Part 5
Y al cap de tres dias, lo noy se'n torna al port y troba las tres naus ab velas negras, y ficantse ell dins prengueren vela per entre fortas onadas. Y en arrivant al palau feu com solia fer los altres dias y tantost coneguè que lo qui era ab ell al llit, ja ne dormia, pica la pedra ab l'esca y encengué la candela y vejé una dama tan hermosa á son costat dormida, que de tan maravellat que'n fou tot mirantsela li caigué una gota de cera al pit de la donzella; la qual va despertarse desseguida y n'arrencá ab un gran sospir. Y tot desseguida va sentirne per lo palau un gran soroll que tot ressonava y'l castell comensá á tremolarne tan que pareixia que anava á caure.
Y diuli la donzella:
--Ay pobret de tu y pobre de mí, que lo gegant que'm té encantada en aquest castell, m' ha ohit y ara ve y voldrá matarte. Y despenjantse del coll una vareta li diu:
--Si't pots amagar aquest bastonet qu'ell no te'l vegi't salvarás y si volguesses també podrias desencantarme.
Y diu ell: --Senyora, no solsament voldria, sino que obligat hi só encar que'm costia la vida.
Y diuli ella: --Pus que així ho vols, que Deu t'ho pagui, y ab la sua ajuda surtis en be de totas cuitas de las quinas te salvará també aquesta vareta, que ni tu ni'ls que ab tu vagin, podran pendre mal ni'ls podrá danyar cap bestia fera; y puig que vols desencantarme, vesten al cim del pich mes alt d'una montanya que veurás prop de la mar salada, en lo qual pich ne trobarás una serp verinosa y si pots tenir un pa calent, lo quin ruixarás ab un got de vi, tírali en lo cap al mateix temps que tú darás un bes á una donzella, y la serp ne quedará morta y tú li traurás un carboncle que porta al mitg del front y me'l durás; y al mateix temps te'n dono ab aquesta vareta, la virtut que tan bon punt digas: Deu y formiga,'t tornarás formiga, y tan bon punt digas: Deu y colom, te'n tornarás colom, y tan bon punt digas: Deu y home, serás home.
Y á tot aixó sentia's ja lo gegant aprop que feya uns grans bufechs de rabia, y entrant en la cambra, agafá lo jovencel, lo portá á lo mes alt del castell y lo tirá á un bosch molt isart y fondo, fondo, que n'era tot poblat de bestias feras, pera que'l devoressen, mes cap lo tocava. Y ell que comensa á caminar, y camina que caminarás, arriva á una casa y demana si volian recullirlo, y l'amo li diu: --Que sí, que havian menester pastor pera guardarne sas ovellas.
Y al sendemá al matí li digueren, que se'n anés á pasturarlas, que ho podia fer per tot allí ahont volgués menos en una montanya de bora la mar salada, perque hi havia una serpent que las devorava totas. Y ell que quan ho sentí tot dret se'n va anar cap á ella.
Mes vetaqui que en la casa repararen que las ovellas se feyan molt grassas y tractaren de saber ahont las portava y habentlo seguit l'amo pera espiarlo veu que s'encamina cap á la montanya de la serpent, que era molt gemada, y que aquella en lloch de menjarse las ovellas, s'amagava ab uns grans crits de rabia y al mateix temps ohí que lo pastor li deya:
--Ay si tenia un pa calent, un got de vi y lo bes de una donzella.
Y ell que se'n va anar cap á casa seva y ho contá á sa familia y diu á la seva filla, la quina era molt hermosa.
--Tu hi podrias anar que despres ja't casariam ab ell y tal volta moriria aqueixa serp que tan de mal nos feya en las ovellas. Y la noya que era molt agradada del pastor se n'hi aná molt contenta y li dona lo pa calent y lo got de vi. Y tan bon punt ell tingué tot aixó se'n aná á trobar la serpent, li tira'l pa ruixat, fa un bes á la noya y mort aquella ab grans extremituts de rabia, y li treu lo carboncle.
Y veus aquí que á las horas se'n volgué anar de la casa dels seus amos, mes eixos no ho volian, puig que desitjavan casarlo ab la seva filla, de aquí es que esdevingueren unas grans rahons y barallas y lo tancaren y barraren en una cambra perque no pogués fugirne y aixís com se veu sol, ell que diu:
--Deu y formiga.
