# Lo rondallayre ## Part 2 Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/lo-rondallayre-75409/index.md --Que era, que vivia en aquell bosch una fera descomunal y estranya, com ja may altre n'hi hagués en la terra, la qual tenia tan espantats á los habitadors d'aquell reyalme, com que per gracia havian concertat ab ella, si'ls deixava en pau sos cabals y vidas, de donarli cada dia una de las mes principals donsellas; y que en aquell per sort li havia tocada á n'ella, que era del rey la filla; y que pus aixi era y ja remey no tenia, volgués lliurarse ell, de mort tan desastrosa. Mes lo jovencel era esforsat de pit y cavaller com pertoca, y per sa espasa feu sagrament allí mateix de tal perill lliurarla ó de morir en la demanda. Cosa qu'ella li regraciá mes ab greu va escoltarho, per be que li volia. Y ab aixó n'esdevingué la mitja nit, en la quina foren aixordats los espays per una esgarrifosa veu y de dins d'una cova n'isqué un dragó de forma estranya, com que son cap era de lleó y de serpent sa qua, ab vint dits á sas quatre potas y en la esquena alas y tan horrible que sols de mirarlo dava basarda. Lo jove lo vegé venir ab front serena y en la ma la espasa, y aixis que lo tingué quasi á frech de roba, s'hi abrahoná y fou eixida sanch de la fera y los dos restaren en terra entre mitg de xiulets horribles y d'una gran polsaguera que tot ho amplenava. Mes lo jove era coratjós y portava la fe en son cor y per aixó girant sos ulls al cel y clamant á la Verge María, grans cops á la fera doná que la va deixar sens vida. Vos dich que fou gran maravella. Y corregué á la noya que ab la temor havia quedada com morta, y no n'hi havia per menos y li dongué coratje y demaná fos servida de dirli ahont eran los seus pares, que ell li acompanyaria. Cosa la qual li digué la noya y abdos llavoras prengueren camí y via feren vers lo palau dels pares. Com se pot suposar eixos eran mes que tristos y ab ells la ciutat tota per molt que á sos reys tothom volia y per aixó quan ne vegeren arrivar á la princesa lliure y sana de tota desgracia, fou tanta sa alegría que quasi no ho volian creure y retorná la joya y se feren grans festas y allimarias. Ella'ls hi contá tot tal com era succehit y los reys plens de admiració tingueren á lo fet d'armas del jove ab la fera, com á la mes gloriosa batalla que hi hagues haguda y á aquell com á lo mes renomat y ardit cavaller que trepitjés la terra. Y tornaren las festas y alegrías, mes lo jove'ls hi regraciá y volgué continuar sa via. Los pares se'l escoltaren ab dol y no ho volgueren en cap manera y no sols aixó sino que presos de molta gratitut y amor vers ell, li oferiren per esposa á sa filla ja que d'ell la havian novament rebuda, cosa que feu á tots gran contento y mes encara á los dos joves, pus que ja molt s'eran agradats y era forsa lo que's volian. Y de tractes vingueren bodas y's maridaren y foren felissos ab la dolsa y santa pau de bons esposos, quan vet aquí, que un dia, per entre las boiras de la matinada allá en vers Orient s'ensopegá á veure lo jove desde unas arcadas ahont era, un hermós castell potser com no n'hi hagués d'altre y ho digué á la sua esposa, quina en cap manera volia parlarne, ans al contrari li allunyava la conversa, fins que li fou precis esplicarli, com era un castell encantat, á qui'n deyan lo castell de irás y non tornarás per no haverne tornat may ningú dels que s'havian atrevit á anarhi. Tornaren las fantasías en lo cap del jove, lo desitg de veure cosas desconegudas y novas y ab prou ardidesa y cor per anar á sabé la causa del encantament, digué á sa esposa com era desitjós d'anarhi, y encara que ab molts plors d'esta y prechs dels pares, envers lo castell se'n aná desseguida. Era'l camí llarch y espadat, aixis es que no hi pogué arribarhi fins al foscant, é hi trobá una vella, velleta, la qual ab totas festas l'amanyagá y digueli que be podia entrar dins lo castell, pus ella fora sa guia, mes li fes plaer, ja que era