# Narracions estranyes

## Part 3

Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/narracions-estranyes-77135/index.md

Jo anava passant de sorpresa en sorpresa, y, en mitx de lo que m'axafava'l pes de tan gran acusació com tenía al demunt, jo no sabía treurem del pensament aquesta idea: "¿quan y per què hauràn posat a Barcelona en estat de siti?"

### XV

Ja era ben cert que s'aniría depressa en aquell assunto, perque poques hores varen trigar a portarme novament al cuarto de banderes devant dels meus jutges. Se veya, llavors, ademés a cada cantó d'estrado, una tauleta; darrera la una, seya don Joan y a l'altra hi havía un oficial que vaig pensar si sería'l defensor de la Susagna. Ella, la pobreta, també era allí; però en un estat que feya pena de veure, haventla d'aguantar, ab tot y estar asseguda, perque una basca li venía darrera de l'altra. Axís que jo vaig serhi, lo president va dirigirnos la paraula a tots dos:

--Se demana altre cop als acusats que declaren com va ser comès lo crim.

--Jo he dit ja a ussía tota la veritat;-- vaig fer de resposta.

--¿Y vostè, què diu?-- va preguntar a la minyona.

Ella no feu més que plegar les mans, alsar los ulls y desferse en llàgrimes.

--Ja's veu, tot es inútil;-- observava un dels senyors. --Se creuen que negant, no tindràn càstich; però ¿còm poden tal cosa presumirse? Totes les aparenses los condempnan a n'ells. ¿Podría creure ningú de bona fè que alarmantse'ls vehins de la casa, al sentir lo brugit qu'hi havía en lo pis, ells dos, que hi eran dintre, no sentissen rès? Vaja, axò es tan clar que més no pot serho.

--Y, ademés, si no hi hagués altra proba,-- afegía un altre, --míren: ell encara porta una mà bruta de sanch, y de sanch també es la taca que du ella al gipó.--

Tots al plegat varen mirarnos y quedavan convensuts. Jo, de prompte, vaig trobarme sorprès y vaig guaytarme la mà. Ni m'havía recordat més del tall que vaig ferme estant al rebost.

Llavors vaig explicarlos com aquella sanch era meva, y que, igualment ho era la qu'ella duya, donchs, agafantla pel bras, li havía embrutat lo gipó. Fins vaig ensenyarlos lo tall... Tot va ser inútil: varen creures, llavors, que, al resistirse les víctimes, m'havía jo ferit ab la matexa arma que duya pera sacrificarles.

Va venir la hora de que don Joan parlés, y va ferho d'una manera admirable. Comensava dihent que tot lo qu'en contra meu s'havía exposat no eran més que suposanses, y que, no haventhi probes ben evidentes, cap justicia pot condemnar a ningú: --A més-- va dir --¿no pot ben esser que, com ell declara, torbat pel beure, s'hagués adormit de tal manera que no sentís ni'l soroll més fort? En quant a la ferida, jo demano al tribunal que la fassa regonèxer per homes competents; ells diràn si ha sigut rebuda ab violencia ò per casualitat.-- Seguía, després, notant los bons informes dels meus superiors, y, finalment, va demanar que m'absolguessen.

Estant axí, lo president manava tornarme a la presó.

### XVI

La defensa qu'havía escoltat de boca del senyor de Solanes, va dexarme ple de satisfacció, perque era justíssima y's comprenía qu'ell estava ben convensut de les rahons que volía fer valdre. Oh, sí, prou feyan endevinarho aquell tò resolut en qu'ell va explicarse y'l foch de sa mirada que semblava llampegarli a través dels vidres de les ulleres... Era ben segur que m'absoldrían; no me'n cabía dubte.

Tan cert n'estava jo, que fins creya que venían a posarme en llibertat quan, aquell mateix vespre, sentía obrir la porta, sobre tot al veure que, dels arribats, lo qui anava a la davantera, duya un paper. No sé quins devían esser, perque jo no estava en mi, y de rès vaig adonarme sinó que, a la llum d'un fanalet que duyan, lo del paper llegía, nó l'absolució, sinó la meva sentencia.

