Part 6

Aquella nit, a dos quarts de deu, Tom i Sid foren enviats al llit com de costum. Digueren les pregàries, i Sid aviat hagué trencat el son. Tom jeia tot despert i vigilava amb neguitosa impaciència. Quan li semblà que ja era gairebé a trenc de dia, sentí que el rellotge sonava les deu. N'hi havia per desesperar-se. S'hauria bellugat i remenat com els seus nervis li demanaven, però tenia por de despertar Sid. Jagué, doncs, d'allò més quiet i mirant en l'aire, dins l'ombra. Tot era bròfegament silenciós. Aviat començaren a brollar del silenci sorolls apenes perceptibles, que anaven prenent cos. El tic-tac del rellotge esdevingué sensible. Vells prestatges es posaren a cruixir misteriosament. Els graons carriquejaren vagament. Sens dubte, hi havia esperits en campanya. Un ronc acompassat venia sordament de la cambra de la tia Polly. I aleshores començà el xerric enujós d'un grill que cap inventiva humana hauria pogut localitzar. Després vingué el so acompassat i espectral d'un corc, a la paret que hi havia a la capçalera del llit: allò volia dir que els dies d'algú eren comptats. Després l'udol d'un gos llunyà muntà en l'aire de la nit, i fou respost per un udol més vague d'una distància més remota. Tom es trobava a l'agonia. A la fi romangué satisfet que el temps s'hagués exhaurit i l'eternitat s'inaugurés; i començà, a desgrat seu, a ensopir-se; el rellotge cantà les onze, però ell no les sentí. I després comparegué, mesclat amb els somnis a mig formar, un miol sobiranament melangiós. Una finestra veïna que s'obria el trasbalsà. Un crit de: -Ala, brètol!- i el patapam d'una ampolla buida contra el darrera del cobert de fusta de la seva tia el desvetllaren del tot, i al cap d'un minut estava abillat i fora de la finestra, i s'arrossegava per la teulada de la golfa a quatre grapes. Miolà amb precaució una o dues vegades, tot fent via. Després saltà a la teulada del cobert, i d'allà a terra. Veu's allí Huckleberry Finn amb el gat mort. Els nois partiren i desaparegueren en la tenebror. Al cap de mitja hora calcigaven l'alt herbam del cementiri.

Era un cementiri de la vella mena ponentina, damunt un turó, a vora d'una milla i mitja del poblet. El vorejava un clos atrotinat, fet de taulons, que unes vegades es decantava cap enfora i altres cap endins, però mai no romania test. Herbei i herbotes envaïen tot el cementiri. Totes les velles tombes eren ensorrades. No hi havia una làpida enlloc. Fustes de cim arrodonit, menjades de corcs, feien tentines damunt les tombes, cercant decantades un puntal, i no trobant-ne cap. Allò de «Consagrat a la memòria de...» i així per l'estil, hom ho havia pintat en el seu temps, però hom ja no hauria pogut llegir-ho en el major nombre d'elles, ara, baldament hi hagués hagut més llum.

Un oratjol desmaiat gemegava entre els arbres, i Tom tingué por que fossin els esperits dels morts planyent-se d'ésser destorbats. Els nois enraonaren poc, i només que en una veu que no s'afigurava, perquè l'hora, i l'indret, i la difosa solemnitat, i el silenci oprimien llurs esperits. Trobaren el nou munt alterós que cercaven, i s'aconductaren sota la protecció de tres oms poderosos que creixien aflotonats a unes quantes passes de la tomba.

Esperaren en silenci una estona, que els semblà ben llarga. La queixa d'una òliba llunyana era l'únic so que trencava el silenci de mort. Les reflexions de Tom li anaven esquifint el cor. Havia d'enraonar, fos com fos. Així és que digué, en un murmuri:

-Hucky! Creieu que els morts se n'agraden que nosaltres siguem aquí?