dona y vella, de deixar en l'estrado sas armas, per por que li feyan, com ab bona fe cumpli lo jove y al punt fou encantat y convertit en estátua de pedra. --Pare, lo meu pare, digué lo segon fill del pescador, la sanch del peix s'es enterbolida y la espina ensangrentada, lo germá gran tindrá alguna desgracia. Pare, deixaume aná á cercarlo. Y'l pare ab la tristesa al cor, li dongué llicencia. --Veshi, mes tan bon punt lo trobis, torneusen tots dos. Y se'n aná'l noy y camina que caminarás, tot aquell dia va anar á la bona de Deu, sens saber ahont donarla, fins que al esser nit vejé moltas llums, en vers las quals va dirigirse y per estrany cas, doná en la ciutat ahont era casat lo seu germá. Mes aixis que hi va esser y l'hagueren vist, quan tothom lo va pendre per lo príncep, y torná la alegría y ho anaren á dir á los reys, los quins ab sa filla isqueren desseguida á cercarlo y li feren mil preguntas de lo que li havia succehit y en lo castell passava. Lo noy que ab tot aixó comprengué que eixa errada de confondrel ab lo seu germá havia d'esser cami pera trobarlo, los deixava dir y convenia ab tot no trayentlos del erro, aixis es que fou tingut per lo verdader príncep, sols que posava al mitg del llit una barra que lo separés degudament de la princesa, per no mancar á lo que á la lley de Deu y á son germá devia. Y estava á tot plé com no fos, que may podia descubrir ahont era lo castell de que sempre li parlavan y en lo quin era anat lo seu germá gran, fins que un dia vet aquí que pasejantse per las mateixas arcadas, tot voltat de boiras, allá á sol ixent, ne vegé un hermós y gran castell com potser no n'hi hagués d'altre en la terra, y preguntá enseguida á la princesa quin era'l castell aquell, y com eixa li contestés si no se'n recordava ja, no volgué sentirne mes, sino que incontinent s'aparellá de totas armas y á malgrat dels prechs y plors de la princesa hi emprengué via. Y camina que caminarás fins á esser al foscant en que hi arribá y trobá á la vella, velleta, que isqué á rebrel ab totas festas y li pregá pus qu'era dona y vella, que deixés sas armas en l'estrado. Y'l noy ab tota bona fe, ho feu y de cop quedá encantat y convertit en estátua de pedra. --Pare, lo meu pare, digué lo tercer fill del pescador, la sanch del peix s'es enterbolida y la espina ensangrentada, lo meu germá segon tindrá alguna desgracia; pare, lo meu pare, deixaume aná á cercarlo. Y'l pare ab mes tristesa del cor li dongué llicencia. --Veshi, fill meu, veshi, mes pensa qu'ets molt petitet y l'únich de tres que'm quedas, de qui en ma vellesa hauré consol si tu'm faltas? Y'l noy rebé la benedicció de son pare y emprengué camí, y pensant ab bon criteri que com mes gran lo poblat, mes fácil s'esdevé alguna desgracia, feu via vers la ciutat, capital del regne. Y veus aquí que tan bon punt hi fou, quan tornaren los habitants á creure arribat lo príncep y portant la nova als reys, eixos eixiren á rebrel y li'n feren moltas galas y festas. Y ell ne fou content no per ellas, sino per lo camí que li obrian pera trobar á los seus germans, aixi es que va convenir ab l'engany y deixá que'l tinguessen per espós de la princesa, sino ab alló que'ls hi devia, per lo qual posava una barra al mitg del llit, y tot era joya y gala, quan vet aquí que un dia passejantse per la mateixa arcada, s'ensopegá á veure'l castell que segons dita de la cort havia ja visitat duas vegadas, y preveyent que hi serian sos germans, determiná d'anarsenhi. Y camina que caminarás fou molt tart quan hi arribá y sorti á rebrel la mateixa velleta, la quina li feu prechs de que se servís deixar llansa y espasa, perque li feyan molta por com á vella, velleta que n'era, cosa la qual ja anava á fer lo jove, quan repensantshi, tingué por que no fos alló la causa del encantament de sos germans, y prenent esperit, en lloch de donarlashi, las hi enfonsá al bell mitg del cor y allí la deixá morta. Y ressoná desseguida tota la terra, y s'oiren crits