y estich be, allò qu'es diu be.
--Donchs, que per molts anys pogueu viure en pau y alegría. No us desitjo rès més.
--Fèu lo mateix vosaltres.
--¿Quants fills teniu?
--No més dues noyes, qu'ara son al estudi.
--Jo'n tindría, entre noys y noyes, set; però'm quedan dos noys. ¿Quí sab si, axí com jo y tu, sent pel camí de casarnos, ho varem dexar córrer, potser encara guarnirèm algun matrimoni ab los nostres fills?
--¡Oydà! Tant de bò.--
Y va esclafir una d'aquelles riallasses seves.
Y després d'encaxar ben fort, nos varem separar, desitjant trobarnos al Cel, si no'ns veyam més a la terra.
Havía ja caminat bon tròs, quan, girant lo cap, vaig veure encara a n'ella mirantme desde'l peu de la porta; y vaig marxar satisfet, considerant qu'ab un xiquet més, hauría fet una desgraciada d'aquella dòna, y que la misericordia de Deu m'ho havía impedit.
De qui sé algun cop noves es d'en Pombo, qui, de tant en tant, m'escriu dihentme que vaja a ferli una visita. Llàstima que Galicia sía tan lluny, que prou m'agradaría sorpèndrel dins casa, felís, al costat de la seva _meniña_, sentint _arrular as pombas_ y escoltant los sons _da gayta_, com ell, en les cartes, m'expressa.
Voldría saber que s'ha fet en Robles; però ningú m'ho sab dir. Jo sempre'm penso, y a fè que no ho voldría, que'ls deuen haver tirat, fa temps, a la sepultura aquells drachs en forma de dòna amb qui ell seguidament tractava.
Me sembla que ja he garlat be prou.
Podría contarvos altres cosetes de la meva vida: per exemple, que, anant pel món, m'he trobat ab lladres, que si un cop m'han près lo que duya, altres cops los he estovat l'esquena de valent; però lo més notable es lo que ja sabeu de la meva vida de soldat. ¿Oy que podría fersen un llibre?
Ara, després de beure a la salut de tots vosaltres, abans de marxar, vull dirvos:
--Si may passeu per Sant Feliu, veniu a vèurem. Estich al peu mateix de la Plassa. Demanèu a ca'l Blanch, y vos ne darà rahó qualsevol criatura, que jo'm dich Pere Blanch, pera servirvos. Si so fòra, no més dihent que sou amichs meus vos posaràn un plat a taula. Si m'escaych a serhi, vos faré tastar un vi que'm cullo, qu'allò es vi. ¡No me'n vench ni una gota! Ademés, lo cafè es aprop, y allí, pel Blanch, a tota hora's treuen ampolles qu'a cap altre les dexan mirar solzament, y hi hà cigarres triats y tot lo que puga desitjarse.
Ja ho sabèu, donchs, veníu a vèurem, que'm farèu mil honres, sobre tot si conech qu'al tornàrvosen, satisfets de l'acullida y recordantvos de la Susagna, exclameu com ella:
"¡Oydà!"
## L'ull acusador
### I
Los qui no hajan vist lo jardí del General, no poden tenir idea del efecte que feya als barcelonins. Venía devant de lo qu'avuy es Estació del camí de ferro de Fransa, al comens de lo que aleshores era Passeig de Sant Joan (ara carrer del Comers), entre aquest y l'explanada de la Ciutadela. Per una ciutat de la importancia de Barcelona, era una cosa ben xica; però'l consideravam com una joyeta estimada, ja perque no'n teníam dins de la població cap més que pogués compararshi, ja per que molts de nosaltres hi havíam passat agradosament llargues estones de nostra infantesa, ja, en fi, perque (cal dirho) era realment bonich y ben conreuat quasi sempre.
En sa construcció, de trassa antiga, dominava'l boix retallat formant dibuxos qu'enclohían plantes de flor y adornament; hi havia un petit estany hon anavan les criatures a tirar pà a les oques, als cignes y als pexos, darrera del qual un bosquet plè d'alts y baxos duya a una fonteta hont anavan a beure xichs y grans, als qui feya la mitja rialla una Flora de pedra; en aquell verger embaumat pels aromes dels tarongers y llimoners, barrejantse ab la olor aspra dels boxos, no hi mancavan pas sortidors ab estàtues y pedrissos de marbre; fins s'hi axecava un espayós gavial de forma cilíndrica y cúpula rodona termenada ab una panera rublerta d'esturments de música, en lo qual abundavan los aucells de varies qualitats, y hi havía hagut també algun simi y animalons d'altres menes.
