Part 4

Heuse aquí que una vegada era una dona que se'n aná al bosch á fer llenya. Talla que talla, á lo millor se li aparegué un gegant que li va dir qu'era l'amo del bosch y que volia matarla per la llenya que li robava.

La dona's posá á plorar y li demaná gracia no fos mes que per l'infant que duya en sas entranyas, y'l gegant consentí en no matarla si li donava'l fill ó filla que li nasqués.

Hi va accedirhi la dona y tota trista se'n aná á casa seva, en la qual á son degut temps fou deslliurada d'una noya qu'era un tresor de gentilesa, mes que tot per sa cabellera qu'era tota d'or.

La noya anava per allí, al voltant de la casa jugant sempre, y tot sovint se li apareixia un gegant que li encomanava que digués á la seva mare que li cumplís la promesa. Ella no ho entenia y ho anava á dir á aquella, la qui may li tornava resposta, fins que'l gegant cambiant de dita, 'l dia que va trobar á la noya, va dirli que digués á la seva mare que si no cumplia lo que li havia promés ell s'ho pendria.

La noya ho feu tal com lo gegant li havia dit, y la seva mare arrencant un gran plor li feu tres patons y una abrassada y li digué: si torna á dirtho, digas que s'ho prengui.

Heuse aqui que un dia la noya s'estava jugant tota contenta prop de casa seva quan se li apareix lo gegant qui li diu qu'advertís á la seva mare que si no li donava lo que li havia promés, ell s'ho pendria. Y la noya ab tota ingenuitat ella que li diu:

--M' ha dit la mare que 'us ho prenguessiu.

--Donchs be.-- Y'l gegant qu'agafa la noya, la qual arrencá ab un gran desespero, y se la endugué vers un palau lluny molt lluny, empero hermosíssim com cap altre.

Allí la noya hi estava be, prescindint del recort de sa mare, y era complascuda de tot lo que volia y agassajada del gegant, qui li doná un gos, un gatet y un esquirol pera que s'entretingués y cada demati la pentinava, contantli un per un los cabells d'or que tenia.

Conta que contarás, la noya era cada dia ab ells mes guapa, y heuse aqui que un dia'l fill del rey anant de cassa s'enfonsá per aquellas boscurias y veyent lo hermós palau ahont habitava la noya, tot estranyat va acostarshi.

Cabalment la noya s'estava en finestra y'l princep va agradarse tant d'ella que li cobrá gran d'amor y comensá á tirarli mes amoretas que no pas estrellas te'l cel ni la platja arenas.

De la una anava á la altre y queyan be á la orella de la noya, qui galantment las hi tornava, de modo qu'era alló un joyell de dictats com no n'hi hagués d'altres en tota la terra.

Tant y tant s'agradaren, que'l príncep li demaná si volia ferli mercé d'un d'aquells cabells d'or que tant guapa la feyan. Y la noya que li diu:

--Y si'l gegant ho sab? com que cada demati me'ls conta!

--Per un mes per un menos, digas que'l gos te l'ha arrencat.

La noya que's desfá sas trenas, n'arrenca un cabell y'l doná al jove, lo qui'l besá ab mes de cent patons y'l posá al bell costat de son cor.

A l'endemá al matí lo gegant va pentinar á la noya; despres un per un li va contar los cabells y trobantne un de menos se posá tot foll y li preguntá ahont era. La noya li digué que'l gos li havia arrencat tot juganthi y ell que mata al gos.

Lo príncep desde aquella hora en avant tot sovint eixia de cassa y se'n anava cap al palau de la noya, ahont passava las horas mortas; al cap d'un quan temps demaná á la noya si li volia donar un altre cabell d'or, dels que tan guapa la feyan. Y ella que li diu:

--Y quan lo gegant me'ls conti?

--Li dius que'l esquirol te l'ha arrencat.

Ella que li dona un cabell que'l princep se posá al mitg del cor y á l'endemá al matí, quan lo gegant li va contar los cabells, trobantnhi á mancar un, se posá ab grossos crits y li demaná ahont era. La noya li digué que tot jugant ab l'esquirol, aquest li havia arrencat; y'l gegant matá l'esquirol.

Lo príncep continuava mes enamorat cada dia y passat un quan temps li demaná un altre cabell d'or.

--Y quan lo gegant me'ls conti?

--Li dius que tot jugant lo gatet te l'ha arrencat.

