Part 8

Presonera llavoras la princesa, ja 'us podeu figurar si'n passaria de tristesas ¡tan poch que li faltava pera esser desencantada y veures entre mitg de ferros! Per aixó demati y tarde plorava sa desventura, mes ho feya ab tan dols accent y ab una ternesa tal que tots los mariners s'hi encantavan.

Y aixis anavan fent cami y sempre lluny y mes lluny, fent voltas y tirant tot arreu las mallas de pescar, fins que vejé que un dia tregueren un peix hermosissim, que'ls feu posar tots contents pus era lo peix perqui anavan navegant y que'ls hi havia encomanat lo rey de la lluna.

Per aixó desseguida se'n hi anaren, á fi de donarli, y l'aucellet, entenentho, 'ls demaná que li portessin també á n'ell y qu'alli'l deixessin lliure.

Los mariners li prometeren, feren via cap á la lluna y quan aqueixa ix del mar hi arribaren. Van trucar á son palau y'ls hi sortí á obrir una velleta que'ls digué que no entressin, que havia arribat un aucell molt gros ab una fam tan espantosa que'l rey li havia concedit que's menjés á tothom qu'arribés aquell dia á lo seu palau. Mes l'aucellet li respongué que no hi feya res, donchs que l'aucell gros ja'l coneixia á n'ell y, tot cantant pera que aquest lo conegués be, se'n entrá junt ab los mariners cap á dins.

Heuse aquí que quan lo rey sentí aquell cant tan hermós, va enamorarsen y no pará fins qu'hagué agafat á l'aucellet y, tancantlo en una gavia, se'l posá al seu quarto. L'aucellet dintre de la gavia, canta que mes cantarás, deya tot lo que en la ciutat passava, de lo qual n'estava tot content lo rey pus aixi savia tot lo que's deya y pensava en ella.

Un dia van arribar emissaris de l'amo del bou d'or, que n'havia enviat per tot arreu del cel y terra en busca del aucell que li havia pres totas aquellas joyas, y aixi qu'aquest va saberho, fent tota mena d'esforsos, fugí de la gavia.

Lo rey, trobantlo fugit, lo cercá per tot y com lo vejés al jardi, s'hi acostá poch á poch pera cullirlo y sols li agafá una pluma que tenia al cap y que li eixia mes que las altras. Pero tan bon punt la tingué, quan lo aucell quedá convertit en una hermosíssima noya.

Lo rey ne quedá mes que admirat; li preguntá com podia ser alló, y la noya li digué com era una princesa encantada á dintre d'un bou d'or, que solzament podia tornar á sa primitiva forma anant al palau del sol, de las estrellas y de la lluna y que, complerts los seus viatjes, arrencada aquella ploma qu'era per medi de lo que la havian encantada, tornava al estat de princesa.

Vingueren los emissaris, demanaren per l'aucell á fi de recobrar tot lo que havia pres al seu amo, sels presentá la princesa qui'ls contá tot lo que havia succehit, y que'ls doná totas las joyas que demanavan, de lo qual ne foren tots contents, y la princesa, regna de la hermosura y riquesa per las pedras que tenia, 's casá ab lo rey, essent felissos per sempre mes de la sua vida.

## La coloma blanca.

Hi havia un rey, qui's casá ab una dama plena d'hermosura com no ni hagués cap altra. Tots dos, joves y plens d'amor, sols de veure davan enveja; ell ocupat en los alts quefers de la nació y ella en las virtuts que tota reyna deu tenirne, quan tots dos desafeynats junts se trobavan, sols, en la santa pau de la familia, davan ample esbarjo á son esperit y passavan dolsas horas de una felicitat complerta. Tant mes quant se'ls esdevingué lo haverne fruy de son tendre amor y naixels un noi de gentilissimal figura.

Mes vingueren mals fats y ell tingué d'anarsen á la guerra; se despedí de sa esposa ab ánima ben entristida, ella li passá'ls brassos pe'l seu coll, l'estrenyé contra son pit y donantli á besar son fill, lo deixá anar rodejat de sos escuders y patjes, ab sas valentas tropas, no perdentlo de vista fins qu'arbres y montanyas esborraren sa derrera sombra.

