part d'aquest llibre vam indicar en que consistia lo Veto, lo

Referendum, la Iniciativa, y'l dret de revocar los Consells llegislatius ó executius: que tals són los medis que s'emplean en los Cantons de que'ns ocupem pera donar al poble intervenció directa en la confecció de la lley.

Inútil es dir que en Suissa, lo meteix que en la Unió americana, la excentralisació no's detura en la que forma la base del sistema. Dins de cada Cantó se manifestan cent varietats, que son atesas y respectadas, lograntse aixis que la vida y'l moviment se reparteixin per tot lo pays.

A Suissa, donchs, la organisació particularista dona los meteixos bons resultats que per tot arreu ahon l'Estat s'hi basa. Los Cantons que forman la Confederació han volgut per medi de la unió perfeccionar las prácticas de la democracia, y ho han alcansat fins al punt que diuhen las institucions que acabem de indicar. Y ¡cosa admirable! Tot cercant la perfecció de la democracia, ó sigui del gobern de las majorías, los suissos han trobat la llibertat, que'ls resulta del conjunt de garantías y limitacions mutuas entre totas las manifestacions del poder: garantías y limitacions, que en llur exercici han produhit l'armonía entre los interessos col·lectius y'ls individuals.

No volem repetir lo que acabem d'escriure en lo llibre á que hem aludit en un dels passats capitols. Al nostre estudi comparatiu entre la Confederació suissa y la Unió americana remetem als que desitjin datos més complets sobre una materia, que no podem fer més que tocar per damunt en aquesta part del nostre travall.

Pera completar lo capítol, hem de dir quatre paraulas sobre la organisació de algunas de las repúblicas hispano-americanas. Entre ellas, la Argentina, Méxich, Venezuela, Colombia y pocas més, ó portan lo nom de federals, ó tenen alguna institució que tira cap al sistema particularista.

Lo federalisme de las repúblicas hispano-americanas no es sinó un reflexo de la organisació nort-americana, mal aplicada en general, y desnaturalisada en moltas de las Constitucions de aquellas repúblicas. No han trovat pas encara lo centre. Fins ara han estat lluytant constantment pera donarse una organisació definitiva, y la historia de moltas d'ellas pot condensarse en la enumeració dels pronunciaments y revoltas.

Aixó no vol dir que no hagin avansat camí. Méxich, per exemple, y la Argentina están avuy prosperant de una manera notable. Han lograt establir certa regularitat en la designació dels funcionaris superiors, la que era causa de totas las perturbacions á que estavan subjectas, y la organisació particularista, copiada y tot, y mal aplicada, los impulsa cap al avens.

A las repúblicas hispano-americanas los ha fet fins ara molta falta l'element histórich pera basarhi lo federalisme. Al conquistarse la independencia, sortiren de la dominació espanyola, absorvent y centralisadora lo meteix en las Colonias que en la Metrópoli. La divisió en Estats, per lo tant, ha degut ferse en ellas de una manera arbitraria, á diferencia dels Estats Units, que degueren pendre per base del federalisme las Colonias ab vida propia que per llur unió van establirlo. Lo moll de la organisació nort-americana lo forman los tretze Estats primitius, veritables personalitats jurídicas é históricas, y á llur antorn s'han anat creant nous Estats, los quals, si be al naixer no tenian personalitat, ha anat adquirintla á mida que s'han creat interessos especials als meteixos. L'esperit regional de las Colonias británicas que van unirse pera formar la Confederació, ha fet molta falta á las repúblicas de que'ns estem ocupant.

No farem un resúmen detallat de las Constitucions que las regeixen, puig l'hem fet ja de la que'ls ha servit de model, que han copiat espatllantlo. Nos reduhirem á dir quatre paraulas sobre Méxich y la Argentina, que són no sóls las més importants sinó també las que en aquestos darrers temps, y entre las repúblicas de orígen Espanyol, més fixesa han lograt dins de la organisació més ó menys perfectament federativa de que disfrutan.

Méxich, la més poblada de las nacions americanas d'orígen espanyol, puig passa de deu milions d'habitants, es una Confederació de vint y set Estats, un Districte federal y un Territori. La Constitució actual fou feta l'any 1857, y si be als pochs mesos de nascuda ja va ser arraconada per las dictaduras de Comonfort y de Juarez, essent luego tirada obertament á terra per l'imperi de Maximiliá, imposat per las armas francesas, al ser executat l'emperador y destruhit l'imperi en 1867, lo vencedor Juarez va restablir la dita Constitució que ha seguit estant en vigor fins ara, exepció feta d'alguns curts períodos de guerra civil. Desde son restabliment, la Constitució ha sufert algunas modificacions per medi de quatre actes de reforma, dels quals lo mes important es lo de Setembre de 1873, que va separar la Iglesia del Estat.