Ella que li dona, 'l príncep se'l posa al mitg del cor y al matí següent, quan lo gegant contá'ls cabells á la noya y n'hi trobá un de menos, tot cremat va preguntarli qu'es lo que n'havia fet.

--Me l'ha arrencat lo gatet tot juganthi.

Y'l gegant feu matar lo gatet.

Heuse aquí que'l jegant se'n anava cada demati á passeig ab la noya per aquells grandiosíssims jardins que'l palau voltavan y tot li ensenyava. Tot passejant, passejant, arribaren á un roser d'unas rosas molt y molt encesas, y'l gegant que li diu:

--Veus aquestas rosas tan encesas? agafantne un grapat de fullas y tirantlas á terra surt un foch que tot ho abrusa.

La noya que n'agafa unas quantas y se las fica á la butxaca.

Seguint per un altre caminal, arribaren á un roser que tenia unas rosas blancas com tofas de neu y la noya admirantsen, lo gegant li digué que tirant sas fullas á terra, n'eixia desseguida un riu molt gran.

La noya'n cullí també unas quantas fullas y se las ficá á la butxaca.

A tot aixó lo fill del rey cada dia era mes enamorat de la noya, y no poguent resistir al seu amor, un dia li demaná que ja que'l gegant no la volia deixar, que fugissen tots dos.

La noya hi convingué, y al dia següent posantla lo príncep en la grupa de son cavall fugiren á mes corre.

Quan lo gegant va adonarsen se posá á perseguirlos, y com tenia las camas tan llargas, prompte va atraparlos. La noya que tira las fullas del roser á terra y surt un riu que era tan gros com lo mar, mes lo gegant d'una sola camada va traspassarlo; ella que tira las rosas encesas é isqué un foch tan horrorós que tot ho abrusava, y que en cap manera pogué passar lo gegant.

Llavoras, una volta lliures los dos joves, se'n anaren al reyalme del noy, ahont son pare'ls rebé ab gran agasajo, enviaren á cercar á la mare de la noya, feren unes grans bodas y visqueren molt felissos per tots los anys de la sua vida.

## La capseta.

Hi havia un home y una dona molt pobres que tenian dos fills y duas fillas. L'home havia fet tots los esforsos posibles pera no quedar reduhit á la miseria: havia traballat tant com havia pogut, mes no hi havia hagut remey sempre era mes pobre. Veyentse d'aquella manera, deslliberá lo anarsen pe'l mon á veure si en un puesto ó altre trovaria alguna cosa. Camina que caminarás, s'allunyá tant de casa seva que fent ja dos ó tres dias qu'era fora, los seus dos fills pera alleugerar lo carrech de la sua mare en mantenirlos y lliurarse al mateix temps de la miseria que'ls cercava, se'n anaren á ferse soldats.

Mentres tant l'home lluny, mes lluny cada dia, ab lo dalit ab que anava, se trová ja quasi fosch sense poble algun ni casa sisquera pera passar la nit; per fi despres de molt mirar y cercar, vejé al cim d'un turonet un castell arruinat al que va dirigirse.

Tot caigut y malmés, sols se conservavan las parets altas y feréstegas, ab los finestrals oberts per ahont hi xiulava'l vent y ab nombrosos caus ahont feyan niu las xiuladoras ólivas, de manera que dava basarda, mes ell s'hi arreglá un jasset en un racó ahont era crescuda la herba, mitj cobert per un tros de teixinat qu'encara's conservava y alli passá la nit.

Al mati següent, tot just era al clarejant, quan ell ja estava despert, y tot jugant ab lo bastó per terra, mentres son cap rumiava cap ahont empendria via, saltá junt ab las pedras que'l bastó feya rebotre una capseta tota vella y lletja de la qual l'home ni'n feu gens de cas. Mes repentsantse luego y sabent que res en lo mon era inútil, ell que cull la capsa, se la fica á la butxaca y empren sa ruta.

Heuse aquí que ja feya rato que caminava quan se li esdevingué lo pensar lo tonto que havia sigut en no mirar lo que hi havia dintre la capsa. A aquest efecte, s'atura, l'obre y aixis que ho fá li surt de dintre un negre petit, pero molt petit, que quasi no s'ovirava, qui li diu:

--Que se t'ofereix? demana lo que vulguis que tot podré donartho.

