# Lo rondallayre ## Part 6 Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/lo-rondallayre-75409/index.md --Si haguessis vingut á passeig! quina noya haurias vist ab un vestit de plata qu'encantava! Y ella'ls deya: --Potsé si, potsé no, potsé si qu'era jo. --Arri allá la Ventafochs, valdria mes que te'n anessis á la cendrera. Al altre dia li donaren un sach d'arros perque'l triés mentres fossin fora y se'n anaren al ball que'l fill del rey donava. La Cendrosa vejentse ab tanta feyna li vingueren las llágrimas als ulls quan de sobte se li aparegué altre volta la velleta, que li doná una nou y's posá á fer la seva tasca. La noya trenca la nou y li surt un vestit tot de campanetas; se'l posa y se'n va cap al sarau del fill del rey, ahont així que hi va entrar, totas las damas se moriren d'enveja, mes lo fill del rey la va coneixe desseguida y en tota la nit gaire be no va deixarla, com que sempre hi va ballarhi. Veus aquí que tant y tant ho va ferho y ella tant y tant be hi estava que sens'adonarsen se va trobar que finia la festa y no tingué mes remey qu'apretarne á corre y ab prou feynas arribar á casa seva. Sa madrastra y germanas, tot era dirli: --Si haguessis estat al ball! quina noya tan hermosa ab un vestit de campanetas haurias vista. Y ella'ls contestava: --Potsé si, potsé no, potsé si qu'era jo. --Mirat la Cendrosa, arri allí á ventá'l foch. Mes veus aquí que ab la pressa qu'era fujida, per la escala li caigué una xinel·la de cristall que no's pogué entretenir á cullirla y que'ls criats van trobarne. La van donar al fill del rey, qui coneixent que seria de la noya, va manar fer un pregó de que's casaria ab aquella á qui vingués bé la xinel·la. Totas las noyas se la emprobaren, mes á cap venia be, de tan petita, y'ls patjes anavan de casa en casa, sens trobar de qui era. Per fi arribaren á la de la Ventafochs y demanadas las noyas que hi havia, eixiren las duas fillas á cap de las quals pogué entrar la xinel·la, y ja quasi se'n anavan quan un d'ells preguntá si hi havia alguna altre noya y si be la madrastra'ls digué que be hi era, mes qu'era inutil probarli, perque may se movia de la cendrera, los patjes la feren sortir y li emprobaren la xinel·la, la qual li venia tant y tant be que tot desseguida coneixeren qu'era d'ella y la dugueren devant del fill del rey, qui la va reconeixe y's casá ab ella. ## La perera. Un pare tenia tres fills y en la seva horta una perera, que llevava unas peras tan grossas y bonas com no n'hi hagués d'altres en la terra. Mes cada nit se'n trobavan á faltar una que no sabian com podia esser. Per lo qual foren de parer d'anar á vetllarlas y se n'hi aná lo fill mes gran, y Tocan las deu, volta la perera, la pera encara hi era. Tocan las onze, encen llum, volta la perera, la pera encara hi era, mes la son lo vencia y s'adorm. Tocan las dotze, volta la perera, la pera ja no hi era. Ell que se'n torna á casa seva,'ls hi esplica y'l mitjá diu: --Ja hi aniré jo. Y á la nit següent va anarsenhi, y Tocan las deu, volta la perera, la pera encara hi era. Tocan las onze, encen llum, volta la perera, la pera encara hi era; mes la son lo vencia y s'endormisca. Tocan las dotze, s'alsa depressa, volta la perera, la pera ja no hi era. Y se'n va á casa seva y'l germá petit que diu: --Ja hi aniré jo. --Y va anarsenhi. Tocan las deu, volta la perera, la pera encara hi era. Tocan las onze, encen llum, volta la perera, la pera encara hi era; y la son lo vencia, mes ell vetlla. Tocan las dotze, y al punt que queyan, te veu un aucell gros y negre, que pren la pera y pega volada. Ell que li corra al detrás, sense perdrel may de vista, fins que veu que's fica dins un pou tan fondo, que feya feredat sols de mirarlo, y s'entorna á casa seva que ja estavan ab molta d'ansia,'ls hi conta qui era'l que'ls prenia las peras y ahont s'amagava, y tots junts van anarsen per si podian matarlo. Lo germá mes gran va esser qui primer hi volgué baixarhi, lo lligaren ab una corda, mes encara no era á mitj pou, va tocar