Part 1
# Lo rondallayre
Quentos populars catalans, Primera série
Francesc Maspons i Labrós
1871
`Aquest text ha estat digitalitzat i processat per l’Institut d’Estudis Catalans, com a part del projecte Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana.`
## Joan de l'os.
N'era una dona que en un bosch feya llenya, quan del fons de la boscuria, n'isqué un os que s'abrahoná al seu dessobre y se la endugué vers la seva cova. Tingué tracte ab ella y la feu mare d'un noy, mitg os, mitg persona, lo qui aná creixent tant en edat com en lletjesa y mes que tot ab una forsa que espahordia. Com que tot just petit, volgué fugir de la cova ahont era y aná á obrir la llosa que'ls clohia, feta sols pera gegans, la qual remogué, mes en cap manera pogué alsarla, pus encara no era prou la sua forsa.
Quan torná l'os ho va coneixe y fou tan enujat, que volia menjarsel sino fossen estats los prechs de la sua dona, per tal qu'era esposa y mare. Mes lo noy era estret en aquella pregon masmorra y volia fugirne, y així altra volta fora l'os, ab forsa y manya de son punt arrancá la llosa y fugí juntament ab la sua mare. L'os quan va adonarsen se posá á perseguirlos y prompte'ls aconseguí. Se tirá al seu damunt y'ls hauria mort, sino que lo jove era coratjós y de forsa y tenia la rahó y coneixensa, y encara que li costá prou, per fi va matarlo: recullí á la sua mare qu'era tota espahordida y tots dos junts se'n anaren vers un poble vehí, ahont feren posada.
La mare ne cercá feina y posá lo noy á estudi en lo quin mostrá tanta bravesa que ningú volia esser company séu, y d'ell ne fugian, fins que un dia un de valent li cercá bronquina y ell d'un sol cop lo deixá estés en terra. Aná á avisar á la sua mare, prengué la roba y ab ella al coll ne fugí sens saber ahont darla.
Camina que caminarás, veus aquí que va trobarne un home á dins d'un bosch, que á cada cop de má n'arrencava un pi de la terra, cosa de la qual ell ne fou tant agradat, que li digué si volia esser seu company y "L'arrenca pins" que tal se deya, ne fou content y junts emprengueren vía.
Y veus aquí qu'eran dos, los quals camina que caminarás, ne vegeren un home fornit y gros, tot ajegut á terra com si escoltés alguna cosa y li demanaren qu'es lo que allí feya, á lo que ell feu de resposta, qu'era "L'escoltim escoltaina" que en aquell punt y hora estava escoltant com un gros exércit passava pe'l altre part de terra. Y com era de sa mateixa rassa,'ls agradá y junt ab ell, n'emprengueren via, quan de prompte ne vegeren un home que ab un cop de grapa, ne girá en rodó una montanya entera.
Li preguntaren com se deya y'ls digué era "'N gira montanyas" per lo poder que tenia y que anava per lo mont fent de la seva feina, rahó per la qual ells li digueren si volia esser seu company y ell fou grat de la seva companyia.
Y tots quatre junts, camina que caminarás, quan s'adonaren d'un gros nuvol que per lo cel corria y darrera d'ell una munió d'altres, ab tota forsa, que no saberen d'hont venian; per fi tot guaitant, vegeren un home á dalt d'una montanya que tot bufant los movia. Ne foren tots admirats y se n'hi anaren y ell los esplicá com era en "Bufim bufaina" que ab lo seu buf duya la pluja y tempestats allí ahont millor li semblava, ab lo qual conegueren qu'era bon company y li demanaren de la sua companyia.
Tots cinch aixis plegats, ne feren de grandesas, que á tothom tenian admirat y lo mon movian, fins que un dia arribaren á una casa de pagés en la quin a l'amo haventne temensa, deslliberá lo desferse dells. Aixis es que al matí següent quan tots se'n anaren á fer de las suas gentilesas, deixant sol á l'"Arrenca pins" per cuidar de la minestra, lo pagés tot manyagoy y cansoné s'acostá á la llar del foch ahont ell era y moguentli conversa lo feu aná enfadant, enfadant fins que de cop li tirá una olla d'aigua bullenta al dessobre y desseguida lo llensá á las brusentas brasas. Quan tornaren los altres n'hagueren gran sorpresa, mes ell los hi contá com endormiscantse potser á la bora del foch havia caigut en ell y era posat del modo que'l veyan.