Huckleberry zumzejà:

-Em plauria de saber-ho. És una cosa que corprèn: oi?

-Ja ho crec!

Després hi hagué una considerable pausa, durant la qual els minyons examinaren interiorment la matèria. Després Tom murmurà:

-Escolteu, Hucky: que compteu que ens sent parlar, Hoss Williams?

-És clar que sí. Si més no, el seu esperit.

Tom, després d'una pausa:

-Em plauria d'haver dit el senyor Williams. Però no he obrat altrament per cap mala cosa: tothom li diu Hoss.

-Un cos mort d'aquests, mai pot ésser massa exigent sobre la manera com un hom en parli, Tom.

Això creà un descoratjament, i la conversa finà de bell nou. Aviat Tom agafà el braç de son camarada i digué:

-_Sst!_

-Què hi ha, Tom?- I s'arrambaren amb els cors palpitants.

-_Sst!_ Altra vegada! No ho sentiu?

-Jo...

-Veieu? Ara ho heu sentit.

-Déu meu, Tom! Ja són aquí, ben segur. Què farem?

-Poc ho sé. Creieu que ens llucaran?

-O Tom! Poden veure en la foscor, igual que els gats. Voldria no haver vingut.

-Oh! No tingueu por. No crec que ens empantaneguin. No fem cap mal. Si estem ben quiets, potser ni se n'adonaran de nosaltres.

-Hi faré el que sàpiga, Tom; però, Déu meu!, tot jo sóc una esgarrifança!

-Escolteu!

Els minyons decantaren la testa plegats, i amb prou feines respiraven. Un so apagat de veus surava per l'extrem més distant del cementiri.

-Vegeu! Mireu allí!- murmurà Tom. -Què és allò?

-Foc del dimoni! O Tom! Això glaça.

Algunes incertes figures s'acostaren entre la fosca, tot gronxant una llanterna d'estany d'antiga mena, que clapava el sol amb innombrables antiqüeles de llum. Al cap de poc, Huckleberry zumzejà amb un calfred:

-Son els dimonis, ben segur. En vénen tres! En nom de Déu, Tom, estem perduts! Podeu pregar?

-Faré per manera, però no tingueu por. No ens faran cap mal.

«Em fico dins el llit per fer-hi un son seguit...»

-_Sst!_

-Què passa, Huck?

-Són homes! Un n'és, sinó els altres. Un d'ells fa la veu de Muff Potter.

-Ca!... Voleu dir?

-Faig juguesca de conèixer-la bé. No us remeneu ni us bellugueu. No és prou viu per a reparar-nos. Deu estar embriagat, com de costum, ben segur, aquest vell poca-pena del diastre.

-Molt bé: estaré ben quiet. Ara n'estan lluny. No el poden trobar. Ara tornen a venir. Ara es cremen. Ara es refreden altra vegada. Es cremen un altre cop. Brasa viva! Aquesta vegada ho han ensopegat. Escolteu, Huck: conec una altra de llurs veus: hi ha Joe l'Indi.

-Oi! Aquest mestís assassí! M'estimaria més que fossin dimonis, cent vegades! Per què deuen rondar?

Els murmuris s'extingiren del tot, aleshores, perquè els tres homes havien arribat a la tomba, i romanien a unes quantes passes de l'amagatall dels dos minyons.

-Aquí és- digué la tercera veu. I son posseïdor alçà la llanterna, que mostrà la faç del jove doctor Robinson.

Potter i Joe l'Indi portaven un baiard, amb una corda i un parell de pales al damunt. Deixaren en terra allò que traginaven, i començaren d'obrir la tomba. El doctor posà la llanterna al cap del lloc d'enterrament i avançà i s'assegué, amb l'esquena recolzada en un dels oms. Estava tan a prop que els minyons l'haurien pogut tocar.

-De pressa, mestres!- Digué en veu baixa.- La lluna podria eixir de cop i volta!