Lo principal defecte de la Constitució mexicana es que no desllinda clarament las atribucions que s'encarregan als poders generals, que de fet invadeixen tots los terrenos que be'ls semblan. Los poders federals se componen d'un Congrés llegislatiu copiat del dels Estats Units, ab Senat y Cámara de representants; d'un President, encarnació del poder executiu, nombrat per elecció de segón grau, y de Tribunals Suprem, de districte y de circuit, dels quals lo primer se forma de magistrats designats per elecció indirecta de segon grau y quinas funcions duran sis anys.

La Confederació Argentina, altra de las agrupacions de orígen español que mes prosperan, y quina població de més de tres milions d'habitants va creixent de dia en dia, gracias no sols als recursos del pays, sinó també á la incessant inmigració que de totas las nacions de Europa se dirigeix á sas platjas, está formada per catorze Estats, cuatre Territoris y'l Districte federal en que la capital ha sigut darrerament convertida. La Constitució actual es la meteixa que va ferse en 1853, reformada radicalment en 1860, y habent desde aquesta fetxa sufert algunas modificacions menys importants. La organisació dels poders federals es la meteixa que als Estats Units, ab lleugeras variants. Un Congrés, format per un Senat y una Cámara; un President, designat per elecció indirecta, y un Tribunal Suprem, quals magistrats son nombrats pel President ab lo consentiment del Senat y exerceixen llurs cárrechs mentres observin bona conducta, són las autoritats generals que estableix la Constitució. Aquesta, al fer la distribució de las atribucions de la soberanía, se separa de son model Nort-americá, y converteix la Confederació en un Estat quasi unitari, si be que decentralisat. En efecte, en son article 67, entre moltas altras importantíssimas atribucions que confereix al Congrés general, hi ha la de "fer un códich civil, un de comers, un de penal y un de minas", y encara que lo meteix article segueixi dihent, que \"tals códichs no podrán alterar las jurisdiccions locals, corresponent llur aplicació als tribunals federals ó provincials, segons que las personas ó las cosas caiguin baix la una ó l'altra jurisdicció, no es menys cert que la organisació federativa queda desnaturalisada.

Mes, sigui com sigui, la generalitat de las repúblicas hispano-americanas ha entrat més ó menys perfectament en la via del particularisme, y'n tocan ja certs resultats favorables, que anirán essent millors de dia en dia. Avuy per avuy, Mexich té ja construhits 4,500 kilómetres de camí de ferro y 27,000 de fils telegráfichs, y la Argentina disposa ja ó está á punt de disposar, de 4,000 kilómetres dels primers y d'una xarxa de més de 15,000 dels segons: datos que presentem sóls com indici de l'activitat que en tots los rams s'ha despertat en aquells payssos.

Las repúblicas hispano-americanas han comensat á assentarse, y lliures ja en bona part dels afanys que'ls ha produhit la lluyta que desde llur independencia han hagut de sostenir pera dotar de institucions novas á aquells Estats sens historia, y pera esborrar los tristos efectes de la dominació castellana, están en lo bon camí que'ls portará á fer alguna cosa de profit pera la civilisació general. No cal fer cas dels judicis apassionats que's fan d'aquells payssos per los que encara anyoran la explotació de que en altres temps los feyan víctimas. Per llur fortuna, las repúblicas de que'ns ocupem, están situadas en uns continents en los que predomina la influencia particularista. Deixemlas que's desenrotllin, y si han comensat per imitacions y copias de la Constitució nort-americana, encara que espatllantla y desnaturalisantla, no tardarán tal vegada á imprimirhi lo sagell de llur personalitat. ¿Qui sap, com dihem en un altre capítol, si la missió histórica d'aquells pobles jóvens y bulliciosos se condensa en arrivar á la síntessis que ha de armonisar l'individualisme anglo-saxo ab l'autoritarisme igualatari llatí? Als esforsos fets per las repúblicas hispano-americanas la civilisació deu ja que en lo nou món no s'hi puguin arrelar institucions caducas. Després de la negació vindrá l'afirmació. Tancada la porta á la monarquía, la república no podrá viure sino respirant los purs aires de la llibertat y del particularisme.

## Capitol V.

## Solucions espanyolas

> Las solucions espanyolas podrán ser monárquicas ó republicanas.-- > Solucions monárquicas en general.-- Existencia de una dinastia > nacional y de cap de regional.-- Impossibilitat práctica del sistema > alemany.-- Solusions possibles.-- Llas personal per la corona, > Confederació y Estat compost.-- Antecedents histórichs de las nostras > Corts.-- Diéta general formada per las delegacions de aquestas.-- > Poder executiu regional. Diferents formas que pot pendre.-- Punts de > organisació comuns á las solucions monárquicas y republicanas.-- Las > grans regions son las pedras angulars del edifici.-- Sistema > dualista.-- Régimen concordatari.-- Solucions republicanas.-- Utilitat > de comensar per una Confederació pera arrivar més tart al Estat > compost.-- Diéta general.-- Vigor del esperit regional.-- Enfortiment > del afecte de patria.

