Part 4

Fins que ne passá un gatet molt bufó y mono, que vejentla á la finestra, se'n agradá d'ella y li digué:

--Rateta, rateta, tu que n'ets tan boniqueta, ab un llasset tan bonich á la qüeta, te voldrias casá ab mí?

--Veyam com cantau?

--Miau, miau.

--Ay, pujau, pujau, que molt me'n agradau. Y pujá lo gatet y al véurela tan grasseta y bonica, ell que pensa, com t'agradaria; y de cop se la menja.

## Lo castell de irás y no hi veurás.

Una vegada era un home tan pobre que no tenint res pera menjar ni donarne á sas tres fillas, va cridarne á n'el diable y s'hi va vendre.

Y li diu lo dimoni: --Jo't donare riquesas y fortuna, mes en cambi tens que donarme una de tas fillas, que dintre mitg any vindré á cercarne.

L'home signá lo pacte y desde aquell dia aná enriquint, enriquint que tothom se'n admirava, mes al mateix temps se posava tan trist, que la filla gran no pogué menos de notarho y de preguntarli com es que ho estava.

--No t'ho vull pas dir perque tota t'entristirias.

--No, pare, digueumho que no me posaré trista.

Y diu lo pare: --Quan jo era molt pobre me vaig vendre al diable per preu de una de mas fillas, aixis es que tinch de donarli á una de vosaltres.

Y diu la noya: --Ay, pare, no hi vull pas anar.

L'home cada dia era mes rich mes també mes trist, tant que la mitjana ho conegué y va preguntarli la causa.

--Ay, noya, no ho vullas pas saber, que tota t'entristirias.

--No, pare, digueumho, que no m' entristiré mica.

Y diu lo pare: --Quan jo era pobre vaig demanar riquesas al diable, que me las va donar en cambi d'una de mas fillas que vindrá á cercarne.

--Ay, pare, no vull pas anarhi.

Y la fortuna del home era cada dia mes grossa, que admirava, mes la tristor també l'anava aclaparant que era estranyesa.

La filla mes petita va atansarshi: --Pare, perqué n'estau tan trist?

--No ho vullas pas saberho, filla, que també tu t'entristirias.

--Digaumho, pare, que jo vos consolaré en la pena.

Y diu l'home: --Quan jo era pobre vaig prometre una filla al diable si'm donava bens y fortuna, y es arribat lo dia que va assenyalarne per venirla á cercar.

Y diu la noya: --Pare, ja hi aniré jo.

Y en sent á mitja nit, baixa la noya la escala, mes avans d'obrir la porta, fa la senyal de la creu, y al obrirla no veu ningú al defora.

L'endemá al matí aparesqué lo diable al home y li digué:

--Talla la ma dreta á ta filla, que ab ella m' ha fet la senyal de la creu y no he pogut endúrmela.

L'home ho feu, mes á la nit següent al punt de las dotze horas, baixa la noya l'escala, fa la senyal de la creu ab la ma esquerra y obra la porta, mes no veu ningú al defora.

--Talla la ma esquerra á ta filla, que ab ella m' ha fet la senyal de la creu y tampoch so poguda endúrmela.

L'home ho feu, mes á la nit següent la noya avans d'obrir la porta fa lo senyal de la creu ab lo cap y no troba ningú al defora.

--Talla lo cap á ta filla, que ab ell m' ha fet la senyal de la creu y no so poguda endúrmela.

Mes la noya no ho volgué y va anarsen de casa. Camina que caminarás va arribarne á una gruta ahont va recullirse y com era esmoyonada pensá com ho faria per mantenirse, mes veus aquí que passaren los gossos del rey, qui anava de cassa, y veyentla tan hermosa li portaren lo pa, que van donarlshi. L'endemá també van portarli y aixis cada dia que no li faltava res, mes los gossos s'anaren amagrint que el rey no pogué menos de estranyarho; per aixó va manar que'ls donguessen un pa ben gros á cada un d'ells, que no se'l poguessen endur tan corrents com feyan cada dia, y ell mateix en persona volgué seguirlos.

Veus aquí que quan vejé que's ficavan en una gruta y á dins d'ella á una noya tan hermosa, y la pobreta ab las mans llevadas, n'hagué grossa llástima y va endúrsela en lo seu palau, en lo quin, per la sua discresió y recato se feu tan ben voler la noya que lo príncep se n'agradá d'ella y va enmaridarshi.

