# Les Aventures De Tom Sawyer ## Part 7 Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/les-aventures-de-tom-sawyer-30890/index.md Abandonà la presència sobirana, massa atuït fins per a sentir-se venjatiu envers Sid: així és que la cuitosa retirada d'aquest per la porta del darrera fou innecessària. Es traginà a sí mateix cap a l'escola, ombrívol i trist, i rebé la seva pallissa al costat de Joe Harper per haver fet campana el dia abans, amb el posat d'una persona que tenia el cor atrafegat amb dolors més feixugues i era del tot indiferent a les bagatel·les. Després es transportà al seu seient, reposà el colze damunt el pupitre i les barres dins les seves mans, i contemplà la paret amb l'esguard de pedra d'aquell sofriment que ha arribat al límit i no pot passar més enllà. Son colze apretava alguna substància dura. Al cap d'una llarga estona canvià lentament i tristament la seva posició, i agafà aquell objecte amb un sospir. Estava embolicat amb paper. El desembolicà. Seguí un llarg, dilatat, colossal sospir, i el cor se li trencà. Era el seu pomet de llautó! Aquesta darrera gota va fer sobreeixir el vas. (1) Si el senyor Harbison hagués posseït un esclau anomenat Bull, Tom n'hauria parlat com del «Bull de Harbison»; però un fill o un ca d'aquell senyor es deia «Bull Harbison». CAPÍTOL XI Arran arran del migdia, tot el llogarret fou sobtadament galvanitzat per les noves esgarrifoses. Sense necessitat del telègraf, en aquell temps encara no somniat, la història volà d'home a home, de grup a grup, de casa a casa, amb velocitat poc menys que telegràfica. Naturalment, el mestre d'escola concedí festa aquella tarda: quí sap què hauria pensat d'ell el poble si no ho hagués fet. Hom havia trobat un ganivet sangonós vora l'assassinat, i algú l'havia reconegut com a pertanyent a Muff Potter: això deia la història. I hom deia que un vianant noctàmbul havia vist Potter que es rentava en el rierol, cap a la una o les dues del matí, i que Potter s'havia escorregut enllà; sospitosa circumstància, sobretot el rentar-se, que no era un costum en Potter. Hom digué, aiximateix, que el poble havia estat escorcollat en cerca de l'assassí (el públic no és lent a garbellar les proves i arribar a un veredicte), però que havia estat introbable. Gent a cavall havien eixit per tots els camins, en totes direccions, i el xerif confiava que podria ésser capturat abans de la nit. Tot el poble derivava cap al cementiri. El cortrencament de Tom s'esvaí, i s'ajuntà a la processó, no pas per no preferir mil vegades més d'anar a qualsevol banda, sinó perquè una paorosa, inexplicable fascinació l'hi arrossegava. Arribat a l'indret paorós, insinuà son cosset entre la multitud i veié el llòbrec espectacle. Li semblà que havia passat un segle abans que ell arribés allí al davant. Algú li pessigà el braç. Es girà, i sos ulls trobaren els de Huckleberry. Després, tots dos, d'un plegat, miraren a una altra banda i es preguntaren si algú havia reparat alguna entresenya en llur mútua llambregada. Però tothom enraonava, i es fixava en l'astorador espectacle que tenien en front. -Pobre companyó! Pobre companyó! Tan jove! -Això hauria d'ésser un escarment per als lladres de tombes. -Muff Potter anirà a la forca, d'aquesta feta, si l'atrapen! Aquest era el tarannà de les consideracions, i el ministre digué: -Sentència de Déu! La seva mà hi és visible. En aquell moment Tom s'estremí de cap a peus, perquè son esguard caigué damunt la cara estòlida de Joe l'Indi. Aleshores la multitud començà de decantar-se i empènyer-se, i se sentiren veus que cridaven: -És ell! És ell! Ve pel seu grat! -Quí? Quí?- feren una vintena de veus. -Muff Potter! -Ei! S'ha aturat! Mireu, mireu! Es gira! No el deixéssiu escapar! La gent que hi havia pel brancam dels arbres, damunt la testa de Tom, digueren que poc mirava escapar-se: només semblava dubtós i malsegur. -Infernal pocavergonya!