Al peu d'un dels dos pedrissos en forma de mitx cercle y ab espatller de xiprers que corrían d'un costat y altre de dit gavial, una tarda d'hivern van trobarhi una dòna extesa sens dar senyals de vida.
Tindría aquesta uns trentadós anys, era de bona mida en l'alsaria, com també un xiquet plena de carns, de fesomía, si no del tot bella, ben agradosa y lleugerament bruna; duya al cap una "bleda" de vellut, especie de mitja fulla de mocador, guarnida ab puntes, una manteleta a les espatlles, y, tant una com altra cosa, lo mateix que tot lo demés del vestit, era de colors foscos. Prop seu se veyan un mocador blanch de butxaca y un saquet de mà. Tot en ella indicava una senyora pagesa.
Sabut lo cas, anà allí'l jutge per instruir les primeres diligencies, acompanyat d'un actuari, un algutzir, un curial y dos metges. Quan aquests hagueren comprobat la mort d'aquella dòna, donchs morta y ben morta era, lo jutge procehí al interrogatori.
Lo primer a qui's dirigí fou al guarda-passeigs qui havía dut la nova al jutjat. Sa declaració fou la següent:
--Tot lo que puch dir a ussía es que, atravessant lo Jardí, al ser devant de la pajarera, he vist aquesta dòna tal com se troba ara. He corregut a cercar vinagre; han vingut ab mi'ls companys; y veyent que no la retornavam de cap manera, llavors he acudit a ussía.
--Jo-- assegurava altre guarda-passeigs, qui duya una cama de fusta --no sé rès més que lo que'l company m'ha dit y lo que veig ara.
--Jo-- afegí un altre del mateix còs-- sols dech dirli que una estona abans de tenir conexement de la desgracia, m'he adonat de que la senyora(Deu la perdó) disputava molt de baix en baix ab un senyor de barba rossa y d'una etat, si fa ò no fa, com la d'ella. Creyentme que tractavan coses de familia, m'he apartat per prudencia. No ha passat gayre estona quan he vist a n'ell com exía del Jardí pel rexat del Passeig: anava tot moix y caminava depressa. Lo tinch tan present, que si sabés de dibuix, faría la seva estampa de memoria. Ara, si'm fessen dir punt per punt com es, no sabría dirho (sembla extrany ¿oy?); però crech que si'l veya d'aquí a deu anys no'm passaría per alt.
--Aquest mitx-día-- observà un quart guarda-passeigs --som vist a la difunta y a un senyor (que no pot esser lo mateix que ha vist en Joan, perque'l del mitx-día portava bigoti) seyent en lo pedrís del surtidor de la Serena. Estavan molt acostats, y, per allò de si fos ò si no fos(¡quín un jo per permetre en lo lloch hont som de punt coses que no estigan en orde! ¡Axò pla!) me'n som anat fent lo mussol per darrera del pedrís y, girantmhi d'esquena, som vist lo què. Devegades, les orelles hi veuen millor que'ls ulls y altres vegades los ulls hi senten millor que les orelles. Ja m'entench jo, si'ls altres no m'entenen.--
Y com lo jutge li manés anar al cas sense circumloquis, lo guarda-passeigs afegía:
--Donchs, anant al gra, ella deya: "Ja no passo més temps axí; avuy s'ha de resoldre una cosa ò altra. Deu sab lo qu'he patit, y no vull viure més ab aquesta ansia, ab aquest martiri. Me ficaré en un convent hont sempre que jo vulla seré admesa. ¡Nó, nó, es un infern aquest viure!" "Però dòna", lo senyor li responía... Y ja no som poscut entendre rès més, perque, alsantse, se'n anavan tots dos Passeig amunt, y llavors sí que ¡bona nit y bon'hora!--
Lo curial, a la vista de l'actuari, anava extenent les declaracions. Termenades aquestes, lo jutge preguntà als qu'estavan al voltant si n'hi havía entre ells algun que sabés ò hagués vist quelcom que pogués donar algun indici de la morta ò de la mort d'ella. Ningú va respondre.
