Part 3
Lo Comte entra, se'n va cap al jardi y en ell, prop l'estany te veu baixar una noya hermosissima que va banyarse en ell; lo Comte n'era admirat de la seva bellesa. Per fi se'n va anar y ne baixá una altre encara mes guapa y també va banyarse en la aigua clara; per fi ne baixá la tercera qu'era una joya d'hermosura y'l Comte no sabia lo que li succehia, sobre tot quan desfentse de las suas robas va ficarse á l'aigua y mostrá tota la sua gentilesa.
Lo Comte n'era maravellat que mes no podia y li amagá la roba, així es que quan la noya volgué vestirse trobantse sense ella, mirá per tot arreu y com vejes lo Comte li digué que li tornés la roba que li havia presa.
Mes lo Comte li diu: --Vos la tornaré si'm diheu quin es lo castell del Sol que cerco.
Y la noya li diu: --Donaume tan sols un mocador y vos ho diré.
Lo Comte que li dona, ella l'agafa, l'estent damunt l'aigua y ab lo sol y la llum s'hi enmiralla lo Castell ahont estavan y la nina dins l'estany com se banyava, pus que aquell era'l castell del Sol que tan temps feya que cercava. Se'n agradá de ella per tan gentil que n'era y li demaná si li volia fer mercé del seu amor. Cosa á la qual fou ella plasenta, mes li digué que lo seu pare primer la mataria, avans que consentirhi.
--No tingau por, que'n tinch prou d'ardidesa,-- pus ell volia defensarla. Mes la noya li digué: --No es així, jo vos diré lo que teniu de ferne. Entrauvos dins lo castell, en la porta del qual, hi trobareu un lleó de guarda; no vos espantessiu pas, perque per mica que ho fessiu vos mataria, entreu dins y quan siau davant lo meu pare, demanaume per esposa vostra. Ell vos dirá que no sino feu un impossible, llavors veniu aquí, crideu Rosa florida, que aquest es lo meu nom y jo vos donaré'l medi per ferlo.
Lo Comte se'n va anar y al esser al portal qu'era molt estret, ell que't veu lo lleó que sols de mirar dava feresa y casi no s'hi gosava ficar, mes va arriscarshi y á dins troba lo pare á qui demaná per esposa á Rosa florida, quin va dirli que nó, sino li portava l'anell que feya molts anys havia perdut dins de la mar brusenta; qu'era impossible.
Tot trist lo Comte va cridar á Rosa florida y li contá la exigencia del seu pare, mes ella no s'acobardá, ans li digué:
--Be n'eixirás si fas lo que't diga. Anem á la bora de la mar y allí me trinxas be, ben trinxada, posant molt esment de que cap gota de sanch ni tros meu, ne caigui en terra, me tiras á dins de l'aigua y llavoras te vindrá molta de son, mes no t'adormisses pas, perque sino may mes podria eixirne.
Lo Comte no ho volia fer per lo molt que la estimava; á la fi tanta era la fe que hi tenia que ab llágrimas en los ulls, va trinxarla; y veus aquí que per tant esment que hi va posarne, no pogué lliurarse de que li caigués una goteta de sanch en terra.
Y quan ella fou al fons de la mar, lo Comte comensá á sentir son y mes son y la noya cridá.
--Comte.
Mes ell no's movia.
--Comte --per segona vegada. Y ell tampoch, com que la son lo vencia.
Per fi crida tercera volta --Comte --ab veu tan trista y fonda que al cor se n'entrava, y ell llavors se despertá tot espantat y diu: --Rosa florida. --Y eixa surt y duya l'anell perduda.
Quan lo pare lo veu ne rebé gran enuig, mes tingué que cumplirli la paraula y li digué que triás de sas fillas, mes com ell ho fes ab la mes petita, no li volgué dar per ser la que mes volia. De lo qual fou enujat lo Comte y demaná ajuda á cel y terra per tal fellonía, perço que quan lo pare ho sentí, va dirli que pus hi era obligat, que escullís de sas fillas, mes sense véurelas, tant sols per un dit que ensenyarian.
Y per un foradet las tres van treure lo dit petit de la ma dreta, y com en lo de Rosa florida hi mancava un bossinet per alló de la gota de sanch que quan la trinxava en terra n'hi va caure, ell que la va coneixe y la va escullir entre las altras.
