Part 5

Una vegada eran un home y una dona que tenian de son matrimoni un fill qu'era molt bon minyó y á qui estimavan molt. Petit, petitet com era, li donaren una piloteta d'or y ell content y aixerit se'n aná á jugarhi, sens heure esment d'ahont ho feya ni tampoch si de sa casa s'allunyava; lo cas es que tot jugant li caigué la piloteta dins del jardí del rey Herodes, que era molt dolent y matava totas las criaturas que podia haverne, y aixis que vejé al noy entrar en sos dominis hi corregué desseguida pera matarlo y ho hauria fet si no fos estat que'l noy tot plorant li demaná qu'avans li deixés tornar á sos pares la piloteta que li havian donat y qu'era d'ells molt estimada.

Lo rey Herodes de primer no hi consentia, mes al veure los plors del noy y que tant de veras li demanava, li deixá anar mes ab la condició precisa de que tornés desseguida, desseguida.

Lo noy li va prometre, se'n va anar, arribá á casa dels seus pares que ja ab molta ansia lo buscavan, los hi doná la piloteta y d'amagat d'ells se'n torná á cumplir la seva paraula.

Camina que caminarás, tot trist anava fent sa via, quan troba una dona que li diu:

--Ahont vas noy, tant trist, que sembla que passis una pena molt grossa?

Y'l noy que li respont:

--Vaig al palau del rey Herodes, que'm va fe prometre que hi tornaria pera matarme.

--Veshi y no tingas cap pór que no't succehirá cap mal ni desgracia.

Lo noy que se'n va, arriba al palau del rey Herodes, y est al veurel, li diu:

--Perque has cumplert la teva paraula no't mataré si dintre de un quart m'has fet un palau tant hermós y gran com no n'hi hage un altre en tota la terra.

Lo noy se posá á plorar; se'n aná á un racó tot desconsolat, quan se li apareix la mateixa dona del camí, la qual prenentlo per la ma se'l endugué al defora y á sa veu totas las pedras de per terra se juntaren ja treballadas, las ayguas eixint de lloch ab las rocas de cals y arena formaren argamassa, los arbres ells mateixos se ribotejaren y en poca estona aparegué un palau bell y hermós, tot ben fet y muntat, ab altas torres, y cambras del tot aparelladas, tot arreu espayós y gran que'l mateix Herodes quan ho va veure va trobarlo fins mes bonich del que esperava.

Mes son instint sanguinari contra'ls tendres infants lo dugué á no estarne content y maná al noy que si dintre de una hora no li duya la espasa que havia perdut temps feya y qu'era la mes forta y bona que's coneixia, tota ella traballada d'or y plata, lo mataria.

Lo noy sense saber com ferho's va posá á plorar que á fe condolía, quan se li apareix la mateixa dona qui li diu:

--¿Qué tens que tant ploras?

--Es que'l rey Herodes vol que li porti la espasa que té perduda y jo no se ahont trobarla.

La dona que'l pren per la ma, se'n va á la vora del mar, crida un peix, y n'surt un de tot gros y de lluenta escata; la dona diu al noy que's fiqui dintre de la boca del peix y fentho'l noy, se'n entrá lo peix mar endintre tornant al cap d'una bona estona ab una espasa tota cisellada y forta, que deixá junt ab lo noy damunt la platja.

Lo rey Herodes ne quedá content, mes apesar de aixó volgué matar al noy y li digué:

--No't perdono la vida si ab tot l'espay del dia no'm portas l'exércit mes nombrós que hi hage en tota la terra.

Lo noy altra volta se posá tot trist fins que se li aparegué la mateixa dona, qui li digué:

--No t'espantis; vineten ab mí.-- Y anantsen al defora, convertí ab sa sola veu totas las formigas en homes, ben armats y dispostos per la guerra, que'l mateix rey quasi va espantarse al veurels.

Lo cas es que ab tanta munió de formigas tot lo seu regne se li ompli de soldats que quasi no hi cabian ni sabia com mantenirlos, y'l noy aprofitant tota aquella gran confusió apretá á fugirne.

Pe'l cami trobá una pila de juheus, donchs que tot lo regne estava ple de gent, los qui se comensaren á mofar d'ell y li digueren:

--Digas Adeu.

Lo noy que diu: --Adeu.

--Cara de juheu.

Y aparesqué lo noy ab una cara de juheu tan lletja y negra que tothom se'l mirava ab repugnancia, fins que'n trobá una altre comitiva que'l prengueren pe'l seu compte y li feren un sens fi de burlas fins que li digueren:

--Digas Adios.