Los demés s'ho van creure y á l'endemá deixaren á l'"Escoltim, escoltaina" pera cuidarse de la minestra. Lo pagés tot ronsejant se feu siti á la bora del foch y comensá á tirar pedretas á l'olla dels seus hostes, de lo qual fou enujat l'"Escoltim, escoltaina" qui'l renyá perque ho feya, mes aquell li mogué rahons y de las rahons vingueren barallas, que d'un sol cop, lo pagés, com era el primer qui pegava, deixá estabornit á l'altre, que ni bo per res va quedarne.
Quan ho vejeren sos companys fortament se'n enujaren, mes lo pagés los hi digué que l'"Escoltim, escoltaina" li havia moguda bronquina y que ell no havia fet mes que defensarse, ab lo qual havia vensut á l'altre. Ells no s'ho cregueren, mes callaren y á l'endemá al matí Joan de l'os volgué restarne á cuidar de la minestra. Lo pagés també hi aná tot traidorot ab bonas paraulas y comensá á tormentarlo fins que per acabar ab la sua paciencia li tirá una escupinada á l'olla. Joan de l'os s'alsá, lo va agafar ab tota la sua forsa, y estrenyentlo entre sos brassos lo tirá á terra sens gens de vida; recullí á l'"Arrenca pins" y á l'"Escoltim, escoltaina" sels carregá al coll y anant á trobar als seus companys, determinaren tots junts lo separarse á fi de que no'ls atrapés la justicia rigorosa, que de segur los cercaria quan sapigués la mort aquella.
Y se separaren y Joan de l'os aná caminant, caminant fins que'n vegé un hermós palau que hi va entrarhi y en lo quin tot eran cambras molt ben aparelladas ab catifas d'or y seda, mes en lloch ánima viventa, sino es al cap d'una estona que se li aparegué una ma blanca y hermosa que'n duya una atxa y la quina va guiarlo per corredors y salas á una cambra ahont hi era una taula tota plena de viandas. Joan de l'os, no gosava, mes á la fí, hi feu bon servey com que tenia molta de gana y una volta finida la col·lació, presa aigua mans, la mateixa ma lo conduhí en vers una altra cambra, ahont hi era un llit molt ben aparellat de totas robas y en lo quin Joan de l'os se ficá pera dormirne. Quan veus aquí que al cap de un bell instant que hi era, sent pasos per la estansa, los quals s'anavan acostant á poch á poch en lo llit ahont era, fins que fou alsada la cobertora que'l cubria y se'n entrá á dins un'altra persona, qu'ell no podia pensar qui era. Mes per los sospirs conegué qu'era una dona y no's mogué gens ni mica esperant que fos adormida, y quant ho fou, s'adressá un poch, n'encengué una candela y's mostrá de sopte á sos ulls, la mes gentil y hermosa dama, que may n'hagués vista en la terra. A la qual ell may se cansava de mirarla, tan que tot embadalit li'n caigué una gota de cera en los pits d'ella, que's despertá y ab tota vergonya, li'n digué á Joan de l'os com era que havia volguda véurela, que d'aquella feta n'eran tots dos ben perduts y que no tenia altre remey, que matarne si podia á lo negre, lo seu guardiá, que la tenia encantada. Y encara no havia dit aixó, quan pe'l llindar de la porta, n'aparegué un home tot lleig y negre ab dos ulls que com guspiras de foch brillavan y's tirá damunt d'en Joan, lo quin ab un sabre rovellat, que al entrar havia recullit de detrás de la porta, li'n tirá un cop, que li'n llevá una orella y de sopte ab gran estrépit fou desencantat tot lo palau y ab ell moltas de personas que allí eran encantadas. Las quals regraciaren molt al jove la sua ardidesa y mes que tots li'n regraciá la donzelleta que no era altra que la filla del rey, la quina volgué anés ab ella fins á lo palau dels seus pares, pus molt se'n alegrarian de coneixe al qui la havia salvada. Y'l jove'n fou content com que també li obligava la cortesía per no deixarla anar sola y tots dos feren camí fins á deixar sorpresos de goig y ditxa á los seus pares que ja la tenian per morta. Feren grans festas y lluminarias y preguntaren al jove qu'era lo que mes li plavia, que'ells eran promptes á concedirli, mes com en Joan demanás la ma de la princesa perque molt li agradava, los pares n'hagueren fort enutj, car era mitg os, mitg persona. Mes la noya li era reconeguda y li'n digué que no hagués tristesa qu'ella li donaria medi pera guanyarla, qu'era una pinya d'or exactament igual á l'altra qu'ella's guardava, la qual seria la prenda qu'exigiria pera escullirne jove ab qui casarse.