- digué un badoc. -Necessitava venir a dar un cop d'ull sossegat a la seva tasca: no esperava de trobar companyia. La multitud se'n retirà aleshores, i el xerif passà en mig d'ella aparatosament, duent a Potter del braç. La cara del pobre home era esmaperduda, i sos ulls traspuaven la por que l'atuïa. Quan s'escaigué davant l'home assassinat, son cos es sacsejà com el d'un epilèptic, i es posà la cara entre les mans i trencà el plor. -No ho he pas fet!- sanglotava. -Per la meva paraula i la meva honra que no ho he fet! -Quí us en acusava?- cridà una veu. Aquest tret semblà haver encertat. Potter alçà son rostre i mirà a son volt amb un patètic desempar en sos ulls, i veié Joe l'Indi, i exclamà: -O Joe l'Indi! M'havíeu promès que mai... -És vostre aquest ganivet?- I el xerif li llançà al seu davant. Potser hauria caigut si no l'haguessin agafat i dipositat en terra. Després va fer: -Quelcom em deia que si no tornava i arreplegava...- Tot s'estremí. Després mogué la seva mà sense nervi, amb un gest de vençut, i féu: -Digueu-los-ho, Joe, digueu-los-ho... Ja tant se val. Aleshores Huckleberry i Tom romangueren muts i embadocats. I sentiren com el mentider cor-de-roca conjuminava la seva serena declaració; i esperaven a cada moment que el cel claríssim deixaria caure els llamps divinals damunt sa testa, i s'estranyaven de veure per quant de temps el càstig anava essent ajornat. I quan ell hagué finit, encara vivent i sencer, el fluctuant impuls que havien sentit de rompre llur jurament i salvar la vida del pobrissó detingut i traït s'esvaí i cessà, perquè evidentment aquell inic s'havia venut a Llucifer, i seria fatal de ficar-se en cosa pertanyent a un poder com aquell. -Per què no fugíeu? Per què havíeu de tornar aquí?- va dir algú. -No me'n podia estar... no me'n podia estar- gemegava Potter. Volia escapar-me, però semblava que no pogués anar enlloc si no és aquí.- I altra vegada rompé a sanglotar. Joe l'Indi repetí la seva declaració, amb la mateixa calma, uns quants minuts després, en procedir-se a l'enquesta, sota jurament; i els minyons, veient que els llamps eren encara fermats, es consolidaren en llur creença que Joe s'havia venut al diable. Joe havia esdevingut ara, per a ells, l'objecte més obagament interessant que mai haguessin considerat, i no podien llevar-ne els ulls fascinats, de la seva cara. Interiorment resolgueren de vigilar-lo, de nit, quan l'avinentesa se'n presentés, amb l'esperança de pegar una llambregada a son temut senyor. Joe l'Indi va ajudar a aixecar el cos de la víctima, i l'aconduí en un carro per al seu transport. Hom brunzí, entre la multitud esgarrifada, que la ferida sagnava una mica! Els minyons cregueren que aquesta sortosa circumstància menaria les sospites envers l'oportuna direcció; però foren decebuts, perquè més d'un camperol observava: -Es trobava a tres peus de Muff Potter quan la cosa va passar. El paorós secret i el corcó de consciència de Tom li feren la son alterosa per tota una setmana, després d'això; i un matí, al desdejuni, digué Sid: -Tom: us remeneu i parleu tant, en el vostre son, que em passo despert la meitat del temps. Tom s'esblaimà i acalà els ulls. -És un mal senyal- digué la tia Polly, greument. -Quína cosa us passa pel magí, Tom? -Res. Res que jo sàpiga.- Però la mà del minyó es sacsejà en tanta de manera que volcà el seu cafè. -I les coses que dieu!- va fer Sid. -La darrera nit dèieu: -«És sang, és sang: això és!» I ho tornàveu a dir, i ho tornàveu a dir. I fèieu: -«No em turmenteu d'aquesta manera: ja us ho diré». Què diríeu? Quína cosa és el que hauríeu dit? Tot s'esfondrà davant de Tom. És impossible de suposar el que hauria passat aleshores; però sortosament la preocupació s'esvaí a la cara de la tia Polly, i ella comparegué en ajut de Tom sense saber-ho, tot dient: -Bah! És aquest terrible assassinat. Jo mateixa en somnio coses gairebé cada nit. De vegades somnio que só jo qui l'ha comès. Mary digué que ella havia estat colpida d'una manera ben semblant. Sid semblà satisfet. Tom eixí de la sobirana presència tan de pressa com li vagà de fer-ho plausiblement, i