Y tornantse formiga passa per sota la porta y puja á la finestra y allí diu:
--Deu y colom. Y vola que volarás que no va pararne fins al palau, y en lo palau se'n aná á la cambra de la princesa y
--Deu y home. Y fou home, y quan vingué la nit sentí altra volta rumor de passos y soroll com d'una persona que's despulla y que's ficava en son llit y ell que va dressarse y crida á la donzella qu'era una princesa y li dona lo carboncle. Y ella se'n va anar per uns grans soterranis y corredors cap á la cambra del gegant, que dormia, li clavá'l carboncle al mitg del cap que'l deixá mort y'l palau va desencantarse y ells dos se'n maridaren y'n foren per sempre mes felissos.
## Lo beneyt.
Veus aquí que una vegada era una mare que'n tenia un fill molt beneyt y tonto de qui no podia servirsen per res, y com un dia tingués tot lo seu blat al molí y li fos menester una poca de farina pera pastarne, hi enviá al xicot y pera qué no fes cap disbarat li digué avans d'anarsen: --Ves repetint sempre: --tres quartans, tres quartans, tres quartans.
Y'l xicot marxa y tot lo camí anava dihent, fins que trobá uns pagesos que segavan y'l xicot s'aturá á mirarsho, tot encantat, sempre dihent per no olvidarsen: --Tres quartans, tres quartans... Y tan y tan ho va dir mirantlos sempre, que'ls que segavan van presumirse qu'anava per ells, y que se'n burlava desitjant que no cullissin mes que tres quartans de blat, de lo qual se'n cremaren tant que no podentse aguantar mes, van aplasonarlo que ni bo lo van deixár pera las bestias. Y'l xicot tot aturdit y gemegantne,'ls hi va preguntar: --Com doncas tenia que dir. --Y ells li van respondre.
--En aqueixa casa cada any mil, en aqueixa casa cada any mil.
Y'l xicot tot plorant se'n aná murmurant sempre:
--En aqueixa casa cada any mil, en aqueixa casa cada any mil. Fins que trobá una casa ahont treyan un mort, y'l xicot curiós com era, s'hi embobá, repetint sempre: --En aqueixa casa cada any mil, cada any mil, cada any mil.
Los de la casa primer no'n feyan cas, com que ab lo dolor ni menos se'n adonavan, mes tant y tant ho van sentir y veure que'l xicot may parava de murmurarho ab cara de ensa y mofa, que's van creure que se'n burlava y plif, plaf, l'assarronaren tan com pogueren. Y'l xicot tot aturdit los hi preguntá:
--Donchs, com tinch de dir?
--Ni un ni cap.
Y'l xicot se'n aná tot dihent: --Ni un ni cap; ni un ni cap.
Fins que'n trobá una fanguera ahont un pobre pagés hi tenia enfangats una pila de porchs, que per mes que feya no'ls podia traure de cap modo.
Veus aquí que hi arriba'l xicot tot dihent: --Ni un, ni cap; ni un ni cap; ni un ni cap. Ah caramba! ho sent lo pagés, prou cremat que n'estava y't veu aquell xicot allí aturat que anava fent tal cantarella, s'hi gira, l'agafa y plantofada va y plantofada ve que'l deixá encés y macat com un bitxo dels rabiosos.
Y'l xicot tot plorant va preguntarli:
--Donchs, com ho tinch de dir?
--Despres de l'un l'altre, despres de l'un l'altre. Y'l xicot se'n va anar tot dihent: --Despres de l'un l'altre; despres de l'un l'altre.
Quan veus aqui que't troba un borni per lo mateix camí que feya, que comensant á sentir detras seu:
--despres de l'un l'altre, despres de l'un l'altre y que may aqueixa cansó parava,'s gira y veyent aquell xicot que també va aturarse tot mirantlo, repetint sempre la mateixa cosa, ¿no's cregué qu'anava per ell? l'agafa y li arrima un jaco del que se'n podia recordar per tota la seva vida.
Y'l xicot ja quasi no sabia que dirne, ni lo que li pasava, y tot aturdit y malmés va arrivarne al molí, ahont ab prou feinas va sabé dir lo que volia; per fí li donaren los tres quartans de blat molt ó farina y carregantsel al coll, se'n vá anar cap á casa seva. Mes com per anarhi se baixava una costa y feya un vent molt fort y'l sach pesava tant, y's veya á casa seva, ell que va pensar; qu'ets burro d'anar carregat d'eixa manera, val mes que li deixis anar per ella tota sola la farina á casa y tu no't cansarás. Y del dit y al fet, ne deslliga'l sach y deixa anar la farina, que ab un moment va esser desapareguda. Y tot cofoy y alegre, se'n va anar cap á casa seva.