Mentres tant, havía acudit una munió immensa, y, com sempre l'acumulació de gent crida més gent, anava venintne tanta que va esser forsós trèurela, perqu'era tal la confusió, que anava a risch d'haverhi desgracies. Los guarda-passeigs, que solen esser gent de pau, ab prou feynes ho conseguían, y, un colp fet axò, tancaren lo jardí mentres venía la llitera per recullir lo cadavre.
Dos menestrals vellets, que per miracle havían pogut eixir sens pendre mal d'aquelles empentes, assentats en un pedrís del Passeig de Sant Joan, prop del jardí, mirant com en lo sortidor d'Aretussa, treyan aygua les tortugues y les oques de pedra, tenían lo següent diàlech:
--¿Què n'hi apar d'axò, senyor Codina?
--¿Y a vos?
--Home, per les declaracions que hem sentit, me sembla qu'aquesta mort no ha vingut per ella sola.
--¿Voleu dir, Benet? Tots podem morir a qualsevol hora mentres Deu ho vulla.
--Sí; però fíxes en que, segons lo guarda-passeigs, la dòna, poch abans de morir, disputava ab un home, qui, segons sembla, s'ha dat bona pressa a anàrsen.
--Y ¿quí'ns ha dit que no haja mort de la enrabiada matexa? ¡Quants y quants ne moren cada día d'enrabiades!
--Ben segur. Però ¿y lo d'haver sentit dir a n'ella al mitx-día l'altre guarda en lo Passeig, que allò no's podía aguantar y que avuy forsosament havía d'acabarse?
--Anèu a saber allò lo qu'era. Podía esser molt com podia esser també una ximplería. Estich en lo mateix qu'he dit abans: rès pot deduhirsen.
--Donchs, jo vull pensarme que aquí hi hà gat amagat, un misteri, y un misteri no gens xich que tindrà una cua llarga, però molt llarga.
--No us diré que sí ni que nó; tot pot molt ben esser. Ja ho sabrèm, si a Deu plau que s'esbrine en vida nostra. No som pas nosaltres qui ho ha d'aclarir; be se'n cuydarà prou la justicia.
--Donchs, visquèm y vegèm, senyor Codina.--
### II
Per de prompte, ja semblà que'l vell del pedrís del Passeig de Sant Joan havía de tenir rahó, donchs aquella mort no mogué poch rebombori per Barcelona!
Darrera dels qui duyan lo cadavre va formarse una llarga y atapahida professó que arribà a omplir lo pati del Hospital, havent de restar encara part d'ella fòra'l carrer. Los més dels qui la componían estavan desitjosos de veure'l cadavre; los menys que s'havían adherit a la corrua a darrera hora y estavan ignorants del cas, feyan preguntes devegades a qui ho sabía tant com ells; però no mancava sempre qui's prengués lo treball d'informarlos, y, ab tal motiu, s'entaulava una xarima-arama de coloquis en los quals, tothom donava cullerada y ningú s'entenía.
--¿Què hi hà, diu? ¿Què vol que hi haja? Una desgracia.
--Una dòna morta.
--¡Ah!
--¿De què ha mort?
--Lo cotxe d'un marquès l'ha feta caure, y una roda li ha passat pel coll.
--¡Reyna Santíssima!
--Què's patolla aquesta dòna?
--Fàssa'l favor de no empènyer, si es servit.
--¿A mi m'ho dius?
--Sí, a vos. Expliquèu les coses tal com sían, y no volguèu guanyarhi tant. ¿No veyeu que som pobrets?
--Jo no'n trech ni hi poso; dich lo que diuen; y "si vols mentir, dígas lo que sents a dir".
--¡Re... Cristina! Quína trepitjada!--
--¿Que ha de durar gayre aquest xibarri?
--Apàrtes, si vol. ¡Encara'm ficarà dins del cos lo boix de la cotilla!
--Què m'explica a mi. Si vol estar ample, vàjassen a la platja de ca'n Tunis.
--Dònes, fèu lo favor de callar.
--¡Axò sembla la pescatería!
--¿Què hi ha hagut, jove?
--¿Què passa?
--Pregúntenho a n'aquest minyó, qui, segons sembla, enrahona ab les mules del general.
--Vos dexo estar per...
--¿Per què? Dígas.
--Per beneyta.