Lo noy que diu: --Adios.

--Cara de gos.

Y aparesqué lo noy ab una cara tan horrible de gos, que sols de veurel feya basarda. Ell tot trist anava fent son camí, menyspreat de tothom, rebujat y escarnit, fins que li aparesqué la mateixa dona de las altres vegadas, qui li digué qu'era la Santísima Verge. Que havia acudit á la seva ajuda per lo molt que l'estimava per lo bon minyó qu'era; li torná la seva primitiva forma, lo acompanyá á casa seva y l'entregá á sos pares que'n foren tots contents y joyosos, mentres lo rey Herodes, cercantlo per tot arreu y no trobantlo, feu matar á totas las criaturas del seu regne.

## En Joanot.

Hi havia una dona que quedá viuda y pobre, ab un noy que's deya Joanot que de tan tonto de res li servia. La dona prou se'n esclamava de tenir un fill com aquell qu'era causa de la seva ruina y de que anés perdent lo poch que li restava. Per fi, quan se trobá sols ab una gerra de mel per tot caudal veyentse la miseria massa aprop, aporriná al seu fill dihentli qu'era la seva desgracia, lo qual feu que aquest picantse del amor propi, agafés la gerra y se'n anés cap á mercat á vendrela.

Heuse aqui que quan fou á plassa y vejé tanta gent quedá tan embobat que las moscas camparen per la seva y abocantse totas á la mel, quan fou hora de anarsen ja no'n tenia gens, donchs las moscas se la havian acabada tota.

Quan lo noy se'n adoná va tot cremarse y ab la gerra vuida se'n va anar á casa'l batlle.

--Venia á que'm fessiu tornar la mel que hi havia en aquesta gerra y que me l'han robada.

--Y qui te l'ha robada?

--Las moscas, mentres jo mirava á la gent.

Lo senyor batlle esclafí en una grossa rialla.

--Donchs féstala tornar per ellas.

--No, que sou vos qui teniu de fer la justicia.

--Donchs be, aixi que vejis una mosca, clavali garrotada.

Heuse aquí que al senyor batlle se li havia posat en aquell entremitj una mosca al front y com lo noy duya bastó, aixi que la vejé doná tal garrotada al batlle, que'l deixá mitj estebornit á terra, n'hi vejé una altre á la esquena y li doná altre cop de bastó y aixi l'aná bastonejant que á l'ultim lo batlle, pobre home, li demaná per favor que li digués quan valia la mel, que ell li pagaria, que se'n anés y'l deixés estar en santa pau y quietut.

Lo noy digué que'n volia trescentas lliuras; lo batlle las hi doná y aquell se'n va tornar tot content á casa seva. La sua mare quan las va veure ne va quedar tota admirada y fins arribá á duptar de la ximpleria de son fill.

Mes trescentas lliuras, en casa que ningú traballa, no duran molt temps: acabadas, la mare torná á esclamarse y encarregá al seu fill qu'anés á vendre un feix de borras que era ja lo unich que li quedava.

Lo noy agafá las borras y ab ellas se'n aná al mercat ahont aixis que las posá venals hi va compareixe un comprador.

--¿Quan, noy, d'aqueixas borras?

--¿Qui sou vos?

--¡Jo!...

--Teniu; ja 'us las en podeu endur.

--¡Jo!...

--Teniu home, enduyéuselas.

L'home va quedar tot parat mes va agafar las borras y va endúrselas, mentres que lo noy tot content se'n va tornar á casa seva.

Al arribarhi, la seva mare que li diu:

--Que ja has venut las borras, noy?

--Si.

--Y quin preu te n'han donat?

--No me n'han donat res, perque las he venudas á un conegut que ja m'ha dit lo seu nom.

--Y com se diu!

--Jo.

--¡Jo!

--Sí.

--¿Y qui es aquest Jo?

--Oh! no ho sé, es un que's diu Jo.

La pobre dona conegué la bestiesa.

--Ja pots corre, vesten de casa, y no tornis fins que'm portis lo preu de las borras.

Lo noy conegué qu'anava de serio y va marxar; entrada de fosch, s'amagá dintre de un cementiri, pe'l peu del qual passava un caminet y alli's va estar decidit á no deixar pasar á ningú que no li digués lo seu nom.

Al cap d'una estona sentí remor de passos y aixis que'ls tingué dessota seu, s'alsa y diu:

--Qui hi ha aquí?