--¡Sentencia! ¡pobre de mi! ¡sentencia!-- vaig cridar fòra de seny, adolorit, com si un llamp m'hagués travessat per tot lo cos.

--¡Psit! ¡Atenció!-- vaig sentir com m'advertían.

Y va llegirsem una relació del crim ab les circunstancies que s'hi acompanyavan, explicant lo ocorregut fins en les declaracions. Després, se seguía dihent: "Considerant tal y tal cosa, considerant tal y tal altra, vists los articles tants y quants de la lley..." En fi, que com a autors d'aquells atentats, se'ns condempnava, a mi y a la Susagna, a la pena de mort.

Jo'm pensava ben be perdre'l judici. Vaig protestar, vaig malehir; no sé pas lo que surtía en aquells moments de la meva boca.

Però'l capellà del meu regiment va apaybagarme fentme recordansa de que Deu m'havía dat un'ànima ab lo fi de conduhirla a la Gloria celestial. Des de llavors, vaig tenir pena, sí, una gran pena; però vaig dexar enterament tota idea d'ira com a cosa contraria a la meva salvació.

Ab tals disposicions, assistit pel ministre de Deu y custodiat pels que havían vingut a anunciarme la trista fi que se'm destinava, vaig ser dut a la capella, hont quedavam sols lo capellà y jo. Tot seguit vaig confessarme, assegurant al confés qu'en rès me remordía la conciencia, tocant a la mort d'aquells desgraciats vells. Jo crech que'l sacerdot va creure en la sinceritat de la confessió meva, perque va invitarme desseguida a la comunió, que jo vaig rebre fervorosament. Des d'aquell punt, vaig sentirme un consol que'm dava una fortalesa d'esperit que abans no tenía.

Ab tot, del cos estava aclaparat, y vaig ajaurem al llit que m'havían dut a la capella. Al mateix temps, venía a visitarme don Joan de Solanes.

--M'encarrega dirli'l senyor Robles,-- me feya saber, --que demane tot lo que necessite ò li vinga de voluntat. Ell hauría vingut a veurel; però no's troba gens be, y es perxò...

--Sí, senyor, ja ho comprench,-- vaig fer jo, prenentli la paraula. --Pot dirli que li estimo molt y que, si ve'l cas, no dexaré de molestarlo.

--Crega que'l bon home te un gran sentiment de lo que a vostè li passa;-- afegía. --¿Que's pensa qu'ha treballat poch en favor de vostè? A mi, no m'ha dexat a sol ni a ombra, pregantme, suplicantme que fes tot lo que pogués en la defensa. Jo li asseguro que hi he fet tot lo que sabía.

--Ja ho he vist. No podría may pagarli l'interés ab que ho ha dut. ¡Que Deu los ho pague a vostè y al sargento!-- exclamava jo, agrahit, cayentme les llàgrimes cara avall. --Però ¿vostè'm creu també culpable, com los altres me creuen? --afegía.--

Ell, va semblar com si'l torbés un xich la meva pregunta, y després de mirar a un cantó y al altre, va dirme baix a cau d'orella:

--Nó, vostè es ignocent. Compadèxi a la justicia dels homes, que devegades té una vena als ulls.

--Don Joan, no'm negue un favor, l'únich favor que li demanaré;-- vaig implorar commogut. --¡Una abrassada! ¡Per Deu, una abrassada!--

Sens esperar que tornés a dirli, va llensarse al meu demunt, tirantme los brassos al coll, estrenyent lo meu pit contra'l seu y barrejant ab les d'ell les meves llàgrimes. No sé si estaríam gayre axís, perque no vaig adonarme de que'l tinent no hi era fins que va sentirse'l redoble d'un timbal y's presentava una professó d'homes vestits ab cucurulles portant enlayre un Sant Crist tapat ab una glassa negra.