Mes succehi que vingué una guerra y'l princep ja rey tingué que anarhi. Y quan hi fou, n'infantá la reyna un bell noy y una noya é incontinent feu dur al rey la nova per un dels seus patjes, á qui encomaná que no s'adormís pas per lo camí, pus sino lo diable li cambiaria lo paper que duya la nova.

Lo patje se'n aná y quan fou en un pont, ell que va adormirse; lo diable desseguida posa en lo paper, que la reyna havia parit un gos y una gossa, y despertantse lo patje va y entrega lo paper al rey.

--Gos ó no gos, gossa ó no gossa, digas á la reyna, que los crie bè.

Lo patje torná á marxar, mes quan es al pont s'adorm altre vegada y'l diable li posa; que tirin noy y noya al molí.

Quan los del palau reberen la tal ordre tots se'n estranyaren, mes cumpliren y ficantne noy y noya cadescun dins un bagulet los tiraren dins la bassa del molí. Mes quan arribá'l rey y sabé la nova cregué que havia estada la reyna y la maná emparedar viva al peu de la escala, sino un foradet que hi va deixar per ahont entrarli la vianda.

Mentres tant lo moliné s'havia trobat que l'aigua se li aturava á las molas, mirá á la bassa y com ne vejés dos bagulets tan bonichs, va obrirlos y ab tota sorpresa vejé lo noy y la noya, que vá criarsels com á fills propis. Fins que un dia renyint tots dos ab lo fill del moliné est va dirlos que no eran germans seus y noy y noya volgueren anar á corre mon per veure si trovarian als seus pares.

Aixís caminant trobaren un capellá que va demanarlos ahont anavan, y com ells li espliquessin, los hi va dir que si volian quedarse ab ell, á la sua mort los deixaria sa fortuna, á lo qual ells hi vingueren be per tal qui'ls ho deya era un home de ciencia y ells eran massa petits per peregrinarne.

Al cap d'un quan temps morí lo capellá y veyentlos las donas del poble tan richs y guapos comensaren d'haverne enveja y duas d'ellas, n'anaren á trobar á una vella qu'era bruixota la quina'ls prometé que si li donavan cent lliuras los faria perdre.

Veus aquí que la vella se n'hi va y'ls diu: --Noys, noyets, quina casa y jardinet tan bonichs com teniu! no mes'us hi manca d'una cosa y es un arbre que tinga fullas de tots colors.

Y dihuen los noys: --Y ahont lo trobariam?

--Anant al castell de irás y no hi veurás.

Lo noy pren son farsellet y se'n va á cercarlo; camina que caminarás, troba un palau, d'ahont n'eixia lo sabi Salomó que n'era cego, lo qui sentí las petjadas del noy y va cridarlo.

--Ahont vas noy per eixas terras?

--Al castell de irás y no hi veurás, á cercar un arbre que te fullas de tots colors.

--Qui es que en ton poble't vol tan de be? Ves ab molt cuidado perque sino't perdrias: veurás en lo castell molts d'arbres tots bonichs y de tots colors, no'ls toquessis pas, perque sino no'n eixirias mes, agafa una fulla solsament de un arbre molt sech y lleig que hi ha y empórtatela, plántala en lo teu hort y tindrás lo que desitjas.

En sent á mitja nit lo noy arriba al castell, ne veu baixar lo pont, s'hi fica y encara que tot eran arbres bonichs y hermosos, ne cullí una fulla d'un de molt sech y lleig y apretá á fugirne.

--Ira de neu la vella, que'l noy ha tornat y no l'heu fet perdre.

--Calleune, calleune donas, que si de la una n'ha eixit no ho contará duas vegadas.

Li donaren cent lliuras més.

--Noyets molt estimats, quina casa mes bonica teniu! no mes hi trobo á faltar una cosa.

--Y quina es?

--Un estany d'aigua de tots colors.

--Y ahont lo trobariam?

--Al castell de irás y no hi veurás.

Y lo noy emprengué altre volta lo camí. Y camina que caminarás fins que troba lo castell de lo sabi Salomó.

Y est li diu: --Ahont vas noy altra vegada?

Y diu lo noy: --Al castell de irás y no hi veurás á buscar aigua de tots colors.