Lo viandant tot soptat esclamá: --¡Jo!...

--A tu't buscava, donam las trescentas lliuras de la borra que l'altre dia't vaig vendre.

--¿Jo?...

--Tú, tú mateix.

Y veyent que l'altre feya'l tonto, li comensá á donar bastonadas á dreta y esquerra, que'l pobre home no tingué altre recurs que demanarli misericordia y donarli las trescentas lliuras.

Ab ellas tot content se'n aná lo noy á casa seva y'n tingueren ab sa mare per un quan temps mes, empero acabadas, com sols los hi restés un tocino, la mare maná al noy que lo anés á vendre.

Lo noy va agafar lo tocino y tot xano, xano, se'n aná á mercat. Heuse aqui que'n aquest, com sempre, hi corria una colla de tunos y lladres que aixi que vejeren al noy, van coneixe qu'era pasta pera ferne de las sevas. Y'l capitá d'ells que'ls hi digué:

--Tenim de robar aquell tocino, ja ho veureu, jo hi aniré y diré que es un bou, lo noy dirá que es un tocino, jo'm sostindré ab las mevas, li diré que hi juguem la mateixa bestia y que ho descideixi lo primer que passi. Llavoras passeu un de vosaltres, jo li preguntaré si alló es un bou ó un tocino, dirá bou y'ns endurém lo tocino ab nosaltres.

Una volta descidit, lo capitá s'acostá al noy y li digué:

--Quan ne vols noy d'aquest bou.

--¡Si es un tocino!

--No, home, qu'es un bou.

--Que no, qu'es un tocino.

--Quan t'hi vols jugar, posemhi la mateixa bestia?

--Jugada.

--Ho preguntarém al primer que passi.

Lo primer que va passar, va esser un dels lladres.

--Company,'ms, diriau si aixó que ven aquest noy es un bou ó un tocino!

--Quin dupta hi ha, un bou, es.

Lo pobre noy no tingué altre recurs que entregar lo tocino.

Y tot capficat se'n va anar cap á casa seva, en la que quan la seva mare'l va veure sense la bestia, de tonto y ximple no va deixarlo.

--Ja pots anar corrents á que te'l paguin ó sino't mato.

Lo noy va empendre camí y pensant, pensant com ho podia fer pera tornar á tenir lo tocino, s'imaginá lo vestirse de noya y al esser entrada de fosch anarsen cap al arruinat castell ahont vivian los lladres. Esperá donchs al vespre, se vestí be que no's conegués que no era'l seu trajo, se n'aná al castell y no veyenthi als lladres se posá á fer la adormida.

Quan aquells de bella nit hi arribaren, al veure aquella noya, quedaren tots sorpresos, y'l capitá de lladres fentse valer los seus drets, la despertá y va endúrsela cap á sa cambra.

Una volta á dins, lo noy que's treu un garrot que duya amagat y comensa á garrotada seca al capitá de lladres.

--Era porch ó bou, era porch ó bou.

Com lo capitá estava desprevingut y sense armas, va quedar atuhit desseguida.

--Era porch ó bou, ó dónam trescentas lliuras.

Lo capitá no tingué altre recurs que donarli las trescentas lliuras y'l noy tot content se'n torná á casa seva. Mes sa mare li digué que'n volia trescentas mes.

Lo noy se vestí de metje y al dia següent se n'aná al castell.

--Diu que aquí hi ha un home qu'está tan malalt.

--Sí, senyor, ja pot entrar, senyor metje, ja pot entrar; li respongueren los lladres.

Lo noy qu'entra, y quan va esser á la cambra y vejé al malalt, digué:

--Sí aixó no es res mes que un fart de bastonadas. Ja ho veureu; vos aneu á buscar aixó, vos aixó altre, que jo mentres tant ja m'estaré aqui á cuidarlo: y aixi va anar treyent á tots los lladres.

Quan quedá sol ab lo capitá, torná á treures un garrot y á bastonejarlo ab totas sas forsas.

--Era bou ó tocino, era porch ó bou.

Lo capitá de lladres feya uns crits qu'esgarrifava.

--Era porch ó bou ó trescentas lliuras mes.

No tingué altre remey lo capitá que donárlashi; lo noy, tot content, feu camí de casa seva, mes la mare á qui havia entrat l'ambició, li demaná trescentas lliuras mes.