La mare feya ja estona que l'esperava y aixis es que tot desseguida que'l va veure, hi va corre mes que depressa, mes no veyent la farina, tota estranyada li va preguntar qu'n'havia feta d'ella.
Y'l xicot que diu:
--Ay, ay, que no es vinguda? l'he enviada ab lo vent perque aixís la tinguesseu mes aviat y á mi no'm pesés tant com pesava.
Y allavoras la mare comprengué com no's pot may fiar d'un ximple y com mercé á n'aixó se quedava sense diners, ni dinadas, més ab los jacos que son fill rebut havia.
## Las tres taronjas del amor.
Veus aquí que era un rey, que tenia un fill, lo qui va demanarli si'l dexaria aná á cercar las tres taronjas del amor. Y encara que al pare li recava, li'n doná llicencia, y'l noy emprengué camí, camina que caminarás fins á esser á una casa, ahont preguntá al amo, si li'n donaria rahó d'ahont eran las tres taronjas del amor que cercava. Cosa á la qual no pogué tornar resposta l'home, més li digué que anés seguint y que trobaria una casa, qu'era del seu germá, que li dirian.
Y'l noy content de la resposta, camina que caminarás, arriba á la casa en la quina l'amo li diu, que entrés á la seva horta ahont hi veuria un gegant qu'era qui guardava las tres taronjas del amor, que si'l veya ab los ulls tancats no s'hi acostés pas, perque era senyal de que'n vetllava, mes que si'l vejés ab los ulls oberts ja podia atansarshi y pendre las tres taronjas, perque era senyal de que'n dormia.
Lo noy ho feu y acostanshi poch á poquet, va veure á lo gegant ab los ulls ben oberts, de manera que aná á pendre las tres taronjas, y desseguida's despertá'l gegant que feya por y comensá á corre detras del noy, que sort de las sevas camas ó sino no podia lliurarsen.
Y quan tingué las taronjas y fou lluny del gegant, pe'l camí de casa seva, ell que pensa, --ne podrias obrir una-- y tan bon punt ho feu, n'hi surt una dama hermosa y bella que li demaná un got d'aigua pera referse; mes ell no'n tenia gens y la dama restá morta.
Ell que segueix son camí tot ple de tristesa y al cap de una estona, pensa, --obran un'altre-- y aixís que ho fa, li surt de dins una dama que si aquella era hermosa, encara mes ho era aquesta y li diu que's casará ab ell, mes que li dongui un xich d'aigua pera referse.
Y'l pobre princep no li pot donar, que no'n tenia, y li queda morta la dama.
Y ell que segueix son camí ab lo cor plé de pena, y pensa --obra la darrera-- mes perque no li succehis lo de las altres, espera á esser á una font y tan tost obra la taronja, que li surt una gentil senyora, qui li'n demana aigua. Y'l princep n'hi dona y's refá aquella y mostrá esser com no n'hi haje en la terra, que'n fou tot maravellat lo princep, y li demaná s'esperés allí una miqueta mentres ell aniria á cercar las carrossas de casa seva pera durla com pertocava.
Y veus aquí que quan sigué fora, s'ensopegá que anés á cercar aigua una gitana, qu'era tota lletja y negre, y la quina com hi vejés enmirallada una cara tan bonica com la de la senyora,'s va creure qu'era la seva, y trobantse tan hermosa ella que diu: --Tan bonica y aná á la font?-- y trenca'ls cantis. Y al ferho te veu á la dama, que sentadeta aprop la font se pentinava, y coneixent la seva cara que s'hi enmirallava, tota plena d'enveja li digué, que si volia la ajudaria, y la dama hi vingué be com que res ne maliciava.
Y la gitana l'aná pentinant, pentinant, fins que de cop li clava un gros parpal al cap, y la dama's torna un aucell que pe'l bosch volava. Y veus aquí que en aixo torna lo princep, y la gitana s'era posada los vestits de la senyora, y quan lo princep la veu, ne fou tot admirat y li pregunta com s'era tornada d'aquella manera.
Y ella que li diu: --Sol y serena fan torná á la gent morena.
Lo princep la pujá á la carrossa y se'n anaren en vers lo palau, en lo quin tots ja'ls esperavan y era aparellada una bona taula. Y'ls pares preguntavan com s'era tornada tan negre, si'ls hi havia dit que n'era hermosa y blanca. Mes la gitana sempre deya: --Sol y serena fan torná á la gent morena.