Y diu lo sabi Salomó: --Ves y en sent á mitja nit baixará lo pont del castell, hi entrarás y á dins lo jardí veurás en lo estany aigua de tots colors; no la toquessis pas, omplan un gotet d'una de molt roja y bruta que hi veurás al bell costat y tórnaten que tindrás lo que desitjas.

Lo noy se'n aná, va esperar la mitja nit y quan vejé aigua tan clara y bonica á dins de l'estany quasi fou tentat de endursen d'ella, mes recordantse del consell del sabi Salomó n'omplí un got de la tant bruta y la portá á sa casa.

--Ira de neu la vella que'l noy ha tornat.

--Calleune, calleune, donas, que si n'ha tornat duas no'n tornará tres vegadas. Y li donaren cent lliuras mes.

--Ay noyets, los tant hermosos, quina casa mes bonica! no'us hi falta mes que una cosa y es un aucell que refila de tots los cants y te las plomas de tots colors.

--Y ahont lo trobariam?

--Al castell de irás y no hi veurás.

Lo noy empren camí y troba á lo sabi Salomó que li diu:

--Ahont vas noy?

Y diu lo noy: --Al castell de irás y no hi veurás á cercar un aucell que refili de tots los cants y tingui plomas de tots colors.

--Ves á lo castell ahont veurás aucells de tots colors y que cantan tota lley de cants; no n'agafis pas cap d'aquestos, sino un de molt lleig y arrupit que te las alas caigudas y aquell es lo que buscas.

En sent á mitja nit baixa lo pont del castell, lo noy entra á dins y veu uns aucells tan bonichs y de uns cants tan hermosos, que no s'recordá del consell del sabi Salomó y ne agafá un. De seguida tot lo castell va ressonarne y quan fou á la porta del castell quedá encantat.

Veus aquí que passan dias y'l noy no venia; sa germana n'era tota plena d'ansia y per fí deslliberá d'anar á cercarlo. Y camina que caminarás troba lo sabi Salomó que era cego, mes que ab las petjadas conegué qui venia.

--Ahont vas, noya? que no tens por de perdret?

Y diu la noya: --No'n tinch gota, perque cerco á lo meu germá.

Y diu lo sabi Salomó: --Ton germá no'm volgué creure y es encantat al castell de irás y no hi veurás; pera desencantarlo, veshi, espera la mitja nit que se t'obri la porta, entra á dins y ompla un got d'aigua de un sot que hi ha vora de aquella, molt térbola y bruta, frega los polsos á lo teu germá y lo veurás altra volta ab vida; llavoras agafeu l'aucell qu'ell cercava, qu'es lo mes arrupit y lleig y fugiune; per lo camí trobareu lo rey y encara que'us convidi no li prengueu res que lo aucell no'us ho diguia.

Del dit al fet; la noya fregá los polsos del seu germá, quin va desencantarse, agafaren l'aucell y tots dos fugiren, quan per lo camí van trobarne al rey que fou agradat de sa gentilesa y sels endugué al palau. Allí los feu assentar á la taula, mes del primer plat que portaren ni noy ni noya'n volgueren tocar gens pus que l'aucell no'ls deya res; portaren lo segon y l'aucell saltá á terra, doná tres picadas y se posá á refilar, per lo qual los noys comensaren á menjarne.

Lo rey ne fou tot maravellat, aixi es que no pogué menos de dirloshi: --Quin aucell mes ben educat que portau!

Y diuhen los noys: --Mes ho diriau si'l deixesseu parlar.

--Pus que parlia.

LLavoras contá l'aucell, primerament tota la feta de la muller del rey, y las desgracias que per son amor filial li eran esdevingudas; y despres com aquells que tenia al davant eran los seus fills propis que va perdre quan era á la guerra y varen esser recullits per un moliné; que sa muller no n'havia d'alló cap culpa, com que moltas llágrimas ne duya ploradas, y aixis li aná esplicant la vida dels noys y com duas donas del poble los volian fer perdre per medi de una vella.

