# Les Aventures De Tom Sawyer ## Part 3 Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/les-aventures-de-tom-sawyer-30890/index.md Tom ho exhibí. Eren satisfactoris, i hi hagué barata de propietat. Després Tom vengué un parell de bales bones i blanques per tres bitllets vermells, i alguna altra bagatel·la per un parell de blaus. Sotjà altres nois a mesura que venien, i continuà comprant bitllets de diverses colors, per deu o quinze minuts més. Entrà a l'església, després, amb un eixam de nois i noies nets i sorollosos; se n'anà cap el seu seient i començà una baralla amb el primer noi que trobà al seu abast. El mestre, hom greu i ancià, va intervenir-hi; després girà l'esquena un moment, i Tom estirà els cabells d'un noi del banc veí, i estava tot absort llegint son llibre quan el noi va girar-se. Clavà una agulla en un altre noi, tot seguit, per a sentir-li dir: -Ui!- i fou renyat novament pel mestre. Tota la classe de Tom era d'un model: inquieta, sorollosa i carregosa. Quan els tocava de dir la lliçó, cap d'ells no sabia els versicles perfectament, sinó que tothom els ho havia d'apuntar. Tanmateix, però, passaven prou turment, i cadascú tenia son premi en bitlletets blaus, cada un dels quals portava un passatge de l'Escriptura; cada bitllet blau era la paga d'haver recitat dos versicles. Deu bitllets blaus equivalien a un de vermell, i podien ser-hi baratats; deu bitllets vermells equivalien a un de groc; per cada deu bitllets grocs el superintendent donava una Bíblia molt senzillament enquadernada (que no arribava a valer mig dòlar en aquells temps venturosos) al deixeble. Quants de mos lectors tindrien l'activitat i l'aplicació d'encabir-se a la memòria dos mil versicles, fins i tot per una Bíblia de Doré? I, no obstant, Mary havia adquirit dues Bíblies d'aquesta manera; això li representava la tasca pacient de dos anys; i un noi de parentela alemanya n'havia guanyades quatre o cinc. Una vegada, aquest recità tres mil versicles sense aturar-se; però la tensió exercida damunt ses facultats mentals era massa gran, i des d'aquell dia esdevingué poc menys que un idiota: lamentable infortuni per a l'escola, perquè en les grans avinenteses, davant d'espectadors, el superintendent sempre feia sortir aquell noi perquè (com deia Tom) «s'engegués». Només els deixebles vells procuraven servar llurs bitllets, no deixant de banda llur tediosa tasca fins a assolir una Bíblia: així és que la remissió d'un d'aquests premis era un rar i notable esdeveniment; el deixeble que havia reeixit era tan gran i conspicu, aquell dia, que en tal moment tot si d'alumne s'encenia d'una nova ambició que ben sovint durava un parell de setmanes. És possible que l'estómac intel·lectual de Tom no hagués mai experimentat veritable fam d'un d'aquests premis; però tot son ésser, evidentment, s'havia delit molts de dies per la glòria i l'esclat que els voltava. Com de costum, el superintendent romania dret, en front del púlpit, amb un llibre d'himnes, tancat, a la mà i l'índex ficat entre les seves pàgines, i comandà atenció. Quan un superintendent d'escola de diumenge fa son petit discurs habitual, un llibre d'himnes a la mà li és tan necessari com la inevitable fulla de música a un cantaire que està part davant d'una plataforma i canta un solo en un concert, encara que el motiu d'això és un misteri; perquè el pacient no passa mai els ulls pel llibre d'himnes ni per la fulla de música. Aquest superintendent era una tènue criatura de trenta cinc anys, amb una perilla crespada i cabell curt i crespat; portava un coll rígid i dret, l'extrem superior del qual ben bé li arribava a les orelles, i les agudes puntes del qual s'encorbaven cap endavant, en front dels angles de la seva boca: aquest clos obligava a un esguard ben recte cap endavant, i a girar tot el cos quan calia mirar de costat. La seva barba l'apuntalava una corbata tota estesa, que era tan llarga i tan ampla com un bitllet de banc, i tenia caps de serrell; els extrems de les seves botes eren girats violentament cap amunt, segons la moda del dia, com a lliscadores de trineu: efecte pacientment i laboriosament produït pels joves, seient amb els dits del peu apretats contra una paret hores senceres. El senyor Walters era de posat molt curiós, i de cor ben sincer i com cal; i tenia les coses i els indrets sagrats en tanta de reverència, i els separava tant de les matèries mundanals, que, sense que ell se