# Les Aventures De Tom Sawyer ## Part 13 Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/les-aventures-de-tom-sawyer-30890/index.md Un tercer testimoni jurà que havia vist tot sovint el ganivet en possessió de Potter. -Adreceu-vos al testimoni. El curial de Potter declinà d'interrogar-lo. Les cares de l'auditori començaren de traslluir el tedi. Volia el curial tirar per la borda la vida de son client, sense cap esforç? Cada detall de les perjudicadores circumstàncies esdevingudes al cementiri, en aquell matí que tots els presents recordaven tan bé, fou declarat per testimonis fefaents; però cap d'ells no fou contraexaminat pel curial de Potter. La perplexitat i descontent de l'auditori es manifestà en murmuris i determinà un reny del Tribunal. El curial de l'acusació digué aleshores: -Mitjançant el jurament d'uns ciutadans, la simple paraula dels quals està damunt tota sospita, hem anat nuant aquest crim paorós, sense deixar possibilitat de dubte quant al dissortat presoner que hi ha a la barra. Ens dem per satisfets. Al pobre Potter se li escapà un gemec, i es posà la cara entre les mans, i gronxà son cos blanament d'ací d'allí, mentre regnava un penós silenci dins la cambra. Molts d'homes es sentiren commoguts, i la compassió de moltes dones es palesà en llàgrimes. El curial de la defensa s'aixecà i digué: -Vostre Honor: En les nostres observacions fetes a l'inici d'aquesta causa, prefiguràrem el nostre propòsit de demostrar que el nostre client realitzà aquesta feta paorosa trobant-se sota la influència d'un orb, irresponsable deliri produït per la beguda. Hem canviat de parer; la nostra defensa serà una altra. I, adreçant-se al dependent: -Féu venir Tomàs Sawyer. Un pasme intrigat es desvetllà en tota cara de l'auditori, sense exceptuar la de Potter. Totes les mirades es clavaren amb meravellada atenció en Tom quan ell s'aixecà i prengué son lloc a la plataforma. El minyó semblava prou esverat, perquè tenia qui-sap-la por. El jurament fou administrat. -Tomàs Sawyer: on éreu, el 17 de juny, als volts de la mitja nit? Tom donà una llambregada a la cara ferrenya de Joe l'Indi, i no pogué moure la llengua. Semblava que l'auditori es contingués l'alè, però les paraules refusaven de venir. Al cap d'una breu estona, tanmateix, el minyó recobrà una mica de la seva força, i aconseguí de posar-ne abastament en la seva veu perquè una part de l'auditori sentís: -Al cementiri! -En veu una mica més alta, si us plau. No tingueu por. Ereu... -Al cementiri. Un somriure de menyspreu passà ràpidament per la cara de Joe l'Indi. -Ereu gens a la vora de la tomba de Horse Williams? -Sí, senyor. -Parleu una mica més alt. A quína distància n'éreu? -Tan a la vora com n'estic de vós. -Estàveu amagat o no? -Estava amagat. -On? -Darrera els oms que hi ha al caire de la tomba. Joe l'Indi féu un moviment gairebé imperceptible. -Hi havia algú, amb vós? -Sí, senyor. Vaig anar-hi amb... -Espereu, espereu un moment. No importa que digueu el nom del vostre company. Ja el farem comparèixer a l'hora que pertoqui. Portàveu alguna cosa? Tom vacil·lava i semblava tot confós. -Parleu, fill meu: deixeu de banda tota desconfiança. La veritat sempre és respectable. Què portàveu? -Només que un... un... gat mort. Hi hagué una onada d'alegria, que el Tribunal reprimí. -Mostrarem l'esquelet d'aquell gat. Ara, fill meu, digueu-nos tot el que esdevingué: digueu-ho a la vostra manera, digueu-ho ben bé tot, i no tingueu por. Tom començà, vacil·lant a la primeria; però, a mesura que el tema l'anava encalentint, ses paraules brollaven amb creixent facilitat. Als pocs moments va aturar-se tot renou, fora de la seva veu. Tothom el mirava de fit a fit; l'auditori, bocabadat i amb l'alè contingut, estava suspès de les seves paraules, oblidant-se del temps que passava, arrabassat per la tètrica fascinació de la història. La tensió imposada a l'emoció continguda arribà a son apogeu quan el minyó digue: -I, mentre el doctor brandava la post i