Ne voleu de admirat l'home? no savia lo que li passava, pero poguent mes la necessitat que la sorpresa, s'apressurá á dir:

--Vuy pa pera mí y pera tota la meva familia.

Y tot desseguida comensan á eixirli pans y mes pans y com mes caminava mes pans trovava. Per manera que torná á treures la capseta y demaná al negre que fes parar los pans.

--Donchs que vols?

--Dónam diners.

Y comensaren á ploure monedas d'or y plata y l'home á arreplegarne fins que'n va tenir plenas las butxacas.

Quan va arribar á casa seva, sa muller y fillas quedaren mes qu'admiradas de veure tants de diners y vianda, mes no volgueren tocar res fins que'ls hi digué que tot era adquirit de bona lley. Llavoras arreplegaren las monedas, se posaren á menjar y tot fou alegria, sino que'ls hí amargava'l recort de sos dos fills, sobre tot per haver sapigut que s'havia mogut guerra fora regne y aquells hi eran.

Com podeu contar, desde aquella hora en avant tot aná ab abundancia en aquella casa, y encara que la seva mare y fillas preguntavan al pare com s'ho feya pera treure tants diners, ell no'ls hi volgué dir lo secret, ans al contrari tenia ben amagada la capsa. Mes d'aquella hora en avant, també, entrá de tal manera á tots l'ambició, que tingueren en poch lo habitar una casa tan mesquina y pobre, y l'home trayentse la capseta demaná al negre una casa gran y espayosa, ab bons estrados y sellers y camps pera conresarne.

Y tal com desitjava va obtenirho; era una casa hermosíssima ab terras ufanosas pera donar la riquesa á qualsevol. Mes á ells al cap d'un quan temps també'ls hi va apareixe pobre,'s cregueren rebaixats de viure en poble y volgueren anar á viure en ciutat; l'home's tregué la capseta y va demanarho al negre.

Y tot d'un plegat se trobaren en ciutat, en una de las millors y mes vistosas casas. Llavoras volgueren tota mena d'honors y grandesa y tot va eixirloshi com demanavan. Per manera que com ells no n'hi havia d'altres, gosavan de una consideració y fortuna que al mateix rey podian dar enveja. Sols de tant en tant lo recort dels fills qu'eran á la guerra'ls amargava, mes entremitj de tan ben estar prompte se'n refeyan.

A tot aixó l'home s'anava fent mes vell cada dia y essent ja prou rich que res li era menester, feya tan poch cas de la capsa, que morí sense dir ahont la tenia y que d'ella provenia tota la riquesa. Despres morí també la seva dona; y sas duas fillas casantse, plenas d'orgull, arreconaren tot lo qu'era de sos pares, ho pujaren á dalt de las golfas y amoblaren la casa ab tan luxo y boato que verdaderament maravellava.

Heuse aqui que'l noy gran, qu'era á la guerra's feu invalit, y pobre y ple de feridas, ab la llicencia per tota paga, se'n torná á son poble. En ell li digueren que sos pares per lo richs que s'havian fet se'n eran anat á viure á la ciutat, y ell emprenguent cami va dirigirshi.

Quan hi fou, demaná per la casa de sos pares, la hi ensenyaren y aixis que hi fou, quan sas germanas lo vejeren tan pobre y mal vestit, se'n donaren de menos y no'l van voler reconeixe trayentlo de casa seva. Y al pobre no li quedá altre recurs que posarse á demanar caritat pera guanyarse la vida.

Al cap d'un poch temps s'acabá la guerra en que l'altre germá encara militava, torná l'exercit al regne ab alegria de tothom, se doná la llicencia als soldats cumplerts, y aquell, obtinguda la seva, se'n aná cap al seu poble en lo qual li fou feta la mateixa relació que al germá gran.

Se'n aná á ciutat, comensá á buscar y per fi trobá la casa en la que li digueren que sas germanas habitavan. S'hi dirigí, trucá y quan va dir qui era, aquellas veyentlo tan pobre, pera que no'ls avergonyís lo rebujaren y pe'ls criats manaren treurel.

Mes era ja tant fosch que'l pobre soldat demaná per favor á un dels criats que'l deixés dormir en qualsevol racó pus no savia ahont anar ni tenia diners pera pagar cap hostatje, y encara que aquell no gosava, per fi li doná acullida y d'amagat lo dugué á dalt de las golfas.