Lo rey podeu contá quina alegria, abrassá á los seus fills ab llágrimas á los ulls, maná traure en seguida á la reyna del peu de la escala ahont la tenia emparedada, si no es un foradet per entrarhi la vianda, y á la qual havian tornadas las mans que li foren llevadas, maná penjar á las duas donas y á la vella que be s'ho mereixian y fou felis per sempre mes ab la companyia de sos fills y esposa. Foren tramesos missatjers al pare de la reyna, qui tornava á esser molt pobre, y lo qui en companyia de las altras duas fillas aná á viure á la cort de son gendre, sa vellesa passant aixis tranquila y sossegada.

## Lo traginer.

Una vegada eran dos traginers de los quals un anava á missa los diumenges y festas de guardar, mentres que l'altre may hi anava, de lo que'n pervenia que aquest arribés sempre al punt mes aviat que no pas l'altre y que se n'hi mofés á totas horas de la seva devoció y catxassa. Tan y tan ho feu que'l que complia ab los manaments de la Iglesia confiat en la ajuda de Deu, li va fer una aposta de que per mes qu'oís missa arribaria primer qu'ell á la posada, baix pena de entregarli, si perdés, matxos y carga. La aposta fou aceptada y veus aqui que la missa fou de prou estona pera que, qui la oia arribés mitja hora mes tart al punt que l'altre. Aixís es, que esclau de la paraula, no tingué mes remey que donarli tot lo seu cabal y propi.

Sens una malla á la butxaca ni saber de que viure n'emprengué lo traginer camí, y camina que caminarás n'arribá á un bosch quan negre nit se feya, tan ferestech é isart, que n'hi esdevingué por y s'enfilá á dalt d'un arbre. Cabalment era la nit del dissapte y encara no foren las dotze horas quan de tots punts n'isqueren bruixots y bruixas, y agafant branquillots y llenya seca ne feren una gran foguerada, al voltant de la quina hi ballaren sardanas ab estranys crits y cantadas, fins qu'un d'ells posat al mitg de las cendras aná preguntant á tots quinas eran las malas obras que durant la semmana havian fetas.

Un deya que havia rovellat tots los blats d'una masía; altre que havia foradat la taulada damunt lo llit d'una partera, quan plovia; una bruixa, que havia esguerrat tota una llocada; altre que havia fet que'l llevat se tornés agre y tots los presents digueren de las sevas, fins que al ultim la mes velleta de totas las bruixas digué com ella havia fet la mes dolenta obra, qual era que havia ficat tres serpents á dins lo cos de la filla de la reyna que no la deixavan viure. Totas las demes bruixas s'hi atansaren pera saber com ho havia fet y quin remey la curaria, y ella'ls digué que era precis pera guarirla recullir la espuma de set caballs y donarli á beure.

Lo traginer s'ho escoltava tot arrupit á dalt del arbre, y quan bruixots y bruixas foren fora, se'n aná en vers lo palau del rey, que n'era molt lluny; en lo quin estavan atrafegats los metjes pera trobar remey per la princesa, mes cap sabia quin darli, pus no entenian la malaltia. Lo traginer aixi ho va compendre per las conversas del poble y encara que mal vestits s'n aná al palau á dir com ell portava lo remey, mes lo tingueren per alocat y lo feren tornar enrera. Per fi tant va perfidiejarne que'l deixaren entrar y demaná fessen corre set caballs tan com poguessen fins á desbocarlos, arreplegá quan ho foren tota la bromera que llensavan y la portá á la filla de la reyna. Esta en cap manera volia beure la dita escuma d'asco que li feya, mes com de posarsen una mica á la boca, de tan que n'era pregada, vejes que li resurtis be, pus per sa boca n'eixí una serp molt grossa, se la begué tota y n'escupí las serps que en son cos tenia.

Y veus aquí que una volta guarida del seu mal, lo traginer volgué li complissen la promesa que li havian feta de donarli per esposa á la filla de la reyna com així ho havian promés á qualsevulla que curás á eixa de sa malaltía, mes los pares en cap manera volgueren complirho y per tréuresel del davant li digueren que anés á cercar la seva parentela, que volian coneixela.

Lo traginer se'n aná y tot caminant, caminant, quan fou lluny ne vejé un home que posat á terra semblava com si escoltés alguna cosa. Ell que li preguntá que feya y'l qu'escoltava li digué com desde allí sentia que en lo palau del rey deyan com lo havian enganyat fentlo anar á cercar la seva parentela y qu'era precís matarlo.

