# Les Aventures De Tom Sawyer ## Part 17 Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/les-aventures-de-tom-sawyer-30890/index.md Experimentà una pregona satisfacció, a l'instant següent, en veure que _l'espanyol_ apretava a córrer i es perdia de vista. Tom s'estranyà que Joe no hagués reconegut la seva veu i no hagués comparegut i l'hagués mort, per haver declarat al Tribunal. Però els ecos degueren disfressar-li la veu: sens dubte això era, va raonar ell. L'esglai de Tom havia afeblit tots els seus muscles. Es digué a sí mateix que, si hagués tingut prou força per a tornar a la font, hauria romàs allí, i no hi havia cosa que l'hagués temptat a córrer el perill de trobar de bell nou Joe l'Indi. Tingué compte de no dir a Becky el que havia vist. Digué que només havia cridat «per si reeixia». Però la fam i la malaurança, al cap de molt de temps, es feren més fortes que les temences. Una altra espera tediosa a la font i un altre són, de força durada, hi feren mudança. Els infants es despertaren, desvetllats per una fam desesperada. Tom cregué que ja devia ésser dimecres o dijous, o potser divendres o dissabte, i que havia estat abandonada la recerca. Es proposà d'explorar un altre passadís: se sentia amb voluntat de confrontar Joe l'Indi i totes les terrors. Però Becky s'havia decandit: s'havia capbussat en una extenuada apatia, i no podia ésser reviscolada. Digué que esperaria on es trobava, i moriria: poc havia de trigar gaire estona. Digué a Tom que partís amb el cordill d'estel, i explorés, si volia, però li pregava que tornés de tant en tant i li parlés; i li féu prometre que, quan vingués l'hora terrible, romandria al seu devora i li agafaria la mà fins que tot fos acabat. Tom la besà, sentint que un nus li escanyava la gorja, i va fer veure que confiava de trobar els cercadors o una eixida de la cova. Després, amb el cordill d'estel a la mà, anà davallant a les palpentes, a grapes i damunt els genolls, per un dels passadissos, devastat per la fam i emmalaltit per les pronòstigues de les imminents acaballes. CAPÍTOL XXXIII Vingué la tarda del dimarts, i anà esvaint-se, fins arribar a l'hora baixa. El poblet de Sant Petersburg encara plorava: els infants perduts no havien estat trobats. Pregàries públiques havien estat ofertes per a ells, i moltes de pregàries privades, on el suplicant posava tot el cor; però tanmateix no venien bones noves de la cova. La majoria dels cercadors havien abandonat l'escorcoll, i tornat a llurs quefers quotidians, dient que evidentment els minyons no serien mai trobats. La senyora Thatcher estava molt malalta, i gairebé tot el temps delirava. La gent deia que trencava el cor de sentir-li cridar la seva filla; i alçava el cap, i escoltava, de vegades un minut sencer, i després tornava a ajeure's aclaparada, amb un gemec. La tia Polly havia caigut en una persistent melangia, i sa testa grisa s'havia tornat blanca, gairebé del tot. El poblet començà son repòs en caure la nit del dimarts, afligit i desvalgut. Per allí a mitja nit les campanes del poblet esclataren en un repic desesperat, i en un moment eixamejaren pels carrers gent frenètica, a mig vestir, que cridaven: -Veniu! veniu! Ja els han trobats!- Cassoles de llauna i corns s'uniren a l'aldarull. La gent s'acoblà i anaren cap al riu, i trobaren els infants que venien en un vehicle decobert, arrossegat per homes del poble que cridaven. Els altres s'atapeïren a llur volt, s'uniren a llur marxa cap al poble, i es precipitaren magníficament pel carrer major, braolant visques darrera visques! El poble s'il·luminà. Ningú no féu retorn a son llit. Era la nit més assenyalada que el llogarret hagués vist en tota sa vida. Durant la primera mitja hora, una processó d'habitants desfilà per la casa del jutge Thatcher, agafà els nois salvats i els besà, esqueixà la mà de la senyora Thatcher, féu per manera de parlar i no pogué, i sortí plorant a dolls. La felicitat de la tia Polly fou completa, i la de la senyora Thatcher si fa no fa. Seria absoluta, però, tot seguit que el missatger tramès amb les grans noves cap al coval hagués pogut assabentar-ne son marit. Tom jeia damunt un sofà, amb un àvid auditori al seu voltant, i digué la història de la prodigiosa aventura, encabint-hi alguns afegitons sensacionals per agençar-la; i acabà amb la descripció de còm deixà Becky i continuà una eixida d'esploració; còm seguí dues avingudes, tan enllà com li permeté el seu cordill d'estar; còm en seguí una altra en tota la llargada del cordill, i estava a punt de entornar-se'n quan llucà una taqueta llunyana que semblava claror de dia, i deixà el cordill, i anà a les palpentes envers ella, i empenyé cap i espatlles enfora d'un trau i veié l'ample Mississipí que el vorejava. I, només que hagués estat de nit, no hauria vist aquella taqueta de claror, i no hi hauria tornat a explorar el passadís! Digué còm es féu enrera en cerca de Becky i li comunicà la bona nova, i ella li digué que no la impacientés amb aquelles poca-soltes, perquè estava atuïda, i sabia que estava per morir, i li venia de grat. Descrigué còm havia maldat amb ella i l'havia convençuda, i còm Becky gairebé morí de joia en haver anat a les palpentes fins a l'indret on veié, talment, la blava taqueta de la llum del dia, i còm ell, d'una embranzida, eixí del forat, i després l'ajudà a ella a fer-ho; còm segueren allí i cridaren d'alegria; còm uns homes passaren en una barca, i Tom els cridà i els digué llur situació i llur famolenc estat; com els homes no cregueren, a la primeria, la bròfega història, «perquè», digueren, «us trobeu cinc milles més avall d'on és la cova», i després els pujaren a la barca, remaren cap a una casa, els donaren sopar, els feren reposar fins a dues o tres hores després de caure la nit, i en acabat els portaren al poble. Abans que albegés, el jutge Thatcher i el grapat de cercadors que eren amb ell foren descoberts dins la cova, per la pista de fil d'empalomar que havien anat deixant al darrera, i hom els assabentà de les grans noves. De tres dies i nits de tràfec i de fam dintre la cova, hom no se'n podia desempallegar de cop i volta, com Tom i Becky no trigaren a descobrir. Feren llit tot dimecres i dijous, i semblaven esdevenir més atuits i gastats a cada moment. Tom s'aixecà una mica el dijous, anà al poble el divendres, i gairebé estigué del tot refet el dissabte; però Becky no es desencambrà fins el diumenge, i en acabat semblà que hagués sofert una malaltia exhauridora. Tom s'assabentà de la malaltia de Huck i anà a veure'l el divendres; però no pogué ésser admès a l'alcova, com tampoc el dissabte ni el diumenge. En acabat fou admès diàriament; però li advertiren que no digués un mot de l'aventura i no tragués cap tema de conversa excitant. La vídua Douglas en romania a la vora per veure si obeïa. A casa seva Tom s'enterà de l'esdeveniment de Cardiff Hill, i de còm el cadàver de l'home esparracat havia estat descobert al riu, per atzar, vora l'embarcador: potser s'havia ofegat mentre procurava fugir. Al cap d'una quinzena de son rescat de la cova, Tom eixí a visitar Huck, que ja havia guanyat prou fortalesa, aleshores, per a sentir una conversa excitant; i Tom en tenia una d'amanida que l'interessaria, a son juí. La casa del jutge Thatcher es trobava en el camí que seguia Tom, i s'hi aturà a veure Becky. El jutge i alguns amics es posaren a enraonar amb Tom, i algú li demanà irònicament si no li plauria de tornar a la cova. Tom digué que sí; que li semblava que ho trobaria tot pla. El jutge digué: -Bé, n'hi ha d'altres com vós, Tom: no en tinc el menor dubte; però ja ens n'hem captingut, d'això. Ningú tornarà a perdre's en aquella cova. -Per què? -Perquè, fa dues setmanes, vaig fer armar amb plaques de ferro, i tancar amb tres panys, la seva portassa; I en tinc les claus. Tom es tornà blanc com el paper. -Què passa, minyó? Ei! Veniu, qualsevol! Porteu un vas d'aigua! L'aigua fou servida i tirada a la cara de Tom. -Ah! Ja us heu retornat. Què teníeu, Tom? -O jutge! És que Joe l'Indi és a la cova! CAPÍTOL XXXIV Al cap de cinc minuts les noves s'havien escampat, i una dotzena de barcades d'homes feien llur via a la cova de McDougal, i el vaporet, ben atapeït de passatgers, no trigà a seguir-los. Tom Sawyer era a la barca on anava el jutge Thatcher. Quan la porta de la cova fou oberta, un patètica vista es mostrà en la penombra opaca de l'indret: Joe l'Indi jeia estirat a terra, amb la cara arran de l'escletxa de la porta, com si sos ulls dalerosos haguessin romàs clavats fins al darrer moment en la llum i la vida del món lliure del defora. Tom en fou commogut, perquè sabia per experiència còm havia sofert aquell malanat. Sa compassió es desvetllà, però tanmateix experimentà una ufanosa sensació d'alleujament i de seguretat, aleshores, que li revelava, en un grau abans no valorat abastament, quína considerable càrrega de por havia pesat damunt seu d'ençà del dia que va alçar la veu contra aquest sanguinari bandejat. El coltell de caçar de Joe l'Indi era al seu devora, amb la fulla mig partida. La gran post que hi havia al peu de la porta havia estat estellada i feta miques amb tediosa tasca. Inútil treball, tanmateix, perquè la roca viva formava una llinda al defora, i sobre aquest material obstinat el ganivet no havia aconseguit res: l'únic mal se l'havia fet el ganivet mateix. Però, baldament no hi hagués hagut cap destorb de pedra, la tasca hauria estat així mateix inútil, perquè, si la post hagués estat foragitada del tot, Joe l'Indi no hauria pogut encabir el seu cos sota la porta, i ell ho sabia. Així, doncs, només havia estellat aquell indret per fer una cosa o altra, per passar el temps ronsejador, per esmerçar en quelcom les seves torturades facultats. Ordinàriament hom podia trobar una dotzena de caps de candela plantats a les escletxes del vestíbul, on els excursionistes els havien deixat; però ara no se'n veia cap: el presoner els havia anat cercant i se'ls havia menjats. S'havia enginyat, també, per atrapar unes quantes rates pennades, i se les havia menjades així mateix, no deixant-ne sinó els unglots. El pobre malanat havia mort de fam. En un indret d'a la vora, una estalagmita havia anat alçant-se de terra, segle darrera segle, bastida per la gota d'aigua de l'estalactita que tenia al damunt. El captiu havia trencat l'estalagmita, i havia posat damunt el socot una pedra, on tenia obrada una mica de concavitat, per recollir la preciosa gota que queia una vegada cada vint minuts amb la paorosa regularitat d'un so de rellotge: una cullaradeta petita cada vint-i- quatre hores. El degotís ja hi era quan les Piràmides foren noves, quan Troia caigué, quan foren posats els fonaments de Roma, quan Jesús fou crucificat, quan Guillem el Conqueridor creà l'Imperi anglès, quan Colomb navegava, quan el carnatge de Lexington era «una nova». Ara hi cau, i seguirà caient quan totes les coses que diem hagin romàs en la tarda de la història, i l'hora baixa de la tradició, i seran engolides dins la nit espessa de l'oblit. Tenen, totes les coses, un fi i una missió? Caigué pacientment, la gota d'aigua, per espai de cinc mil anys, per trobar-se a l'abast d'aquella necessitat de l'efímer insecte humà, i té un altre important objecte a complir en deu mil anys venidors? Tant se val. Han passat una pila d'anys d'ençà que el desvalgut mestís baumà la pedra per recollir-hi les inapreciables gotes d'aigua; però, fins i tot avui, l'excursionista mira més estona aquella pedra patètica i aquella aigua de lent degotar que no pas les mateixes meravelles de la caverna: ni el mateix _Palau d'Aladí_ no pot rivalitzar-hi. Joe l'Indi fou enterrat vora la gola de la cova, i la gent hi anà a ramades en barques i carros, del poblet estant i de tots els masos i caserius d'una rodalia de set milles; hi portaren llurs infants, i tota mena de queviures; i confessaren que gairebé s'havien divertit tant en l'enterrament com haurien fet en veure'l enforcat. Aquest enterrament aturà la ulterior creixença d'una cosa: la súplica adreçada al governador per tal que Joe fos perdonat. La petició havia reunit una colla de firmes: hom havia tingut moltes de reunions ploroses i eloqüents, i un comitè de dones totes sentimentals havia estat designat per anar, amb extraordinari dol i gemegadissa, a trobar el governador i pregar-li que fos un ase clement i trepitgés el seu deure. Hom creia que Joe l'Indi havia matat cinc habitants del poblet; però què hi feia? Llucifer mateix que hagués estat, hauria pogut acoblar una pila de curts de gambals, decidits a escritotejar llurs noms al peu d'una súplica de perdó i a deixar caure damunt ella una llàgrima de ses canals d'aigua, sempre perjudicades i traspuadores. El matí després de l'enterrament, Tom se'n dugué Huck a una banda reservada, per tenir-hi una important conversa. Huck, aleshores, sabia ja pel gal·lès i la vídua Douglas tota l'aventura de Tom; però Tom digué que es pensava que hi havia una cosa que no li havien fet saber, i que d'aquesta cosa volia parlar. A Huck se li entristí la cara, i féu: -Ja sé què és: heu anat al Número 2 i no hi heu trobat sinó whisky. Ningú em va dir que haguéssiu estat vós, però vaig compendre que el devíeu ésser, de seguida que vaig sentir parlar d'aquesta qüestió del whisky; i vaig capir que no havíeu arreplegat el diner perquè d'una manera o altra us hauríeu acostat on jo no era i m'ho hauríeu fet saber, encara que haguéssiu tingut la boca closa per a tothom. El cor sempre m'havia dit que no en tiraríem cap tros a l'olla. -Bé, Huck: jo no vaig dir-ne res, d'aquell taverner. Ja sabeu que la seva taverna anava com una seda el dissabte, que és quan vaig anar a la forada. No us recordeu que havíeu de vigilar-la aquella nit? -Oh! sí! És que sembla que hagi passat un any! Fou la mateixa nit que vaig seguir Joe l'Indi fins al tros de la vídua. -Vau seguir-lo? -Sí. Però... muixoni!... Em penso que Joe l'Indi ha deixat amics al seu darrera, i no vull que m'amarguin la vida i em juguin males passades. Si no hagués estat per mi, seria a Texas, ara, d'allò més bé. Aleshores Huck digué tota la seva aventura, en confidència, a Tom, el qual fins a aquell moment només havia sentit la part que en sabia el gal·lès. -Bé- digué Huck al cap de poca estona, tornant a la qüestió principal -el que va pescar el whisky del Número 2 va pescar els diners, també, penso jo. Sigui com sigui, és cosa perduda per a nosaltres, Tom. -Huck, els diners no han estat mai al Número 2! -Còm!- Huck escorcollà vivament la cara del seu companyó! -Heu tornat a trobar la pista d'aquests diners, Tom? -Huck, són a la cova! Els ulls de Huckleberry flamejaren. -Torneu-ho a dir, Tom! -Els diners són a la cova! -Tom, digueu la veritat, ara: va de facècia o de bo de bo? -De bo de bo, Huck: tan de bo de bo com mai hagi dit cap cosa en la vida. Voldreu anar-hi amb mi i ajudar-me a treure'ls? -Ja ho crec, que voldré! Voldré, si és en un indret on puguem arribar amb llum i sense temença de perdre'ns. -Huck, podem fer-ho sense gens ni mica d'enquimerament. -De primera! I per què penseu que els diners són a...? -Huck, espereu a saber-ho fins que siguem allí. Si no els trobem, m'avinc a donar-vos el meu timbal i totes les coses que mai hagi arreplegat. Ho faré, mala negada! -Molt bé. D'això, se'n diu engegar-se! I quan serà? -Ara mateix, si voleu. Esteu fort abastament? -És molt endins de la cova? Fa tres o quatre dies que moc els puntals, ara; però no puc caminar més d'una milla, Tom: o, si més no, aquest és el meu parer. -Hi ha unes cinc milles, fins allí, pel camí que tothom pendria, fora de mi; però hi ha una drecera d'allò més curta que ningú la sap, fora de mi. Huck, us hi portaré en un bot. Jo remaré fins allà, i tornaré a remar fins aquí, jo tot sol. No haureu de donar ni un cop de rem. -Almenys eixim ben endegats. -Molt bé. Necessitem pa i vianda, i les pipes, i un saquet o dos, i dos o tres cordills d'estel, i algunes d'aquestes coses de nova mena que en diuen _mistos_. Ja us dic jo que quí sap les vegades vaig desitjar de tenir~ne uns quants, en ésser allà dins. Una mica després de migdia, els nois emmanllevaren un bot d'un habitant del poblet que estava absent, i van posar-se tot seguit en camí. Quan foren unes quantes milles més avall del forat de la cova, Tom digué: -Veieu? Tot aquest roquissar és del mateix caient, del forat de la cova estant, fins qui-sap-lo en avall. No hi ha cases ni clapes de bosc: són les mateixes mates. Però no veieu aquell indret esblanqueït allà baix, on hi ha una rossola? Bé, doncs, això és una de les meves marques. Ara anirem a terra. Desembarcaren. -Ara, Huck, aquí on estem, podríeu tocar aquell forat per on vaig sortir, amb una canya de pescar. Vejam si sabríeu trobar-lo. Huck cercà a tot el volt i no trobà res. Tom avançà altívolament envers un grup de roldons espessos i digué: -Veu's-lo aquí! Mireu-lo, Huck; és el forat més avinent de la contrada. I, sobre això, muixoni! Fa temps que vull ésser lladre, però reconec que em calia trobar una cosa així, i el romanso era on l'aniria a cercar. Ara ja el tenim, i el tindrem secretament; només hi deixarem venir Joe Harper i Ben Rogers. Perquè, naturalment, ha d'ésser una partida: altrament seria fora d'estil. La Partida de Tom Sawyer! Sona esplèndidament: veritat, Huck? -Sí, talment, Tom. I a quí robarem? -Oh! A tothom, si fa no fa. Als vianants: aquest és principalment el costum. -I hom els mata? -No, no sempre. Se'ls encabeix a la cova fins que paguen un rescat. -Què és, un rescat? -Diners. Els feu arreplegar tot el diner que puguin de sos amics, i, després que els heu tingut un any tancats, si no l'arrepleguen, els mateu. Aquest és el costum general. Però les dones no les mateu. Les dones les tanqueu, però sense matar-les. Sempre són belles i riques, i qui-sap-lo espaordides. Els preneu els rellotges i altres coses que duen, però sempre llevant-vos el capell i parlant amb cortesia. No hi ha ningú tan cortès com els lladres: a tots, els llibres ho trobareu. Bé, les dones comencen d estimar-vos, i, al cap d'una o dues setmanes que són a la cova, paren de plorar, i després no podreu aconseguir de cap de les maneres que se'n vagin. Si les en traieu, tomben en rodó i tornen. Això es veu a tots els llibres. -Bé, és de primera, Tom. Em penso que és millor que no l'ésser pirata. -Sí, és millor per alguns cantons, perquè hom està més a prop de casa, i del circ, i totes aquestes coses. Mentrestant tot estava a punt, i els minyons entraren pel forat, Tom el primer. S'obriren pas fins a l'altre cap de la foradada, lligaren llurs cordills d'estel empalmats, i anaren avançant. Uns quants passos els portaren a la font, i Tom sentí una esgarrifança en tot el seu cos. Mostrà a Huck el fragment de ble encastat damunt un pilot d'argila, contra la paret, i descrigué còm ell i Becky havien espiat la flama que oscil·lava i moria. Els minyons començaren de baixar el to fins al murmuri, perquè la quietud i la tenebror del lloc els oprimien l'esperit. Anaren fent via, i al cap de poc encetaren i seguiren l'altre passadís de Tom, fins que arribaren al lloc on calia saltar. Les candeles revelaren el fet que no era realment un precipici, sinó una espadada muntanyola d'argila, d'uns vint o trenta peus d'altura. Tom va zumzejar: -Ara us mostraré quelcom, Huck. Aixecà la candela en l'aire i digué: -Mireu cap al recó, tan lluny com pugueu. No veieu la cosa?... allí, damunt la grossa roca de més enllà, feta amb fum de candela? -Tom, és una creu. -Doncs bé: on és, el Número 2? _Sota la creu_: oi? Allà sota és on vaig veure que Joe l'Indi ficava la seva candela, Huck! Huck mirà una estona de fit a fit el místic senyal, i digué amb veu sacsejada: -Tom, sortim d'aquí! -Còm s'entén! I deixar córrer el tresor! -Sí, deixeu-lo: la fantasma de Joe l'Indi corre per aquí, sens dubte. -No, Huck: no hi corre: rodarà per l'indret on va morir, lluny, a l'entrada de la cova, a cinc milles d'aquí. -No, Tom: no hi serà, allà: voltarà pels encontorns de sos diners. Conec el costum de les fantasmes, i vós també. Tom començà de témer que Huck tenia raó: s'aplegaren recels en la seva ment. Però al cap de poc se li acudí una idea: -Ei, Huck: estem perdent el seny: la fantasma de Joe l'Indi no voltarà pas per una banda on hi ha la creu! El punt estava ben tocat: féu el seu efecte. -Tom, no hi havia pensat, en això, però és veritat: és una sort, per a nosaltres, aquesta creu. Penso que hem de trescar cap allí i percaçar la caixa. Tom passà al davant, obrint matussers graons a la muntanyola d'argila en la seva davallada. Huck el seguí. Quatre avingudes sortien de la petita caverna on era el gran penyal. Els minyons n'examinaren tres sense resultat. Trobaren un petit catau en la més pròxima a la base de la roca, amb un jaç de flassades estès en terra, i també un vell elàstic, i un budell on hi havia hagut un embotit de porc, i els ossos ben rosegats de dues o tres òlibes; però no hi havia la caixa dels diners. Els minyons escorcollaren i tornaren a escorcollar l'indret, però endebades. Tom va fer: -Digué _sota la creu_. Bé aquest passadís és el més atansat a complir això d'escaure's sota la creu. No pot pas ésser sota la roca mateixa, perquè està sòlidament plantada en terra. Cercaren a tot arreu una vegada més, i després s'assegueren descoratjats. Huck no podia suggerir cap cosa. Al cap de poca estona, Tom digué: -Mireu, Huck: aquí hi ha petjades i una mica de sèu de candela vora un costat de la roca, però no als altres costats. A què ve, això? Em jugo qualsevol cosa que els diners són sota la roca. Cavaré l'argila. -Bon acudit, Tom- digué Huck amb animació. El _veritable Barlow_ de Tom eixí tot seguit, i encara no havia cavat quatre polzades que topà fusta. -Ei, Huck: no sentiu això? Huck començà aleshores de cavar i esgarrapar. Aviat foren descoberts i separats alguns taulons. Ells amagaven un precipici natural que conduïa sota el penyal. Tom va ficar-s'hi i sostingué la candela tan lluny, sota la roca, com pogué; però digué que no podia veure la fi de l'espluga. Es proposà d'explorar-ho. Es decantà i davallà: l'estret camí baixava gradualment. Seguí les tortes de son camí, de primer cap a la dreta, després cap a l'esquerra, amb Huck als seus talons. Tom va donar una volta, per una corba de poca durada i exclamà: -En nom de Déu, Huck! Mireu aquí! Era la caixa del tresor, ben segur, ocupant una confortable caverneta, amb un barrilet de pólvora buit, un parell d'escopetes en llurs estoigs de cuiro, dos o tres parells de mocassins, un cinyell de cuiro, i algunes altres deixalles ben amarades pels degotissos. -A la fi és nostre!- digué Huck llaurant amb la mà entre les monedes, d'una entelada lluïssor. -Ja som rics, manoi! -Huck, sempre havia pensat que l'hauríem. És massa bonic per a creure-ho, però l'hem hagut, verament! Escolteu: no badoquegem per aquí; esquitllem-nos cap a fora, Deixeu-me veure si puc alçar la caixa. Pesava unes cinquanta lliures, Tom podia alçar-la matusserament, però no pas traginar-la com convenia. -Ja m'ho pensava- digué: -la traginaven com una cosa feixuga, aquell dia, de la casa on surt por: vaig reparar-ho. Crec encertat el meu acudit de venir amb els saquets. Aviat hi foren, els diners, en el saquet; i els minyons pujaren cap al penyal de la creu. -Ara anem a cercar les escopetes i les altres coses- digué Huck. -No, Huck; deixem-ho allí. Justament són les coses que ens caldran quan ens posem a robar. Hem de servar-les allí constantment, i hi tindrem les nostres orgies, allí dins, també. És un indret avinentíssím, per a les orgies. -Què són orgies? -No ho sé pas; però els lladres sempre en fan, i és clar que nosaltres també n'haurem de fer. Endavant, Huck: hem estat aquí dins qui-sap-lo temps. Es fa tard, em penso. I em corre la rateta. Menjarem i fumarem en arrivar al bot. Al cap de poc eixiren a l'escamot de mates de roldó, miraren estratègicament enfora, veieren la ribera neta, i no trigaren a menjar i a fumar dins el bot.