després d'això es queixà de mal al dentat tota una setmana i lligà les seves barres cada nit. Mai sabé que Sid cada nit el vigilava, tot i ajagut, i ben sovint desfeia l'embenament, i aleshores es decantava damunt el colze, escoltant una bella estona cada vegada, i després feia lliscar altre cop l'embenament allà on havia estat. El trontoll espiritual de Tom anà fent-se fonedís gradualment, i el mal de dentat esdevingué enujós, i hom el descartà. Cas que Sid realment hagués tret alguna cosa en clar de les dites desjunyides de Tom, s'ho reservà per a ell. A Tom li semblava que sos companys mai no acabarien de fer interrogatoris sobre gats morts, renovant així la memòria de la seva calamitat al seu esperit. Sid reparà que Tom mai no era metge forense en cap d'aquests esbrinaments, encara que hagués esdevingut hàbit seu de pendre la direcció en totes les noves empreses; reparà també que Tom mai feia de testimoni, i això era estrany; per a Sid no passà desapercebut el fet que Tom àdhuc mostrava una assenyalada aversió envers tals enquestes, i sempre les evitava, en poder. Sid se'n meravellava, però no en deia una paraula. Tanmateix, però, fins les enquestes passaren de moda, a la fi, i deixaren de torturar la consciència de Tom. Cada un o dos dies, durant aquest temps aflictiu, Tom espià una oportunitat i anà envers la petita finestra enreixada de la presó i passà de contraban, en direcció a l'assassí, totes les petites comoditats que pogué arreplegar. La presó era un antre insignificant de rajola, vora un aiguamoll, al caire del poblet, mancat de vigilants: tanmateix, poques vegades era ocupat. Aquests presents ajudaven en gran manera a aquietar la consciència de Tom. La gent del poblet tenia un vehement desig de fer un cap nou a Joe l'Indi, i arrossegar-lo, per robament de cadàvers. Però tan formidable era el seu geni, que hom no trobà ningú que volgués pendre la iniciativa en aquesta matèria. Així és que hom la deixà córrer. Ell havia tingut compte de començar les seves dues declaracions per la lluita, sense confessar el robament de la tomba que l'havia precedida; així, doncs, semblà, més assenyat de no plantejar el cas davant el Tribunal, ara com ara. CAPÍTOL XII Una de les raons per les quals el magí de Tom havia anat desempallagant-se de sos íntims mals de cap era perquè havia descobert una nova i transcendental matèria d'interès. Becky Thatcher havia deixat de comparèixer a l'escola. Tom lluità amb son orgull uns quants dies, i féu per manera d'escapolir-se d'aquell amor, però fracassà. Començà d'anar a raure constantment pels volts de la casa on vivia el pare d'ella, cada nit, i de sentir-se ben atuïdot. Estava malalta. Si es morís! Aquesta idea comportava una distracció. Ja no s'interessà més per la guerra, ni tan sols per la pirateria. L'encís de la vida havia desaparegut, i no en restava sinó la melangia. Deixà de banda el seu arc i el seu bastonet de _baseball_ que ja no li proporcionaven cap gaudi. Sa tia n'estava tota preocupada; començà de fer-li sofrir tota mena de provatures amb medicines. Ella era d'aquelles persones que perden els estreps per les medicines patentades i tots els mètodes novençans de produir la salut o d'adobar-la. Era una constant experimentadora d'aquestes coses. Quant sabia quelcom de nou en el ram, estava subjecta a una febre inestroncable fins que ho havia provat, no pas en si mateixa, perquè mai no estava malalta, sinó en algú altre que tingués a mà. Estava subscrita a tots els periòdics de terapèutica i a tots els enganys frenològics; i la solemnial ignorància amb què s'estarrufaven ells era l'ambient que la tia Polly respirava amb delit. Tota la desferra que contenien sobre la ventilació, i còm calia anar-se'n al llit, i còm llevar-se, i quines coses menjar, i quines coses beure, i quant d'exercici fer, i en quin estat de ment conservar-se, i quina mena de vestit posar-se era per a ella l'Evangeli, i mai no reparà que la premsa salutífera del mes corrent solia trabucar tot allò que