Lo traginer li digué si volia ser parent seu y convinguts sen anaren junts y ne trobaren un home que tapantse un forat de nas, ab l'altre, respiranthi, feya volar tot lo qu'era á duas lleguas. Lo traginer li pregá si volia esser parent seu y com hi vingués be, ne foren ja tres companys que tot caminant, caminant, ne trobaren un home que n'estava cohuent ab un ast tot un bou. Tots tres se n'hi rigueren y li preguntaren per qui era tanta vianda, á lo qual ne feu aquell de resposta qu'era tota per ell y encara n'hi havia poca, y en aixó comensá de menjar qu'en pochs moments no'n deixá gens ni mica. Lo traginer ne fou agradat y li digué com ne anava per ordre del rey á cercar la seva parentela y que si ell ne volia esser li agrahiría. Y ne foren ja prou y se'n anaren en vers lo palau del rey.

Mes en aixó lo que tot ho sentia va aturarse y al cap d'una mica digué com en lo palau, sabent la tornada del traginer deslliberavan de ferlo perdre, á qual fi feyan aparellar un regiment de caballería pera que no's pogués escapar en cap manera. Com d'efecte, á la poca estona vejeren una grossa polsaguera y despres gran munió de caballería qu'anava cap á ells. Llavoras l'altre company se tapá un forat de nas y comensá á bufar y tota la caballeria á volar per l'ayre que donava llástima; los uns queyan per dalt de las montanyas, los altres en los rius y tots d'así d'enllá, sols un ne deixaren quiet, pera que anés á dir al rey com á n'ells res los espantava y que anavan á complir la seva promesa.

Y anaren caminant fins que foren al palau en lo quin n'estava'l rey tot enujat, mes vejent que no podia tréuresels del davant, va fer veure que'ls volia afalagar y'ls feu guarnir una taula de totas viandas pera que menjessin, posantloshi per obligació que tenian que acabarse tot lo que's dugués á taula, baix pena de morirne si ne deixavan gens ni mica. Y doná ordre á n'els criats que portessin tanta vianda com poguessin, de modo que may s'acabés. Los quatre companys comensaren de menjar y á poch ja s'estranyaren de tanta vianda, mes coneixent prompte la treta, lo qui trobaren menjantse'l bou, comensá á menjar de tal manera que ni'ls criats eran prou pera donarli l'abast, ni hi havia prou vianda en la casa, de modo que quan lo rey hi aná creyentse trobarlos á tots cansats y sens pogue mes, los trobá tots alegres demanantli mes menjar. Llavoras conegué que no hi havia remey y que era inutil tota oposició y doná á lo traginer la seva filla.

Y va esser un bon princep y despres un bon rey molt estimat de tota la terra. Y un dia que's passejava ne vejé uns traginers ab los quins anava lo qui li havia guanyada la aposta y desseguida lo maná compareixe á la sua presencia. Cosa la qual posá en tota temor á lo traginer, mes tingué que obehirne. Lo rey quan lo tingué davant li digué si'l coneixia y com lo traginer li digués que no, li esplicá com era l'altre traginer company seu que anava á missa los diumenges y festas de guardar y que d'aixó li venia lo esser rey de tota aquella terra.

## Lo fill del pescador.

A la platja de Tarragona hi vivia un pescador de tans pochs cabals, que no tenia res pera mantenir á la seva familia, que era prou dolor de la seva ánima. Mes un dia se'n va anar á la bora de la mar y despres de molta estona de pescarne, ne va treure un peix molt gros y de lluenta escata quin li va demanar per favor la vida. Y encara que'l pescador no hi venia gaire be, per fi va concedirli y'l peix que li diu: --Torna á tirar la trema á la mar, y tindrás mes peix del que no voldrias, mes tens de prometrem de portarme demá al matí aquell que't surti á rebre y jo't prometo per ma part ferte mes rich que no pas home que en la terra sia.

Y'l pescador li va prometre, com que pensá qu'eixiria á rebrel lo gosset que cada dia ho feya y encara que molt l'estimava feu pensament de que aixís no li caldria passar mes angunias y miserias. Y lo peix torná á la mar y lo pescador tanta pesca ne va treure que ni gaire be sabia com durla.

Y tot content se'n va anar cap á casa sua, mes quan fou un xiquet lluny en lloch del gos com se pensava, ne trobá á lo seu fill que anguniós per la seva tardansa venia á veure si li era succehida alguna cosa.

