# Les Aventures De Tom Sawyer

## Part 8

Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/les-aventures-de-tom-sawyer-30890/index.md

Cap a la mitja nit, Tom arribà amb un pernil elaborat i unes quantes bagatel·les, i s'aturà entre unes espesses mates, damunt un penyal que dominava el lloc de la cita. Hi havia celístia i una gran quietud. El riu poderós s'estenia com un oceà en sossec. Tom parà atenció un moment, però cap so no trencava la calma. Després féu un xiulet baix i precís. Li respongueren de sota el penyal. Tom xiulà dues vegades més. Aquests senyals foren respostos d'igual manera. Després una veu cautelosa digué:

-Quí hi ha aquí?

-Tom Sawyer, el Negre Flagell de la Mar Espanyola. Digueu els vostres noms.

-Huck Finn, el Mà-roja, i Joe Harper, Terror de les mars.- Tom havia proporcionat aquests títols, que pertanyien a la seva literatura predilecta.

-Bé està. Doneu la contrasenya.

Un parell de roncs murmuris lliuraren el mateix nom paorós, simultàniament, a la nit que els arrecerava:

SANG!

Aleshores Tom tirà a baix el pernil, per damunt el penyal, i es deixà caure al seu darrera, esquinçant a la vegada, fins a cert punt, pell i vestits en son esforç. Hi havia un caminal fàcil i confortable al llarg de la ribera, sota el penyal, però li mancaven els aventatges de la dificultat i el perill, de tant de preu quan es tracta d'un pirata.

La Terror de les Mars havia portat un llom de porc, i s'havia extenuat traginant-lo fins allí. Finn, el Mà-roja, havia robat una cassoleta, i una quantitat de tabac de fulla a mig preparar, i també havia portat unes quantes panotxes per fer-ne pipes. Però cap dels pirates no fumava ni mastegava tabac sinó ell. El Negre Flagell de la Mar Espanyola digué que no fóra bo de començar sense fer una mica de foc. Aquest pensament era assenyat; els _mistos_ eren amb prou feines coneguts en aquell temps. Veieren un foc que treia fum en gran rai, a unes cent yardes, més amunt, i anaren llisquívolament cap allí i en prengueren una brasa. Convertiren l'empresa en una imposant aventura, dient: «Sst!» tot sovint, i aturant-se de cop i volta, i amb el dit als llavis; avançant amb les mans damunt imaginaris mànecs de punyals, i disposant en llòbrecs murmuris que si «l'enemic es movia calia enfonsar-los-hi fins al mànec», perquè «els morts no parlen». Massa sabien que els homes del rai havien baixat al poblet a dar un tom pels magatzems o a abandonar-se a la grifolda; però tanmateix això no era excusa perquè conduïssin l'afer d'una manera que no fos piratenca.

Al cap de poc s'allunyaren. Tom comandava, Huck tenia el rem de darrera, i Joe el de davant. Tom estava al mig de la nau, amb celles ombrívoles i braços closos i donava les seves ordes amb un murmuri baix i ferreny.

-Orseu, i ajusteu-la al vent!

-Bé bé, senyor!

-Ferma, feeerma la nau!

-Ja n'està, senyor!

-Amolleu-la un punt!

-Ja està, senyor!

Com que els minyons menaven constantment i monòtonament el rai cap al mig del riu, hom entenia indubtablement que aquestes ordes no eren dades sinó «per seguir la moda», i no pretenien significar cap cosa especial.

-Quínes veles porta?

-Veles majors, cofes i petifocs, senyor.

-Hisseu els sobres! Desplegueu aquí dalt l'ala de gàvia! De pressa!

-Bé, bé, senyor!

-Allargueu els riços al guanet de l'arbre mestre! Escotes i braces! Amunt, fillets!

-Ala, a sotavent, tot a babord!

-Estigueu a punt per a l'encontre! Port, port! Som-hi, companys! Amb delit! Ferma la nau!

-Ferma està, senyor!