horrorosos y rojas flamas isqueren de totas bandas y entre mitg de gran terratremol y polsaguera, s'enderrocá'l castell, mentres espuntava en Orient atravessant boiras de grana y nacar, l'esplendorós sol de la ditxa. Solsament los dos germans, que recobraren sa forma primitiva, n'isqueren per la voluntat de Deu, en be, de tantas runas y tan bont punt hagueren abrassat á son germá y vessat ab ell moltas llágrimas, deixaren aquell lloch, pera dirigirse al palau ahont los reys y princesa n'eran. Y veus aquí que quan hi foren, fou tal l'estranyesa de las gens al veure tres y un sol príncep com que ningú savia lo que li passava y ho tingueren per encantament y follia dubtant si eran tres personas ab un sol príncep ó si era un príncep ab tres personas, tan que ho corregueren á dir als pares. Los quals isqueren desseguida y si sorpresos eran los habitans mes ells ho restaren, que tan creyan com dubtavan lo que era á sa vista. Tot eran preguntas y sorpresas, fins que'l germá gran, ab breus paraulas, los hi feu narració de tot lo que succehit los hi havia y torná á esser reconegut per príncep, y hagueren tots gran alegría y enviaren á cercar al pescador, mort ja quasi de dol y de tristesa y'n feren grans saraus y festas que tot se'n entrava, fentli despres una habitació en el mateix palau pera que allí acabés los anys de la sua vida. Los dos altres germans se casaren ab dos gentils princesas y'l princep y la princesa succehint en lo regne á los pares, foren reys per sort de sos subdits, portant tota mena de felicitats al seu reyalme y terra. ## La flor del penical. Y era una vegada un rey que tenia dos fills y que en la cama patia d'un mal, que per mes remeys que hi fes, en cap manera podia curarlo. Lo qual feya que n'estés sempre anguniós y trist, y que per tot arreu manés cercar los millors metjes; cap dels quals savia darli sanitosa cura, sino un que li maná se hi posés de la flor del penical. Lo rey qu'era molt vellet, cridá á los seus dos fills y'ls encomaná li cerquessin la dita flor, qu'era per ell la vida, prometent al qui li dugués, que lo faria hereu del seu regne. Y veus aquí que los noys ab tot dalit se n'hi anaren y cerca que cercarás, lo mes petit que la troba. Mes quan lo gran ho sapigué y's veu sense corona, ell que li surt al encontre, li pren la flor, fa un clot á terra y'l colga al riu d'arenas. En lo quin hi van naixe unas canyas, y un pastor se n'hi feu un fluviol d'una d'ellas, que aixís que se'l posa á la boca comensa á sonar: Pastoret, bon pastoret, tú que'm tocas y que'm menas so colgat al riu d'arenas per la flor del penical per la cama del meu pare que li feya tan de mal. Podeu contar quina estranyesa; lo pastor no savia lo que li pasava, torna á sonar y lo fluviol á fer la mateixa cantada, com que la gent ho comensá de saber y á enrahonarho, fins que arribá á oidos del rey, lo qui incontinent feu anar á lo seu davant lo pastor, que tan bon punt hi fou, quan lo fluviol se posá á sonar: O vos pare, lo meu pare que me'n tocas y que'm menas, so colgat al riu d'arenas per la flor del penical per la cama del meu pare que li feya tan de mal. Lo rey així que ho sent tot se'n maravella y per be ó mal, á la forsa, fa que son fill lo toqui y allavoras sona lo fluviol. Germanet, mal germanet, tú que'm tocas y que'm menas, so colgat al riu d'arenas per la flor del penical per la cama del meu pare que li feya tan de mal. Lo qual sentit, preguntá lo rey al pastor, d'ahont havia treta aquella canya que tals cosas deya y com lo pastor li digués que ho havia fet de la vora del riu d'arenas, d'un canyar que poch temps avans no hi era, lo rey hi volgué anarhi, feu qu'arranquessin lo canyar y colgat dessota d'ell hi trobaren al fill petit qu'encara era viu. Lo pare n'hagué gran alegría al mateix temps que fort enuig envers son fill gran á qui maná condemnar á mort, donant lo regne al seu fill petit qu'era qui havia trobada la flor del penical. Altres fan que un pare que tenia una llaga