Y aná á los seus pares y'ls hi digué que no s'enmaridaria ab ningú mes sino ab aquell que presentás una pinya d'or exactament igual á la que ensenyava. Los pares hi convingueren, y varen fer cridas donant tres dias de temps pera presentarla. Hi acudiren tots los argenters del regne, mes qui's presentá també ab admiració de tothom fou Joan de l'os, á qui lo rey, si per cas, feu tancar en una estansa perque no s'ho fes fer per altra persona, posanthi lo menjar necesari pera que ningú tingués de ficarshi. Y miravan pe'l pany de la clau pera veure lo que feya y'l veyan passejar tranquilament per dins la estansa sens fer feyna alguna. Cosa la qual estranyava á tothom sino era á la princesa que n'estava tranquila com ell. Finiren los tres dias y ningú portá un'altre pinya igual com era la de la noya, fins que n'obriren á Joan de l'os, que ensenyá la sua que n'era tan exacta que mes no podia, de lo que n'hagueren tots gran maravella que no ho podien creure. Mes era exactament pariona y exigí als reys sa paraula, los quins en cap manera volian cumplirla, pus era mitg home, mitg fera. Per ço la princesa se li acostá y li digué que demanás á la orella que tenia del negre, que per la virtut que Deu li havia dada, li dongués la bellesa humana. Y Joan ho feu.
--Orella, per la virtut que Deu t'ha donada, fesme home.
Y aparesqué un jove de gentil presencia y d'hermosura en las suas formas, que los reys no pogueren menos de donarli la seva filla per esposa; la qual ne fou ben contenta així com tots los altres, d'haver home de tanta gentilesa.
## Lo claveller.
Una vegada eran tres germanetas, totas tres com un pom de flors, que si l'una n'era guapa, l'altra encara mes, las quals en la porxada hi tenian un claveller que tot l'any floria.
Al davant de casa seva habitava lo fill del rey, lo qui era tan agradat dels festeigs, que sempre era á la finestra per quan ellas se mostressin; cosa que succehia cada dematí quan anavan á regar lo claveller, que ho feyan ab l'aigua de nou olors. Y un dia que hi era la mes gran tota sola, lo fill del rey, cercant conversa, que li diu:
--¿Quants clavells hi ha en lo claveller?
Y la noya tota avergonyida, per tal qu'era'l fill del rey, no tingué esma mes que pera tornarsen cap abaix ab la cara bermella, de lo qual se'n estranyaren las germanas, fins qu'ella'ls hi contá lo que li havia succehit ab lo fill del rey. Y la mitjana que li diu:
--¡Bah! Ja hi aniré jo y veurás com me'n desixo.
Ella que se'n puja cap á dalt y ab la regadora comensa de regar lo claveller, quan lo fill del rey tot ab broma li pregunta.
--¿Quants clavells hi ha en lo claveller?
Y la noya tota roja, per tal qu'era'l fill del rey, ne baixa'l cap y se'n va cap á baix sense dir paraula.
La mes petita que diu:
--Bah, donchs ja hi aniré jo. --Y se'n pujá cap amunt.
Lo fill del rey quan la veu, ab la mitja rialla li pregunta:
--¿Quants clavells hi ha en lo claveller?
Y la noya tota resolta, ella que li diu:
--¿Quantas estrellas hi ha en lo cel? --Y rega lo claveller ab l'aigua de las nou olors com solia.
Lo fill del rey tot burlat va pensar: "Ja me'n venjaré d'aquesta resposta," y á l'endemá al matí, ell que's vesteix de marxant y comensa carré amunt, carré avall per davant de casa de las noyas.
--A sou y á dos sous los didals de plata. A sou y á dos sous.
Y veus aqui que la noya mes gran ho sent y se n'hi baixa, mes lo marxant li diu:
--A sou y á dos sous, y á mes á mes un pató y una abrassada, --y la noya que'n fuig tota avergonyida.
--A sou y á dos sous --cridava lo marxant, y la mitjana que se n'hi baixa.