--¡Lo beneyt seràs tu, poca vergonya!
--¡Eh! ¡Eh! ¡Eh!
--¡Vòltala!
--¡Que callèm!--
Més amunt s'explicava lo succehit de diverses maneres:
--Un home que ha mort a la seva dòna en lo Jardí del General.
--¿Y per què ha sigut?
--¿Quí ho diu axò de la punyada y qu'ella fos la seva dòna? Si ningú sab ni ella ni ell quí son.
--¡Y no hi hà cap ferida!
--No es pas veritat que haja sigut cosa de marit y muller. Veyèu si axò pot esser, que volent ferla ser monja per forsa, lo clero anava a tancarla per un esbirro que l'ha morta perque no enrahonés.
--¡Oh! ¡quína mentida!
--¿Quant s'hi juga qu'es veritat? ¡Apa! Una pesseta en mans de qualsevol dels d'aquí.
--Sembla impossible que, essent tan llarch, sías tan babau, home.
--¡Repénjat en lo que has menjat, noya! ¡M'acabas de fer malbé l'esquena!
--Es cosa del clero, sí.
--¡Ò de la lluna en un cove!--
Y, perfidiejant l'un que sí, l'altre que nó, avansava tota la comitiva ab gran pena vers lo Corralet; però les versions de la roda del carruatge, de la punyalada del marit y de la noya víctima del element eclesiàstich, anavan propagantse per avant y per arrera; y les opinions se dividían y les passions s'escalfavan, y's deyan les absurditats més grosses y'ls disbarats més colossals; allò semblava talment un preludi de la embrutidora confusió a que'ns ha dut la majoría del periodisme en aquesta època.
Entre tants com passaren aquella tarda per davant de la morta, no hi hagué ningú que manifestés conèxerla.
Al vespre, un jove practicant de medecina que arribava tart a la vetlla d'aquella nit, anà ab dos companys seus de vetlla a veure'l cadavre; mes, al serhi al davant, restava com si fos de pedra y obría tant los ulls, que semblavan talment exirli de les conques. De prompte, tirant los brassos al coll de la morta, llensant un gemech gutural, cridava:
--¡Cosina! ¡cosina meva!
--¿Qu'es axò, Armengol?
--¿Què't passa?-- digueren quasi alhora'ls altres dos, vivament sorpresos y tractant de tràurel d'allí.
--¡Es ma cosina, es la germana del meu cor! ¡Dexèume sol ab ella!
--Però, escólta, escólta. No t'entregues a semblants extrems. Ets home, ets metge (perque ja's pot dir axí), y be sabs lo que son la mort y la vida;-- li observà l'un.
--¡No'm digueu rès! ¡Dexéume sol ab ella! ¡Ben sol! ¡Anèuvosen, anèuvosen, ò faré un disbarat!--
No'ls fou possible convèncel de cap manera, y, per no exasperarlo més, lo dexaren. Allí va estarse tota la nit.
Al endemà, manifestava que la morta's deya María Cabanes y Armengol, qu'era natural de Barcelona, que tenía la carrera de mestra superior. En quant al lloch de sa residencia, va dir que desde molts anys vivía fòra de dita ciutat, però que no sabía ahont. Afermà esser ell l'únich parent que tenía la difunta.
Practicada l'autopsia per metges competents, aquests declaravan que la mort s'havía produhit rompentse un aneurisma de l'aorta. Aconduhit lo cadavre en un bagul que ordenà ferli'l cosí, aquest ab uns quants amichs de la matexa carrera lo acompanyaren piadosament al cementiri.
En lo mateix día, quan encara no s'havía dat a conèxer lo dictamen facultatiu, un diari de tons exaltats, recullidor de totes les immundicies y acullidor de totes les calumnies, que tenía per títol _La Emancipación_, després d'explicar llargament lo succés, termenava ab les següents paraules, que's traduhexen del castellà al peu de la lletra:
"Sobre la causa de la mort, corren versions diferents; però totes coincidexen en atribuirli circunstancies, y fins orígens, sinistres."
"Per avuy, no som més explícits, però tindrèm a nostres llegidors al corrent de lo que puga indagarse".