Desde llavoras, cada tarde, quan lo seu cor habia donat eixida á tot lo sentiment que de dia hi covava, plena d'anyoransa, se n'anava á la finestra de sa alta cambra á veure si son espós potser arribaria, ó ab la esperansa á lo menos de tenirne quelcuna nova. Ja's figurava veure entre mig de las llargas sombras de la arbreda la lluhentór d'alguna arma ó l'onejar de una ploma, ó ja li pareixia sentir lo renill d'algun poltre; mes cada dia, l'hora quieta anava baixant, baixant, revestintho tot ab lo color de la tristura, sens que ni marit ni novas n'arribessin. Y ella, plena d'anyoransa, se'n tornava á dins á esperar un altre dia: 'us dich que feya condol, y era guapa y atractívola ab sa figura airosa, son dols mirar y sa tan trista cara.

Heuse aquí que pe'l peu del mur ahont hi havia la finestra hi passava un regueró d'aygua tan trasparent y clara qu'enmirallava tot quant se posava damunt d'ella y un dia, volgué l'atzar que hi anés á omplirhi sa cantereta una gitana d'una errant comitiva que per aquells entorns passava. Al acostarse á la aygua y veurehi la cara de la reyna se figurá qu'era la seva y'n fou tant contenta que mes no podia. Mes poch va durarli'l goig, donchs com la reyna s'hagués mogut una mica, feu alsar lo cap á la gitana, la qual, aixi que la va veure, per rancunia y enveja jurá venjarsen.

Y la manera com ho feu va esser que's vestí de mora y portant ricas joyas, demaná permís al palau, si volian darli, d'entrar á veure á la reyna donchs que li portava presents y joyas del marit que tant estimava.

La reyna, quan va saberho, hi corregué ab delitosa ánsia y per mes que la mora volgués besarli los peus ab tot acatament y reverencia, ella la feu asseure á son costat y li demaná de la guerra y com havia pogut escapar de son país y anar á las tendas de son espós, si mora era y quinas novas duya y qu'es lo que feya'l qu'era tota la vida per ella. Y la mora s'inventá bonas novas y's tragué un collar tot d'or y perlas que digué era present del seu espós, y ab enganyadora falsia li demaná que li dongués llicencia per posarli al coll, cosa á lo qual vingué bé la reyna, y aixis que'l tingué posat, li semblá á la reyna perdre'l mon de vista, sentir un extremeixement tota ella, en lo seu cos naixer tot de plumas, y poch á poch, poch á poch, anarse tornant coloma, ara sos peus tornantseli potetas, qu'eran hermosas y vermellas com coral, ara sos brassos tornantseli alas, ara volent parlar y no fent mes que murmulls y en fí, tornantse tota ella una colometa blanca y hermosa, sino un collar com de foch que per tot lo coll li rodejava.

La gitana la avalotá y feu fugir al defora, 's vestí ab las robas de la reyna, s'emposessioná del palau y quedá en ell com á senyora, mentres que la coloma ab son murmull trist per entre la jemada y frondosa arbreda, de l'un arbre á l'altre arbre ara anava cap al palau á veure, encara que fos de lluny, al fill seu, ara cap allá al camí, com cada tarde, á veure si venia'l seu espós ó d'ell sabia alguna nova.

Vingué que la guerra fou acabada y'l rey victoriós ab tot lo seu exercit, escuders y patjes, ab son rich botí y esclaus de morería, se'n torná á son palau passant per lo bosch ahont era la coloma, la que prou revolotejá aprop seu y feu per manera de que s'adonés d'ella, qu'el rey ubriach de gloria y desitjós de veure á la seva esposa, ni tan sols va repararhi. Aixi es qu'aná seguint y quan fou al palau que'l reberen ab grans festas y's trová ab la reyna tan negre, quedá tot soptat y va estranyarsen, sino que la reyna, prenent encara peu de sa morenor se tirá á sos brassos y li digué que l'esperarlo nit y dia, á la finestra, prenent sol y serena, la havian tornada d'aquella manera. Cosa la qual cregué'l rey y'n fou content y la abrassá ab tota la seva ánima.

Mes la coloma era cada dia mes trista y se n'anava al jardí del palau á la hora de dinar y preguntava al jardiner.

--Com está'l rey ab sa reyna mora?

Y'l jardiner li contestava:

--Molt bé, senyora.

--Y'l noyet?

--Tant aviat riu, tant aviat plora.

Heuse aquí que lo jardiner, tot estranyat de veure que cada dia li succehia lo mateix, va anarho á contar al rey lo qui maná qu'al següent dia posessin la taula al jardí pera dinarhi, y encara que la reyna s'hi oposá molt, lo rey volgué ferho y no hi hagué altre remey al dia següent que fer lo que'l rey manava.