Rondinaren una resposta, i continuaren cavant. Per algun temps no se sentí més soroll que el xarricar de les pales que descarregaven llur nolieig de terra i arena. Allò era ben monòton. Finalment, una pala topà amb el taüt, fent un so opac i de fusta, i al cap d'un o dos minuts els homes l'havien hissat damunt terra, al defora. Alçapremaren la tapadora amb les pales, tragueren el cos mort, i el rebotaren asprament per terra. La lluna es mogué darrera els núvols i mostrà sa cara esblaimada. El baiard fou endegat, i el cos mort posat al seu damunt, cobert amb una flassada, i fermat amb la corda. Potter es tragué un ganivetàs de molles i tallà el cap de la corda que penjava, i digué:

-Ara la cosa damnada està a punt, _serra-ossos_, i, o bé ens doneu cinc monedes més, o aquí roman.

-Això és parlar!- digué Joe l'Indi.

-Ei! Què vol dir, això?- féu el doctor. -Heu demanat la paga per endavant, i us l'he donada.

-Sí, i heu fet quelcom més que això- digué Joe l'Indi, atansant-se al doctor, que ara estava de peu dret. -Em vau treure, fa cinc anys, de la cuina del vostre pare, on avia anat a demanar alguna menja, i vau dir que no hi havia anat per cap bé; i quan vaig fer saber que me la pagaríeu, baldament passessin cent anys, el vostre pare em tancà a la presò per rodamón. Us penseu que me n'he oblidat? Per alguna cosa tinc sang indiana. I ara us he arreplegat, i no teniu més remei que pagar: sabeu?

Amenaçava al doctor amb el puny a la cara, en aquell moment. El doctor donà un cop sobtat, i estengué el mal home per terra. Potter deixà caure el ganivet i exclamà:

-Ei! No toqueu el meu lleopard!- I a l'instant següent s'havia agafat amb el doctor, i tots dos lluitaven amb màxima embranzida, afollant l'herba i esquinçant la terra amb llurs talons. Joe l'Indi saltà a son peu, amb els ulls encesos d'ira, arrabassà el coltell de Potter, i va arrossegar-se com un gat i acotant-se, dant una i altra volta als combatents, cercant una avinentesa. De sobte el doctor pogué romandre desempallegat d'una estrebada, agafà la feixuga fusta del capçal de la tomba de Williams, i amb ella atuí Potter en terra; i, al mateix moment, el mestís veié arribada la seva i enfonsà el ganivet fins el mànec en el pit del jove. Ell giravoltà i caigué en part damunt Potter, amarant-lo amb la seva sang; i en aquell punt els núvols esborraren el paorós espectacle, i els dos minyons, esparverats, fugiren a més córrer dins la fosca.

Quan la lluna, ben tost, es mostrà de bell nou, Joe l'Indi romania damunt els dos cossos, tot contemplant-los. El doctor féu un murmuri inarticulat, i un llarg badall d'agonia o bé dos, i restà en silenci. El mestís botzinà:

-_Aquells_ comptes estan saldats, Déu us damni!

Després féu sos robatoris en el cadàver. Després posà el fatal ganivet en l'oberta mà dreta de Potter, i segué damunt el taüt malmenat. Passaren tres, quatre, cinc minuts, i aleshores Potter començà de moure's i de fer gemecs. Sa mà era closa damunt el ganivet: l'aixecà, hi pegà llambregada i el deixà caure amb una esgarrifança. Després s'assegué, apartant-se el cos mort, i el llucà, i després llucà a son volt confosament. Sos ulls toparen els de Joe.

-Senyor! Còm ha estat això, Joe?- demanà.

-És un brut negoci- digué Joe sense bellugar-se. -Per què ho heu fet?

-Jo! I què he d'haver fet!

-Ei! El parlar així no us en llevarà pas la culpa.

Potter tremolà i s'esblanqueí.