--Donáumen un, lo marxant.
Y ell que li diu: --A sou y á dos sous; y á mes á mes un pató y una abrassada. --Y la noya lo mateix que l'altre tota s'avergonyeix y fuig á mes corre.
La mes petita que ho sap y diu: --¿Y per aixó'us espanteu? ja li compraré jo. --Y se'n baixa al carrer y sent lo marxant que diu:
--A sou y á dos sous los didals de plata, á sou y á dos sous.
Ella que se n'hi va, mes lo marxant li diu: --A sou y á dos sous y mes á mes un pató y una abrassada,-- y la noya que era traidorota respon: --¡Y bé! --y se'n porta lo didal de plata.
Veus aquí que l'endemá las noyas anaren á regar lo claveller y lo fill del rey que desde la finestra se las guaitava, las hi preguntá:
--¿Quantas poncellas hi ha en lo claveller?
Y la mes petita que li'n torna paraula y pregunta:
--¿Quantas estrellas hi ha en lo cel?
Y lo fill del rey:
--¿Y'l pató y l'abrassada d'ahí á la tarda?
Ab aixó conegué la noya que havia estat burlada y no volgué esser la darrera, ella qu'en sent la nit ben fosca, s'embolica ab un llansol blanch y á llargas passas, se'n va cap al palau del rey. Lo centinella, s'estremordí quan la va veure; mes per aixó feu cor fort y no la volia deixar entrar.
--Centinella, centinella, si no'm deixas entrar serás morta dintre d'una hora; si no'm deixas entrar serás morta dintre d'un quart.
Aixó ab veu tan fosca que lo centinella va espalmarse y li deixá pas franch. Y la fantasma cap endins, cap en dins amenassant á quants trobava fins á esser á la cambra del princep, hont hi havia també una centinella que per tindre la consigna mes forta, no la volia deixar passar en cap manera.
--Centinella, centinella, si no'm deixas entrar serás morta dintre d'una estona.
Y tot d'una se ficá en la cambra y quan va esser en ella, lo princep sentint soroll se despertá y va cridarne:
--¿Quí hi ha aquí?-- Mes encara no ho havia dit quan se sentí una gran bofetada en sa cara.
Y la fantasma fugí á corre cuyta y'l princep cridava que la deturessin y tothom de lluny se senyava y ella corria per entre mitg d'aquells corredosos y grans salas mitg foscas, mitg claras, que totas ressonavan y ab sas confosas llums y sorolls espahordian.
Y veus aquí que l'endemá al matí las noyas ab sa aigua de nou olors regavan lo claveller, quan lo fill del rey isqué en finestra y'ls hi pregunta com cada dia:
--¿Quantas poncellas hi ha en lo claveller?
Y la mes petita que li respon: --¿Quantas estrellas hi ha en lo cel?
Y ell: --Y'l pató y la abrassada?
Y ella: --¿Y'l revés d'anit?
Lo princep quan ho sentí tot s'encoratjá y resolgué pendren grossa venjansa.
Y'l modo com ho feu, va esser, lo festejar á la noya, pera després casarshi y matarla. Y com paraulas cautivan y tractes fan bodas, se'n celebraren prompte las sevas, ab un gran contentament y goig de quants s'hi trobaren, sino es lo princep que duya mals intents. Per aixó que la noya, traidora com era, s'ho pensava, y quan fou hora de dormirne ella que posa al llit una figura tota de sucre y s'amaga.
Y al ser al punt de las dotze horas, poch á poch ne ve lo princep, se treu la espasa, pega cop al llit y toca lo nas de la figura, lo quin de rebot li caigué á la boca. Y ell trobantne la dolsor diu:
Dolseta en vida, dolseta en mort, si t'hagués coneguda, no t'hauria mort.
Ella que ho sentí y eixint del amagatall li contá perque s'era amagada, y ell ne fou content d'haberla per esposa, y s'en agradá de veras, ab lo qual succehi que sols per sa gracia y vivesa, ne fou, la noya, esposa del princep y fins mes endevant tota una reyna.