Llavoras lo noy se'n va anar á trobar un marxant de terrissa que per allí passava, y li digué:

--Te donaré un diner si vas allí dalt d'aquell castell y't posas á cridar ben fort, ve en Joanot, ve en Joanot, pero fuig desseguida perque no't fassin mal.

Lo marxant, pera guanyar lo diner, se n'hi va anar y encara no's posa á cridarho, que com desaforats ixen los lladres de dins ab bastons á la ma, corrents cap avall. L'home, quan ho va veure, tot espahordit apretá també á corre, cayentli la terrissa y fent tal terratremol que'ls pochs lladres que havian quedat á dalt també eixiren al defora.

Aixó era lo qu'esperava'l noy: se'n aná cap á dalt á la cambra del capitá y bastonada ve, bastonada va.

--Era bou ó tocino, era bou ó tocino, ó trescentas lliuras mes.

Lo capitá no tingué altre remey que donarli altra volta trescentas lliuras. Quan tornaren los lladres tots cansats y esbufegant, lo capitá va queixarse d'ells y per pór de no tornarse á veure bastonejat d'aquella manera, resolgué tornar lo tocino al noy.

A n'aquest fi, feu arreglar una mula, carregarhi lo tocino y qu'anessin uns quans lladres á durli.

Y quan foren á casa'l noy, aquest no volgué en cap manera que se'n tornessin sense fer beguda, aixi es que'ls feu asseure y'ls doná vi fins á veurels una mica alegroys, qu'allavoras, anant á cercar á la justicia, los feu agafar, aixis com també anar á agafar als que hi havia á dalt del castell que per esser pochs y tenir lo capitá malalt no pogueren defensarse, y'l noy quedá ab la mula, 'l tocino y mes noucentas lliuras, quedant la terra neta de lladres.

## La cirereta.

Hi havia una mare que tenia una filla á qui va manar que se n'anés á costura. Mes la noya va passar per prop d'un cirerer, las cireretas, encesas y grossas, li feren denteta y en compte d'anar á costura, s'enfilá á dalt del arbre á menjar cireretas.

Mentres ho estava fent, va passar un home y li va demanar que li dongués una cirera, pero com la noya era un xich golosa, no n'hi volgué donar cap, de lo que cremantsen l'home, 's va enfilar á dalt del arbre, agafá la noya, la va ficar dintre d'un sach que duya y carregantsel al coll, se'n va anar al poble mes vehí á guanyarse la vida.

Y aixis que hi es, se despenja'l sach y diu:

--Canta sarró ó't dono cop de bastó.

Canta sarró ó't dono cop de bastó.

La noyeta per pór se posá á cantar:

--Mal haja la cirereta, mal haja la cireró, si hagués cregut á la mare no fora dintre'l sarró.

Heuse aquí que la gent donavan una pila de cuartos al home, y éll:

--Canta sarró ó't dono cop de bastó.

Canta sarró ó't dono cop de bastó.

La noya anava cantant:

--Mal haja la cirereta, mal haja la cireró, si hagués cregut á la mare no fora dintre'l sarró.

Mentres tant en lo poble anavan assenyalant á missa y, com l'home no hi havia anat y n'era dia, se n'entrá á dintre d'una casa y demaná si li guardarian aquell sach.

La mestressa que li diu: --Poseulo detrás de la porta.-- Y l'home, fentho, se'n aná á cumplir lo sant precepte, mentres aquella seguí sa feyna de passar farina.

Heuse aquí que la noya per la veu de la dona conegué qu'era aqueixa una seva tia, y aixi que'l home fou fora, ella que's posa á cantar:

--Tia Maria, passeu farina, katrik, katrak, treyeume del sach.

La dona, al sentir alló, va aturarse tota estranyada y la noya torna á dir:

--Tia Maria, passeu farina, katrik, katrak, treyeume del sach.

Llavoras la dona ja no tingué cap dubte y, coneixent que la veu eixia de dins del sach, corregué á deslligarlo, y quina no fou sa sorpresa al veure alli dins á la seva neboda! Aqueixa li esplicá com hi era, y perque quan l'home tornés no conegués lo cambi, tiraren dintre del sach uns quans gats y gossos.

L'home, tot confiat, al eixir de missa se n'aná á cercar lo sach, se'l carregá al coll y sens coneixe res, va anarsen.

Quan va esser á la primera casa que's trobava, ell que's despenja'l sach y diu:

--Canta sarró ó't dono cop de bastó.

Canta sarró ó't dono cop de bastó.