--Ja ha vingut l'hora, germà. Demàne a Deu la resignació y'l coratge que necessita en aquesta ocasió suprema;-- lo sacerdot m'advertía.

Vaig empendre la marxa agafat ab ell, perque quasi no podía tenirme. Pel camí, tot besant la creu que'l capellà'm donava, ohía fervorosament les piadoses exhortacions que ell me feya; y pensant qu'en tals moments hauría volgut aprop meu al piadós vellet qu'en lo meu poble va batejarme, ensenyantme, després, d'esser cristià, 'm venían al devant, afligintme més y més, la meva terra, la mare, 'l pare, la Tereseta, mon germà, y tot, tot lo qu'en aquesta vida havía estimat més.

Però, tractant de desvanèxer semblants imatges, m'acudía al esment la meva companya d'infortuni.

--Voldría veure a la Susagna pera demanarli perdó;-- vaig dir al capellà.

--Demànel de tot cor a Deu,-- m'aconsellava. --Déxe tot pensament de coses terrenals, y fíxel no més en lo que pot salvarlo.--

En aquest punt, baxavam a un dels fossos que llavors hi havía a la fortalesa. Quan varem serhi, 's posava en ordre la tropa, y tenint jo a la vista lo Sant Crist que duya la congregació, feyan posar en ordre y a convenient distancia als qui m'havían de fusellar. Entr'ells hi era en Pombo.

--¡Pombo, so ignocent!-- vaig cridarli frenètich.

Però un redoble de timbals ofegava'l meu crit, y, al moment, lo gallego abaxava la testa, com si volgués amagar una llàgrima que li anava a saltar sens poder contenirla.

Abans de dexar lo món, vaig voler passejar la mirada per l'espay. Ja era de día; però feya un sol esmortuhit, un sol que no donava alegría, sinó tristesa. A dalt d'un revellí hi havía'l sargento, traspostat de cara, fentme senyals de que pregaría per la meva salvació.

Rès més vaig veure. Varen taparme d'ulls, me feren agenollar, dihentme que resés lo "Crech en un Deu", y mentres encara'l deya va sonar una descàrrega, vaig sentir les bales travessantme pit y front, y vaig caure, y vaig notar que del meu cos ne fugía la vida, y que la vida volava, volava per un espay tot negre, hont no's veya sinó un punt brillantíssim, però lluny, molt lluny!

### XVII

Aquella vida que m'havía fugit degué tornarme, perque, tot d'un plegat, vaig sentir que se'm trontollava'l cos y, poch a poquet, obrintsem los ulls, vaig veure que'm trobava en lo rebost y que la Susagna, remenantme'l cap pera que'm despertés, m'anava dihent, frisosa, però de baix en baix:

--Despèrtat, home, cúyta, despèrtat y vésten desseguida.

--¿Que somnío ara ò he somniat abans? Es veritat que so aquí?-- me deya jo mateix, però en veu alta.

--Càlla, no crides,-- la minyona'm feya. --No despertes als senyors. Ara que dormen, vésten; però ab quietut, que no n'hajan esment.

--¡Ay!-- jo gemegava, encara sentintme una gran pena al cor y dubtant de si lo qu'havía passat era ilusió ò be si'l present fora camí de un nou martiri. --Anèm, donchs, allà hont s'esdevinga.--

Y vaig alsarme marxant envers la porta, decidit.

--Tíngas compte, dexondèixte, qu'encara dorms;-- la Susagna'm va advertir mentres obría.

Jo vaig anarmen escala avall sens tornarli cap resposta.

Ja era al carrer, qu'encara no'm donava compte de que fins llavors havía somniat; sols quan vaig veure en ple la claror del día y al tocarme la fresca del matí, vaig despertarme del tot.

"He dormit fòra del cuartel,-- vaig dirme. --Sí que l'he feta bona!"