havia recomanat un mes abans. Era un cor senzill i honrat en tota la durada del dia, de manera que era una fàcil victima. Arreplegava sos periòdics enganya-babaus i ses medicines enganya-bajocs, i així armada d'eines de mort, avançava damunt son pàl·lid cavall, per a dir-ho metafòricament, _amb l'infern al seu darrera_. Però mai no sospità que ella no fos un àngel guaridor i el baume de Galaad sota una disfressa, en front dels veïns emmalaltits. El tractament per l'aigua era nou, aleshores, i l'atuïda condició de Tom fou per a ella com una fruita madura. El feia eixir a trenc de dia cada matí, el feia estar dret dins el cobert de fusta i l'ofegava amb un diluvi d'aigua freda; després el refregava amb una tovallola com una llima, i aixi el retornava; després l'embolicava amb un llençol mullat, i el deixava de bell nou sota la flassada, fins que suava ànima i tot, i «les seves taques grogues se li esquitllaven enfora, a través dels porus», com deia Tom. Però, amb tot i això, el noi anava esdevenint més i més malenconiós, i pàl·lid, i abatut. Ella va afegir-hi banys calents, banys de seient, dutxes i capbussons. El noi romania bròfec com una caixa de morts. Ella començà de prestar ajut a l'aigua amb una prima dieta de farina de civada, i emplastres de cantàrides. Calculava la capacitat d'ell com hauria calculat la d'una gerra, i l'omplia diariament de panacees pispa-diners. Tom havia esdevingut, en aquella etapa, indiferent a la persecució. Aquesta fase omplia de marriment el cor de la vella senyora. Calia rompre aquesta indiferència a qualsevol preu. Aleshores sentí parlar per primera vegada d'un mata-xacres. N'encarregà tot seguit una bella quantitat. El tastà, i en romangué plena de gratitud. Era, senzillament, foc en forma líquida. Deixà córrer el tractament hidroteràpic i tota altra cosa, i fixà la seva fe en el mata-xacres. En donà una culleradeta a Tom, sotjant-ne les resultes amb l'ànsia més pregona. Sos mals de cap gaudiren immediatament una treva, i son esperit recobrà la pau, perquè l'indiferència_fou rompuda. El noi no hauria mostrat un interès més salvatge, més sincer, si ella hagués calat foc sota sos peus. Tom s'adonà que era hora de deixondir-se: aquesta mena de vida podia ésser romàntica abastament dins la seva àrida entonació, però començava de comportar massa poc sentimentalisme i massa riquesa enfollidora. Així, doncs,imaginà diversos plans d'alleujament; i al capdavall se li acudí de fer veure que l'encisava el mata-xacres. El demanà tan sovint, que es féu carregós, i la seva tia acabà per dir que se'n prengués ell mateix i no li fes més nosa. Si s'hagués tractat de Sid, li hauria permès el gaudi sense recelar-ne; però, tractant-se de Tom, vigilà l'ampolla clandestinament. Trobà que, de fet, la medicina minvava; però no se li acudí que el minyó hi adobava la salut d'una clivella del paviment de la saleta. Un dia Tom es trobava dant la dosi a la clivella, quant el gat groguenc de la seva tia comparegué tot brunzint, mirant la cullereta cobejosament i demanant-ne un tast. Digué Tom: -No en demaneu si no en teniu necessitat, Pere. Però en Pere féu senyal que en tenia necessitat. -Val més que us en assegureu. En Pere n'estava segur. -N'heu demanat, i us en daré, perquè jo no só de mena roïna; però, si trobeu que no us agrada, no us queixeu de ningú, sinó de vós mateix. En Pere s'hi conformà: així és que Tom li badà la boca, i li va tirar a la gola el mata-xacres. En Pere saltà un parell de yardes pels aires, i després féu un esgarip de guerra i es posà a donar giravolts i més giravolts per la cambra, havent-se-les a patacades amb el parament, trabucant testos amb flors i causant general estrall. Després s'aixecà damunt les potes del darrera, i féu gambades al seu voltant, en un frenesí de gaubança, amb el seu cap damunt l'espatlla, i la seva veu proclamant una felicitat impossible d'estroncar. Després anà fent esquinços d'ací d'allà de la casa, espargint de bell nou el caos i la destrucció per sa via. La tia