n'adonés, la seva veu d'escola de diumenge havia adquirit una entonació peculiar que desapareixia totalment els dies de feina. Començà d'aquesta manera: -Ara, minyons, necessito que segueu tan correctament i gentilment com pugueu, i em presteu tota la vostra atenció per un minut o dos. Això és, així. Així és com ho fan els nens i les nenes bons minyons. Estic veient una nena petita que mira enfora de la finestra; em temo que es pensa que estic en algun indret d'allí fora: potser dalt d'un arbre fent un discurs als ocellets. (Rialleta aprovatòria.) He de dir-vos quin bé em fa, de veure tantes carones netes i brillants acoblades en un lloc com aquest, aprenent de obrar rectament i d'ésser bons. I així succesivament. No és necessari de trametre la resta del discurs. És un model que no varia; això fa que ens sigui familiar a tots. El darrer terç del discurs fou malmès pel renovellament de lluites i altres divertiments entre alguns nois de mala conducta, i per les inquietuds i murmuris que s'estenien arreu arreu, banyant, fins i tot, els fonaments de roques isolades i incorruptibles com Sid i Mary. Però tot això parà de sobte en apaivagar-se la veu del senyor Walters; i la conclusió del discurs fou rebuda amb un esclat de silenciós agraïment. Una bella part dels murmuris havia estat ocasionada per un esdeveniment més o menys inavesat: l'entrada de visitants: l'advocat Thatcher, acompanyat de un home molt vell i molt feble, i d'un bell senyor cavallerívol, de mitja edat i cabell gris d'acer, i una senyora tota digna, que era sens dubte la muller de aquest. La senyora portava una nena. Tom havia estat inquiet y ple de pruïges i malhumor, i amb la consciència que el remordia: no podia confrontar l'esguard d'Amy Lawrence, no podia sofrir sa mirada amorosa. Però quan veié la petita nouvinguda, son esperit se abrandà tot ell de benaventurança en un dir Jesús. A l'instant següent, feia ostentació de si mateix amb totes les seves forces; dant cops de puny als altres nois, estirant-los els cabells, fent ganyotes: en una paraula, servint-se de tota art que semblés adequada per a fascinar una noia i guanyar-ne l'aplaudiment. La seva gaubança no tenia sinó una clivella: el record de la seva humiliació en el jardí d'aquell àngel; però aquella sorrenca memòria l'anaren esborrant ones rues de felicitat que li passaven al damunt. Als visitants hom els donà el més alt seient d'honor, i, tan prest com fou acabat el discurs del senyor Walters, ell els presentà a l'escola. El senyor de mitja edat resultà ésser un prodigiós personatge; no altre que el jutge del comtat; la més augusta creació, en absolut, que aquells infants haguessin mai contemplat, i ells es demanaven de quina mena de material era bastit; i mig volien sentir-lo braolar i mig temien que arribés a fer-ho. Era de Constantinoble, a dotze milles de distància; així és que havia viatjat i vist el món: els ulls que hom tenia al davant havien vist la Casa del Tribunal del Comtat, que hom deia que tenia una teulada de llauna. L'astorament que aquestes reflexions inspiraven, el demostrava l'impressionat silenci i les fileres d'ulls mirant de fit a fit. Aquest era el gran jutge Thatcher, germà de llur propi advocat. Jeff Thatcher immediatament avançà a mostrar-se familiar amb el gran home i a ésser envejat per l'escola. Hauria estat música per a son esperit, de sentir els murmuris. -Mira-te'l, Jim! còm puja allí damunt. Mira! ara va a donar-li una estreta de mà; ara li està donant l'estreta de mà. Ma noi! No t'agradaria d'ésser En Jeff? El senyor Walters es posa a «fer-se veure» amb tota mena de bellugueigs i activitats, donant ordes, formulant judicis, fent advertiments aquí, allí, onsevulla que pogués trobar una rodella. El bibliotecari «es feia veure», corrent d'ací d'allí amb les mans plenes de llibres i fent una pila d'aquella fressa i aldarull en que es complau l'autoritat d'un insecte. Les joves senyoretes mestresses «es feien veure», decantant-se dolçament damunt deixebles que feia poc temps havien estat apunyegats, alçant ditets advertidors envers els nois dolents i dant amorosos copets als bons minyons; els joves senyors mestres «es feien veure» amb petits renys i altres petites demostracions d'autoritat i bella atenció a la disciplina; i la major part dels mestres, d'ambdós sexes, trobaren coses a fer a la llibreria, vora el púlpit, i eren coses que calia tornar a fer dues o tres vegades (amb molta de vexació aparent). Les nenes «es feien veure» de diverses maneres, i els nens «es feien veure» amb tanta de diligència, que l'aire era tot ple de boles de paper i del murmuri de les baralles. I, per damunt de tot això, el gran home seia, i irradiava un majestuós somriure judicial damunt tota la casa, i s'escalfava al sol de la seva pròpia grandiositat, perquè també ell «es feia veure». Només una cosa mancava per completar l'èxtasi del senyor Walters, i era l'avinentesa de fer a mans una Bíblia de premi, i exhibir un prodigi. Diversos deixebles tenien uns quants bitllets grocs, però ningú no en tenia prou; ell havia anat assabentant-se'n entre els alumnes més assenyalats. Hauria donat tot el món, ara, per a tornar a tenir aquell noi alemany amb el seny complet. I en aquell moment, quan l'esperança era morta, Tom Sawyer avançà amb nou bitllets grocs, nou de vermells i deu de blaus i demanà una Biblia! Això fou com una tamborinada en un cel clar. Walters no esperava una petició per aquell indret ni en deu anys a venir. Però no calia dar-hi voltes: veu's aquí els documents fefaents, i no tenien cap tara. Així és que Tom fou enlairat al veinatge del jutge i l'altre escollit, i la gran nova fou anunciada del quarter general estant. Fou la sorpresa més atarantadora de la dècada; i tan pregona fou la sensació, que aixecà el nou heroi a l'altura de l'heroi judicial, i l'escola tingué dues meravelles a contemplar en lloc d'una. Els nois es sentiren rosegats per l'enveja; però els que sofriren les més amargues punyides foren els que s'adonaren massa tard que havien contribuït a aquesta odiada esplendor, en vendre bitllets a Tom a canvi de la riquesa que ell havia acoblat venent privilegis d'emblanquinar. Es menyspreaven a sí mateixos, com a enganyats per un frau astut, per un serpent criminal amagat en l'herba. El premi fou remès a Tom amb tanta d'efusió com el superintendent pogué bombar-se en aquelles circumstàncies; però li mancava quelcom de l'autèntic broll, perquè l'instint del pobre subjecte li féu saber que allí hi havia un misteri que potser no comportava la llum; era simplement absurd que aquell noi hagués amagatzemat dues mil gavelles de ciència escripturística en sos locals: una dotzena agotarien la seva capacitat, sens dubte. Amy Lawrence estava orgullosa i contenta, i feia per manera d'aconseguir que Tom la mirés a la cara, però ell no hi volia mirar. Ella se n'estranyà: després estigué una mica contorbada; després una vaga sospita vingué i passà i retornà de bell nou; ella sotjà; una llambregada furtiva li digué qui-sap-les coses, i aleshores son cor es trencà, i es sentí gelosa, i irosa, i li vingueren les llàgrimes als ulls, i odià tothom: Tom més que tots els altres, pensà ella. Tom fou presentat al jutge, però tenia la llengua travada; l'alè amb prou feines li venia; son cor glatia violentament, en part a causa de la paorosa grandesa d'aquell home, però principalment perquè ell era el pare _d'ella_. Li hauria plagut de caure en terra i adorar- lo, si haguessin estat a les fosques. El jutge posà la mà damunt la testa de Tom i el nomenà gentil homenet, i li demanà còm se deia. El noi tartamudejà, badà la boca, i ho tragué enfora: -Tom. -Oh! no! no Tom... és... -Tomàs. -Ah! això és. Em pensava que n'hi hauria una mica més, potser. Molt bé. Però gosaria dir que en teniu un altre, i me'l direu, veritat? -Digueu al senyor quin és l'altre nom, Tomàs- digué Walters. -I digueu _senyor_. Cal que no oblideu la vostra urbanitat. -Tomàs Sawyer, senyor. -Això és! D'això en dic un bon minyó. Bell minyó. Bell: un homenet. Dos mil versos és molt, moltíssim. I mai no us ha de doldre el treball que us heu donat per apendre'ls; perquè el saber val més que cap altra cosa del món; això és el que fa que els homes es tornin bons i grans; sereu un gran home i un home bo algun dia, Tom, i aleshores mirareu enrera i direu: «-Tot és degut als beneficis de la preada escola dominical de la meva infantesa; tot és degut a mos benvolguts professors, que m'ensenyaren a apendre; tot és degut al bon superintendent, que m'encoratjà i vetllà per mi i em donà una bella Bíblia, una Bíblia esplèndida i elegant, per servar-la i tenir-la per al meu ús, per a sempre més; tot és degut a la recta educació!» Això és el que direu, Tomàs; i no els voldríeu baratar per cap diner aquests dos mil versos, no: en cap manera no voldríeu. I ara no us recarà de dir-me a mi i aquesta senyora alguna de les coses que heu après (ah! comprenc que no us recarà), perquè estem orgullosos dels minyonets que aprenen. Sabeu, sens dubte, els noms de tots els dotze deixebles. Voleu dir-nos els noms dels dos primers que foren elegits? Tom anava estirant-se un botó i prenent un posat temorenc. S'enrojolà, aleshores, i sos ulls es decantaren a terra. El cor del senyor Walters s'esfondrà dintre seu. Es digué a sí mateix: -No és possible que el noi pugui respondre la més senzilla pregunta: per qué n'hi fa cap el jutge? Però es va sentir obligat a dir quelcom en alta veu, i va fer: -Respongueu al senyor, Tomàs: no tingueu por. Tom encara no disparava. -Bé, conec que m'ho direu a mi- digué la senyora. -Els noms dels dos primers deixebles eren... -DAVID I GOLIAT! Correm una cortina caritatívola damunt la resta de l'escena. CAPÍTOL V Per allà a dos quarts d'onze, la campana esquerdada de l'església començà de sonar, i la gent no trigà a anar-se acoblant per al sermó del matí. Els minyons de l'escola dominical es distribuïren per l'edifici, i ocuparen bancs amb llurs parents, de manera que en romanguessin vigilats. Vingué la tia Polly; i Tom i Sid i Maria segueren amb ella. Tom fou deixat en el passadís perquè estigués tan lluny de la finestra oberta i les enciseres escenes estiuenques del defora com fos possible. La gentada omplí les naus: el vell i indigent administrador de correus, que havia conegut dies millors; el batlle i la seva muller (perquè tenien batlle, allí, entre altres coses supèrflues); el jutge de pau; la viuda Douglas, rossa, elegant i de quaranta anys, esperit benvolent i acomodat, la casa encimbellada de la qual era l'únic palau del poble, i la més hospitalària i de molt la més pròdiga en matèria de festes que l'omplís d'ufana; el decantat i venerable ex-alcalde i la senyora Ward; l'advocat Riverson, el nou notable de la rodalia; després la beutat del poblet, seguida d'una colla de joves cortrencadores, vestides de llinó i guarnides de cintes; després tots els joves dependents de la ciutat, corporativament: perquè havien romàs en el vestíbul tot xuclant el pom del bastó, formant un mur circular d'admiradors oliosos i de somriure badoc, fins que la darrera noia havia passat per les baquetes; i, finalment, vingué el noi model, Willie Mufferson, prenent tan sol·lícita cura de la mare com si ella fos tallada en cristall. Sempre portava sa mare a l'església i era l'orgull de totes les matrones. Els minyons, sense mancar-n'hi un, el detestaven perquè era tan bo i, a més, son exemple els havia estat encolomat tantes vegades. El blanc mocador li sortia de la butxaca cap endarrera, com era costum els diumenges, casualment. Tom no tenia mocador, i els nois que en tenien li semblaven uns estarrufats. Essent ara el poble fidel completament aplegat, la campana sonà una vegada més per advertir els tocatardans i els encantats; i després una solemne quietud caigué damunt l'església, només interrompuda per les rialletes i murmuris del chor, a la tribuna. El chor sempre feia rialletes i murmuris durant tot el servei religiós. Hi hagué una vegada un chor d'església que no era mal educat, però he oblidat on va ésser. Fa una pila d'anys que això va passar, i amb prou feines puc recordar-ne cap detall; però em penso que fou en algun país estranger. El ministre digué l'himne, i l'anà llegint amb delectança, en un estil peculiar que era molt admirat en aquella part del país. Començà a mitja veu, i anà enfilant-se consecutivament, fins que arribà a un cert punt, en el qual carregà amb fort èmfasi damunt la paraula més acimada, i després es precipità avall com si fos d'una palanca estant: Seré menat cap-al-cel en-llits FLORITS de descans, Quan d'altres lluiten pel-premi fent-vela-en ONES sagnants? Hom el considerava prodigiós lector. A les vetllades de l'església sempre recorrien a ell perquè llegís poemes; i, quan s'hi havia posat, les senyores alçaven llurs mans i les deixaven caure abandonadament damunt la falda; i cloïen els ulls i movien els caps, com si diguéssin: -Les paraules no poden expressar-ho: és massa bell, massa bell per a aquesta terra mortal! Després que l'himne fou cantat, el reverend senyor Sprague es girà envers una taula d'avisos i llegí en alta veu advertiments de reunions i societats i altres coses, i arribà a semblar que la llista s'estendria fins a l'espatec del Judici Final; singular costum que és encara conservat a Amèrica, fins i tot a les ciutats, en mig d'aquesta època d'abundosos diaris. Tot sovint, quan menys fonament té un costum tradicional, més difícil és de desempallegar-se'n. I aleshores el ministre pregà. Bona i generosa fou la seva pregària, i feta per peces menudes. Pledejà per l'Església i els petits infants de l'Església; per les altres esglésies del poblet; pel poblet mateix; pel comtat; per l'Estat; pels funcionaris de l'Estat; pels Estats Units; per les esglésies dels Estats Units; pel Congrés; pel President; pels funcionaris del Govern; pels pobres mariners, malmenats en les mars tempestuoses; pels milions d'oprimits que gemeguen sota el taló de les monarquies europees i els despotismes orientals; per aquells que reberen ]a llum i la bona nova, i tanmateix no tenen ulls per a veure ni orelles per a oir, i pels pagans de les llunyanes illes de la mar; i acabà amb una súplica que les paraules que anava a dir poguessin trobar gràcia i favor, i fossin sement sembrada en terra fèrtil, llevant amb el temps abundosa collita de bé. Amén. Hi hagué un zumzeig de vestits, i la gent dreta s'assegué. El noi la història del qual reconta aquest llibre, no la gaudia, la pregària: només la suportava, i encara gràcies. Estava inquiet tot el temps que durava; portava el compte dels detalls de la pregària, inconscientment (perquè no hi parava atenció, però sabia les tasqueres que amb tota regularitat servava en aquell vetust indret el clergue); i quan una petita bagatel·la de matèria nova hi era insertada, la seva orella l'espiava i tota la seva natura n'experimentava ressentiment: considerava els afegitons injustos i brètols. En mig de la pregària, una mosca s'havia aturat damunt el respatller del banc de davant, i torturava l'esperit de Tom, per tal com s'estava fregant tranquilament les mans, agafant-se el cap amb els braços i pulint-lo tan vigorosament que gairebé semblava descompartir-lo del cos, deixant a la vista el fil subtilíssim del coll, i es gratava les ales amb les potes del darrera i les aplanava damunt son cos com si haguessin estat faldons de casaca, continuant tota la seva _toilette_ tan tranquilament com si sabés que gaudia de tota seguretat. I la gaudia; que, per intensament que les mans de Tom sentissin la pruïja d'arrapissar-la, no ho gosaven escometre: ell creia que la seva ànima seria immediatament estenallada si feia semblant cosa mentre la pregària durés. Però a la darrera frase la seva mà començà d'encorbar-se i de lliscar endavant; i, al bell punt que l'«Amén» fou dit, la mosca era presonera de guerra. La seva tia sotjà l'acció i l'obligà alliberar-la. El ministre pronuncià son text, tot brunzint monòtonament al llarg d'una al·legació tan prosaica que molts de caps, d'ací d'allà, començaren de pesar figues: i tanmateix era una al·legació que tractava del foc interminable i el sofre, i reduïa els predestinats de la glòria a una colla tan petita, que amb prou feines valia la pena aquella salvetat. Tom comptava les pàgines del sermó: un cop havia sortit de l'església, sempre sabia quantes pàgines hi havia hagut; però rares vegades sabia cap altra cosa del discurs. Tanmateix, però, aquella vegada s'interessà de bo de bo per una breu estona. El ministre féu una grandiosa pintura commovedora de les hosts humanes en el mil·lenari, quan el lleó i l'ovella jaurien plegats i un infant els menaria. Però el sentiment, la lliçó, l'exemplaritat del gran espectacle, foren perduts per al minyó: només pensà que en el caràcter egregi del protagonista, davant els pobles en expectació: son rostre s'il·luminà d'aquell pensament, i es digué a si mateix que desitjaria d'ésser aquell infant, si el lleó era manyac. Tornà a caure en aquella frisança, en ésser continuada l'eixuta al·legació. Ben prompte féu memòria d'un tresor que tenia, i el va treure a la llum. Era un gran escarabat negre, amb formidables barres: la «cuca pessigadora», com ell li deia. El tenia en una capsa de pistons. La primera cosa que féu l'escarabat fou atrapar-li el dit. Seguí una natural patacada, i l'escarabat se n'anà trontollant al passadís central, i s'aturà cap per avall, i el dit ferit anà a raure dins la boca del noi. L'escarabat jeia allí terra movent les potes desvalgudes, incapaç de tombar-se. Tom l'ullava, i tenia desig d'haver-lo; però ell estava a recer, fora de son abast. Altra gent, que no parava atenció a la prèdica, trobà un consol en l'escarabat, i també l'ullaren.