El rai passava al mig del riu. Els minyons encararen bé la proa, i després descarregaren els rems. El riu no era alt, de manera que no hi havia més que dues o tres milles de marxa. Amb prou feines fou dita una paraula durant els següents tres quarts d'hora. Ara el rai passava davant el poblet llunyà. Dos o tres llumets de feble resplendor mostraven on queia, pacíficament adormit més enllà del vague i dilatat corrent, ple de pedreria d'estels, inconscient del fet paorós que estava succeïnt. El Negre Flagell romania encara quiet, amb els braços closos, mirant per darrera vegada la escena de ses joies primerenques i sos darrers sofriments, i desitjant que «ella» pogués veure'l ara, lluny, anant per la mar esquerpa, confrontant el perill i la mort amb cor indomable, marxant cap el seu destí amb un somriure inflexible en els llavis. Era un esforç ben petit per a la seva imaginació el transportar l'illa de Jackson més enllà de l'esguard del poblet: així és que li donà «la darrera mirada» cortrencat i satisfet. Els altres pirates miraren per darrer cop, també; i tots plegats miraren per tant de temps que estigueren a punt de deixar que el corrent se'ls endugués enfora de l'abast de l'illa. Però descobriren a temps el perill i feren una maniobra per impedir-ho. Cap a les dues del matí el rai tocava a terra a l'alfac, a dues-centes yardes damunt el cap de l'illa; i ells passaren gual endavant i endarrera fins que hagueren desembarcat els nòlits. Entre ço que pertanyia al petit rai hi havia una antiga vela, i ells l'estengueren damunt un amagatall, entre les mates, fent-ne una tenda per arrecerar les seves provisions; però ells dormirien al ras si el temps era bo, com escau als bandejats.

Bastiren un foc al costat d'una gran soca, a vint o trenta passes endins de les ombrívoles fondàries del bosc, i després cuinaren un bocí del porc a la paella, per sopar, i consumiren la meitat de la coca de blat de moro que havien portat. Semblava un joc gloriós el celebrar un festí d'aquella manera lliure i salvatge dins la boscúria verge d'una illa inexplorada i inhabitada, lluny dels indrets per on circulen els homes; i digueren que mai més no tornarien a la civilització. El foc que s'enfilava il·luminà llurs cares, i escampà una llum rogenca damunt les soques i columnes de llur temple selvós, i damunt el lluent fullatge i els fistons de les plantes arrapadisses. Quan la darrera fràgil llenqueta de porc havia desaparegut i l'última ració de coca era devorada, els minyons s'estengueren damunt l'herbei, plens de gaubança. Haurien pogut trobar una banda més fresca, però no volien privar-se de un tret tan romàntic com era un foc d'acampament.

-No és una diversió?- digué Joe.

-És una llaminadura- digué Tom.

-Què dirien, els nois, si ens veiessin?

-Què dirien? Si vinguessin a raure aquí, es moririen: oi, Huck?

-També ho compto- digué Huckleberry; -però tanmateix a mi m'escau. No demano cosa millor. Mai no tinc tanta cosa a menjar, generalment; i aquí no poden venir i donar-li una guitza a un hom i fer-lo pertenir d'aquella manera.

-Aquesta és ben bé la vida que fa per a mi- digué Tom. -No cal que hom es llevi al matí, i que vagi a escola, i es renti, i totes aquelles remalaïdes ximpleses. Veieu? Un pirata no ha de fer res, Joe, quan és a la platja, però un ermità ha de dir qui sap les pregàries, i en acabat no té cap divertiment, almenys en el seu ofici.

-Oh! Sí, és veritat- digué Joe; -però no hi havia pensat gaire, sabeu? M'estimo molt més ésser un pirata, ara que ho he tastat.

-Veieu?- digué Tom. -La gent no hi té tirada, pels ermitans, avui en dia, com feien en el temps de la vellura; però un pirata sempre és respectat. I un ermità no té més remei que dormir al lloc més dur que pot trobar, i portar robes de sac, i cendra damunt la testa, i estar-se al ras en temps de pluja, i...

-Per què se'n posa de roba de sac, i de cendra damunt la testa?- demanà Huck.

-No ho sé. Però no tenen més remei: sempre ho fan, els ermitans. Vós hauríeu hagut de fer-ho, si n'haguéssiu estat.

-L'as em reflic, que jo m'hi avingués!- digué Huck.

-Bé, doncs, què farieu?

-No ho sé, però no ho faria això.

-Bé, Huck: és que _caldria_ que ho féssiu. I còm us en sortiríeu?