En aixó's posaren á taula y un aucellet que havia anat seguint la carrossa, se'n aná al plat que tenia al davant lo princep, com si li volgués pendre de lo qu'ell menjava. Y'l princep n'era tot sorprés y preguntava d'ahont n'era sortit aquell aucell, cosa que ningú sabia dirli, mes ell volava, volava, atansantse al cap de la jitana com si volgués picarlo y aprés se'n tornava ab lo princep, lo quin comensá de ferli festas y amanyagarlo y tant ho feu que passantli la ma pe'l cap, se'n adoná d'un gros parpal que li eixia y ell que li arrenca, y'l aucell se torna la gentil senyora, tan guapa y bella com lo princep la havia trovada. De seguida li feu esplicar com era estada aquella mudansa, y sapigut lo cas maná penjar á la gitana que may mes se parlá d'ella y'l princep se casá ab la dama ab gran contento y joya de sos pares.
## Blancaflor.
Una vegada eran dos gegants molt richs y poderosos, los qui tenian tres fillas, de las quals una era la mes gran, l'altre la mitjana y l'altre la mes petita de totas, qu'era hermosa com un sol y s'anomenava Blancaflor.
Y veus aquí que s'ensopegá á passar per allí un princep d'una vehina terra, qui fou tan agradat de la noya, que ab consentiment seu aná á demanarla á los seus pares, quins no volgueren darli per avorrida que la tenian, lo qual era per la enveja de sas germanas, que sempre la posavan mal davant sos pares.
Per aixó, lo princep no va cedirne y vejent los gegants que tan perfidiejava, van dirli, que li donarian una de sas fillas, la qu'ells volguessin, mes que avans, tenia de fer qu'un bosch molt espes que hi havia, se tornés conreu, y en ell hi nasqués blat, y lo blat fes espiga, y lo segués y despres de batut y ben garbellat, portés á l'endemá al matí lo gra á sas golfas.
Lo princep ne fou tot espantat y trist, mes n'aná á trobar á Blancaflor, la quina va dir: No t'espantis, aquí tens un canó d'agullas, ves al bosch y escámpalas ben escampadas; de cada una n'eixirá un home y mentres uns homes tallarán lo bosch, los altres sembrarán lo blat, lo segarán los altres y vindrá la batuda, y demá al matí tindrás tot lo gra á las golfas dels pares.
Y del dit al fet, semblava alló que tota la terra era moguda per ajudar al princep; ¡quin anar y venir d'homes! los gegants no sabian lo que'ls passava, mes com eran fellons digueren:
--No tindrás cap de nostras fillas si demá al mati no'ns portas l'anell que va perdre la nostra avia en lo fondo de la mar.
Lo princep torná á quedar mut de pena, va anarho á dir á sa enamorada, mes eixa va dirli: --No t'espantis pas. Y agafa una áliga y li diu:
--Aliga, la bona áliga, si'ns volguesses dur á cercar l'anell de l'avia.
Y diu l'áliga: --Si que'us hi duré mes, haveu de tenirme carn pera sempre que'us ne demania que, si me'n faltava cauriam tots al mar y'ns ofegariam.
La princesa n'agafa un bé, pujan damunt de l'áliga y vola que volarás mar enllá, mar enllá fins que vejeren una illa, mes l'áliga havia demanada tanta de carn, que gaire be no'n tenian y'l defalliment comensava ja á esmortuir lo vol de sas inmensas alas.
--Doneume mes carn.-- Y'ls enamorats no sabian com ferho.
--Aliga, la bona áliga, fes un esfors que ja som á la illa. Y á la illa trobaren un pastor, á qui compraren un anyell y revifaren á la áliga. Y digué Blancaflor al princep:
--Agafa dos gibrells, y trinxam ben trinxada, que no tingas por, que jo ja tornaré á viure; á l'un gibrell hi tirarás la sanch y á l'altre la carn meva, mes tente compte que ni de la una ni de l'altre te'n caigui mica al aigua, que sino despres me faltaria; acabat tiras la sanch dins d'una ampolla y ficas la carn á dins d'un'altre y las duas ampollas las tiras á lo mes profundo del mar.
Lo princep va ferho tot com ella deya y las ampollas anaren dins del mar, que tota va abrahonarse. Al cap d'una estona, tota gentil y pura n'isqué la princesa del mitj de las onadas, á la ma l'anell de la seva avia, tot ple de rubins y pedras, sino que á n'ella li mancava un bossinet del dit xich de la ma dreta, per haver caiguda una gota de sanch á terra quan lo princep la trinxava.