Lo soldat una volta alli dalt, s'arreglá del millor modo que va poguer y veyent una caixa ab roba del seu pare, la remená tota per los recorts que li duya y trobá la capseta que's quedá com á una bona memoria.

Al mati següent á primera hora se'n aná y quan fou al carrer, la curiositat lo mogué á mirar la capseta, la obrí y li eixi lo negre que li demaná que volia.

Lo noy tot parat no savia que respondreli, fins que li va dir que li dongués lo necessari pera mantenirse. Y desseguida's trobá tot lo que havia de menester pera ben viure. Cercá á lo seu germá gran ab qui visqueren junts, y ab la capseta tingueren tot lo que desitjaren fentse richs y poderosos, pero may ab desmasia, mentres que sas germanas, gastant á tot plér, sense guanyar res, plenas de orgull y boato, s'arruinaren de tal manera que cap per vall, cap per vall, aviat los hi fou precis viurer d'almoyna.

Quan los dos germans ho sapigueren, encara que tenian motius pera estar ressentits d'ellas, com tenian bon cor, las cercaren y perdonantloshi sa ofensa, se las endugueren ab los seus marits á casa seva, neta y ben arreglada, mes ab gens de vanitat y luxo y'ls tractaren á tots com á germans y amos ab ells de tot lo que en la casa hi havia, de lo qual aquellas mes de quatre voltas quan los hi venia á la memoria la seva antigua conducta se'n avergonyían y'ls donava forsa pena. Los dos germans may los hi retragueren, ans al contrari feyan quan los podia complaure y tots junts visqueren molt felissos.

## Lo Xisclet de Caldas.

Lo Xisclet de Caldas era un home molt viu y ardit á qui may contratemps ni desgracia alguna espantava per tal que ab las sevas manyas de totas se'n sortia; aixó no privava de que sempre fos mes pobre qu'una rata, tant, que tot sovint li era precís inventarsen alguna pera procurarse lo necessari per viure. Ab eix intent havia agafat un llop feya ja alguns dias, que mitj domesticá y's posá á vendre, dihent per tot que era un gos grossísim travessat de ca y llop, que son los millors pera guardar los remats.

Un sastre que prop de casa d'ell vivia, home manifasser y curiós, d'eixos que per tot arreu se fican y en tot volen entendre, quan va saberho, se'n aná desseguida á casa'l Xisclet y's feu ensenyar lo gos, sabentlo enganyar tan be'l Xisclet ponderantli lo bo qu'era y'l bon servey que li faria, que'l sastre hi caigué y li comprá'l llop per preu ben pujat. Tot content lo sastre ensenyá lo llop á sa muller, la qui conegué l'engany, mes no gosá á dir res, per pór que tenia á son marit. Est agafá'l llop y tot content lo dugué al remat en lo qual feu aquell tal destrossa, que's pot dir que no va deixar bestia sencera.

Quan lo sastre ho va sapiguer, podeu contar quin enfado va tenir; fet un foll se'n aná á casa'l Xisclet lo qui pensantsho per tal que li coneixia'l geni ja estava preparat per una altre befa y era que havia comprat duas llebras vivas, n'havia deixada una á sa muller y la altre se la havia enduta ell al traball, dihent á sa esposa que si hi anés lo sastre deixés anar una llebra manantli que anés á cercar á son amo y qu'ell d'amagat ja ho observaria y compareixeria ab la altre llebra.

Del dit al fet, aixi succehí; lo sastre se'n aná á casa'l Xisclet dient á tothom que hi hauria una desgracia, que no hi havia remey pera aquest, que ja havia acabat la seva vida, y fent tantas y tantas alharacas, que tothom se'n reya per lo molt que'l coneixian. Efectivament, arribá á casa'l Xisclet, ab un gran crit y malmodo preguntá si l'amo hi era, y com la dona li digués que nó, li maná qu'inmediatament lo anés á buscar sino volia morir tambe ella. La dona li digué que no hi podia anar ella mateixa, empero que hi enviaria una llebra que tenia, qu'era molt ben ensenyada, y trayentla de dins, la deixá anar, li doná un cop á las ancas y li digué: ves á cercar al teu amo. La llebra podeu contar com va fugir desseguida.

Al cap d'una estona arribá tot serio lo Xisclet ab una llebra al coll y al entrar digué: --Qui es que'm demana, qu'aquesta m'ha vingut á cercar?