-Ves, no ho comportaria. Tocaria pirandó.

-Tocar pirandó! Quín bell calet seríeu com a ermità! Fóreu una calamitat!

El Mà-roja no respongué, perquè s'esmerçava en quelcom de millor. Havia acabat de baumar una panotxa, i ara hi adaptava una tija, carregava de tabac, i apretava una brasa contra el carregament i bufava un núvol de fum olorós: estava en plena florida de luxuriosa gaubança. Els altres pirates li envejaven aquest vici majestuós, i resolgueren secretament d'adquirir-lo com més aviat millor. Huck no trigà a dir:

-Què els pertoca fer als pirates?

-Oh! Tenen una vida escometedora: prenen vaixells, i els calen foc, i agafen els diners i els enterren en indrets paorosos de llur illa, on hi ha fantasmes i coses a vigilar, i maten a tothom en els vaixells: els fan caminar per un tauló.

-I s'emporten les dones a l'illa- digué Joe.- Les dones no les maten.

-No- confirmà Tom: -no maten les dones: són massa nobles per a fer aquest tropell. I les dones sempre són belleses, tanmateix.

-I no duen pas vestits rebregats! Oh! No! Tot or i argent i diamants- va fer Joe amb entusiasme.

-Quí?- digué Huck.

-Ves, els pirates.

Huck examinà sos propis vestits amb deseperança.

-Compto que no estic vestit com convindria per a fer de pirata- digué, amb una patètica recança en la seva veu; -però no he pogut haver sinó això.

Però els altres minyons li digueren que els bells vestits arribarien ben de pressa, un cop haguessin començat llurs aventures. Li feren capir que sos pobres parracs farien el fet, per a començar, encara que fos el costum dels rics pirates de començar amb el guarda-roba complet.

Gradualment llur conversa s'extingí i l'ensopiment començà de lliscar damunt les parpelles dels petits bandejats. La pipa caigué dels dits del Mà-roja, i ell dormí el bon son d'una consciència sense noses i de un cos fadigat. Al Terror de les Mars i al Negre Flagell de la Mar Espanyola els costà més de trencar el son. Digueren llurs pregàries interiorment, i bo i ajaguts, ja que allí no hi havia ningú amb autoritat per a fer-los agenollar i dir-les en alta veu: de fet no tenien ganes de dir-les, però els feia temor de pendre's aquests eixamples, que podien atreure un llamp especial i sobtat de les cèliques altures. Després arribaren al marge imminent de la son, i es posaren a rondar-lo; però ara vingué un intrús que no volia donar-se: era la consciència. Començaren de sentir una vaga aprensió que havien fet mal fet de fugir, i després pensaren en les menges robades, i aleshores vingué la positiva tortura. Intentaren arguïr, per allunyar-la, que vintenes de vegades havien furtat llaminadures i pomes; però llur consciència no havia d'apaivagar-se amb tan mesquines plausibilitats. Els semblà, al capdavall, que no s'hi valia a discutir un fet inderrocable: pendre llaminadures no era més que rapissar, mentre que apoderar-se de porc i pernil i béns d'aquesta mena era, clar i net, _robar_; i contra això hi havia un manament a la Bíblia. Així és que interiorment resolgueren que, mentre romanguessin en aquell ofici, llurs pirateries no serien de bell nou tacades amb el crim del robament. Aleshores llur consciència els concedí una treva, i aquests curiosos pirates il·lògics trencaren pacíficament el son.