-Em pensava que estava serè. No havia d'haver fet beguda aquesta nit. Però encara la tinc al cap, pitjor que quan vam començar la feina. Sento un desori! Amb prou feines puc recordar-me de res. Digueu-me, Joe (de bo de bo, ara, vell company): ho he fet jo? Joe, mai no m'havia passat pel magí; per la meva ànima i la meva honor que mai no m'hi havia passat, Joe. Digueu-me, Joe, còm ha estat. Oh! Esglaia! I ell tan jove i que prometia tant!

-Ves, estàveu barallant-vos, i ell us va dar una patacada amb la fusta de la tomba, i vau caure d'allò més pla, i després us aixecàreu, tot fent tentines i giravolts, i vau aferrar el ganivet, i l'hi vau apuntalar, mentre ell us ajustava una altra manyagueria que feia feredat. I aquí heu estat jaient fins ara, mort com un tascó.

-Oh! No sabia el que em feia. Que em mori aquest mateix minut, si ho sabia. Tot era cosa del whisky i l'exaltació, em penso. Mai a la vida no havia usat una arma, Joe. He tingut batusses, però mai amb armes. Tothom us ho dirà. Joe, no en cantéssiu res! Digueu que no en cantareu res, Joe: això és ésser un bon amic. Sempre us he tingut estimació, Joe, i he estat al costat vostre. No us en recordeu? No ho cantareu: veritat, Joe?- I la pobra criatura caigué de genolls davant l'estòlid assassí, i ajuntà les mans imploradores.

-No: sempre heu estat recte i lleial amb mi, Muff Potter, i no us aniré pas a l'encalç. Ja veieu: això és la més gentil cosa que un hom pugui dir.

-O Joe! Sóu un àngel! Per molt que visqui sempre us beneiré fins al darrer dia!- I Potter començà de plorar.

-Bé, bé: ja n'hi ha prou, d'això. Ja no és temps de somicar. Aneu per aquell camí, i jo aniré per aquest. Espavileu-vos, ara, i no deixeu cap pista darrera vostre.

Potter emprengué un trot que ràpidament es convertí en correguda. El mestís romangué sotjant-lo, i murmurà:

-Si està tan estovat per la pallisa i tan embriagat del rom com en té l'aire, no pensarà en el ganivet fins que sigui tan lluny que ja tingui por de tornar per aquesta banda. Cor de pollet!

Dos o tres minuts després, l'home assassinat, el cadàver embolcallat en la flassada, el taüt sense tapadora i la tomba oberta romanien sota l'única inspecció de la lluna. El silenci, aiximateix, era altra vegada absolut.

CAPÍTOL X

Els dos minyons anaven, corre que correràs, cap al poblet, muts d'horror. De tant en tant, aprensius, daven una llambregada cap endarrera, damunt llurs espatlles, com si temessin que hom els pogués seguir. Cada sacot que es dreçava en llur via semblava un home i un enemic, i els feia retenir l'alè; i, en córrer pel voltant d'algunes casetes escampades pròximes al poblet, el lladrar dels cans de vetlla incorporats semblava donar ales a llurs peus.

-Només que poguéssim arribar a la vella adoberia abans d'esfondrar-nos!- murmurà Tom, en breus moments, dividits pel respir. -No puc comportar-ho gaire estona més.

Els forts panteixos de Huckleberry eren la seva única resposta, i els minyons fixaven llurs ulls a la fita de llurs esperances, i maldaven durament per atènyer-la. Avançaren decididament sobre ella, i a la fi, pit contra pit, es llançaren a través de la porta oberta, i caigueren, agraïts i aclaparats, dins les ombres protectores de més endins. Aviat llurs polsos s'apaivagaren, i Tom murmurà:

-Huckleberry: què compteu que en pervindrà, d'això?

-Si el doctor Robinson fina, jo diria que en pervindrà una forca plantada.