Pujaren altra volta damunt de l'áliga, y l'áliga vola que volarás, mar enllá, mar enllá, fins que foren á la terra seva, en la quina los gegants en cap manera volian creure lo que veyan. Y digueren al princep, --no't donarem cap filla, sino dómas lo caball ferestech de la establa.
Lo princep vejé altra volta perduda la seva sort, mes Blancaflor va dirli:
--Lo caball es lo meu pare, la sella es la meva mare, los esperons mas germanas y jo so la brida; tenli aqueixa sempre ben forta y menal com vulguis, sino, li donas bastonadas fins que sigui ben domat, mes ab molt cuidado de que cap cop toquia á la brida.
Lo princep monta á caball y eix se li encabritola; pega tirada d'assí, pega tirada d'allá y salts y cossas, que'l princep no pogué menos de bastonejarlo, fins que'l tingué ben domat. Llavoras lo presenta al pare qui estava tot cruixit y treya foch pe'ls caixals.
--Aquí hi ha algú que sap mes que no pas nosaltres, y jo'l tinch de matar. T' he promés una de mas fillas, mes no sabrás quina trias, las tres treurán la ma per la carbonera y aquella de la qual toquias la má, aquella será la tua esposa.
Lo princep ne fou tot trist pus vejé que no sabria endevinar la ma de Blancaflor, mes esta va dirli:
--Palpa las tres mans per damunt lo guant y aquella ma que hi trobias á mancarne un trosset de dit, estírala, que será la meva. Y aixís ho feu lo princep y fou Blancaflor la escullida.
Quan lo gegant ho vejé, furiós de rabia deslliberá de matar al princep y á sa avorrida filla, mes eixos ho entengueren y determinaren fugir, pera lo qual ne agafaren dos bots, los ompliren de vi y sucre y los posaren en los respectius llits de cada un d'ells dos: despres digué Blancaflor al princep:
--Ves á la establa y agafa de tres caballs molt magres que hi ha, lo mes flach y dolent; no t'enganyessis pas, perque sino'n seriam perduts.
Se'n aná lo princep á la establa, mes vejent que'l caball mes magre era tant y tant malmés que ni gaire be's tenia, pensá qu'era impossible que ab aquell caball poguessin fugir y prengué lo quin era un xich menos magre qu'aquell. Lo qual aixís que vejé la princesa ne fou tota malcontenta pus no's vejé del tot salvada.
--Pobres de nosaltres que has fet! dels tres caballs magres, lo que has dut corre tant com lo vent, l'altre com lo llamp, y lo mes magre y dolent de tots com lo pensament, aixís que'l meu pare quan se'n adoni nos atrapará desseguida ab aquest ultim cavall.
Mes per aixó muntaren, Blancaflor llensá tres escupinadas en terra y apretaren á fugir á mes corre.
Al esser la nit los gegants y sas duas fillas ne prengueren punyals pera matarne á Blancaflor y'l princep. --Blancaflor..., cridavan, y las escupinadas responian:
--Que mana?
--Encara está desperta...
Al cap d'una estona tornaren á cridar.
--Blancaflor.-- Y las escupinadas:
--Que mana?
Mes com aquellas s'anavan aixugant, eran cada volta mes foscas, fins que s'aixugaren del tot y ja no respongueren.
--Ara dorman.-- Y's ficaren en la cambra de la noya, y pegaren punyalada, mes com tot saltá d'esquitxos, digueren. --Quina sanch mes dolsa que tenian!
Quan fou l'endemá al matí anaren á cercar los morts, mes quina no fou sa rabia y sorpresa al veures la tal burla!
--Noya, la mes gran, vejas quin caball se'n han endut de la establa.
--Pare,'l que corra com lo vent.
--Donchs ja estem salvats, puja á caball y ves á perseguirlos.
La noya puja á cavall del que corria con lo pensament, aixís que tan aviat fou pensat volerlos atrapar com atraparlos.
--Ay Blancaflor, que vé ta germana gran y ja'ns atrapa.
--No t'espantis, aqui'n tens un anell d'or, tiral á terra quan ja gaire be'ns tingui y'n sortirá una capella; jo seré la Mare de Deu y tu lo sagristá, que'n tocarás á missa y á totas las preguntas que't fassi, li contestarás: --Lo capellá va á sortir, la missa á comensarse.