Hem arrivat ja als capítols finals. En lo present y en lo que lo seguirá ab lo títol de "Solucions catalanas" haurem de aplicar tot lo que deixem explicat y alegat á la organisació que desitjem pera la nostra terra.

La tasca no será difícil y podrem ferla en pocas páginas. Los dos capítols més interesants pera'ls nostres compatricis serán segurament dels més curts del llibre. Es natural que aixis resultin, puig la aplicació dels sistemas que havem examinat, de segur que s'ha anat presentant á la vista del lector á mida que anava seguint la exposició dels meteixos.

Si algún dia arriba Espanya á entrar en la via del particularisme, pera organisarse de conformitat ab los principis que habem exposat, deurá atendre avans que tot á las institucions fonamentals que en aquell moment condensin sa vida pública. Si segueix la monarquia, la solució haurá de ser acomodada á aquesta forma de gobern, de la meteixa manera que deuria enmotllarse á la republicana, si'l particularisme vingués ab la república ó dintre de la república. En lo primer cas, lo rey estaria al davant dels poders generals, tant si fossin aquestos los propis de una Confederació ó Lliga com si fossin los que requereix l'Estat compost per sa propia naturalesa. En lo segón, lo poder general executiu fora exercit per un president, Consell ó comissió de gobern.

Comensem per l'exámen de las solucions monárquicas que foran aplicables al conjunt de la nació espanyola, y lo primer que farem, será desembrassar lo nostre camí descartant algunas solucions inaplicables á las circunstancias actuals de Espanya.

La monarquia en aquesta nació está sóls representada per una dinastía que regna sobre tot lo territori y sobre tots sos habitants. Cap regió particular de las que en altras épocas van disfrutar de la independencia, té avuy dinastía propia. Fa ja sigles han desaparegut las que regnaren en Aragó, en Navarra, etc., etc.. Y com las dinastias no s'improvisan, ni'ls temps actuals están pera fer monarcas per elecció, es evident que'l particularisme en Espanya no podrá jamay pendre l'aspecte semi-feudal del imperi alemany, ni ser una Confederació de distints regnes, principats ó senyoríos ab monarca ó jefe propi en cada un d'ells. Totas las solucions que en tal aspecte's basan, són completament inaplicables á las condicions históricas actuals de la nació espanyola.

Lo particularisme, donchs, hauria d'escullir entre'ls demés aspectes que pot presentar la organisació federativa monárquica. Podria constituhirse una Unió que tingués per llas la corona, ó bé establirse una veritable Confederació, quins Estats particulars fossin interiorment gobernats per molts, y quin poder general estigués representat en sa branca executiva per lo monarca. Aquesta Confederació podria ser més ó menys estreta, arrivant, si's volgués á tenir las condicions que caracterisan al Estat compost ó federatiu. Si'l poder general llegislatiu, Diéta ó Cámara, únich ó multiple, y'l monarca com jefe del poder executiu, no poguessin dirigirse més que als poders particulars dels Estats, sens manar directament á llurs habitants, la organisació fora una Confederació d'Estats: si llurs disposicions poguessin obligar directament als habitants de tots los Estats, tenint lo poder general órgans y medis propis pera fer efectius sos acorts, lo sistema constituhiria un veritable Estat compost ó federatiu.

Las condicions históricas del nostre pays indican la Unió que tingués per llas la corona, com la solució preferible entre totas las monárquicas. Los antecedents de las nostras Corts són que aquestas siguin particulars pera cada una de las grans regions ó antichs Estats. Pera formar lo cos llegislatiu general, podrian las Corts especials nombrar delegacions que formessin una Diéta al costat del monarca, deliberant reunidas sobre tots los assumptos que s'haguessin declarat d'interés comú. La Diéta, per exemple, revisaria la política exterior que iniciés lo monarca, y deliberaria sobre'ls tractats, aliansas y relacions en general ab las potencias extrangeras; fixaria las bases constitutivas de la forsa pública general; votaria los gastos nacionals, repartint lo contingent entre'ls diversos Estats; iniciaria las obras públicas d'interés comú á tota la nació; regularia lo comers interior y exterior y tots los elements que l'auxilian, y dirigiria los serveys generals, com correus, telégrafos, teléfonos interregionals etc., etc.. La Diéta junt ab lo monarca foran los suprems guardadors del ordre mediant la ferma garantia de las llibertats individuals y corporativas, en tant que tribunals generals se cuidarian d'aplicar las lleys comunas y de resoldre las diferencias que afectessin á més d'un Estat y las qüestions en que un d'aquestos fos part interessada.