-Ho creieu, tanmateix?

-N'estic segur, Tom.

Tom pensà una mica. Després digué:

-Quí ho dirà? Nosaltres?

-Que us empatolleu! Suposeu que passés qualsevol cosa i Joe l'Indi no fos penjat. Ves, ens mataria una hora o altra: tan cert com ara jaiem aquí terra.

-Això és el que jo pensava per dins, Huck.

-Si algú en parla, que sigui Muff Potter, si és prou ximple. Generalment està prou embriagat per fer-ho.

Tom no digué res: continuà pensant. Al cap d'una estona zumzejà:

-Huck, Muff Potter _no ho sap_. Còm podria dir-ho?

-Per quina raó no ho sap?

-Perquè precisament rebé aquella patacada mentre Joe l'Indi ho feia. Compteu que podia veure res? Compteu que sabé res?

-Manoi! És veritat, Tom!

-I, a més, fixeu-vos-hi: potser aquella patacada el va acabar!

-No: no és probable, Tom. Tenia beguda a dins: jo ho he pogut veure; i, a més, sempre en té. Bé, doncs: quan mon pare està xop, ja podeu apallissar-li el cap amb tota una església, que no el contorbareu. Ell mateix ho diu. Així és que igual passa a Muff Potter, és clar. Però si un home estés ben, ben serè, compto que potser aquella patacada el deixaria al siti: no ho sé.

Després d'un altre silenci reflexiu, Tom va dir:

-Huck: esteu segur que podreu posar-vos un cadenat a la boca?

-Tom, _ens l'hem de posar_. Ja ho sabeu. A aquest dimoni indi no se li'n donaria més d'ofegar-nos a nosaltres que d'ofegar un parell de gats, si xerréssim la feta i no el pengessin. Ara, Tom, escolteu: no tenim més remei que jurar-nos l'un a l'altre de posar-nos un cadenat a la boca.

-M'hi conformo, Huck. És el millor partit. Voleu, només, que ens agafem les mans i jurem que...

-Oh! No, no fóra escaient, per a una cosa així. Això és prou bo per a cosetes ordinàries sense cap ni centener, especialment amb les noies, perquè després us van al darrera amb un flabiol sonant, i no poden fer sinó botzinar quan es veuen en el trencacoll; però una cosa d'importància com aquesta ha de ser escrita. I amb sang.

Tot l'ésser de Tom aplaudí aquesta idea. El pla era recòndit, i ombrívol i paorós; l'hora, les circumstàncies, els voltants, hi harmonitzaven. Arreplegà una polida estella de pi que jeia al clar de la lluna, es tragué un petit fragment de quilla roja que duia a la butxaca, es posà a la llum de la lluna, i escritotejà aquestes ratlles, dant relleu a cada tret que queia cap avall, a base d'apretar la llengua entre les dents, i minvant la pressió en els trets que anaven cap amunt:

«_Huck Finn i Tom Sawyer juren posar-se un cadenat a la boca sobre això, i desitgen que puguin caure morts pel camí si mai xerren, i podrir-se_.»

Huckleberry s'omplí d'admiració davant la facilitat de Tom en l'escriptura, i la sublimitat del seu llenguatge. Tot seguit agafà una agulla de la seva solapa, i anava a punxar-se la carn; però Tom digué:

-Atureu-vos! No ho feu, això. Les agulles de cap són de llautó. Podria tenir verdet.

-Què cosa és verdet?

-És una metzina. Vet aquí el que és. Empasseu-vos-en una mica: ja veureu.

Així, doncs, Tom descabdellà el fil d'una de les seves agulles de cosir, i cada minyó es punxà el capciró del polze i n'espremé una gota de sang.

Amb el temps, després de diverses premsades, Tom aconseguí signar amb les seves inicials, servint-se del capciró de son dit xic com a ploma. Després mostrà a Huckleberry còm havia de fer una H i una F, i el jurament ja fou perfecte. Enterraren l'estella de pi arran de la paret, amb algunes bròfegues cerimònies i encantaments, i les cadenes que els lligaven la llengua foren ja tancades amb pany i clau, i la clau llençada.

Una figura s'arrossegà tota llisquívola, en aquell moment, per un esboranc de l'arruïnat edifici; però ells no se n'atalaiaren.

-Tom- murmurà Huckleberry -això ens impedeix de parlar-ne mai, mai?

-És clar que sí. Passi el que passi, el cadenat no es pot llevar. Cauríem morts en terra: no sabeu la cosa?

-Sí, em penso que ho encerteu.

Continuaren parlant en veu baixa per algun temps. Al cap d'una estoneta un gos féu un udol durador i llòbrec a la part de fora: a uns deu peus d'allà on es trobaven. Els minyons s'aferraren l'un a l'altre sobtadament, en una agonia d'esglai.

-Per quín de nosaltres és?- digué, trasposat, Huckleberry.

-No ho sé... Sotgeu per la clivella. De pressa!

-No: vós, Tom!

-No puc... No ho puc fer, Huck!

-Tom, feu-ho si us plau. Ja hi torna!

-Oh! Déu meu! Gràcies!- murmurà Tom. -Li conec la veu. És Bull Harbison (1).

-Oh! Bella cosa! En bona refè, Tom, estava leri-leri de la meva fi, i hauria jugat qualsevol cosa que era un gos perdut.

El gos tornà a udolar. El coratge dels minyons naufragà una altra vegada.

-Oh! Déu me val! No és pas Bull Harbison!- murmurà Huckleberry. -Mireu, Tom!

Tom, tremolant de por, es donà, i posà l'ull a la clivella. Son zumzeig amb prou feines podia oir-se quan digué:

-O Huck! És un GOS PERDUT!

-Guiteu, Tom, cuiteu! Per quí ve?

-Huck, deu venir per tots dos: som tots dos una mateixa cosa.

-O Tom! Em sembla que ens n'anem a l'òbit! I crec que no hi ha dubte d'on jo aniré a raure. He estat tan poca pena!

-Això ve de fer campanes i de fer totes les coses que a un hom li diuen que no faci. Hauria pogut ésser bo com Sid, si m'hi hagués escarrassat... Però no, no vaig escarrassar-m'hi, és clar. Tanmateix, aquesta vegada, si en surto, us dic que m'hi deixaré emparedar a l'escola del diumenge!

I Tom començà de somicar una mica.

-Vós dolent!- I Huckleberry començà de somicar, també. -Diastre, Tom Sawyer, sóu un melindro, al costat del que jo sóc! O Déu meu, Déu meu, Déu meu! Voldria tenir només que la meitat de la vostra sort.

Tom es sentí la gorja alliberada i murmurà:

-Mireu, Huck, mireu! S'ha girat d'esquena a nosaltres!

Huck mirà amb el cor ple de joia.

-Oidà, vatua! Que ho havia fet abans?

-Sí, que ho havia fet; però jo, com un ximple, no hi havia parat esment. Això és de primera! sabeu? I _ara_ per quí deu venir?

L'udol cessà. Tom es caragolà les orelles.

-_Sst!_ Què és això?- zumzejà.

-Sona com... com porcs que remuguin. No... és algú que ronca, Tom.

-Això, és? Per on rau, Huck?

-Em penso que és allà baix, a l'altre cap. Ho sembla, talment. Mon pare solia dormir allí, de vegades, vora els porcs; però, Déu me vall, el món s'ensorra, quan ell ronca. A més, em penso que no ha tornat a venir al poble cap més vegada.

L'esperit aventurer brollà de l'ànima dels minyons altra vegada.

-Huck, gosaríeu venir, si jo menava?

-No m'acaba de fer goig, Tom. Suposeu-vos que sigui Joe l'Indi!