Y aixi que foren tots asseguts á taula, aparegué'l colom y's posá á la espatlla del rey y després á la del noy fentloshi tot de festas y com si's volgués arrencar lo collar que duya. Tots volgueren desseguida agafarlo y la reyna la primera, mes la coloma's mostrá al veureho tant esverada, que fins lo rey temé per ella y per aixó, tot manyagoy, s'hi acostá, li feu un bes al cap, li passá la ma per la espatlla y com se trobés ab lo collar que quasi cremava, li arrencá d'una bursada y per soptada forma aparegué á sos ulls, hermosa, guapa, esbelta, gentil y bella, mes tota entristida, á la seva antigua y vera esposa. Va girarse en vers la embaucadora gitana á la que vejé tota envergonyida y tremolosa, la conegué culpable y li feu sentencia desseguida d'esser penjada, mentres qu'ell ab la reyna, se n'aná ab lo cor ple de joya á gosar de verdadera ditxa.

## L'aucellet vert.

Una vegada era un pare que tenia una filla un xich capritxosa en quan á bonichs y cosas raras, mes á qui ell estimava com á la seva ánima. De cosa en cosa, la noya aná demanant en tanta de manera, que gastat ya tot lo que en el regne podia haverhi, se li esdevingué demanar un aucell vert de totas plomas. Lo pare qu'estava embabiecat ab ella, per mes que conegués qu'eran ja massa exigencias las de la seva filla y que com mes li concedia mes li demanava, no pogué menos de consentir en la nova demanda y se n'aná á cercar l'estrany aucell.

Camina que mes camina, ja quasi havia rodat mitja terra, quan escayéntseli fer nit en una gruta, aixi que clarejá, va adonarse de que pe'l capdevall, per un forat xich, molt xich, hi entrava una claror tota esplendent y lluminosa: ell que s'hi acostá, lo forat s'aná fent gros com mes aprop hi era, feu tots los medis per passarhi y á la altre banda aparegué á sos ulls un jardi tan bell y hermos qu'encantava. ¡Quinas rosas! y ¡quins caminals tots plens de tota lley de flors! ¡tot jemat y fresch y olorós y de colors vius y encesos! pero lo que va sorpendre mes al home fou veure per tot arreu uns aucellets verts y hermosos ab unas refiladas que feyan graciosíssimas.

L'home'n fou tot content y ficantse sota un encanyissat que las campanetas cubrian del tot trobá un aucell mes gros que'ls altres d'un vert tan sorprendent que tot se tornasolava y á qual aucell l'home sens grans esforsos va agafar.

Mes heuse aquí qu'aixi que'l tenia se li apareix una serp grossísima y li diu com es que li ha pres aquell aucell cabalment lo qu'ella mes estimava.

L'home li feu narració del desitg de la seva filla y del molt temps que pera compláurela per lo mon anava, y la serp li digué:

--Ja que l'has tocat, enduten l'aucell, jo ja no'l puch tenir, mes tente compte qu'es en preu de la teva filla; guardal be que ningú te'l toqui ni li arrenqui cap ploma, perque si n'hi fan caure una tan sols, tú tens de durme ta filla pera menjármela.

L'home no'n fou pas del tot content, s'alegrava de tenir l'aucell mes tenia pór de perdre l'unich amor que li quedava en la terra. Aixi es que al donar l'aucell á sa filla quasi las llágrimas li queyan dels ulls. La noya ho va veure y no pogué menos de preguntarli que tenia y encara que l'home primer no gosava, per fi va dirli lo que li havia succehit y á quin preu lo tenia.

--Y per aixo 'us espanteu? no tingueu pór de que ningú'l toqui.

Y agafá una gavia d'or, hi ficá l'aucellet á dins y la penjá á dalt del sostre.

L'aucell cantava d'alló millor y tothom del poble anava á escoltarlo. Y com sempre hi ha gent rancuniosa y tot los fa enveja, vingué que á una vehina se li posá de mal ull que la noya tingués aquell aucell, y un dia que noya y pare eran fora, ella que va, agafa la gavia, y aixi qu'anava per pendre l'aucell y ja quasi'l tenia entre sas mans, se trobá sens ell y sols una ploma del cap, en ellas.