Cada Estat particular tindria las sevas Corts que exercirian lo poder llegislatiu en totas aquellas materias de que no s'haguessin després en pró del Conjunt, y aqueixas Corts podrian basarse en lo sistema purament representatiu. Ellas cuidarian de tot lo referent á dret privat, y dirigirian la política interior del Estat y la administració de sos interessos, dintre de las lleys fonamentals del meteix, puig que es inútil afegir, que cada un d'aquestos hauria de tenir la seva Constitució propia, feta de nou, ó recopilada de las lleys y costums antiguas, acomodadas á las necessitats é interessos d'avuy.

Lo poder executiu pera cada Estat podria estar organisat de duas maneras. La autoritat ó Consell que estés al davant de cada un, podrian ser nombrats ó be pel meteix Estat ó be per la Corona. En lo primer cas, lo nombrament podrian ferlo las Corts, ó podria encarregarse á la elecció popular, directa ó indirecta, de primer ó de segón ó ters grau.

Los antecedents histórichs d'Espanya recomanan poch la primera manera de organisació. La autoritat regional ó executiva dels Estats particulars recordaria'ls Vireys, per molt que se li dongués un altre títol, y'ls Vireys no han deixat massa bons recorts, tal vegada per culpa més de la época en que van existir, que de llur propias culpas. Si'ls poders executius dels Estats haguessin de ser nombrats per la Corona y ser llochtinents d'aquesta, creyem que lo més encertat fora no encarregarlos á una persona, sino á un Consell. Los Consells son simpátichs á Espanya, encara que moltas vegadas no hagin dat bons resultats, sinó al contrari. Aixís meteix creyem que un Consell fora la millor forma dels poders executius particulars dels Estats en lo cas de que las Corts ó'l poble d'aquestos deguessin nombrarlos.

Molts punts essencials de organisació haurian de ser resolts de la meteixa manera si la solució fós monárquica que si fós republicana. La divisió de Espanya en Estats ó grans regions deuria ser igual en la república que en la monarquía. Los antecedents histórichs, las condicions en que viuhen, los sentiments, los interessos morals y materials y tots los demés datos que serveixen pera determinar las personalitats políticas, nos diuhen eloqüentment que aquestas son en Espanya las grans regions que havian gosat de vida independent en altras épocas. La divisió actual en provincias es purament una arbitrarietat del unitarisme, perpetrada precisament pera destruhir aquellas personalitats, que li feyan nosa.

Las grans regions, donchs, deurian ser las pedras angulars del edifici del particularisme. En ellas podria carregarse tota la obra que's construhís. Llur personalitat s'aguanta ferma y robusta entre mitj de las runas que per tot arreu ha fet l'unitarisme. Las grans regions que formaren la antigua Confederació aragonesa se conservan en tan bon estat, que ni tant sóls fora necessari procedir á fitarlas de nou. Las de la corona castellana, veritat es que no están tan desllindadas ni gosan de tanta salut y robustés; pero, aixis y tot, conservan los aparells y conductes necessaris pera que per ells pugui tornar á circularhi la sanch, al recobrar la vida que avuy los manca.

Mes, en lo cas de que lo temperament dels habitants de las regions castellanas las portés á no accedir á las solucions particularistas; si no volguessin rompre la uniformitat á la que están ja acostumadas en tots los terrenos, y creguessin que un sol poder, un sol códich, una sola administració, y una sola política han de fer llur felicitat, no per aixó fora impossible lo particularisme, dins de la monarquía ni dins de la república. Llavoras, en lloch de basar la organisació en la Confederació de Estats ó en l'Estat compost, la basariam en lo dualisme, com á l'imperi austro-húngar. Dels dos membres, lo format per la part castellana de la Península se mantindria unificat y tan concentrat com volgués, en tant que'l format per la part aragonesa se organisaria baix la base particularista, y reconeixería las personalitats de las grans regions ben marcadas que'l componen.

Tot lo que acabem d'exposar es aplicable lo meteix á la monarquía que á la república, y á la una y á l'altra forma de gobern ho fora també lo régimen concordatari, que tan bons resultats ha donat á la Confederació suissa. Lo régimen concordatari respón perfectament á la organisació particularista. Quan distints Estats ó regions están units per llassos generals suaus y poch estrets, alguns senten la necessitat ó la conveniencia d'estrenyer y enfortir aquells llassos, en tant que'ls restants no las senten. En tals casos se resol la qüestió per medi de Concordats. Los Estats ó regions que ho desitjan, los estableixen entre ells per acte d'expontánea voluntat, y'ls demés quedan tan lliures com eran. Los Concordats particulars poden ser posats baix la garantía dels poders federals, que s'encarregan de fer cumplir totas llurs clausulas pels concordataris durant lo temps pel que s'han obligat. Lo régimen concordatari pot aplicarse á materias jurídicas, administrativas, comercials, etc., etc.. Per son medi los Estats més afins desempenyan en comú alguns serveys, en benefici de tots ells. Si's realisés la Confederació espanyola, monárquica ó republicana, los Estats de la antigua agregació aragonesa-catalana podrian treure gran profit del régimen concordatari.

Passem ja á examinar las solucions republicanas aplicables al conjunt de la nació espanyola.

Al exposar los fonaments científichs del particularisme, hem vist que la organisació que millor los representa es lo Estat compost ó federatiu. Si aquest fós possible, aquest voldriam.

Mes, donada la situació de decahiment y degeneració en que's troban las regions totas de la Península, si s'entrés de sopte en tal organisació, tal vegada los resultats foran contraproduhents. L'Estat compost ó federatiu requereix que'l poder llegislatiu general sigui exercit per una gran Assamblea, formada per duas Cámaras, y es de temer que'ls polítichs á la madrilenya logressin falsificarla desde sa naixensa. En ella hi trovarian sens dupte lo medi de seguir dominant y de desacreditar lo nou régimen. Es propi, ademés, de un Estat compost un poder executiu, president ó Consell, fort y armat de grans atribucions, que fora una altra porta falsa per la qual aquells lograrian tal vegada introduhirse en la nova organisació.

Per tots aquestos motius y molts altres de semblants, si á Espanya hagués de constituhirse una Confederació republicana, lo millor fora que de prompte lo poder general quedés reduhit á una Diéta de delegacions dels Estats particulars, la qual designés las autoritats executivas y establís las judicials. Baix sa direcció fariam l'aprenentaje, y un cop estéssim en disposició de ser fadrins, que tal vegada no tardariam massa, podriam fácilment millorar la organisació, convertintla en la propia del Estat compost ó federatiu. Las reglas á que aquest está subjecte las hem ja exposadas en altres capítols, y no hem de reproduhirlas. A tals reglas deuria acomodarse la organisació espanyola, en quant fossin compatibles ab las condicions, necessitats y modo de ser de la nació en lo moment en que hagués de aplicarlas.

Per lo dit s'haurá pogut veure, que las solucions particularistas aplicables á Espanya en general, són eminentment variadas, aixis baix la forma republicana com baix la forma monárquica. Totas ellas, empero, coincideixen en un punt culminant: totas arrencan del principi de reconeixer las personalitats de las distintas regions en que la historia, la geografía y'l carácter dels habitants han dividit la Península.

L'esperit regional es l'únich element de regeneració que nos queda. Res hi fa que estigui esmortuhit, puig que bastaria una conmoció forta pera deixondarlo. Mirem lo que passa en la vida real. Fins aquells que més degenerats están, tenen latent l'amor á la regió, y á son crit responen quasi sempre. Lo més embrutit dels catalans estima á Catalunya y faria algun sacrifici pera véurela dignificada per la llibertat. Iguals sentiments experimentan los fills de la major part de las regions espanyolas.

L'afecte de patria, com havem dit en altres párrafos, es tan més intens, com més reduhit sigui'l cércol á que s'extengui. L'amor á la patria gran es tan débil, que hi ha molts altres sentiments que'l sobrepujan. Lo republicá catalá, per exemple, se sent molt més lligat ab lo republicá francés ó rús que ab lo monárquich de Andalucía y vice-versa. Lo llegitimista francés, rebria á mans besadas l'auxili del enemich més implacable de Fransa, si aquest enemich, alemany, rús ó inglés anés á tirar per terra la república. Sols quan la patria directa es petita, l'afecte que inspira pot sobreposarse als sentiments contraris que'l debilitan.

Totas las solucions que havem exposat fortificarian l'esperit regional; totas reduhirian la patria inmediata, y vigorisarian lo patriotisme. Qualsevol d'ellas, donchs, seria lo primer pas cap á la regeneració. Establert lo particularisme, encara que fos per medi de una organisació imperfecta, prou nos cuidariam després de perfeccionarlo, cada hú de conformitat ab sas aficions especials. La forsa expansiva del sistema faria que las més convenients á la situació del pays fossin las que triunfessin en definitiva.

## Capitol VI.

## Solucions catalanas.

> La organisació particular de Catalunya no pot ser monárquica.-- > Catalunya formaria un sol tot, pero no compacte ó unificat.-- > Delegació d'atribucions á las comarcas y municipis.-- Error dels que > volen poca divisió administrativa.-- Exemples de la divisió interior > dels Estats dins del particularisme.-- Solucions que pot donar lo > particularisme á moltas qüestions que no sap resoldre l'unitarisme.-- > Sistema de Cartas municipals.-- Organisació de las Corts catalanas.-- > Tendencia histórica cap á la Cámara única.-- Projecte de > organisació.-- Encárrechs capitals de las Corts catalanas.-- > Importancia de las llibertats civil y personal.-- Poders executiu y > judicial catalans.-- Unió dins del particularisme.-- Preguntas finals.

Essent un fet que la regió catalana no té dinastía propia, es evident que la organisació interior que's dongués quan hagués recobrat la personalitat no podria estar basada en la monarquía. Formant part de la agrupació espanyola, encara que la solució general fós monárquica, y al davant de la Confederació, Estat compost ó dualisme que s'establís, hi hagués un rey, las nostras institucions particulars haurian de ser representadas per més d'un, ó sigui, republicanas.

No tenim, donchs, necessitat de preveure los distints casos que hem hagut de analisar en lo capítol precedent. Dins del régimen particularista, la organisació interior de Catalunya fora substancialment la meteixa, tant si l'Estat general espanyol fós una monarquía, com si fós una república. Sóls en lo cas que hem previst de que la unió fos personal, tenint per llas la corona, y de que aquesta envies un llochtinent á cada una de las regions ó Estats, hi hauria alguna diferencia en lo poder executiu.

Qualsevol que fós la solució, Catalunya formaria un tot ab personalitat y vida propia. Dins de las limitacions que s'hagués imposat per la unió, y exepció feta de las atribucions que hagués delegat en lo poder general, exerciria lliurement totas las demés que son propias de la soberanía. Ella, donchs, cuidaria exclusivament de son dret privat, de sa llengua, de sa administració, de son gobern, etc., etc., en quant fós de son interés particular. Las unicas lleys generals que la obligarian, foran las referents á las pocas materias que s'haurian confiat als poders generals de la nació.

Mes, del fet de que Catalunya formés un sol tot, no se'n desprén que hagués de ser un tot compacte ni unificat, puig que en aquest cas no s'organisaria de conformitat ab los principis del particularisme. Llavoras no's cambiaria'l sistema, y'l territori catalá junt ab sos habitants no farian més que cambiar d'amo, puig en compte de dependir de Madrid, dependirian de Barcelona. Catalunya formaria un sol tot; tindria personalitat política, y fora una entitat autónoma: mes, aixís com pera la unió ab las demés regions de la Península delegaria una part de las atribucions de la soberanía en los poders generals, aixís també n'encarregaria d'altras á entitats inferiors, y aquestas delegacions pendrian la forma de llibertats y drets, individuals y corporatius. Notis be, que dihem que las encarregaria, lo qual vol dir que ella'n fora la mestressa, y conservaria sempre lo dret de regularlas. La pedra angular del edifici particularista són las regions, de qual soberanía surt aixís l'Estat general com las llibertats locals, y en aixó se distingeix lo nostre sistema de certs altres que pretenen basar la organisació en la autonomia individual, formant per pacte unánim y esprés l'Estat primari, que consideran ser lo Municipi, del qual derivan los organismes més extensos, creats també per pacte exprés y unánim.

Dins de Catalunya hí hauria d'haver una gran decentralisació administrativa, podent las comarcas y municipis exercir per delegació algunas atribucions políticas. La divisió administrativa hauria de ser ben pronunciada. Las provincias, comarcas, departaments, districtes, ó lo que fossin, pera la administració del pays, haurían de ser molt reduhits. Las provincias actuals, creació del centralisme, són de molt massa grans.

Ja que toquem aquest punt, hem de fer notar per incidencia que van molt errats los que dins del unitarisme volen disminuhir las actuals provincias. Los que tal demanan, confonen duas qüestions completament distintas, puig si las provincias modernas son efectivament massa numerosas pera constituhir entitats políticas ó Estats, son en cambi molt massa grans com entitats administrativas. Com més pronunciada sigui la divisió administrativa, més hi guanyarán las llibertats, y més s'interessará lo comú dels ciutadans en la marxa de la cosa pública.

Vegis, sinó, lo que fan totas las nacions organisadas baix la base particularista. Los Estats particulars de la Unió americana están dividits en Condats (*Counties*) ó Parroquias (*Parishes*), y entre tots ells ne contan uns dos mil doscents. Los més petits Cantons suissos y Estats alemanys están dividits y subdividits, y contan també un número extraordinari de districtes ó cércols. Mes, no sortim de casa nostra, y veurem, que avans de sernos imposada la unificació, la divisió administrativa era ben pronunciada. Las comarcas naturals, corregiments ó veguerías, han de ser la base que pera sa administració y régimen interior adopti Catalunya, si algun dia recobra la personalitat política.

La flexibilitat del sistema particularista li permet resoldre encertadament un munt de qüestions davant de las quals ha de declararse impotent l'unitarisme. Una d'aquestas qüestions es la referent á la organisació municipal.

Lo unitarisme's fica ell meteix en un cércol del que no pot sortirse. Se trova ab gran aglomeracions urbanas, en las que los habitants se contan per centenars de mils y gosan de tots los refinaments de la civilisació y de la cultura. Al costat dels municipis rurals, quinas casas y masías espargidas no arrivan ni á formar poble, y s'empenya en fer passar á unas y altres pel meteix adressador, volentlos fondre en lo meteix motllo de una lley municipal comuna. Los resultats son desastrosos. Ó's donan moltas llibertats, y'ls pobles atrassats, no sabent usarne, n'abusan, ó's restringeixen aquellas, y las grans aglomeracions s'hi troban oprimidas, y han de acabar produhint un gran espatech. Lo sistema particularista atén á la naturalesa de las agrupacions y se acomoda á llurs circunstancias. Si fa una lley general, que sempre es poch estreta, corretjeix luego sos efectes per medi d'excepcions. A las grans ciutats y vilas las dota de Cartas, que responguin á llurs necessitats, y siguin relativas á llur estat de cultura. Las considera corporacions, y com tals las tracta. Lo sistema de Cartas municipals, que avuy dona en los payssos anglo-saxons los meteixos bons resultats que en altre temps va donarnos á nosaltres lo dels privilegis, es lo que deuria emplear Catalunya lo dia que disposés de sa personalitat.

Debent Catalunya formar un sol tot, tant si la solució general fós republicana com si fós monárquica, hauria de organisar son poder llegislatiu. Las Corts catalanas haurian de reviure dins de qualsevol de las formas del particularisme que s'adoptés.

Mes, ¿quina hauria de ser la organisació de las Corts? ¿Haurian de compondres dels representants dels tres brassos, com las antiguas, ó haurian de ser una reunió de diputats nombrats directament per sufragi? ¿Haurian de tenir una sola ó més de una Cámara?

Algunas de aquestas preguntas tenen ben natural la resposta, aixís com altras de las que nos hem fet ó podriam fernos en lo referent á Corts, són mes difícils de respondre, puig que las solucions á que's prestan poden ser molt variadas.

Que las Corts catalanas no podrian estar formadas per los representants dels tres brassos antichs es evident, puig que no existeixen ja tals brassos. Lo militar ó aristocrátich no es avuy element del Estat separat dels altres; lo eclesiástich viu en condicions molt distintas de las en que vivia, y las ciutats y vilas reals no caben dins del modo de ser actual de la nostra societat.

Si las Corts catalanas haurian de compondres de una sola ó de mes de una Cámara, es qüestió que deuria resoldres en un ó altre sentit segons aconsellesin las circunstancias. Per regla general, ha donat millors resultats lo sistema bicameral que lo de la Cámara única.

La tendencia histórica, no obstant, porta al nostre pays cap á aquesta darrera forma. Tal vegada lo més encertat fora que las Corts catalanas se formessin ab elements variats, constituhint no obstant un sol tot. Podrian, per exemple, compondres no de dos, sinó de tres cossos, que deliberessin junts y votessin separadament, formant la majoría dels representants de cada cos lo vot general d'aquest, y necessitant tota lley lo vot de dos dels cossos pera adquirir forsa obligatoria. Los tres cossos, seguint l'exemple, podrian estar formats: l'un de representants populars, elegits per votació directa en proporció á la població total de Catalunya; l'altre de representants dels districtes, designats en número igual per cada un d'aquestos, y lo tercer de representants de corporacions, nombrats per las que entre aquestas reunissin certas condicions que s'establissin.

Per lo dit medi ó per un altre de consemblant se corretjiria tal vegada la corrupció que l'unitarisme ha portat fins als racons més apartats de la nació per medi de sas farsas electorals, que foran grotescas sinó fossin de tan destructors efectes. Si la solució que proposem no agrada, poden buscarsen cent d'altras, que serán bonas pera'ls temps d'avuy si reuneixin las duas condicions seguents: la de donar participació el sufragi popular directe, y la de contrabalansejar son poder, al objecte de anarlo depurant dels vicis que li ha empeltat lo fals parlamentarisme.

Inútil es dir, que la organisació política catalana, republicana ó monárquica, hauria de basarse en lo sistema representatiu, fugint de las anomenadas prácticas parlamentarias. Las Corts haurian de ser nombradas pera período fixo, lo meteix que la autoritat executiva, si hagués de ser directament nombrada per Catalunya, essent perfectament independents l'un poder de l'altre, y no debentse comunicar sino per medi de missatjes.