CAPÍToL XIV

En despertar-se Tom al matí, es preguntà on es trobava. S'assegué i es fregà els ulls, i mirà a son voltant: aleshores va compendre la cosa. Agrisava el cel l'alba freda, i hi havia una sensació delectable de repòs i pau en la profunda calma penetrant i el silenci dels boscos. No es movia una fulla; ni un so trencava la gran meditació de la natura. Hi havia rosaris de gotes de rosada damunt les fulles i les herbes. Un llit de blanques cendres cobria el caliu, i una garlanda de fum, prima i blava, s'alçava tota dreta per l'aire. Joe i Huck encara dormien. Aleshores, ben endins de la boscúria, un ocell cantà, i un altre respongué; no trigà de sentir-se el martelleig del pigot. Gradualment, el gris tèrbol i fred de la matinada s'esblanqueí, i al mateix compàs els sons es multiplicaren i es manifestà la vida. La meravella de la natura arrabassant-se al son i anant a la tasca, es descobrí al minyó consirós. Un cuquet verd anava arrossegant-se damunt una fulla amarada de rou, adesiara alçant en l'aire les dues terceres parts de son cos, flairant a son volt, i després tornant a avançar, perquè prenia mesures, segons deia Tom; i quan el cuc se li acostà de son grat, ell segué quiet com una pedra, amb ses esperances muntant o defallint alternativament a mesura que la bestioleta anava envers ell o semblava inclinada a adreçar-se a qualsevol altre indret; i quan a la fi reflexionà, per espai d'un moment anguniós, amb son cos encorbat en l'aire, i després baixà a la cama de Tom i començà un viatge al seu damunt, tot son cor se n'alegrà, perquè això volia dir que tindria un nou abillament, que, sense el més petit dubte, fóra un llampant uniforme de pirata. Després vingué una processó de formigues, de cap indret particular, i s'escamparen envers llurs tasques: una d'elles batallava virilment amb una aranya morta que duia en sos braços i era cinc vegades més gran que no pas ella, i ella l'estirava tot fent un camí tot recte per amunt una soca. Una marieta de taques brunes s'enfilà al cim espadat d'una tija d'herba, i Tom es decantà a la vora d'ella i digué:

_Marieta, marieta, fugiu al vostre casal. Se us cala foc a la casa, i estan sols vostres infants._

I ella emprengué el vol i se n'anà a veure-ho, cosa que no sorprengué al noi, perquè sabia de qui-sap-lo temps que aquest insecte era crèdul quant a incendis, i ell havia posat a prova la seva simplicitat més d'una vegada. Un escarabat buiner empenyia obstinadament la seva bola, i Tom tocà la bestioleta per llucar còm tancava les cames contra el seu cos, fent veure que era morta. Els ocells feien aleshores un brau aldarull. Un estornell, el mofeta septentrional, se aturà en un arbre damunt el cap de Tom, i refilà les imitacions de sos veïns en un rapte de gaubança; després una cucala de veu aguda, d'un blau ardent i brillador, davallà precipitadament i s'aturà damunt un branquinyol, gairebé a l'abast del noi, enravenà son cap a una banda, i ullà la gent estranya amb una consumidora curiositat; un esquirol cendrós i un gros companyó de la família guineuenca passaren escapolint-se, girant-se a intervals per inspeccionar i garlar amb els minyons, perquè aquells animals boscans no havien vist fins aleshores, ben segur, una cara humana, i amb prou feines sabien si havien d'espantar-se o no. Tota la natura era ja desperta i moguda; llargues llances de sol atravessaren el fullatge espès d'ací d'allà, i unes quantes papallones vingueren a voleiar per l'escenari.

Tom sacsejà els altres pirates, i tots plegats eixordaren l'espai amb un crit, i al cap d'un o dos minuts s'havien despullat i es percaçaven, volcant-se l'un a l'altre dins la soma aigua netíssima de l'alfac esblanqueït. No enyoraven mica el poblet, que dormia al lluny, a l'altra banda de la majestuosa prodigalitat de l'aigua. Un corrent vagarívol o una lleu ascensió del riu se'ls n'havia emportat el rai; però això no feia més que acontentar-los, perquè la seva desaparició significava, com si diguéssim, cremar el pont entre ells i la civilització.

Tornaren al campament prodigiosament renovellats, alegres i famolencs; i al cap de poc flamejava altra vegada el foc de llur campament. Huck trobà una font d'aigua gemada i clara ben a la vora, i els nois feren copes d'amples fulles de roure o noguera americana, i comprengueren que aquella aigua, endolcida amb un encís com el de la boscúria salvatge, seria prou bona substitució del cafè. Mentre Joe tallava llenques de porc per al desdejuni, Tom i Huck li demanaren que s'esperés un instant. Se n'anaren a un reconet prometedor de la vora del riu i tiraren l'ham: gairebé immediatament en foren recompensats. Joe no tingué ocasió d'esdevenir impacient abans que tornessin portant algunes belles llobines, un parell de perques del sol, i un barb petit: provisions per a tota una família. Fregiren el peix amb una mica de porc, i romangueren astorats, perquè en llur vida cap peix no els havia semblat tan delitós. No sabien que un peix d'aigua dolça, com més aviat és al foc, després de pescat, és millor; i poc imaginaven quína salsa és la dormida a l'aire lliure, l'exercici a l'aire lliure i el banyar-se; i quína vasta quantitat d'aperitiu també.