Al assegurar l'Armengol no saber la residencia de sa cosina, no deya pas la veritat, donchs no trigà a marxar, sens dirne rès a ningú, a un poble, que du'l nom de Santa Eularia, acompanyat d'un altre estudiant molt adicte seu, y allí, explicada la desgracia a un matrimoni vell en companyía del qual vivía sa parenta, sens trobar cap obstacle en aquella gent senzilla, de qui era prou conegut, va incautarse de tot lo que tenía la difunta. D'allò, ne vengué y'n donà lo que li feya nosa, y lo demés va dúrsenho.
Al cap de poch temps, la causa, sens haver passat del sumari, va sobresseures.
### III
Però'l bum-bum del poble anava crexent, inflantlo _La Emancipación_ ab punxadetes verinoses per l'estil d'aquestes:
"La causa del Jardí del General s'ha sobressegut sens haver arribat a plenari, ab gran admiració dels més, però no de nosaltres, que ja ho preveyam."
"Ab tal motiu, corren de boca en boca suposicions que voldríam veure aclarides, y així, farèm les següents preguntes a qui puga contestarles:"
"¿Es cert que a hores d'ara no s'ha practicat cap diligencia per indagar la personalitat del home que parlava ab la"víctima" poch abans de que la trobessen morta?"
"¿Es cert que'l jutge instructor y'l fiscal, aquests díes passats, reberen moltes visites de gent"granada"? ¿Es cert qu'entre la tal gent se comptavan dames riques y devotes, com també alguns senyors que vestexen roba llarga negra?"
"Si axò fos cert, veuríam més clara, si no la justicia, al menys la lògica de semblant solució."
Y cada día directa ò indirectament, aquell diari havía d'exir a parlar del succés atribuhintli, ab termes més ò menys clars, proporcions grosses.
Pel jutge, home entrat en anys y considerat com molt recte, era un martiri sentir a tota hora que's posés en tela de judici la seva entegretat, no sols en la publicació esmentada, sinó també entre la gent senzilla y adhuch entre amichs dels quals s'havía d'esperar que vegessen la cosa de manera totalment distinta.
Ab la corcor d'aquest pensament que no'l dexava nit ni día, estava a taula un vespre, quan, havent trucat algú a la porta del pis, la criada vella, després d'anar a veure qui hi havía, tornava allargant una targeta y dient:
--Un senyoret que'l demana.
--Dígasli qu'estich sopant,-- va respondre'l senyor; --que torne una altra hora.
--Ja li he dit; però ell perfidieja en que ha de vèurel ara mateix.
--¡Ay, ay!-- exclamava mirant y tornant a mirar la targeta. --¿Què podrà esser axò? ¡Bah! dígasli qu'entre.--
Poch després, entrava saludant un jove alt y prim, de cara verdosa y bigoti negre, vestit de levita. Després de saludar, posava son barret tou sobre una cadira, y deya:
--M'ha de perdonar que vinga a destorbarlo en aquests moments, però...
--De cap manera'm destorba,-- l'home de lleys responía; --tant es axí, que, si m'ho permet, continuaré sopant mentres vostè'm diu lo que assí'l porta. No tinch familia, so solter, y, servit per aquesta bona dòna qui fa anys es a casa, duch en tot la vida metòdica d'un rellotge. Espero que se'n farà càrrech, y, axí, quan vostè vulla... ¡Asséntes!--
Lo jove va assentarse, y'l diàlech continuava en aquesta forma:
--Vostè ja'm conexerà...
--¡Home!... Me sembla...
--Sí; so'l cosí, lo parent únich de la desventurada María Cabanes. ¿No recorda...?
--¡Ah! ¡Sí, senyor, sí, senyor! María Cabanes y Armengol... Ramon Armengol... ¡Just, axò mateix! Sembla que me'n havía de recordar desseguida; però no'n fassa cas: ¡un hom té tantes coses en lo cervell! Y, després ¿no veu? ¿no veu quines enormitats se fan córrer a propòsit d'aquella desgracia? Es ben trist que la lley haja de contemplar impassible com quatre homes explotan tan indignament la opinió pública.
--Sí, verament; però he de dirli (sens que axò sía posarme al costat dels que axí obran) que tocant a la mort de ma cosina, potser la justicia no hi ha vist prou clar.
--¡Què ha dit ara!-- exclamava'l jutge, alsantse d'un bot com si l'hagués tocat un corrent elèctrich. --¡Probes de lo que diu! ¡Probes!