Muff Potter queia, Joe l'Indi saltà amb el ganivet i... Crac! Ràpid com el llamp, el mestís saltà des de una finestra, havent-se fet pas entre els que li estaven en front, i desaparegué! CAPÍTOL XXV Tom fou altra vegada un heroi resplendent, l'amanyagat dels vells, l'enveja dels joves. Son nom arribà fins i tot a ésser estampat per a sempre més, perquè el periòdic del poble el glorificà. Hi hagué qui va creure que arribaria fins i tot a president, si s'escapava de la forca. Com sol passar, la gent voluble i sense seny va perdre els estreps a favor de Muff Potter, i li féu tantes de festes com abans li havia fet ultratges. Però aquesta mena de conducta fa honor al món: així, doncs, no està bé de posar-hi titlles. Els dies de Tom eren plens de gaubança i d'esclat, però les seves nits eren tongades d'horror. Joe l'Indi li infestava tots els somnis, i sempre amb la sentència de mort als ulls. Amb prou feines cap temptació podia convèncer el minyó d'eixir al ras després que la nit havia caigut. El pobre Huck es trobava en el mateix estat de misèria i terror, perquè Tom havia contat tota la història al curial la nit abans del gran dia de la causa, i Huck tenia una por cruel que la seva participació en el negoci pogués traspuar encara, baldament la fugida de Joe l'Indi li hagués estalviat el neguit de declarar davant el Tribunal. El pobre minyó havia assolit que el curial li prometés de servar el secret; però què en trauria? Ja que la turmentada consciència de Tom havia pogut menar-lo a la casa del curial, de nit, i arrencar una temuda història de llavis segellats amb el jurament més llòbrec i formidable, la confiança de Huck en la raça humana estava arran d'esvair-se. De dia, la gratitud de Muff Potter feia a Tom content d'haver parlat; però de nit desitjava de no haver desclòs els llavis. Unes vegades Tom temia que Joe l'Indi no fos mai capturat; les altres temia que en fos. Estava segur que mai no tornaria a alenar a plaer fins que aquell home fos mort i ell n'hagués vist el cadàver. Hom havia ofert recompenses, hom havia explorat la contrada; però Joe l'Indi era introbable. Una de aquelles meravelles omniscients i espaordidores, un detectiu, vingué de Sant Lluís, sotjà pels voltants, mogué el cap, prengué el posat de savi, i aconseguí aquella mena d'èxit astorador que els membres d'aquest ofici generalment aconsegueixen. És a dir, _va trobar una pista_. Però és impossible de penjar _una pista_ per assassinat: així és que, després que aquest detectiu hagué fet el seu fet i tornat a casa, Tom va sentir-se tan mal segur com estava abans. Els dies cançoners anaven passant, i cada un deixava al seu darrera el pes de l'aprehensió una mica alleujat. CAPÍTOL XXVI Hi ha una època, en tota vida de minyó ben construïda, en la qual li ve un desig rabiós d'anar a qualsevol indret i desenterrar un tresor amagat. A Tom li vingué el desig, un dia, de cop i volta. Sortí a la recerca de Joe Harper, però no reeixí. Després anà al darrera de Ben Rogers: havia anat a pescar. Tot seguit va topar amb Huck Finn el Mà-roja. Huck seria escaient. Tom se l'endugué a un indret reservat, i entaulà la matèria confidencialment. Huck hi vingué de grat. Huck hi venia sempre de grat, a dar un cop de mà a qualsevol empresa que oferís entreteniment i no requerís capital, perquè tenia una enutjosa sobreabundància d'aquella mena de temps que _no_ és or. -On cavarem?