Romangueren per allí, a l'ombra, després del desdejuni, mentre Huck fumava, i després anaren boscos a través, en una eixida d'exploració. Trescaven alegrement, damunt les branques podrides, a través de mates entortolligades, entre solemnes monarques de la selva, que tenien de llur cim fins a terra, penjarelles (insígnies reials) de plantes arrapadisses. De tant en tant topaven reconets avinents encatifats d'herbei i esmaltats de flors.

Trobaren abundor de coses per a delectar-s'hi, però cap per astorar-se'n. Descobriren que l'illa tenia unes tres milles de llargada i un quart de milla d'amplària, i que la ribera que li era més aprop n'era separada només que per un estret canal que amb prou feines tenia un ample de dues centes yardes. Tot sovint es ficaven a l'aigua; així és que era gairebé mitja tarda quan tornaren al campament. Tenien massa gana per a aturar-se a pescar, però es nodriren sumptuosament de pernil fred, i després s'estiraren a l'ombra a conversar. Però la conversa, al cap de poca estona, s'arrossegà penosament, i després morí. La quietud, la solemnitat que aixoplugava el bosc i la sensació de solitud començaren d'obrar damunt els esperits dels nois. Es posaren a pensar. Una mena d'indefinida enyorança lliscà damunt ells. Aquesta enyorança, al cap de poc, prengué una forma opaca: era la puncella de l'enyorament de la llar. Fins i tot Finn el Mà-roja somiejava sos graons de llindar i ses bótes buides. Però tots ells estaven avergonyits de llur flaca, i cap no era prou gosat per a manifestar son pensament.

Per algun temps els minyons havien estat vagament conscients d'un so peculiar, en llunyania, com passa a un hom amb el tic-tac d'un rellotge quan no s'hi fixa deliberadament. Però aleshores el so misteriós esdevingué més pronunciat i obligà al seu reconeixement. Els minyons es redreçaren, es pegaren llambregada l'un a l'altre, i després cada un d'ells adoptà un posat d'atenció. Hi hagué un llarg silenci, pregon i ininterromput: després una sorda i malcarada detonació fou tramesa per l'aire de les llunyanies estant

-Què és això?- exclamà Joe sota el seu alè.

-Poc ho sé- digué Tom en un murmuri.

-No és un tro- digué Huckleberry, en to esporuguit;- perquè el tro...

-Alerta!- digué Tom. -Pareu esment; calleu.

Esperaren una estona, que va semblar-los un segle, i després la mateixa sorda detonació trencà la quietud solemne.

-Anem-ho a veure.

Pegaren un bot i es precipitaren a la vorera, en front del poblet. Apartaren les mates de la riba i sotjaren cap enfora, damunt les aigües. El vaporet es trobava una milla més avall del poble, derivant pel corrent. La seva ampla coberta semblava atapeïda de persones. Hi havia una pila de bots que anaven a rem o suraven pel corrent, en el veïnatge del vaporet; però els minyons no podien determinar què cosa estaven fent els homes que hi anaven. Al cap de poc, un gran doll de fumera blanca brollà del costat del vaporet; i, mentre s'expandia i muntava en núvol peresós, la mateixa sorda pulsació sorollosa arribà fins als espectadors.

-Ja ho sé, ara!- exclamà Tom. -Hi ha algun ofegat!

-Això és- digué Huck. -Això mateix van fer, l'istiu passat, en ofegar-se Bull Turner; engeguen canonades damunt l'aigua, i això els fa pujar fins a dalt. Sí; i agafen llesques de pa i hi posen argent-viu, i les deixen surar; i, onsevulla que hi hagi algun ofegat, se'n van cap a ell i s'hi aturen.

-Sí, ja ho he sentit contar- digué Joe. -Em plauria saber com és que el pa reïx en aquesta cosa.