La rabia va menjársela: llensá la pluma y apretá á fugir, cabalment quan la noya arrivava. Aqueixa desseguida tingué pór d'una malifeta, aixi es que corregué á dins y quan se va veure aquella ploma á terra y la gavia sense aucell agafá un gros desespero.

--Ay pare, ara si qu'estem perduts, ja no hi ha remey per mí, tinch d'anar ab la serp á morirne!

Lo pare tingué un gran desconsol, mes havia donat sa paraula y no tingué mes remey que cumplirla. Ab sa filla se n'aná cap al jardi y aixi que hi foren, los hi aparegué la serp.

--Ja veig que tens paraula; per gens qu'haguessis duptat ó haguessis trigat, tenia de matar á ta filla; ta puntualitat la salva, mes no te altre remey qu'agafar la ploma y anarsen per lo mon pera veure si trova l'aucell á fi de posarli altre volta aquella. Pera conseguirho, tens de passar per las terras altas ahont lo fret glassa y per las terras baixas ahont la calor aufega, tens d'espatllar sis parells de sabatas de ferro y unas de fusta y omplir tres ampolletas de llágrimas. Fins que ho hagis fet, ton pare quedará aqui y no podrá eixirne ni tú tindrás repós.

La noya emprengué cami y passá per las terras baixas ahont la calor aufega y travessá las terras altas ahont lo fret glassa y en peregrinatje sempre, espatllá las sabatas de ferro y tambe las de fusta, y ab la xardor y'l sol cremant que no li deixavan donar un pas y ab lo glas y neus que l'atuhían, no veyent may la fi de sa condemna, plorá llágrimas amargas y omplí las tres ampolletas.

Y una volta fet, ja quasi desconeguda, arribá á veure un castell molt gran ahont ab la esperansa al cor va dirigirse.

Ella que se n'hi va y quan hi arriba,

--Truch, truch.

--Qui hi ha?

--So una pobre noya que vaig buscant l'aucell vert y fins que'l trobi no tinch reposada.

La velleta qu'era á la porta se'n condolgué y la feu entrar dihentli:

--Ja cal que t'amaguis perque aquest castell es de un gegant molt gran que si't veya se't menjaria.

--Per amor de Deu aculliume, perque fa set anys que no he dormit sota teulada ni he menjat á taula.

La bona vella la feu entrar y al véurela tan aterida de fret la feu acostar al foch y encengué bona flamarada. Mes aixi que sentí venir al gegant, correns la feu amagar dintre del forn.

Heuse aquí que'l gegant era de aquells que's menjava las noyas y aixis que va entrar comensa d'olorar d'un cantó á l'altre, tot dihent:

--Farum, farol, menjarem carn de cristiana si Deu ho vol.

La noya no gosava á alenar sisquera, de pór que tenia; la vella, per últim, conseguí distreure al gegant y ferli veure que no hi havia cap noya amagada. Li doná una perola de carn, que'l gegant se menjá de una sola bocada y presa, se'n aná aquest á dormir.

A l'endemá al matí la vella doná una nou á la noya y obrintli la porta, li digué, que ja trobaria qui la encaminaria. Y aixi que la noya es al defora, á dalt d'un arbre veu á l'aucellet vert que tot cantant, pega una volada y poquet á poch comensa á anarsen.

La noya que'l segueix y al finir lo dia veu que s'atura á un altre castell. Ella que s'hi dirigeix:

--Truch, truch.

--Qui hi ha?

--So una pobre noya que vaig perduda cercant l'aucellet vert.

La vella que guardava'l castell se'n condolgué y li obrí la porta.

--Entra, mes amagat be perque si't trobava'l gegant amo d'aquest castell se't menjaria.

Y la ficá dintre de la cendrera.

Heuse aquí que'l gegant aquell era dels que's menjavan las criaturas y aixis que va entrar, conegué tot desseguida que hi havia algú amagat y anava de un cantó á l'altre, tot dihent:

--Farum, farol, menjarem carn de cristiana si Deu ho vol.

La noya no podia aguantarse de pór y la vella tot era distreurel; per fi, quan lo gegant no hagué trobat res, aqueixa li dugué una perola de cols y una volta menjadas, tot cremat, aná á dormir.

Al matí següent la vella feu eixir á la noya á qui doná una avellana y digué que ja trobaría guia, y la noya, una volta regraciat á la vella lo favor que li havia fet, eixi al defora y ab gran contento seu trobá al aucell que ja la esperava.