Y vaig anàrmenhi sense perdre temps; però carregat de por, d'una por grossa. Sembla mentida que després de passar tantes amargures y de vèurem fusellat y tot, lo temor d'alguns renys y passar uns quants díes d'arrest, me fes tanta basarda!

Un cop dintre de la fortalesa, ja vaig veure en lo pati al sargento que, axancarrat, ab lo cap tort y mirantme de fit a fit, me cridava a comptes.

--Vína aquí, senyor pocavergonya,-- feya, enrugallat y vermell per la ira. --¿Aquesta es la manera de portarse un soldat ab los superiors y un home ab los seus amichs?

--Perdóne, senyor sargento,-- vaig respòndreli,-- que...

--Que... Sí ¡què!-- tornava ell, escarnintme y més enrabiat encara. --Ja merexerías que t'ho digués a les costelles.

--Perdóne, li dich,-- refermava jo; --però es lo cas que no vaig poder venir de cap manera. Ja li contaré tot.

--Sí, home, sí. No cal pas que m'ho contes, que be prou m'ho afiguro. Tu a les teves glories, y'l pobre sargento aquí, passant la pena negra y inventant mentides pera no compromètret ni veures compromès.

--Crèga qu'ho he sentit y ho sento,-- li declarava. --Ja li explicaré tot. Poch s'afigura vostè la nit qu'he passat. ¿No m'ho veu a la cara?

--Prou se't veu,-- responía, mirantme y afectant ab malicia un ayre ignocent. --Ja es del cas que fassas aquesta cara, grandíssim perdut.

--Donchs, vull que sàpiga tot com ha succehit, pera que vostè'm diga si tinch ò no tinch culpa.--

Y vaig comensar a relatarli lo del dinar, y seguidament lo del rebost. Al ser aquí, ell, que comensava a pendre interés, va interrompre exclamant:

--Y tu, llavors...

--Nó...-- vaig córrer a dirli resoltament.

--¡Mentida, gran canalla!-- va cridar.

--En aquest punt, los senyors trucavan, y jo, bon goig d'estarme quiet allí dintre,-- vaig afermar.

--Però, a la fi, després...-- ell perfidiejava.

--Ni llavors, ni després;-- jo sostenía.

--Míra que ja acabo la paciencia;-- m'advertia. --Axò vés a ferho creure a n'algun quinto. No'm vingas ab mentides a mi, que só veterano y reenganxat.

--No son mentides lo que li dich;-- jo insistia. --Vàja escoltant lo que segueix.--

Y quan, després de contar com vaig adormirme, vaig entrar en lo del somni, va interrómprem novament axís:

--¿En quína novela vas llegirho axò? Dígasmho, que la compraré.

--¿Jo? Si no llegexo may!-- vaig alegar. --Diga vostè si m'ha vist may entretenirme en llibres.

--Però ho hauràs vist en alguna comedia,-- perfidiejava.

--Nó, senyor, que m'ha passat a mi somniant, però talment com si fos cert;-- jo reprenía. --Escólte, escólte encara.--

Vaig seguir esplicantme, y ell llavors semblava anar posanthi atenció, perque no va desplegar la boca sinó quan jo era al punt d'haver dit mentida per no comprometre a'n ell.

--Be! Axò son homes! Tòcala!-- va esclamar satisfet, allargantme la mà dreta.

Acabada la relació, qu'ell va anar seguint ab interès crexent y fins commoventshi alguna vegada, al dirli com havía ressucitat, va ferse un tip, però un gran tip, de riure. Quan va passarli la riallera, tornava a preguntarme:

--Però ¿tu y ella...?

--¡Nó, nó, nó! Y val més així,-- li assegurava.

--¡Ah, grandíssim lladre!-- cridava com un boig.-- No sé quín sant me detura de tràurem lo cinturon y dexarte blau per tota la vida. ¡Bestia, més que bestia! Per animal, merexerías ser a presidi.