## Barba d'or.
Vivia en no molt llunyas terras, un rich pagés de llarch propi y bons cabals, lo qui tenia una filla gentil y bella, com altre no n'hi hagués en tota la terra. Hermosa com una flor de lliri y aixerida com un jinjol, era tal, que ab sos ullets de cel y cabells d'or, ni pas los serafins de la gloria. Y com á bon romaní sempre hi van moltas abellas, era un aixam lo de joves que de nit y dia la revolotejavan, qui li'n deya "clavellet de mos amors" qui "sol de la vida mia," qui "pensament del meu cor," aixis tots li tiravan amoretas. A lo qual ella de primer n'era tota vergonyosa, com que si l'un color li'n fugia, altre promptament li'n tornava, mes com paraulas dolsas sempre be á la orella cahuen, ne fou d'ellas plasenta y á la fi á la orgull doná posada, tant que s'esmaginá lo voler sols per marit á qui barba d'or dugués en sa cara.
Y veus aquí que era tal la fama de sa hermosura, que de totas terras hi anavan joves á requerirla; fins barons y comtes s'hi atansaren, mes per tan que feren, res van pogué conseguirme; de braus y ardits caballers, no cal parlarne y's diu si fins un Príncep, n'hi oferí corona y joyas; ni tan sols se'ls escoltava, que com cap ne duya barba d'or, cap n'era prou per ella. Per ço, tots, jovencels y comtes, barons y caballers, ab anima dolorida s'entornavan, que greu pena y dolor era, no poderne aplegar la mes escullida flor del jardí de la terra.
Mes esdevingué un dia que arrivá á las portas de sa casa un jovenet tan ple de tresors y joyas que dava goig tan solsament de veure, y era de cos gentil y figura hermosa y aixis clar en lo entendre, com avinent en la paraula y de tal continent y presencia, com que ningú fora per contar totas las gracias que en ell tenian posada. Empero la de mes preu era una barba tota d'or. Per cert qu'era tot ell maravella y aixi fou com tan bon punt lo hagué vist la noya, que tot d'una s'n agradá dell y li mostrá molta d'amor. Cosa la qual li regraciá lo jove tal com debia y comensá á galantejarla; no semblava sino que jugavan tots dos á la tira-torna amoretas, qu'era gust lo sentirlos escometre. Y aná á lo pare á dirli li fés mercé de la sua filla, pus molt era ja lo que ells se volian. Y lo pare'n fou content. Per ço se'n tractaren bodas, y se feren, y una volta celebradas, pres comiat del pare, se'n anaren abdos vers lo palau del jove, que no era sino un dels Prínceps mes poderosos del regne.
Y aprop d'ell, isqué á rebrels una gentil música y ab ella molts de patjes y donsellas, tots ab ricas vestimentas, los quins se mostraren ben joyosos d'haver per mestressa y jove á una tan gentil senyora. Y lo palau era tot de crestall, que s'hi reflectian nit y dia llums y estrellas y era'n ell tot á lo seu punt que res hi mancava, sobre tot en la cambra del nuviatje, ahont com á mes volgut present, hi trobá la joveneta una filosa tota d'or ab lo seu fus de plata. De la qual se'n agradá la donzella y tan bon punt fou sola, hi comensá de filar brins d'or y seda y fila que filarás, y fila, fins que distreta, li caigué lo fus en terra. Y com lo palau era de crestall y d'una sola pessa, tot d'un cop s'esberlá en mil bossins y micas y per l'esboranch que's feu en terra, hi vejé la nina á lo seu espós entremitg de rojas flamas, que ab sos cavallers dins de l'infern, la clamavan ab grossos crits de mofa y rabia.
## La creació.
Quan Deu ab sa voluntat omnipotenta va criarne cel y terra, eixa en senyal d'agrahiment li va alsar un crit de llohansas y de tot arreu mil veus li respongueren com que cada una de las cosas creadas cantá ab la seva la nova vida. Y un himne de gloria pujá cap amunt en mitj la celestial bellesa.
Sols la abella al veures tan hermosa tingué orgull y va demanar á Deu que ab lo fibló pogués matar á cada picada á un home y que fos d'or la seva casa. Y lo Senyor en castich la va condemnar á morir á cada una de ellas, á que sa casa fos de bruticia y á que tingués de treballar sempre pera ferli llum en alabansa sua y per aixó d'ella ne surt la cera que davant dels altars crema. Y á la vespa que essent tan semblanta se contentá solament en picar y fugirne, li va concedir per sa modestia.
La salamandra orgullosa vejentse ab tan poder, li demaná que ab sa sola mirada causés la mort al home, mes Deu en castich la condemná á esser cega tota la vida. Y aixi á totas las bestias doná lo que mereixian.