- digué Huck. -Oh! Gairebé onsevulla. -Còm s'entén? Hi ha coses amagades per tot arreu? -No, és clar que no. N'hi ha en indrets especialíssims, Huck: de vegades a les illes; de vegades en caixes podrides sota un cap de branca d'un vell arbre mort, allà on l'ombra cau a la mitja nit; però principalment sota terra, a les cases on surt por. -Quí ho amaga? -Ves, lladres: és clar. Quí us pensàveu? Superintendents d'escola dominical? -No ho sé. Si el tresor fos meu, jo no l'amagaria: vinga despendre'l i divertir-me. -Jo també; però els lladres ho fan així: sempre l'amaguen i el deixen en aquell indret. -I, després, que hi tornen? -No: s'ho pensen, que hi tornaran; però generalment obliden les marques, o bé moren. Sigui com sigui, el tresor resta allí una pila de temps, i es rovella, i a la fi algú troba un paper vell i esgrogueït que explica còm cal trobar les marques: un paper que per desxifrar-lo s'hi passa gairebé una setmana, perquè gairebé tot són senyals i jeroglífics. -Jero... què? -Jeroglífics: imatges i coses, sabeu?, que sembla que no vulguin dir res. -Que n'heu arreplegat algun, d'aquests papers, Tom? -No. -Bé, doncs còm trobareu les marques? -Poc en necessito: sempre l'enterren sota una casa on surt por, o bé una illa, o bé sota un arbre mort que té una branca allargassada. Bé, farem provatures a l'illa de Jackson, i podrem tornar-hi algun camí; i després hi ha la casa vella on surt por, amunt del rierol de Still-House, i hi ha una pila d'arbres amb branques mortes: una mala fi! -I tots en tenen, a sota? -I ara! No! -Doncs còm sabreu quín és el que hem d'escorcollar? -Anirem escorcollant-los tots. -O Tom! Ens pendrà tot l'istiu! -Bé, i què hi fa? Suposeu-vos que trobem un pot de llauna amb cent dòlars a dins, tots rovellats i eixerits, o bé una caixa podrida tota plena de diamants: què us sembla? A Huck li resplendiren els ulls. -Això és de primera, i no demano altra cosa. Deu-me només els cent dòlars, i deixo de banda els diamants. -Molt bé ; però em jugaria qualsevol cosa que no els deixareu córrer, els diamants. Algun d'ells, tot sol, val una vintena de dòlars. Amb prou feines n'hi ha cap que no valgui sis malles o bé un dòlar. -Còm! De bo de bo? -Ja ho crec! Qualsevol us ho dirà. Huck, de segur que mai n'heu vist. -No pas que jo recordi. -Oh! Els reis en tenen a carretades. -Bé, jo no en conec, de reis, Tom. -Ja m'ho penso; però, si us calgués anar a Europa, en veuríeu més que no en caben en un rai, saltant d'ací d'allà. -Que salten? -Saltar? Romansos! No! -Bé, doncs, per què ho dieu, que saltaven? -Manoi! Només volia dir que els veuríeu: no pas saltant, és clar! Per què havien de voler saltar? Però volia dir que els podríeu veure... escampats per totes bandes, sabeu?, d'una manera general: com feia aquell vell geperut de Ricard. -Ricard? Còm més se diu? -No es deia de cap més manera. Els reis no tenen més que un motiu. -Sí? -Tanmateix. -Bé, si els plau, Tom, en bona hora sigui; però jo no vull ser-ne, de rei, i tenir només que un motiu, com un negre. Però digueu: on cavareu, de primer? -Bé, no ho sé. Què us sembla, de sorollar aquell arbre de la branca morta que hi ha al turó, a l'altra banda, del rierol de Spill House? -Fet. Així, doncs, prengueren un magall atrotinat i una pala, i eixiren cap a fer un viatge de tres milles. Arribaren encesos i panteixant, i s'ajagueren a l'ombra d'un om veí a reposar i a fumar. -Em plau, això- digué Tom. -A mí també. -Escolteu, Huck: si trobéssim un tresor aquí, què en faríeu, de la vostra part? -Ves, vinga pastells i un vas de soda cada dia, i aniria a cada circ que vingués. Faig juguesca que tindria una vida regalada. -Bé, no faríeu cap estalvi? -Estalvi? Per què? -Ves, per tenir alguna cosa per anar tirant. -Oh! No em fóra de cap servei: mon pare tornaria al poble, qualsevol dia, i li clavaria la grapa si jo no cuitava; i us dic que en faria neteja ben de pressa. I vós, què en farieu, de la vostra, Tom? -Em compraria un timbal nou, i una espasa ben feridora, i una corbata roja, i un gos cadell ben valent, i em casaria. -Us casaríeu? -Això. -Tom! Vós... Vaja, que no teniu el seny complet. -Espereu: ja veureu. -Bé, és la més gran beneiteria que poguéssiu fer. Mireu, mon pare i ma mare! Vinga barallar-se! Ves, tot el dia s'estaven barallant. Me'n recordo d'allò més bé. -Això no vol dir res. La noia que jo em casaré no es barallarà amb mí. -Tom, em penso que totes són _iguales_. Totes són bones per pentinar-lo, a un hom. Val més que us hi penseu una mica. Còm se diu, la mossa? -No és una mossa: és una nena. -Tant se val, em penso. Alguns diuen mossa, altres diuen nena: tothom té raó, ben segur. Sigui com sigui, còm se diu, Tom? -Us ho diré una altra vegada: no pas ara. -Molt bé: amb això en tinc prou. Però, si us caseu, jo estaré més sol i vern que mai. -No, no n'estareu: vindreu a viure amb mi. Ara deixem-ho córrer això, i comencem de cavar. Treballaren i suaren per espai de mitja hora: fou endebades. Maldaren una altra mitja hora: endebades també. Huck va dir: -I sempre ho enterren tan endins? -De vegades: no sempre. Generalment no. Em penso que no hem trobat la banda justa. Així, doncs, escolliren un nou indret i tornaren a començar. El treball s'arrossegà una mica, però tanmateix avançava. Enfonzaren en silenci les eines una estona. A fa fi Huck es decantà damunt la seva pala, fregà amb la mànega el rosari de gotes del seu front, i digué: -On cavareu, després, quan haguem acabat aquí? -Em penso que tal vegada sorollarem l'arbre vell de més enllà, a Cardiff Hill, darrera la casa de la viuda. -Em sembla que aquell serà bo. Però no ens en traurà, la viuda, Tom? És a les seves terres. -Ella, treure'ns! No estaria malament; que ho provés una vegada a la vida! Aquests tresors amagats pertanyen a qui els troba. Tant se val de qui sigui, la terra. Això era satisfactori. La feina continuà. Al cap de una estoneta Huck digué: -Malvinatge! Altra vegada devem estar en mala banda. Què us en sembla? -És ben estrany, Huck. No ho entenc. De vegades les bruixes s'hi fiquen. Arribo a pensar que això és el que ens embolica, ara. -Cançons! Les bruixes no tenen poder, de dia. -Sí, és veritat. No se m'havia acudit, això. Oh! Ja sé què ho fa! Som un parell de ximples del diastre! Cal esbrinar on cau l'ombra de la branca a la mitja nit, i allà és on s'ha de cavar! -Aleshores, mala negada! hem perdut rucament tot aquest treball per no-res! Ara, malvinatge! no tenim més remei que tornar de nit. És un camí d'allò més llarg. Podreu eixir? -Ja ho crec, que sí! I ho hem de fer aquesta nit, tanmateix; perquè, si algú veu aquests forats, coneixerà tot seguit per què són, i ho vindrà a cercar. -Bé, ja donaré un tomb, aquesta nit, i miolaré. -Molt bé. Amaguem les eines sota les mates. Els minyons foren allí aquella nit, prop de l'hora assenyalada. Segueren en l'ombra, esperant. Es trobaven en un indret soliu i en una hora feta solemne per les velles tradicions. Els esperits zumzejaven en les fulles murmuradores; les fantasmes sotjaven en les llòbregues reconades; el pregon udol d'un ca venia surant, de la distància; una òliba responia amb la seva nota sepulcral. Els minyons, corpresos d'aquestes solemnitats, no parlaven gaire. Al cap de poc judicaren que ja havien sonat les dotze: marcaren on queia l'ombra i començaren de cavar. Llurs esperances començaven de deixondir-se. Llur interès es féu més intens, i llur treball va créixer al seu compàs. El forat s'enfondia, s'enfondia; però, cada vegada que llurs cors saltaven en oir que el magall topava amb quelcom, no feien sinó sofrir una nova decepció. Només era que una pedra o un tros de fusta. A la fi Tom digué: -És inútil, Huck: l'hem errada altre cop. -Bé, però és que no podem errar-la: hem marcat l'ombra amb un senyal. -Ja ho sé; però és que hi ha una altra cosa. -Quína és? -Que no férem sinó calcular-lo, el temps: segurament era massa tard o massa d'hora. Huck deixà caure la pala. -Vet-ho aquí- digué: -aquest és el mal de cap! Hem de deixar-ho córrer, això d'aquí: mai no sabrem l'hora exacta. I, a més a més, aquesta mena de cosa fa massa basarda: haver d'estar-se aquí, en aquesta hora de la nit, amb bruixes i fantasmes voleiant pels contorns d'aquesta manera! Jo diria que hi ha alguna cosa al darrera meu d'ençà que hem començat, i tinc por de girar-me, perquè potser n'hi ha d'altres al davant que no esperen sinó una avinentesa. D'ençà que só aquí que miro d'escórrer-me tan llatí com puc. -Bé, a mi em passa tres sous del mateix, Huck. Gairebé sempre enterren un mort quan colguen un tresor sota un arbre; i ell el vigila. -Déu me val! -Sí, que ho fan. Sempre ho he sentit a dir. -Tom, no em plau de fer gaire plagasitats, allà on hi ha gent morta. Un hom per força ha de passar-hi trifulgues: en bona refè! -Tampoc a mi em plau, de remenar-los gaire. Suposeu-vos que aquest aixequés la closca i digués alguna cosa! -No ho digueu, Tom! Això esgarrifa! -Oi! Huck, no tinc un bri de tranquil·litat. -Escolteu, Tom: deixem estar aquest indret, i mirem de reeixir en qualsevol altre. -Molt bé: em sembla que val més. -Quín serà? Tom pensà una mica, i després digué: -La casa on surt por. Vet-ho aquí. -Mala nina! No m'agraden, Tom, les cases on surt por. Ves, són unes bandes soliues, de més mal tirat que no pas la gent morta. La gent morta podria enraonar, potser; però no vénen lliscant-vos al voltant, dins una mortalla, quan no us en adoneu, i sotjant damunt l'espatlla tot d'un plegat, i esmolant les dents com ho fa una fantasma. No podria comportar-la una cosa així, Tom: ningú s'hi veuria amb cor. -Sí, Huck; però les fantasmes no volten si no és de nit: no ens destorbaran pas de cavar, mentre sigui de dia. -Bé, és veritat; però massa sabeu que la gent no s'acosta a la casa on surt por, de dia ni de nit. -Oi: això és, sobretot, perquè no els plau d'anar on un home ha estat assassinat, ça com lla. Però mai ningú ha vist res d'especial, en aquesta casa, si no és de nit; i total algun llumenet blau passant per les finestres, i no pas fantasmes com cal. -Bé,allí on veieu un d'aquests llumenets blaus que voleia, Tom, us podeu jugar qualsevol cosa que hi ha una fantasma d'allò més a prop. És cosa de raó; perquè ja sabeu que ningú no se'n val, fora de les fantasmes. -Sí, és així; però tanmateix no volten pas de dia: així és que no tindria cap ni centener, que ens espantéssim. -Molt bé: sorollarem la casa on surt por, si vós ho dieu: però em sembla que és arriscar-se. Mentrestant havien començat a davallar pel turó. Allà, en mig de la vall que era sota d'ells, il·luminada per la lluna, estava la casa on surt por, totalment isolada, amb el clos desaparegut feia qui-sap-lo temps, amb rengles d'herbes que sufocaven el seu llindar, la xemeneia esfondrada, els marcs de les finestres buits, un recó de la teulada foradat. Els minyons la contemplaren una estona, amb mitja esperança de veure un llumenet blau voleiant darrera una finestra. Després, parlant en veu baixa, com esqueia al temps i a les circumstàncies, s'allunyaren d'allò més cap a la dreta, per donar a la casa on surtia por un ample esbarjo, i prengueren el camí de casa a través dels boscos que agençaven al darrera de Cardiff Hill. CAPÍTOL XXVII L'endemà, pels volts de migdia, els minyons arribaren a l'arbre mort, i anaven a cercar llurs eines. Tom es migrava per anar a la casa on sortia por; i Huck també bastant, però de cop i volta digué: -Escolteu, Tom: sabeu quín dia és? Tom reconegué mentalment els dies de la setmana, i després alçà cuitosament els ulls, amb una mirada espaordida. -Manoi! No hi havia pensat, Huck! -Bé, jo tampoc; però de sobte se m'ha acudit que era divendres. -Diastre! Mai no es té prou esment, Huck. Hauríem pogut ficar-nos en un trencacoll paorós, sorollant aquesta casa en divendres. -_Pogut_!... Digueu que _ens hi hauríem ficat_. Hi ha alguns dies sortosos, potser; però el divendres no n'és pas. -Fins els més ximples ho saben. No em penso que vós fóssiu el primer que ho esbrinés, Huck. -Bé, mai no he dit que ho fos, em sembla. I encara hi ha més cosa, que això del divendres. He tingut un mal somni de la reira, aquesta nit passada: he somniat rates. -Sí? Senyal segur de trontoll. Que es barallaven? -No. -Bé, això és una bona cosa, Huck. Quan no es barallen, només és senyal que el trontoll roda a la vora: sabeu? No podem fer altra cosa que l'ull viu i no deixar-nos arreplegar. Bé, deixem aquest ram, per avui, i juguem. Sabeu jugar a Robin Hood, Huck? -No. Quí és Robin Hood? -Ves, va ésser un dels homes més grans que mai hi hagi hagut a Anglaterra, i el millor. Era un lladre. -Renoi! Em plauria de ser-ne. A quí robava? -Només que a xerifs i bisbes, i gent rica i reis, i aviram així. Però mai no atropellava els pobres. Els estimava. Sempre es partia les coses amb ells: tant tu, tant jo. -Bé, devia ésser una bella persona. -Ja us jugo qualsevol cosa que sí, Huck. Oh! Era l'home més noble que mai s'hagi conegut. D'homes així no n'hi ha, avui en dia: jo ho sé bé prou. Podia apallissar qualsevol home d'Anglaterra amb una mà fermada al seu darrera, i podia agafar el seu arc de teix i encertar una peça de deu cèntims cada vegada, a una milla i mitja. -Què és, un arc de _teix?_ -No ho sé. És una mena d'arc, naturalment. I, si encertava la moneda només que de caire, es tirava a terra, i cridava i renegava. Però juguem a Robin Hood: és un joc enfaristolat. -Fet. Així, doncs, jugaren a Robin Hood tota la tarda, dant ara i adés una ullada cobejosa a la casa on sortia por, i deixant anar alguna dita sobre les esperances i possibilitats del dia següent en aquell indret. Quan el sol començava d'enfonsar-se a ponent, emprengueren llur camí cap a casa, a través de les llargues ombres dels arbres, i aviat desaparegueren de l'esguard sota els boscos de Cardiff Hill. El dissabte, poc després de migdia, els minyons eren a l'arbre mort, altra vegada. Fumaren i parlotejaren a l'ombra, i després cavaren una mica en llur darrer forat, no pas amb gran esperança, sinó solament perquè Tom digué que hi havia molts de casos que la gent havia deixat córrer un tresor després de haver foradat fins a una distància de sis polzades de on era, i després havia vingut algú altre i l'havia descobert d'una palada, només. La cosa no va reeixir, tanmateix, aquesta vegada. Així és que els nois es posaren les eines a l'espatlla i se n'anaren, comprenent que no havien pas beneitejat amb la fortuna, sinó que havien complert tots els reglaments del negoci de descolgar tresors. Quan arribaren a la casa on sortia por, hi havia quelcom de tan sobrenatural i ferest en el silenci de mort que regnava sota el sol estavellador, i quelcom de tan depriment en la solitud i desolació de l'indret, que tingueren temença, per un moment, d'arriscar-s'hi. Lliscaren cap a la porta i donaren un tremolós cop d'ull. Veieren una cambra amb herbotes, sense paviment, escrostonada; una llar desfeta, finestres buides, una escala ruïnosa; i per ací, per allà i per tot arreu penjaven parracs d'abandonades teranyines. Aviat entraren blanament, amb els polsos accelerats, enraonant en murmuris, parades les orelles per a atrapar la fressa més lleu, i amb els muscles tensos i endegats per a la retirada immediata. Al cap de poca estona la familiaritat modificà llur temença, i aquesta cedí el lloc a un examen crític i ple d'interès: sobretot admiraven llur coratge, i se n'estranyaven també. Després volgueren dar una mirada escales amunt. Això equivalia, si fa no fa, a tallar la retirada; però l'un provocava l'altre, i, naturalment, el resultat només pogué ésser un: tiraren les eines a un recó i muntaren. A dalt hi havia els mateixos senyals de decadència. En un cantó trobaren una cambreta que prometia misteri; però la promesa va ésser un frau: no hi havia res a dins. Llur coratge era ja ben refet i ben tangible. Estaven a punt de davallar i posar-se a la tasca, quan: -_Sst!_- digué Tom. -Què passa?- murmurà Huck esblaimant-se de por. -_Sst!_ Calleu! No heu sentit? -Sí! Oh! llamp! Apretem a córrer! -Quietud! No us bellugueu! Vénen de dret cap al portal. Els minyons s'estengueren damunt el paviment, amb els ulls ficats en l'espiell de l'embigat, i esperaren amb una anguniosíssima temença. -S'han aturat... No... vénen... Ja són aquí. No zumzegeu cap més paraula, Huck. En nom de Déu, voldria ser-ne fora, d'aquest pas! Dos homes entraren. Cada minyó va dir-se, per dins: -Aquest és el vell espanyol, sord i mut, que ha estat al poble una o dues vegades darrerament: l'altre home mai no l'havíem vist.