Lo sastre creyentsho tot admirat, digué: --Jo que 'us venia á veure.

--Y qué voliau?

--Oh res, ¿y aquesta llebra 'us á vingut á cercar?

--Vaya! per aixó la tinch ensenyada; ja li podeu manar lo que vulgueu, sigui lo que sigui, que 'us ho fará desseguida, jo no necessito de cap mosso ni de ningú per avisarme, ni dur recados; aixi estalvio una mesada, la meva dona no's te de destorbar y sempre estich ben servit.

--Y que'n voldriau molt?

--Home! encara no se si me la vendria, perque com 'us dich m'estalvia un mosso, mes si tant me la pagavau?

--¿Si no m'enganyavau?

--Que 'us he enganyat may per ventura?

--No, pero aquell gos que 'us vaig comprar ahi, tant va esser arribar al remat com menjarsem totas las ovellas.

--Home, no veyeu que no las coneixia!

Lo sastre quedá satisfet ab eixa resposta, concertaren abdos la llebra que'l Xisclet se feu pagar á bon preu y carregat ab ella se'n ana aquell á casa seva ahont sa muller no pogué menos de murmurar mes ab beu baixa, com si diguessim una miqueta, perque lo seu marit no la sentís. Lo sastre's guardá la llebra fins que se li esdevingué enviar algun recado, qu'allavoras trayentla, li esplicá be ahont tenia d'anar y lo que havia de fer y la aviá. ¿L'heu vista corre? encara no's vejé lliure, camas ajudeume, pel cantó que primer va poguer va fugir deixant al sastre ab un pam de boca.

--Ara si que'l mato, no se'm escapa.-- Y se'n va anar cap á casa'l Xisclet.

Heuse aqui que'l Xisclet lo va veure venir y digué á la seva dona: ompla una bufeta de sanch y pósatela al pit; la dona ho feu y ell que comensa com si tingués unas grans barallas ab la seva dona, crits d'açí, crits d'allá, movia un terratremol tant gros que quan lo sastre hi va arribar, volgué paibagarlos, mes lo Xisclet agafant en aquell moment un sabre vell que tenia, doná tal cop á la seva dona, que brollá desseguida un gran doll de sanch y aquella caigué en terra.

--¿Que heu fet, home de Deu, que heu fet, ja no 'us lliureu del pal y encara lo que's pitjor condemnat á la altre vida? ¿y com ho fareu are, qui cuidará de vós, qui 'us courá la vianda, qui...

--Oh, per aixó ray, lo que's pel menjá poca pena'n passo, aqui tinch una olla que per ella sola bull y sense foch, basta que un li mani perque ho fassi desseguida, mireu com ho fa.-- Efectivament, vora del foch hi havia una olla que al moment d'arribar lo sastre havian tret del foch en lo mes fort del bull y qu'encara anava fent bombollas.

--Home, aixó es admirable, y quina olla tan sorprendent! pero y la vostra dona? y la justicia que 'us agafará tan prompte com ho sapiga y á mi també? oh! estem perduts, estem perduts.-- Y'l pobre's desesperava.

--Per la dona, no'n passo cap cuydado, si vuy la puch tornar á fer viure y desseguida, ja ho veureu.

Y agafá una trompeta que tenia per alli arreconada y comensá de tocar. Al primer só, la dona feu una mica de sospir, al segon ja's comensá á moure y poch á poch aná alsantse fins á quedar enterament dreta y dir que no havia estat cosa.

Lo sastre no savia tornar en sí de la sua sorpresa y com tot sovint tenia rahons ab la seva dona. s'agradá tant d'aquella trompeta que á tot preu volgué comprarla juntament ab la olla que donaria descans á sa muller.

Lo Xisclet se feu pregar una miqueta, mes á la fi li vengué las duas cosas y tot content se'n aná lo sastre cap á casa sua, en la que la seva dona s'enfadá tant que'n tingueren una de mil dimonis.

--Donchs demá ho veurem.

--Si, senyora, demá ho veurem, te trobarás ab lo dinar fet, sense que tu sisquera te'n adonis.

L'endemá al matí, lo sastre tot satisfet posá la vianda á l'olla sense gens de foch á sota y's posá á esplicar á tothom, lo de la olla tan bona que tenia: mes anavan passant las horas y la dona rabiant fins que foren las dotze del mitjdia que la aygua y vianda eran tan fredas y cruas com quan las hi havian posadas.