--Senyor sargento,-- vaig fer sense alterarme y ab tota la meva convicció,-- estich ben cregut de que Deu va ajudarme pera que no cometés una acció que després me hauría sigut un martiri. ¿Y aquell somni? ¡Oh, sí! Deu mateix me'l va enviar, avisantme de que'l mal sempre porta mal. Essent axí, li dich que, desd'ara, seré lo qu'era quan vaig venir del poble... May més, may més intentaré coses semblants.

--Home, ¿què vols que't diga?-- barbotejava ell, posantse reflexiu. --Potser tingas rahó. Fés, donchs, lo que't semble. En quant a mi, crech que ja tinch massa anys pera esmenarme. Però ¡ey!-- afegía. --Que may tornes a dexar de comparèxer a la llista, perque un soldat pot ferho tot, tot ¿ho entens?; però, de cap manera, en rès ni pera rès, ha de faltar a l'ordenansa.--

### XVIII

Feya dos díes que no havía exit al carrer, quan un soldat qu'estava de guarda va venir dihentme que'm demanava una dòna. Pensant que tal vegada fos alguna de la meva terra, vaig sortir, y'm trobo ab la Susagna.

--¿Que varen arrestarte, potser?-- me deya. --M'ho vaig pensar desseguida. Com aquella nit vares faltar y ahir ni avuy t'havía vist... Míra: aquí't porto... ¡Oydà! de lo que't duch.--

Aquell "oydà!" va esser l'últim que va dirme, perque, apartantli'l cistell, li deya jo:

--Nó, Susagna, no'm dongas rès.

--¡Y ara! ¿que va de bò?-- replicà ella. --Vejas si jo comportaré que t'estigas aquí no menjant sino'l rancho. ¿Tan poca lley pensas que't tinch?

--No'm dongas rès, no'm dongas rès, que no ho merexo;-- jo tornava. So un mal home. Apàrtat, de mi. Poch sabs tu les males intencions que jo duya.

--¡Ah, beneyt!-- va exclamar ab senzillesa la minyona. --¿Que no sabem massa com sou tots los homenots? Però, míra: si una es noya de be, tant es que li digan com que no li digan, que noya de be's queda. Y, després, procúra a ser tu home de seny la primera cosa.

--Susagna, no pensas be. Si vols esser bona, fuig del perill; ò sinó, cauràs. La naturalesa es flaca, y'l mal que's fa en un moment, se plora tota la vida,-- feya jo, assermonantla.

--¿Però ara, què'm dius?-- ella insistía, vivament contrariada. --¿Per què havem de ferne de mal? Jo, fill, no ho vull pas. ¡Y ara!

--Desengànyat, noya, que jo no puch ser de tu en cap manera;-- vaig ferli avinent. --So promès, temps hà, al meu poble, y... Vaja, no hi hà més, no penses en mi. Sías bona minyona y no cregas ab los homes tan a la babalà.

--¡Malehit sía'l món!-- exclamava ella, plorant. --Vés, donchs, càsat ab qui vullas, que ¡malehit sía tot, si trobas una dòna que t'estime tant com la que dexas!... En fi, alabat sía Deu. Però, pera que sàpigas fins hont arriba la voluntat meva, vull que prengues axò que't duya.

--De cap de les maneres, Susagna. Això'm faria mal. ¡Nó, nó, nó! ¡Vésten, vésten!-- li deya, apartantme.

Y vaig fugir de la seva presencia, de por que no'm fes plorar veyentla ab aquell trastorn.

Cada día jo anava tornantme més trist y capficat. De rès servía que'l sargento volgués distràurem allargantme algun cigarre y donantme conversa. Jo no estava bò; jo cada día'm trobava més malament, y, a la fi, varen tenir de durme al hospital.

En semblant lloch, com diu l'aforisme, se conexen los amichs. Be prou ho vaig veure: ne tenía dos, no més, entre'ls companys d'armes.