Mes lo pare, home dolent, en cap manera volgué donarli, y veyent qu'ella hi venia be volia matarla, de manera que no tingueren altre remey que fugirne y agafaren un cavall molt magre de l'establa que molt corria y ne fugiren. Cosa la qual sapiguda per son pare feu desseguida perseguirlos, y n'agafa un cavall la envejosa de la germana gran y corra que mes correrás fins que casi'ls atrapava.
--¡Ay, Rosa florida, que ja'ns aconsegueixen! --No tingas por, y ella que'n llensa sa pinta y la pinta's torna un bosch tan espés y ferestech que ningú podia ficarshi.
Y la germana gran va entornarsen, y hi marxa la mitjana y corra que mes correrás fins que casi'ls assolia.
--¡Ay, Rosa florida, que'ns atrapan!
--No tinguis por, y ella que'n llensa la gorra del Comte y la gorra's torna foch que tot ho abrusava.
Y la germana tingué que entornarsen, y lo pare ple de rabia hi marxa y corra que correrás fins que prop los tenia.
--¡Ay, Rosa florida, que's lo teu pare!
Y la noya ho veu y n'hagué gran dolor com que de sos ulls ne rajavan llágrimas y las llágrimas se tornaren riu y lo pare no pogué passarlo. Y ells fugiren, fugiren fins á esser á llunyas terras, ahont s'enmaridaren y foren felissos per tots los anys de la sua vida.
## Lo camí del cel.
Un pare tenia tres fills y era tan pobre, que no sabia de que mantenirlos, així es que ab tot lo dolor de la seva ánima tingué que dirlshi que anesin per lo mon á guanyarse la vida; á qual fí'ls prometé que á n'aquell que l'endemá al matí's llevés primer, li donaria la coca mes grossa de las tres que havia fetas, que á n'el que's llevés segon, la mitjana, y á n'al derrer la mes petita de totas.
Los noys se'n anaren á dormir, y á l'endemá lo mes gran se llevá primer y hagué la coca mes grossa; després se llevá lo segon y li fou donada la mitjana y'l mes petit de tots, pobrissó, fou l'últim en aixecarse del llit y li tocá la coca mes petita; reberen la benedicció del pare, que'ls encomaná sobre tot que fossin bons minyons y seguissin lo camí dret que'ls conduiria á la porta del cel, y cadescú ab la seva coca aná eixint de casa seva.
Lo mes gran, camina que caminarás, se esdevingué lo trobarne per lo camí á una dona pobre, que duya un noyet en los seus brassos y la quina quan lo tingué prop va dirli:
--Noy, noyet, voldrias donarme un bossí de coca per aquest noy que plora?
Y ell que li respon:
--Primer lo donaria á un gos, que no pas á vos.
Y se'n va anar. Y quan fou un xiquet lluny, ell que pensa, potser aquesta dona't diria quin es lo camí del cel, y tornant enderrera li fa dita pregunta.
A lo qual ne respongué la dona:
--Ves caminant, caminant y quan siguis un xich enllá, trobarás tres camins, un á la dreta, un al mitg y un altre á l'esquerra, no escullissis pas lo primer, ni tampoch lo segon, sino l'últim, al cap de vall del quin hi trobarás una porta vermella que't conduirá allí hont te pertoca.
Y'l segon aná seguint també son camí y quant fou un xiquet lluny trobá una dona ab un noyet als brassos, quina li diu:
--Noy, noyet, voldrias darme un xich de coca per aquest meu fill que plora?
Y ell que li respon:
--Ja 'us ne donaria, mes lo camí que tinch de fer es tan llarch, que ab prou feinas ne tindré prou pera mí.
Y se'n va anar; mes així que la hagué deixada, ell que pensa, potser aquesta dona sabria dirte ahont es lo camí del cel y va tornar enrrera á preguntarli.
--Ves caminant, caminant y quan siguis al cap d'allá trobarás tres camins, un á la dreta, un altre al mitg y un altre á l'esquerra, no seguissis pas lo primer, ni tampoch lo últim, sino'l segon, al cap de vall del qual trobarás una porta groga que't durá allí ahont te pertoca.
Y'l mes petit de tots també per son camí va trobarne la dona ab un noyet als brassos, quina va dirli:
--Noy, lo bon noy, podrías donar un bossi de coca á n'aquest meu fill que plora?
Y'l noy digué:
--No, un xiquet, la bona dona, no, sino tota ella'us la donaré.