Ne voleu de befas y bromas per part de la dona? apesar de que la tenia aturdida s'arribá á desmandar y va comensarne una dintre d'aquella casa que 'us dich que'ls dimonis hi ballavan. Lo sastre fora de sí no sabia lo que li passava, lo cas es que de un cop deixá estesa á la seva dona. Llavoras torná de son arrebato y tot lo qu'eran furias, se convertí en pór y congoixas. Afortunadament se recordá de la trompeta, hi corre, comensa á bufar, y bufa que bufa, la dona no s'alsava,'s treu de la boca la trompeta, se la mira, la palpa d'un cantó á l'altre y bufa mes fort, semblava un perdigot de vermell, mes la dona tampoch s'alsava, per fi despres de molt temps conegué'l seu erro. Llavoras comensá la sua desesperació, y veyentse perdut y desesperat, isqué al defora, cridá á dos homes, aná al camp ahont traballaba'l Xisclet, lo lligá, 'l va ficar á dintre d'un sach y pujantlo á dalt de la mula del mateix Xisclet, se'n aná ab los dos homes á tirarlo daltabaix d'una timba.

Pe'l camí passaren per una hermita ahont tocavan á missa y'l sastre volgué ficarshi pera lo qual lligá la mula á un arbre. Y mentres ab los dos homes era á missa lo Xisclet se posá á cridar desde dins del sach: --Pobre de mi, que'm volen fer esser rey, pobre de mi, que'm volen fer esser rey.

Un pastor que va sentirho, s'hi acostá y li digué:

--Jo'n seria de rey.

--Donchs, ja veureu, deslligueume, fiqueuse dintre del sach y ho sereu.

Lo pastor s'ho va creure, 'l deslligá, se ficá ell dintre del sach y'l Xisclet lo pujá y'l fermá be á dalt de la mula y marxa, mentres que l'altre boy lligat quan se creya que lo anavan á fer rey, sentí la conversa del sastre y'ls seus dos companys que s'enrahonavan sobre la timba ahont lo tirarian y va comensa á cridar:

--Ja no'n seré de rey, no m'hi tireu, ja no'n seré.

Y pobre home, cop de voler sortir del sach. Mes los altres, creyentse que era'l Xisclet, encara lo lligaren mes, se'n mofaren y quan foren al peu de la timba tiraren lo sach á daltabaix.

Desseguida se'n anaren y quan estavan tots satisfets creyentse haver castigat al Xisclet, ab gran sorpresa'l vejeren prop de la hermita ahont havian ohida missa, que tot cantant pasturava un gros ramat d'ovellas. Lo sastre quedá fret, no sapigué lo que li passava, mes es lo cas que may mes va sapiguerse d'ell.

## En Pere Patufet.

Era un noy tant petit, petit, que ni un gra de mill. Heuse aquí que un dia á casa seva l'enviaren á buscar un xavo de safrá y quan es á la botiga ell que diu:

--Donguim un xavo de safrá.

A la botiga tot era mirar, mes no veyan á ningú, de tant petit qu'era; veyan solsament un xavo que's movia, mes no podian pensar qui'l duya.

Y'l noy que torna á dir:

--Donguim un xavo de safrá.

Los de la botiga vejeren una cosa petita com una pussa, prengueren lo xavo hi posaren en son lloch un xavo de safrá y vejeren com aquest se'n anava.

Heuse aqui que quan lo noy fou al carré van comensar á caure gotas y ell que per no mullarse se fica sota una col.

Tot quiet dessota d'ella s'estava, quan va venir un bou y's menjá col y Pere Patufet.

Los de casa seva veyent que no venia, comensaren á estar ab ansia y eixiren á buscarlo:

--Pere Patufet ahont ets? Pere Patufet ahont ets?

--Dintre la panxa del bou que no hi trona ni hi plou.

--Oy! Senyor! ahont será, tot era anar d'un cantó á l'altre, cridantlo:

--Pere Patufet, Pere Patufet, ahont ets?

--Dintre la panxa del bou que no hi trona ni hi plou.

Los de casa seva admirats. Pero ahont será, deyan, ahont pot esser?

Heuse aquí que quan mes atrafegats estavan cercantlo, tot d'un plegat

Lo bou va fe un pet; vet aqui en Pere Patufet.

## Lo rey Herodes.