Mes lo sach no deya res. Ell que tot cremat li dona un cop y se sentiren desseguida uns crits tals d'udols y marramaus á dintre, que l'home tot estranyat va obrir lo sach y tots los gats y gossos y altres bestias que hi havia se li tiraren á sobre mossegantlo, que no tingué altre remey que fugirne mes que depressa.

## Los cabells d'or.

Una vegada era un pare que tenia tres fills y era tan pobre que no tenia res pera dárloshi. Lo pobre home estava molt capficat, pensant lo que faria d'ells pera que's guanyessin la vida, pus li dolia separarse de tots tres al plegat y no sabia ab quin quedarse.

Un dia que estava ab sos fills, assegut á la porta de sa pobre barraca, va compareixe un cavaller ja de anys que va dirli si li volia dar lo mes gran de los seus fills, que ell se cuidaria de ferlo felis y rich: lo pare accedí tot content y agrahit, y lo noy, mes trempat que un jínjol, se'n va anar ab lo cavaller deixant als seus germans plens d'enveja y curiositat per la seva ventura.

Heuse aquí que caminant, caminant, arribaren á un palau molt gran y bell que si hermós era per fora mes hermós encara era per dins: las parets eran de miralls que per tot lluhian, lo sostre de corals ab uns dibuixos de perlas y brillants, las taulas, cadiras, llits y tot era d'or que 'us dich que n'hi havia pera quedarse encantat al veure cosa tan bonica; lo pobre noy estava tot admirat que no gosava moures per por de fer alguna malesa, quan lo senyor li digué:

--¿Noy, t'agrada la meva casa?

--¡Ja ho crech que m'agrada si es tota d'or!

--Donchs bé; la sola feyna que tindrás será cada dematí, al llevarte, espolsar lo sostre y las parets ab aquest plumero; jo m'en vaig, fes per no descuidarten may y sobre tot no obrissis pas la porta del quarto tot d'or per que si ho fessis, al tornar jo't mataria. Lo cavaller se n'aná y'l noy quedá tot parat de trobarse sol en un palau tan gran y bonich: lo primer dia no gosava moures del puesto per pór de fer algun mal, mes lo segon comensá sa feyna de espolsar y lo tercer li va entrar gran curiositat de obrir la porta prohibida pera veure lo que dins hi havia. Primer pogué mes la pór del cástich promés per lo cavaller, pero pensant després que potser podria enganyarlo, obrí la porta y's trová en una cambra si es possible mes bella y rica que las altres, en la que hi havia al bell mitg una gran roda d'or que lo mateix va esser tocarla'l noy que llensar, per mil forats que tenia, uns polvos d'or tan brillants y fins que li empolvaren tots los cabells sens que ja mes sels pogués treure. Tot trist lo noy vejent que's descubriria la seva inobediencia, 's lligá al cap un mocador pera provar si podria amagar al cavaller sos empolvats cabells: arribá aquest y aixis que'l va veure, li digué:

--¿Per que no m'has cregut? Cara pagarás la teva desobediencia: preparat, vas á morír.

L'agafá, y portantlo en una fosca cambra diferenta en tot de las demes, li mostrá las calaveras d'altres noys com ell, dihentli:

--Com tú'm desobeiren y tú com ells morirás.

Y sens fer cas dels prechs del noy lo matá.

L'endemá al dematí se n'aná'l cavaller altra volta á casa del noy y digué al pare que anava á buscar lo mitjá, pues lo gran s'anyorava d'estarse sol. Al pare li recá una mica pus li dolia quedarse sol ab lo mes petit, mes per la felicitat de sos dos fills accedí. Lo petit quedá trist y morintse de ganas d'anar ab lo cavaller que, si no fos per deixar sol al seu pare, ja li hauria demanat també d'anarsen.

Emprengueren camí'l cavaller y'l noy, y al arribar al castell, li digué lo mateix que al gran, ço es, que's guardes be de obrir la porta del quarto d'or.

Al quedarse sol lo noy, li entrá la mateixa curiositat que al germá gran y sens poder resistir á la tentació obre la porta, toca la roda y queda ab tot lo cap empolvat d'or. Al tornar lo cavaller, quan lo vejé ab lo cap tapat, tot mustich y capficat, li digué:

--Ja't pots amagar los cabells, la culpa te descubreix y la teva confusió diu ben clar que m'has desobehit: vina, que com lo teu germá has faltat y com ell tens de morir.