--Hermitá, bon hermitá, hauriau vist passar per aquí un jove y una noya que fugian?
--Lo capellá va á sortir, la missa á comensarse.
--No'us dich aixó, sino si hauriau vist passar un jove y una noya que fugian.
--Lo capellá va á sortir, la misa á comensarse.
Y la noya tota enujada, vejent que no'n podia traure res, va entornarsen al castell del seu pare.
--Veshi tu la mitjana, á veure si també t'escaparán.
--Ay Blancaflor, l'altre germana ja'ns atrapa.
--Tira aquest meu xal á terra y jo'm tornaré cistella en la quina hi haurá peras, y tu las vendrás. Mes á tot lo que't preguntin, respon: --Aqueixas van á quatre, aqueixas van á cinch.
Y n'arriba la mitjana.
--Me voldriau dir lo bon home, si per aqui hauriau vist passar un jove y una noya que' anavan fugint?
--Aqueixas van á quatre, aqueixas van á cinch.
--No, lo bon home, no'us duch aixó, sino si hauriau vist un jove y una noya qu'anavan fugint.
--Que aqueixas van á quatre y aqueixas van á cinch.
--Y no poguentne treure res mes, la noya s'entorná.
Lo gegant quan la vejé també sola, montá á cavall desseguida y al instant los va atrapar.
--Ay Blancaflor, ara si qu'estem perduts qu'es ton pare qui'ns atrapa.
--Tira aqueixa pinta d'or á terra y n'eixirá un gran foch.
Quan lo gegant los assolia tiraren la pinta á terra, mes con lo pensament atravessa també'l foch prompte torná á conseguirlos.
--Blancaflor que'n som perduts, altre volta torna ton pare á esser aquí.
Ella que's treu una xinel·la y li diu: --Quan nos vagia á agafar, tira la xinel·la á terra y n'eixirá un gran mar.
Y sortí la mar y ells á l'altre banda y encara que lo pensament travessa també'l mar, com ja eran als Estats del Princep, lo gegant no hi pogué res.
Y Blancaflor y'l princep s'enmaridaren y foren molt felissos, visquentne molts anys.
## La ventafochs.
Una dona casada ab un home que de son primer matrimoni havia tingut una filla, tenia á eixa tan avorrida, que no li feya fer sino las pitjors feynas y estar sempre á la cendrera, rahó per la qual li deya la Cendrosa. En cambi á las sevas duas fillas, las tenia contempladas y ben vistas, com que sempre se las enduya á festas y las feya anar molt ben vestidas.
La Cendrosa á qui deyan també la Ventafochs per la feyna que sempre li feyan fer, era molt guapa y soferta, tan com lletjas y entonadas las altres, aixis es que tot ho prenia ab paciencia y fins ab agrado feya lo que li manavan, mes un dia li donaren un sach de mill pera que l'esclofollés mentres sa madrastra y germanas eran fora y per mes que treballava may se li acabava la tasca, com que la pobreta's posá á plorar. Y veus aquí qu'en mitj del plor se li aparegué una vella, velleta, que li doná una ametlla y's posá á fer la seva feyna. La Cendrosa trenca la ametlla y's trova ab un vestit d'or que tot ho relluhia. Se'n va á missa y tothom se la mirava, fins lo fill del rey que s'era prendat de tanta gentilesa, y un xich avans de acabar se'n va cap á casa seva y's posa lo vestit de Cendrosa.
Arriban la madrastra y germanas y comensaren á dirli:
--Haguessis vingut á missa! quina noya tan hermosa hi haurias vist, ab un vestit d'or que tot relluhia! Y ella'ls deya: --Potsé si, potsé no, potsé si qu'era jo.
--Mirat la Cendrosa, arri allí á ventá fochs. --y la feren anar á la cendrera.
Al sendemá li donaren per feyna lo pelar tota una saca de monjetas; la noya s'ho posa á fer y may acabava, com que's posá tota trista, mes veus aqui que se li aparegué altre volta la velleta, que li doná una avellana y's posá á fer de la seva feyna, y ella que la trenca y's trova un vestit tot de plata qu'encantava.
Sel posa y se'n va á passeig, que tothom n'era admirat, fins lo fill del rey que la va coneixe y no sabia deseixirsen, y que quan ella va fugir cap á casa seva, maná á sos patjes que per tot arreu la cerquessin, tant li agradava.
Quan arribaren sa madrastra y germanas, tot era dirli: