# Les Aventures De Tom Sawyer ## Part 16 Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/les-aventures-de-tom-sawyer-30890/index.md -No me'n digueu una paraula, senyora. És un altre, ben segur, qui mereix la vostra atenció, més que jo i els meus fills; però no em permet que digui son nom. Mai no hauríem acudit allí si no hagués estat per ell. Naturalment, això excità una curiositat tan vasta que gairebé empetití la matèria principal; però el gal·lès li permeté que rosegués les entranyes de sos visitants, i per ells la comunicà a tota la ciutat, perquè refusà de pendre comiat de son secret. Quan totes les altres coses foren sabudes, la vídua digué: -Tot llegint al llit, vaig adormir-me, i vaig anar dormint mentre hi havia tot aquell renou. Per què no vinguéreu a despertar-me? -Vam creure que no valia la pena. Aquells subjectes no era probable que tornessin; no els restava cap eina per a treballar; i de què hauria servit despertar-vos i dar-vos un espant de mort? Mos tres negres vetllaren la vostra casa tota la resta de la nit. Ara han tornat, tot just. Vingueren més visites, i la història hagué d'ésser dita i redita per espai de dues hores més. No hi havia escola dominical durant les vacances de l'escola quotidiana, però tothom va fer d'hora a l'església. L'esdeveniment sensacional fou ben escorcollat. Vingueren noves que no s'havia trobat encara cap rastre dels bergants. Quan el sermó fou acabat, la muller del jutge Thatcher es decantà al costat de la senyora Harper, en anar passadís avall amb la multitud, i digué: -Que dormirà tot el dia, la meva Becky? Ja m'ho pensava, que es cansaria de mala manera. -La vostra Becky? -Sí- féu ella amb un esguard astorat. -No ha passat aquesta nit a casa vostra? -I ara! No! La senyora Thatcher s'esblaimà i caigué damunt un banc, mentre la tia Polly, enraonant vivament amb una amiga, passava per allí. La tia Polly digué: -Bon dia, senyora Thatcher. Bon dia, senyora Harper. Em penso que Tom ha estat a casa vostra, aquesta nit; en una de vostres cases. I ara té por de venir a l'església. He de veure el què n'hi ha. La senyora Thatcher mogué el cap feblement, i encara es tornà més esblaimada. -No ha vingut a casa- digué la senyora Harper començant d'esdevenir intranquila. Una palesa angúnia aparegué a la cara de la tia Polly. -Joe Harper: heu vist el meu Tom, aquest matí? -No senyora. -Quína és, la darrera vegada que l'heu vist? Joe féu per manera de recordar-se'n, però no estava ben segur de la cosa. La gent s'aturava d'eixir de l'església. Van córrer els murmuris, i una inquieta preocupació s'ensenyorí de tots els posats. Els infants i els mestres joves foren anguniosament interrogats. Tots digueren que no havien reparat si Tom i Becky eren al vaporet en el viatge de retorn. Era fosc. Ningú no havia pensat a esbrinar si algú mancava. Un jove, a la fi, digué barroerament la seva temença que encara fossin a la cova! La senyora Thatcher caigué en basca. La tia Polly es posà a plorar i recargolà les mans. L'alarma corregué de boca en boca, de grup a grup, de carrer a carrer; i al cap de cinc minuts les campanes sonaven desesperadament, i tot el poble era en peu. L'episodi de Cardiff Hill caigué immediatament en la insignificància. Els lladres foren oblidats, hom ensellà cavalls, hom aparellà bots, hom ordenà que el vaporet sortís, i, abans que l'esglai hagués envellit de mitja hora, dos cents homes s'escampaven, per la carretera i el riu, cap a la cova. Durant tota la tarda cançonera, el poble semblà buid i mort. Moltes dones visitaren la tia Polly i la senyora Thatcher, i provaren de reconfortar-les. Ploraren amb elles, també, i això encara fou millor que les paraules. Durant tota la nit tediosa, el poble esperà noves; però en albejar, finalment, el matí, tots els mots que vingueren foren: -Porteu-nos més candeles, i porteu queviures.- La senyora Thatcher estava gairebé folla, i la tia Polly també. El jutge Thatcher enviava missatges d'esperança i encoratjament, de la cova estant, però no comunicaven pas veritable goig. El vell gal·lès tornà a casa cap a trenc de dia, esquitxat de sèu de candela, empastifat d'argila i gairebé mort. Trobà que Huck era encara al llit que li havia estat destinat, i que la febre el feia delirar. Els metges eren tots a la cova: així és que comparegué la vídua Douglas i s'encarregà del pacient. Digué que faria tot el que podria, perquè, al capdavall, que fos bo, dolent o indiferent, era de Nostre Senyor, i cap cosa de Nostre Senyor no havia d'ésser abandonada. El gal·lès digué que Huck tenia bones qualitats, en el fons, i la vídua digué: -Podeu refiar-vos-en. Aquesta és la marca de Nostre Senyor. Ell no l'abandona. Mai no l'abandonarà. I aquesta marca la duu tota criatura que ve de les seves mans. Pels volts del migdia, colles d'homes aclaparats arribaren al poblet, cada una pel seu cantó; però la gent més forta seguia cercant. Totes les noves no feien sinó dir que havíen estat escorcollades llunyanies de la caverna mai visitades abans; que tot recó i clivella seria completament examinat; que, onsevulla que hom anés a raure, en aquell laberint de passadissos, hom veia llums que voleiaven d'ací d'allí en la distància, i que cridòria i trets de pistola enviaven a la oïda llurs baumades reverberacions per avall de les naus ombrívoles. En un indret, lluny de la banda usualment atravessada pels excursionistes, hom havia trobat les paraules BECKY i TOM damunt la paret de roca, escrites amb fum de candela, i ben a la vora un tros de cinta tacat de sèu. La senyora Thatcher reconegué la cinta i plorà damunt ella. Digué que era l'última relíquia que tindria de la seva filla, i que cap altra memòria d'ella no seria tan preciosa, perquè aquesta fou la darrera que deixà son cos vivent abans que vingués la mort esglaiadora. Alguns digueren que de tant en tant, dins la cova, lluïa una remota llumeneta, i aleshores esclatava una cridòria entusiasmada, i una vintena d'homes anaven, arraïmats, pel ressonant passadís avall; i això sempre acabava amb una atuïdora decepció: no eren allí, els infants: no era sinó el llum d'un que cercava. Tres paorosos dies amb llurs nits anaren arrossegant llurs hores tedioses, i el poblet caigué en una estupor sense esperança: ningú tenia cor per a res. El casual descobriment, tot just realitzat, que el propietari de la Taverna de Temperança servava begudes alcohòliques en el seu local, amb prou feines agità el pols de l'opinió, tot i essent la cosa formidable. En un interval de lucidesa, Huck inicià feblement el tema de les tavernes; i, finalment, demanà, amb una vaga temença que hagués esdevingut la pitjor desgràcia, si hom havia descobert res a la Taverna de Temperança d'ençà que ell havia caigut malalt. -Sí- digué la vídua. Huck pegà un bot en el seu llit, amb els ulls esverats. -Què! Quína cosa? -Licors! I la casa ha estat tancada. Ajaieu-vos, minyó. I quín espant m'heu donat! -Només digueu-me una cosa, només una, si us plau! Ha estat Tom Sawyer, qui ho ha trobat? La vídua trencà el plor. -Quietud, quietud, minyó; quietud! Ja us he dit, abans, que no heu de parlar. Esteu molt, molt malalt! Hom no havia trobat altra cosa que licor: hi hauria hagut qui-sap-lo safaretx si hagués estat l'or. Així, doncs, el tresor era perdut per a sempre, per a sempre. Però per què devia plorar, ella? Era curiós, que plorés! Aquests pensaments s'obriren pas, obscurament, a través del magí de Huck; i, sota el cansament que li causaren, caigué en el son. La vídua va dir-se: -Té, ja dorm, pobre infeliç! Trobar-ho Tom Sawyer! Tant de bó que algú pogués trobar-lo a ell! Ah! No en resten gaires, ara, que encara tinguin prou esperança, o prou força, per a continuar cercant! CAPÍTOL XXXII Tornem ara a la part de Becky i Tom en la forada. Anaren recorrent els ombrívols passadissos amb la resta de l'expedició, visitant les familiars meravelles de la cova; meravelles a les quals hom havia donat, com a motius, noms exageradament precisos, com _la Sala de Rebre, La Catedral, El Palau d'Aladí_, i així per l'estil. Al cap de poc començà la taleia de jugar a fet, i Tom i Becky s'hi esmerçaren amb zel, fins que l'esforç anà esdevenint enujós. Després davallaren, errívols, per una sinuosa avinguda, tenint les candeles en l'aire i llegint l'entremesclada teranyina de noms, dates, adreces postals i divises, mitjançant les quals les parets de roca semblaven pintades amb frescos... de fum de candela. Seguint endavant, amb la conversa, poc repararen que es trobaven ja en un indret de la cova on no hi havia frescos a les parets. Pintaren llurs noms, amb fum, damunt una pedra rafeguda, i avançaren més. Al cap de poc arribaren a un indret on un rierol, tot escorrent-se damunt un escull i carregat d'un sediment de calç, amb el transcurs d'edats ronsejadores havia anat formant un Niàgara, amb rulls i randes de pedra resplendent i perdurable. Tom estrenyé el cos contra ell per il·luminar-lo i dar-ne la gaubança a Becky. I trobà que amagava una mena d'espadada escala natural, closa entre parets molt estretes; i tot seguit l'ambició de descobrir va apoderar-se d'ell. Becky respongué a la seva iniciativa, i feren un senyal de fum per a llur futur guiatge, i partiren cap a la recerca. Serpejaren per un camí i un altre camí, d'allò més avall de les secretes fondàries de la cova; feren una altra marca, i prengueren una via lateral, a esbrinar novetats per dir-les als que havien romàs a dalt. En un indret trobaren una esbarjosa caverna, del sostre de la qual penjaven una munió d'estalactites resplendents, de la llargada i diàmetre d'un braç humà. La corregueren tota, astorant-se i admirant, i en acabat la deixaren per pendre un dels nombrosos passadissos que hi anaven a raure. Aquest camí els portà en poc temps a una font encisera, que tenia incrustada a la conca un gebre de cristalls fulgurants. Es trobava en mig d'una caverna, els murs de la qual eren sostinguts per un bell nombre de columnes fantàstiques que havien estat formades per la unió de grans estalactites i estalagmites, resultat del gotejar mai estroncat en les centúries. Sota el sostre, extensos aplecs de ratapinyades s'hi havien atapeït, a milers en cada esbart. Els llums molestaven les bestioles, i davallaren a colles, a cents, xisclant i precipitant-se furiosament a les candeles. Tom sabia llur estil, i el perill d'aquesta mena de conducta; agafà la mà de Becky i la precipità dins el primer corredor que va oferir-se-li. I que no fou pas massa d'hora, perquè una rata pennada apagà el llum de Becky amb la seva ala mentre ella sortia de la caverna. Les ratapinyades percaçaren els minyons fins a bella distància; però els fugitius es capbussaven en cada nou passadís que se'ls oferia, i a la fi es lliberaren de aquells éssers perillosos. Tom va trobar un llac subterrani, al cap de poc, que estenia la seva fosca superfície qui-sap-lo lluny, fins que la seva forma desapareixia en les tenebres. Volia explorar-ne els marges, però conclogué que seria millor de seure i reposar una estona, abans. Aleshores, per primera vegada, la quietud profunda de l'indret posà una mà apegalosa damunt els esperits dels nois. Becky digué: -Bé, no m'hi havia fixat, però em sembla que fa molt de temps que no he sentit ningú dels altres. -Penseu, Becky, que estem molt més avall que no pas ells; i no sé a quina distància en sentit nord o sud, o est, o el que sigui. No podríem pas sentir-los, d'aquí estant. Becky començà de tornar-se aprehensiva. -Em plauria saber quant de temps hem estat aquí baix, Tom. Val més que reculem. -Sí, em sembla que és millor; potser val més. -Podreu trobar el camí, Tom? Tot això és un embolic ben retort. -Em penso que podria trobar-lo, però hi ha les ratapinyades. Si ens apaguessin totes dues candeles ens trobaríem en un paorós trencacoll. Val més que provem un altre camí, per no haver de passar per aquella banda. -Bé, però espero que no ens perdrem. Fóra tan terrible!- I l'infant s'estremí només de pensar en aquelles esgarrifoses possibilitats. Començaren de passar un corredor, i l'atravessaren en silenci per molt de temps, mirant a cada nou forat, per veure si trobaven quelcom de familiar en el seu aspecte; però tots els eren estranys. Cada vegada que Tom feia un escorcoll, Becky sotjava la seva cara en espera d'un senyal encoratjador, i ell deia alegrement: -Oh! Molt be! No és aquest, però hi arribarem una mica més enllà! Però es sentia menys i menys esperançat a cada fallida, i aviat començà de trencar per avingudes divergents, al més foll atzar, amb l'esperança desesperada de trobar la que calia. Encara deia que allò anava «molt bé»; però hi havia tanta de paor feixuga en el seu cor, que les paraules havien perdut llur dring, i sonaven com si hagués dit: -Tot està perdut! Becky es repenjava al seu costat, en una angoixa d'espaordiment, i feia tots els possibles per contenir-se les llàgrimes; però elles brollaren. A la fi digué: -O Tom! Tant se val, les ratapinyades! Tornem per aquell camí! Sembla que cada vegada anem pitjor i més enfora. Tom s'aturà. -Escolteu!- digué. Pregon silenci: silenci tan entranyable, que fins i tot llurs alens es destacaven en la quietud. Tom cridà. El crit anà resonant pels corredors buits, i finà en llunyania, en un so desmaiat que semblava un petit acompassament de rialla burleta. -Oh! No ho torneu a fer, Tom! És massa ferest!- digué Becky. -És ferest, però val més que ho faci, Becky: _poden_ sentir-nos.- I tornà a cridar. El _poden_ era un horror encara més glaçador que la fantasmal rialleta, de tant que confessava una esperança esvaïda. Els minyons romangueren silenciosos, parant esment; però sense cap resultat. Tom reculà pel camí per on havia vingut i accelerà sos passos. Al cap de ben poc, una certa indecisió en la seva manera revelà a Becky un altre fet terrible: no podia retrobar el camí de vinguda. -O Tom! No hi heu fet cap marca! -Becky, he estat un ximple, un ximple! No se m'ha acudit que calia fer el camí de retorn! No, no puc trobar el camí: tot està embolicat. -Tom, estem perduts! estem perduts! Mai, mai no podrem sortir d'aquest lloc basardós! Oh! Per què vam deixar els altres! Es deixà caure en terra, i esclatà en un plor tan frenètic, que a Tom l'astorà la idea que Becky pogués morir o perdre el seny. S'assegué al seu darrera, i posà els braços al voltant d'ella: ella colgà la cara en el seu pit, es repenjà d'ell, esplaià totes ses terrors, ses inútils recances; i els llunyans ecos ho retornaven tot, convertit en rialles mofetes. Tom va demanar-li que revifés la seva esperança: ella digué que no podia. Tom començà de vituperar-se i dir-se penjaments per haver-la conduïda a aquesta llastimosa situació. Això li donà millor resultat: Becky digué que feia esforços per esperar de bell nou; que s'aixecaria i el seguiria onsevulla que la menés, amb la sola condició que no tornés a parlar d'aquella manera. Perquè la conducta d'ell, féu, no havia estat més vituperable que la seva. Així, doncs, continuaren caminant esmaperduts, simplement a l'atzar: tot el que podien fer era avançar, continuar avançant. Per una breu estona l'esperança va gloriar-se de reviure: no pas amb cap raó per a fonamentar-ho, sinó perquè està en la seva natura de reviure quan la deu no n'ha estat estroncada pels anys i la familiaritat amb les fallides. No va passar gaire estona que Tom no prengués la candela i la bufés. Aquest estalvi volia dir molt: no calien les paraules. Becky ho comprengué, i la seva esperança finà de bell nou: sabia que Tom tenia una candela sencera i tres o quatre caps sobrers a la butxaca, però li calia estalviar. No trigà la fadiga a fer valer els seus drets. Els nois procuraren de no parar-hi esment, perquè era horrible de pensar en seure quan el temps havia esdevingut tan preciós: avançar, en alguna direcció, en qualsevol direcció, era almenys un progrés i podia comportar un fruit; però seure era imitar la mort i abreujar el seu encalç. A la fi les fràgils cametes de Becky refusaren de portar-la més enllà. S'assegué. Tom reposà amb ella, i parlaren de llurs estatges, i dels amics que tenien, i dels llits confortables, i sobre tot de la llum! Becky plorava, i Tom feia per manera que se li acudís algun altre estil de reconfortar-la; però tots sos encoratjaments s'havien esfilagarsat amb l'ús, i sonaven com a sarcasmes. La fadiga de Becky era tan feixuga, que va anar-se endormiscant, fins a trencar el son. Tom n'estigué content. Tot seient, li mirava la cara estirada, i veia còm se li tornava suau i natural sota la influència de somnis plaents; i al cap de poc hi albejà un somriure, i s'hi aturà. La cara, tranquila, reverberava quelcom de pacífic i guaridor, vingut al propi esperit, i sos pensaments vagarejaven cap a temps passats i memòries somnioses. Mentre estava ben endins de la seva consirositat, Becky, es despertà amb una airosa rialleta, però que es glaçà mortalment en els seus llavis i acabà en un gemec. -Oh! Còm he pogut dormir! Voldria que mai, mai, m'hagués despertat! No, no: me'n desdic, Tom! No feu aquest posat! No ho tornaré a dir. -Estic content que hagueu dormit, Becky: esteu més reposada, ara, i trobarem el camí de sortida. -Podem provar-ho, Tom; però he vist una contrada tan bella, en el meu somni! Em penso que ens n'hi anirem. -Potser no; potser no. Coratge, Becky, i continuem les provatures. S'aixecaren i seguiren caminant a l'atzar dant-se les mans, orbs d'esperança. Feren per manera de computar quant de temps havien estat dins la cova; però no sabien sinó que semblava que haguessin passat dies i setmanes. I, amb tot, era palès que això no podia ésser, perquè llurs candeles no eren encara exhaurides. Molt de temps després d'això (no haurien pogut dir quant) Tom digué que els calia caminar sense fressa i parar l'oïda per sentir els degotissos: necessitaven trobar una font. En trobaren una al cap de poca estona, i Tom digué que era hora de tornar a reposar. Tots dos estaven cruelment fadigats, però Becky digué que creia que podria anar una mica més enllà. La sorprengué d'oir que Tom era d'un altre parer: no podia capir-ho. S'assegueren, i Tom plantà la candela a la paret, en front d'ells, amb una mica d'argila. Llur magí aviat s'aqueferà: no digueren un mot per qui-sap-lo temps. Després Becky rompé el silenci: -Tom, tinc molta de gana. Tom es tragué quelcom de la butxaca. -Us recordeu d'això?- va dir. Becky gairebé va somriure. -És nostra coca de noces, Tom. -Sí. Voldria que fos gran com un barril, perquè no tenim altra cosa. -Vaig deixar-la de banda a la forada, Tom, perquè poguéssim somniejar damunt ella, com la gent gran fa amb la coca de llurs noces; però... serà nostre... Deixà trencada la frase en aquell indret. Tom partí la coca i Becky menjà amb bon delit, mentre Tom rosegava la seva meitat. Hi havia abundor d'aigua per a cloure-hi el festí. Al cap de poc, Becky suggerí que podien caminar de bell nou. Tom romangué en silenci un moment. Després va fer: -Becky: si us dic una cosa, podreu comportar-la? La faç de Becky s'esblaimà, però digué que podria. -Bé, doncs, Becky: cal que romanguem aquí, amb aigua per a beure. Aquest trosset de candela és l'últim que ens resta. Becky no pogué contenir les llàgrimes i els planys. Tom féu el que pogué per reconfortar-la, però amb efecte ben migrat. A la fi Becky digué: -Tom! -Què, Becky? -S'adonaran de nostra manca, i vindran a cercar-nos! -Ben cert! Ben cert que ho faran! -Potser estan cercant-nos, ara, Tom. -Bé, em penso que sí. Espero que sí. -Quan repararan la nostra absència, Tom? -Quan tornin al vapor, em penso. -Tom, pot ésser fosc, aleshores: se n'adonaran, que no hi siguem? -No ho sé. Però tanmateix la vostra mare se n'adonarà tan aviat com hagin arribat al poble. Una mirada d'espant a la cara de Becky retornà a Tom els seus sentits, i veié que havia comès una errada. Becky no havia d'anar a casa aquella nit! Els infants esdevingueren silenciosos i pensívols. Al cap d'un moment, un nou esclat de consternació en Becky mostrà a Tom que la cosa que ell tenia al magí havia colpit així mateix el d'ella: del matí del diumenge podia haver-ne transcorregut la meitat abans que la senyora Thatcher descobrís que Becky no havia estat a la casa de la senyora Harper. Els infants clavaren els ulls en llur bocí de candela, i vigilaren còm anava fonent-se a pleret, implacablement; veieren la mitja polzada de ble que romania, al capdavall, tota sola; veieren la débil flama alçant-se i caient, la prima columna de fum, enfiladissa, aturant-se-li al cim un instant, i després... l'absoluta horror de les tenebres! Quant de temps hagués trigat Becky a retornar a una lenta consciència de trobar-se plorant en braços de Tom, ni l'un ni l'altre haurien sabut dir-ho. Tot el que sabien era que, després d'una tongada de temps que semblava qui-sap-lo llarga, tots dos es despertaren d'una mortal estupor somnolenta i tornaren a fer-se càrrec de llurs misèries. Tom digué que devia ésser diumenge, aleshores, i potser dilluns. Procurà de fer que Becky parlés, però sos dols eren massa corprenedors: totes les seves esperances eren esvaïdes. Tom digué que llur absència devia haver estat reparada feia temps, i que sens dubte la recerca anava endavant. Cridaria, i potser vindria algú. Ho intentà; però, en la fosca, els ecos sonaven tan paorosament, que no va tornar-hi. Les hores anaven escolant-se, i la fam turmentà altra vegada els captius. Una part de la mitja coca de Tom romania: se la partiren i la menjaren. Però semblà que tinguessin més fam que no pas abans: el pobre bocí de menja no féu sinó esmolar el desig. Al cap de poc, Tom digué: -Sst! No sentiu això? Tots dos contingueren llur alè i pararen l'orella: se sentia un so com de crit llunyà, desmaiat. Tom va fer-hi resposta immediatament, i, dant a Becky la mà, començà d'anar a les palpentes pel corredor en aquell sentit. Aviat escoltà de bell nou: altra vegada sentiren el so, i aparentment una mica més a prop. -Són ells!- digué Tom. -Ja vénen! Avanceu, Becky! Estem salvats, ara! La joia dels presoners fou gairebé atuïdora. Llur acuitament era, però, relatiu; perquè els pous abundaven i havien de guardar-se'n. No trigaren a topar-ne un, i s'hagueren de parar. Podia ésser de tres peus de profunditat; podia ésser de tres cents: no hi havia manera de passar-lo, ça com lla. Tom s'ajagué damunt son pit i arribà tan avall com pogué. Res de fons: havien de romandre allí i esperar fins que els cercadors arribessin. Escoltaren: evidentment els crits de la llunyania anaven fent-se més distants. Al cap d'un moment o dos s'havien esvaït totalment. O dissort descoratjadora! Tom cridà fins a enronquir-se, però no li valgué. Parlà esperançadament a Becky, però va passar un segle d'afanyosa espera sense que tornés a oir-se cap so. Els infants, a les palpentes, retornaren a la font. El temps, remís, s'arrossegava. Dormiren altre cop, i es desvetllaren, plens de fam i amargor. Tom creia que devia ésser dimarts, aleshores. En aquell moment una idea el colpí. Hi havia alguns passadissos laterals a llur abast: seria millor d'explorar-ne algun que no pas comportar la càrrega del temps feixuc dins l'ociositat. Es tragué un cordill d'estel de la butxaca, el nuà a un sortint de roca i ell i Becky començaren de caminar, Tom al davant, descabdellant el fil a mesura que avançaven a les palpentes. A la fi de vint graons el corredor acabava en un lloc on calia saltar. Tom s'agenollà i palpà cap avall, i després tan enllà, al voltant del recó, com pogué abastar convenientment amb la mà. Féu un esforç per estendre's una mica més a la dreta; i, en aquell moment, encara no a vint yardes de distància, una mà humana, tenint una candela, aparegué darrera una roca! Tom féu un crit esclatant, i tot seguit la mà fou seguida pel cos al qual pertanyia: el de Joe l'Indi! Tom en fou paralitzat: no podia moure's.