-Oh! No és el pa, especialment- digué Tom: -em penso que és, sobretot, allò que diuen abans de deixar-lo anar.

-Però si no diuen res- féu Huck. -Els he vist com ho feien, i poc diuen res.

-És curiós- digué Tom.- Però potser ho diuen per dins. _És clar_ que ho deuen fer. Qualsevol ho pot capir.

Els altres minyons convingueren que allò que deia Tom era assenyat, perquè un tros de pa ignorant, no instruït per cap encís, no es podia esperar que obrés amb molta d'intel·ligència quan hom l'enviava a una missió de tanta de gravetat.

-Malvinatge! Voldria ser allà baix- digué Joe.

-Jo també- digué Huck. -Daria qui-sab-lo per saber quí ha estat.

Els nois seguiren parant atenció i vigilant. Al cap de poc, un pensament revelador creuà com un llampec l'enteniment de Tom, i exclamà:

-Minyons! Ja sé qui és, l'ofegat: som nosaltres!

Tot seguit es sentirem herois. Veu's aquí un triomf esplendorós: llur absència era reparada; eren planguts; els cors es fendien per llur causa; les llàgrimes anaven endoina; memòries acusadores de dolenties comeses envers els pobres minyons perduts, anaven brollant, i hom s'abandonava a infructuoses recances i remordiment; i, sobretot, els desapareguts feien parlar tot el poblet i eren l'enveja de tots els minyons pel que es referia a aquesta notorietat enlluernadora. Això era una bella cosa. Valia la pena de ser pirata, ben mirat.

En venir l'hora baixa, el vaporet tornà a sos afers de costum i els bots desaparegueren. Els pirates recularen al campament. Estaven que no hi veien de vanitat per llur nova grandesa i el magnífic mal de cap que ocasionaven. Pescaren, cuinaren llur sopar i el menjaren, i després es posaren a endevinar les coses que pensaria i diria d'ells el poble; i les imatges que es feien de l'aflicció de la gent per ells motivada eren ben satisfactòries de considerar, desde llur punt de mira. Però en envoltar-los les ombres de la nit, deixaren de parlar, gradualment, i s'assegueren a contemplar el foc, amb l'ànima errívola, evidentment, per altres indrets. L'exaltació era ja desapareguda, i Tom i Joe no podien evitar que se'ls acudissin certes persones de la llar que no gaudien aquell bell caprici com feien ells. Comparegueren els recels; esdevingueren contorbats i infeliços; un sospir o dos s'escaparen sense que ells se n'adonessin. Aviat Joe s'arriscà tímidament a insinuar una indirecta sobre la manera com els altres judicarien llur retorn a la civilització... no precisament ara, però...

Tom l'avergonyí amb sos escarnis. Huck, que encara no s'havia compromès, s'uní a Tom, i el cagadubtes tot seguit oferí explicacions, i es donà per content d'eixir del trencacoll amb tan poca mala anomenada de pollet enyorívol com pogué. La revolta fou atuïda amb eficàcia per aquella vegada.

A mesura que la nit es feia profunda, Huck començà de pesar figues, i tot seguit a roncar. Joe va imitar-lo. Tom romangué immòbil damunt son colze per algun temps, mirant-los a tots dos atentament. A la fi s'aixecà amb cautela damunt sos genolls, i anà explorant entre l'herba i els reflexos belluguedissos que enviava el foc del campament. Arreplegà i inspeccionà uns quants semicilindres, de bella grandària, de la fina escorça blanca d'un sicomor, i, finalment, escollí els dos que cregué que li convenien. Després s'agenollà vora el foc, i escrigué penosament alguna cosa en cada un d'ells amb la seva _quilla roja_. De l'un en féu un rotlle, i el posà a la butxaca de son gec; i l'altre el posà dins el capell de Joe, que fou transportat a una petita distància de son posseidor, i també deixà dins el capell determinats tresors de noi d'escola, de una valor gairebé inestimable, entre ells un tros de guix, una bala de cautxú, tres hams de pescar, i una bala de la mena coneguda per _cristall de durada_. Després féu son camí, de puntetes i amb moltes precaucions entre els arbres, fins que comprengué que ja no l'oirien, i emprengué una ràpida correguda, de dret, cap a l'alfac.

CAPÍTOL XV