Part 3

Al mati següent lo nostre home quasi no savia que ferse, si anarsen sense dir res ó be despedirse de lo amo, quan baixant aqueix l'abrassá y li digué que be podia darse per ben content de no haver dit res la vetlla avans, perque sino, hauria seguit la sort dels altres que ho havian fet, á qui á tots havia mort creyentlos culpables y cómplices ab la sua dona per l'interés que per ella's prenian, mes qu'ell ab lo seu callar li havia tret la vena dels ulls y tornat la pau á la familia, donchs s'era ben convensut de que no tenia cap interés pera ella.

Lo nostre home'n fou tant mes content quan vejé que'l segon consell li havia salvat la vida y prenent comiat del home, emprengué altre volta camí pensant en la alegria que tindrian sa esposa y sos fills de veurel altre vegada, y camina que caminarás, al últim arrivá á veure lo campanaret del seu poble y mes enllá tota voltada d'hermosos arbres la seva blanca caseta ahont hi tenia tots los millors recorts de sa vida y lo qu'estimava mes y feya sa felicitat en eixa terra.

Contar la emoció que va sentir no's pot pas esplicar, semblava que tot ell se rejuvenia y tornava á nova vida. Ab lo cor palpitant s'hi dirigí y quasi ja era ben aprop que'l sol ja se n'havia anat á la posta, quan per la porta de darrera vejé eixir un capellá que s'abrassava ab la seva dona. Un núvol passá per davant de sos ulls, ¡quin desengany mes terrible! gaire be li fou precis aguantarse ab un arbre pera no caure á terra. S'aturá sense saber que ferse; per fi la sanch pujá á son cap y foll enterament, eixit de test, se'n aná cap á casa seva. De sopte li ferí la imaginació lo tercer consell "avans de fer una cosa, dorm ab ella" y cavilant, cavilant, se'n aná cap á casa seva á veure venir.

La seva dona y'ls seus fills aixi que'l vejeren podeu contar quina alegria van tenirne, tant mes grossa quant era menos esperada, donchs que despres de tant temps, y promesas cada any de venirne, may ho feya. Empero hi faltava un fill: l'home recelós y agitat com estava no se'n havia adonat, per fi va preguntar per ell y la seva dona li contá que feya poch que havia eixit per anar á fer exercicis tota la nit, donchs que s'havia fet capellá y l'endemá cantava la primera missa.

L'home llavoras ho comprengué tot, abrassá á la seva dona y li explicá lo recel ab que havia arribat, pero que mercés als consells qu'havia rebut, s'havia lliurat de matarla y de perdres ell y tota la seva familia. Com es natural tothom volgué saber quins eran aquestos consells y qui'ls hi havia donat; l'home ho explicá tot fins los perills de que l'havian tret durant lo camí y quan se pensava que tots n'estarian contents vejé que la seva dona posava d'alló mes mala cara.

--¿Y be, y donchs no dus res de tots aquets tres anys, y ab tres consells t'has aconsolat? veyam si'ns donarán pa pera viure.

Y aixis comensaren contra ell una pila de recriminacions que'l home tingué d'aguantar. Per fi's posá tota la familia á taula á sopar, donchs que ja era hora, y recordantse l'home del pa que li havia donat lo sabi Salomó, y de que li havia dit que no se'l menjés pe'l camí, sino quan fos á casa seva, lo feu treure del sarronet, lo posá al mitg de la taula y quan los fou menester'l ensetaren y ab gran sorpresa vejeren eixirne diners de dintre, l'obriren pe'l mitj y aparegué en monedas d'or, bo y comptant, tot lo que pujava la soldada de las tres anyadas qu'havia estat l'home en casa lo sabi Salomó.

Llavoras tothom conegué la gran prudencia y sabiduria d'aquest y no tenint boca mes que pera alabarlo, foren molt contents y per sempre mes ben richs y felissos.

## Los dos germans.

Hi havia un pare que tenia dos fills, los quals eran molt ambiciosos, aixi es que en ser un xich grans, trovaren petita la casa del seu pare y estret lo poble en que vivian y determinaren fugirne.

Y un dia al dematí, tots dos ab lo farsellet á la esquena, se'n van anar de casa seva: --Jo vuy ser bisbe, digué l'un. --Donchs jo rey, respongué l'altre; y anaren seguint fins que'l cami's partia en dos, que cada un tirá per un costat, l'un á la dreta y á la esquerra l'altre.