Polly entrà al moment just per a veure'l emprenent-se una petita sèrie de dobles salts mortals, llançant un hurra final i vigorós, i traspassant la finestra oberta, tot arrabassant els testos florits que restaven. La vella senyora romangué petrificada d'astorament, llucant damunt les seves ulleres. Tom estava ajaçat en terra, morint-se de riure. -Tom: què li fa mal al gat, en nom de Déu? -No ho sé, tia- digué el minyó prenent alè. -Mai no havia vist cosa semblant. Quína és la causa que hagi fet aquestes accions? -No ho sé, de bo de bo, tia Polly: els gats ho fan sempre quan es xalen. -Voleu dir?- Hi havia quelcom en l'entonació de la tia Polly, que va fer a Tom aprensiu. -Sí, senyora. És a dir, jo bé ho penso. -_De bo de bo?_ -Sí, senyora. La vella senyora estava decantada, i Tom l'espiava amb un interès estimulat per la inquietud. Massa tard endevinà la seva orientació. El mànec de la cullereta acusadora era visible sota la sanefa del llit. La tia Polly la collí i l'enlairà. Tom reculà, baixant els ulls. La tia Polly l'aixecà pel mànec usual (la seva orella), i li tustà el cap de valent amb son didal. -Ara vejam: per què havíeu de maltractar d'aquesta manera la pobra bèstia, que no pot parlar? -Ho he fet compadint-me d'ell, perquè no té tia. -No té tia! Babau! Què té que veure, això! -Hi té que veure qui-sap-lo. Perquè, si n'hagués tingut, ella fóra qui l'hauria recremat! Ella li hauria rostit els budells, tan mancada de bon cor com si el pacient hagués estat un noi! La tia Polly sentí una sobtada angoixa de remordiment. La cosa, així, prenia un nou aspecte: ço que era cruel envers un gat podia ésser també cruel envers un noi. Començà d'ablanir-se: estava penedida. Sos ulls s'humitejaren una mica, posà la mà damunt el cap del minyó, i digué gentilment: -Ho feia amb el millor daler, Tom. I, Tom, _us ha refet_. Tom la mirà a la cara insinuant un ullet amb prou feines perceptible, en mig de la seva gravetat: -Ja ho conec que ho fèieu amb el millor daler, tieta; i igual em passava amb en Pere. També a ell l'ha refet. Mai l'havia vist voltar amb tan bella... -Oh! Aneu-vos-en, Tom, abans que em torneu a enquimerar. I feu per manera de ser bon minyó una vegada a la vida, i no haureu de pendre cap més medicina. Tom arribà a l'escola abans de temps. Hom reparava que aquesta cosa estranya havia esdevingut cada dia, darrerament. I ara, com volia son nou costum, es posà vora l'entrada del camp escolar, en lloc de jugar amb sos companyons. Estava malalt, deia, i en tenia el posat. Procurà dar entenent que mirava arreu arreu, llevat d'on mirava de bo de bo: pel camí avall. Al cap de poca estona Jeff Thatcher comparegué a la vista, i la cara de Tom s'il·luminà, i menà la conversa estratègicament, creant-hi avinenteses de parlar de Becky; però l'atarantat minyó no arribà a atalaiar-se de l'ham. Tom espià i espià, ple d'esperança, quan un vestidet de noia bellugadís es mostrava a l'esguard, i odiant-ne la posseïdora tot seguit que veia que no era la que calia. A la fi els vestidets de noia plegaren de comparèixer, i ell anà a raure dins el cau: entrà dins l'escola buida i s'assegué a sofrir. Després, un altre vestidet de noia passà la porta, i el cor de Tom va fer una gran gambada. Un moment després, ja era fora, i _engegant-se_ com un indi, udolant, rient, empaitant minyons, saltant per damunt el clos amb perill de la vida i el coll, fent capgirells amb la mà en terra, sostenint-se damunt el cap, acoblant totes les fetes heroiques que pogué imaginar, i mirant de cua d'ull, tota l'estona, per veure si Becky Thatcher n'havia esment. Però ella semblava no adonar-se de res: mai no mirava. Seria possible que no reparés que ell era allí? Portà ses considerables fetes a son immediat veïnatge: anà pel volt fent esgarips de guerra, arrabassà la gorra un noi, la tirà rabent damunt la teulada de l'escola, es precipità entre un grup de minyons, trabucant-ne en totes direccions, i caigué, obert de cames i braços, sota el nas de Becky, gairebé tirant-la