--Càlmes, no's despacienti,-- observà l'Armengol, clavant sos ulls penetrants en lo jutge, qui llavors, a mitx sopar s'havía alsat de taula.
--Penso que les probes nos les haurà donades la fotografía.
--¿Cóm? ¿Què diu?-- preguntà'l vell, clavant també los ulls en l'altre.
--Sí, senyor, y aquí les duch. Probes son, "probes fotogràfiques",-- l'estudiant va respondre, recalcant de certa manera lo de les probes y trayentse de la butxaca unes fotografíes.
--¡Tínga entès que no he de sufrir que vostè's divertesca ab mi ni ab lo que jo represento!-- exclamava ayrat lo vell. --Acabèm d'una vegada; però, li repetesch, no aguanto bromes de ningú que no puga fermen, ni molt menys tractantse del meu ministeri.
--Sento, senyor jutge, haverme expressat de manera que hagi pogut semblarli no respectuosa. Créga que no ha sigut la meva intenció ofèndrel. Li prego que's mire aquestes fotografíes.
--Vejàm. Per ara no hi veig rès. Rès més que clapes, sense cap forma inteligible. ¡Nó! ¡Vaja, per més que hi dono voltes...
--¿Nó? ¿No hi veu rès? En aquesta ampliació y ab lo vidre d'aument... Sí, sí que'l porto. Axí ho podrà veure encara que sían esborrades les imatges. ¿Repara? Una figura d'home ab ayre descompost. Los pedrissos, la pajarera. ¿Ho veu bé?
--Home, me sembla, me sembla. Assègas y vejàm. Explíques. ¿A què ve tot axò?
--Donchs, tornèmhi a seure y m'explicaré. Vostè conexerà'l fet de que les darreres imatges que percebeix l'ull se fixan en la retina.
--Nó, no sabía tal cosa.
--¡Ah! no es estrany. En aquest país de clàssich endarreriment, son escassos los beneyts com jo que's dedican a lo que ni's paga ni s'estima.
--A dir veritat, temps enrera vaig llegirne alguna cosa en los periòdichs; però, al meu entendre, axò no passa de ser una humorada.
--Donchs, es la matexa realitat. Los ulls d'un mort guardan l'emprenta del darrer obgecte que han vist; no n'hi capia dubte. Axí en los Estats Units lo doctor Sandford descobría al autor ignorat d'un crim. Ab una feble solució d'atrofina, saturà un ull de la víctima, lo qual va fer créxer la nina, y, tocant després, ab la matexa substancia l'extrem del nirvi òptich, l'ull va tornarse proeminent. Llavors, ab una bona lupa, va veure'l doctor la tràgica escena y va regonèxer al criminal.
--Si axò fos cert, sería maravellós. Però dígam: ¿quína relació pot tenir lo que m'està explicant y les fotografíes que du, ab la mort de la seva parenta?
--Es que jo ab los ulls d'ella he fet un ensaig per aclarir lo misteri de que tothom parla y que jo crech que ha d'existir.
--Però, ¿còm? Los metges encarregats de l'autopsia no n'han dit una paraula.
--Y, ¡què saben ells! Vaig ferho jo tot sol pel meu compte. ¡Los metges forenses ray! Abiat acaban la feyna.
--Y, ¿còm va esser? Vejàm, explíques... ¡Ah! ara que hi caych, permètim un moment que l'interrompa. ¡Laya! escólta;-- cridà'l jutge a la minyona dirigintse vers la cuyna y dientli breus paraules.
Després de lo qual, tornant a asseures, digué al Armengol:
--Dispènsim que l'haja hagut d'interrompre. Vàja seguint.
--Feta l'autopsia al cadavre, en un moment vaig extràureli'ls ulls y me'ls ne duya a casa, hont, després de prepararlos convenientment, vaig sotsmètrels a diferentes probes.
--¿Còm, y ab què'ls va preparar?
--A n'axò sí que no li puch respondre ara com ara; es un dels secrets del meu procehiment especial.
--Donchs, díga tot allò en que no hi haja secret.
--Permètenme que passe pel mitx,-- feu en axò la criada, passant entre'ls dos interlocutors.
--Després, vaig ensajar en los ulls l'acció de la fotografía,-- continuà'l Ramon.
--¿Va posarlos davant de la màquina; y...?