Y portantlo á la cambra fosca'l matá, anantsen després á buscar lo noy petit ab la escusa de que los seus germans lo necessitavan pera jugar. Lo pare, si bé quedá tot sol, se consolá pensant que era pel bé y per la felicitat de sos fills y aixis va procurá distreures.

Quan foren al castell, lo cavaller doná al noy las mateixas ordres qu'á sos germans y se n'aná, dihentli que tingués forsa compte en obehirlo y que fes per no tenir lo fí de sos germans.

Lo noyet cada demati's llevava, espolsava las parets cuidant los tresors que per allí hi havia y com que era ros com un fil d'or, pera no empolsarse'ls cabells se lligava un mocador al cap. Heuse aquí que un dia comensá á pensar lo que hi hauria en aquell quarto y que hi devian haber vist los seus germans; y no fent cas de res, obrí la porta tan prohibida, pero com duya'l cap lligat, per compte de empolvarse los cabells, van anar tots los polvos d'or al mocador lo qual va llensar lo noy aixis que's va adonar que tot empolvat d'or era. Arribá lo cavaller y veyentlo ab los cabells naturals, li digué:

--Veig que m'has obehit, vina y t'ensenyaré lo que en aquesta cambra hi ha.

Entrá'l noy ab lo seu amo y com duya lo cap descubert, al tocar aquell la roda, caygué com una pluja d'or que li cubrí los cabells y ja li quedaren daurats per sempre mes. La cambra era tota plena de cosas preciosas, y agafant lo cavaller tres capsetas, una de plata, una altra d'or y la altra de brillants las hi doná dihent.

--Guárdalas bé, que si may mentres jo so fora vinguessin lladres, ab ellas te pots defensar.

--¿Y com? digué'l noy.

--Trencant la primera't sortirán tota mena de bestias feras que sels menjarán, mes si ab aixó no basta, trenca la segona y't sortirá un bosch tan frondós que no'l podrán passar.

--¿Y la tercera? preguntá'l noy.

--La tercera es per si las duas primeras no valguessin, que allavoras la trencas y't sortirá un gros foch qué'ls abrusará.

Lo noy que ja temps feya que rumiava com podria matar al cavaller, donchs li volia mal per haver mort als seus germans, en sent que aquell va tornar de ahont se'n havia anat, fugí com si alguna malifeta hagués comés dins del palau, y veyent lo cavaller que de cridarlo res ne treya, li corregué al derrera allunyantse aixis tots dos bon tros del palau.

Quan lo noy lo vejé venir, trenca la capseta primera, surten las feras y voltan al cavaller per tots costats sens deixarlo passar, mes vejent lo noy que no'l matavan, trenca la segona y ab los boscos y las feras, li voleu mes al cavaller d'apurat? pero'l noy tingué pór de que encara se'n lliurés y per ço trenca la tercera capsa, y aixís que ho hagué fet s'encen tot no veyentse mes que foch y rojas flamas per tot arreu y morí lo cavaller.

Lliure ja'l noy del cavaller, se'n torná al palau quedant amo de tots los tresors, mes al fí va cansarse d'estar tot sol y resolgué anar á seguir lo mon, lo que feu, carregat de forsa diners, pedras preciosas y demés tresors.

Camina que caminarás, arribá á una ciutat ahont vejé á la filla del rey; se n'enamorá y la demaná per esposa. La noya contenta va accedirhi, mes com may lo veya ab lo cap descubert, li van entrar ganas molt grans de descubrir perque s'amagava'ls cabells y se posá malalta y trista de curiositat.

Lo noy se n'adoná y volguent probar si de veras l'estimava, li digué que'l motiu de dur lo cap tapat era per que ell havia estat encantat en figura de borrech y que tenia duas banyetas com lo dimoni que sols volia ensenyar quan ja fossin casats. La noya'n fou tota trista, mes com de veras l'estimava, no per aixó va desdirse de casarshi y en lo seu corresponent dia ho feren ab tota solemnitat.

Quan foren reunits en lo palau del rey tots los convidats, lo noy se posá al mitg d'ells y ab molta gracia's tregué lo mocador que li cobria sos empolvats cabells d'or, deixant á tots admirats de lo hermosos que'ls tenia y mes á la princesa que's vejé enganyada per son bé, y tots dos visqueren molts anys contents y felissos.

## Los dos geperuts.

Hi havia un home á qui Deu havia dat la desgracia d'esser geperut, pero era tan bo, tan treballador, tan bon pare de familia, caritatiu y amant de son prohisme, que tothom lo volia y estimava, per tal que ben be s'ho mereixia.