en la cama, encomanés als seus fills qué li anessin á cercar la flor del penical. Los dos mes grans van deixar á n'el petit qu'anés sol, lo qui va entrarse en una horta, va demanar la flor y li donaren, encomanantli sobre tot que se la amagués, perque si los seus germans li trobessin lo matarian. Y se la va amagar á la mitja, mes per lo camí los seus germans van trobarlo, lo escurcullaren tot y com li trobessin la flor del penical, van fer un clot al riu d'arenas y van colgarli, en lo quin nasqué desseguida un gros canyar fins qu'un dia passá per allí un pastor del seu pare que n'anava guardant lo bestiá y feu un fluviol d'una de las canyas, lo quin va sonarne. Pastoret, bon pastoret, tu que'm tocas y que'm menas, so colgat al riu d'arenas per la flor del penical per la cama del meu pare que li feya tan de mal. Lo pastor va anar incontinent á casa del seu amo, lo qui com sentís lo fluviol feu anar al riu d'arenas á arrancarne las canyas, y ab las arrels d'aquestas ja hi trobaren cabells fins y rossos, y cavant mes endins hi van trobar encara viu al fill petit. La justicia rigorosa dongué als germans sentencia de mort y al fill petit lo seu pare'l feu hereu, que be s'ho mereixia. ## Lo capdell d'or. N'era una vegada un rey molt poderós á qui res ne mancava per serne felis com no sigués que en cap manera podia haver fill ni filla de sa molt aymada com gentil muller, qual cosa lo tenia en estrem dolorit y contristat. Y veus aquí, qu'esdevingué un dia en que sa muller fou deslliurada d'una infanta que per lo agraciada y bonica podia ben be esser la alegría de qualsevol pare, tant mes quant lo rey havia desitjat sempre haver successió, valdament la que hagués fos de fill ó filla. Emperó no fou aixís, pus l'home quan no te una cosa la'n desitja y quan la té ne vol un'altre; lo rey restá molt enujat d'haver filla y no fill que'l succehis, car havent filla, segons ell, be podia esser que's conservés lo bon nom y esplendor de son poderós reyalme, mes no ab l'ufana ab que fins llavors sostingut s'havia. Y per ço fou que comensá á mirar malament á la noya y la tingué tan aburrida qu'un dia deslliberá lo tréurela de casa y aixis ho feu. La qual filla una volta fora, tota tristeta y plorosa, comensá á caminar, y camina que caminarás fins á tant que essent nit trobá un bosch. Y ella no s'hi gosá á ficar, perque may habia eixit de casa sua, y res del mon conexia y molta pór li'n feya una boscuria com aquella. Mes com la necessitat no te lley, per molt que la temensa li fes recár d'entrarhi, per fi's resolgué á ferho, y una volta á dins, ab la poca llum de la celistia, vegé un arbre de grossa capsalada y sota del arbre una velleta d'eixas que tenen molts de consells y sapiencia y que sempre's troban á punt de fer una bona obra. La qual aixis que la vegé tant trista li'n pregá que fes mercé de contarli perqué ho estava y com era allí vinguda. Y la noya li contá sa pena, que per ser tant gran, se'n condolgué la vella y volentla apariar en quant li fos á ma, li dongué un capdell d'or tan bó com altre en lo mon no n'hi havia, dihentli avans, que li'n restava sols demanarli que'l rebés ab un consell qu'ella li donaria, de no desfersen pas may per molt que'n fos pregada, com no sigués per tractes de casament ó boda. Ab aixó ne quedá ja molt aconortada la noya, y á punta de dia, després d'haver pres comiat de la velleta, ab prou sentiment de la sua ánima, se'n aná, camina que caminarás, fins que fou á un altre reyalme y en ell á una gran ciutat ahont feu aturada. Y veus aquí que tan bon punt fou en ella, quan comensá de veure molta de gent que d'assí d'allá anava y venia com si no trobés lo que cercava. Tots los quals duyan ricas vestimentas brodadas d'or y plata ab lo que ne vingué ella en coneixement de com se trobava á la ciutat ahont era lo palau del rey y eran aquells llurs patjes. Y li mogué alló'l desitg y volent saber lo perqué de tantas anadas y vingudas, emprengué un dels patges y li'n demaná