a terra; i ella es girà, amb el nas en l'aire, i ell sentí com deia: -Uix! Hi ha gent que es pensen ésser qui sap què: sempre es donen importància! Les galtes de Tom s'abrandaren. Es replegà i se n'anà amb la cua entre cames, atuït i amb la cresta abatuda. CAPÍTOL XIII Tom, ara, s'havia format el seu determini. Tot ell era tenebror i desesperança. Era un noi abandonat, sense amics, deia ell; ningú no l'estimava; quan descobrissin a quina resolució l'havien conduït, potser els recaria; havia fet per manera d'obrar bé i anar tirant, però no l'hi havien consentit, i ja que no els convenia cap altra cosa sinó alliberar-se d'ell, que així fos: i que àdhuc el carreguessin amb la culpa per les conseqüències. Per què no havien de fer-ho? Quín dret tenia, el desvalgut, de queixar-se? Sí, l'hi havien obligat, al capdavall: faria una vida criminal. No hi havia opció. Mentrestant, era molt més avall de Meadow Land, i el dring de la campana de l'escola per a acoblar els minyons arribava tot desmaiat a la seva oïda. Sanglotà, aleshores, de pensar que mai més, mai més, no tornaria a sentir aquella antiga ressonança familiar: era cosa ben dura, però l'hi obligaven. Ja que era llançat al món glacial, havia de sotmetre's, però els perdonava. I els sanglots es feren intensos i seguits. En aquella avinentesa, precisament, trobà el companyó jurat de son esperit, Joe Harper, que venia amb una aspra mirada i evidentment arrecerava en son cor algun projecte grandiós i sinistre. Eren, palesament, «dos esperits amb una sola idea». Tom, fregant-se els ulls amb la mànega, començà de barbotejar quelcom sobre un determini d'escapar-se de la seva malmenada existència i la manca de simpatia de la llar, i vaguejar per l'ample món, i no tornar mai més; i acabà esperant que Joe no l'oblidaria. Però hom esbrinà que aquesta mateixa requesta, precisament, era la que Joe anava a fer a Tom; i havia anat a la seva percaça amb aquest fi. La seva mare l'havia fuetejat per haver-se begut una llet que ell no havia tastat, ni en sabia res: era evident que estava cansada d'ell i desitjava que partís. Si ella tenia aquests sentiments, ell no podia fer altra cosa que retre-s'hi: esperava que ella seria feliç, i mai no es penediria d'haver llançat son pobre minyó al món insensible, perquè hi passés pena i hi morís. Mentre els dos nois caminaven tots adolorits, feren un nou pacte d'ajut mutual i d'ésser germans, i no separar-se mai fins que la mort els lliurés de llurs calamitats. Aleshores començaren de perfilar llurs plans. Joe duia al magí d'ésser ermità, i viure de rosegons en una remota caverna, i morir-se paulatinament, de fred i necessitat i dolor; però, després d'haver parat atenció a Tom, concedí que una vida de crim oferia alguns eminents aventatges: així és que consentí a ésser pirata. Tres milles més avall de Sant Petersburg, en un indret on el riu Mississipí tenia poc més d'una milla d'amplada, hi havia una illa llarga, estreta, boscosa, amb un alfac en son extrem, ben escaient com a lloc de cita. No era habitada. S'estenia qui-sap-lo envers l'altra ribera, entre una selva espessa i gairebé absolutament despoblada. Així, doncs, l'illa de Jackson fou escollida. Quínes haguessin d'ésser les víctimes de llurs pirateries, era cosa que no se'ls acudí. Després anaren a cercar Huckleberry Finn, i ell va unir-se'ls tot seguit, perquè totes les carreres li eren iguals: li era indiferent. Es separaren al cap de poc, per a trobar-se en un indret solitari de la vora del riu, a dues milles del poblet, a l'hora favorita, que era la mitja nit. Allí hi havia un petit rai de brancatge que es proposaven capturar. Cadascú d'ells portaria hams i cordills, i les provisions que pogués robar de la manera més ombrívola i misteriosa, com escau als bandejats: i abans que la tarda fos passada s'havien enginyat per gaudir la dolça ufana d'escampar que ben tost la ciutat «sabria alguna cosa». Tots els que oïren aquesta vaga al·lusió foren advertits que calia «no dir-ne un mot i esperar».