Y veus aquí que lo bon home s'en desesperava y resolgué no anar mes á pescarne per por que li sortís lo peix y li demanés de la sua promesa. Mes al cap d'algun temps vejent que no tenia res pera menjar li fou precis tornarhi y se'n aná á un lloch ben lluny y apartat del de la primera vegada.

Mes tantost fou tirar al mar la trema, com eixirli lo peix á demanarli de la sua paraula, y ell se'n torná molt trist á casa seva y l'endemá fou lo mateix y aixís molts y molts dias, fins y á tant que lo seu fill li'n pregá li fes mercé de contarli lo motiu de la seva tristesa.

Y'l pare vejent que no tenia altre remey li esplicá tot lo que passat li havia.

Y diuli lo fill: --Pare, no tingueu por per mí, ni passeu per mí penas, que jo hi aniré content mentres sapia que vos y la mare sou felissos.

Y aixis dihent, pare y fill se'n anaren á la platja y tantost hi arrivaren vejeren duas naus molt bellas, ab las velas aparelladas y lo peix tot content qu'eixia á rebrels. Y diulos.

--Jo vos prometo que tots dos sereu felissos.

Y mostrá al noy que pujés á dalt d'una de las naus, y va desapareixe.

Y lo fill prenent comiat del seu pare ab molta tristesa, pujá dalt de la nau y la nau pren vela, que comensa de llunyarse, y tan depressa, que al poch temps perdé de vista la seva platja y fins la terra tota.

Y arrivá á un palau molt bell, mes tot sol que ningú s'hi veya, y com havia molt temps que no havia pres cosa alguna, ell que diu, com aixís li era encomanat per lo peix.

--Ay Deu, si fos á casa jo menjaria.

Y tantost ho hagué dit, trobá una taula molt ben aparellada y quan hagué sopat diu: --Ay Deu, si fos á casa jo trobaria llit y dormiria.

Y tantost vejé una ma negra ab una atxa encesa que'l va acompanyar á una cambra molt gentil y bella, en la quina hi havia un llit que res hi mancava y ell s'hi ficá. Quan veus aquí que al cap d'una estona, sent trepitg en la cambra y que s'atansavan dret al llit ahont era y sent soroll com d'una persona que's despulla y que's ficava en son llit y ell no digué res. Y cada nit era la mateixa cosa. Mes ell comensá d'entristirse y tan trist va posarse, que la ma negra que'l servia, li digué qu'era lo que li donava pena, si era que li mancava alguna cosa.

Y diu ell: --Res me manca con no sian novas dels meus pares.

Y responli la ma: --No'n tingues d'aixó cap quimera puig estant ben bons y son felissos.

Mes ell tenia moltas ganas de sapigué qui era que ab ell dormia y encara estava mes trist y diu un dia.

--Ay Deu, si fos á casa meva jo veuria á los meus pares.

Y diu la ma negra: --Jo be t'hi deixaria anar com tu'm prometesses de tornarne y de no deixarte tocar ni besar per ningú, mes que fossen los teus pares.

Y ell li'n doná paraula y á l'endemá al matí quan fou á vestirse en lloch de las sevas robas ne trobá un vestit de molt bona roba ab una espasa tota guarnida de diamants y esmeraldas y quan fou vestit se'n aná á la mar y trobá tres naus molt ben aparelladas en una de las quals s'hi ficá y lo transportaren á la platja de Tarragona.

Quan fou allí se'n aná en vers la casa de sos pares, mes ningú hi havia, y preguntant, preguntant los trobá en una casa que pareixia palau de fadas, de tan bella y rica qu'era. Y tantost lo vejé la seva mare que hi va corre per abrassarlo, mes ell trayentse la espasa, li diu:

--Senyora y mare mia: no'm toquesseu pas, puig som fet jurament de matar á qualsevulla que se'm atansés encara que fossen los mateixos meus pares.

Y veus aquí que la seva mare hagué gran desitg de saber lo secret del fill seu y no pará fins y á tant que li feu esplicar tot lo que esdevingut li havia. Y quan tot li hagué dit, diu ella:

--Jo posaré en ta butxaca esca y pedra foguera y una candeleta y d'aqueix modo tu podrás sapigué qui en lo teu llit s'hi fica.