la campaneta que espressament duya y'l van pujar desseguida. Llavoras volgué baixarhi'l mitjá, mes encara no era una mica mes avall d'ahont havia baixat lo gran, que toca la campaneta, y van pujarlo. Lo mes petit de tots va baixarhi y amolla, y amolla corda, que may n'hi havia prou, á la fi va arribar al fondo ahont hi havia tres portas. Ell que truca á la primera y surt á rebrel una vella ab uns uyals molt grossos que li eixian per damunt la boca, y á la quina preguntá ahont era l'aucell negre que se'ls menjava las peras de casa seva. Lo qual no volia dirli la vella, mes tant y tant ell va perfidiejarne que per fi li digué, que truqués á la porta del costat que potser allí li dirian, mes que s'anés ab cuidado, perque hi havia un gegant que matava á tots los que hi anavan. Ell que se'n hi va, troba una espasa rovellada, la pren y truca, y desseguida surt á obrirlo un gegant que s'abrahona damunt d'ell, mes com portava l'espasa li venta cop á las camas y'l deixá estés á terra. Se'n entra á dins y't troba un palau gran y hermos com cap altre, mes tot deshabitat que dava feresa, quan tot d'un cop, una veu prima y clara que mostrava esser de dona,'l crida y li diu, qu'era una princesa encantada y qu'anés á la vella que li diria com ho tenia de fer pera desencantarla: y no veya á ningú, mes se n'hi va, y la vella no volia dirli en cap manera, fins que'l jove cremat li pega cop d'espasa, y li trenca un dels uyals en mil bossins y micas y llavoras va dirli que anés á la tercera porta y que si podia matar un negre que hi habitava, tot se desencantaria. Lo jove que se n'hi va, truca á la porta y quan surt lo negre li pega cop d'espasa que'l deixa al siti, y tot va ressonarne y li aparegué una hermosa noya, guapa com un sol, que va dirli qu'era la princesa y que li regraciava lo que havia fet per ella. Desseguida va lligarla á la corda, va trucar la campaneta y se la enmenaren cap amunt. Mes los germans així que la vejeren s'agradaren tan d'ella y foren tan sorpresos, que junt ab lo seu pare se'n va anar cap á casa seva, sens pensar en lo seu germá que allí dins quedava. Y ell espera y aguarda fins que á l'ultim preveyent lo que havia succehit, se'n aná á trobar la vella pera que li digués com ho tenia de ferho pera eixirne, mes aquella era tossuda y no li volia dir fins que'l jove li ventá cop d'espasa que li trencá l'altre uyal, y quedá de cop desencantada y una hermosa dona, que li digué que podrian eixirne per un forat molt lluny que's veya, com lo cos d'una agulla de tan petit que n'era. Y se n'hi van anar, y detrás d'ells una munió de gent de la que en lo palau havia sigut encantada y despres de caminar molt n'isqueren á la terra clara, prenent cadescú lo camí que millor li convenia. Y'l noy se'n aná en vers á casa seva, en la quina fou arribat quan ne feyan unas grans festas per la boda del seu germá gran ab la princesa. Y ell n'era tot sorprés y reptá á los seus germans y pares, y se'n mové gros albalot y disputas, fins que'l pare las paivagá dihent que pus se tractava de qui havia de casarse ab aquella, fos ella mateixa qui escullís, servant tots la sua sentencia, com ho prometeren, y la princesa llavoras, per tal qu'era agrahida, escullí per espós á qui del encantament la havia treta, y's casá ab ell, ab lo qual ne fou princep, que be s'ho mereixia. ## La fillastra. Un home viudo s'havia casat ab una dona viuda també, la qual com aquell tenia una filla de son primer matrimoni. Era la noya del home un tresor d'hermosura y gentilesa, sent així que l'altra era lletja y dolenta y tan com lletja superbiosa, mes la mare se la estimava molt y tenia aburrida á sa fillastra que ni en pintura la podia veure, de manera que li encomenava sempre las pitjors feynas de la casa de la qual l'hauria volguda fora. Per aixó un dia li va manar qu'anés al riu á omplir un cove d'aigua y que no hi tornés pas sense portarli. Veus aquí que la noya se'n va anar ab lo cove y plora que plorarás á la vora del riu; per mes que feya no podia