Lo qui volia ser bisbe va trovar una bossa plena de diners, ell que la pren, se'n va á la ciutat, se posa á estudiar per capellá, s'ordena y com tenia tants y tants diners, era un gros las caritats que feya, de manera que la seva fama de virtuós se feu pública y'l feren bisbe quan morí'l que hi havia. Aquell ja havia lograt son objecte.

L'altre aná seguint son cami y en lloch va trobar res, ni medi pera pensar com podria satisfer la seva ambició, solsament al cap de molt temps va trobar dos xicots que's barallavan.

--Que feu aquí, com es que 'us baralleu?

--Es que tenim una cadira y una trompeta y tots dos la volem.

--¿Y per una cadira y una trompeta 'us baralleu aixis?

--Es que la cadira te la virtut de que assentantshi porta allí ahont un vol, y la trompeta de que tocantla fa eixir tants soldats com se vulla.

Lo noy va pensar aixó sí que fa per mí: ell que diu als noys:

--Ja 'us ho partiré jo, aparteuvos y 'us ho faré á palletas.

Los noys de bona fe hi caigueren, li donaren cadira y trompeta y ell asseyentse á la primera, diu:

--A la ciutat del rey.

Y la cadira'l dugué á aquella ciutat. Quan hi fou, va llogar una casa davant mateix del palau, y com veyés á la princesa, va comensar d'enamorarla. La noya també s'agradá d'ell, donchs qu'era molt guapo y poch á poch arribaren fins á enamorarse.

Un dia que com á bons enamorats tot s'ho explicavan, lo noy li digué com tenia una cadira que portava alli ahont un volia y una trompeta que tocantla feya eixir tot de soldats, y la noya tota curiosa li digué que li ensenyés.

--Donchs ja veurás, seu á n'aquesta cadira y ves ab lo teu pare.

Lo rey tenia gran consell y quedá tot admirat de veure arribar alli al mitj á la seva filla.

Aqueixa li explicá lo de la cadira y la trompeta, y'l rey li digué que fes per manera de quedarsho, donchs qu'eran cosas que'ls podian servir molt.

La noya se'n torná cap á lo seu enamorat y li digué que li deixes probar la trompeta á lo qual aquest hi caigué de tal manera, que la noya asseyentse á la cadira y tocant la trompeta desaparegué de la seva vista. Eixiren desseguida los criats y llensaren al noy fora del palau.

Lo noy s'encoratjá de tal manera que no es pera dir: lo cas es que's trobá pobre y sens saber que fer emprengué camí fora de la ciutat. Caminant, caminant, sense trobar res, al últim vejé una figuera.

Ell que se n'hi va, menja una figa, despres una altra y anava á menjar la tercera quan s'adoná de que li havian nascut duas banyas al cap. Llensá aquella mes que correns y baixá de la figuera ab las duas banyas que no sabia com tréureselas ni taparlas, emprenguent altra volta'l cami.

La gana l'aturdia, emperó no veya mes que figueras y no s'hi gosava á enfilar ni tampoch á cullir cap figa. Camina que mes caminarás, vingué un moment en que no pogué mes y banyas ó no banyas va resoldres á menjar figas. Ell que se'n va á una figuera, menja una figa y li desapareix una banya, en menja una altra y li desapareix l'altra banya.

--Ja estich salvat.

Y cullintne mitja dotzena, va recular de camí, va cullir sis de las altres figas que feyan eixir banyas y se'n va anar á la ciutat del rey ahont las posá en venta.

Com era al mitj de l'hivern, tothom quan las va veure las hi va aná á comprar, mes ell ne volia un preu tant crescut que ningú tenia prou diners. Los reys quan ho sapigueren, las hi feren aná á comprar y'l noy los hi vengué la mitja dotzena que feya sortir banyas.

Los reys, com podeu contar, no ho sabian, y partintselas, ne menjaren duas lo rey, duas la reyna y las altres duas la princesa, y heuse aqui que'ls eixiren á tots desseguida unas banyas que ni ells mateixos savian avenirsen.

--Aixó es aquell home qu'ha venut las figas, potser eran encantadas!

Lo feren buscar y compareixe al palau, y'l noy que'ls hi diu:

--Aixó no es res, jo prometo curarlos, mes te d'esser patint molt.

Tots se'n aconsolaren.

--Comensarém per lo rey.

Y enduguéntselen dintre un quarto, li comensá á darli bastonadas fins á cinquanta que li feu veure'ls ulls verts, despres li doná á menjar duas figas de la altra figuera y las banyas li desaparegueren.

--Ara la reyna.

Y tancá á la reyna dintre lo mateix quarto; mes com la pobre dona no hi tenia cap culpa, li doná solsament á menjar las altres duas figas, fentli mercé de las bastonadas, y quedá curada.

--Ara la princesa.

Qu'era lo qu'ell volia y se la endugué al mateix quarto, ahont se descubrí qui era y li comensá á donar tantas bastonadas, dihentli que no pararia fins que li tornés la trompeta y cadira, que la noya no tingué altre recurs qu'entregárlashi. Llavoras li doná las altres duas figas y quedá la noya sense banyas.

Una volta torná á estar lo noy en possessió de sos maravellosos objectes pensá com ho faria pera esser rey y recordantse del seu germá, se n'hi volgué anar, s'assentá á la cadira y's trobá en un palau grandiosíssim tot ple de criats los qui li preguntaren qui era y lo que cercava.

Lo noy'ls hi digué que cercava al amo, donchs que no tenia cap dupte de que aquest seria'l seu germá, lo feren entrar y'l vejé assentat á una gran cadira tot voltat de patjes que l'un li tenia'l bacul y l'altre la mitra.

--Donchs que ja ets bisbe?

--Sí; y tu que no ets rey?

Lo noy li explicá tot lo que succehit li havia y lo seu germá li doná una bossa plena de diners y li digué que se'n tornés á la ciutat del rey á lograrho. Se'n hi aná aquell y quan hi fou, construhí un palau molt gran davant mateix del que habitavan los reys.

--De qui será deyan aquestos, tan hermos palau? mes quan ho sapigueren, recordantse de las burlas que'ls hi havia fet, no'n volgueren sapiguer res, per mes que la noya, estimantlo encara, intercedís ab los seus pares pera que li deixessin casar.

Lo noy torná á demanar consell al seu germá qui li digué que toqués la trompeta; y fentho, per tots quatre costats de palau li comparegueren una munió de soldats á las sevas ordres. Se posá al davant d'ells; lo seu germá'l va acompanyar donchs qu'allavoras los bisbes anavan també á la guerra y los pares de la noya quan vejeren aquell numerós exércit en lo quin fins hi anavan bisbes, cregueren ben be que'l noy era un princep que devia haver estat encantat, li concediren la filla, casantlos lo germá bisbe, lo rey'ls entregá'l regne, donchs que ja era molt vellet, y'l noy y la noya foren molt felissos regnant molts anys en aquella terra.

## Altafulla.

Hi havia un poble en que tot eran bruixas, lletjas y vellas, que tenian mes poder que no pas lo diable. Las altres pocas donas de las que hi vivian, quan ne veyan alguna, amagavan sas criaturas y fins ellas mateixas fugian per pór d'una mala mirada, amagantlashi sobre tot las bestias de llurs casas, pus moltas vegadas sens saber com las trobavan totas mortas de sols una mirada d'aquellas.

Las bruixas per aixó, encara que veyessin que tothom ne fugia, no'n feyan gens de cas, ans al contrari, procuravan ferne de las sevas aixis qu'ocasió se'ls presentava y anavan cada nít del dissapte á juntarse en unas ruinas y á tenir sás conciliábuls.

Sobre tot si feya lluna, encara millor, y entre mitj dels xiulets de las ólivas y dels cants dels grills treyan d'una cova una grossa caldera, arrancavan de las escletxas de la paret las arrels y herbas secas, encenian una foguerada, cada una hi tirava las herbas é ingredients que duya, ho remenavan be ab una pota de cabra, se posavan á ballar fent sardanas vertiginosas de tant depressa, entre mitj de xisclets y crits horribles, y despres untantse, cridant "Altafulla", quedavan convertidas en aucellots negres com á mals esperits y's posavan á volar per damunt de la terra fent la desgracia de per tot alli ahont passavan, fins á esser al demati següent, que, tornantse altre vegada donas, cadescuna se'n anava pe'l seu cantó, vellas y lletjas, ab la ma al gayato, la esquena corva y la cabellera esperrucada, com si tal cosa.

Tot aixó's deya en lo poble y mes de quatre postas hi havia hagut entre'l jovent per qui ho aniria á veure y fora prou valent pera arriscarshi, mes ningú gosava. Un jove per fi, de cos gentil y ánima ben disposta, volgué probarho: arribat lo dissapte, al esser al foscant, se'n aná tot sol cap al castell de las bruixas y's posá á esperar que la hora fos arribada.

Lo vent ab impetuosa furia, passant d'un cantó á l'altre, feya estremir las parets y cambras, la nit era fosca, las herbas y arrels fregant per tot, produhian sorolls estranys y ferestechs, si alguna cosa s'ovirava, era sols de tant en tant los dos encesos ulls d'alguna óliva posada al cim d'un capitell ú oberta finestra, fixant sa mirada com si escudrinyés alguna cosa, y'l jove amagat allí en un racó d'una cambra, entre mitg d'un munt de pedra, anava esperant la hora. Quan va ser prop de la mitja nit, vejé arribar una porció de vellas, las quals se besaren en lo front mentres s'esgarrapavan ab las unglas, y carregada cadescuna ab un manadet d'herbas, encengueren un gran foch, hi posaren una grossa caldera, tiraren en ella mentres anavan murmurant cosas estranyas, ara una, ara altre de las herbas que duyan y prenent aquestas diferents colors y visatjes se posaren aquellas á ballar una llarga sardana. De tant en tant s'aturavan y una nova sustancia estranya anava dins de la caldera; fins hi arrivaren á tirar un bras de criatura. Llavoras lo foch prengué un color estrany y s'alsá una fumarada tan calitginosa y pudenta que quasi no's podia respirar, ni las unas bruixas ab las altres gaire be's veyan y anavan resant y murmurant mentres la caldera's refredava y ellas s'anavan fent los untets fins que en un rellotge lluny se sentiren las dotze, que dihent totas de cop "Altafulla" quedaren tornadas en aucellots negres y emprengueren lleugera volada.

Lo jove que ho havia estat veyent tot y que las havia vistas desapareixe, no quedant satisfeta encara tota la seva curiositat, volgué corre la aventura fins al últim estrem y sapiguer ahont anavan y lo que feyan, volgué ser com las bruixas, y aixis que las vejé empendre son vol, aná correns cap á la caldera, s'untá be ab tots los ingredients qu'en ella hi havia y pensant que si deya "Altafulla" tindria d'anar tan alt com las bruixas y aquestas lo veurian y'l matarian, ell que diu "Baixafulla" y sens saber com quedá convertit en burro.

No hi hagué remey; la paraula estava dita y sentí creixers las orellas y allargárseli'ls brassos, arrodonirseli peus y mans fins á esser potas, al detras eixirli cua, no podent fer mes que brams y ab una forsa tant gran que lo impulsava que no tingué altre recurs que posarse á corre seguint sempre lo vol de las bruixas. Aixis es qu'eixas volant en un moment eran d'un cantó á l'altre y ell anant per terra, saltant barranchs, tot arreu espinantse, topant ab casas y arbres, sempre seguintlas, no tenia esma ni savia lo que li passava, ni de quin modo eixirse. Volia cridar mes sols brams eixian de sa boca y foll, sentia las imprecacions d'algú que'n los camps regava ó passava per los camins á qui tocava y fins li aparegué sentirse corre al detrás, mes may podia aturarse. Qui sab quantas terras arrivá á atravessarne fins que per fí per la sua sort vejé clarejar l'auba y comprengué que s'anava acostant cap al castell de las bruixas. Llavoras comensá á respirar, mes arribá á aqueix al mateix temps que las bruixas y aqueixas vejent lo burro, esclafiren en una mofadora rialla, l'agafaren, li lligaren un ronsal ben fort que fermaren á una reixa y cada una ab lo seu bastó li aná pegant cops y mes cops per la sua esquena fins á llevarli la pell, que allavoras poch á poch li aná eixint la de home, fins á recobrar sa primitiva forma, mes tan fet malbé, tot espinat de camas y fet un blau lo seu cos, que caigué en terra sense que ningú l'hagues pogut coneixe y demanant misericordia á las bruixas, mes ja no'n va veure ni una; totas havian desaparescut. Com va poguer va alsarse, se'n torná al poble, en lo que tothom n'hagué grossa llastima y ningú volgué tornar á esser curiós ni á fer cap mes probatura.

Y ara:

Acabat amen Jesús detrás de la porta n'hi ha un fús.