Y la dona li feu un pató y una abrassada y com ell li preguntés si voldria dirli quin era lo camí del cel, li va tornar resposta dihent:
--Ves caminant, caminant y quan siguis al cap de tot, trobarás tres camins, un á la dreta, un altre al mitg y un altre á l'esquerra, no seguissis pas aquest ni tampoch lo segon, sino lo de la dreta y al cap de vall ne trobarás lo que desitjas.
Y los noys anaren caminant, caminant y'l mes gran de tots quant va esser al punt, va veure los tres camins y recordantsen del consell de la dona, va seguir lo de la esquerra y trucá á la porta vermella y tot desseguida va obrirse eixa ab gran estrepit y n'eixiren rojas flamas y molts de dimonis, quins se l'endugueren cap á l'infern, qu'era allí ahont li pertocava.
Y'l mitjá va arribarhi despres y seguí lo camí del mitg y trucá á la porta groga com li havia dit la dona y vá sentir un gran fret, y's trobá á dins del purgatori.
Y quan hi arrivá lo petit, ell que se'n vá cap á lo camí de la dreta y trucá á la porta blanca y tant bon punt hi hagué trucat quan se sentiren hermosas veus d'angels que cantavan, y tot aparegué esplendent de llums y ple de rosas, y entre mitg d'ellas la dona y'l noyet, que no eran altres que la Verge María y lo bon Jesús que'l reberen en sos brassos y li feren tota mena de festas: y ell estava tot content, com qu'era en lo cel y havia guanyada la gloria eterna.
Y així cadescú trobá son mereixement ó pena, segons lo modo com portat s'havia.
En altres versions los noys, al eixir de casa seva segueixen, be que separats, tots lo mateix camí y troban á la dona ab lo noyet als brassos que'ls hi fa demanda de un bossinet de coca y que atenent á sas respostas, los diu que vagin seguint y que al cap de vall trobarán tres portas, una de vermella, una altre de groga y la derrera blanca y'ls fa trucar á cada un á n'aquella que li pertoca.
## Los tres cabells del dimoni.
Un rey de llunyas terras, un dia que passejava ab lo seu ministre ne trobá una gitana d'eixas que diuhen la bonaventura y volentse divertir una estona, la feu compareixe y maná que la digués á lo seu ministre; la gitana li prengué la ma dreta, la va examinar per tots indrets y seguint las ratllas mes marcadas, tot d'un plegat digué:
--Felis tu, oh ministre, que tindrás un fill que será rey d'aqueixas terras.
Lo rey ne fou tot sorprés, pagá á la gitana, y se'n aná tot capficat y trist, tant que son ministre ho conegué y agafant temor deslliberá que si may algun fill tenia, no'l deixaria veure á lo seu monarca.
Y veus aquí, que al cap d'algun temps s'esdevingué al ministre lo tenirne un fill, lo que feu amagar tot desseguida, mes no tant que no arribés á coneixensa del rey, lo qui lo maná agafar d'amagat del seu pare, ficar dins d'una caixeta ben tancada y tirarlo á un riu que per allí pasava, pera que se la endugués l'aigua.
Y la caixeta aná riu avall, riu avall fins á topar en la bassa d'un molí en la qual rentava roba la molinera, que així que vejé la caixa tota bonica, pensant que potser hi podria haver alguna riquesa amagada, va cridar á lo seu marit y tots junts la varen treure. No's pot imaginar la sorpresa que tingueren al veure un noy tan guapo y hermós á dins d'ella, y com no tenian successió resolgueren afillarsel, li cercaren dida y li posaren nom de Moysés per la semblansa que ab est tenia lo modo de trobarlo.
Lo noy aná creixent en bondat y hermosura y era molt estimat de tothom tant que sos adoptius pares no gosavan dir á ningú lo modo com lo tenian. Fins que un dia anant de cassa lo rey, passá per allí y agradat del noy, mogut de la curiositat de sa desconeguda historia, feu que'ls moliners li contessin. Tan bon punt va saberla que fou pres de gros enuig; mes no va dir res sino que cridant á la molinera li esplicá com s'havia agradat molt del seu noy y que si li volia donar ell lo faria rich per tota la seva vida. La molinera no hi volia consentir per lo molt que se'l estimava, mes com era'l rey y li oferia tan bona ventura tingué á la fí de ferho y va donarli.
Y quan lo noy fou á lo palau, lo rey li digué com era qui havia de robarli la corona y que per aixó havia fet matarlo, mes que haventse salvat, ell li perdonava la vida si anava á l'infern y li duya tres cabells del dimoni. Cosa la qual estremordí al noy que no sabia que dirse, mes com lo rey lo volia fer perdre, l'amenassá de mort si inmediatament no ho feya y ell tingué que obehirlo y emprengué camí cap al infern que no savia per hont anava.
Y camina que caminarás, arribá á una casa en la qual l'amo li digué que no'l deixaria passar endavant sino li deya com es que avans una perera que tenia llevava peras d'or y ara no'n feya de cap mena. Lo noy digué que allavoras no li podia dir, mes que ho faria al tornar del infern, ahont anava; que aixís que'l deixessin passar, y los de la casa ho feren.
Y camina que caminarás, arriba á un altra casa en la quina li digueren que no passaria mes endavant sino'ls hi deya com es que un pou que avans tenia vi, á las horas ni sisquera aigua tenia. Y'l noy'ls hi demaná també que'l deixessin passar, que ja'ls ho diria al tornar del infern, ahont anava.
Y camina que caminarás, arriba á un riu molt caudalós y fondo de grossas y negras onadas que feyan feresa, y en ell hi havia un barqué que passava á la gent d'un mon á l'altre, lo quin li digué que no'l volia passar de cap manera si no li deya com ho podia fer per deixar la barca y viure entre'ls demés homes. Y'l noy li va fer de resposta que quan tornés del infern ahont anava ja li diria.
Y quan fou á l'altre banda de riu, arribá á la porta del infern, en la quina trucá é isqué á obrirlo l'avia del dimoni, la qual com lo vejés tan hermós y jove ne tingué llástima y li digué que s'entornés, pus seria perdut si'l seu net lo veya. Mes lo noy li esplicá la sua historia y la vella se'n condolgué tant que prenentlo de grat li digué que no s'espantés y qu'ella li donaria los tres cabells del dimoni que cercava, pera lo qual dihent, "tórnat formiga" se torná lo noy formiga y se'l ficá l'avia en una de las arrugas de las suas fandillas. Llavoras cridá á Llucifer y li digué si tenia son que li cantaria una de las cansons tan bonicas y Llucifer posá lo cap á la falda de la avia y s'adormí.
Y tant tost ho fou, quan l'avia li arrancá un cabell ab lo qual se despertá lo dimoni cridant com es que li arrancavan los cabells, mes l'avia li digué que devia esser que somiava que en una casa tenian una perera que avans feya peras d'or y ara no las feya de cap mena.
--Que tontos son! digué'l dimoni, es que á la soca hi ha un dragó que se las menja totas; que'l mátin y tornará á haverhi fruita.
Y l'avia torná á cantar cansons y'l dimoni á adormirse ab lo só d'ellas.
Y quan ho fou, ella que li arrenca un altre cabell que feu deixondir altre volta á lo dimoni, qui va dirli: --Ay avia, com es que me n'haveu arrencat un cabell? Mes l'avia li va dir que era que somiava que un pou que avans donava vi, ara ni tan sols donava aigua.
--Perqué son tan tontos, digué lo dimoni, que mátin la serp que se'l beu y tornará á donarne.
Y l'avia torná á cantar cansons cada volta mes bellas y torná á adormirse lo dimoni.
Y aixís que ho fou, ella que li arrenca un altre cabell y'l dimoni's desperta y diu:
--Ay, avia! ara si que m'haveu arrencat un cabell.
--No ho creguis pas, li digué l'avia, es que somiavas que'l barquer que passa de l'un mon al altre, voldria deixar son ofici y no sap com ferho.
--Ay que's tonto! quan hi vaji algú, que procuri que's fiqui á la barca y quan lo tingui á dins que fugi y s'hi quedará l'altre per tota la vida. Y dit aixó se'n aná per allí lo dimoni y la vella que se'n torná á la porta y quan hi fou --"Sigas home", digué, y lo noy torná á esser home, y li doná los tres cabells del dimoni recordantli las tres respostas.
Y se'n aná lo noy y quan fou á lo riu lo barquer no'l volia passar si no li tornava la resposta que li havia promesa, á lo qual ell li va dir que tan bon punt l'hagués passat á l'altre banda li diria. Lo barquer se posá á remar y rema que remarás fins que fou á l'altre bora y allí ajudá á eixir á Moysés. Quin li digué que pera eixirse del seu quefer, no tenia mes que á la primera persona que arribés á la barca, una volta fos dins d'ella, ne saltés ell en terra y lo deixés en lo seu puesto, per ahont vindria á esser altre volta persona humana.
Lo barquer de agrahit li doná dos sachs d'or y ell camina que caminarás arribá á la casa del pou, ahont l'amo així que'l vejé, va dirli que en cap manera'l deixaria passar aquella volta sino li cumplia sa promesa de dirli com era que avans lo seu pou donava vi y ara ni tan sisquera aigua donava.
Y diu lo noy: --Es que en lo seu fons hi ha una serpent que se'l beu tot y fins que l'hajeu morta, no tornará á donarne. Y l'amo que hi baixá, matá la serpent y tot desseguida torná lo pou á menarne vi com avans feya, de lo qual ne fou tan content l'amo que li doná dos burros carregats d'or y plata.
Y empren camí lo noy, y camina que caminarás fins á esser á l'altre casa que tampoch lo volian deixar passar si no'ls deya com era que avans la seva perera donava peras y ara no llevava fruita alguna, y diu:
--Mateu lo dragó que hi ha á la soca y tornará á ferne.
Y mataren lo dragó y'n foren tant contents que li donaren dos matxos tots carregats d'or y pedras preciosas. Y ab los seus tresors se'n aná vers á lo palau del rey, lo quin veyentlo tornar ab tantas riquesas, ne fou maravellat que mes no podia, y com l'ambició sempre mata y las riquesas tentan, ell que'l rebé ab totas festas y li digué li contás com era que las havia adquiridas. Cosa á la qual no's feu pregar gens Moysés, ans al contrari li contá tot desseguida. Y'l rey pensantse encara ferse mes rich del que ho era, se'n volgué tambe anar á cercarne los tres cabells del dimoni y dirigintse envers lo mateix camí que Moysés, no trobá res, fins á esser al pas de la llacuna, en lo qual hi havia'l barquer que aixís que'l tingué á dins de la barca, seguint lo consell del noy, se'n sortí d'ella, y'l deixá rema que remarás que may mes s'es lliurat de la tal feyna.
Mentres tant, tothom trobava á faltar lo rey, fins que sapigueren que també era anat á cercar los tres cabells del dimoni y com vejeren que may mes tornava, fou pres acort per tots los sabis y prohoms del regne, per la sabiduría y prudencia que en Moysés era, de proclamarlo rey á n'ell, com aixis ho feren ab gran alegria y joya de tots sos subdits, que celebraren tota mena de festas.
## La fustots.
Hi havia un pare que tenia tres fillas, totas tres guapas y hermosas y per ell molt estimadas, tant que volent saber si dignament á lo seu amor corresponian, un dia las hi va preguntar com cadescuna d'ellas lo estimava y la mes gran li va dir que lo estimava com lo pa, la mitjana com lo vi y la mes petita va dirli que lo estimava com la sal. De qual resposta ne fou molt enujat lo pare per tenir á la sal com á poca cosa y maná á los seus criats que inmediatament la agafessin y la duguessin á matarla, mostrantli despres com á cumpliment de sas ordres, una ampolleta de sanch y'l dit mes gros del peu.
Mes los criats ne tingueren molta de llástima, agafaren una gallina que al esser al mitj del bosch mataren, ompliren de sa sanch l'ampolleta, llevaren lo dit á la noya y la deyxaren tota sola. Llavoras ella se'n va anar y tot caminant arrivá á una pagesía en la quina la prengueren pera guardar las ocas, y li'n feren uns sochs y vestit de trossets de fusta que per aixó l'anomenavan la Fustots. Mes ella'n tenia d'amagat un tot d'or y plomas de canari y cada vegada que anava á guardar las ocas se'l posava y las ocas la descovrian tot arreu, posantse á cantar desseguida
Oc, oc, oc, la Fustots dú vestit d'or.
Fins al davant de los seus amos ho cantavan, los quins ni sisquera'n feyan gens de cas, ans al contrari la tenian molt aburrida com que sempre se'n burlavan, y cada vegada que espetarrallava la llenya, deyan que era un poll de la Fustots, que al foch queya.
Y veus aquí que un dia mentres estava guardant las ocas s'ensopegá á passar lo fill del rey, lo qui com la vejés tan ben vestida tota d'or y plomas y tan hermosa, s'hi acostá per estranyesa que del cas tenia y preguntali com era allí ab aquellas vestiduras y fent feyna tan baixa essentne tan gentil y bella. Y la noya li contá com la havian treta de casa seva per la resposta que havia dada, y ho feu ab tanta dolor y senzillesa que'l príncep se'n agradá y se l'endugué á lo palau dels seus pares. Y com de tractes n'ixen bodas ben prompte la prengué per esposa y'l dia en que foren celebradas convingueren en convidarhi al pare y á las germanas de la noya, arreglantne lo dinar sense gens ni mica de sal en la vianda.
Veus aquí que'ls pares hi anaren ab molta estranyesa de part seva de veures convidats, pus que res ne sabian, y quan foren á la hora del dinar fou servit á la taula un plat de que ningú'n pogué menjarne per fat que'n era; al esser al segon plat tampoch ningú va menjarne, vist lo qual lo príncep preguntá al pare de la noya que li semblava de la vianda y si no tenia gana que la deixés tota. Y encara que lo pare no gosava dirho per respecte que tenia, á la fi esplicá que era perque trobava la vianda tan dolsa que semblava que no haguessin tirat gens de sal á l'olla. A lo qual va respondre lo príncep que be podia esser, mes que com á la sua esposa la havian treta una vegada de casa seva y fins manat matarla perque havia dit que com la sal estimava á lo seu pare, ell havia cregut que no devia posarne á la vianda, pus que segons parer de lo dit pare no era cosa gens necessaria.
Lo pare y las germanas eran mes aturdits que no sabian tornar resposta y maravellats de veure á la sua filla y germana per sols sos merits posada en tan alt puesto. Reconegueren la sua culpa y abrassaren á la princesa, diguentli que be coneixian ara lo molt que estimava al pare y que'ls concedís perdó de la seva malifeta. Y la noya ab llágrimas als ulls los hi mostrá quant era'l seu amor y foren tots molt contents y felissos, que tothom ne rebé alegria.
Altres, fan eixir á la noya de casa seva y guardar porchs fins que un dia veyent una gran festa en una casa per hont passava hi va ficarshi per veure si la necessitavan per alguna cosa y la van encarregar de la cuina. Y era que's casava la seva germana gran, y la noya ben prompte la conegué aixis com á son pare que anava per tot arreu pera que tot estés á lo seu punt y hora, y va arreglar lo dinar sense gota de sal; de modo que quan foren á taula ningú pogué menjar res de fat qu'era y lo pare tot enfadat cridá qui era que havia cuinat alló y comparegué la noya y va dir que com un dia hagués respost á lo seu pare que l'estimava com la sal, est tenint á n'aquesta per poca cosa, se'n enujá tan d'ella que la tragué de casa, rahó per la qual desde llavoras may mes ne posá sal á la vianda. Y lo pare coneixent la sua falta y la rahó que tenia sa filla corregué á ella, l'abrassá y li demaná perdó de la sua culpa.
## La rateta.
N'era una vegada una rateta molt bonica que se'n estava en sa finestreta plena de floretas, mirant los qui passavan pe'l carré, y per semblarne mes bonica s'havia lligat una cinteta blava á la seva qua.
Y veus aquí que'n passá un gall y la vejé tan bonica que s'enamorá d'ella y li digué:
--Rateta, rateta, tu que n'ets tan boniqueta, ab un tan bonich llasset á la qüeta, te voldrias casá ab mí?
Y diu la rateta.
--Veyam com cantau?
Y canta'l gall y fa --Kikirikich, kikirikich.
--Ay, anau, anau, que massa m' espantau. Y veus aquí que passa una gallina y la veu tan bonica y li diu:
--Rateta, rateta, tu que n'ets tan boniqueta, te voldrias casá ab mí?
--Veyam com cantau?
Y la gallina canta --Catoch, catoch, catoscas.
--Ay, anau, anau, que massa m' espantau.
Y passa un gos y veyent una rata tan boniqueta, ell que se'n enamora y li diu: --Rateta, rateta, tu que n'ets tan boniqueta, te voldrias casá ab mi?
--Veyam com cantau?
Y fa'l gos --Bub, bub, bub.
Y tota espantada la rateta li respon:
--Ay, anau, anau, que massa m' espantau.
Y aixis anaren passant totas las bestias per davant de sa finestreta y enamoradas totas la demanaren per esposa, mes totas l'espantavan.