omplirlo, per lo que no gosant tornar á casa seva per por de la madrastra, se'n aná riu amunt, riu amunt, fins que'n trobá una casa, ahont ab gran consol s'hi va ficarshi, esperant esser recullida pus que n'estava morta de fret y gana. Mes veus aquí que á la casa no hi trobá ningú sino un gosset y tot mal arreglat y dispost que res era á lo seu puesto, y com ella era endressada y cuidadosa, agafa una escombra y ho neteja tot, arregla'ls llits, reviu lo foch y fa lo sopar; y quan tot ho tingué així fet sent soroll y't veu venir tres gegantas y podeu contar la por qu'ella agafaria, per ço es, que corrents y sens saber ahont ficarse millor, s'amagá dins de la pastera. Y arriban las gegantas y troban la casa tan ben arreglada, y'ls llits fets y'l sopá cuit, y diu la una: --Si sapigués qui ho ha fet li posaria una estrella al front. Y diu l'altra: --Jo faria que sas paraulas se tornessin brillants. Y diu la darrera: --Si jo ho sapigués li donaria lo que desitjés mes en la terra. Y veus aquí que'l gos tot lladrant, lladrant se'n anava dret á la pastera y deya: Clak... clak... clak dins la pastera s'ha amagat. Lo qual vist per las gegantas se n'hi van, obran la pastera y troban á la noya, y l'una li posa una estrella al front y l'altra fa que sas paraulas se tornin diamants y perlas y l'altra li dona un cove plé d'aigua qu'era lo que mes desitjava. Tota contenta la noya se'n va anar cap á casa seva, ahont podeu contar quina admiració causaría véurela ab una estrella al front y portant un cove plé d'aigua. Per aixó es que li preguntaren d'ahont ho havia tret y la noya comensa á contarho, mes tant bon punt diu la primera paraula, que de sa boca comensan á eixir brillants y perlas y com mes enrahonava mes n'hi eixian. Tots se'n maravellaren, mes corsecan l'enveja á la madrastra y germana, eixa se n'hi volgué anar y prenent un cova feu via envers lo riu y riu amunt, riu amunt, arriba á casa las gegantas, ahont tampoch hi trobá ningú sino es lo gosset y la casa tota ben arreglada y'l sopá fentse y'ls llits parats y dispostos, y per ço, pensant ella com n'haurian esment las gegantas de que n'era allí, pensa que lo millor seria desarreglar la casa, apagar lo foch y desfer los llits y aixís ho feu y sentint fressa corra y s'amaga dins de la pastera. Arriban las gegantas y quan troban tot alló d'aquell modo, diu la una: --Si jo sapigues qui ho ha fet li faria eixir una broticia en lo front. Y diu la segona: --Jo faria que sas paraulas se tornessin serps. Y l'altra diu: --Si jo ho sapigués faria que no tingués lo que desitja. Y veus aquí que'l gos tot lladrant, lladrant, se'n anava dret á la pastera y deya: Clak... clak... clak dins la pastera s'ha amagat. Las gegantas se n'hi van, obran la pastera y al trobarla amagada, ab reganys la trehuen al defora. Ella se'n va en vers sa casa y hi arriba ab una bruticia al front y ab lo cove vuit, y la seva mare tota enujada li pregunta com era alló, mes encara no va obrir la boca quan comensan de sortir serps de la seva boca, y com mes enrahonava, mes n'hi eixian que tothom ne fugia. Podeu contar si se'n enujá la seva mare, y creyentse que era alguna mala art de la seva fillastra si aburrida la tenia mes aburrideta la tingué encara, com que li feya fer las pitjors feynas y sempre la renyava fins que la tragué de casa. Y la pobre noya quan se vejé tota sola é hiverna en mitj de la isarda selva, se posá á plorar á llágrima viva que donava llástima, y aixís los falconers del fill del rey, qu'anava de cassa, van trobarla, los quins condolguensen li presentaren, y'l fill del rey, veyentne una noya tan gentil y bella ab una estrelleta al front que tant brillava, li'n feu contar la historia y se'n agradá d'ella que prompte va casarshi, fentla princesa y reyna, mentres que sa germana restá ab la bruticia al front y per sempre mes pobre y dolenta. ## La bruixa del ferrer. Vivia en un poble un ferrer, lo qui tenia á la seva dona bruixa, sens ell saberho. La qual cada dissapte, en sent las dotze horas de la nit, desapareixia de casa seva, y se'n duya á l'aprenent que cansat y afadigat y mitj mort de son, quasi no se'n adonava. Vola que volarás ben prompte era á la cova en que las bruixas se reunian. Una per una, totas hi anavan arrivan que feyan por de veure, encenian una grossa caldera al mitj, hi tiravan las sevas hervas, y comensavant de fer sardanas y mes sardanas ab uns crits y y xiscles horrorosos, que'l aprenent, despertantse, quasi de por arribava á perdre'l mon de vista. Tan, mes quan lo fum de la caldera era tan estrany y calitjós que no pareixia sino fet adrés pera matar á qualsevulla persona. Quan la caldera bullia de fort, cadescuna feya los seus conjurs y untantse ab lo such estrany, pegavan volada á ferne de las sevas, sino que la bruixa del ferrer, per anar mes descansada, tirava avans unas morrallas encantadas damunt del aprenent, y est quedava convertit en cavall, á damunt del qui anava tota la nit la bruixa; fins que al arrivar lo clar, las hi treya y tots dos de cop eran á casa seva. L'aprenent, d'aixó'n valia menos, com que cada dia s'anava enmalaltint mes y tornantse mes magre. Per lo qual los seus companys tot era preguntarli qu'es lo que li passava, mes ell no'ls ho volia dir, fins que tant li pregaren, que'ls hi contá. Y un d'ells que li diu: --Y per aixó t'apuras? Donchs, quan vingui lo dissapte, mentres las bruixas fan los seus untets y conjurs, n'agafas las morrallas y al finir aquells, de cop las tiras damunt de la mestressa y veurás com te'n desixes. Veus aquí que al dissapte següent, la dona del ferrer en tocantne las dotze horas, n'agafa l'aprenent y fuig de casa seva. Vola que volarás arriba á la cova ahont las bruixas se reunian, comensan totas plegadas de fer bullir la caldera y tan bon punt acabavan de fer los seus conjurs, quan l'aprenent, de cop, tira las morrallas damunt de sa mestressa y eixa queda convertida en caball, que be volia escaparse, mes l'aprenent ab las morrallas fortament la subjectava. Quan las altres bruixas van adonarsen, comensaren á volar pe'l seu damunt ab uns horrorosos crits y xiscles per veure si li podian fer deixar; mes ell ferm, pega volada y la dirigeix en vers á casa'l seu amo. Truca á la porta y diu á n'aquest que li havian menat aquell cavall pera que'l ferresin. Amo y aprenent lo ferman, encenen la fornal y comensan á apariar lo ferro. Ella be prou que volia esplicar al amo com era la seva dona y se'l mirava ab ulls piadosos, mes la veu li mancava y lo ferrer, ab las ferraduras á la ma, vermellas de tan encesas qu'eran, una á una las hi aná clavant, sense ab res pararse. Quan lo tingueren ferrat de totas quatre potas, lo aprenent lo desfermá y se l'endugué al defora, anantsent al llit pera dormirne. Y la dona tingué de passar tota la nit á la serena, plorant de dolor y rabia, fins que al clarejar se'n entrá á casa seva y's ficá al llit con solia. Y quan fou hora de llevarse, veyent lo ferrer que no ho feya, la aná á cridar pera que baixés, á lo qual ella tota adolorida, li digué que no podia, pus que be sabia éll qu'era ferrada de peus y mans y li esplicá tot lo que havia succehit y la seva bruixeria. ## Lo trist. Un pare al anarsen á fira, preguntá á cada una de sas tres fillas, qu'era lo que volian que'ls dugués d'ella, y la mes gran va demanarli una manilla d'or, la mitjana un anell de diamants y la mes petita un collaret de coral. L'home se'n aná y quan hi fou va comprarne l'encarrech de las duas primeras, mes ab lo brugit de la fira y lo tart que's feya no's recordá del collaret de la petita, sino quan ja s'entornava, que á temps no hi era. Per aixó se posá tot trist, quan se li aparegué un home lleig com cap altre que tenia set pams de nas y altres set de boca, y lo qui en sa cara mostrava be la tristor que sempre tenia, rahó per la qual l'anomenavan lo Trist. Lo quin home volgué consolar al pare y li oferí un collar de coral com demanava, si en cambi li prometia entregar una de las suas fillas á lo que consentí aquell. Mes prompte se'n penedí y se n'hauria penedit mes encara, sino li hagués vingut cada volta que ho feya un gros maldeventre que no li desapareixia fins á tornar altre volta á volguer cumplir la sua promesa. Arribá casa seva que totas las noyas ja l'esperavan y doná á cada una lo seu encarrech, mes s'aná possant tant y tant trist que la noya mes gran no pogué menos de preguntarli lo perqué de la sua tristesa. Ho esplicá lo pare y digué com n'havia promés una d'ellas, mes la gran no volgué anarhi. Continuá la tristesa, cada dia mes fonda y la mitjana va preguntarne la causa, mes quan sapigué qu'una d'ellas tenia que anar ab lo Trist en cap manera volgué ser ella. Per aixó quan la tristesa aná essent mes grossa en lo pare, y la filla petita vejé que sas germanas no li havian poguda treure, se n'hi aná ella, la qual tan bon punt sapigué la causa, quan tot de seguit digué al seu pare que l'acompanyés cap á trobar l'home que era causa de la seva tristesa. Se'n anaren tots dos junts, pare y filla, fins que foren en un bosch, en lo quin lo pare á un degut indret doná tres cops á una pedra y á lo tercer obrintse, n'aparegué lo Trist que dava basarda sols de veure, mes la noya havia donada sa paraula y ab alló anava la vida de son pare, aixi es que sens cap dupte, despedintse d'est, se ficá á dins de la roca. Ne vejé desseguida un palau y hermosos jardins y boscos plens de flors y aucells de totas menas, lo Trist los hi ensenyá, va regraciarli molt la mercé que li havia feta y li digué que allí trobaria tot quan desitjés y que era tot á lo seu voler; qu'á n'ell no'l veuria sino quan lo desitjés veure, pera lo qual no tenia mes que cridarlo; y va desapareixe. Y veus aquí que en aquella soletat pasejantse la noya un dia per los jardins, ne va veure que l'aigua d'un riuet que per allí passava, en lloch de serne hermosa y clara com sempre, n'era tota térbola y bruta. Ella se'n estranyá tota y cridant á lo Trist est va dirli, qu'era perque n'estava malalt lo seu pare. La noya li pregá que la deixés anarlo á veure, mes lo Trist per por de que no tornaria no volia donarli llicencia, fins que per fi á los seus prechs y llágrimas va accedirhi, posantli per condició que aixís que sentis la campaneta de la seva cambra ne tornés desseguida. Lo pare n'estava malalt, mes quan vejé á la noya fou tan gran sa alegría que s'aná apariant, apariant en gran manera y torná lo goig en la casa, mes un dia va sentirse la campaneta assenyalada y la noya ab prou dolor de son pare y germanas va tornarsen cap á lo palau ahont vivia. Mes al cap d'un quant temps passejantse la noya per lo mateix jardí, va veure que'ls aucells n'eran tot tristos y cap d'ells cantava, va cridarne á lo Trist y est va dirli que lo seu pare n'era malalt altre vegada; li demaná ella permís per anarhi y li fou concedit ab tal que tornés aixís que sentís la campaneta. Lo pare n'estava malalt, va aná guarintse poch á poch y quant ho fou, va sentirse la campaneta y la noya no tingué mes remey, ab prou condol de casa seva qu'entornarsen al palau ahont vivia. Y quan hi fou, un dia tot passejantse va veure que tots los arbres tenian la fulla seca y morta, va preguntar al Trist perque aixó succehia essent primavera y'l Trist va dirli qu'era que'l seu pare estava malalt altre volta de grossa malaltia. La noya va demanarli per anarhi y ell li concedí ab tal que tornés aixís que sentís la campaneta. Lo pare n'era molt malalt, aixís es que la malaltia fou llarga y ab lo molt que ab la noya estigueren junts y lo que ella feya estimarse, quan arribá á esser convalescent y quasi bó, comensaren pare y germanas á tenir pena per quan tingués d'entornarsen y á pregarli que no ho fes encara que sentís tocar la campaneta. Lo cas es que un dia aqueixa va tocarne y la noya si be volia anarsen, tant y tant la pregaren que resolgué quedarse: al dematí següent altre volta se sentí la campaneta y la noya ab llágrimas als ulls, los pregá que deixessin marxarla, mes lo pare n'era tan trist y li demanava tant de veras que no pogué ferho, y al tercer dia torná á tocar la campaneta mes ab un só tant mort y trist, que la noya n'arrencá á fugir tota depressa sens dirne res als de casa seva. Arribá al palau tota conmosa y comensá á cridar per tot arreu al Trist, mes est no responia, corregué totas las cambras, lo bosch, lo jardi y en lloch va trobarlo, fins que en un racó d'aquest va veure unas rosas, qu'eran las qu'ella mes estimava, totas mústigas y caigudas, y veus aquí que va arrencarne una, quan tot de seguit va veure á lo Trist que li aparegué en forma de bell home y que li esplicá com ya quasi era mort per la seva tardansa: que per malas arts era encantat en lo palau, y que al arrencar la rosa per ella tan volguda lo havia desencantat, pera lo qual y en agrahiment de lo que per ell havia fet de deixar germans y pares, d'aquella hora en avant ne seria princesa, pus ell era'l fill del rey y la prenia per esposa. ## Lo taronger. S'esqueyan tres noyas, fent conversa de lo que se'ls esdevenia, quan com s'ensopegués á passar per allí lo fill del rey, una d'ellas que va dirne: --Si jo m' hi pogués casar, tindrian los meus fills una estrella en lo front. Lo qual ohit per lo princep, volgué saber la que ho deya, y encara que no gosavan, á la fi van dirli y se'n agradá ell de la noya, que se la endugué al palau dels seus pares y aprés s'enmullerá ab ella, cosa de la qual n'hagueren gran enuig dos germans qu'ell ne tenia. Y visqueren en tota pau y ditxa, fins que se'n mogué guerra en lo regne, á la que'l princep tingué que anarhi, y quan hi fou, n'infantá sa esposa dos noyets gentils y hermosos, los quals en lo front tenian una estrella. Mes los germans se morian de rancunia y per ferlos perdre los ficaren dins una caixeta de fusta, que tiraren al riu de dessota del palau, y l'aigua se la aná enmenant cap avall, cap avall fins á un bell jardi, ahont lo jardiner va recullirla y criarse'ls dos noyets com á fills propis. Y los dos germans escrigueren al princep que la sua muller n'era parida, mes ab tanta desgracia que'ls infants havian mort al naixe. Torná lo princep de la guerra que fou gran la sua dolor, y per succesió de temps se'n mogué un'altre, á la qual també hi tingué d'anarhi, y quan hi fou n'hagué la esposa una noya, gentil y bella com un sol, la qual á cada ma tenia una rosa. Y los germans d'envejosos la tiraren riu avall dins una caixeta blanca y á la mare van tancarne dins un castell pregon y fosch que may s'hi veya, escriguent al seu germá que la sua esposa era deslliurada d'una infanta, mes ab desgracia tal, que havian mort princesa y noya. Y anant riu avall la caixa, fou recullida per lo mateix jardinér que'n criava á los dos noys, y's criá á la noya, fins que un dia, essent vell y vejentse que la mort ja l'assolia, los cridá á tots tres y va dirlshi, que no eran pas fills d'ell com se pensavan, sino que los havia recullit del riu, que anavan aigua avall dins una caixeta, sens que'ls pogués dir qui eran los seus pares. Y morí l'home y tots tres resolgueren anarsen pe'l mon á cercarlos y camina que caminarás, ne trobaren una vella la quina'ls hi va preguntar ahont anavan, y ells que li digueren, y'ls va respondre que seguissin aquell camí que duyan, al cap de vall del qual trobarian una salvatjosa selva y en lo mitj d'ella un arbre tot carregat de taronjas, que agafessin la del bell cim y en ella trobarian un aucellet que'ls hi diria qui eran los seus pares. Y ne foren ben contents y regraciaren á la velleta pe'l bon consell que'ls dava y camina que caminarás fins que arribaren á n'el bosch, á la entrada del quin pera reposarne s'hi guarniren una cova. Y ja reposats un bon xich, digué l'un dels noys, que se'n volia entrar á cercarne la taronja, mes lo bosch feya tanta basarda, que la germaneta li demaná, com ho faria pera saber si li anava be la anada ó si per cas moria en ella. Y li doná lo seu germanet, uns rosaris, dihentli, resals cada dia, que mentres los puguis passar senyal que viuré encara, mes quan no puguis allavoras contam per mort.