## Lo espabilat.

Una vegada era un jove que tingué de corre moltas terras y al tornar á casa seva, despres de molts anys de ausencia, la seva mare fou tan soptada que fins arribá quasi á caure malalta d'alegria. Lo jove s'abrassá ab ella, li feu paibagar lo plor, y quan se creya felis de trobarse altre volta á casa seva, sa mare li manifestá que en mitj del goig tenia novas ben tristas que darli y era que mentres ell havia estat fora havia mort lo seu pare y qu'ella, viuda, havia arribat á tal grau de pobresa, que allavoras mateix no tenia res pera menjar.

--Y per aixo 'us espanteu? no teniu res, absolutament res á casa?

--Res.

--Ja ho veureu. Y cercant, cercant, sols trobá cendra en la cendrera.

--Donchs ja'n tinch prou.

--Sí, pero de cendra no se'n menja.

--No hi fa res, treyeula y fiqueula dintre d'un sach fariner.

La dona ho feu, doná'l sach ple á son fill y aquest carregantsel al coll se'n aná cap á un molí ahont ja savia que no hi havia aygua, deixá'l sach á terra, donchs que li pesava molt, y cridá al moliner.

--Ola, moliner, venia á veure si'm voldriau moldre aquest sach de blat que porto.

--Jo prou, mes no tinch aygua.

--Donchs á fe que'm convindria molt.

--No pot ser de cap manera.

Lo jove, sentint aquella resposta, agafá'l sach, sino que'n compte de pendre'l seu, en culli un que n'hi havia al costat mateix ple de farina y se'n aná cap á casa seva, en la que trobá á la seva mare que'n fou tota contenta de veures ab tant be de Deu.

Mentres tant lo pagés, amo de la farina, se'n aná al molí, demaná'l seu sach, y va endurselen, mes quan fou á casa seva y's trobá ab que á dins hi havia cendra se'n cremá d'alló mes y va anarsen desseguida al moli, ahont lo moliner quedá mes que parat de lo que succehia.

--Sino qu'haji estat aquell xicot qu'ha vingut de llunyas terras.

A tot aixó un vehí que hi havia que no era gaire amich del moliner, comensá á mofarse de la burla que li havian fet y'l moliner se cremá tant que se'n aná á casa del jove á dirli que li dongués lo sach de farina que li havia cambiat ó sino, si se'l volia quedar, ja li donava ab tal que anés á pendre y li dugués lo cavall del seu vehi; donchs que aixó era per ferli una burla.

Lo jove s'estimá mes pendre lo cavall que no pas tornar la farina, lo moliner pagá aquesta al pagés y aquell se posá á escriure una carta al vehí del moliner dihentli qu'aquella nit li tenian de robar lo cavall que tenia.

Aixi que'l vehí la va rebre, se posá en guarda, tancá be totas las portas y maná á sos criats que no deixessin pas may de vista al cavall.

Heuse aqui que al foscant:

Truch. Truch.

--Qui hi ha?

--So un pobre, si'm voldriau dar aculliment per aqueixa nit.-- Lo jove s'havia vestit de pobre.

--No pot ser germá qu'aquesta nit nos tenen de robar lo cavall.

--Be, mes que hi tinch que veure jo ab lo cavall?

Per fi, despres de molts duptes y enrahonaments li obriren la porta. Lo pobre com de costum se'n aná cap á la establa, se hi apariá un jas de palla y's posá á fer veure que dormia.

Los mossos vetlla que vetllarás allí al peu del cavall, al últim se posaren á jugar y'l pobre, tot fingint que ab los crits se despertava, volgué esser de la partida y's posá á jugar també.

Ab lo jugar, enrahonant y cridant, vingué molta set als mossos y'l pobre treyentse una carbasseta de vi'ls hi dona beure. Mes en lo vi aquell, lo pobre hi havia posat dormitori y'ls mossos comensaren á adormirse qu'ells mateixos s'admiravan de no deixondirse.

--Com ho farem, deyan, si'ns adormim y'ns roban lo cavall!

Mes un d'ells qu'era mes viu que'ls altres va respondre: --Ja sé com ho faré, posaré la sella al cavall, jo hi pujaré á dalt y aixi, encara que m'adormi, si se'n duhen lo cavall jo tindré de sentirho.

Lo jove, quan los vejé á tots adormits fins lo qui era á cavall, agafá quatre estacas, afluixá la sella, las hi ficá per entre mitg y fent seguir poch á poch al cavall obrí la porta y fugí, deixant á l'altre adormit dalt de la sella sostinguda per las estacas.

L'endemá al demati, l'amo, desde'l seu cuarto, cridá als mossos si tenian encara guardat lo cavall y'l de dalt de la sella li respongué que sí, donchs qu'ell encara'l muntava. Mes quan aquell arribá á la establa y's vejé burlat d'aquella manera, s'encoratjá d'alló mes y comensá á cridar d'un cantó á l'altre movent tant esbalot que eixiren tots los vehins y un, qu'havia vist las burlas que feya l'altre dia al moliner, no pogué menos que riuresen, cosa la qual resentí en gran manera al burlat.

--Es lo pobre, es lo pobre,-- digueren tots, --mes qui podrá ser aquest, qui podrá ser?-- Per últim pensaren que no podia ser altre que'l jove vingut de llunyas terras.

L'amo del cavall que se n'hi va y li diu: --Tú m'has pres lo cavall, t'ho perdono per la gracia ab que ho has fet, mes te de ser ab una condició y es que prenguis los llansols de mon vehí mentre estigui adormit.

--Prou ho faré.

Ell que guarneix un ninot de palla, espera que sigui fosch y quan conegué que tothom era al llit, s'enfila á la finestra del vehí, hi posa'l ninot, baixa y quan es á baix tira una pedra ben grossa á la finestra.

La dona's va despertar y ab la por al cos tocá al seu marit y li digué com havia sentit fressa á la finestra. L'home s'alsá y de puntetas se'n va cap á la finestra y aixis que la obre y't veu un home li dona una espenta y'l tira á daltabaix. Desseguida se sentí un crit horrorós.

Llavoras comensá la por: --Potser l'hauré mort.

La dona que li diu: --Ves, baixa, agafal y llensal ben lluny.

L'home's llevá, baixá, obri la porta y se'n aná á llensar un xich mes lluny al ninot, mentres lo jove se n'entrá á dins de la casa y digué ab veu baixa á la dona.

--Tú, donam los llansols que lo embolicaré perque no's veji tant.

La dona, creyent qu'era'l seu marit, ho feu y quan arribá aquest y vejé'l llit sense llansols, li preguntá com es que'ls havia trets.

Y la dona que li diu: --Ay! ay! si tú m'ho has dit!

Llavoras conegueren la burla.

--Qui podrá ser, qui podrá ser? Sols ho pot haver fet lo jove que ha arribat de llunyas terras que ja n'ha fetas d'altres.

L'endemá al demati l'home se'n aná á trobar al jove y li digué que no li perdonava la burla sino'n feya una, pero ben grossa, á un usurer que en lo poble hi havia.

Heuse aqui qu'aquest usurer era un home molt avaro y pera no gastar llum, aixis qu'era entrada de fosch se'n anava á la Iglesia á fer veure que resava; lo jove l'espiá be y al vespre, quan la Iglesia era deserta que no mes hi havia l'usurer, ell que s'hi fica, 's posa al peu del altar y comensa á cridarne.

--Qui vulgui anar al cel ara es l'hora, qui vulgui anar al cel ara es l'hora.

L'usurer que tenia la conciencia molt bruta ho va sentir y digué.

--Jo.

--Donchs porta tota la riquesa que tinguis.

L'usurer se'n va anar cap á casa seva y com era tant avaro, ne prengué no mes una part y se'n torná á la Iglesia. Mes lo jove que ja'l coneixia, encara no va sentir qu'entrava, 's posá á cridar:

--No la portas tota, no la portas tota.

No tingué altre remey l'usurer que anar á cercar tots los diners que tenia, y deixarlos al peu del altar; lo jove los prengué, tapá d'ulls al usurer y lo feu pujar per la escala del campanar donantli un cop á cada replá, dihent: --Ara som al primer punt de la gloria, ara som al segon, ara al tercer.

Despres lo feu baixar y corre sempre tapat d'ulls per diferents carrers dihent á cada cantonada despres d'haverli donat un bon cop á las espatllas: --Ara som al primer carrer del cel, ara som al segon carrer, ara som al tercer.

Al últim lo pobre usurer se cansá y volgué desferse lo mocador, y lo jove despres d'haverlo aplansonat una mica, apretá á corre ab los diners y'l deixa allí sol ahont á l'endemá lo trobaren los vehins malmés y pobre, no tenintne ningú llastima, mentres lo jove enduguentsen la seva mare aná lluny á disfrutarne de las riquesas.

## La noya dels cabells d'or.