L'un era'l pobre gallego, qui, al vèurem malalt, tornava a arrimàrsem desseguida, oferintme'ls pochs ralets de que disposava y donantme tota mena de consols, que varen alentarme forsa. Un día, quan ja no tenía febre, vaig contarli'l meu somni, y, trobanthi ell una corroboració de lo que m'havía aconsellat, feya, per tota resposta, ab sa veu manyaga:

--¿Veus, home, veus?--

L'altre amich era'l sargento. Malaguanyat home que tingués la tara que tenía, que, altrament, lo seu cor era d'àngel. Sòrt vaig tenirne, perque si jo hagués hagut de passar ab lo tracte y'ls aliments qu'allí donavan a tothom, ben segur que m'hi moro; però en Robles va dexarme encomanat als de la sala hont jo era: al mateix temps, los afluxava dinerons; y axí, ja va ser un'altra cosa. Oh! y venía sovint a vèurem, y sempre'm duya de tot... De cigarres bons, no n'he fumat pas tants may en ma vida.

--Però, senyor sargento ¿per què fa axò? Home, tant mateix es massa,-- vaig haver de dir-li.

--Càlla, tu,-- va saltarme tot seguit, ab una gracia senzilla, que semblava de noy. --Ja sabs que jo t'he estimat sempre; però, ademés, me recordo d'aquell favor que vares ferme.

--¿Jo? ¿Quín favor?-- vaig preguntarli sorprès.

--Home, allò de no dir al Tribunal que vajas sortir del cuartel ab llicencia meva. Tan mateix tens ben poca memoria. Jo sí que me'n recordaré tota la vida. De veres, de veres t'ho agrahexo.--

Estich segur, pensant ab lo tò ab qu'ell ho deya, qu'aquesta part del meu somni arribava a semblarli veritat.

Un día, trobantme encara al llit y creyentme ben despert, vaig imaginarme si tal vegada somniava. Vaig vèurem al voltant del llit, lo pare, la mare, mon germà, lo Francesch y sa filla la Tereseta, als qui may havía dexat d'estimar, per més que no hagués pensat sempre en ells tant com devía.

¡Que Deu li pague, a la bona ànima que va ferlos venir! Jo, may he sabut qui podía ser; es un misteri, del que no he pogut trèuren lo trellat. Lo cert es qu'aquesta vinguda va axamplarme'l cor, tornantme al ple de la vida, y poch després va donarme la felicitat complerta.

### XIX

Ab poques paraules vos ne diré la rahó. Ells, veyentme malalt, varen considerar que l'estarme lluny de casa y en l'esclavitut del servey, no me probava gota. Axís es que, al hospital mateix, ja varen dirme que no tingués frisansa, que me'n treurían aviat. ¿Quína varen ferne? Cercar tot seguit un home que, per diners, volgués posarse al meu lloch; y axí que va trobarse, jo vaig dexar l'uniforme y tornarmen ab los meus. Llavors, axò succehía sovint; ara sí que no pot ferse ni ab tota la moneda, perque la lley no ho permet.

--Pare,-- vaig dir tot seguit en arribant a casa,-- considero qu'es molt gros lo sacrifici qu'heu fet per mi; però vull dirvos qu'en cap manera permeteré que mon germà vaja a soldat, encara que m'haja de vendre la camisa per lograrho.--

Y quan va ser l'hora, vaig ferho tal com havía dit, sens tenir de vendrem rès, a Deu gracies, perque, llavors, jo ja estava calentó de bossa.

Tota la sòrt puch dir que'm ve de la Tereseta. Rès, es que'ls vells, reparant que tot lo día eram los dos de xiu-xiu, y ni ella aconduhía be la casa, estant per mi, ni jo'm cuydava gayre del treball, al darrera d'ella, varen dirse: "¡Casèmlos d'una vegada, y que vajan en nom de Deu!"

Ja varem esser marit y muller, quan, als pochs díes, la feyna va encalmarse y'l majordhom va dirme qu'en acabant la pessa qu'allavors texía, ja no podia darmen cap més.

--Ara no es com abans,-- vaig dirme. --¿Què farèm, donchs? S'ha de mantenir la dòna!--

Després de molts "què farem y què dirèm" cambiats entre jo, ella y los de casa, uns parents seus, negociants en bestiar de tota lley, varen dirme si volía anarlos a ajudar en lo tràfech que feyan, pagantme menjar y dormir pels hostals y una galan soldada al cap del mes.

No hagueren de dirmho dos cops, perque vaig pèndrels l'oferta desseguida. Al cap de tres anys, que ja'm vaig veure ab esperit per fer tot sol lo negoci, manllevo doscents duros a un bon amich y me'n vaig per les meves.

Comenso a comprar uns quants moltons y cabres, venéntmels desseguida als carnicers de diferents pobles, y guanyo; torno a comprar, y lo mateix; no us diré sinó que, al cap del any, tornava'ls doscents duros y me'n quedavan altres tants més pera seguir fent la cosa.

Prosperant més cada día, cada día anava tornantme més atrevit, comprant remats grossos y alguna parella de bous de tant en tant. En bestiar de peu rodó no vaig embolicarmhi; es un negoci que may m'ha agradat gens. Al últim, quan vaig tenirho ben apamat tot, veya que les vaques y'ls bous me convenían més, y vaig deixar los moltons y crestats. ¡Ja n'he guanyades de dobles de quatre! Si no hagués tingut familia (ne tindría set si no se m'haguessin mort los cinch), anys hà que viuría de renda; però'ls fills, entre didatges y malaltíes costen molt, y per pujarlos y dexarlos be, un hom va adalerat tota la vida. Per axò es qu'avuy ab tot y ser ja'l negoci molt magre, encara vaig pel món ab la mateixa deria.

Mirèu lo que, no fa gayre, 'm va passar en un poble de la banda de Lleyda. Després de fer algunes compres, que vaig dexar al estable d'una casa de pagès, guardades per dos minyons que jo duya, vaig anarmen a dinar al hostal. No trobanthi ab qui tenir conversa, perque ningú hi havía a tal hora en aquell gran menjador de vigues y parets fumades, vaig enllestir aviat, y encara pelava unes admetlles que m'havían dut per postres, quan ja vaig cridar a una dòna frescassa que's veya per allí dintre:

--¿Quant es axò, mestressa?

--Ja va desseguida;-- ella va respondre, venint.

--Teníu, que no duch plata. Haureu de cambiarme axò;-- vaig fer, posantli a la mà mitja unsa en pessa.

--¡Oydà! ¡Ne tinguessim ple un sach gros desde terra fins al sostre!,-- ella esclamava.

Sentir "¡oydà!" y agafarme com un tremolor de sorpresa, va ser tot hu. Jo que llavors la miro, ella'm mira a mi, y quan jo anava a obrir la boca per interrogarla, ella'm va preguntar, estemordida:

--¿Que, potser, vos diríau Pere, hereu?

--¡Susagna! Tu per aquí?-- vaig fer, interrompentla.

Perque, en efecte, era ella matexa, mellorada encara, a pesar de conèxers que tenía més anys, com se compren.

En aquell punt exía un home, també ben plantat y no lleig.

La Susagna va dirli:

Aquí tens un conegut meu de quan jo era a Barcelona. Feya molts anys que no'ns havíam vist; però m'alegro de que, per atzar, haja vingut a casa. ¡Oh! llavors, que tots eram joves, m'havía dat molt bons consells.

--Jo m'alegro de conèxeus,-- ell expressava ab ayre franch y ab l'accent propi del país. --Manèu en lo que pugam servirvos.

--Tórnali'l cambi,-- demanava ella, donantli la mitja unsa.

--Ja es tot pagat,-- responía ell, retornantme la moneda.

--¡No faltava més! Cobrèu;-- insistía jo. --Mireu que, sinó, may més torno.