Y un peix que desde bon principi may pará de preguntar lo que faria y quin nom li posarian, y tot ho deya, no reparant ahont era, ni ab la conversa ab que s'ficava, Deu li digué: --No has pogut callar tot aquest temps, mes callarás d'aqui endavant. Y va callar per un may mes, y per aixó se li dona nom de Bacallar.
Y quan totas las cosas foren á lo seu punt posadas y tingué cadescuna lo seu mereixement ó paga, la terra's va oferir á Deu y li digué:
--¿Senyor, que es lo que'us plau de mí ferne? Y Deu li va respondre:
--Tú, mantindrás tot lo que'n lo mon se cria.
--¿Y com tindré tanta forsa?
--La tindrás perque tot t'ho menjarás.
Y desde llavors tot torna á la terra y aqueixa tot s'ho menja, fins l'home, sino es la ánima que va allí ahont li pertoca.
## Lo castell de irás y no'n tornarás.
Eran los temps aquells del bon contar de las vellas, quan un pescador dia y nit á la vora de la mar s'estava, tirant mes ams y tremas que no pas estrellas te lo cel, ni la platxa arenas. Y trist com hi anava, trist se'n tornava, que ja may sas mallas enganxaren, y al fons de las aiguas, ab sas esperansas, sos ams ne queyan.
Mes veus aquí que un dia, á la bona de Deu, s'esdevingué á passar per allí una manadeta de peixos blanchs y roijos com lo coral y perlas, que en aquell punt feren aturada, lo qual vist per lo pescador; tirá sos ams desseguida y
--Peix, peixet, tastal un xiquet.
Un peix mes gros que'ls altres, per golós que n'era, lo vá picar, y l'home ne fou tot ple d'alegria. --Deu te premii la bona obra que m' has feta, mes com la necessitat no te lley, tinch de matarte.
A lo qual lo peix ne va respondre: --Trista es ma dissort, y molts consells te donaria si'm perdonasses la vida, mes ja que per mos pecats y ta fam tinch de morirne, escoltan un tan sols que en bé teu será, no pas en lo meu.-- Y aixís va dirli:
--Haurás per muller una dona jove y bella de la que te naixerán tres fills, gentils y hermosos com la mateixa llum del auba, mes tan parescuts que ni tu mateix sabrás distingirlos; valents y ardits, voldrán veure llunyas terras, y encara no grans fugirán de la tua casa, sens que d'ells res mes ne sapigas, com no recullis be ma sanch, y neta ma espina, no ho posis tot dins d'una ampolla, que llavoras, cada volta que s'enterbolirá aquella y's torni roija la espina, será senyal de que á algun d'ells succeheix una desgracia.
Y veus aquí que d'allí á poch, esdevingué al pescador lo pendre esposa, de la qual un any despres d'altre, per succesió de temps, n'hagué tres fills ab santa pau de Deu, tan semblants y parescuts com que ni'l mateix pare savia casi coneixels. Y l'un era'l mes gran, y l'altre'l mitjá y l'altre'l mes petit, de los quins, á lo primer com á tal, vinguérenli mes aviat desitxos de veure terras, y un matinaret, á la bona de Deu, sens pendre part ab Deu ni'l diable, s'en va anar de casa seva.
Y camina que caminarás, deu lleguas va fer de travessía, fins que guanyantlo son y fam, va entrarne dins un bosch, ahont la nit va esdevenirli. Y com soletat y fosca donan molta paúra, sobre tot tenint aquellas per companya, ne comensá de veure ánimas en pena, y serpents y feras y anyorá á sos pares y's diu si fins llensá llágrimas y volgué fugirne. Y veus aquí que cercant eixida,'s va trobar ab un barranch y en ell á una noya, espill de gentilesa, la qual era en actitut de pregaria, ab mans al cel llevadas y de genolls en terra. Y era d'ulls de cel y figura hermosa y cara tan bella y adolorida, que li tocá á l'ánima, y ab cortesía, com á cavallers pertoca, li'n demaná li fes mercé de contarli com era allí y perqué de sa tristesa.
A lo qual ella ab veu encisadora, va dirli que be ho faria, si certa fos de que remey sa dissort n'hagués, mes que n'era eixa tan grossa, que de tot punt en vá fora lo contarho. Y pregá'l jove, y ella pus que ab cor se li demanava, aixis va contar y dirli: