# Llibre D'històries ## Part 1 Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/llibre-d-histories-20253/index.md LLIBRE D'HISTÒRIES. ALS BENEVOLENTS LECTORS Entre el florir i el marcir-se de les sensacions diàries que l'espectacle de la vida vos promou, us salta de vegades als sentits una feta, una dita, una visió que, més que per curiosa o rara, per susceptible d'ulteriors transformacions, sentiu ànsia de contar als demés. Sembla que servant el cas únicament per a vosaltres no us trobeu prou complaguts, sinó que l'haveu de trametre al proïsme per a gaudir-lo del tot. Una part d'aquest afany, ja es veu que és necessitat humana d'expansió; però una altra part, i de segur la més grossa, probablement s'ha de pendre per propensió a la mímesi, per instint imitatiu, per tendència artística, literària. Perquè el cert és que, en comunicant als altres el què ha mogut un moment el nostre esperit, pel regular es posa cura en rimar la feta, en ordenar-la, en enquadrar-la, en decorar-la segons lleis d'art que cada contaire porta a dintre. Veniu a fer com el músic que harmonitza la melodia salvatge. Del succés vulgar, corrent, que preteniu relatar, en dibuixeu amb perfils les frases significants, n'accentueu el què us apar capital, n'esfumeu el què us sembla secundari i, aquí amplificant i allí enxiquint, talleu, afegiu i capgireu. En una paraula: vos apropieu el fet, imaginant-lo a semblança vostra; o segons els figurins d'una moda literària. I un cop posats a transfigurar aquestes apariències de la vida que anomenem realitats, sol succeïr que, tot repetint-les i tot refent-les amb la repetició, les enlairem, les engrandim i les fem significants. Del fet corrent, ordinari, arriben a compaginar-se històries o historietes, que són versions corregides i augmentades pel nostre albir. Com no es tracta de cap procés científic del què se n'hagi de deduir una veritat més o menys probable, sinó de gènesi de rondalles o novel·les de les quals es pot treure un plaer més o menys viu i selecte, la transformació artística, en lo moral, esdevé cosa legítima, convenient i tot per a la joia honesta de l'esperit i la felicitat de la cosa pública. Tant s'arriben a transfigurar certs fets, per obra i gràcia dels contaires, que a voltes el mateix cas que ha servit de motiu ocasional a la història o historieta, acaba per ésser en ella desmentit. Tot el que augmenta la història en artifici i en transcendència, ho perd el fet inicial en brossa d'accidents nimis, de circumstàncies contradictòries, de detalls insignificants. Qui sol guanyar-hi és el lector; fins en el tocant a adquisició de veritats permanents, perquè sempre en contindrà més lo que el contaire hi posi de l'estre propi que lo que en tregui del fet real. Tot això ha estat per a dir-vos que les fetes, dites i visions que, mudades en històries, en aquest llibre he reunides, en part són ficció -potser la realitat més alta- i en part realitat -potser l'apariència més frívola. I que, amb això, serà temps perdut el que passeu esbrinant quines històries són més mentida i quines són més veritat. Perquè, la major part de les vegades, les que us semblin més verídiques seran les més artificials, i les que tinguin aire de més fantasioses seran les més acostades a la veritat exterior. Àdhuc en trobareu alguna que quasi res té que veure amb lo natural. I si dic quasi, és perquè crec que no hi ha artifici -ni tan solament creació veritablement poètica- que no toqui per un cantó o altre amb les apariències exteriors. TRESOR TRET D'UNA NOVEL·LA O UN PROFESSOR D'ENERGIA Quan el jove historiaire, en Marc Palau, va arribar a la penya, a quarts d'onze de la nit, molts concurrents li varen preguntar pel seu oncle, el milionari Pere Serra, per mal nom en «Serra de les unces», qui, segons deien els diaris, estava malalt de gravetat. -Els metges han pronosticat que no allargarà més de vuit dies- va respondre l'historiaire. -Aleshores, disposa't a heretar...- va fer un concurrent. -No ho creguis. El meu pobre oncle, dic, el meu ric oncle, m'ha tingut sempre poques simpaties, per a deixar-me tastar del seus milions. An els seus ulls, tinc una tara massa grossa per a que un home com ell me la pugui perdonar. -Una tara... Quina tara? -Sí, la tara d'ésser un _intel·lectual_, com ens titulem nosaltres mateixos, modestament. Els homes que han pujat del no res, que s'han obert pas entre la misèria a empentes i rodolons, fins a arribar a fer-se rics, neguitosos com estan contínuament per les lluites del negoci, miren, per lo general, amb certa rancúnia als contemplatius que malversen la vida entretinguts en somniar o esbrinar coses que no porten cap profit palpable, cap profit dels que se'n pot fer un _assiento_ en els llibres de comptabilitat. El meu oncle sempre diu que, en sabent entendre les partides del Major, no calen pas més lliçons de lectura, i que d'escriure ja n'hi ha prou quan se sap posar la firma d'un rebut. Sempre em recordaré de la graciosa escena que va passar a casa un dia que ell va venir, quan va casar-se ma germana. El varen fer entrar al meu estudi, no sé perquè, i, tan bon punt va veure la llibreria, va agafar un aire còmicament sever, un posat agre-dolç d'indignació, com si tot d'un cop s'imaginés els diners malaguanyats que representava la biblioteca i el temps perdut que suposava la lectura de tant paper. Després de recórrer amb la vista les parets cobertes de volums em va clavar la mirada amb la mateixa severitat que si m'hagués sorprès en una escena de disbauxa. -¿I què en fas de tots aquests llibres?- em va preguntar, seriós i solemne com un jutge. ¿Voleu creure que no vaig saber què dir? A un home com aquell, que ni temps havia tingut de noi per a passar les beceroles, no li havia pas d'anar a explicar que d'aquells llibres en treia, per exemple, _l'Estudi social dels remenses a Catalunya_, que era el que aleshores em tenia capficat. L'home no m'hauria entès i potser haguera cregut que me'n mofava. Així és que vaig respondre: -¿Amb aquests llibres?... m'hi entretinc...- Aleshores l'oncle va restar llarga estona contemplant-me amb llàstima, amb fonda llàstima, amb una llàstima en què, més que pietat, hi entrava el menyspreu, potser fins l'odi, l'odi de l'home lluitador que, havent hagut de sirgar tota la vida per a assolir un triomf sempre discutit, sempre disputat, s'indignava contra el que ell creia gaudint tranquil·lament de l'existència, breçat en la satisfacció que procuren els goigs egoistes i solitaris de l'intel·lectualitat. Però, al capdavall, va passar la indignació i va triomfar la ironia... perquè, tot fent la mitja rialleta, ¿sabeu el què va acabar per dir-me? Doncs, va acabar per dir: -De segur que tots aquests llibres, no n'hi deu haver ni un que ensenyi com s'ha de fer per a guanyar una pesseta! Al sentir aquell acudit utilitarista, tots els de la penya van esclafir una rialla. -I tenia raó, l'home!- va fer un. -És clar que sí!- van dir altres. -Les lletres no són aliment per al cos... -Les lletres són pa per a l'ànima! I mentre tots convenien en que, mirat des del punt de vista utilitari en què s'ho mirava l'oncle Serra, era una veritat monumental que la literatura, sia d'història, sia d'imaginació, cap profit immediat i tangible podia arribar a produir, es va alçar un senyor entre la concurrència, dient amb vivesa i aplom: -Doncs, per a mi tot això es fals, i no hi ha concepte més equivocat que aquest que aquí es sosté... Per lo menys jo ho puc dir tot al revés, fundant-me en la meva història. Tothom va restar un xic estranyat d'aquella interrupció fogosa. En Pau Torres, el qual amb tanta energia contradeia l'opinió general, era tingut per home ric, molt ric, si no milionari com l'oncle Serra, amo i senyor d'una fortuna molt respectable. Se li sabien possessions a Andalusia, finques a Barcelona i a l'Empordà i gran varietat d'especulacions de què ell era l'ànima i el braç. Demés feia estrany que amb tal vivesa repliqués, un home que en general es mostrava fred i seriós, més amic de fets que de paraules. Es veia bé que aquell tema li havia tocat al viu. Per això totes les cares varen girar-se encuriosides cap a aquell subjecte sapat, desinvolt i enèrgic, com esperant una explicació. Aleshores, en Pau Torres va prosseguir: -Sí, la meva història és la més completa negació de que la literatura, fins la que en diem amena, no pugui ésser per als seus devots font de material riquesa. En demostració d'això, vaig a dir ara el què no he dit mai a ningú... i és que la meva fortuna, la meva posició, tota la dec a la lectura d'un llibre, i no us cregueu d'un llibre científic, que això ja no constituiria cap raresa, sinó d'imaginació, d'una novel·la famosa, coneguda a tot el món. L'auditori estava suspens d'expectació. -La cosa promet ésser interessant!- exclamaven uns. -Que es revel·li aquest prodigi!- demanaven altres. -Preguem que la història es conti!- recalcaven els demés. -Ja ho contaré- va respondre l'interpel·lat. -La major part dels d'aquí saben bé prou que jo sóc de l'Empordà, fill d'una casa de Sant Feliu, dedicada al comerç de suros des d'un grapat de generacions. Els trefins i les pannes són en la meva família una tradició quasi nobiliària, tramesa constantment de pare a fill. Mes, jo no era l'hereu; era el tercer dels germans, un fadrí extern... i, encara que a casa no m'haguera mancat res, i en cas de morir el pare, m'hauria pogut associar amb el germà gran amb el que m'hagués tocat de legítima i millora, què us diré? Em sembla que no m'hauria sabut avenir a fer la viu-viu, eternament encofurnat a casa i supeditat sempre a l'hereu. Més m'estimava ésser independent i viure lliure dels meus actes. Tenia ambició i volia anar per a mi. ¿Per quins cinc sous no podia emancipar-me, com s'havien emancipat tants altres fadrins externs de cases bones de per allí, dedicats tots als afers del suro? L'un havia aconseguit establir a Londres la representació d'algunes cases empordaneses; l'altre havia anat de comissionista de carrats a França; un íntim amic meu dirigia unes explotacions sureres a Portugal. ¿Per què no havia jo de fer com ells, ja que em sentia amb esperit d'empresa i ganes de treballar? ¿Però, què faria, quina tecla tocaria que, tot donant lliure expansió a les meves iniciatives, concordés amb els meus coneixements adquirits sobre la indústria de casa? En semblants cavil·lacions anava jo capficat, quan, un dia, estant-me a casa llegint, em varen fer fer un salt d'emoció uns certs capítols del llibre que tenia entre les mans. Eren els capítols que havien, amb el temps, de fer-me ric... Molts dels que m'escolten ja saben que jo he alternat sempre les tasques del negoci amb l'afició literària i que fins, Déu me perdó!, he fet les meves provatures en vers i en prosa. Mil cops havia, doncs, jo llegit aquell llibre que tanta impressió em causava com si fos sobtada revel·lació, però mai de la vida m'havia sotregat com en aquells instants. En el fort de l'emoció que em corprenia vaig arribar a exclamar: -Ja l'he trobada! ¡Ja l'he trobada la pedra filosofal!- ¿I no sabeu el què hi havia en aquells capítols que tant em trasbalsaven l'esperit? Hi havia la descripcció d'un terrer immens, trencat, espadat, abrupte, quasi inaccessible, ple de centenaris boscos de suredes verges que la mà de l'home no havia escorxat encara mai. Ja estava decidit. La meva sort ho volia. Hi havia un país inexplorat que m'oferia els seus tresors forestals... i jo havia d'ésser el Colom d'aquell món per descobrir. Vaig cridar al meu pare i, en poques paraules, el vaig posar al corrent de la meva troballa i dels meus plans. De primer moment va mirar-me amb desconfiança, com si tingués por de què m'hagués tornat boig. Però jo li vaig ensenyar el llibre, li vaig exposar les meves raons, li vaig fer els meus arguments, i al capdavall aquell home, que tenia gran intuïció de les coses i una fe cega en el meu esperit d'iniciativa, va acabar per interessar-se fortament en els meus projectes. Em va donar diners per a un viatge d'exploració... i vaig sortir de Catalunya cap al país salvatge i verge, tan ben descrit en el llibre. -Però, bé... ¿quin és aquest llibre misteriós que revel·la en nostres dies països ignorats, plens de tresor per a tothom desconeguts?- va interrompre un dels oients. -Demano un compàs d'espera... Tot és sabrà...- va replicar serenament l'empordanès com si trobés íntima delectació en la curiositat excitada dels concurrents. -Al cap de tres mesos i mig o quatre, tornava a ésser a l'Empordà, i el pare em sortia a rebre. -Pare, lo del llibre és tot veritat. He vist aquell món feréstec ple d'alzines, retratat a la novel·la, i la pintura no pot ésser més exacta del començament a la fi. Es impossible trobar enlloc unes muntanyes més riques ni una població més pobra. En mig d'aquella riquesa per explotar, hi viu la gent més miserable de la terra. Més s'estimen morir de fam que treure profit d'aquelles immenses suredes, espeses, impenetrables i embrollades, com si mai hi hagués posat els peus ningú. Els propietaris les tenen abandonades d'anys i panys, per natural deixadesa i per por als bandolers que infesten el país. Per un bossí de pa es poden adquirir extensions inacabables de terrer en aquell món desconegut, cobert de boscatge inextricable... Jo hi aniré, pare, jo hi aniré a fer-me'ls meus. Amb una dotzena de minyons resoluts que me'n duré d'aquí, imposaré respecte als bandolers, aclariré aquells boscos, i amb la primera pelada que es faci a les sureres, n'hi haurà prou per a pagar les terres que hagi comprat... I el programa es va acomplir al peu de la lletra, i des de fa vint-i-un any sóc mestre i senyor d'una gran part d'aquell immens territori que un llibre em va descobrir! -¿I encara no es pot saber de quin llibre es tracta?- va fer un de la penya, desesperat. -¿No he dit que era la novel·la més famosa d'aquest món? Doncs si es tracta de la novel·la més famosa, ¡quina altra ha d'ésser sinó el _Quijote!_ -El _Quijote?_- va exclamar tothom. -Sí, _Don Quijote de la Mancha_. ¿No teniu presents aquells capítols de la primera part, -jo els sé de cor, ratlla per ratlla- en què el cavaller de la trista figura, després de deslliurar als galeotes i de veure's maltractat, apedregat i robat per aquells lladregots i bandolers, se n'entra amb en Sanxo en les espessors de Sierra Morena? ¿No vos recordeu de la descripció d'aquelles penyes, d'aquelles muntanyes, d'aquelles espesses soledats, d'aquell lloc ombrívol, _pocas o ningunas veces pisado sino de pies de cabras o lobos_, ni d'aquelles serres aspres i amagades, _sin senda ni camino, donde si entráis media legua más adentro, quizá no acertaréis a salir?_ ¿Haveu oblidat aquells _alcornoques_ descomunals que poblen les muntanyes, entre els quals n'hi ha de _tan gruesos y valientes_ que un home es pot amagar a la soca buida?... Doncs, aquell salvatge i alterós país és el que jo m'he fet meu... I creieu que la cosa m'ha costat un xic... Com que Espanya, des dels temps heroics de don Quixot, no s'ha innovat res enterament, ni en els homes, ni en les coses, ni en la naturalesa, ni en els habitants, jo vaig trobar aquella Sierra Morena tan famosa, tal com Cervantes la va pintar, no sols amb els seus boscatges verges i amb les seves suredes colossals, sinó amb tota la seva pintoresca comparseria de lladres i bandolers... Confesso que aquests senyors eren un perill no despreciable. El país ja els considerava com a tradicionals dominadors i s'ajupia a satisfer-los puntualment les contribucions que li imposaven. Jo no em vaig deixar acovardir, i al davant dels meus minyons empordanesos, vaig arribar a posar el terror als mateixos bandolers. Un dia, al principi de la nostra estada, varen venir a exigir-me el secular tribut... però els vàrem rebre amb les carabines encarades, i els vàrem dir que prou i massa ens recava pagar la contribució al Govern d'Espanya, per a pagar-ne un altra als lladregots. Des d'aquell punt tot va ésser una bassa d'oli. La tranquil·litat es va obrir pas, i fins varen tornar a habitar a les finques abandonades alguns propietaris allunyats per la por dels malfactors. Nosaltres vàrem ensenyar de treballar als fills del país... tot el que pot ensenyar-se a aquella gent, que és la més peresosa de la terra...I sí, per a acabar, haig de dir-vos la veritat, vos confiaré que he sentit de vegades cert orgull de que hagi estat un català el que, demés de fer-hi la seva fortuna i l'esdevenidor dels seus fills, ha dut a aquelles terres un xic de civilització i prosperitat. -Com català havia d'ésser- va recalcar l'historiaire -qui sabés treure, en els nostres dies de treball, profit positiu de l'obra literària més enlairada que ha produït l'enginy dels castellans. EN MALSANGRO Aquella matinada, ja havia tocat un quart de cinc, i l'establer no tenia obertes les portes de la quadra. Varen tocar dos quarts... tampoc. -Potser s'ha adormit, el mala pècora...- botzinaven enfurismats els carreters. -Vell del dimoni!- va fer un. -¿No vols obrir, com cent banyetes?... -Malsangro!- va cridar un altre, tot trucant a les portes amb un roc. -Obra, com un llamp de Déu! Però en Malsangro no responia un mot ni dava senyals de vida. Aleshores un dels mossos va enfilar-se per la finestra de la pallissa i d'un bot va ésser a dintre de la quadra. Al cap d'un moment s'obrien de bat a bat les portes de l'estable i el mosso sortia, exclamant esparverat: -En Malsangro és mort! -Mort? -Sí, mort... Un cavall l'ha potejat. Tots els carreters varen entrar corrents a dins, i alli, en un recó, sota un rastell, varen veure a en Malsangro, estès pels fems, fred, glaçat, tot brut de boll i tacat de sanc glevada... Un xic més enllà, jeia un cavall, amb el ronsal arrossegant per terra... Tothom va veure de seguida el què havia passat allí dins, aquella nit. Un cavall s'havia desfermat... l'establer l'havia volgut fermar altre cop... però l'animal se li havia girat a cosses... del primer cop l'havia estabornit, i després, com si no n'hagués tingut prou, l'havia potejat, fins a deixar-lo sense ànima. Tots els carreters contemplaven el cadàver, entre rumiosos i horroritzats. A l'últim, un va rompre el fúnebre silenci. -No sabeu el què us dic jo? Que... no podia morir d'altra manera el gran Jan-Fume... -En bona refè de Déus, que no!- va respondre un altre. -Ell que matava les bèsties a torments, no és molt que hagi mort a les potes d'un cavall. -És com una revenja... -Una mala fi... -Digueu-ne un càstic de l'infern... I per la memòria d'aquells homes anava passant el record dels martiris horrorosos que l'establer feia passar als animals, com un botxí que es divertís amb els dolors de les víctimes. No és que aquells homes no fossin peguissers i àdhuc ferotges i desanimats, si convenia... però no tant, mal llamp! això no! com aquella fera sense entranyes. Per un no res ja el teníau amb la vara enlaire, com si una vespa l'havés picat, renegant com un mal esperit. I ara agafava un cavall i li pegava als nassos, fins a fer-li rajar sang, i ara li garrotejava el genoll fins a trencar-lo de cames. Altres vegades els martiritzava tranquil·lament, a sangs fredes, amb una crueltat d'home pacient. -Jo- va dir un del rotllo, un cop el vaig veure com a una euga li ficava una vara a les orelles, burxant-la i fent-la patir... -Jo- va replicar un altre, -un dia el vaig atrapar quan a un cavall li omplia de sorra els ulls. -Doncs, així... ben fort! -Doncs, així... que es damni per mala ànima! -No podia fer altra fi... Però aleshores va sortir un vellet del rotllo i amb cara de pietat va dir: -Minyons... potser no diríau el què dieu, si sabéssiu la història d'aquest home. Potser fins li tindríau compassió i tot, si coneguéssiu les desgràcies que li han passades. Jo l'he conegut de jove, de bordegàs gairebé... Tot just sortia de la Santa Casa... perquè el pobre era bord, era bordet... Pujava tot flac, tot malaltís... i com era tan dòcil, tan benigne, en el veïnat del Poblet, feia llàstima a tothom... De tanta llàstima, li varen ensenyar de menar carro, a llavors de les obres del Bogatell. El xicot es va fer... es va reviscolar... es va fer home... Al cap d'anys, fins va enamorar-se d'una mossa del camp de l'Arpa i s'hi va casar. Aquell home ja no volia més ventura i es tenia per més ditxós que un rei... Quan va veure prenyada a la seva dona, no hi va cabre d'alegria. Jo me'n recordo com si fos ahir... Aleshores traballàvem a les muralles de Sant Pere, que les estaven enderrocant. Ella, prenyada fins a les dents, venia cada migdia a dur-li el dinar. Tots dos s'asseien a l'ombra d'un arbre, al peu del carro, i vinga mirar-se embadocats, com si mai s'haguessin vist. Però... veu's aquí que un migdia, quan més distrets estaven contemplant-se, el cavall que menava ell, picat per mosques o no sé per què, alça de sobte les potes i venta cossa a la dona al mig del ventre... La dona cau estirada, sense donar senyals de vida... Hi correm tots, la posem sobre un baiard i la traginem corrents a casa seva... -I va morir?- preguntaven els carreters. -Va morir. Va morir ella... va morir la criatura que duia a les entranyes... i des d'aquell punt, el seu home va semblar que es tornava boig... i així que veia un cavall, com si vegés el mal esperit. Tots els carreters varen restar pensatius contemplant el cadàver de l'establer. FESTA DE RAMS O EL BOSC SE N'ENTRA A L'ESGLESIA Era a vigílies de Setmana Santa. I fos que ja es sentís l'ambient místic que s'anava acostant amb lentitud adolorida o fos que demanés meditacions llunyanes l'ànima somniosa dels circumstants, el fet és que en aquell cenacle de poetes es commemoraven els infantívols records que un dia havia deixat incisos en l'esperit, la cerimònia de l'Església. Un dels poetes va dir: Abans que el dia parpellagés, ja ens havíem llevat frisosos, plens d'una ànsia viva que ens privava de dormir. Diumenge de Rams! Diumenge de Rams! Tota la nit havíem somniat amb aquelles branques de llorer florit que havíem vist tallar a l'hort, a la vigília; tota la nit ens havien passat davant dels ulls, fent reverències, les vincladisses palmes d'or que venien de tan lluny, emigrades dels països riolers on neix el sol. El goig no ens cabia dintre l'ànima mentre ens abillaven per a la festa, la festa nostra! ¡la festa dels infants! Xarrotejàvem com ocells a la verdissa, trescàvem ajogassats com cabridets a la prada... fins que una veu amiga, manyaga i severa alhora, venia a temperar nostra alegria. L'àvia, la bona àvia, que tantes coses sabia de les cerimònies de l'Església i dels misteris de la Passió, ens deia aquests mots, que semblaven d'Evangeli: -La festa dels Rams és diada d'alegria i és vigília de dolor. Per això els capellans porten avui capes morades: per a designar que el goig durarà poc i que prompte vindran les tribulacions i les tristeses. I la paraula santa apaivagava nostres brogits i cridòries. Esdeveníem seriosos i compungits, com transfigurats de sobte per la revelació de la divina tragèdia. Agafàvem rams i palmes amb recolliment i unció, com qui es disposa a exercir un ministeri sagrat, per damunt dels oficis de la terra. Erem portants dels llorers amb què per darrera vegada es devia glorificar el Crist, abans de morir per l'home... i sentíem sobre nosaltres tot el pes solemnial d'aquella missió litúrgica. Per això, al sortir al carrer amb les palmes a la mà, anàvem enlairats, radiants, gloriosos, com si voléssim arran de terra, sense tocar les lloses amb els peus. Per això preníem impensadament belles actituds seràfiques, com les dels arcàngels que van i vénen pels retaules, incensant la glòria del Senyor o oferint a l'Altíssim atributs de son poder infinit.