L'aucellet se posá á volar y la noya á seguirlo y camina que caminarás aixi passaren un altre dia, fins que se'ls feu nit cabalment quan arribavan á un castell consemblant al de las altras vegadas.

La noya que s'hi dirigeix.

--Truch, truch.

--Qui hi ha?

--So una pobre noya que vaig en busca de l'aucellet vert.

La vella que guardava lo castell la obre, la fa entrar y la amaga desseguida dins de la pastera donchs que sentí al gegant, amo del castell, que venia.

Heuse aquí que'l gegant aquell era dels que menjava carn cristiana, y aixís que va arribar, ab la olor solament, conegué que hi havia algú amagat dintre del castell.

--Farum, farol, menjarem carn de cristiana si Deu ho vol.

Tot era anar d'un cantó á l'altre ensumant per tot arreu pera veure si trobava algú amagat; á la fi tingué de desistir y deixarho corre, 's menjá una perola de sopas que li doná la vella y aná á dormir.

A l'endemá al matí, la vella obrí la porta del castell á la noya y li doná una atmetlla dihentli que no la obrís fins que fos la hora.

La noya li regraciá la bona acullida, y trobant l'aucell, se posá á seguirlo.

A tot aixó la noya no savia ahont anava, cop de caminar y mes caminar y may sabia si era á la fi. Per últim l'aucell arribá á una gran ciutat y en ella, se n'aná cap al palau dels reys; la noya'l seguí mes fou detinguda á la porta, donchs com anava tota mal vestida y estripada, los criats no li varen donar entrada.

Podeu contar quin desespero, tant temps que feya qu'anava seguint l'aucell y ara que ja tenia esperansas d'agafarlo, ara no la deixavan entrar allí ahont era.

Mentres tant lo rey y la reina, aixis que vejeren l'aucell, ne quedaren tant prendats que l'agafaren y'l tancaren dins una gavia. Y l'aucell canta que canta tan fort y ab uns refilets tan bonichs, que la noya desde fora'l sentia y tota's dalia de pena.

¡Tant qu'havia corregut per ell y ara perdrel! De prompte's recordá de la nou, la avellana y la atmetlla que li havian donadas. Ella que trenca la nou y apareix á sas mans un collar de perlas tan preciosas com no n'hi hagués cap en la terra.

La noya que's posa á cridar:

--Qui'm compra un collaret de perlas?

Y la reyna eixí en finestra y aixi que'l va veure, va prendarsen tant, que feu baixar un de sos patjes á mercadejarlo. Mes la noya no volgué vendrel sino per preu de dormir una nit ab l'aucellet vert.

La reyna tota va estranyarse al sentir tal resposta, mes com lo collar li agradava tant, no hi tingué reparo ab tal que fos tot ben tancat perque l'aucell no pogues escaparse. Feu pujar á la noya, la tancá en una cambra ab lo aucell y ella va quedarse ab lo collar.

La noya, aixi que vejé á l'aucell, l'agafá, li posá á son cap la ploma y aparegué á sos ulls lo mes gentil y agraciat jove que lo sol hagués pogut veure en sa carrera, mes era tot adormit com que res veya ni sentia.

La noya era tota admirada y tot era tocarlo y dirli.

--Aucellet vert, feste ensá, aucellet vert, feste enllá, que l'amoreta't ve á cercá; so espatllat set parells de sabatas, sis de ferro y unas de fusta, so anat per las terras baixas ahont lo sol hi crema, y per las terras altas ahont m'he cuidat glassar, pera poderte atrapár; --aucellet vert, feste ensá, aucellet vert, feste enllá, que l'amoreta't ve á cercá.

Lo jove dorm que dorm. Vingué la claror que la noya tota espahordida li torná á treure la ploma y aquell que torná en aucell.

Tot lo dia la noya pensá com podia fer pera despertar al jove y ab eixa caboria arribá al vespre y ella que trenca la avellana y apareix á sas mans un brodat tot d'or y seda qu'encantava. Se'l posa á mercadejar, la reyna ix en finestra y se n'enamora tant que aná á comprarli. Mes la noya diu que no'l vol vendre per cap preu sino per preu de dormir una nit ab l'aucell vert.

La reyna que no hi vejé cap perill, li concedí y feu tancar á la noya junt ab l'aucell á dins una cambra. En ella, la noya posá la ploma al aucell y altre volta aparegué á sos ulls lo mateix jove. Mes altra volta tambe adormit sense veurehi ni sentirhi.

Y ella tot era dirli:

--Aucellet vert, feste ensá, aucellet vert, feste enllá, que l'amoreta't ve á cercá; so espatllat set parells de sabatas, sis de ferro y unas de fusta, so anat per las terras baixas ahont lo sol hi crema, y per las terras altas ahont m'he cuydat glassár, pera poderte atrapar; --aucellet vert, feste ensá, aucellet vert, feste enllá, que l'amoreta't ve á cercá.

Lo jove per aixó no's despertava y al esser al mati, la noya li va treure la ploma, torná aquell en aucellet vert y la noya aixi que la obriren eixí al defora.

A la vetlla següent ella que trenca la atmetlla y's troba ab una música d'un só tant bonich y dols que la reyna aixi que va sentirla volgué comprarla. Feu baixar un de sos patjes, y la noya, com las nits avans, no volgué véndrela sino per preu de dormir ab l'aucellet vert. Cosa la qual la reyna va concedirli y ab l'aucell maná tancarla en la mateixa cambra, sino que'ls criats, com cada vespre succehia lo mateix, deixaren la porta solzament ajustada.

Quan fou á dins, la noya posa la ploma á l'aucell y apareix lo mateix jove adormit com sempre.

Y ella tot era dirli:

--Aucellet vert, feste ensá, aucellet vert, feste enllá, que l'amoreta't ve á cercá; so espatllat set parells de sabatas, sis de ferro y unas de fusta, so anat per las terras baixas ahont lo sol hi crema, y per las terras altas ahont m'he cuydat glassar, pera poderte atrapár; --aucellet vert, feste ensá, aucellet vert, feste enllá, que l'amoreta't ve á cercá.

Y aixis qu'acavava de dirho la música que's posá á tocar.

--Si la serp te'l donava sols ella te'l tornará.

Y tantas vegadas com ella deya alló, la música repetia'l mateix; per aixó la noya torná á treure la ploma al jove, aquest fou convertit en aucellet vert y agafantlo aquella, fugi ab ell cap á trobar á la serp.

Despres de molt caminar va arribarhi, trová á son pare que era tot trist creyentla morta: ella llevá la ploma al aucell y aparegué á sos ulls lo jove, hermós com sempre, mes ab vida, y á la primera paraula que va pronunciar, la serp quedá convertida en home y tots los altres aucells verts en galans joves, soldats y patjes.

Lo jove llavoras li esplicá com aquell home era'l seu pare, rey de tot lo reyalme ahont ella havia anat y la havia guiada essent aucell y'ls altres son servey y patjes, á tots los qui, lo rey y la reyna qu'ara ocupavan lo trono ab malas arts y manyas, los havian encantat apoderantse del reyalme. Que solzament los podia desencantar qui espatllés set parells de sabatas, sis de ferro y unas de fusta, hagués anat per las terras baixas ahont lo sol hi aufega y per las terras altas ahont lo fret hi glassa y dormit tres nits en lo palau de son regne. Y que pues ella ho havia fet, li regraciava tant y n'era tant prendat que sols tenia de demanarli si s'hi volia casar. La noya ho demaná al seu pare, qui fou tot content; lo pare del princep, vell ja, renunciá'l regne á favor de son fill, y aquest, comandant las sevas tropas, ab la seva bella esposa al costat, aná á destronar al rey usurpador, vencentlo en campal batalla.

Lo poble'n fou tot content donchs qu'aquell l'oprimia y, proclamant per rey al príncep, visqueren tots molts anys per felicitat seva y dels subdits que governavan.

## Lo fill del diable.

Era una dona qui no tenia cap fill; pesarosa d'aixó com estava, no tenia repós ni alegria; ni be's trobava en lloch, ni ningú aprop podia estarhi; la impaciencia la matava y en son deliri, de cop un dia, perdent lo sant temor de Deu, ell qu'esclama: --Tan de bo'n tingués un, valdement fos fill del dimoni.

Suau y pausadament, sense saber com, vejé entrar á sa cambra un cavaller mal forjat y de sinestra mirada qui li diu:

--Jo som qui't porto'l fill.

Y á la falda de la dona aparesqué un noy. Podeu contar lo sorpresa qu'ella va quedarne; mirava al cavaller y tota esglayada no sabia lo que li passava, mes lo noy era tan hermós y guapo, tot ell com una rosa d'or, que no pogué menos de ferli un pató y abrassarlo; y'l cavaller va desapareixe.