Tom es descoratjà. Però al cap de poc la temptació s'aixecà tota poderosa de bell nou, i els minyons convingueren d'intentar-ho, amb el ben entès que fugirien a més córrer si els roncs paraven. Així és que avançaren de puntetes i llisquívolament, l'un darrera l'altre. Quan hagueren arribat a cinc passes del roncaire, Tom petjà una branqueta, que es petà amb un fort espetec. L'home gemegà, es retorcé una mica, i sa cara restà sota la llum de la lluna. Era Muff Potter. Els cors dels minyons havien romàs aturats, i llurs cossos també, mentre l'home es movia; però ara llurs temences s'esvaïren. Lliscaren cap enfora, travessant el malmenat aixopluc, i s'aturaren a una petita distància, per a bescanviar una paraula de comiat. I altra vegada aquell udol tètric i durador muntà en l'aire de la nit! Es giraren i veieren el gos singular que romania a tret d'on jeia Potter, encarant-se amb Potter, tot assenyalant el cel amb el nas.

-Oh! Manoi! Ve per ell!- exclamaren els dos nois, fent un bisbe.

-Escolteu, Tom: diuen que un gos esgarriat va comparèixer udolant al volt de la casa de Johnny Miller, per allà a la mitja nit, fa unes dues setmanes; i un enganyapastors entrà i s'aturà a la barana i cantà, el mateix vespre; i encara no s'hi ha mort ningú.

-Sí, ja ho sé, i suposeu que no mori ningú. No caigué Gràcia Miller al foc de la llar, cremant-se de mala manera, el mateix dissabte següent?

-Sí, però _no ha mort_. I, més encara, ha anat millorant.

-Molt bé: espereu, i ja veurem. Està ben llesta: és tan ressegur com que Muff Potter està ben llest. Això és el que diuen els negres, i ells ho saben tot, en aquest ram de coses, Huck.

Després se separaren, tot rumiant.

Quan Tom lliscà finestra endins de l'alcova, la nit era gairebé passada. Es despullà amb excessiva cautela, i s'adormí, tot congratulant-se que ningú no s'hagués adonat de la seva escapada. No s'havia dat compte que Sid, el gentil roncaire, estava despert, i n'havia estat per espai d'una hora.

Quan Tom obrí els ulls, Sid s'havia vestit i ja no hi era. En la llum hi havia un posat d'ésser tard. Això l'astorà. Per què no havia estat cridat i perseguit fins que es llevés, com era el costum? Aquesta idea l'omplia de mals averanys. Al cap de cinc minuts estava vestit i escales avall, tot sentint-se capolat i ensopit. La família encara era a taula, però havien acabat el desdejuni. No sonà cap paraula de rebuf; però hi havia esguards que es desviaven, i hi havia un silenci i un aire de calamitat que féu passar una esgarrifança pel cor del culpable. S'assegué i féu per manera de semblar joiós, però era una tasca endiastrada. No va aconseguir un somriure ni una resposta: així és que recaigué en el silenci i deixà que son cor anés capbussant-se fins a les darreres fondàries.

Després del desdejuni, la seva tia el prengué de banda, i Tom gairebé resplendí amb l'esperança que li darien una pallissa; però no fou així. La seva tia es posà a plorar, i vinga preguntar-li còm podia malmetre d'aquesta manera son cor de velleta; i finalment li digué que continués i s'arruïnés, i que, amb tants de disgustos, portés sos cabells grisos a la tomba, perquè ja era inútil de fer cap més provatura. Això era pitjor que no pas mil fuetades, i el cor de Tom romangué ara més capolat que el seu cos. Plorà, demanà perdó, prometé d'esmenar-se una i altra vegada, i aleshores se li permeté de pendre comiat, tot i adonant-se ell que no havia guanyat sinó un perdó imperfecte i no havia inspirat sinó una feble confiança.