Las Corts catalanas haurian de ocuparse molt especialment de la administració y del foment dels interessos morals y materials del pays. Pera'l foment dels primers, haurian de cuydar molt especialment del nostre dret privat, no sóls en la part civil, que més ó menys mutilada conservem, sino en las demés parts que deurian entrar en llurs atribucions. Y com que dins meteix de Catalunya no teniam ni tenim avuy en la part civil unitat llegislativa, las Corts catalanas modernas inspirantse en las antiguas, é imitant al Parlament británich, podrian adoptar lo procediment de la llegislació separada. Per aquest medi no sóls lo dret general catalá, sino sas especialitats, com las de Tortosa, la Vall de Aran, Barcelona, etc., etc., anirian desenrotllantse y posantse en armonía ab las necessitats é interessos dels temps.

Lo dret privat es sens dupte un dels primers elements de la vida dels pobles. En ell se basan las llibertats personal y civil, que son las que més interessan y dignifican al home. La llibertat política es lo complement, y al meteix temps lo medi de adquirir y conservar aquellas altras llibertats. Lo unitarisme la considera com fi exclussiu, y en son nom exigeix als pobles tota mena de sacrificis, inclós lo de las altras llibertats. Lo particularisme la reduheix al lloch que li pertoca, y lluny de sacrificar las llibertats personal y civil á la política; lluny de voler separar á aquesta de la economía y administració, la constituheix en llur servidora. La llibertat política, dins del particularisme, es lo medi de cercar y obtenir las demes llibertats, y junt ab ellas la millora y perfeccionament de tots los elements del pays.

Lo poder executiu catalá deuria conferirse, al nostre entendre, no á una autoritat personal, sino á un Consell de pochs membres, (tres, cinch, ó tot lo més set). Lo nostre carácter s'oposa á la elevació de personas y tendeix sempre á la creació de institucions. Lo Consell executiu no tardaria á conquistarse la popularitat de que gosavan lo dels Consellers de Barcelona y los de altras ciutats de la nostra terra.

Lo poder judicial estaria confiat als Tribunals que s'establissin, debent haberni de tots los graus, desde'ls de pau ó municipals fins al Suprem catalá. Las nostras qüestions judicials no haurian de sortir may de Catalunya en quant no's referissin á las materias que s'haguessin confiat als poders generals de la nació.

Ab lo dit n'hi ha prou pera formar concepte de lo que fora Catalunya regida pel particularisme. No hem tocat las qüestions de detall perque no entran en l'objecte d'aquest llibre, pero que són fácils de resoldre aplicant á las que se presentin lo criteri que havem exposat. Partint de la base del reconeixement dels fets y dels interessos histórichs, no es difícil armonisarlos ab las aspiracions. L'avuy es sempre plá, si no vol rompre ab lo ahir ni precipitar lo demá.

Segur es que als lectors que haurán tingut paciencia pera seguirnos en los nostres rahonaments y apreciacions, los cridará la atenció lo lloch secundari en que quedan moltas qüestions que apareixen de importancia capital dins del unitarisme. Si Catalunya logrés tenir una organisació particularista, se constituhiria quasi de la meteixa manera si al davant del conjunt nacional hi hagués un rey ó un president ó Consell. Aquesta consideració val la pena de ser pesada y meditada, puig que indica una de las grans ventatjas del nostre sistema, y confirma una vegada més lo que hem vingut dihent, ó sigui: que'l particularisme, pel camí de la llibertat, uneix, en tant que l'unitarisme, pel camí de la imposició y del autoritarisme, no logra més que dividir als que cauhen baix son domini.

Anem á acabar la tasca que'ns habem imposat ab una pregunta final. ¿Es possible á la nostra terra una solució qualsevol de las que havem indicat? ¿Pot Espanya convertirse en una Confederació ó Estat compost, ó pot Catalunya aspirar á recobrar sa personalitat dins d'un dualisme per l'istil del de Austria-Hungría, ja baix la forma republicana, ja baix la monárquica?

A la pregunta contestarem sóls, que la cosa dependeix de nosaltres. Si'l catalanisme pren peu; si arriva á moures la opinió pública; si las nostras solucions logran á apoderarse de las intel·ligencias y dels cors de la majoria del pays, podrán ser més ó menys grans las dificultats y obstacles, pero'l triunfo definitiu es segur.

Mes tinguis ben present que cap solució particularista vindrá ni's solidará per l'esfors d'un sol partit, per poderós que se'l suposi. Sóls pot portarla una explossió de los sentiments de tot lo poble; un moviment general de la opinió. Per tal motiu estem en lo camp catalanista los que de mes distinta manera pensem en altras materias; per tal motiu entre nosaltres hi ha qui vol anar endavant molt depressa, y qui vol estar deturat ó avansar ab molta calma; per tal motiu los que com nosaltres tenen arreladas las ideas republicanas, no troban inconvenient en presentar lo cuadro del particularisme no sóls dintre de llur sistema, sino també dintre del oposat, ab la imparcialitat que hem procurat conservar en tots los capítols d'aquest llibre.

Fi.