fos servit de dirli perqué tan afanyats anavan. Mes com de cans y pobres tothom s'escusa, ni sisquera meresqué la noya que li'n fos tornada resposta. No la acobardí aço, ans al contrari, aná preguntant, preguntant fins á trobarne un que li esplicá, com al brodar la reina un vestit per lo seu real espós, se li havia acavada la seda d'or, que n'era de mostra tan bona y fina, que per mes que cercavan, en lloch trobarne podian de pariona, cosa que posava contristat al rey per lo molt que'n tenia contemplada y ben volguda á la sua gentil com virtuosa esposa. Y com que la noya tenia lo capdell de la velleta, ne fonch molt contenta de poderne fer bé, si per cas fos que lo seu or al que gastava la reina se pareixia, y ne pregá al criat que entrés al palau y digués, qu'ella tenia un capdell d'or tan bó y fi, com no n'hi hagués d'altre en tota la terra. Mes gens de cas ne feren, pus que la tenian per folla: á la fi, tan y tan pregá que s'esdevingué lo sentirho lo fill del rey, jove molt ben dispost y noble, aixis d'ánimo com de figura, lo qui incontinent demaná llicencia á los seus pares pera fer entrar al palau á la donzella, y una volta donada, la feu entrar fins á la cambra de la reyna. Y essent dins, ella que'n mostra son fil d'or y fou tan y tan parió del que la reyna gastava, que eixa al punt doná ordre pera que li fos pagat ab bona moneda; mes ella com se recordava del bon consell de la velleta, en cap manera lo volgué vendre y per mes que li oferiren tota mena de joyas y riquesas, no pogueren treuren res, pus no volgué donarlo com no fos per tractes de casament ó boda. Lo qual aportá gran enuig á los reys, per mes que fos dit ab tota cortesía, pus feya impossible lo haver lo fil d'or, car en manera alguna podian voler que lo seu fill prengués per esposa á una pobre y senzilla filla del poble. Mes com que lo cor sols sent y no pensa, y en cors joves sols regna l'amor, lo princep vejentne una donzella tan encisadora com discreta y gentil y recatada se'n enamorá ab tal vivesa, que per mes que feren sos pares pera deslliurarlo de son pensament y per mes que s'enujaren, en cap manera pogueren conseguirho. Qual cosa portá tants de dols al palau, que per fi la noya, vejent que'l ser ella pobre'n tenia tota la culpa, determiná descobrir com era filla del rey vehí y ne foren d'aixó tots molt joyosos, é incontinent manaren á cercar al pare d'ella, que molt havia ja plorat per sa perduda filla, y aparellaren molts jochs y festas y despres d'haberse tractat bodas, s'esposaren princesa y princep, essentne desde llavors tots molt contens y ditxosos per los anys de la sua vida. ## Los tres germans. Una vegada eran tres germans que tots tres s'eran enamorats de una cusina seva de llunyas terras; per lo qual lo pare de la noya vejent que tots la volian, no sabent quin escullirne, los va dir que pendria per gendre á aquell que li portés una cosa la mes bonica y profitosa. Los tres germans se separaren, cadescun tirá per lo seu cantó y á la bona ventura van anarsen, lo mes gran á una ciutat en la quina's posava á veu de pública crida un canó de llarga vista, d'un preu tan gros y crescut que ningú podia comprarlo, mes ell hi arriscá tota la seva fortuna y va emportarsel. Lo germá segon feu també sa via y arribá á una ciutat en lo punt y hora en que's feya un pregó encantantne una catifa de virtut tal que ab ella un era al instant al lloch ahont volia. Los compradors eran molts, mes lo germá també va endúrsela. Y'l mes petit de tots, caminant, caminant, també arribá á una ciutat en la que venian al mes donant, una poma que olorantla tornava la salut á qui la hagués perduda. Podeu contar si n'hi havia de pujas, mes lo noy petit, coneixent lo gran valor d'ella, sobre tot per ell, á tota costa va comprarla. Cadescú ab la seva prenda esperá á que fos finit lo temps que s'havian donat pera juntarse y una volta plegats s'ensenyaren mutuament lo que portavan, y mirant ab lo canó, van veure que la noya á qui volian estava malalta, desseguida van pujar de peus á la catifa y's van trobar á casa d'ella; li feren olorar la poma y's posá enterament bona. Llavoras entraren las barallas. --Sino fos lo canó de llarga vista no l'hauriau vista. --Sino fos la catifa no foram aquí. --Sino fos la poma no hauria hagut cura. Tots tres la volian y'l pare no sabia com ferho; per fi va dirne, si ab vostra riquesa cap de vosaltres ha pogut guanyar ma filla, que sigui de qui mostria enjiny millor, qui tiri la fletxa mes alta, aquell haurá la noya. Los germans aparellaren sas ballestas que dava goig de veure. Lo mes gran tira; la fletxa de tan alta ab prou feinas va ovirarse. Tira lo mitjá y travessa'ls nuvols. Lo petit aparella l'arch, brunzeix la fletxa y la clava, ahont? al bell mitg del sol. De llavoras ne te tacas. Tot foren victors y aplausos, y lo pare li doná la noya de lo que ne rebé tothom alegría; sino eran los germans que'ls hi recava una mica por lo molt que també la volian. ## Lo castell del sol. Una vegada era un comte molt jugador, que en una nit se jugá bossa, hisenda, la espasa y per fi la vida, posantli per condició qui li guanyá aquesta lo anar á lo castell del Sol, qu'era com si diguessim á una mort certa y segura. Emprengué cami lo Comte, y al esser negre nit, perdut com anava, n'ovirá un llumet, lluny, molt lluny, ahont va dirigirse, y camina que caminarás arribá á una casa, qu'era de gegants, mes ell no ho sabia. Per aixo va trucarhi y una veu de vella, desde dins li va dir. --Qui hi ha? --Si'm voldriau recullir per eixa nit. --Ay! no volgau pas entrar; perque es casa de gegants y si lo meu marit arribava se'us menjaria. Mes lo Comte estava rendit y pregá per Deu li fessen mercé d'obrirli la porta, com ho feu la vella, qui li preguntá qui era y ahont anava, á lo qual li contá lo seu cas lo Comte; y en aixó estavan, quan arribá lo gegant; y, --Quina olor de carn cristiana que sento! No tingué mes remey la vella que contar li com s'era esdevingut lo passarne per allí lo Comte qui anava cercant lo castell del Sol y á qui per lo seu cansament havia donat acullida. Lo gegant tot de mal humor, digué: --No sé pas hont es, mes que vagi al palau de la mia germana qui'n té tres fillas que corran molta terra y allí li dirán, no sens que's descuidi d'advertir que hi va de part meva, perque sino lo matarian. Lo Comte's posá en camí y camina que camina, fins que'n troba, vora nit, un palau ahont truca. --Qui hi ha? So un pasatjer que vinch de part del germá vostre á que'm digau ahont es lo famós castell del Sol. --Ay! no vulgau pas entrarne, que mas fillas son tres gegantas que se'us menjarian si'us trobavan. Y en aixó ne vehuen arribar la germana gran y lo Comte no te temps mes que d'amagarse á dins del palau. --Quina olor de carn cristiana que sento! --Ma filla, es lo Comte que ve de part del germá meu, pera que li digam ahont es lo castell del Sol. --Si es així que vingui, mes jo no li puch pas dir; ma germana la mitjana, que'n corra cada dia seixanta lleguas, vint mes que jo, potser que ho sápiga. Y arriba la mitjana. --Quina olor de carn cristiana que sento! Y la mare li diu: --Es lo Comte que ve de part del meu germá pera saberne ahont es lo castell del Sol. --Jo no ho sé pas, potser ho sápiga la mes petita que camina vint lleguas mes que jo cada dia. Y arriba la petita, la qual, quan ne veu lo Comte, vol matarlo, sino que la mare li diu: --Lo germá meu l'envia pera saberne ahont es lo castell del Sol. Y diu: --Llavoras, que vingui ab mi. --Y se l'emporta vuitanta lleguas lluny, finidas las quals li ensenya un castell molt gran y hermós y li diu: --Entra cap á dins, vesten al jardí ahont t'amagarás prop d'un estany, en lo quin ne baixará primer una noya que's banyará en ell, tu no li diguessis pas res perque sino foras perdut, quan ella ne será fora ne baixará un'altra á qui tampoch li diguis res, fins que'n baixará una tercera á la quina preguntarás per lo castell del Sol y ella t'ho dirá.